2 comunicaci verbal i no verbal.docx

UNITAT 2. COMUNICACIÓ VERBAL I NO VERBAL
1
COMUNICACIÓ EFICAÇ Darrera actualització: 03/2013 Aquest material ha estat elaborat per: Marta Ollé©
Les meves notes:
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
Unitat 2. Comunicació Verbal
i No Verbal
CURS: COMUNICACIÓ EFECTIVA
Darrera actualització: març/2013
Autora: Marta Ollé

2

3
Índex
OBJECTIUS DE LA UNITAT....................................................................................................................5
Per començar ......................................................................................................................................7
DISTINCIÓ ENTRE TIPUS DE COMUNICACIÓ......................................................................................11
COMUNICACIÓ VERBAL.....................................................................................................................12
COMUNICACIÓ NO VERBAL...............................................................................................................14
Comunicació no verbal a través de la veu.........................................................................................16
Rialles i somriures .........................................................................................................................18
La tos, els sospirs, etc....................................................................................................................22
Els senyals de manteniment de la comunicació (backchannels) ..................................................23
Altres sons comunicatius que no es produeixen amb la veu........................................................24
Inflexions i propietats de la veu (trets prosòdics).........................................................................25
El to de veu i el to emocional........................................................................................................25
Timbre ...........................................................................................................................................27
Entonació.......................................................................................................................................28
Ritme.............................................................................................................................................29
Volum............................................................................................................................................30
L’individu percep la globalitat.......................................................................................................34
L’ASPECTE FÍSIC .................................................................................................................................35
Els missatges del cos .....................................................................................................................35
Els missatges de la roba i els complements ..................................................................................36
L’autoimatge .................................................................................................................................39
LA POSTURA I ELS GESTOS ................................................................................................................43
Els gestos tancats ..........................................................................................................................43
Els gestos oberts i sincers..............................................................................................................44
Els gestos i la seva funció en la comunicació ................................................................................45
EXPRESSIONS FACIALS I EMOCIÓ ......................................................................................................48
La interpretació emocional de les cares........................................................................................48
Les expressions de la cara i les emocions .....................................................................................48
“Al mal temps, bona cara” ............................................................................................................51
CONTACTE VISUAL.............................................................................................................................53

4
CONTACTE FÍSIC I MOSTRES D’AFECTE .............................................................................................56
Cada persona viu el contacte físic d’una manera única................................................................57
Les circumstàncies que afavoreixen el contacte físic....................................................................58
El contacte físic en l’educació .......................................................................................................59
DISTÀNCIES ZONALS..........................................................................................................................61
Les bombolles que ens protegeixen..............................................................................................61
L’espai és diferent segons la cultura i la regió de procedència.....................................................62
La necessitat d’espai és biològica..................................................................................................63
IDEES CLAU........................................................................................................................................64

5
OOBBJJEECCTTIIUUSS DDEE LLAA UUNNIITTAATT
En aquesta Unitat es tractaran els aspectes més vinculants de la comunicació verbal i
no verbal.
El/La participant, en finalitzar la Unitat, serà capaç de:
 Identificar les diferències entre comunicació verbal i no verbal.
 Reconèixer els aspectes més característics de tots dos tipus de formació.
 Identificar tots els aspectes comunicatius del nostre cos.

6
Les meves notes:
Per començar aquesta Unitat cal recordar les dades que indicàvem
en finalitzar la Unitat anterior: Albert Mehrabian1
, prestigiós psicòleg,
l’any 1972 va considerar que l’impacte total d’un missatge és verbal
en un 7% (paraules –vocabulari i gramàtica-), 38% vocal (entonació,
ritme, volum, matisos i altres sons) i 55% no verbal (elements
corporals, gest, tacte, mirada, etc.).
Què entens tu per Comunicació verbal?
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
I què entens per Comunicació no verbal?
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
A continuació veurem quina és la definició que donem a cadascun
d’aquests conceptes.
1
Extret de: PEASE, A. (1988) “El lenguaje del cuerpo. Cómo leer el pensamiento de los
demás a través de sus gestos”. Barcelona: Paidós

7
Les meves notes:PPeerr ccoommeennççaarr
Tal i com ens recorda Albadalejo (2007)2
la comunicació l’entenem
com un procés en el que es transmet informació, sigui del tipus que
sigui. Com ja hem vist, algú fa o diu alguna cosa i una altra
persona/es pensen o fan una altra cosa com a resposta al que han
entès de la conducta de la primera persona. Un missatge pot ser
verbal o no, però sempre que estiguem en interacció amb algú, ens
comportarem d’alguna manera concreta, mirarem o tancarem els
ulls, apartarem la cara o ens fregarem les mans o no ens les
fregarem..., en tot cas, fem alguna cosa, tenim una conducta i
aquesta, en un context comunicatiu, és un missatge, encara que sigui
dubtós o involuntari. Sempre que estem amb algú, ens estem
comunicant de manera no verbal, amb els gestos, amb el nostre
aspecte físic, amb els sons que emetem, amb els silencis, amb les
olors, etc.
Hi ha missatges que poden estar més dotats d’informació, de
contingut, i d’altres que facin més referència a la relació existent entre
els interlocutors. Així, si un enamorat diu a la seva possible parella
“t’estimo” per primera vegada, el missatge es refereix molt a la
relació,malgrat que té una certa proporció d’informació; potser la
persona candidata a ser parella no s’havia adonat dels sentiments de
l’enamorat. En canvi, si el mateix enamorat diu la mateixa frase al cap
de 15 anys de relació, la cosa és diferent: la quantitat d’informació de
la frase és pràcticament mínima, el més important és el moment en
què es diu, la suavitat del to de veu, el ritme de les síl·labes, la mirada,
etc.
Els missatges no verbals que s’emeten en la comunicació es
refereixen, majoritàriament, al nivell de la relació entre els
participants en la interacció.
2
ALBADALEJO, M. (2007) “La comunicació més enllà de les paraules. Què comuniquem
quan creiem que no comuniquem” Barcelona: Graó

8
Les meves notes:
Com diries les frases següents per transmetre el nivell de la
relació que s’indica entre parèntesis?
Convindria que llegissis la frase en veu alta, com si tinguessis la persona al
davant, parant una atenció especial al to de veu i als gestos. Si pots, convé
que ho facis davant d’un mirall, o fins i tot si et graves, després podràs
observar els resultats obtinguts. Fes diversos intents amb cada frase, fins
que el resultat et convenci. Experimenta.
Frase: “T’has descuidat de dur-me el que et vaig demanar?” (m’estàs
prenent el pèl)
Frase: “T’has descuidat de dur-me el que et vaig demanar?” (això sí
que em sorprèn, no m’ho esperava de tu)
Frase: “Veig que no saps com fer-ho.” (sóc bon/a company/a,
comprenc que no ho entenguis i t’ajudaré a entendre-ho)
Frase: “Veig que no saps com fer-ho.” (ara veuràs com et deixaré en
ridícul davant del Cap)
Frase: “No pots presentar el projecte fora de termini” (però estic
disposat a acceptar-lo per què em caus bé).
Frase: “No pots presentar el projecte fora de termini” (no acceptaré el
projecte de cap de les maneres).
Frase: “Com és que ahir no vas venir?” (em preocupo quan no vens,
penso que pot haver-te passat alguna cosa greu).
Frase: “Com és que ahir no vas venir?” (seré estricte i ho comunicaré
al Cap, no pot ser aquesta informalitat).
Frase: “M’alegro de veure’t” (sincerament, estic content/a de veure’t).
Frase: “M’alegro de veure’t” (vaja, no tenia cap ganes de tornar-te a
veure).
Frase: “Que bé que ja has acabat el projecte!” (estic molt content/a
de la teva rapidesa i la teva manera de treballar).

9
Les meves notes:Frase: “Que bé que ja has acabat el projecte!” (estic tip/a que siguis
tant lent/a).
Comentari: Has notat que no és gens fàcil transmetre
intencionadament el matís de l’actitud amb la comunicació no verbal,
si no és que ets molt bon actor/actriu. Observa des del teu propi cos, i
no des de la racionalitat, com de subtils són les diferències
comunicatives que transmeten la nostra actitud en la relació amb els
altres. Sempre estem transmetent una determinada actitud, la que
sigui. L’activitat també ens permet observar com el missatge no
verbal té a veure amb l’emoció que sentim, mentre que amb el
missatge verbal transmetem el que racionalment volem transmetre.
Com has pogut comprovar en aquesta activitat, hi ha vegades en què
el missatge racional no es correspon amb el missatge no verbal, el to
de veu, l’expressió de la cara, la mirada, etc., ja que transmeten un
missatge emocional sobre la relació entre els interlocutors que és
contrari al que diu el missatge verbal.
Com dèiem, sempre que estem amb algú que ens pot percebre,
estem comunicant no verbalment. Quan els nostres missatges no
verbals contradiuen les nostres paraules, les persones que ens veuen i
ens escolten (o ens oloren, ens toquen, ...) es queden amb el missatge
no verbal i no creuen el que diem. Tingues en compte que com més
petit és un nen, més reacciona a la nostra comunicació no verbal
sense tenir en compte el que diem.
Com més escàs és el coneixement verbal, com menys sabem d’una
llengua (nens petits, estrangers sense coneixements del nostre
idioma) més pes té el missatge no verbal en l’establiment de la
relació. El missatge no verbal preval per sobre del verbal, quan tots
dos no siguin congruents.

10
Les meves notes:És curiós, però sabies que quan s’ha investigat sobre les entrevistes
de selecció de personal, s’ha vist que la decisió es pren en els primers
30 segons de la trobada? Així doncs, sembla que la major part dels
significats es negocien no verbalment.
Per tant, quan escrivim un missatge de text (correu electrònic) enlloc
de parlar per telèfon, estem perdent l’entonació, el ritme, les pauses,
el volum, els gemecs, etc. (elements de què ens parlava Mehrabian i
que hem recordat a l’inici del document) i, per tant, estem perdent el
38% del contingut informatiu de la comunicació. Per aquest motiu
sovint recorrem a les icones, a les majúscules, als símbols
d’exclamació... per transmetre la nostra actitud vers la relació.
Algunes emoticones emprades en la comunicació escrita:
 :-) somriure X( Disgust
:-))) Molts somriures  :-| Indiferència, no saber què dir.
:-D Rialles ;-) Complicitat
:-DDD Moltes rialles ?:-( Dubte
:-( tristesa <:-/ Escepticisme
:-((( Molta tristesa |-o Avorriment (badall)
:,( Plor }:-) Irònic
:-o sorpresa :-@ crit
Com n’arriba a ser d’irrellevant el que “diem” en una conversa, ja que
la major part del que transmetem arriba als nostres interlocutors per
uns altres canals i aquests canals poden arribar a distorsionar-ne el
contingut.

