Conjunt de llegendes relacionades amb la ciutat de Tarragona.

1. LA LLEGENDA

2. LLEGENDESSOBRE L’AQÜEDUCTE (DELES FERRERES)

3. Vet aquí que una vegada hi havia un pastor que havia de portar el ramat a Tarragona
per vendre’l al mercat. Quan ja era ben a prop de la ciutat, va començar a ploure a bots
i barrals. El pastor es trobava al cap damunt d’una muntanya i havia de creuar un
barranc si volia arribar al seu destí el dia acordat. Però aquella tempesta no el deixava
avançar i posava en perill tot el ramat.
-I què faré ara? Com portaré les cabres a Tarragona? Si no puc travessar el barranc no hi
arribaré pas...
Desesperat, i pensant en veu alta, exclamà:
-Donaria el que fos per poder passà...
No havia acabat de pronunciar aquestes paraules quan se li va aparèixer el diable vestit
com un home.
-I què donaries si poguessis passar? – li preguntà.
-El que fos! –contestà el pastor -Donaria al diable la primera ànima que travessés el
pont.
El diable va veure aquí una oportunitat que no podia deixar escapar i li digué:
- Jo sóc el diable! –exclamà, abandonant la forma humana- . I faré un pont perquè
puguis passar a l’altra banda. A canvi serà meva l’ànima del primer que el travessi.
EL PASTOR I LES CABRES

4. El pastor va acceptar el tracte i va anar sota un arbre a dormir mentre el diable es
posava mans a la feina.
El diable va treballar sense descans tota la nit per poder complir la seva part del
tracte i l’endemà, a trenc d’alba, va despertar al pastor. Aquest, astorat, veié com
un pont s’aixecava majestuosament dalt del barranc i permetia passar d’una
muntanya a l’altra.
-Estic salvat! –digué-. Ara podré arribar a temps a Tarragona i vendre les meves
cabres.
-Jo he complert la meva part – digué el diable- Ara he de rebre el pagament
acordat.
-Aquí el teniu! –contestà el pastor.
I aleshores va agafar una cabra i la va empènyer a passar el pont, amb la qual cosa
l’animal fou el primer que el va travessar. En aquell mateix moment es va sentir un
gran espetec i el diable enfadat va desaparèixer, enfadat, enmig d’una gran pudor
de sofre.

5. L’AQÜEDUCTE ROMÀ
En època de la dominació romana, l’emperador va encarregar la construcció
d’un aqüeducte que havia de subministrar aigua a Tàrraco, capital de la
província Tarraconense. Quan ja estaven enllestides dues rengleres d’arcades,
la fúria de les tempestes i de les fortes ventades pròpies de la zona va
enderrocar el pont. Els esforços invertits no havien servit per a res. Desesperat
davant d’aquesta situació, el mestre d’obres encarregat de la construcció de
l’aqüeducte va exclamar:
-Només el diable pot fer un pont que duri més de mil anys!
En aquell instant, se li va presentar el diable en persona, que li digué:
-Accepto el repte! Aixecaré un pont aquesta mateixa nit amb pedres del
Mèdol i que perviurà més enllà d’aquest mil·lenni.
El mestre li va oferir trenta bosses plenes de monedes d’or i de plata, però el
diable les va rebutjar totes.
-Jo no vull aquestes monedes. A canvi de construir l’aqüeducte, vull l’ànima
del primer que begui l’aigua que hi passi per sobre.
El mestre va acceptar el tracte. I així va ser com el diable va construir el pont
en una sola nit.

6. L’endemà, el diable esperava delerós a l’altra banda del pont rebre la seva
recompensa, però ben aviat li va canviar l’humor. El mestre es va acostar
acompanyat d’un ase.
-Aquí tens el que et correspon – li digué.
-Però, què vol dir això? – preguntà el diable amb gran sorpresa.
-aquest ase ha estat el primer que ha begut l’aigua de l’aqüeducte, així que la seva
ànima és teva.
El diable es va sentir enganyat i, enfurismat, va dir que ensorraria el pont amb la
mateixa facilitat amb què l’havia aixecat. Però aleshores, els veïns de Tàrraco li
van ensenyar una creu feta amb dues branques d’olivera i el dimoni va fugir amb
la cua entre les cames.

