1. El jazz i el blues

2. El jazz Inicis Tractament especial del so i del ritme ↓ el swing Ús del sistema modal

3. Característiques de l'estil New Orleans 1. Formació de la banda: de 6 a 9 músics 2. Secció rítmica: piano, banjo, guitarra, tuba o contrabaix i bateria 3. Secció melòdica: trompeta (melodia principal), clarinet (contrapunt improvisat), trombó (glissandos) 4. Improvisació col·lectiva. 5. Accents en temps fort. 6. Ús de formules sincopades, harmonies elementals i ús del blues. 7. Representants: The Original Dixieland Jazz Band, Thomas Jefferson

4. Característiques de l’Estil Chicago 1. Conjunt de 6 a 9 músics, algunes orquestres sobrepassen els 10. 2. Secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria. 3. Secció melòdica: trompeta, clarinet, trombó i per primera vegada incorporació del saxòfon. 4. Improvisació individual: predomini dels solistes per damunt del conjunt en les improvisacions. Quan hi ha varies línies melòdiques, acostumen a anar paral·leles. 5. Època dels primers grans solistes: Lous Armstrong i Duke Ellington 6. Pulsació rítmica en els temps febles. Es desplacen cap el 2n i 4t temps, sobretot a la bateria.

5. Característiques principals l’Estil de NY o l’era del Swing 1. Big Bands, conjunts de 12 a 16 musics amb una gran importància dels solistes en contrast amb el conjunt. És la formació més gran i complexa del jazz que marcarà una època. 2. Secció rítmica: piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria. 3. Secció melòdica: dues seccions de vent-metall: trompetes i trombons.Una secció de vent-fusta (saxofons alts, saxofons tenors i clarinets). Els instrumentistes es posen drets quan han de fer solos.Melodies molt més elaborades. 3. Estil riff: frases de pregunta- resposta dins de la orquestra. 4. Pulsació rítmica marcada en 4 temps. Els estils anteriors marcaven un ritme de dos cops. En el swing el bombo marca els 4 temps però el 2n i el 4t s’accentuen amb un ritme especial: treset de negra i corxera. 5. Necessitat d’arranjaments per orquestra: es guanya en complexitat orquestral i es perd en espontaneitat i improvisació. 6. Representants: Ella Fitzgerald (cantant), Glenn Miller i la seva Big Band.

6. Característiques del BE-BOP 1. Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i es converteix en un instrument autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar 2. Els instruments toquen les frases a una velocitat tant ràpida que s’elimina qualsevol comparació amb la veu negra. Gran habilitat tècnica dels intèrprets. 3. Improvisacions emmarcades pel tema principal presentat a l’uníson a l’inici i final de la peça generalment tocat per trompeta i saxofon. 4. L’harmonia i els ritmes del be-bop són més complexes i la seva interpretació requereix més virtuosisme per part de l’intèrpret i més esforç intel·lectual per part de l’oient. 5. El piano té una faceta més percutiva 6. Representants: Charlie Parker (saxo), Kenny Clarke (bateria)

7. El blues Anys ’30 -> estandarització estructura de 12 compassos actual: Utilització de l’escala de blues -> blue notes