11
Les meves notes:DDIISSTTIINNCCIIÓÓ EENNTTRREE TTIIPPUUSS DDEE CCOOMMUUNNIICCAACCIIÓÓ
Què entens tu per comunicació verbal?
I per comunicació no verbal?
Intenta exposar-ho abans de seguir llegint.
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
A continuació fem una breu descripció del que signifiquen aquests
conceptes:
COMUNICACIÓ VERBAL
És la comunicació que es duu a terme a través de la veu, de manera
oral. És el sistema convencional que s’expressa a través de senyals i
símbols.
COMUNICACIÓ NO VERBAL
És la comunicació que es fa amb el cos, amb la gestualitat, amb el to
de la veu,... és a dir, per mitjans diferents a la paraula.

12
Les meves notes:CCOOMMUUNNIICCAACCIIÓÓ VVEERRBBAALL
Per “comunicació verbal” s’entén la que s’efectua a través de l’ús de
les paraules, pertanyents a una determinada llengua. La llengua
representa el codi mitjançant el qual un determinat nombre
d’individus constitueixen i fan “audibles” els seus propis missatges als
altres.
El coneixement de la llengua fa que entre els individus pugui donar-
se un intercanvi, comunicació, codificació i descodificació de
missatges. Cada paraula posseeix un significat, i el sector que s’ocupa
de l’estudi del significat de les paraules és la semàntica. La paraula
representa l’equivalent d’objectes presents a la realitat, o categories i
conceptes imaginaris, o funcions intrínseques als mecanismes de
pensament de l’home, o altres coses. Les paraules s’organitzen en
frases, segons regles precises l’estudi de les quals és competència de
la sintaxis. Les frases, alhora, contribueixen a formar un discurs, que
és organitzat en base a les intencions i capacitats comunicatives de
l’individu.
La comunicació verbal és considerada “racional”, típica del
pensament lògic i de la reflexió. L’ús de determinades paraules enlloc
d’altres, la seva organització en la frase i l’organització de les frases en
el discurs contribueixen a donar a la comunicació de l’individu un
particular significat, un només; modificar una sola de les seves parts
equival a modificar-ne el significat. Afirmar: “la meva casa és gran” és
diferent a dir que: “la meva casa és una gran casa” o “la gran és casa
meva”.
Sovint pensem que allò que transmetem, allò que volem dir, ho
comuniquem parlant. La comunicació verbal l’emprem per a

13
Les meves notes:comunicar idees o donar informació sobre fets, opinions i actituds,
per descriure o expressar sentiments, acords o desacords, fer
preguntes, donar o sol·licitar informació, raonar i argumentar,... Les
paraules que fem servir depenen del tema de discussió, de la situació,
del rol dels interlocutors, del seu nivell intel·lectual, dels objectius que
pretenem assolir, etc.
La principal funció de la comunicació verbal és fer de vehicle als
continguts explícits del missatge. Només es requereix que siguin
explícits (presentats amb un codi comprensible per als nostres
interlocutors) per a garantir una comunicació efectiva.
Els següents elements poden interferir en allò que intentem
transmetre i en el que interpreten els nostres interlocutors:
 Vocabulari assequible: controlar els termes que emprem,
 To de veu adequat: ni massa alt ni massa baix,
 Velocitat de la parla adequada a l’interlocutor: pot ser que
parlem massa ràpid o massa lent, per tant, hem d’adaptar-nos,
 La durada i la direccionalitat de la comunicació per evitar la
monotonia (de parlar només nosaltres durant massa estona) i
estimular la participació dels interlocutors amb la finalitat
d’intercanviar idees i de compartir coneixements.

14
Les meves notes:CCOOMMUUNNIICCAACCIIÓÓ NNOO VVEERRBBAALL
Com ja saps, la comunicació verbal sempre s’acompanya de
comportaments no verbals. Mentre ens comuniquem estem enviant
missatges de tipus no verbal a través del rostre, la mirada,... la
comunicació no verbal està compresa per diversos factors:
 Aspecte exterior: l’aparença personal, l’estil de vestir, el
pentinat... sovint matisen la comunicació verbal.
 Moviments: posicions, manera de caminar, tics nerviosos,
lentitud o rapidesa a l’hora de moure’s, el moment de
determinades parts del cos...
 Expressió del rostre, gesticulació: a través de l’expressió de la
cara podem comunicar el grau de satisfacció o d’indignació
que sentim, comprensió, interès, l’estat emocional,... és la
manifestació expressada pels gestos i les actituds, el front
arrugat,...
 Postura: com s’acomoda el cos, existeix una gran diferència
entre la postura d’una persona que escolta avorrida i una altra
que ho fa atentament, així com entre una persona que repta i
una altra que accepta el repte. Comunica senyals socials o
indica l’estat emocional d’una persona, la seva actitud, i els
seus sentiments cap a sí mateix i cap als altres.
 Veu: s’indica el to, la velocitat, la força i la modulació, la
calidesa,... se sol comunicar més que amb el contingut de les
paraules.
 Tacte: es dóna amb una abraçada, donant la mà, fent una
empenta,... o qualsevol altre gest que expressi sentiments.
 Ús de l’espai, proximitat física: en funció del nivell de confiança
entre els interlocutors l’espai entre ells serà major o menor. Si
ens asseiem lluny de l’interlocutor o fora del seu cercle,
indicarem que volem estar sols, mentre que si ens asseiem a

15
Les meves notes:prop seu o dins del seu cercle estarem expressant actitud
d’estar comunicativament en sintonia amb l’altre. El contacte
físic expressa cordialitat o simpatia, o aversió.
 Gestos amb les mans: emfasitzen el missatge verbal.
 Aspectes vocals: el to, volum, claredat, velocitat, etc. afecten al
significat d’allò que es diu.
 Mirada: és l’instrument més subtil i fi per a comunicar matisos
de les emocions i les actituds cap a les persones, així com per
expressar mirades de dolçor, rancor, antull, coqueteig, rebuig,
burla, etc. S’empra per a indicar emocions, desig o aversió.
 Silenci: és polivalent, segons el context té un o altre significat.
Així, el silenci d’un interlocutor en escoltar amb interès i
sintonia és diferent al d’aquell que escolta en desacord i
diferent al d’una persona enutjada i deprimida; diferent al
silenci de l’amor en el diàleg d’una parella, o bé al silenci de
recolliment en el clímax religiós; al de simpatia i compassió en
donar el condol a un amic o al dels amfitrions que necessiten
que un visitant es retiri, etc.
De la mateixa manera que en el comportament verbal, el
comportament no verbal pot tenir diversos significats segons el seu
context. A vegades, el mateix comportament pot indicar coses
diferents per a diferents persones o per a la mateixa persona. És difícil
controlar el comportament no verbal perquè sovint no som
conscients que l’estem executant.
El comportament no verbal permet l’expressió d’emocions i
sentiments, que són els que defineixen la relació que establim amb
els altres. És important ser conscient d’aquest comportament, i això
permetrà determinar la relació que es desitja establir i l’observació del

16
Les meves notes:comportament no verbal de l’altre; així podrem conèixer millor què
desitgen els nostres interlocutors, què esperen, què senten i
comprenen i, així, millorar-hi la nostra relació.
CCoommuunniiccaacciióó nnoo vveerrbbaall aa ttrraavvééss ddee llaa vveeuu
Hi ha un gran ventall de sons que es transmeten a través de la veu i
que no pertanyen al codi lingüístic, que són iguals o molt semblants
en llengües diferents, i que transmeten en gran mesura.
Saville-Troike (1989)3
, antropòloga dedicada a comparar les
interaccions comunicatives de diferents cultures, afegeix a la distinció
entre el que és verbal (el vocabulari i la gramàtica de la llengua) i el
que és no verbal (la resta), la distinció entre transmissió vocal o no
vocal de la comunicació, és a dir, amb la veu o sense la veu, d’aquesta
manera considera la comunicació en 4 grans àrees:
COMUNICACIÓ...
QUE ES TRANSMET
AMB LA VEU
(VOCAL)
QUE NO ES
TRANSMET AMB LA
VEU (NO VOCAL)
VERBAL (vocabulari i
gramàtica)
Llenguatge parlat
Llenguatge escrit
Codi Morse
Llenguatge dels
sordmuts, etc.
NO VERBAL (la resta)
Trets paralingüístics
de la parla: vocals
aïllades, rialles, plors,
Silenci
Gest
3
SAVILLE-TROIKE,M. (1989) “The ethnography of Communication: an introduction”. Nova
York: Basil Blackwell (1a ed. 1982). (Trad. Cast.: “La etnografía de la comunicación: una
intorducción”. Buenos Aires. Prometeo Libros, 2005).

17
Les meves notes:gemecs, sospirs,
esternuts, etc.
Trets prosòdics:
inflexions i propietats
de la veu
Mirades
Proxèmica
Vestit, símbols,
imatges, etc.
Sons, olors, etc.
Quadre de comunicació i tipus de transmissió segons Saville-Troike
És ben curiós i sorprenent com, tenint en compte l’estudi de
Mehrabian (1972)4
, ens seguim fixant tant en què direm (7%) i
deixem de banda el 93% restant de la comunicació, que, d’altra
banda, és majoritàriament inconscient i que gairebé mai no
preparem (38% de missatges no verbals transmesos amb la veu i 55%
de comunicació no verbal transmesa sense la veu: gestos, mirades,
l’aspecte físic, les imatges, les pauses en el discurs, les olors, el tacte, la
distribució de l’espai, la decoració de l’espai, etc.
Els elements comunicatius no verbals que transmetem amb la veu
són molt amplis:
- Produïm sons aïllats: aaa, eeeeee, mmmm, mhm, pfff, etc.
- Riem
- Tossim
- Esternudem
- Rebufem
- Sospirem, etc.
I aquestes conductes transmeten missatges, malgrat siguin
aproximats. Per exemple, “em sents?”, “estic pensant”, “m’he refredat”,
4
Mehrabian, A. (1972). “Nonverbal communication”. Aldine-Atherton, Chicago, Illinois.

