Herramientas de Internet para la empresa. Historia y herramientas de internet

1. Eines d’Internet per a
l’empresa (UF 6).

2. Continguts:
• 1. Obtenció i gestió d’informació obtinguda a internet.
• 1.1. Internet. Història de la xarxa. Orígens i evolució.
• 1.2. Formes actuals de connexió.
• 1.3. Navegadors. Descripció i funcions.
• 1.4. Cercadors. Tipus.
• 1.5. Estratègies i tècniques de cerca de la informació a la xarxa.
• 1.6. Fonts d’informació a la xarxa. Fonts públiques i fonts privades. Fonts restringides. Nivells de restricció. Registres.
• 1.7. Subscripció o sindicació de continguts.
• 1.8. Anàlisi i ús de recursos, lliures i propietaris.
• 1.9. Bases de dades temàtiques.
• 1.10. Premsa digital.
• 1.11. Protocols de transferència de fitxers.
• 2. Utilització de programari lliure en línia.
• 2.1. Descripció. Aplicacions i usos habituals en el camp empresarial i corporatiu.
• 2.2. Organització d’usuaris, nivells d’accés, restriccions. Autorització, manteniment i baixa d’usuaris.
• 3. Administració d’espais web usant prestacions en línia.
• 3.1. Gestors de continguts, privatius i lliures.
• 3.2. Webs corporatives. Creació i manteniment a partir de plantilles existents a la xarxa.
• 3.3. Blogs corporatius i similars. Creació i manteniment a partir de plantilles existents a la xarxa.
• 3.4. Plataformes corporatives de comunicació o col·laboratives. Principals usos empresarials.
Recursos: fòrums generalistes, fòrums temàtics, taulers d’anuncis, wikis, calendaris, entre d’altres.
• 3.5. Botigues virtuals.

3. Obtenció i gestió d’informació obtinguda a Internet
Internetés unaxarxadigitalinterconnectadad’intercanvi d’informació.
• Ens permet comunicar-nos amb altres persones, informar-nos amb les últimes notícies, ensenyar, aprendre,
jugar, veure pel·lícules, comprar, vendre, comprovar la previsió deltemps, entre d’altres moltes activitats.
• Internet ha anat conquerint la nostra vida quotidiana de mica en mica. Les tasques diàries més senzilles es
veuen afectades per les tecnologies de la comunicació i cal anar-se acostumant a la rapidesa, facilitat i
comoditatqueproporciona laXarxa.
• A Internet podeu fer algunes de les activitats del món real de manera diferent i de vegades més eficient, per
exemple no fa falta anar personalment al banc per tenir un extracte dels últims moviments del nostre
compte.
• Hi ha llocs on la gent es reuneix per xerrar i fer amics, hi ha biblioteques virtuals amb llibres que es poden llegir,
videoclubs virtuals on llogar pel·lícules, botigues de tot tipus, museus que mostren les seves exposicions,
informació per fer tràmits administratius en línia... Per exemple, els tràmits burocràtics que com a ciutadà heu
de fer a les administracions i oficines públiques no en són una excepció. Sol·licitar un canvi de domicili en el
padró municipal, presentar la declaració de la renda, concertar una cita amb el metge de capçalera, renovar la
residència o posar una denúncia policial entre molts altres, són tràmits que, ara per ara, ja es poden fer des de
casa a través d’Internet, sense necessitat de desplaçar-se físicament, sense fer cues i sense haver de complir
determinats horaris.

4. Avantatges d’Internet.
• Avantatgesque Internet usaporta a l’hora de fer un tràmit són:
1. Facilitat d’accési estalvi de temps: fer els tràmits des de casa o des de la feina, fet que permet no haver de
traslladar-seaunaoficinapública,nifercues.
2. Disponibilitat: disposar d’horaris d’atenció a les oficines virtuals, Internetestàobertles24hores.
•
1. Accedirdirectament a informació més completa.
2. Tramitar per Internet significa un estalvi de temps i diners tant per alsciutadanscompera
l’Administració.
3. Tenir lapossibilitatd’arxivar còpies en digital dels documents i tràmits.

5. Orígens d’Internet.
Internet va començar al final dels anys seixanta als
Estats Units a partir d’una xarxa decaràcter militar.
La xarxa estava dissenyada de manera que si un
dels ordinadors es feia malbé o era destruït, la resta
del sistema hauria de seguir funcionant tal com
mostra lafigura.
El 29 d’octubre de 1969 arrencava el primer node d’aquesta xarxa,
anomenadaArpanet (Advanced Research Projects Agency Network). En
la figura podeu veureundels terminals enormes de la xarxa Arpanet.
El 1995 aquesta xarxa fou oberta a l’ús civil i va servir per posar
en contacteinvestigadors científics i acadèmics dels Estats Units.
Aquesta xarxa va ser laprecursora del que avui és Internet. En la
figura podeu veure l’equip creadord’Arpanet.

7. Orígens d’Internet.
El primer missatge que es va enviar a través d’Arpanet a les
22.30 h del 29 d’octubre de 1969. En aquest fragment de
registre, mantingut a la Universitat de Califòrnia, Los Angeles
(UCLA), es descriu la creació d’una transmissió de missatges
des de l’equip amfitrió SDS Sigma 8 a UCLA a l’ordinador Host
SRI SDS 940.
Què és la World Wide Web (www)?
La traducció World Wide Web (www) significa literalment “
tela d’aranya mundial. Està composta de pàgines web,
documents virtuals que es publiquen a Internet. En la figura 1.7
podeu veure la representació gràfica de la World Wide Web al
voltant dels enllaços d’una plana web.
Hipertext: És qualsevol text, imatge o objecte de la Word Wide
Web que té un enllaç amb un altre document.

8. World Wide Web.
Les pàgines web poden contenir text, imatges, so, animacions i vídeo. Un conjunt de pàgines web relacionades entre elles
perquè desenvolupen un tema, presten algun servei o proporcionen uns continguts determinats constitueixen un lloc web.
Les pàgines web estan interconnectades per enllaços. Els enllaços permeten a l’usuari saltar d’una pàgina web a altra (o
d’un lloc web a altre). Per a això nomás cal fer clic amb el ratolí a l’enllaç. Qualsevol contingut d’una pàgina web que té un
enllaç és conegut com a hipertext.
Un enllaç pot ser una paraula, un grup de paraules o una o diverses frases subratllades i ressaltades amb un altre color; o
també una fotografia, un gràfic o un altre element de la pàgina que permeti passar a una altra secció del mateix document
o a un altre document de la World Wide Web. Els enllaços es reconeixen perquè en tocar-los, el punter del ratolí es
converteix en una mà. Quan fem clic sobre un hipertext amb el ratolí ens condueix immediatament a un altre document o
pàgina web.
En la figura es pot veure l’ordinador NeXTcube que va usar Tim BernersLee al 1990, que
treballava al CERN de Ginebra des del 1984, com a primer ordinador que servia pàgines web.
En el Nadal del 1990, Berners-Lee va crear totes les eines necessàries per a un sistema web
funcional: el navegador web (que també era un editor web), el primer servidor web i les
primeres pàgines web, que descrivien el mateix projecte. El 6 d’agost del 1991 va publicar un
breu resum del projecte World Wide Web al grup de discussió (newsgroup) alt.hypertext
d’Usenet. Aquesta data també va marcar el debut de la Web com un servei a disposició del
públic a Internet.

9. Navegar per internet.
Navegar (o explorar) per Internet és recórrer la Web a través de pàgines d’informació passant
d’una pàgina a una altra mitjançant els enllaços o hipertextos conforme al que ens interessi en un
determinat moment; és a dir saltar d’una pàgina o d’un lloc web a un altre. Per visualitzar les
pàgines web i navegar per la Xarxa necessitem un programa especial anomenat navegador. Hi ha
molts navegadors diferents, per exemple Microsoft Explorer, Opera o Mozilla Firefox.
Navegador Programa que permet visualitzar els documents i les pàgines web allotjades a la Xarxa.
Contingut de les pàgines Web: Les pàgines Web estan escrites en un
llenguatge anomenat “ HTML” (de l’anglès HyperText Markup Language).
La figura mostra un exemple de l’estructura del llenguatge HTML.
Una pàgina web, per tant, és un document creat en format HTML que pot
ser “ llegit” per un navegador, el qual ens el presenta formatat, amb text,
imatges, so, i vídeo en la pantalla d’un ordinador. El codi HTML consta de
diversos elements clau, incloent-hi els elements (i els seus atributs). El
programa “ Hola món” -un programa informàtic comú emprat per
comparar llenguatges de programació, llenguatges d’scripts i llenguatges
de marcatés de nou línies de codi HTML, encara que els salts de línia són
opcionals.

10. Navegar per internet.
Formes actuals de connexió Per accedir a Internet, heu de tenir tres elements:
• Maquinari o hardware: són els components físics del nostre dispositiu (ordinador, telèfon, etc.) que
permeten la connexió (targeta de xarxa, mòdem, encaminador o router, etc.).
• Programari o software: els programes que fan possible fer servir els diferents serveis d’Internet,
navegadors per accedir a la web, clients de correu per utilitzar el correu electrònic, etc.
• Accés a Internet: necessitem contractar un proveïdor d’accés a Internet o ISP (de l’anglès Internet
servicie provider). Hi ha molts proveïdors diferents i els seus preus depenen del tipus de connexió que
ens proporcionen.

