Hi havia una vegada un nen i una nena que eren bessons i tenien un gos que
es deia Pelut. Un dia el van anar a passejar al parc per a gossos. Quan el van
deixar anar es van asseure en un banc i van començar a parlar entre ells. Com
que es van despistar, el Pelut se’ls va escapar, i es va endinsar al bosc.
Imaginar, un poder mental que ens pot portar on vulguem. En Daniel viu en un món que ell mateix s’ha construït on està bé. Com que és feliç pot encaixar perfectament en una situació social difícil per a ell.
Imaginar, un poder mental que ens pot portar on vulguem. En Daniel viu en un món que ell mateix s’ha construït on està bé. Com que és feliç pot encaixar perfectament en una situació social difícil per a ell.
1. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren bessons i tenien un gos que
es deia Pelut. Un dia el van anar a passejar al parc per a gossos. Quan el van
deixar anar es van asseure en un banc i van començar a parlar entre ells. Com
que es van despistar, el Pelut se’ls va escapar, i es va endinsar al bosc. Al cap
d’una estona els germans, que es deien Víctor i Anna, es van adonar que el
Pelut no hi era. El van començar a cridar pel parc i, com que no el van trobar,
van pensar que com que era tant xafarder estaria al bosc.
Els dos germans van decidir endinsar-se al bosc, que era un bosc amb molts
arbres i molt fosc: per això es deia Bosc Fosc. Ningú gosava entrar-hi perquè
feia por. Tot i així ells hi van entrar. Caminant, caminant, al final van veure el
Pelut vora una casa plena d’esquerdes, teranyines, escletxes i amb trastos
vells per tot arreu. Van pensar que no hi havia ningú, però quan van entrar van
veure que hi havia una taula amb dos gots de llet i unes galetes en una sala
tota plena de portes de diferents colors i numerades…
-Què penses que hi deu haver darrere d’aquelles portes? -va dir l’Anna.
-I per a qui deuen ser aquests gots de llet i les galetes? Fem un tiberi? -va dir el
Víctor.
El Pelut ja estava ensumant les galetes.
-No, golafre! Deuen ser per a algú altre. Pelut, vine aquí ara mateix!
Els nens van començar a obrir portes i van veure tot ple d’andròmines
estrafolàries. A la porta blava número 1 hi havia joguines, instruments i mantes.
A la porta groga número 2 hi havia llits, mobles, làmpades i llibres. A la porta
vermella número 3 hi havia eines, pintura i super glue. A la porta verda número
4 hi havia tot ple de coses diferents.
- Què deu ser tot això? –va dir l’Anna.
Aleshores el Pelut va sentir unes passes i va començar a bordar. El Víctor li va
dir que callés i es van amagar en un bagul atrotinat. Però l’Anna va cridar:
- No, no que hi ha una aranya! No hi vull entrar!
- Corre, corre! – va cridar en Víctor.
De sobte va entrar l’amo de la casa: un homenot alt com un sant pau.
- Quina poooor! – va cridar l’Anna.
L’Anna, quequejant, va començar a dir:
- Pe-per-do-do-do-ni, jo-jo no-no-sal-sal-tres, em, em d’això, se’ns a escapat el
gos, ...
Aleshores van sortir el Víctor i el Pelut del bagul amb les orelles avall. L’home
se’ls mirava des d’allà dalt, sense dir res.
- Ai, ai, ai! – va dir el Víctor.
Però llavors l’home els va dir amb una veu suau:
- No sóc tant dolent com us penseu. Ja que heu vingut, em voleu ajudar?
- Ajudar? – va dir l’Anna
- Nosaltres només volíem recuperar el Pelut i marxar a casa. – va dir el Víctor.
L’home els va dir:
- Us convido a berenar i després us explico el que hauríeu de fer si em voleu
ajudar, si no em voleu ajudar, podreu marxar.
- Si, sí, sí, què hem de fer? -va preguntar l’Anna
I l’home va començar a explicar:
- Em dedico a arreglar i reciclar coses que la gent llença per als nens i famílies
pobres. I necessito dos repartidors molt ràpids.
L’Anna va dir:
- D’acord, jo sí que el vull ajudar! Podem agafar les bicicletes i el Pelut, com
que es coneix tot el barri, ens podria fer de guia.
- D’acord, jo també l’ajudaré -va dir el Víctor- però primer podríem berenar. Que
tinc molta gana!
I així va ser com el senyor Constantí va aconseguir tres ajudants per repartir tot
allò que ell anava reparant. D’aquesta manera podien ajudar a més gent.
CONTE, CONTAT,
AQUEST CONTE S’HA ACABAT!