7. EL JUGADOR EMPEDREÏT
Hi havia a la ciutat de Tarragona un jugador empedreït que, per més que ho
intentés, sempre perdia en el joc. Tot el que guanyava amb el treball cada dia,
ho perdia en poques hores quan jugava a les nits. Una d’aquestes nits, sortint de
la taverna sense cap moneda a les butxaques, va invocar el diable:
-Vull recuperar tot el que he perdut i guanyar sempre.
El diable se li aparegué de sobte i li preguntà:
-I què obtindré jo a canvi?
-Si ho aconsegueixes, d’aquí un any podràs venir a buscar la meva ànima.
El diable acceptà gustosament la proposta i ja es fregava les mans pensant amb
quina facilitat aconseguiria l’ànima del jugador. Però aleshores, aparegué Déu,
que s’interposà entre tots dos i digué al jugador:
-Qui et penses que ets per disposar del que no és teu? La teva ànima em
pertany. Si el diable la vol ha de complir la condició que jo li posaré: exactament
d’aquí un any, en una sola nit i a trenc d’alba, ha de construir un pont de pedra
tan gran com jo vulgui. Si no ho aconsegueix, no tindrà la teva ànima.

8. El diable no tingué més remei que acceptar la condició imposada per Déu i es
comprometé a construir el pont. Déu li digué que l’havia d’aixecar entre el mas
Pastor i el mas dels Arcs, vora el camí que porta a Valls.
Passat un any, el diable es posà a construir aquell monument picant i tallant les
pedres sense descans. Només li faltava una última pedra per a enllestir
l’encàrrec quan el gall del mas dels Arcs es posà a cantar. El diable aixecà el cap
i veié com a l’horitzó començava a clarejar. Extenuat pel treball que havia fet i
enfurismat per no haver-lo pogut enllestir a temps i haver-se quedat sense
l’ànima del jugador, llançà amb violència la darrera pedra i desaparegué enmig
d’un núvol de fum. I si avui es mira el pont del Diable, encara es pot veure, al
costat dret del monument, el buit on hi hauria d’haver anat aquesta darrera
pedra.

9. EL DIABLE I LA DONZELLA.
Fa molts segles, un donzella tarragonina havia d’anar cada dia a buscar aigua
lluny de la ciutat. Per a fer-ho, havia de pujar i baixar la vall on avui s’aixeca
l’aqüeducte romà de les Ferreres. Cansada d’haver-ho de fer dia si dia també,
sospirà:
-Donaria el que fos per arribar abans a l’altra banda...
En aquell mateix moment, se li aparegué el diable, sempre atent a les
demandes dels humans:
-Et construiré un pont si, a canvi, em dones la teva ànima – li proposà.
La donzella acceptà el tracte, però amb una condició:
-El pont ha d’estar acabat abans de sortir el sol. Si no és així, no tindràs la meva
ànima.
I dit i fet. El diable comença a treballar sense descans per tal de poder enllestir
el pont abans que acabés el termini acordat. Quan només li faltava col·locar una
pedra i ja donava per segur que podria endur-se una nova ànima a l’infern, va
sentir de sobte com el gall cantava anunciant l’arribada del nou dia.

10. -No pot ser! – exclamà enfurismat.
I és que, vet aquí, Déu va voler que el sol sortís uns minuts abans aquell dia.
D’aquesta manera el pont va restar inacabat, el diable es va quedar sense
l’ànima de la donzella i aquesta va poder recórrer cada dia el camí molt més
ràpid utilitzant aquell nou pont.