11. Tipus de conexions.
Tipus de connexions d’accés a Internet
Es pot accedir a Internet a través de diferents connexions. Seguidament es presenten els principals tipus de
connexió:
• XTC: La Xarxa Telefònica Commutada (XTC) -també anomenada Xarxa Telefònica Bàsica (XTB)- és la xarxa
original i habitual de telèfon. Per ella circulen habitualment les vibracions de la veu, les quals són traduïdes en
impulsos elèctrics que es transmeten a través de dos fils de coure. A aquest tipus de comunicació s’anomena
analògica. El senyal de l’ordinador, que és digital, es converteix en analògica a través del mòdem i es
transmet per la línia telefònica. És la xarxa de menor velocitat i qualitat.
• ADSL: línia d’abonat digital asimètrica o ADSL (asymmetric digital subscriber line) és una tecnologia que,
basada en el parell de coure de la línia telefònica normal, la converteix en una línia d’alta velocitat. Permet
transmetre simultàniament veu i dades a través de la mateixa línia telefònica.
• Cable: s’utilitza el cable coaxial que aconsegueix taxes elevades de transmissió utilitzant una tecnologia
completament diferent.
• Via satèl·lit: el sistema de connexió que generalment es fa servir és un híbrid de satèl·lit i telèfon. Cal tenir
instal·lada una antena parabòlica digital, un accés telefònic a Internet (utilitzant un mòdem XTC, RDSI, ADSL
o per cable), una targeta receptora per a PC, un programari específic i una subscripció a un proveïdor de
satèl·lit.
• Xarxes sense fil (WIFI): les xarxes sense fil o wireless són una tecnologia normalitzada per l’IEEE que
permet muntar xarxes locals sense emprar cap tipus de cablejat, utilitzant infrarojos o ones de ràdio

12. URL
Elements que componen una URL L’URL (de l’anglès, uniform resource locator, localitzador uniforme de
recursos), és en termes tècnics una seqüència de caràcters que es generen d’acord amb un format
estàndard i s’usa per anomenar recursos per la seva localització, ja siguin imatges o documents a Internet. En
forma simple, una URL és la forma bàsica amb la qual podem localitzar la ubicació d’un recurs determinat a
la xarxa.
Per cada pàgina a Internet, sempre hi haurà una URL única, i és el que permet que el navegador trobi i mostri
de manera adequada una pàgina. El que farem ara és definir el significat de cadascuna de les parts d’una
URL. Prenguem com a mostra aquesta URL, amb diversos components:
http://ioc.xtec.cat/campus/course/view.php?id=192
• El protocol és http (altres protocols són https, ftp i gopher).
• El host o nom de l’ordinador és ioc.xtec.cat.
• El subdomini és ioc.
• El domini de nivell superior (top level domain o TLD) és cat. En aquest cas és també conegut com a domini
de nivell superior de codi de país (countrycode top level domain o ccTLD). En el cas de google.com, el TLD
seria com.
• La ruta és /campus/course/view.php. La ruta és usualment un arxiu o ubicació a la web, per exemple, /
directori / fitxer.html.
• En aquest cas, l’URL té un paràmetre. El nom del paràmetre és id i el seu valor és 192. Una URL pot tenir
diversos paràmetres, els quals comencen amb un signe d’interrogació (?) i estan separats entre si amb el
símbol &. Un altre punt a saber és la diferència entre una URL estàtica i una dinàmica. Tècnicament, una URL
es considera estàtica quan la pàgina és mostrada pel servidor web sense necessitat que s’executi cap càlcul
o operació abans de mostrarla. En canvi, una URL dinàmica és un document que requereix que el servidor
web executi certes operacions abans de poder mostrar-la.

13. Navegadors.
Navegadors, descripció i funcions El navegador és un programa que permet visualitzar la informació
d’una pàgina web que es troba a Internet o a un lloc local. Existeixen diferents navegadors amb petites
diferències entre ells. Tots s’actualitzen regularment, incorporant avanços tecnològics i eines que els
complementen. Avui dia, Microsoft Internet Explorer és el navegador web que més es fa servir al venir
preinstal·lat amb el sistema operatiu més estès del planeta. Altres navegadors importants i força
utilitzats són: Mozilla Firefox, Google Chrome, Safari i Opera.
Com funcionen? El navegador interpreta el llenguatge HTML (en el qual està escrita la pàgina web) i
permet a l’usuari interactuar amb el contingut, visualitzar documents i arxius multimèdia, navegar
utilitzant els enllaços o hipervincles i connectar-se amb el servidor web on es troba allotjada la
informació. 1.8.2 Protocols de comunicació La comunicació entre el servidor web i el navegador es fa
mitjançant el que es denomina protocol.
El protocol de transferència d’hipertext o HTTP (de l’anglès hypertext transfer protocol) és el més
utilitzat ja que estableix el protocol estàndard d’intercanvi de documents d’hipertext i multimèdia al
web. HTTPS és una versió segura de HTTP que utilitza un xifratge conegut com a secure socket layer o
SSL que significa capa de connexió segura. Normalment aquest protocol s’utilitza en les pàgines web
en les quals es fan transaccions econòmiques. El protocol de transferència de fitxers o FTP (de l’anglès
file transfer protocol) és un estàndard per enviar fitxers entre ordinadors independentment del sistema
operatiu.
Els principals protocols són: • HTTP, • HTTPS ,• FTP , • Gopher (Gopher és un protocol distribuït de
cerca de documents per Internet que permet navegar per la xarxa a través d’un sistema d’arxius en
forma d’arbre; no totes les últimes versions dels navegadors l’implementen al 100%. )

14. Característiques dels navegadors.
La funció principal del navegador és mostrar els documents HTML en pantalla, i també les seves
imatges, sons i vídeos. Fa tasques tan importants com la de “ fer una lectura” dels diversos
formats i protocols, permetre emmagatzemar la informació al disc dur o crear marcadors
(bookmarks) de les pàgines més visitades o preferides. Com la majoria dels programes moderns,
els navegadors utilitzen una interfície gràfica d’usuari (GUI), el que significa que pot navegar per
assenyalar i fer clic amb un ratolí en lloc de només escriure. Alguns dispositius, com telèfons
mòbils, utilitzen diferents tipus d’interfícies gràfiques d’usuari, com ara pantalles tàctils.
No obstant això, molts dels principis continuen essent els mateixos. Barra de navegació Els
navegadors tenen una barra d’adreces que mostra l’adreça web (també anomenada URL) de la
pàgina que es troba. Per anar a una pàgina diferent, podeu escriure una adreça a la barra
d’adreces i premeu Intro (o Retorn). Enllaços La majoria de les vegades arribeu a una pàgina
diferent fent clic a un enllaç.
Un enllaç pot ser text o una imatge, i en general tenen un format destacat perquè se sàpiga que
s’hi pot fer clic. Molts enllaços de text són de color blau, i també poden estar subratllats. Un
enllaç pot portar a una altra pàgina web, o a descarregar un document, vídeo o qualsevol altre
tipus de fitxer. Si no esteu segurs de si alguna cosa és un enllaç, passeu-hi el ratolí per sobre. El
punter ha de canviar a un símbol de la mà.

15. Botons de navegacións.
Botons de navegació, de vegades, després de fer clic en un enllaç, és possible que vulgueu tornar a la pàgina
anterior. Ho podeu fer utilitzant el botó Enrere del navegador. Un cop s’ha premut el botó Enrere, podeu
prémer el botó Endavant per seguir l’enllaç.
En utilitzar els botons Enrere i Endavant, el navegador pot utilitzar la seva memòria cau o cache de web per
mostrar la pàgina. La memòria cau emmagatzema les pàgines dels llocs web recentment visitats perquè no
necessiten ser descarregats de nou. Això és generalment bo, ja que accelera la navegació per la web, però
de vegades es vol veure la informació més actualitzada a la pàgina. Podeu utilitzar el botó Actualitzar (de
vegades anomenat Actualització) per dir-li al navegador que carregui la pàgina de nou. Si una pàgina triga
massa a carregar, o si heu escrit la direcció malament, utilitzeu el botó Atura per aturar la pàgina i evitar que
es carregui.
Barra de cerca: La majoria dels navegadors tenen incorporat a la barra de cerca per fer cerques a la web.
Marcadors Si heu trobat una pàgina que us agradaria tornar a visitar, la podeu afegir als marcadors (de
vegades es diu preferits). Els marcadors fan que sigui més fàcil trobar una pàgina més endavant. En lloc
d’haver de recordar l’adreça exacta, us podeu desplaçar a través dels marcadors fins que aparegui el nom de
la pàgina. Trobar una informació no sempre és bufar i fer ampolles. Podem estar hores fent una cerca fins
que els resultats d’aquesta donen els fruits desitjats o si més no són el més semblant als desitjats. Com que
no és qüestió de malbaratar el temps, els navegador disposen d’una eina que ens permetrà crear el nostre
propi directori amb aquelles pàgines que considerem interessants (d’aquí el nom d’adreces d’interès).