18
Les meves notes:“dubto del que dius”, “estic cansat/da”, “m’ho passo bé amb tu”, “em
sap greu haver dit això”, “realment no faré allò que estic dient”, etc.
El que diem amb la veu, únicament pel fet d’usar una part del cos per
a dir-ho, pren uns matisos que no té si ho escrivim: tenim una veu
greu o aguda, estem afònics o no, cridem o parlem fluix, parlem ràpid
o lent, som monòtons o tenim una entonació vivaç, i tots aquests
matisos influeixen en els nostres interlocutors, els transmeten un estat
emocional determinat i imprimeixen caràcter a la nostra relació amb
ells.
RRiiaalllleess ii ssoommrriiuurreess
Quan el nostre interlocutor no riu ni somriu gens ni mica, ens
incomoda sense saber per què. La comunicació no verbal transmet
falta d’alegria, falta de motivació per la feina que es fa o pels clients i
falta de complicitat. I el mateix pot passar en una aula, quan el
docent no riu.
Riure transmet alegria, que estem contents, que tenim sentit de
l’humor, que hi ha alguna cosa que és divertida. Sabem que l’alegria
és l’emoció que s’encomana. La universitat de Yale va realitzar un
estudi en el que va descobrir que l’alegria i la cordialitat dels
integrants d’un grup de treball es transmeten més ràpidament que
no pas l’enuig i la tristesa, sortosament. Així, si volem transmetre
alegria i motivació, riure i somriure és una bona manera de fer-ho. I
l’alegria és una emoció energètica, que facilita la feina i que
cohesiona al grup; com enuncia William Fry, psiquiatra que ha
estudiat els beneficis de l’humor durant més de 25 anys, assegura
que 3 minuts de riure intens, tenen els mateixos beneficis que 10
minuts remant de manera enèrgica, ja que rient s’exercita i relaxa la
musculatura, es millora la respiració, s’alliberen hormones de l’estrès,

19
Les meves notes:millora la digestió, disminueix el restrenyiment, s’enforteixen les
defenses i augmenta el reg d’oxigen als òrgans. A més a més, un
recent estudi de la Universitat d’Oxford publicat en la revista
"Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences", assegura
que riure actua com a un eficaç analgèsic natural, ja que les persones
que més riuen són les que poden suportar el dolor fins a un 10% més
que la resta de persones. L’estudi ha comprovat que el riure simple i
pla no tindria cap efecte analgèsic, mentre que sí que en tenen les
rialles, que són les que permeten alliberar les endorfines, generar un
determinat estat d'eufòria i calmar el dolor. Els científics expliquen
que un possible motiu seria el buidatge de l'aire dels pulmons quan
esclata la rialla.
Ferran Martínez Gómez, psicòleg clínic i director d'ISEP Clínic a
Castelló de la Plana ens ofereix consells per a riure i plorar de manera
sana:
1. Aprendre a riure's d'un mateix, de les virtuts, els defectes, els
errors i les distraccions i buscar el costat bo de les coses.
2. Augmentar la confiança en un mateix i prendre's la vida de
manera optimista.
3. Distanciar-se dels problemes, ja que el riure permet veure'ls
des d'una altra perspectiva, sense dramatitzar, exagerar ni
generalitzar.
4. Conrear l'esperit de l'humor, amb la lectura d'acudits; aprendre
de les persones amb bon humor, contagiar-se'n i prendre
notes de situacions divertides d'un mateix i dels altres.
5. Relacionar-se amb humor: veure pel·lícules divertides, d'humor,
comèdies...; llegir revistes d'humor i crear una nova actitud
davant la vida.
6. En el cas del plor, analitzar la situació, expressar-la en paraules
i parlar sobre el que produeix malestar, tristesa, desesperació o

20
Les meves notes:desassossec. Verbalitzar-ho ajuda a fluir el sentiment enquistat
i a alliberar-se'n amb el plor.
A més a més d’aquests efectes, sabem que riure amb els nostres
companys, malgrat que la relació no sigui fantàstica, millora el clima
laboral, la salut i la relació. La rialla transmet un missatge inequívoc
de cordialitat. A diferència d’altres senyals no verbals, com el
somriure, que pot ser fingit, la rialla implica un mecanisme involuntari
que resulta més difícil de simular, és fàcil detectar una rialla falsa. Hi
ha persones que no ens inspiren a riure, que estan serioses, cap
cotes, potser permanentment empipades, però aquestes persones
amb les que menys riem i a les que menys ens ve de gust somriure
són les que més ho necessiten.
Afegim rialles a la teva vida. Et proposo que provis els efectes
de les rialles i els somriures. Pots sorprendre’t molt!
COMPORTAMENT PROPOSAT OBSERVACIONS SOBRE ELS
RESULTATS OBTINGUTS
Somriu-te davant del mirall, al
matí, cada dia, durant una
setmana, encara que no et
vingui de gust.
Somriu cada vegada que vegin
un company determinat/da
(millor si no és un amic) i mira si
després d’una setmana hi ha cap
diferència en el seu

21
Les meves notes:comportament cap a tu.
Compara la teva conducta en
dos grups: en un grup riu
conscientment i en l’altre evita-
ho.
Compta el total de rialles en una
conversa llarga.
Compta el total de vegades que
rius en una setmana. Anota a
quina hora i fent quina activitat
has rigut. Al final de la setmana,
comptabilitza els resultats.
Quan et proposem riure, ens referim a la rialla autèntica, fruit de
l’alegria, de l’entusiasme o d’alguna cosa que autènticament fa
gràcia. No ens referim a l’ús de la ironia, que pot ser força perillosa
per a la relació amb els altres. En la ironia sempre hi ha un doble
missatge, el missatge explícit i la part sobreentesa que sol ser molt
crítica i gens agradable. Si no la fem servir, aconseguirem ser més
respectables.
A part de la riallada, hi ha somriures que se senten i altres de
silenciosos, que formarien part dels gestos. Malgrat el somriure no es
pugui sentir, o se senti mínimament, implica canvis en la musculatura
de la cara que es tradueixen en una sonoritat diferent del llenguatge.
Els somriures, sonors o no, tenen una funció comunicativa,
imprimeixen a la relació un caràcter de cordialitat, interès i simpatia
que l’interlocutor copsa i que l’impulsa a reaccionar amb la mateixa
cordialitat. Tant és així que, en l’atenció telefònica, es recomana a les
persones que atenen les trucades que utilitzin el “somriure telefònic”,
ja que es diu que se “sent” per telèfon.

22
Les meves notes:El sociòleg Goffman (1956)5
considera que en l’origen els somriures
són un gest d’atenuació dels fets que també podem observar en els
primats. Els somriures de la comunicació són gestos d’apaivagament
que s’usen quan un individu s’ha d’endinsar en el territori d’un altre o
es troba amb un desconegut i no vol ser-li hostil. En la comunicació
humana, s’han estudiat les formes de cortesia en diferents cultures i
s’ha constata que també fem servir els somriures com si fossin una
excusa, un acte de ”reparació” quan el que diem pot ofendre l’altre,
per exemple, quan donem una ordre, quan apliquem una sanció o
quan ens neguem a una demanda que ens han plantejat.
LLaa ttooss,, eellss ssoossppiirrss,, eettcc..
Tossir, esternudar, escurar-nos el coll, sospirar, etc. tot plegat pot
comunicar. Són sons força involuntaris que informen de l’estat de
salut i del nivell de cansament de les persones que es comuniquen.
5
GOFFMAN, E. (1956) “The Nature of Deference and Demeanor”. American
Anthropologist, 58:473-502.

23
Les meves notes:No podem fer gran cosa per a modificar els missatges que estem
enviant quan no ens trobem bé, però podem pensar una vegada més
en com els perceben els interlocutors. Estem transmetent la nostra
fragilitat, fet que no és bo ni dolent.
Els senyals de cansament sonors són més controlables. Els sospirs i
exhalacions transmeten cansament i el nostre cansament
s’encomana, com ho fan la nostra alegria i la nostra motivació. Un
grup cansat no està en condicions òptimes de treballar.
Guia per parar atenció als sospirs i a les exhalacions:
 Quan sospirem més: quan intervenen els altres o enmig d’una
de les nostres intervencions?
 Sospirem més quan ens referim a persones determinades? O
ho fem indiferentment amb tots els interlocutors?
 Els nostres sospirs són més abundants al final de la setmana
que al principi?
 Sospirem més cap al final de la jornada que quan comencem?
EEllss sseennyyaallss ddee mmaanntteenniimmeenntt ddee llaa ccoommuunniiccaacciióó
((bbaacckkcchhaannnneellss))
Els senyals sonors de manteniment de la comunicació són petits sons
que emeten els participants en una conversa per tal que els altres
sàpiguen que estan escoltant, que el “canal” està obert: ahà, mhm,
mmmmm, nnnn,... en la conversa telefònica es nota molt quan falten
aquests elements; aleshores qui està parlant sol dir “Que em sents?”,
“Que hi ets?”.
Els senyals de manteniment de la comunicació són també molt útils
en les converses cara a cara i, per tant, a les classes. Són sons amb
una funció pròpiament comunicativa, sons que depenen del nostre
control, més que uns altres com ara la tos els badalls. El que passa és

24
Les meves notes:que, quan els parlants es poden veure, a vegades aquests senyals són
silenciosos, s’emeten amb moviments afirmatius del cap, a través de
les mirades amb l’actitud general del cos.
Quan una persona n’escolta a una altra, sol emetre aquests senyals
sonors expressament, per estimular les seves intervencions, per
animar-la a continuar o a completar la intervenció... així es transmet
que allò que l’altre diu és important per a mi, aquesta és una manera
de reforçar una actitud participativa.
Un tipus especial de les vocalitzacions per mantenir la comunicació
són els sons del qui parla per demanar informació de retorn: eh?,
mm? Aquests elements sonors poden substituir-se per: “no?, sí?, oi?,
m’explico?, s’entén?, em segueixes?”.
AAllttrreess ssoonnss ccoommuunniiccaattiiuuss qquuee nnoo eess pprroodduueeiixxeenn aammbb llaa
vveeuu
La utilitat dels sons complementaris pot ser més amplia del que
sembla, si s’estableix un codi. Un recurs és el de comptar fins a un
nombre de tocs per què es faci una acció determinada. Els sons
marquen el pas del temps d’una manera precisa i inequívoca i
estableixen un límit clar: “quan toqui el timbre, podrem sortir al pati
(en cas del professor)”.
Fa molt temps que la humanitat usa aquest llenguatge per establir
límits en el temps. Molt abans de l’ús generalitzat de rellotges, les
campanes han delimitat en els nostres pobles i ciutats el pas de les
hores i han avist de les cerimònies religioses o de les morts; la pràctica
de la meditació zen, per posar-ne un exemple, està marcada per
diferents sons (campaneta, fusta, tambor, etc.) que delimiten la
transició d’unes activitats a unes altres: i de ben segur que ens vénen
al cap un munt de rituals socials en els que uns sons determinats fan
la funció de delimitar el temps.