11. Quins elements reals apareixen en les llegendes?
Donzella
L’Aqüeducte
Situació de les
llegendes en època
romana
El Mèdol
Hi havia un
emperador romà
Cabres

12. Quins elements imaginaris apareixen en les
llegendes?
El dimoni
Les cabres
L’Aqüeducte
El ruc
L’Emperador
Tàrraco

13. Per a què necessita cada protagonista un pont?
La donzella
El jugador
empedreït
El mestre d’obres
El Pastor
Volia recuperar tot
el que havia perdut.
Arribar a l’altra
banda del barranc
traginant aigua..
Per arribar al
mercat de Tarragona
Per fer arribar aigua
a la ciutat i que
durés mil anys

14. Aparella els protagonistes amb l’engany.
Déu fa que el Sol
surti abans.
La donzella
El jugador
empedreït
Va sortir el Sol
abans d’hora.
Travessà el pont un
ruc
El mestre d’obres
Travessa el pont una
cabra.
El Pastor

15. Totes quatre llegendes tenen la mateixa estructura .
Quina és l’estructura que segueixen? Compon-la
PlantejamentDificultat
Aparició del
dimoni
Repte Construcció de
l’Aqüeducte.
EnganyDesenllaç
C – B – G – A – D – F – E .
C – B – F – E – G – A - D .

16. Inventa’t una llegenda sobre l’Aqüeducte.
Utilitza l’estructura anterior.
Plantejament
Engany
Aparició del
dimoni

17. EL LLEÓ DE L’AMFITEATRE
En temps dels romans, en què la ciutat era coneguda amb el nom de Tàrraco,
quan havien de castigar una persona, la posaven a l’arena de l’amfiteatre,
obrien les reixes i deixaven que els animals ferotges la devoressin. Un dia, una
d’aquestes feres, un lleó, s’escapà i marxà cap a la platja. Corrent i jugant,
l’animal es va clavà una estella a la pota, de manera que no podia caminar i
s'ajagué a la sorra. Un home que era a prop d’allí s’acostà a l’animal, li tragué
l’estella i li rentà la ferida amb aigua de mar. L’animal se’n tornà al corral i
l’home a casa seva.
Després d’un temps, aquell mateix home fou apressat i enviat a l’amfiteatre per
ser castigat. Van obrir les reixes perquè sortissin les feres i resultà que una era el
lleó que aquell home havia curat. L’animal es plantà davant seu i , en comptes
de menjar-se’l li llepà els peus i el defensà dels altres animals. El públic assistent
digué que allò era un miracle. Les autoritats van demanar explicacions a l’home,
que els conta tota la història. Com que van considerar que allò era un miracle
que havia tingut lloc a la platja, li van donar el nom de platja del miracle.

18. LA PROCESSÓ DE LES RATES.
Temps era temps, al palau d’un noble tarragoní, hi havia un gran nombre de rates que
feien de les seves al rebost i al graner, sense que cap criat aconseguís fer res per aturar-
les. Un dia, el rei va visitar el palau i , enmig del dinar que el noble li feia en honor seu, van
aparèixer les rates que, entre els crits de les dames de la cort, van fer net de totes les
esplèndides viandes que havien preparat. El rei s’aixecà indignat i proclamà:
-No tornaré a posar el peu en aquest palau fins que no hi quedi cap rata!
El noble, que volia que el rei oblidés aquell episodi, va manar als seus criats que
busquessin el millor gat de tota la comarca. Els criat van obeir diligentment i van portar el
millor gat que van trobar. El felí va perseguir les rates per tot el palau, fent la seva feina,
però aquelles bestioles que, a mes de molt nombroses, eren més llestes que ell, sempre se
li escapaven i s’amagaven en caus molt petits on ell no podia entrar. Un dia, cansat de
perseguir-les, va tenir una pensada: com que feia dies que no menjava, estava tan prim
que semblava un cadàver i ho va aprofitar per fingir que era mort, aguantant la respiració,
estirat de potes enlaire. Les rates hi van caure de quatre grapes i, pensant realment que el
gat era mort, van decidir celebrar-ho enterrar-lo amb tots els honors.