16. Aquest és el mètode bàsic, però és clar si tenim poques d’adreces. El que passa sovint és que a mesura que
aprenem a navegar, a fer cerques i a trobar veritables tresors d’informació tenim una quantitat d’adreces
emmagatzemades que creix exponencialment i requereix organització. L’organitzador o gestor de les
adreces d’interès de qualsevol navegador bàsicament ens permet endreçar les nostres adreces favorites a
través d’un sistema de categories o carpetes. Alhora a cadascuna de les adreces emmagatzemades amb
aquest sistema podem atorgar-li atributs que ens ajudin a identificar-les i principalment a distingir-les unes de
les altres: etiquetes, paraules clau, descripció, etc.
Afegir adreces d’interès en Internet explorer
Per afegir una adreça d’una pàgina web a aquesta llista hem de fer el següent:
1. Visualitzar la pàgina web que volem afegir a la llista en el nostre navegador. Per veure-la n’hem d’escriure
l’adreça a la barra d’adreces i prémer Intro o el botó Vés.
2. Obrir el menú Adreces d’interès i clicar sobre l’opció Afegeix a les d’interès.
3. Obrir la llista de carpetes que tinguem fent un clic amb el botó esquerre del ratolí sobre la fletxa negra que
trobem més a la dreta de la finestra que s’obrirà.
4. Seleccionar la carpeta on volem desar l’adreça de la pàgina web que estem veient fent-hi un clic a sobre i
amb el botó esquerre del ratolí.
5. Prémer la tecla Intro o el botó D’acord.

17. Historial de navegació.
Suposem que heu visitat una pàgina fa uns dies, però us vareu oblidar de marcarla. Podeu trobar la pàgina
de nou mitjançant l’ús de l’historial, que és una llista de llocs web que heu visitat. En general, les pàgines
es quedaran al historial un nombre determinat de dies. Per mantenir la privacitat, podeu esborrar el seu
historial en qualsevol moment. Navegació amb pestanyes Molts navegadors permeten obrir un enllaç en
una pestanya nova. Això us permet mantenir oberta la pàgina actual en comptes d’anar directament a la
pàgina nova. Per exemple, si esteu llegint un article que té un vincle, podeu obrir l’enllaç en una pestanya
nova, i així acabar de llegir l’article i després visitar el contingut de l’enllaç.
Les pestanyes estan dissenyades perquè la navegació sigui més convenient. Podeu obrir tants vincles com
vulgueu i es quedaran en la mateixa finestra del navegador en comptes de destorbar sobre l’escriptori
amb diverses finestres. Per obrir un enllaç en una pestanya nova, feu clic a l’enllaç amb el botó dret al
menú que apareix i feu clic a Obre en una nova pestanya (el text pot variar d’un navegador a un altre). Per
tancar una pestanya, feu clic a la “ X” de la dreta de la pestanya (Tanca la pestanya).

18. Descàrrega de fitxers.
El navegador pot mostrar molts tipus diferents de documents, arxius multimèdia i altres tipus d’arxiu. Però hi ha
vegades en què desitgeu tenir accés a un arxiu fora del navegador. Descarregar us permet fer això posant l’arxiu a
l’ordinador en un lloc on s’hi pot accedir. Si feu clic a un enllaç o a un arxiu, es pot descarregar de manera automàtica,
però de vegades només s’obre dins del navegador en lloc de descarregar-se. Per evitar que s’obri en el navegador,
podeu fer clic amb el botó dret a l’enllaç i seleccionar Desar com (diferents navegadors poden usar una redacció
lleugerament diferent). Després podreu triar la carpeta on desar l’arxiu. Per diverses raons, molts llocs no permeten
descarregar el contingut. Per exemple, YouTube no ofereix una forma de descarregar els seus vídeos.
Descàrrega d’imatges:
De vegades és possible que vulgueu desar una imatge a l’ordinador. Per a això, feu clic amb el botó dret a la imatge i
seleccioneu Desar imatge com .... per desar una imatge. Alguns llocs web no permeten que certes imatges es guardin
en el seu ordinador desactivant el botó dret del ratolí.
Complements:
Els complements són programes que s’instal·len en el navegador que permeten reproduir diferents tipus de mitjans
de comunicació multimèdia, com el vídeo. Exemples de connectors o plug-ins són Quicktime Player i Flash Player. Si
no disposeu del complement correcte, el lloc sol oferir un enllaç per descarregar-lo

19. Principals navegadors.
Quin és el navegador web més popular? Google Chrome, Safari, Firefox, Microsoft Edge. Després del llançament de
Windows 10 en 2015, Microsoft t'oferia l'opció de triar entre el nou navegador Edge i la coneguda Internet Explorer.
No obstant això, amb el llançament del nou Edge basat en Chromium al gener de 2020, Internet Explorer estava
condemnat a desaparèixer i de fet ja no ho actualitzarà a partir del 17 d'agost de 2021.
Tant Apple com Google ens animen a usar Safari i Chrome en les seves respectives plataformes, encara que, a part del
navegador de Windows, hi ha moltes més opcions entre les quals triar. No hi ha cap límit quant al nombre de
navegadors que pots instal·lar en el teu dispositiu, encara que probablement és important saber com establir un
navegador predeterminat. Es tracta d'aquest navegador que s'obrirà quan facis clic en un enllaç.
No saps quin triar? Segons un recent informe de W3Counter, aquests van ser els navegadors més populars al gener de
2022:

20. Cercadors tipus.
Com que Internet és una xarxa mundial que vincula milers d’ordinadors que emmagatzemen gran quantitat de documents
i bases de dades, la manera més senzilla de perdre’s o naufragar a Internet és no saber buscar la informació desitjada,
necessitem una informació o servei que ens ajudi a trobar les pàgines Paraula clau que ens interessen i no coneixem
l’adreça. Evidentment fer una cerca a un mitjà que diàriament incorpora milers (sí, sí, milers) de pàgines noves no és gens
fàcil sense cap ajut, i és per això que existeixen els cercadors, un servei web que ens permetrà disposar en pocs segons
d’informació acurada i exacta o bé que es troba a prop d’allò que buscàvem.
Els cercadors ens proporcionen (a partir d’algunes paraules clau) un llistat d’adreces relacionades amb les paraules, que
funcionen com a enllaços o vincles. Juntament amb l’enllaç, aquestes adreces relacionades també inclouen una descripció
petita de la pàgina web seleccionada. Hi ha molts cercadors a Internet que estan disponibles a la Web i podem triar segons
les nostres necessitats.
Els diferents tipus de cercadors són:
1. Motors de cerca.
2. Directoris.
3. Metacercadors.
Cal tenir en compte que els llocs web tenen tendència a canviar sovint. Aquests canvis no sempre estan reflectits en la
base de dades del motor de cerca, especialment en els directoris. Normalment, els llocs web es registren en els directoris
quan es posen en línia per primera vegada. Després d’això, els canvis generalment no són reportats. Per trobar la
informació més recent, és millor apostar pels motors de cerca que utilitzen eines automàtiques per recórrer la web
registrant els nous continguts i canvis.

21. Motors de cerca.
Els motors de cerca són unes eines consistents en una base de dades de pàgines web indexades automàticament que
permeten als navegants fer consultes a partir d’una o més paraules que apareguin en els documents indexats, per mitjà
d’un llenguatge d’interrogació.
La informació indexada que contenen els motors de cerca ha estat recopilada per programes anomenats aranyes (spiders)
o robots que rastregen constantment Internet, analitzant milions de pàgines web i publicacions de grups de notícies, i
indexen totes les paraules d’aquests llocs. Els resultats d’una cerca poden estar classificats per ordre de rellevància...
Els motors de cerca són els cercadors més utilitzats i són fàcils d’usar i proporcionen bons resultats.
Alguns motors de cerca:
• http://www.google.com
• http://www.altavista.es
• http://www.alltheweb.com
• http://www.bing.com
• http://es.search.yahoo.com

22. Estratègies i tècniques de cerca de la información.
Quan ens plantegem una cerca d’informació a Internet, el primer que hem de fer és definir una estratègia. Aquesta
estratègia hauria de plantejar-se de la manera següent:
• Identificació de les paraules clau.
• Selecció del cercador o cercadors que millor serviran per resoldre la nostra necessitat d’informació.
• Execució de la cerca: interrogació del sistema amb les paraules clau.
• Avaluació dels resultats.
• Revisió i redefinició de l’estratègia per tal de millorar els resultats.
1. Primer, heu d’identificar les paraules clau que us interessa trobar amb el cercador.
2. Segon, heu d’anar a la pàgina web del cercador, la qual heu de conèixer. L’escriviu a la barra d’adreces del vostre
navegador preferit i premeu Intro.
3. Tercer, després d’haver entrat en la pàgina del cercador, veureu que apareix una barra semblant a la d’adreces, però en
el centre de la imatge. Aquí, en aquest requadre, heu d’escriure les paraules clau que voleu que el cercador us trobi. Un
cop hem emplenat aquest formulari i l’hem enviat, el cercador ens retorna una llista dels llocs web ordenats segons la
importància que el cercador creu que és més rellevant depenent de molts factors

23. Estratègies i tècniques de cerca de la información.
4. La quarta part es la d’avaluació del resultats.
Heu de revisar la llista de resultats entrant en algun dels enllaços o links (blaus i subratllats) que ens ofereix. Per tenir
alguna pista sobre quin tipus d’informació trobarem a través de cada link, el cercador ens ofereix una petita descripció a
sota de cada enllaç. Pot ser que la informació que contingui la primera opció ens serveixi, però pot ser que no.
Per a aquesta tasca seran molt útils els botons per anar endarrere i endavant en els resultats de la cerca. El més habitual és
que en interrogar el sistema de cerca aquest ens retorni tantes referències que la nostra primera reacció sigui abandonar,
sobretot quan ens adonem que les referències que el sistema ens retorna tenen poc a veure amb el que nosaltres
esperàvem obtenir.
Altres vegades ens podem trobar amb un fenomen que podríem considerar contrari: hem interrogat el sistema i aquest no
ens retorna cap referència, molt poques o cap de pertinent.
5. A la cinquena part revisareu l’estratègia de cerca si no heu trobat un resultat que us satisfaci.
Podeu: • Afegir més paraules o emprar altres paraules clau (sinònims o quasi sinònims) per ser més específics en la
descripció del tema.
• Si feu una cerca de frases exactes o noms propis els podeu escriure entre cometes, i per escriure aquest signe de
cometes es premen alhora les tecles Majúscula + 2.
• Revisar l’ortografia de les paraules clau.
• Emprar l’opció de cerca avançada.
• Canviar de cercador...

