1. N O V E N A L E C T U R A D E
L L E N G U A C A T A L A N A
NO SERÀ UN EXAMEN SORPRESA... O POTSER SÍ?
Són les deu i s’ha produït l’esperat canvi de classe. A l’institut, la dinàmica diària és ben diferent, de la de
l’escola. Un cop escoltat el timbre que fa la funció d’avisador, de senyal d’alerta, l’alumnat de l’INS Seròs fa
el canvi d’aula que correspon –sempre n’hi ha algun que toca el pirandó i fa campana- i, transcorreguts deu
minuts, la tortura a les classes continua. Avui, però, dos ganàpies, en Cervell i en Cadira, dos amics que se
les empesquen per tal de no fer ni brot mai, endarrereixen la seva arribada a la classe del Sereno, el temut
professor de Matemàtiques.
CERVELL: Va, Cadira! Deixa de fer el ronsa! No has sentit el timbre? És el moment que hem estat
esperant... És ara, quan hem de fer la “visiteta” a la sala de professors.
CADIRA: [Arrepapat a la cadira, amb els braços caiguts i un posat de vagància estrident.] Dos minuts
més, va... És que s’hi està tan bé, a la cadira. Quan sigui gran ja sé què vull ser... Vull ser observador de la
platja assegut en una cadira. Creus que em pagaran, si faig aquest noble ofici?
CERVELL: [Encès i amb els braços encreuats, visiblement enfadat.] Vols fer el favor de moure el cul?
Com no t’espavilis, quan siguis adult et moriràs de gana, tros d’enze! Aixeca’t d’una santa vegada i fem via
cap a la sala de profes. Ara no hi haurà ningú. La Bruixa, la de Llengua Castellana, avui està malalta, així
que la sala serà buida. Però espavilem, perquè només queden tres minuts...
CADIRA: La Bruixa? Però no era el de Matemàtiques, el control que havíem de pispar? A veure, Cervell,
aclareix-te! Em vas dir que podíem robar l’examen que el Sereno ha preparat i ara em dius no sé què de la
de Castellà? I després dius que sóc jo, qui sempre té el cap a tres quarts de quinze!
CERVELL: Mare meva! Tens el cap més buit que un timbal! Potser sí que te la podries ben bé guanyar, la
vida, assegut en una cadira... Però a les festes majors dels pobles! Series el timbal perfecte que podria
ésser tocat sense parar pel percussionista de la banda municipal. Tens el cap buit! L’examen que hem de
robar és el del Sereno, sí, però qui normalment vigila a la sala de profes és la Bruixa, la de Llengua! Ho
captes?
CADIRA: Ah... Ah... Doncs haver-ho dit abans, home!
[Fent escarafalls i ajuntant les mans en senyal de pregària, en Cervell agafa en Cadira de l’orella i l’estira
cap a fora de l’aula. Confusió de veus. Anades i vingudes d’alumnes. Rius de gent pertot arreu]
CERVELL: Ja hi som! Tu busca a l’armari de les fotocòpies! El conserge sempre l’obre quan ha de recollir
les comandes que li fan els professors. Jo vigilaré la porta, perquè sempre pot aparèixer algú...
CADIRA: Això serà bufar i fer ampolles! Que bé! Mentre els carallots de la classe estiguin suant sang per
tal de resoldre els problemes impossibles del Sereno, a nosaltres ens sobrarà temps per a gratar-nos la

2. panxa, si volem. Com gaudiré de la cadira! Acabaré la prova en un obrir i tancar d’ulls! Què dius que he de
buscar?
CERVELL: Quina creu! Però d’on has sortit, tu? Has de buscar l’examen de mates, borinot! Vinga,
afanya’t!
[En Cadira obre apressadament l’armari de les fotocòpies i, sense mirar massa, agafa el primer examen
de matemàtiques que identifica.]
CADIRA: Ja el tinc! Va, guillem!
CERVELL: Ho has deixat tot al seu lloc? N’estàs segur? Mira que el Sereno és molt primmirat i sempre
calcula mot bé les seves accions. No se li escapa res, a aquest paio... Ho has fet tal i com t’he dit, no?
CADIRA: Que síííííííí!
[Els dos ganàpies entren a l’aula del Sereno. La classe transcorre enmig del normal avorriment de cada
dia. Només en Pitagorín escolta el professor. La resta sobreviu com pot, entre badalls i estirades
estrepitoses d’extremitats, braços i cames.]
[Canvi d’escenari. Passats els dies, el Sereno lliura les notes als alumnes. En Cadira i el Cervell es
freguen les mans i tenen una cara de visible satisfacció]
SERENO: Alumne Pitagorín... Vostè és un exemple per aquesta colla de pocapenes. Ha obtingut la
màxima qualificació a la prova d’equacions. N’estic ben orgullós, de vostè.
[En Cervell i en Cadira es miren, estranyats. La primera nota, la més correcta, no és la seva. El professor
segueix lliurant qualificacions –nous, vuits, sets...-, però la seva nota no arriba]
CERVELL: Disculpi, professor... No s’ha oblidat de nosaltres dos? Estem convençuts que la prova ens va
anar d’allò més bé. Vàrem estudiar molt i a fons per tal d’obtenir una nota més que digna...
SERENO: No, senyors Garrofé i Castells... No m’he pas oblidat de vostès... Creguin-me... Els veig cada
nit en els pitjors dels meus malsons! Vostès dos són com les plagues d’Egipte! Ho arrasen tot i ho deixen tot
erm! Quina vergonya! Els hauria de caure la cara de vergonya a trossets! Pocavergonyes! Aquí tenen els
seus extraordinaris exàmens!
[En Cadira i en Cervell avancen capcots cap a la taula del professor. Reben els fulls de la prova i
observen que hi ha dos zeros ufanosos anotats en color vermell. Han suspès l’examen]
CERVELL: [Murmurant en veu baixa mentre retorna acompanyat d’en Cadira al seu lloc.] Llamps i trons,
Cadira! Ets un autèntic tros de quòniam! No hauria d’haver confiat en tu!
CADIRA: Per què ho dius, això, Cervell? Vaig aconseguir l’examen d’equacions, tal i com em vas manar!
Era la primera prova que hi havia a l’armari.
CERVELL: Efectivament... Vas aconseguir el control de les equacions... PERÒ VAS AGAFAR EL DE
L’ANY PASSAT, TROS D’ASE!
[Els dos alumnes retornen al seu pupitre. En Cervell abaixa el cap, decebut, i en Cadira pren possessió
de la seva estimada cadira, braços avall i badall tradicional, com sempre.]
- - - - - - - - - - - - - - - - - -