19. Van construir una mena de llitera sobre la qual van carregar el cos del gat i, entre
totes, el van traslladar cerimoniosament al lloc on el pensaven soterrar. El gat, quan
ja havien recorregut més de mig camí, va observar que les rates estaven cansades
d’aguantar aquell pes. “Aquesta és la meva!” va pensar. Va fer un gran salt i se les va
cruspir totes, l’una rere l’altra.
El noble va recuperar d’aquesta manera el favor del monarca, que va poder convidar
moltes vegades. Content per haver-se deslliurat de la plaga i en agraïment al gat que
ho havia fet possible , va gravar la seva història en una pedra. Aquesta història escrita
en pedra és la que es pot veure en el fris d’un capitell, davant mateix del finestral que
dóna a la sagristia, en la Catedral de Tarragona.

20. Conten les cròniques que Tecla, una donzella d’Iconi (Turquia) que estava promesa amb
un jove de la ciutat va quedar captivada per la paraula de Sant Pau, que evangelitzava
aquelles terres. L’apòstol parlava de la puresa i la jove Tecla l’escoltava nit i dia. El promès
de Tecla , veient perillar el seu futur matrimonial, va convèncer les autoritats perquè
empresonessin Sant Pau, acusant-lo d’influir negativament en les joves de la ciutat
perquè en fomentava la castedat . L’apòstol fou empresonat, però aquesta acció va tenir
una conseqüència inesperada: Tecla, enlluernada per les seves paraules, va abandonar la
seva llar i va trencar la promesa del matrimoni. Ho va deixar tot per seguir la doctrina
cristiana..
La jove va visitar Sant Pau a la presó i no es movia del seu costat. Acusada pel seu promès
i per la seva pròpia mare (que no li perdonaven que hagués trencat el prometatge), va
ser portada davant d’un tribunal. L’apòstol va ser assotat i ella va ser condemnada a la
foguera. I és aquí quan es va produir el primer miracle: les flames no van tocar la pell de
la jove, ja que, de sobte, es desencadenà una gran tempesta que apagà el foc que havia
d’extingir la seva vida. Davant d’aquest fet, tots dos van ser alliberats i van emprendre
camí plegats.
ELS MIRACLES DE SANTA TECLA

21. Sant Pau i la jove Tecla van seguir l’evangelització d’aquelles terres i van arribar a
Antioquia. Un dels nobles poderosos d’aquesta ciutat, anomenat Alexandre, va
quedar corprès per la bellesa de la donzella i va intentar prendre-la per força. Tecla el
va rebutjar amb la mateixa energia tot dient que havia decidit consagrar la seva vida
a Déu. Davant la seva negativa, Alexandre es va sentir humiliat i la va acusar d’haver
atacat un noble. Tecla va ser novament jutjada i condemnada, aquest cop a les feres. I
aquí es va produir el segon miracle. La donzella fou despullada i llançada als lleons,
però les feres no van voler atacar-la, sinó que la van protegir tot llepant-li els peus.
Tecla fou alliberada per segon cop.
Aquests dos miracles protagonitzats per la Santa Tecla van arribar a Tarragona per
mitjà del mateix Sant Pau, que els va explicar durant la seva visita a la ciutat, com a
exemple de bondat de la doctrina cristiana. I va ser així com es va introduir a la ciutat
el culte a Santa Tecla.

22. LES TRES FONTS
En temps de l’emperador Maximià , el prefecte Dacià fou enviat a Tarragona amb la missió
de complir l’edicte que volia fer acabar la religió cristiana. Dacià, veient que les prèdiques i
els miracles de sant Magí servien per a convertir molts fidels al cristianisme, manà que el
capturessin. Els soldats romans el van anar a buscar a la cova de la Brufaganya, on s’havia
retirat per fer-hi vida eremítica, i el van portar a Tarragona en presència del prefecte.
Aquest ordenà a l’ermità que renegués de Déu, però Magí s’hi negà. Dacià el va fer
encadenar i tancar en una garjola.
Davant d’aquests fets, Déu volgué castigar el responsable de perseguir i turmentar el seu
fidel creient i a fer que el dimoni prengués possessió de la seva filla. Dacià va fer cridar tots
el metges de la comarca, però no `n’hi hagué cap que aconseguís alliberar la seva filla del
dimoni. Un dia, en un dels atacs, van sentir com el dimoni deia que no abandonaria el cos
d’aquella noia si sant Magí no li ho demanava. Dacià va ordenar que traguessin l’ermità de
la presó on l’havia tancat i el va fer comparèixer davant de la seva filla. Sant Magí sentí
compassió per aquella noia i resà per alliberar-la. El que no havien aconseguit els servents
del prefecte, ho va aconseguir la fe de l’ermità. La filla de Daciá, agraïda a sant Magí per
haver-la alliberat del dimoni, va demanar al seu pare que li concedís la llibertat. La reacció
del prefecte fou, però, la contrària i ordenà que trornessin a tancar-lo per torturar-lo a
l’endemà

