Hi havia una vegada un nen i una nena que eren bessons i tenien un gos que es deia Pelut. Un dia el van anar a passejar al parc per a gossos. Quan el van deixar anar es van asseure en un banc i van començar a parlar entre ells. Com que es van despistar, el Pelut se’ls va escapar, i es va endinsar al bosc.

1. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren bessons i tenien un gos que
es deia Pelut. Un dia el van anar a passejar al parc per a gossos. Quan el van
deixar anar es van asseure en un banc i van començar a parlar entre ells. Com
que es van despistar, el Pelut se’ls va escapar, i es va endinsar al bosc. Al cap
d’una estona els germans, que es deien Víctor i Anna, es van adonar que el
Pelut no hi era. El van començar a cridar pel parc i, com que no el van trobar,
van pensar que com que era tant xafarder estaria al bosc.
Els dos germans van decidir endinsar-se al bosc, que era un bosc amb molts
arbres i molt fosc: per això es deia Bosc Fosc. Ningú gosava entrar-hi perquè
feia por. Tot i així ells hi van entrar. Caminant, caminant, al final van veure el
Pelut vora una casa plena d’esquerdes, teranyines, escletxes i amb trastos
vells per tot arreu. Van pensar que no hi havia ningú, però quan van entrar van
veure que hi havia una taula amb dos gots de llet i unes galetes en una sala
tota plena de portes de diferents colors i numerades…
-Què penses que hi deu haver darrere d’aquelles portes? -va dir l’Anna.
-I per a qui deuen ser aquests gots de llet i les galetes? Fem un tiberi? -va dir el
Víctor.
El Pelut ja estava ensumant les galetes.
-No, golafre! Deuen ser per a algú altre. Pelut, vine aquí ara mateix!
Els nens van començar a obrir portes i van veure tot ple d’andròmines
estrafolàries. A la porta blava número 1 hi havia joguines, instruments i mantes.
A la porta groga número 2 hi havia llits, mobles, làmpades i llibres. A la porta
vermella número 3 hi havia eines, pintura i super glue. A la porta verda número
4 hi havia tot ple de coses diferents.
- Què deu ser tot això? –va dir l’Anna.
Aleshores el Pelut va sentir unes passes i va començar a bordar. El Víctor li va
dir que callés i es van amagar en un bagul atrotinat. Però l’Anna va cridar:
- No, no que hi ha una aranya! No hi vull entrar!
- Corre, corre! – va cridar en Víctor.
De sobte va entrar l’amo de la casa: un homenot alt com un sant pau.
- Quina poooor! – va cridar l’Anna.
L’Anna, quequejant, va començar a dir:
- Pe-per-do-do-do-ni, jo-jo no-no-sal-sal-tres, em, em d’això, se’ns a escapat el
gos, ...
Aleshores van sortir el Víctor i el Pelut del bagul amb les orelles avall. L’home
se’ls mirava des d’allà dalt, sense dir res.
- Ai, ai, ai! – va dir el Víctor.
Però llavors l’home els va dir amb una veu suau:
- No sóc tant dolent com us penseu. Ja que heu vingut, em voleu ajudar?
- Ajudar? – va dir l’Anna
- Nosaltres només volíem recuperar el Pelut i marxar a casa. – va dir el Víctor.
L’home els va dir:
- Us convido a berenar i després us explico el que hauríeu de fer si em voleu
ajudar, si no em voleu ajudar, podreu marxar.
- Si, sí, sí, què hem de fer? -va preguntar l’Anna
I l’home va començar a explicar:
- Em dedico a arreglar i reciclar coses que la gent llença per als nens i famílies
pobres. I necessito dos repartidors molt ràpids.
L’Anna va dir:
- D’acord, jo sí que el vull ajudar! Podem agafar les bicicletes i el Pelut, com
que es coneix tot el barri, ens podria fer de guia.
- D’acord, jo també l’ajudaré -va dir el Víctor- però primer podríem berenar. Que
tinc molta gana!
I així va ser com el senyor Constantí va aconseguir tres ajudants per repartir tot
allò que ell anava reparant. D’aquesta manera podien ajudar a més gent.
CONTE, CONTAT,
AQUEST CONTE S’HA ACABAT!