25
Les meves notes:
IInnfflleexxiioonnss ii pprrooppiieettaattss ddee llaa vveeuu ((ttrreettss pprroossòòddiiccss))
EEll ttoo ddee vveeuu ii eell ttoo eemmoocciioonnaall
Quan ens relacionem amb algú, basem les nostres respostes
emocionals no en el que l’altra persona diu, sinó en com ho diu. Si un
amic ens truca per telèfon i ens diu que està bé nosaltres sabem que
alguna cosa li passa pel to de veu amb que ens ho diu. Així, el que
fem amb la veu quan parlem transmet un munt de missatges sobre
com ens sentim. I si ens sentim diferents de com estem dient que ens
sentim, les persones que ens escolten, si no som actors o actrius
boníssims, saben que estem mentint.
Quan parlem projectem amb la veu, inconscientment, les nostres
emocions. Les emocions poden ser agradables o molestes, però son
inevitables, ja que els esdeveniments de l’entorn, i els nostres propis
pensaments, ens produeixen reaccions neurofisiològiques instintives,
regides per la part emocional del nostre cervell, la que conté la nostra
memòria emocional. Totes les emocions tenen una funció adaptativa
i es poden entendre com un èxit de l’evolució de les espècies; per
exemple, la por ens permet fugir o protegir-nos, malgrat que sigui
una experiència desagradable.
La ira és la més perillosa de les emocions quan estem en un grup, ja
que la ira genera més ira; com més ‘expressem de manera
incontrolada i abrupta, més ira senten els que són amb nosaltres.
Sabies que l’alegria i l’afecte són les emocions més útils per a
l’aprenentatge? L’alegria és l’emoció que ens motiva, la que ens fa
llevar-nos cada matí. Quan algú té una depressió, una tristesa
patològica, no pot fer res, ni tan sols sortir del llit si la depressió és
greu. No podria aprendre res. Per a l’aprenentatge sabem que és
necessari despertar la motivació dels alumnes, provocar un estat en el

26
Les meves notes:qual tinguin ganes d’aprendre, que sentin alguna cosa que els
impulsi a desenvolupar les activitats que els permetran
l’aprenentatge. La manera més fàcil de generar alegria és mostrant la
nostra pròpia alegria, i aquesta és la millor tècnica per a la motivació.
L’afecte és l’emoció per excel·lència que més afavoreix l’aprenentatge.
Aprenem de les persones que constitueixen una figura afectiva per a
nosaltres. Si anem cap al nostre passat i recordem un mestre o una
mestra que ens hagi influït molt, quin sentiment ens evoca?
L’afecte sincer crea una relació profunda en la qual l’educació és
possible. Els nens i nenes aprenen de les seves famílies perquè se
senten estimats, malgrat que els renyin, els castiguin o els cridin. A
més a més, els aprenentatges que s’adquireixen en la família són els
que més perduren.
Podem entrenar-nos per sentir les emocions que ens ajuden a
educar, l’alegria i l’afecte, i també per tal que la nostra veu transmeti
els matisos d’aquestes emocions.
L’èxit de la comunicació oral, segons el comunicòleg Sebastià
Serrano, consisteix a crear una qualitat de veu que sigui capaç de
transmetre competència, seguretat i afecte. Per assolir aquest repte i
ser més eficaços, el primer pas és prendre consciència de com és la
nostra veu i de la importància que té. La nostra veu és el nostre
instrument important a l’hora de comunicar-nos, modulant-la podem
transmetre els emocions que afavoreixen l’aprenentatge.
Quan no som conscients de la nostra veu, la tendència natural és cap
a la monotonia, que segur que avorreix. També podem caure en el
parany d’anar apujant cada cop més el volum, a mesura que hi ha
més soroll i ens escolten menys, amb el risc que cada vegada ens
escoltin menys i que el soroll vagi en augment.

27
Les meves notes:Sigues conscient de la teva veu.
Puntua de l’1 al 10 els diferents aspectes de la teva veu:
El timbre de la meva veu és:
(més aviat agut) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (més aviat greu)
El meu timbre de veu és:
(molt ridícul i desagradable) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (molt bonic)
Tinc una veu:
(suau) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (estrident)
Acostumo a parlar en un volum:
(molt baix) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (molt alt)
Tinc tendència a parlar:
(massa ràpid) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (massa lent)
Tinc una entonació:
(més aviat monòtona) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (molt variada)
Quan parlo em quedo sense aire o sense veu:
(molt sovint) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (mai)
TTiimmbbrree
El timbre és una característica individual derivada del físic. Podem
reconèixer un cantant malgrat que faci anys que no el sentim cantar
o malgrat que canti una cançó que no hem sentit mai. Reconeixem
les persones per la veu, gairebé tant com per l’aspecte físic. En
algunes empreses contracten telefonistes invidents, perquè tenen un
entrenament per reconèixer les persones sense veure-les i
identifiquen els clients sense haver de preguntar-los qui són.

28
Les meves notes:El timbre és la característica de la veu menys variable i menys
educable. Tot i que hi ha algunes circumstàncies que produeixen
petits canvis en el nostre timbre (l’edat, l’afonia,un refredat, acabar de
llevar-nos del llit, etc.) segurament el timbre de la nostra veu ens
acompanyarà fins al final dels nostres dies.
Pot ser que el nostre timbre sigui més o menys agradable o l’orella de
determinades persones, com pot ser que el nostre física agrada més a
uns que a uns altres. Però necessitem acceptar el nostre timbre fins i
tot més que el nostre físic, fins a un cert punt, és manipulable: ens
podem tenyir, posar-nos lents de contacte per canviar el color dels
ulls, maquillar-nos, engreixar-nos, aprimar-nos i sotmetre’ns a tot tipus
d’operacions d’estètica. El nostre timbre de veu, en canvi, sempre serà
aproximadament el mateix.
Personatges molt prestigiosos de la vida pública han tingut veus que
podrien semblar molt ridícules: i això no els ha impedit l’èxit en la
persuasió. No hi fa res si la nostra veu no és com la d’un cantant o la
d’un actor seductors. Si pensem en les veus que més ens agraden, en
els nostres cantants o presentadors de televisió favorits, veurem que
ens agraden veus molt diferents. Cada tipus de veu, ben utilitzat, pot
produir un efecte positiu. El més interessant és el control de la veu en
les diverses situacions comunicatives.
EEnnttoonnaacciióó
L’entonació es refereix als tons de la veu, a la melodia, a com
combinem els aguts i els greus mentre parlem. Els tons de la veu són
com els colors del discurs. El contrari d’una manera de parlar molt
monòtona és una manera molt musical, amb molta varietat de sons.
Si volem que els nostres interlocutors mantinguin l’atenció al màxim
mentre parlem, el més recomanable és que la nostra manera de
parlar sigui tan variada i “musical” com sigui possible.

29
Les meves notes:Tots tenim una tendència natural que fa que la nostra entonació
sigui més o menys variada. La majoria de les vegades coincideix amb
el tipus de gestos. Les persones que fan gestos més amplis i caminen
amb passes més grans també parlen amb més amplitud de tons, és a
dir, la seva parla recorre des dels aguts més aguts fins als greus més
greus. En canvi, les persones que tenen un gestos més continguts,
amb menys amplitud, també tenen una parla amb menys amplitud
de greus i aguts.
Si posem atenció a la variabilitat de la nostra entonació, podem
aconseguir que la nostra manera de parlar sigui menys monòtona.
Tots , si parlem molta estona, tendim a la monotonia, i segons alguns
estudis, els homes més que les dones.
Un discurs més monòton sol tranquil·litzar, relaxar, fins i tot, avorrir,
mentre que un discurs més melòdic avorreix menys, manté millor
l’atenció i també excita i cansa més a qui l’escolta. En cada moment
hem de valorar de quina manera podem ser més efectius.
Trucs per a augmentar la varietat de l’entonació i evitar la monotonia:
Per a les persones que tenen tendència a parlar amb monotonia,
suggerim fer servir un discurs que tingui intercalades diferents veus,
amb preguntes i respostes, millor que no pas una narració dels fets
en tercera persona.
RRiittmmee
Respecte a la velocitat, convé parlar a un ritme adient, ni massa ràpid
ni massa lent. En una conversa podem dir fins a 250 o 300 paraules
per minut. I en funció de l’edat i el nivell de comprensió, el grau de
dificultat d’allò que estem explicant, encara hauríem de reduir més la
velocitat de la parla.

30
Les meves notes:Si el ritme és massa ràpid, qui escolta pot no entendre res i deixi de
parar atenció, pot ser que s’exciti cada vegada més, com quan sentim
la retransmissió d’un partit de futbol emocionant. Respecte a la
velocitat, hi ha riscos. Pot ser que tendim a fer-ho cada vegada més
ràpid per tal de transmetre el màxim d’informació possible. Però la
nostra velocitat no garanteix l’èxit de la comunicació, ja que
l’interlocutor no incrementa la capacitat de processar informació per
què aquesta es presenti més ràpidament i si està cansat, la seva
capacitat de comprensió segurament s’haurà reduït.
Un altre risc és accelerar innecessàriament la velocitat d’elocució,
com si haguéssim d’arrencar a córrer en qualsevol moment. L’excés
de velocitat pot transmetre les nostres pors i la nostra inseguretat, i
també la nostra mala gestió del temps.
Si, pel contrari, el nostre ritme és molt lent, l’efecte és el de relaxació.
Transmetem tranquil·litat i seguretat en nosaltres mateixos. Un ritme
lent és adient per a les instruccions d’un exercici de relaxació, de
meditació o de visualització, però si fem servir un ritme lent per a
explicar determinada informació, i a més el combinem amb una
entonació monòtona, pot ser que algú comenci a adormir-se, com
passa en certes cerimònies religioses. Un ritme lent només es pot
sostenir durant un breu període de temps.
Podem emprar canvis de ritme en funció de l’atenció del grup.
Imaginem una simfonia en què el compositor canvia el tempo per a
sorprendre el públic que està poc atent; si estem parlant lentament,
podem accelerar de cop; o si estem parlant força ràpid podem alentir
el discurs.
VVoolluumm
El volum d’un so, com el de la nostra veu, és la força amb què arriba a
un oient que no està sord. Si algú crida molt, com per exemple, per

31
Les meves notes:demanar auxili, es queda ràpidament sense aire. Per mantenir un
volum elevat de la veu durant un temps sostingut cal saber regular:
- La respiració, per tal que el pas de l’aire per la laringe sigui
constant
- La postura física, que sigui oberta i equilibrada, per tal que
l’aire surti amb potència i per tal que el so surti en al direcció
adequada
- La ressonància de la veu, que depèn de les diverses parts del
cos
- El càlcul de distàncies, per tal que en una aula el so arribi
suficientment a tots els oients
- El control auditiu de la pròpia veu, per tal que tingui el volum
just (per exemple, és un indici de sordesa que una persona
parli amb un volum massa alt o massa baix per a una situació
donada)
- Les emocions, com poden ser el temor, l’ansietat, la vergonya,
etc., per tal que no ens privin de parlar amb un volum suficient
Si parlem massa baix correm el risc que algunes persones no ens
sentin i de ser percebuts com tímids o insegurs. Però parlar amb un
volum massa alt també té riscos: podem ser percebuts com a
agressius, i a més un volum excessiu pot provocar que tot el grup de
persones amb qui ens trobem acabi alçant la veu. Pel que sembla, les
dones tenen més tendència a apujar el volum innecessàriament,
provocant un to estrident en la comunicació.
Els canvis en el volum, com els canvis en el ritme, també són un
recurs per cridar l’atenció. Per exemple, una manera d’abaixar el
volum de les converses que s’estan produint en una aula i reclamar
atenció és que el professor o professora parlin en veu molt baixa.
L’efecte obtingut és de més atenció, malgrat que és un recurs que no
es pot emprar contínuament.