24. Cerca avançada
Per anar a Cerca avançada hem de fer clic en l’enllaç que és al costat de la barra en la qual introduïm les paraules que
volem buscar.
Aquesta eina serveix per fer la cerca més específica.
Serveix per buscar:
• Per especificacions de paraules.
• Per rangs de data, dominis (com, gov, edu, mil, org); tipus d’arxius (exe, ppt, pdf, doc, rtf,); idiomes.
• L’apartat de Cerca relativa a una pàgina és un sistema de cerca avançada que s’utilitza per trobar pàgines sobre
continguts similars al que s’ha buscat o pàgines que continguin enllaços cap a un lloc web.
• Finalment, l’apartat Cerques relatives a un tema és una opció per a usuaris avançats, ja que el motor de cerca utilitza
uns codis amb els quals donarà resultats relacionats amb el contingut del codi Font (vegeu requadre explicatiu a sota)
amb el qual s’ha construït una pàgina o lloc web
. D’aquesta manera poden aconseguir-se especificacions de cerca respecte a Drets de còpia, Filtres segurs o Publicacions
relacionades. El codi font (open source) és el conjunt d’instruccions en diferents llenguatges de programació que conté les
operacions per crear i donar format a una pàgina web. És el llenguatge que els usuaris no veuen però l’ordinador necessita
per mostrar el que es veu a la pantalla. Per exemple, el llenguatge HTML s’utilitza per construir les pàgines web.

25. Subscripció o sindicació de continguts:RSS
Subscripció o sindicació de continguts: RSS El sorgiment i desenvolupament d’Internet ha posat a disposició de tot el món
una gran quantitat de recursos que ens permeten accedir pràcticament a qualsevol tipus d’informació que necessitem per
a la nostra vida quotidiana.
Logo RSS L’aparició de la sindicació ha agilitat la tasca de cerca i selecció de continguts útils a la Xarxa i han millorat la
possibilitat de compartir-los.
Els arxius RSS són la base tècnica per poder procedir a la redifusió de continguts, altrament coneguda com a sindicació
que consisteix a accedir a continguts elaborats per d’altres agents i des de llocs webs diversos des d’una única plataforma.
Permet personalitzar l’accés a les fonts d’informació preferides fent que s’hi pugui arribar des d’un únic punt de partida
(integració de la informació), fet que simplifica la navegació. Aquesta estratègia fa possible un accés senzill i automatitzat
a l’enorme volum d’informació disponible i forma part substancial de l’oferta d’eines tan innovadores en el tractament de
la informació personalitzada. Per tant, l’RSS permet la subscripció a les notícies que ens interessen, d’una manera anònima
(no cal que ens registrem ni que facilitem cap dada personal) i amb el valor afegit que ens avisa cada cop que hi ha una
actualització de continguts. A banda del format RSS les altres parts importants són: • un agregador o feed (una pista a
seguir, un fil o rastre segons torsimanys ben orientats) • un agregador (RSS Reader, terme original en anglès).
Concepte de la sindicació de continguts RSS són les inicials de rich site summary (resum enriquit del lloc web) o,
també, de real simple syndication (sindicació autèntica i senzilla). De fet, és un format d’arxiu XML que facilita tant
l’intercanvi com la catalogació de dades ja que evita problemes típics del disseny de llenguatges: és extensible,
independent de la plataforma i suporta la internacionalització i la traducció

26. Què és una llicència?
Anàlisi i ús de recursos, lliures i propietaris Les llicències estan destinades a protegir la creació i els drets d’autor. Poden
restringir-ne el territori d’aplicació, la durada o qualsevol altre aspecte. Entre els tipus de llicències més importants es
troben: Llicència Copyright, Llicència Copyleft i Llicència Creative Commons.
Què és una llicència? Una llicència és una autorització formal que l’autor d’un programa o d’una obra intel·lectual
concedeix a l’usuari perquè aquest l’utilitzi si n’accepta les condicions. És, per tant, una manera de protegir l’obra
que la llei vigent proporciona i que atorga a l’autor el dret d’autoritzar o de limitar-ne l’ús. En aquest sentit, poden
haver-hi diferents tipus de protecció que determinen el que l’usuari pot fer o no amb el producte llicenciat.
1.Llicència Copyright: ‘Tots els drets reservats’ Tothom sap el que vol dir la C encerclada, el famós Copyright. Indica
que una obra té tots els drets reservats, que està protegida per un període de temps determinat i que, per fer-la
servir, necessitem el permís de l’autor. Logo de la llicència Copyright Els drets d’autor es poden aplicar a obres
originals literàries, dramàtiques, musicals, artístiques i intel·lectuals, però no a treballs que no tenen una forma
d’expressió tangible. És a dir, que les idees o els conceptes no poden tenir Copyright. Tampoc no es pot aplicar
aquesta protecció a documents fets amb informació d’ús públic, com ara calendaris, o taules de pes i estatura, per
citar-ne només un parell d’exemples.

27. Llicència Copyleft.
2. Llicència Copyleft: Com a alternativa a les restriccions imposades pel Copyright a l’hora de copiar i distribuir una obra,
trobem el Copyleft, que es representa amb una C invertida. Malgrat no tenir un reconeixement legal, s’utilitza com a
contraposició al símbol del copyright.
Aquest concepte inclou un conjunt de llicències que permeten que l’usuari pugui fer servir una obra, modificar-la i
redistribuir-la, tant en el seu format original com en les seves versions derivades. Per tant, en un sentit estrictament no
legal, el Copyleft és el contrari del Copyright.
El concepte, no pas el terme, va ser ideat per Richard Stallman, el creador del moviment del programari lliure, que va
llicenciar el projecte GNU amb la llicència GPL (General Public Licence). Aquesta s’ha convertit en una de les llicències més
utilitzades pel programari lliure. De fet, és la que fan servir el 60% dels programes d’aquestes característiques.
Permet la modificació i redistribució del programari, però només sota la mateixa llicència, perquè l’autor conservi els seus
drets. Contràriament al que es pot pensar, les llicències Copyleft no són el regne del tot s’hi val. Molta gent no les veu
compatibles amb la retribució per la feina feta, però distribuïdors comercials de sistemes basats en GNU/Linux, com Red
Hat i Mandrake, han demostrat que es pot desenvolupar un negoci al voltant d’una creació amb Copyleft sense
comprometre la distribució i creació de nou coneixement per a la comunitat.

28. Llicència Creative Commons.
3.Llicència Creative Commons: "Alguns drets reservats" Entre una obra amb “ tots els drets reservats” o una “ sense cap
dret reservat” , Creative Commons proposa tenir “ alguns drets reservats”.
Creative Commons, fundada el 2001 als Estats Units, és una organització sense ànim de lucre que defensa que no tots els
creadors, siguin del tipus que siguin, volen mantenir tots els drets reservats sobre el seu treball. És més, consideren normal
que es modifiqui i distribueixi sota unes condicions determinades. Així, ofereix diferents tipus de llicències, identificades
amb el símbol de les dues C, per registrar les obres amb “ alguns drets reservats”.
L’autor és qui escull com ho vol fer, sota quatre premisses bàsiques:
1. Pot decidir que la seva obra sigui copiada, distribuïda i exhibida sempre que es reconegui la seva autoria
(Reconeixement).
2. Pot exigir que no se’n faci un ús comercial (No comercial).
3. Pot demanar que no es faci servir per fer una obra derivada de l’original (Sense obres derivades).
4. O bé pot fer que es modifiqui i es distribueixi però sota la mateixa llicència que el material original (Compartir igual).
Amb la combinació d’aquestes quatre condicions, es componen sis llicències que poden satisfer la necessitat de
reconeixement de l’autor en diferents graus.

