Abecedari i accentuació

1. A B E C E D A R I I A C C E N T U A C I Ó
LLENGUA LLATINA

2. L’alfabet llatí té vint-i-tres lletres:
A B C D E F G H I K L M N O P Q R S T V X Y Z
• Les lletres c i ch es pronuncien sempre [k]: Cicero
• La g sempre sona [g]: leges
• La u també es pronuncia en els grups qu, gu [kw, gw]: Quintus
• La ll es pronuncia sempre geminada [ll]: puella
• La combinació ph es pronuncia [f]: philosophia
• La v es pronuncia sempre [u]: vir
• La x es pronuncia [ks]: dixi
• La z es pronuncia [dz]: zephyrus
L’ALFABET LLATÍ
Pronúncia de les consonants
IUUENES

3. En llatí no totes les síl·labes duren igual, hi ha síl·labes llargues (amb una
vocal llarga o un diftong) i síl·labes breus (amb una vocal breu):
- Els diftongs (ae, au, oe, eu) sempre són llargs: cāēlum
- Una vocal seguida de dues o més consonants, o de consonant doble,
sempre és llarga: ancīlla
- Una vocal seguida d’una altra vocal és breu: filĭa
Accentuació
En llatí no hi ha accent gràfic. L’accent el marca la penúltima síl·laba:
- Si la penúltima síl·laba és llarga, la paraula és plana: autumnus
- Si la penúltima síl·laba és breu, la paraula és esdrúixola: proelium
- No hi ha paraules agudes, tret dels monosíl·labs