32
Les meves notes:
Experimenta amb la respiració i parla:
1. Observa la teva respiració espontània: és únicament pectoral?,
és únicament abdominal?, és una respiració total amb la qual
s’omplen d’aire totes les zones pulmonars?
2. Practica la respiració total, la que podem observar en els nens
petits i en els animals. L’entrada d’aire inclou tant una fase
abdominal com una de pectoral. L’expulsió de l’aire conclou
quan el pulmó està totalment buit.
3. Mantingues una mateixa postura i para atenció a la respiració
en aquestes dues situacions:
a. Respira i mou la llengua sense pronunciar cap so.
b. Ara respira mentre pronuncies en veu alta qualsevol
frase. Hi notes cap diferència?
4. Respira profundament i omple els pulmons totalment, amb el
màxim d’aire. Després expulsa l’aire per la boca tan suaument
com puguis, durant el màxim de temps. Quant tardes a fer-ho?
5. Respira profundament i omple els pulmons totalment, amb el
màxim d’aire. Després comença a llegir en veu alta qualsevol
text que tinguis a mà durant el màxim de temps que puguis,
sense tornar a agafar aire. Quant tardes? Quantes frases has
llegit amb una sols inspiració?
Com emprar les inflexions i les propietats de la veu a favor d’una
presentació eficaç i relaxada:
 Entrenar-nos per tal que la nostra veu expressi alegria i afecte,
ja que les nostres emocions “s’encomanen” i aquestes
emocions són les que més afavoreixen l’aprenentatge.

33
Les meves notes: Valorar el nostre timbre de veu com un dels nostres principals
signes d’identitat. És una de les maneres de trobar-nos
còmodes amb nosaltres mateixos. Cada veu, ben utilitzada, pot
produir un efecte positiu.
 Para atenció a la variabilitat de la nostra entonació. Un discurs
més “musical” manté millor l’atenció (també excita i cansa
més).
 Moderar la velocitat de la parla; no accelerar quan comencem
a parlar (si estem insegurs) ni quan acabem l’exposició (per
acabar el contingut que se’ns ha acumulat). El ritme que
transmet seguretat és arrossegat.
 Parlar amb un volum suficient, per tal que tothom ens senti,
però que no sigui massa alt, ja que podria ser percebut com a
agressiu.

34
Les meves notes:LL’’iinnddiivviidduu ppeerrcceepp llaa gglloobbaalliittaatt
Podem dir que la comunicació és holística per què s’hi veu involucrat
tot el nostre organisme, entra en acció tot el nostre ésser.
Els individus perceben la comunicació amb els altres com una
totalitat, com un esdeveniment de caràcter global; és només la
necessitat de comprendre millor la comunicació el que fa que
puguem analitzar cadascuna de les parts del sistema per separat,
fragmentant-la per tal de comprendre i dominar la seva complexitat.
L’acte comunicatiu que s’efectua en les relacions interpersonals,
reconeixen uns determinats components: modalitats individuals
mitjançant les quals es verifica la comunicació. Basant-se en aquest
anàlisi per parts individuals es pot afirmar que la comunicació es duu
a terme a través de diversos nivells: verbal, para-verbal, mímic-facial,
gestual, postural i de la orientació, espaial, estètic-objectual i de les
conductes de comportament.

35
Les meves notes:LL’’AASSPPEECCTTEE FFÍÍSSIICC
En la relació entre persones, la primera impressió és la que compta.
Segurament, t’hauràs trobat amb persones a qui has conegut i a
l’instant, t’hi has sentit bé o ben al contrari, altres que t’han caigut
malament sense saber per què.
L’aspecte físic d’una persona ens comunica moltes coses, malgrat
algunes no siguin certes. Si la indumentària d’algú indica deixadesa,
podem pensar que és una persona que no es preocupa per les
normes, o que no té gaire respecte pels altres. Tot i així, el seu estat
pot ser per causes alienes com estar en un país estranger i haver
perdut les maletes o haver hagut de dormir a l’aeroport... així, com ha
de tenir algú un aspecte agradable?
No podem deixar de tenir una aparença física, ni deixar de
comunicar-nos a través d’ella. Els altres es formen una opinió de
nosaltres a partir del que veuen. En totes les relacions hi ha un primer
moment i únicament tenim una oportunitat per causar la primera
impressió. Podem necessitar anys per demostrar amb la nostra
conducta que la impressió que donem al principi és “equivocada”.
Com ens presentarem el primer dia de feina? No hi ha una bona i
una mala aparença, però conèixer com interpreten els altres l’aspecte
físic ens pot ajudar a prendre decisions sobre la manera de presentar-
nos en públic.
EEllss mmiissssaattggeess ddeell ccooss
La interpretació de l’aspecte de les persones té en compte molts
detalls. En primer lloc, hi ha el seu físic. Molts estudis demostren que
les persones considerades més atractives són percebudes pels altres
com a més creïbles, més felices, més populars, més sociables i, fins i
tot, més pròsperes que la gent menys atractiva. Segons asseguren

36
Les meves notes:alguns treballs, els alumnes més atractius obtenen millors
qualificacions acadèmiques que la resta. Com a professionals, serà bo
que tinguem en compte el nostre atractiu físic, ja que és un
avantatge comunicatiu.
La forma i la talla del nostre cos transmeten missatges no verbals:
 Les persones robustes i de formes arrodonides
(endomorfes) són percebudes com a més grans, més
passades de moda, menys atractives, més xerraires i més
amables i bondadoses que les primes.
 Les persones primes (ectomorfes), en canvi, són
considerades més ambicioses, més suspicaces amb els
altres, menys xerraires, més negatives i més nervioses i
tenses.
 Les persones musculoses i atlètiques (mesomorfes) són
percebudes com a més guapes, més altes i més
aventureres i arriscades.
Aquestes percepcions estan tan esteses que les podem trobar
fàcilment en els estereotips dels personatges del cinema i la televisió.
Cadascú té una forma que està condicionada per l’herència genètica,
pel gènere i per l’estil de vida i que, per moltes operacions i règims
que faci, no canviarà el que és bàsic.
EEllss mmiissssaattggeess ddee llaa rroobbaa ii eellss ccoommpplleemmeennttss
Ara bé, sigui com sigui el nostre cos, l’aspecte variarà molt segons
com anem vestits. Per molt que les revistes i la televisió ens donin
constantment recomanacions per ser més atractius, no existeix cap
fórmula per vestir-se amb èxit. Els estils i les normes en la manera de
vestir canvien amb els anys. Només cal mirar un àlbum de fotos
familiar per veure com ens hem anat vestint en les diferents dècades.
Hi ha normes culturals que determinen el que es pot o no portar en

37
Les meves notes:una cultura determinada. En els últims anys, els canvis en la
indumentària s’han produït molt ràpidament.
En qualsevol situació social, la nostra aparença està informant sobre
com som, com pensen, a quina religió o tendència política
pertanyem, etc. i en cada disjuntiva podem escollir quina opció és la
que està més d’acord amb els nostres objectius. Sempre tenim, com a
mínim, una opció més neutra i una altra de més marcada. Un home
pot optar per portar els cabells llargs, curts o rapats. En la nostra
cultura, la opció més neutra és la de dur els cabells curts per als
homes, mentre que les altres dues opcions tenen més significats
afegits.
En el cas de les dones, una dona pot vestir-se amb faldilla o
pantalons, però l’opció més neutra és que porti faldilla; si porta
pantalons, transmet més significat. Una advocada de reconegut
prestigi explica en un llibre per a dones de negocis la seva estratègia
en relació a les faldilles: com més difícil és una negociació, més
femenina es vesteix, perquè vol que l’oposició s’oblidi de com n’és de
dura. En canvi, en un dia de feina normal al despatx, porta un vestit
pantalons, per tal que els seus socis masculins la vegin com una més,
tan potent com ells. En la nostra llengua encara existeix l’expressió
“portar els pantalons a casa” per indicar que una persona està al
capdavant de la família.
Per a les dones, és més difícil vestir-nos d’una manera neutra que per
als homes, ja que tenim més opcions. Els homes tenen un “uniforme”
de treball molt neutre: el vestit, els cabells curts i sense tenyir, sense
tatuatges aparents, la cara afaitada, sense maquillatge, sense
arracades. En canvi, per a una dona, és gairebé tan marcat que porti
els cabells tenyits com que es deixi els cabells blancs a la vista; que es
maquilli, com que no ho faci, etc. quan recorrem a un professional,
assistim a un curs o veiem un personatge públic en una entrevista, és
més fàcil que ens fixem en com va vestit o porta els cabells si és una
dona que no pas si és un home.

38
Les meves notes:Les persones que treballen en un col·lectiu, com és el cas d’una
escola, d’un institut o d’una universitat, seran valorades també per la
seva manera de vestir. Els docents saben que són mirats durant
moltes hores. Els alumnes es fixen en qualsevol taca o estrip en la
roba dels seus mestres, en quins professors tenen caspa, quins no
usen desodorant, etc. és per això que en alguns centres s’usa un
uniforme, per tal que les diferències individuals quedin minimitzades.
En aquests casos, l’uniforme és el que transmet el missatge de la
institució (per exemple, pensem en les institucions religioses, en les
quals els professors porten un hàbit).
Malgrat que no hi ha normes fixes per a una bona aparença, podem
seguir alguns criteris bàsic quan decidim sobre la nostra imatge:
 Si volem transmetre respectabilitat, hem de mostrar amb la
nostra imatge que respectem les normes generals que
regeixen l’aparença en la societat on es troba l’escola.
 Hem de vestir-nos amb un grau de formalitat equivalent a la
formalitat que nosaltres volem que hi hagi en les nostres
reunions (trobades) (si el missatge és contradictori, els altres
pararan atenció a l’aspecte físic).
 Cal tenir molt presents els hàbits generals d’higiene, ja que els
interlocutors n’estan molt pendents.
 Com menys “distraccions” (joies, símbols religiosos o de partits
polítics, etc), millor, si volem afavorir el missatge que transmeti
no distorsionar-lo, si no és que volem que el símbol que fem
servir formi part del nostre missatge.
 Hem de vestir de manera semblant a com ho fan els companys
del mateix estatus per tal que les relacions socials siguin tan
fluïdes com sigui possible.