29. Basers de dades temàtiques.
La indústria de la informació ha experimentat en el curs de la seva existència grans canvis. Es va passar de la impremta a
una oferta cada vegada més àmplia i diversificada de noves varietats d’informació electrònica. Entre elles destaquen les
bases de dades que van aparèixer en la dècada dels anys 60.ç
Els índexs bibliogràfics o revistes de resums, que fins llavors complien la missió d’emmagatzemar la informació per a la
recuperació posterior, van aplicar a l’ordinador les tasques de documentació per tal de facilitar el maneig de grans
quantitats d’informació. El procés d’emmagatzematge i recuperació de la informació ha estat lligat al desenvolupament
de les tecnologies.
En tots els països avançats s’han produït canvis molt significatius en els darrers vint anys. Però és en la dècada actual quan
es produeix el canvi més significatiu i el que ha transformat completament la indústria de la informació. La utilització
massiva de la xarxa de xarxes Internet i de la World Wide Web (web) ha significat una veritable revolució. La majoria dels
grans distribuïdors que oferien la connexió en línia ho fan ara a través d’una passarel·la web.
Hi ha milers de bases de dades en el món i centenars de distribuïdors. La majoria de les bases de dades bibliogràfiques
tenen una cobertura temàtica, i poden ser especialitzades o multidisciplinàries:
• Banque de Données Santé Publique http://www.bdsp.tm.fr/ . Recull una sèrie de productes i serveis relacionats amb la
salut pública: articles a text complet, bibliografies, un glossari multilingüe, un tesaurus...
• CHID Online. The Combined Health Information Database http://chid.nih.gov/ . Base de dades bibliogràfica sobre
recursos de salut i educació sanitària. Actualització trimestral.
• DOCUMED. Base de datos de Documentación Médica Española http://www.uv.es/˜docmed/doumed/documed.html .
Base de dades produïda per l’Instituto de Estudios Documentales e Históricos sobre la Ciencia de la Universitat de
València-CSIC. Conté informació bibliogràfica de treballs de documentació mèdica i resums d’articles procedents de més
de 200 revistes biomèdiques i de documentació d’àmbit estatal.

30. Basers de dades temàtiques.
• LILACS (Literatura Latinoamericana y del Caribe en Ciencias de la Salud). http://lilacs.bvsalud.org/es/ .Base de dades
bibliogràfica que inclou tot tipus de documents produïts per autors d’Amèrica Llatina i el Carib sobre ciències de la salut.
• La Biblioteca Cochrane Plus http://www.cochrane.es/?q=es/node/275 Base de dades sobre medicina basada en
l’evidència que recull informació fiable per tal de guiar les decisions en l’atenció sanitària.
• Base de dades de la National Library of Medicine dels Estats Units. MEDLINE. Inclou més de 4.600 publicacions
periòdiques des del 1966 publicades a més de 70 països sobre temàtica mèdica.
• PSYCINFO http://www.apa.org/pubs/databases/psycinfo/idex.aspx .Base de dades editada per l’American Psychological
Association, que conté més d’1.700.000 registres. PsycINFO té citacions d’articles de revistes, de llibres, d’informes tècnics
i referències bibliogràfiques de psicologia i altres disciplines relacionades entre si.
• Pharmakoteka http://www.ub.edu/pharmakoteka/index.php . Base de dades d’específics i especialitats farmacèutiques
antigues (1800-1960), creada com a línia de recerca del Museu de la Farmàcia Catalana, i com a eina docent de la Unitat
d’Història, Legislació i Gestió farmacèutiques de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona.
• Proquest Health and Medical complete
http://www.proquest.com/enUS/catalogs/databases/detail/pq_health_med_comp.shtml . Base de dades combinada amb
Medline que ofereix la possibilitat de cercar en més de 400 títols de revistes de medicina a text complet. La cobertura
temàtica de la base de dades està orientada a les especialitats mèdiques, incloses la infermeria, la pediatria, la neurologia,
la farmacologia, la cardiologia i altres.

31. Premsa digital.
La consolidació de la web com una eina de treball, comunicació i entreteniment en l’àmbit global, i la importància que hi
tenen els continguts de qualitat, han fet d’aquest mitjà un escenari ideal per a la distribució de notícies. Conscients d’això,
els diaris han anat augmentant progressivament la seva presència a la web, fins al punt que avui és difícil trobar un diari de
qualitat que no tingui una versió en línia. No obstant això, la mera presència a la web d’aquests mitjans no en garanteix
l’èxit.
L’evolució constant d’aquest entorn obliga la premsa digital a adaptar els seus continguts i estratègies a les tecnologies i
preferències dels usuaris. La Web 2.0, o web social, ha suposat en aquest sentit un autèntic repte per als diaris en línia, ja
que comporta l’evolució dels mètodes i estratègies de comunicació utilitzats fins ara per aquests mitjans.
En aquest nou entorn, l’èxit de la premsa digital dependrà en gran mesura de tres factors:
1. De la seva capacitat per crear llocs web que permeten la interacció tant dels usuaris amb els continguts, com dels
usuaris entre si.
2. Del coneixement i ús adequat dels serveis i eines que posa a disposició dels mitjans la Web 2.0, que els permeten portar
la notícia fins als seus usuaris potencials, amb el canvi que això suposa en el procés de comunicació.
3. De l’habilitat dels mitjans de comunicació per adaptar els seus continguts a nous formats i canalitzar-los a través de
plataformes socials, cosa que els permetrà una major difusió de les seves notícies i la captació de nous usuaris

32. Programari Lliure.
Utilització de programari lliure en línia. Aplicacions i usos habituals en el camp empresarial i corporatiu La Xarxa pot ser un
canal de comunicació per treballar i compartir informació. El treball de col·laboració entre persones que no estan
físicament al mateix lloc és una manera d’utilitzar Internet a l’entorn laboral.
Es pot treballar en temps real amb eines i aplicacions gratuïtes a Internet que permeten compartir continguts o crear-los
entre diverses persones de manera col·laborativa, per emmagatzemar-los i recuperar-los en qualsevol lloc amb accés a
Internet.
El treball en l’ordinador s’amplia a la Xarxa i els serveis que aquesta ofereix poden estalviar temps i permetre als usuaris
tenir accés als seus documents escrits o a compartir informació des de qualsevol ordinador amb connexió a Internet. 2.1
Documents en línia Els tradicionals documents de text que fins ara s’emmagatzemaven en el disc dur o en un dispositiu
extern ara es poden organitzar i editar en aplicacions en línia. Internet ofereix la possibilitat de compartir documents i
col·laborar amb altres persones fent equip per crear documents.
Els denominats recursos web-based o basats en la xarxa, permeten crear documents en línia fàcilment. Utilitzen la
mateixa recopilació de programes que les aplicacions ofimàtiques d’escriptori més conegudes com Microsoft Office o
Open Office encara que no disposen de totes les opcions i funcionalitats dels paquets que s’instal·len a l’ordinador.

33. Avantatges programari Lliure.
Els avantatges dels paquets ofimàtics en línia són:
• Que són gratuïts o tenen un cost baix amb comparació amb els paquets d’escriptori. • Amb un navegador ja n’hi ha
suficient per fer funcionar les aplicacions, no s’ha d’instal·lar res a l’ordinador i es pot accedir des de qualsevol ordinador
amb accés a Internet.
• No ens hem de preocupar de les còpies de seguretat dels documents, ni de les actualitzacions del programari.
• És molt simple compartir documents i treballar de manera conjunta amb altres persones.
• Amb un sol nom d’usuari i contrasenya tots els documents estan a l’abast.
• Els programes estan interconnectats i permeten el flux de dades d’una aplicació a l’altra. La seguretat és el principal
inconvenient dels paquets ofimàtics en línia, tots els documents es troben en un servidor remot i no es té un control
directe sobre l’accés a la informació.

34. Google Docs.
Google Docs Per tal de tenir accés a aquest servei de Google s’ha de disposar d’un compte de Google. Amb aquest servei
es poden crear documents de text, fulls de càlcul, presentacions, dibuixos i formularis des de la mateixa aplicació o
importar documents ja creats utilitzant el servei a la web i compartir-los enviant les notificacions mitjançant el correu
electrònic.
Els arxius s’emmagatzemen als servidors de Google i un cop emmagatzemats poden ser exportats en formats estàndard,
ser enviats per correu electrònic o ser editats directament. Tot el que es fa es desa automàticament per evitar pèrdues
d’informació. Aquestes característiques no solament permeten treballar en línia, sinó que també permeten la col·laboració
amb grups de treball en poder compartir-ho amb altres usuaris al mateix temps.
Capacitat d’emmagatzematge Els comptes de Gmail tenen una capacitat d’emmagatzematge que s’ajusta constantment.
Tot i això, per a serveis com Google Docs existeixen certs límits en manejar documents per cada compte. Els documents
de text poden tenir fins a 500 KB i fins 2 MB en el cas que tinguin imatges; els fulls de càlcul poden tenir fins 10.000 files,
256 columnes, 100.000 caselles i 40 fulles, tot i que només es poden obrir fins 11 fulles al mateix temps; les presentacions
poden ser de fins a 10 MB.

35. Google Docs.
Principals avantatges de Google Docs.
Entre els principals avantatges d’utilitzar Google Docs podeu trobar els següents:
• Els documents s’emmagatzemen en línia de manera que s’hi pot accedir des de qualsevol ordinador amb connexió a
Internet.
• Es poden compartir amb qui s’esculli fer-ho i a qualsevol adreça de correu electrònic i permetre’n l’edició o la publicació
de manera que ho puguin veure diverses persones o que sigui del tot públic.
• Suporta gran quantitat de formats ja que el processador de text pot editar documents de Microsoft, Open Office i altres
documents i desar-los en un mateix format, el de Google Docs. • És una eina totalment gratuïta. • Google Docs funciona
als navegadors Google Chrome, Mozilla Firefox, Internet Explorer, Opera i Safari. També té una versió per a mòbils.