23. Però aquella mateixa nit, de sobte, van aparèixer uns àngels que van trencar les cadenes
que lligaven sant Magí de peus i de mans i van obrir les portes que el privaven de la
llibertat. L’ermità agraí a Déu la seva ajuda i sortí pel portal de la muralla anomenat “del
Carro”, deixà enrere Tarragona i tronà a la seva cova. Assabentat de la seva fugida, Dacià
ordenà immediatament que el perseguissin. I va succeir que els que sortien de Tarragona
per aquell mateix portal pel qual havia fugit sant Magí es tronaren cecs o morien, així que
els seus perseguidors van prendre un altra ruta.
Finalment van arribar a la cova, on van trobar el sant. El van agafar i el van arrossegar de
tornada cap a Tarragona, colpejant-lo sense pietat. Cansats del llarg trajecte i assedegats
per la forta calor, els soldats van demanar a sant Magí que els donés aigua. Sant Magí,
oblidant les injúries i els maltractaments rebuts, va agafar el seu gaiato i , picant tres cops a
la roca viva, en va fer sortir tres fonts, de les quals rajava una aigua ben fresca. Els soldats
van calmar la seva set i tot seguit van quedar adormits. Sant Magí va tornar de nou a la
seva cova. Quan els soldats es van despertar, veient que el sant havia marxat, van tronar
enfurismats a la cova, el van agafar i el van degollar. I allí on va morir es construí , més tard,
la capella que porta el seu nom.

24. Diuen que després d’haver-lo matat els soldats van tornar a les fonts que
havia fet brollar el sant per calmar la seva set. Però no ho van poder fer
perquè l’aigua s’havia tornat amarga. I en el camí que anava des de la cova
fins a les fonts van trobar , en cada punt on havia caigut sang del sant uns
rosers molt petits amb unes roses d’un color roig molt viu.

25. LA CASA CASTELLARNAU
Al carrer Cavallers de Tarragona s’aixeca una de les cases senyorials més conegudes de la
ciutat. Es tracta de la casa Castellarnau, residència d’aquesta família durant molts segles.
S’explica que, fa molts anys, entre finals del segle XIX i començaments del XX, la família
Castellarnau va tenir una immensa alegria quan la senyora de la casa va tenir una nena, que
van batejar amb el nom de Carolina. Aquesta alegria per l’arribada al món d’una nova
criatura es va convertir en tristesa quan van veure que , ja des de petita, Carolina tenia una
salut molt delicada. Hi ha qui diu que patia una severa esquizofrènia. Fos aquest motiu o un
altre, la qüestió és que els pares la van voler protegir de tal manera que van decidir tancar-
la dins d’una de les habitacions de la casa, que van tapiar per tal d’aïllar-la del món exterior.
L’únic consol de Carolina era un bonic piano de cua que la nena tenia en aquesta habitació i
que tocava cada dia, i els llibres que podia llegir a la biblioteca de la casa. Tot i els esforços
dels pares, Carolina va morir ben joveneta al cap de pocs anys, amb l’única companyia del
seu piano.
Expliquen els veïns que algunes nits, es pot sentir per tot el carrer la bonica melodia d’un
piano procedent d’aquella habitació on havia estat tancada Carolina. I que els llibres que
encara es conserven a la biblioteca canvien misteriosament de lloc. L’ànima d’aquesta nena
encara no ha aconseguit trobar la pau i hi ha qui diu que busca algú per poder jugar.