39
Les meves notes: Cal valorar cuidadosament, en el cas de les dones, l’equilibri
entre la roba que ens fa sentir atractives i la que subratlla els
atributs sexuals.
 Convé tirar roba còmoda i que ens permeti moure’ns amb
llibertat.
 Hem de triar la roba i complements en funció de com volem
ser vistos: originals o convencionals; juvenils o experts; estrictes
o flexibles; més racionals o més emocionals, més
perfeccionistes o més improvisadors, etc.
LL’’aauuttooiimmaattggee
La manera com ens presentem al davant dels altres ens pot fer
semblar més o menys atractius. Però el que més influeix en com ens
veuen els altres, és com ens veiem a nosaltres mateixos. Quan ens
vestim i ens arreglem, quan tenim cura del nostre cos, estem
expressant la nostra autoimatge, la nostra percepció de nosaltres
mateixos.
Et proposo que et descriguis. T’ofereixo una llista de
qualitats per tal que et sigui més fàcil:
QUALITATS FÍSIQUES
Sóc actiu/va
Sóc atractiu/va
Tinc un nas
interessant
Tinc uns ulls
preciosos
Tinc el tipus
estilitzat
Tinc un pit ben
format
Tinc les dents ben
col·locades
Tinc els cabells
bonics
Sóc exuberant
Tinc la pell suau
Tinc els peus
bonics
Sóc elegant en el
vestir
Sóc ample/a
d’espatlles
Tinc el cos ben
proporcionat
La meva mirada és
viva
Tinc un somriure
simpàtic
Tinc els cabells
abundats
Tinc una bellesa
clàssica

40
Les meves notes:Tinc un cos atlètic
Tinc el cos robust i
ferm
Tinc un bon cul
Tinc unes
pestanyes llargues
Tinc unes faccions
proporcionades
Tinc les orelles
molt paral·leles
Sóc guapo/a de
cara
Tinc uns bons
malucs
Tinc les mans
boniques
Sóc alt/a
Tinc les
extremitats fortes
Tinc la cintura
flexible
Tinc una
mandíbula
poderosa
Tinc uns llavis
sensuals
Físicament, jo: ________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
____________________________________________________________.
QUALITATS PSICOLÒGIQUES
Intel·ligent
Metòdic/a
Espiritual
Intuïtiu/va
Divertit/da
Assenyat/da
Decidit/da
Ocurrent
Voluntariós/osa
Pacient
Comprensiu/va
Empàtic/a
Simpàtic/a
Agradable
Sociable
Minuciós/a
Ordenat/da
Animós/sa
Pulcre/a
Sistemàtic/a
Optimista
Decidit/da
Segur/a
Reflexiu/va
Constant
Viu/va
Col·laborador/a
Generós/a
Condescendent
Curiós/a
Dialogant
Bondadós/a
Flexible
Observador/a
Estrateg/a
Llest/a
Valent/a
Genial
Afectuós/osa
Càlid/da
Resistent
Perseverant
Creatiu/va
Entusiasta
Enginyós/osa

41
Les meves notes:
Psicològicament, jo: ___________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
____________________________________________________________.
COSES QUE SÉ FER BÉ
Faig, raonablement bé: ___________________________________________________
_________________________________________________________________________
_________________________________________________________________________
________________________________________________________________________.
Faig bé: _______________________________________________________________
_________________________________________________________________________
_________________________________________________________________________
________________________________________________________________________.
Faig molt bé: ___________________________________________________________
_________________________________________________________________________
_________________________________________________________________________
________________________________________________________________________.
La gent diu que faig molt bé: _______________________________________________
_________________________________________________________________________
_________________________________________________________________________
________________________________________________________________________.
La meva família diu que faig molt bé: _______________________________________
_________________________________________________________________________
_________________________________________________________________________
________________________________________________________________________.
En resum, sóc:________________________________________________
_____________________________________________________________

42
Les meves notes:_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
___________________________________.
Sé:__________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
_____________________________________________________________
______________________________________.
Sobre la teva autoimatge:
Dedica el temps que calgui, sense presses, a elaborar la teva
descripció. Potser no et serà fàcil trobar les teves qualitats i se
t’acudiran ràpidament els defectes. Tots tenim defectes, i normalment
no ens cal fer grans esforços per recordar-los. Però el meu
suggeriment és que t’entrenis per trobar aquestes qualitats, aquests
punts forts que tan fàcilment s’obliden i que pots subratllar quan et
presentis. Ja veus que l’autoimatge no és únicament l’aspecte físic, és
la nostra visió de com som.

43
Les meves notes:LLAA PPOOSSTTUURRAA II EELLSS GGEESSTTOOSS
Les emocions es reflecteixen en el nostre cos perquè produeixen
alteracions dins l’organisme i provoquen un senyal o moviment
exterior. La ira produeix tensió en la part superior del cos (braços,
mandíbules) ja que és una emoció que ens prepara per l’atac. La cara
s’envermelleix per l’afluència de sang, els punys es tanquen i la boca
es contrau.
D’altra banda, la postura d’una persona expressa la seva actitud
enfront de la vida, la seva manera particular d’enfrontar-se al món i
als altres. Per exemple, la persona que té l’esquena encorbada o les
espatlles caigudes i el cap enfonsat com si fos una tortuga,
pràcticament sense coll, està mostrant en el seu cos els signes de les
càrregues emocionals que està suportant.
La cinèsica és la disciplina que estudia el significat dels moviments i
gestos humans. La manera com una persona es mou i gesticula ens
“parla”, com va dir Francis Bacon: “Com la llengua parla a l’orella, les
mans parlen als ulls”.
S’han fet moltes classificacions dels moviments humans. Els gestos es
poden classificar segons la manera com afecten les relacions
personals. Hi podem distingir dos grans grups: gestos tancats i gestos
oberts.
EEllss ggeessttooss ttaannccaattss
Transmeten poca predisposició per interactuar. Són gestos tancats els
que fem inconscientment per protegir-nos. Quan érem petits i ens
sentíem amenaçats, ens amagàvem darrere de coses sòlides, com
cadires i taules o les persones que ens podien defensar. Quan ens
fem grans, l’actitud de defensa es torna refinada i ens defensem al
darrere de les barreres que creen els nostres gestos.

44
Les meves notes:
Alguns gestos tancats:
Encreuar els braços, encreuar les cames, encreuar els braços
aguantant papers, libres, una bossa, etc., agafar-se les mans i tots els
gestos que interposen obstacles entre el nostre cos i el dels altres.
Situar-se darrera d’una taula, al darrere d’unes ulleres, al darrera de la
barba i el bigoti, etc. potser ho fem per costum, comoditat o fred,
però indiquen als altres una actitud negativa o defensiva.
EEllss ggeessttooss oobbeerrttss ii ssiinncceerrss
Els gestos oberts i sense barreres es produeixen quan les persones
que s’estan relacionant es coneixen, hi ha confiança i se senten
còmodes juntes; aleshores no cal defensar-se. Estudis realitzats amb
persones de diferents cultures han mostrat que quan les persones
desconegudes comencen a conèixer-se, es mouen seguint uns
mateixos passos, des la posició de defensa, amb els braços i les cames
encreuades, fins que s’alliberen les mans, es desfà l’encreuament de
cames i els individus gesticulen relaxadament, exposant els seus
cossos i mostrant-se els palmells de les mans.

45
Les meves notes:Els palmells de les mans cap amunt i amb els dits oberts s’han
interpretat com a senyal de submissió. Si algú ensenya que no té res a
les mans transmet la seva sinceritat, no amaga res, no està enfadat i
no té “cap as a la màniga”, ni cap objecte amb el qual fer mal. Aquest
gest, combinat amb uns altres gestos oberts, com ara el cos relaxat, el
cap en posició neutra i els braços i les cames sense encreuar,
comunica una actitud confiada i no amenaçadora; pot ser que algú
que se sotmet tingui aquesta actitud, però també la té algú que no
necessita enfrontar-se ni protegir-se.
EEllss ggeessttooss ii llaa sseevvaa ffuunncciióó eenn llaa ccoommuunniiccaacciióó
Els gestos s’han classificat, segons la funció que tenen en la
comunicació, en cinc categories.:
 Emblemes
 Il·lustradors
 Manifestadors de l’emoció
 Reguladors
 Adaptadors
Els gestos són molt personals. Podem entrenar-nos per usar els gestos
que afavoreixen la nostra tasca, però sobretot, el més important és
ser un mateix, no imitar ningú i no emetre missatges contradictoris.

46
TIPUS DE
GESTOS
FUNCIÓ EN LA
COMUNICACIÓ
EXEMPLES EXEMPLES GRÀFICS UTILITAT
Emblemes
Substitueixen paraules o
frases. Tenen un significat
acceptat convencionalment
en una cultura
determinada.
Gest de “silenci”
Gest de “demanar temps”
Dir “no” amb moviments
laterals del cap
Gestos útils per no haver de
parlar tant, aconsellables
quan hi ha molt soroll.
Riscos: hem d’estar segurs
que se’ns veu bé i que són
gestos coneguts per tothom.
Il·lustradors
Accentuen i complementen
el missatge verbal, són
gestos “batuta”. Canvien
amb els salts de frase o de
tema.
Canvi de pàgina d’un
presentador de televisió quan
passa a parlar d’un altre tema.
Senyalitzacions de lloc, amb les
mans o amb el cap.
Indicacions amb les mans de la
forma, la mida o la relació
espacial entre objectes, mentre
en parlem.
Es pot consultar el vídeo següent referent a
la senyalització amb els braços:
https://www.youtube.com/watch?v=JHYsP
RF2dPU
Els fem gairebé
inconscientment. Són
aconsellables quan parlem
per tal que el nostre discurs
sigui més gràfic i variat. No
cal forçar-los i, si de manera
natural en fem molts, no cal
reprimir-los.