36. Google Docs.
Administració d’espais web usant prestacions en línia Dins de l’administració d’espais web usant prestacions en línia
tractareu els temes següents:
• Gestors de contingut. Veureu els privatius, els lliures i coneixereu com elegir el més adient per a la vostra feina.
• Webs corporatives. Com crear i mantenir una web a partir de plantilles existents a la xarxa.
• Blocs corporatius. Creareu i gestionareu un bloc, tot coneixent la seva estructura i avantatges. • Plataformes
corporatives de comunicació o col·laboratives. Identificareu els fòrums, xats i els wikis.
• Botigues virtuals. Coneixereu els components principals d’una botiga virtual.
Gestors de continguts, privatius i lliures.
Fer un web pot ser un treball complicat i molt laboriós si no es disposa de les eines adequades. En el passat les eines eren
bàsicament editors que permetien generar una pàgina, que van evolucionar per incorporar el control de l’estructura de la
web i altres funcionalitats, però en general estaven enfocades més a la creació que al manteniment. En els darrers anys
s’ha desenvolupat el concepte de sistema de gestió de continguts (content management systems o CMS). Es tracta
d’eines que permeten crear i mantenir un web amb facilitat, encarregant-se dels treballs més tediosos que fins ara
ocupaven el temps dels administradors de les webs. Els gestors de continguts proporcionen un entorn que possibilita
l’actualització, manteniment i ampliació del web amb la col·laboració de múltiples usuaris. En qualsevol entorn virtual
aquesta és una característica important, que a més pot ajudar a crear una comunitat cohesionada que participi més
conjuntament.

37. CMS
Què és un CMS?
Els sistemes de gestió de continguts (content management systems o CMS) són un programari que s’utilitza principalment
per facilitar la gestió de webs, ja sigui a Internet o en una intranet, i per això també són coneguts com a gestors de
contingut web (web content management o WCM).
Cal tenir en compte, però, que l’aplicació dels CMS no es limita només a les webs. El 2003 James Robertson va proposar
una divisió de les funcionalitats dels sistemes de gestió de continguts en quatre categories: creació de contingut, gestió de
contingut, publicació i presentación.

38. Webs corporatives,
Les webs que les empreses creen a Internet per representar-les s’anomenen webs corporatives. La publicació
d’informació empresarial a Internet (text, gràfic, vídeo, etc.) requereix d’un cicle de gestió bastant diferent del que
requereix la seva publicació en altres mitjans. No solament és necessari disposar de la informació de partida que servirà de
matèria primera, editar-la i donar-li el format adequat, sinó que cal controlar constantment la seva vigència, actualitzar-la
quan cal, o arxivar-la i fins i tot eliminar-la definitivament quan aquesta informació ja no serveix als objectius de
comunicació que s’han fixat prèviament.
Per exemple la llista de preus dels productes per als clients. Tradicionalment moltes empreses han produït les seves
pròpies llistes de preus impreses en paper, que han distribuït per correu ordinari, en els punts de venda, etc. Des que va
arribar l’ús massiu d’Internet a l’empresa, aquestes llistes de preus han començat a publicarse a les Webs corporatives.
El problema principal associat a aquesta classe de continguts és la necessitat i freqüència d’actualització. Fins ara s’ha
encarregat a un dissenyador web o una empresa de comunicació el disseny i construcció de les pàgines corporatives que
proporcionen aquesta i altres classes d’informació sobre l’empresa (la seva missió, visió i valors, les seves dades de
contacte, novetats de productes i serveis, aparicions en premsa i comunicats, informació financera i per a inversors, etc.). I
amb la publicació de la nova Web tota aquesta informació sol estar revisada i actualitzada.
Però més enllà del dia de la inauguració, comencen a sorgir problemes: ha passat un mes i ningú ha publicat una nova
notícia, el catàleg de productes no està actualitzat i alguns clients s’estan queixant. En aquest moment, o bé es recorre al
propi dissenyador web o a l’agència de publicitat incorrent en nous costos, o bé a algun empleat intern, informàtic de
professió o afeccionat a Internet, perquè tracti de solucionar el problema. Aquest haurà de retocar les pàgines canviant el
codi HTML, utilitzar un programa client FTP per pujar les pàgines web modificades, etc.

39. Webs corporatives,
Per a qualsevol companyia, tan important com tenir presència web és l’actualització permanent de la informació. Una
inversió en presència web perd tot el seu valor si el lloc no està constantment actualitzat, i aporta nova informació i serveis
als seus usuaris. La millor solució pot ser la previsió. En lloc de barrejar la presentació o format (l’aspecte) de les pàgines en
Internet amb el contingut (la informació) que es vol publicar és millor utilitzar des del principi un gestor de continguts que
separi ambdós aspectes.
Entre les funcionalitats típiques d’un gestor de continguts podem trobar les següents:
1. Independència de la informació respecte al format que es presenta: tota la informació crítica del negoci, publicada en
Internet o intranet, s’emmagatzema en una base de dades, sobre la qual es poden aplicar les polítiques de seguretat
oportunes, còpia de seguretat o back-up, etc.
2. Estructuració coherent de la informació publicada: la informació pot organitzar-se còmodament en diferents
categories segons el seu ús i finalitat (notícies o novetats, articles o contingut de fons, seccions principals i secundàries,
galeries d’imatges, publicitat pròpia o de tercers, preguntes més freqüents, fòrums de discussió, enquestes, enllaços a
altres Webs d’interès, etc). Cada grup tindrà el seu propi tractament i capacitats d’edició independents.
3. Flux d’edició, aprovació i publicació: és possible establir diferents rols i permisos perquè diferents persones de
l’empresa puguin contribuir ordenadament a l’actualització de la informació de la web. Per exemple, una persona de
cada departament de l’organització té com a missió incloure el seu propi llistat de preus en el sistema, el director
Un gestor de continguts és una aplicació que els visitants d’una pàgina web mai veuran, però que permet a la persona
encarregada del manteniment del lloc web incloure nous continguts, editar i actualitzar els ja existents, o eliminar-los
definitivament, sense necessitat de tenir coneixements tècnics ni utilitzar més tecnologia que el seu navegador web
habitual.

40. Webs corporatives,
Un gestor de continguts és recomanable per a totes aquelles empreses que vulguin comunicar-se amb els seus potencials
clients a través de la web o facilitar informació actualitzada als seus clients o proveïdors: poden ser pimes(catàlegs,
articles...), corporacions (notícies, productes, comunicats financers...), pàgines personals... Com més necessitat de
comunicar, més necessitat de gestió de continguts. Una de les fonts més comunes de frustració dels usuaris és veure llocs
web amb informació no actualitzada: això converteix el lloc web en poc fiable i té un impacte pèssim en la imatge de
l’empresa. L’actualització i la informació fidedigna és molt important si volem que el nostre lloc web sigui més que un GPL,
Llicència Pública simple fullet digital i sigui realment una plataforma de venda, de persuasió i de fidelització dels nostres
clients actuals o potencials. Per assolir-lo la gestió de continguts té un paper fonamental. El correcte ús d’un gestor de
continguts ajuda a estalviar temps i diners, i, sobretot, a millorar el compliment dels objectius que s’hagi proposat
l’empresa amb l’ocupació d’Internet i la Web com mitjà de comunicació corporativa.

41. Blocs corporatius.
Blocs corporatius Bloc és el terme català del anglès Blog que és l’abreviatura de la paraula anglesa weblog. El terme
weblog prové de les paraules web i log (en anglès diari), el que seria un diari en línia. Un bloc és un lloc web d’una o
diverses persones on es comenten notícies, s’exposen idees o s’expliquen coses personals o professionals. El format és de
publicació electrònica de breus (posts) ordenats per data de publicació i el to subjectiu és un dels seus trets bàsics, i també
l’actualització freqüent dels continguts.
Ç
Els blocs corporatius o d’empresa s’utilitzen per les empreses com mitjà de comunicació innovador amb els seus clients o
mercats. Els blocs estan formats per text, imatges i elements multimèdia (vídeos, àudios, presentacions de diapositives,
etc.). Com que es tracta principalment d’un editor de continguts els dissenys no han de ser gaire espectaculars; el més
important és el contingut. Alguns dels blocs més influents estan construïts sobre una plantilla extremadament simple. El
mínim és adaptar l’aspecte del bloc a la imatge de l’empresa. La possibilitat de comentar les notícies per part dels lectors
publicant comentaris fa que l’empresa conegui de primera mà les reaccions que provoquen les seves informacions en els
seus clients potencials.
Estructura del bloc
Un bloc es compon d’articles publicats, més alguns altres elements al seu voltant. Aquests articles reben també el nom
d’apunts, entrades o, més freqüentment, posts. Els articles apareixen en ordre cronològicament invers. És a dir, el primer
que veiem és l’últim que s’ha publicat. En general, a la portada veiem només un cert nombre de posts, que típicament
poden ser deu. Als articles anteriors es pot accedir mitjançant diverses tècniques de navegació i cerca. Una característica
implícita és que un bloc s’actualitza constantment. Els blocs amb alguna rellevància publiquen articles cada setmana, i la

42. Blocs corporatius.
Són bastants els que publiquen diverses entrades cada dia. Aquesta és una altra de les claus del seu èxit: el visitant troba
alguna cosa nova a cada visita. Els blocs poden estar escrits per un únic autor o per més d’un. En funció de la grandària de
l’empresa i de la seva cultura empresarial, el bloc el pot escriure un directiu, un responsable de l’àrea de comunicació, un
empleat o una persona contractada per aquesta tasca.
Un bloc típic té tres àrees diferenciades:
• La capçalera: que identifica el blog, l’autor i l’organització.
• Els continguts: cada un dels posts, amb el més recent amunt.
• La barra lateral: una o més barres amb informació i utilitats.