47
Manifestadors
d’emoció
Mostren amb els
moviments del cos la
intensitat de l’emoció que
se sent; la cara mostra el
tipus d’emoció, però no la
intensitat.
Caminar amb el cap cot i amb
les espatlles caigudes quan
estem tristos.
Postura relaxada i oberta,
somriure ampli, quan tenim un
sentiment amistós.
Molt difícilment podem
mostrar una emoció que no
sentim, és millor no intentar-
ho. Les mostres d’un
sentiment afectuós són
recomanables si són
sinceres.
Reguladors
Controlen directament la
interacció, els torns de
parla. Indiquen a l’altre que
continuï, que repeteixi, que
acabi, que parli, etc. i
l’informen que parlarem,
que estem acabant, o que
encara no hem acabat.
Assentir amb el cap per indicar
que entenem el que ens diuen.
Establir contacte visual, aixecar
les celles, entreobrir la boca,
aixecar el dit índex i inclinar el
cos cap endavant per indicar
que volem parlar.
Podeu consultar l’entrevista de Jordi Évole a
“El Hormiguero” a partir del minut 3:
https://www.youtube.com/watch?v=5tpW
eTx2o5g
Gestos molt útils i
recomanables per tal que
flueixi la comunicació.
Adaptadors
Comportaments gestuals
que ens ajuden a satisfer
les nostres necessitats
personals i a adaptar-nos a
la situació.
Ventar-se quan fa molta calor.
Ajustar-se les ulleres.
Apartar-se el serrell de la cara.
Col·locar-se bé la roba.
Poc recomanables, sobretot
per què la majoria de
vegades els fem servir en
excés quan estem ansiosos o
no controlem la situació.

48
Les meves notes:EEXXPPRREESSSSIIOONNSS FFAACCIIAALLSS II EEMMOOCCIIÓÓ
Captar l’expressió de la cara de l’altre és una de les primeres
necessitats comunicatives de l’ésser humà. Quan es desenvolupa la
visió del nadó, la primera distància a què la criatura comença a veure
enfocat és d’uns 30-40centímetres, la distància entre la cara de la
manera i els ulls del nadó quan reposa als seus braços mentre l’alleta.
Als dos dies de vida, el nadó pot seleccionar els rostres més atractius
o amb les expressions facials de les emocions més positives i adreçar-
s’hi. Quan el nen creix, pot respondre cada vegada millor a les
expressions facials, a mesura que van madurant els lòbuls frontals,
l’àrea de l’escorça cerebral més relacionada amb l’emoció.
LLaa iinntteerrpprreettaacciióó eemmoocciioonnaall ddee lleess ccaarreess
En els adults, la interpretació de les expressions de la cara ocupa una
part molt important de l’activitat cerebral; això s’ha pogut comprovar
a partir dels anys noranta, quan s’ha comptat amb tècniques de
visualització del cervell com és la TEP (tomografia d’emissió de
positrons) que permeten mesurar el consum energètic del cervell.
L’expressió facial i les emocions estan íntimament relacionades.
LLeess eexxpprreessssiioonnss ddee llaa ccaarraa ii lleess eemmoocciioonnss
La recerca de les emocions humanes universals ha portat a
confeccionar llistes d’emocions bàsiques, emocions que individus de

49
cultures molt allunyades poden interpretar correctament simplement
veient una foto d’una cara.
Existeixen 6 expressions facials universalment acceptades:
CATEGORIA EMOCIONAL SIGNES
SORPRESA
- Ulls molt oberts
- Boca oberta
- Celles aixecades
- Arrugues al front
POR
- Boca oberta
- Pell de sota dels ulls tensa
- Celles arrufades
DISGUST
- Parpella inferior tensa
- Boca oberta o llavis serrats
- Front baix i arrugat
- Mirada fixa
FELICITAT
- Somriure
- Boca oberta o tancada
- Galtes aixecades

50
CATEGORIA EMOCIONAL SIGNES
- Arrugues al voltant de la parella
inferior
TRISTESA
- Els llavis poden tremolar
- Comissures dels llavis corbades
cap avall
- La parpella superior pot estar
més caiguda del que és
habitual.
ENUIG
- Parpella inferior tensa
- Boca oberta o llavis serrats
- Front baix i arrugat
- Mirada fixa
Però per a interpretar correctament les expressions facials, no n’hi ha
prou amb conèixer els signes facials, també és necessària l’empatia,
que ens permet situar-nos en allò que l’altra persona està pensant o
sentint, i cal conèixer les circumstàncies que provoquen l’expressió de
la cara. Mirar les cares de les persones amb qui treballem és un
entrenament que amplia el nostre coneixement de l’ésser humà i pot
ser molt gratificant.

51
““AAll mmaall tteemmppss,, bboonnaa ccaarraa””
A la cara es reconeix tot allò que sentim, expressions populars com
ara “ho porta escrit a la cara” o “la cara és el mirall de l’ànima”
constaten el que tots sabem: que si diem verbalment que sentim el
contrari del que realment sentim, se’ns nota.
Ara bé, enganyar fingint emocions positives té e poder de
transformar les nostres pròpies emocions destructives i transmetre al
grup un clima emocional millor, si aquesta és la nostra intenció
sincera.
En algunes empreses es recomana al treballadors que somriguin als
clients (fins i tot encara que sigui atenció telefònica), però aquest
somriure, l’anomenat “somriure social”, es percep i es produeix de
manera molt diferent dels somriure autèntic de felicitat. Quan
somriem per posar “al mal temps bona cara”, o per compromís,
l’ordre voluntària del nostre cervell controla un circuit determinat de
músculs per moure els llavis i un altre de diferent per als músculs que,
¡amb el somriure autèntic, el cervell emocional “mou”
inconscientment.
El somriure autèntic i espontani implica, a més, moviments subtils dels
músculs al voltant dels ulls i, quan somriem a una persona estimada,
implica també la dilatació de les pupil·les; aquest somriure de felicitat
tarda més a aparèixer i també tardarà més en desaparèixer.
No tots som igualment sensibles per detectar la falsedat en l’expressió
fàcil. Tanmateix, sembla que la nostra capacitat per “Deixar-nos
enganyar” per les nostres pròpies expressions emocionals, i per les de
les persones que ens envolten, ens serveix per gaudir més de la vida i
per conviure harmònicament concentrats en grans grups.
Aprofitar aquesta capacitat d’”autoengany” al nostre favor pot
contribuir a una millor convivència en les institucions educatives. Les
expressions facials serveixen tant per generar sentiments com per

52
demostrar-los. Si per exemple, somriem, malgrat sigui un somriure
forçat, els músculs de la cara envien un missatge al cervell com si
diguessin: “aquí hi ha algun motiu d’alegria”. Això sembra una llavor
en la nostra ment, que tendeix a amplificar els sentiments, de manera
que accentuem l’expressió d’alegria, amb la qual cosa el cervell ja
està buscant què és el que té de bo o de divertit la situació. Amb
aquest enfocament, és fàcil que trobem algun motiu real d’alegria en
l’entorn.
Aquest mecanisme també funciona de cervell emocional a cervell
emocional. S’han fet experiments col·locant petits sensors en les
músculs que provoquen el somriure a persones que miraven cares.
Quan aquestes persones veien una altra persona somrient, es
desencadenava automàticament un petit somriure. Un moviment
subtil de somriure és suficient per desencadenar en qui el fa, malgrat
que sigui inconscientment, el mecanisme d’amplificació de l’emoció
fins que genera un sentiment autèntic de paler. Aquesta és la via de
comunicació més directa entre dues persones, la que connecta, a
través del contagi de la rialla o del somriure, els seus cervells
emocionals inconscientment. És per això que la rialla és el millor
termòmetre per mesurar el clima emocional en un grup.
Ara bé, l’estratègia de fingir té limitacions. L’ús intencional de
l’”engany emocional” en l’educació, mostrar amb la cara una alegria
falsa per encomanar al grup emocions positives, té un gran desgast i
no és segur que millori l’estat emocional del docent. Com passa en el
cas dels venedors d’hamburgueses, és dubtós que usant aquesta
estratègia els professors acabin el dia contentíssims. Per a una millor
economia emocional, segurament és útil la recomanació que fan
algunes escoles d’actors: cal aprendre a provocar-se l’emoció
autèntica, la cara ja la reflectirà.

53
CCOONNTTAACCTTEE VVIISSUUAALL
La mirada, el contacte visual, té un poder subtil però immens en les
relacions interpersonals. Les investigacions sobre el tema han
identificat 4 funcions bàsiques de la mirada:
- Funció cognitiva: ens aporta informació sobre els processos de
pensament de la persona amb qui tenim una relació. Si
després de fer una pregunta a un company, ell aparta la
mirada, sabem que està pensant la resposta. Fins i tot hi ha
corrents de pensament que identifiquen cada direcció de la
mirada am buna determinada acció del pensament (si la
persona mira cap al passat, cap al futur, si menteix, etc.)
- Funció de comprovació del comportament dels altres: mirem
les persones amb qui ens comuniquem per saber si ens
escolten, si realment estan sent receptives als nostres
missatges. També ens informa de fins a quin punt n’hem
captat l’atenció o de quan hem de canviar de tema o
d’activitat.
- Funció reguladora: és un dels principals gestos reguladors i
assenyala força inequívocament quan algú vol dir alguna cosa
o no vol establir cap tipus de comunicació. Si veiem pel carrer
que algú ens mira i se’ns acosta, no tenim dubtes que ens
preguntarà alguna cosa. Quan érem estudiants i el professor
feia una pregunta, els estudiants que volien respondre eren els
que miraven directament al professor, mentre que els que no
volien ser preguntats retiraven la mirada, ho recordes?
- Funció expressiva: la realitza l’àrea del voltant dels ulls, ja que
mostren les nostres emocions a les persones amb qui estem.
Podem plorar, parpellejar o ampliar o reduir la mirada per
expressar com ens sentim.

54
Knapp (1988)6
, assenyala diverses raons que influeixen en el fet que
mirem o no mirem la persona amb qui parlem:
EL MIRAREM QUAN... NO EL MIRAREM QUAN...
N’estiguem físicament allunyats N’estiguem físicament a prop.
Parlem de temes fàcils i
impersonals
Parlem de temes íntims i difícils
No tinguem res més per mirar
Tinguem altres objectes o
persones rellevants als quals
mirar
Estiguem interessats en les
relacions de l’altre, estiguem
implicats en la relació
No estiguem interessats en les
relacions de l’altre
Estiguem interessats en
l’interlocutor, l’estimem o sentim
alguna cosa especial per ell
No estiguem interessats en
l’interlocutor, no ens agrada
Estem escoltant més que no pas
parlant
Estem parlant més que no pas
escoltant
Pertanyem a una cultura que
emfasitza el contacte visual en la
interacció
Pertanyem a una cultura que
sanciona el contacte visual
durant la interacció
Sigui una persona extravertida Sigui una persona introvertida
Tingui una gran necessitat de
pertinença i d’inclusió
Tingui poca necessitat de
pertinença i d’inclusió
Estigui mirant de dominar o
d’influir el seu interlocutor
Estigui confús, trist, afligit,
submís, avergonyit o mirant
d’amagar alguna cosa
6
KNAPP, M.L. (1988) “La comunicación no verbal. El cuerpo y el entorno”. Barcelona.
Paidós.