43. La capçalera.
Elements típics d’una capçalera són:
• Títol: nom del bloc.
• Subtítol: lema que descriu la finalitat del bloc.
• Logotip de l’organització o del propi bloc.
• Elements decoratius: moltes vegades inclou una fotografia del propi autor o una il.lustració al·lusiva.
• Enllaç a la pàgina d’inici.
• Altres enllaços: per exemple a un post de presentació, a una adreça de correu electrònic, al currículum vitae, al web de
l’empresa, etc.
Els continguts
L’àrea de continguts està composta per les entrades, o posts, que s’han anat publicant. Típicament, és possible veure un
nombre proper als 10 posts a la primera pàgina del bloc, però és possible rescatar qualsevol post anterior mitjançant
diverses formes de cerca. Cada post té la seva pròpia adreça (URL) a Internet, és a dir, cada post és una pàgina web. Per
tant, un bloc que tingui cent articles publicats té més de cent URL: les de cada post, la de la capçalera del bloc i, moltes
vegades, una direcció que agrupa els posts de cada mes, els de cada categoria, etc. Aquestes pàgines estan densament
enllaçades entre elles, mitjançant hipervincles d’unes a altres.
Aquesta característica, sumada a l’actualització freqüent, fa que els blocs tinguin una gran visibilitat en els cercadors com
Google o Bing, ja que privilegien els llocs que reben molts enllaços.

44. Continguts del bloc.
Elements típics, però no únics ni obligatoris, d’un post són:
• Títol
• Resum de l’article
• Enllaç a l’article sencer (“ llegir més” )
• Cos de l’article: el text
• Elements multimèdia - Imatge: fotografia, gràfic... - Presentació de diapositives - Arxiu de so (podcast) - Vídeo
• Data i hora de publicació
• Enllaç permanent a la URL d’aquest post (permalink)
• Categories i etiquetes: formes d’organitzar la informació
• Autor de l’article
• Enllaç als comentaris
• Altres utilitats Tractament informàtic de la informació

45. Barra lateral del bloc.
Pràcticament tots els blocs disposen d’una barra lateral, o de diverses, que ve a ser, juntament amb la capçalera, la part
més estable del bloc, i des d’on es disposa d’una sèrie d’utilitats i serveis. Els elements que s’inclouen en la barra o barres
varien molt, però aquest és una llista bastant comú:
• Zona de presentació i contacte: enllaços a una presentació del bloc o de la persona que l’escriu, adreça de correu
electrònic, etc.
• Arxiu del bloc: forma d’accedir per dates als continguts que no apareixen en portada.
• Categories: molts editors de continguts permeten classificar cada entrada. En aquest cas, és possible llistar totes les que
pertanyen a una categoria donada.
• Etiquetes: una altra forma de classificació menys estructurada, que consisteix a associar cada entrada amb una o
diverses paraules.
• Blogroll: selecció d’enllaços a altres blocs i a altres llocs web.
• Activitat del bloc: comptador de visites i visitants, nombre de blocs que enllacen al nostre, mapes de llocs d’on ens
enllacen, etc.
• Cercadors: dins del propi bloc, sobre un tema, a la blogosfera completa, etc.
• Bàners: d’adhesió a una campanya o de publicitat d’una iniciativa.
• Publicitat: especialment publicitat contextual (adsense).
• Sindicació: perquè puguin subscriure’s als continguts del bloc.
• Llicència copyleft: a diferència del copyright, els continguts d’un bloc se solen oferir gratis a la comunitat, però amb
reserva de certs drets, com els de citació o ús no comercial.

46. Avantatges del Bloc
• Fotografies, mascotes, enllaços a altres elements multimèdia... Com qualsevol cosa que sigui digitalitzable.
Entre els avantatges principals d’utilitzar un bloc trobem:
• Canal de comunicació corporatiu a Internet.
• Facilitat d’administració.
• Facilitat d’ús.
• Cost baix o nul.
• Possibilita la retroalimentació amb els lectors (ja que poden incloure els seus comentaris en cada una de les entrades)

47. Crear un Bloc.
A l’hora de decidir quina plataforma fer servir per la creació d’un bloc poden plantejar-se diverses opcions que val la pena
considerar acuradament. No és el mateix crear un bloc de tipus personal, que un clarament corporatiu. Potser voleu crear
no un sol bloc, sinó una xarxa de blocs dins de la seva empresa. I potser voleu integrar els blocs amb altres eines que
esteu usant.
La primera decisió és si escollir un servei complet, on tinguin el seu bloc allotjat, o si es prefereix instal·lar-lo en un servidor
propi. El primer cas és el més senzill, però té com a contrapartida el dependre de l’empresa que alberga el bloc. Instal·lar el
bloc en el propi servidor de l’empresa on es té el web corporatiu és l’opció més recomanable. D’aquesta manera es podrà
personalitzar gràficament perquè tingui una imatge corporativa que reforci la marca i en penjar-lo sota el propi domini de
l’empresa l’adreça web podrà ser www.empresa.cat/bloc.
En cas d’optar pel servei complet, hi ha una multiplicitat de bones opcions, gairebé totes gratuïtes, entre les quals
destacarem:
• Blogalia ( http://www.blogalia.com )• Blogia ( http://www.blogia.com )
• Blogger ( http://blogger.com ) • Blog.com ( http://blog.com )
• Nireblog ( http://www.nireblog.com ) • TypePad ( http://www.typepad.com/sitees )
• Wordpress.com ( http://wordpress.com ) • Xanga ( http://www.xanga.com )

48. Crear un Bloc.
Típicament, el primer que haurà de fer és inscriure’s, per obtenir un nom d’usuari i una clau d’accés. També li demanaran
algunes dades que ajudin a configurar el seu compte i el seu nou bloc. A partir d’aquí, triar una plantilla, és a dir, l’aparença
que tindrà el seu bloc. Ja està: disposa d’un bloc on començar a escriure, a exposar fotografies, o qualsevol altre ús que li
vulgui donar. Si opta per instal·lar el programari en el seu propi servidor, necessitareu d’assessorament expert.
També en aquest apartat són moltes les possibles referències, tant de programari de propietat com de programari lliure.
Les solucions de programari lliure són d’alta qualitat i tenen una comunitat de desenvolupadors que les amplien i milloren
contínuament.
Recomanarem tres que, al costat de les seves prestacions com a eines de creació de blocs excel·lents, ofereixen
possibilitats addicionals interessants:
• Wordpress (www.wordpress.org)
• Movable Type (www.movabletype.org)
• Textpattern (www.textpattern.com)

49. Definicions a tenir en compte.
Alguns termes d’ús comú en el mon dels blocs:
• Borrador (draft): és una entrada que no s’ha publicat perquè està pendent de corregir o ampliar.
• CMR (content management system): aplicació coneguda com a gestor social de continguts per tenir marcadors o
favorits en la web amb suport d’etiquetes.
• Permalink: és un enllaç permanent i directe a algun contingut de la bitàcola. Es poden publicar en el mateix bloc o en
altres blocs.
• Bloguer o blogger: autor o escriptor de publicacions per format de blog. Així doncs el neologisme bloguejar serà l’acció
de publicar missatges en weblogs.
• Blogosfera: conjunt de blocs agrupats per algun criteri específic (localització, temàtica, idioma). Per exemple: blogosfera
hispana o blogosfera política.
• Comentaris (comments): els missatges amb comentaris relatius a un contingut determinat, que els usuaris van deixant al
bloc.
• Plantilla (template): es tracta d’un document que, en els programes per a la creació de blocs, conté pautes de disseny
precodificat d’ús senzill que poden ser modificades i adaptades pels usuaris.
• Posteig: és l’entrada o lliurament del que es publica. Procedeix de l’anglès post.
• RSS: és un format d’arxiu que permet compartir informació i usar-la en altres llocs web o programes, a més
d’automatitzar l’enviament de novetats.
• Tags: o etiquetes. S’usen per organitzar els marcadors o favorits de llocs web, també denominats Pomars. Hi ha llocs a
Internet, anomenats gestors socials de continguts, que organitzen en xarxa els marcadors dels usuaris. Un exemple és

50. PODCAST
• Weblocs: es pot dir que és la categoria general en la qual s’inclouen els blocs, fotoblocs i videoblocs.
Podcast
El podcasting consisteix a crear arxius de so per distribuir-los per Internet, de manera que l’usuari pugui descarregar i
escoltar un arxius en qualsevol moment. El contingut dels podcasts és variat; la majoria estan creats per blocaires o
bloggers que parlen de diferents temes. Amb un podcast es pot accedir als àudios a través d’Internet. Les emissores de
ràdio, per exemple, utilitzen el podcast per fer arribar a través d’Internet els programes als oients que es troben més enllà
del radi d’abast de la seva emissió convencional. També permeten escoltar en diferit els programes.