55
Sigui dependent del seu
interlocutor i ell hi estigui essent
insensible
Tingui un desordre mental com
pot ser autisme o esquizofrènia
Sigui dona Sigui home
Alguns dels significats associats amb la mirada tenen a veure amb la
gestió de la vida social d’un grup: comprovar el sentit de pertinença,
demanar o mostrar atenció, mostrar domini o submissió, flirtejar,
crear vincles afectius, etc.

56
CCOONNTTAACCTTEE FFÍÍSSIICC II MMOOSSTTRREESS DD’’AAFFEECCTTEE
Què passa quan un desconegut estableix fortuïtament contacte físic
amb tu en un ascensor? Com reaccions si en una reunió de feina un
company et toca amb el peu per sota la taula? Tocar és compromès,
malgrat que tenim una gran necessitat de contacte físic, socialment
els límits del contacte estan molt reglamentats.
El tacte, com també el gust i l’olfacte, és un sentit per percebre en la
proximitat, mentre que la vista i l’oïda ens permeten percebre en la
distància. Únicament ens toquem amb els més íntims; i el tacte és el
més íntim de tots els sentits.
Hi ha nombrosos estudis que han demostrat que el contacte físic és
vital per a l’ésser humà, és una necessitat bàsica per al seu
desenvolupament personal i benestar. Després de la segona guerra
mundial ja es va comprovar que els nadons que eren a hospitals i
orfenats, amb atenció alimentària i higiènica excel·lent però sense
contacte físic suficient, morien prematurament o tenien retards
importants en el desenvolupament. Tots necessitem sentir-nos
valorats i estimats; des dels primers moments de vida, percebem el
món a través del tacte i és principalment a través del tacte com
captem que som estimats i importants per a qui ens cuida.
La pell és l’embolcall del cos i és d’extrema sensibilitat. A través de la
pell podem percebre múltiples sensacions: la textura, la pressió, la
temperatura, etc. en el cervell, les terminacions nervioses que
informen dels estímuls percebuts a través de la pell ocupen una gran
superfície de l’esforça, especialment les que transmeten els estímuls
en els llavis, en els dits polze i índex i en la zona genital.
Si l’àrea de pell de cada part del cos fos proporcional a l’àrea
d’escorça cerebral dedicada a registrar el tacte d’aquesta zona, el
nostre aspecte seria molt diferent: l’àrea de l’escorça que registra el
tacte als genitals és tan gran com la que registra el tacte a l’esquena,
el pit i l’abdomen junts.

57
CCaaddaa ppeerrssoonnaa vviiuu eell ccoonnttaaccttee ffííssiicc dd’’uunnaa mmaanneerraa úúnniiccaa
La quantitat de contacte físic que cada persona necessita, tolera, rep i
inicia depèn de diversos factors. Un dels principals és la quantitat i
tipus de contacte físic que va rebre en la família durant la infantesa.
Evidentment, no hi ha únicament dos tipus de família, sinó una
gradació que va des de les famílies i les cultures més efusives a les
més fredes, distants i “contingudes”, en les quals les emocions
s’expressen molt poc.
Si vas néixer en una família en la qual el pare i la mare (i altres
familiars) abraçaven, besaven i acaronaven els fills, aleshores, en la
vida adulta, és més probable que siguis una persona que fa el mateix
amb les persones amb qui es relaciona. Si, en canvi, vas néixer en una
família que demostra menys l’afecte amb el contacte, aleshores en la
vida adulta és més probable que siguis una persona més reticent amb
el contacte físic (hi ha famílies en les quals l’afecte es demostra amb el
menjar, fent regals, etc.)
Les persones que estan més predisposades a tocar solen tenir una
actitud més positiva cap a la vida que les que reaccionen amb recel
enfront del fregament més mínim. Tot i que hi pot haver alguna
excepció, associem el fet de ser tocats en el present amb la nostra
vivència infantil del contacte físic. En les famílies afectuoses i
acollidores on les persones es donen mostres tàctils d’afecte, els
infants creixen amb el sentiment que tocar-se és bo, agradable i
segur. Amb aquest sentiment és més fàcil percebre el món com un
lloc acollidor. En canvi, els infants que creixen en famílies més
estrictes, en les quals el contacte físic és poc freqüent, quan són
adults senten una certa sensació d’incomoditat quan són tocats i
solen percebre el món com un lloc més hostil.

58
LLeess cciirrccuummssttàànncciieess qquuee aaffaavvoorreeiixxeenn eell ccoonnttaaccttee ffííssiicc
És més probable que hi hagi contacte físic quan estem feliços, sentim
afecte cap a algú o sota certes circumstàncies específiques:
- Quan demanem a algú que faci alguna cosa per nosaltres
- Quan estem informant sobre alguna cosa
- Quan estem parlant de temes íntims
- Quan estem en situacions socials escollides per nosaltres, més
que en situacions de treball
- Quan estem entusiasmats i volem compartir bones notícies
- Quan escoltem un amic amoïnat
Sigui quin sigui el context, tocar sempre és una qüestió compromesa.
Per això en cada cultura hi ha regles socials estrictes que regulen on,
quan i com es poden tocar les persones. Estudis realitzats als Estats
Units mostren que hi a molta més intimitat física entre els llatins, que
es considera que pertanyen a una cultura de contacte, que en les
famílies d’origen anglosaxó, en les quals ja des de la infantesa
s’acostuma els nens a no tocar la gent.
Una regla general en gairebé totes les cultures és que en el moment
de la salutació es permet algun tipus de contacte físic. Quan establim
el primer contacte físic amb algú ens sentim més a prop d’aquesta
persona; la primera encaixada de mans, el primer petó, la primera
abraçada, ens diu molt de com és la persona que acabem de
conèixer. I cada cultura té uns rituals propis d’acostament per a la
salutació. D’aquí que calgui estar molt atent als indicis no verbals en
la comunicació intercultural. Allò que algú pot emetre com un senyal
amistós i de proximitat pot ser percebut com a amenaçador o de
mala educació per una persona d’una altra cultura.

59
Malgrat que és difícil generalitzar, podem dir que a grans trets està
permès tocar de manera més despreocupada les persones del nostre
cercle més proper, els familiars i amics íntims, que les persones menys
íntimes. És per això que tocar estimula el sentit de família, la unió del
grup.
EEll ccoonnttaaccttee ffííssiicc eenn ll’’eedduuccaacciióó
A la feina, és recomanable tenir precaució amb els primers contactes
físics. En la primera trobada amb els companys de feina, amb els
pares dels alumnes, o amb els alumnes adults, és millor evitar iniciar el
contacte físic. No sabem si la persona amb qui ens relacionem és
d’una cultura de molt o de poc contacte; ni si és d’una família en què
hi ha poques o moltes demostracions d’afecte. A més, de moment no
som una persona del cercle íntim i la relació és encara distant. L’opció
més prudent és oferir-se a ser tocat i observar els senyals subtils que
envia l’altra persona, que ens informen de si prefereix el contacte o
mantenir la distància física.
A partir del primer contacte, les persones se senten més properes.
S’ha comprovat que les relacions malgrat que siguin relacions de
feina, amb el temps van avançant cap a la intimitat (si no s’actua
intencionadament per evitar-ho). En les relacions més antigues, i per
tant més íntimes, està permès més contacte físic. Lògicament, hi ha
diferències entre les institucions educatives segons si la institució és
més o menys petita i segons les edats dels alumnes. En una petita
escola rural el sentit de família és molt més gran que en una escola
urbana de dues o tres línies, per la qual cosa hi haurà més contacte.
En una universitat és probable que el professorat d’un departament
de més de cent persones tingui molt poc sentit de comunitat i que els
seus membres es toquin poquíssim.
Si es vol estimular el sentit de grup i de comunitat en una classe, en
un claustre, entre professor i estudiant, etc. totes les activitats que

60
promoguin el contacte seran útils. Una de les necessitats bàsiques de
l’ésser humà és la necessitat de pertinença, de saber que pertanyem a
un grup i que se’ns reconeix com a membres de ple dret. La família és
el primer grup que satisfà aquesta necessitat (amb diferències àmplies
segons de quin tipus de famílies es tracti). Després, l’escola, l’institut,
la universitat, són grups nous. Com és pugui el grup transmetre un
sentit de pertinença, més es cohesionarà i aconseguirà motivar els
seus membres.
Totes les activitats didàctiques que proven el contacte físic creen
proximitat, reforcen el sentit de grup i motiven.
Activitat: experimenta amb el contacte físic
Et proposo que triïs una persona del teu entorn, amb qui no tinguis
cap tipus especial de relació (ni bona ni dolenta), i que, sense dir-li
res, comencis a provocar un contacte subtil de tant en tant. No cal
que hi hagi contacte diari, però no t’oblidis de l’”experiment” i
mantingues la teva actitud un mínim de dos mesos.
- Passa alguna cosa en la vostra relació?
- Creus que el contacte físic ha significat cap diferència en la
vostra actitud?

61
DDIISSTTÀÀNNCCIIEESS ZZOONNAALLSS
LLeess bboommbboolllleess qquuee eennss pprrootteeggeeiixxeenn
L’ésser humà es desplaça dins d’una mena de bombolla privada, que
representa la quantitat d’espai que sent que hi ha d’haver entre ell i
els altres. Podem comprovar-ho fàcilment si ens acostem
gradualment a una altra persona; segons la seva procedència, i el
nivell d’intimitat de la vostra relació, en algun moment aquesta
persona començarà a retrocedir, potser irritada o potser sense
adonar-se’n. Cadascun de nosaltres estructura inconscientment el
micro-espai a la seva manera.
Gairebé tots els animals consideren com a propi un cert espai al
voltant del seu cos; l’extensió d’aquest espai depèn de les condicions
en què es va criar l’animal. El mateix passa en l’espècie humana. Hall
(1966)7
distingeix quatre zones al voltant de l’individu, quatre mides
de bombolla, que impliquen quatre tipus diferents de relació i de
forma de comunicació:
7
HALL, E.T. (1966) “The Hidden Dimension.” Garden City (NY). Doubleday&company.
(Trad. Cast.: “La dimension oculta”. Mèxic. Siglo Veintiuno, 1999)
15-45cm
Z. íntima
46cm-1,22m
Zona personal
1,23m -3,6m Zona social
Més de 3,6m Zona pública

2 comunicaci verbal i no verbal.docx

2 comunicaci verbal i no verbal.docx

Recommended

Recommended

More Related Content

Viewers also liked

Viewers also liked (20)

Similar to 2 comunicaci verbal i no verbal.docx

Similar to 2 comunicaci verbal i no verbal.docx (8)

Recently uploaded

Recently uploaded (8)

2 comunicaci verbal i no verbal.docx