51. PLATAFORMES CORPORATIVES.
Avui dia Internet s’ha convertit en un espai on cada cop trobem més eines col·laboratives, mitjançant les quals, d’una
manera relativament senzilla i intuïtiva, qualsevol persona pot: publicar el seu espai personal propi, expressar les seves
idees i compartir opinions, editar informació de manera col·laborativa, i comunicar-se amb altres usuaris en temps real.
Les principals eines col·laboratives que trobem a Internet són: els fòrums, els xats i els wikis, entre d’altres.
1. Fòrum. Un fòrum de discussió és un espai on els usuaris poden debatre sobre diferents temes. Les discussions no
tenen lloc en temps real i, per poder participar-hi, només cal registrar-se com a usuari del fòrum que ens interessa. Els
participants proposen un tema i altres usuaris hi participen. Als seus inicis els fòrums van tenir un èxit notable ja que
servien com a punt de trobada per a aquelles persones que cercaven resposta a problemes diversos -fonamentalment
tecnològics-. Avui en dia s’utilitzen a la feina i a la formació com a recurs que facilita la participació i la millora en les
organitzacions. L’entorn d’aprenentatge Moodle considera la participació a fòrums una tasca a fer per l’alumnat que
és posteriorment avaluada pel tutor/a amb una qualificació determinada.
2. Xat: Un xat és una altra eina de comunicació en línia que permet que els usuaris puguin conversar. La diferència
principal amb un fòrum de discussió és que la comunicació hi té lloc en temps real. Als fòrums, la interacció es duu a
terme de manera asíncrona, o sigui, sense esperar resposta a l’instant, els xats es fa de manera “ síncrona” , de manera
que l’emissor del missatge espera del receptor una resposta immediata, igual com faríem en una trucada telefònica.
Molt abans d’aparèixer Internet com el coneixem ara, els serveis d’intel·ligència d’un grapat de països ja els feien servir
com a eina de comunicació alternativa. Això sí, un missatge podia ser contestat al cap de molts minuts abans no
arribava al destinatari. Segurament el xat que ha esdevingut més famós ha estat l’anomenat Messenger, però n’hi ha
d’altres amb un nombre d’usuaris cada cop més creixent -AOL, Yahoo i Google, entre altres-. Tots ells ofereixen
actualment la possibilitat d’establir conferències -amb o sense àudio o vídeo- en temps real amb més d’un usuari.

52. PLATAFORMES CORPORATIVES.
3. Wiki: Un Wiki paraula que prové del hawaià i que significa “ ràpid” - és un espai col·laboratiu on qualsevol participant
registrat pot editar informació sobre els temes que s’hi mostren, per tal que altres visitants la puguin consultar. Els usuaris
creen, modifiquen o esborren una informació que, al seu temps, és possible compartir. És com una enciclopèdia
col·lectiva, feta pels mateixos usuaris.
Els wikis compten amb una figura d’administrador, que és qui crea o administra les entrades i participacions, i la del
moderador de continguts, per assegurar-se del bon ús de l’espai. Alguns dels avantatges són:
• Treballar col·laborativament.
• Comptar amb un historial de canvis que permet recuperar estats anteriors i veure els responsables de cada canvi.
• Facilitar el manteniment conjunt.
• Controlar les entrades: sense revisió prèvia no s’actualitza el contingut.
• Crear i millorar les pàgines de manera instantània.
• Actualització ràpida.
• Si es requereix, es pot obtenir una wikisignatura, adquirint un nom d’usuari o es poden obrir comptes a wikis privats. El
més conegut dels wikis és Wikipedia, una enciclopèdia col.laborativa que posa en comú la informació dels usuaris per
definir un concepte. En tot cas, els wikis poden centrar-se en accions col.laboratives de tot tipus que posin en comú
coneixements o textos dins dels grups que s’han fet per treballar.

53. MARCADORS SOCIALS I BOTIGUES VIRTUALS.
Els marcadors socials són una manera d’emmagatzemar, classificar i compartir enllaços a Internet, serveis especialitzats en
diverses àrees i notícies. Per a un treball col·laboratiu, faciliten la cerca d’enllaços a fonts. Els usuaris desen una llista de
recursos d’Internet que consideren útils i aquestes llistes poden ser públiques o privades: es tracta que altres persones
amb interessos similars puguin veure els enllaços per categories, etiquetes o a l’atzar. També categoritzen els recursos
amb tags o etiquetes, que són paraules assignades pels usuaris relacionats amb el recurs.
D’aquesta manera, es poden buscar marcadors associats a les etiquetes i es poden classificar d’acord al nombre d’usuaris
que els han marcat. Es pot votar el millor, comentar, importar o exportar, enviar per correu electrònic o subscriure’s a
notificacions automàtiques. I fins i tot crear grups o xarxes socials.
Botigues virtuals: El concepte de botiga virtual representa l’intent de traslladar un comerç tradicional a Internet. Existeixen
eines tipus gestor de continguts (CMS) enfocades a la creació i administració d’una solució d’e-commerce (botiga virtual).
Aquestes eines permeten als usuaris que no tenen coneixements de programació web fer botigues virtuals completament
operatives i amb moltes funcionalitats. Aquestes eines ens ofereixen, a més de la creació de la botiga, fer una gestió
centralitzada mitjançant un panell d’administració senzill i intuïtiu.
Entre les botigues virtuals de codi obert principals trobem:
• Broadleaf Commerce (programada amb Java) http://www.broadleafcommerce.org/
• Magento (programada amb Php) http://magentocommerce.com/
• osCommerce (programada amb Php) http://oscommerce.com/
• Prestashop ( programada amb Php) http://www.prestashop.com/.

54. COMPONENTS D’UNA BOTIGA VIRTUAL.
A continuació es presenten els principals components per posar en marxa una botiga virtual.
1. Catàleg de productes: En la nostra botiga virtual hauríem de mostrar, d’una manera visual, mitjançant fotografies
acompanyades per un text descriptiu, la informació de cada producte de què disposem en la nostra botiga. Aquests
productes haurien d’estar classificats per categories.
2. Cistella de la compra: La cistella o el carret de la compra és un element indispensable en tots els comerços electrònics.
La seva importància radica en el fet que proporciona la possibilitat d’afegir, eliminar o modificar aquells productes
seleccionats prèviament de l’índex general de productes. Aquest element s’ha de mostrar en totes les pàgines de
productes mitjançant una icona representativa (motiu gràfic que pot recordar un carret o cistella de la compra). Un clic en
aquesta icona ha de permetre visualitzar la comanda que cada client vagi acumulant i informar-lo de l’import total de la
factura amb impostos i despeses d’enviament inclosos. Des de la cistella de la compra el client ha de tenir la capacitat per
afegir o modificar quantitats o eliminar qualsevol producte que hagi seleccionat prèviament.
3. Comptes d’usuari: Un compte d’usuari és aquella informació que es pot recollir des de la botiga virtual de cada usuari
connectat a ella. En el compte, es pot guardar informació relativa al tipus de client (si és nou o ja ha visitat la botiga amb
antelació), el tipus de navegador i versió que està utilitzant (Netscape, Explorer, Firefox, Opera, etc.), la seva edat, la seva
professió, els productes que més li interessen, la data i hora de la seva última entrada en la botiga, etc. La retenció dels
perfils de l’usuari té a veure amb la capacitat del comerç electrònic de llegir i retenir tota aquesta informació per a la seva
anàlisi posterior a través d’informes sobre vendes, impactes d’audiència i més

55. COMPONENTS D’UNA BOTIGA VIRTUAL.
4.Cerca productes: Hauríem de disposar d’un motor de cerca integrat en l’aplicació que permeti als clients portar a terme
una cerca detallada entre tots els articles que s’ofereixen en la botiga. Les principals característiques del motor de cerca
són la possibilitat d’establir cerques per paraules clau, antiguitat del producte i preu, entre unes altres. En la seva versió
més sofisticada, un motor de cerca hauria de recordar les cerques anteriors fetes pel client i suggerir-li ràpidament les
opcions que es relacionin amb la seva consulta.
5. Enviament d’información: En la nostra botiga virtual, hem de tenir en compte la possibilitat d’enviar informació als
clients que estiguin registrats. D’aquesta manera podem notificar ofertes i descomptes personalitzats, nous productes
que hagin aparegut en el catàleg, etc.
6. Estadístiques: Els informes i les estadístiques ens han d’ajudar a fer-nos una idea de com està funcionant la botiga.
Aquestes dues eines ens proporcionaran informació de les consultes, vendes i accessos dels usuaris tant a la botiga virtual
com als diferents productes que hi oferim. També podrem fer estadístiques dels productes que tinguin l’estoc baix per,
posteriorment, fer una comanda al nostre proveïdor.
7. Formes de pagament: Entre les formes més habituals de pagament trobem:
• TPV-Virtual: passarel·les de pagament per targetes de crèdit. El titular de la targeta ha de donar el nom, el nombre i la
data de caducitat de la targeta de crèdit per poder pagar.
• Transferència bancària: una vegada feta la comanda, el comprador ha de fer una transferència bancària al nombre de
compte de la botiga virtual.
• Reemborsament: El comprador paga l’import de la comanda en el moment en què se li entrega la compra.
• PayPal: servei comercial que fa d’intermediari entre les operacions i verifica que tant els comerços com els compradors
siguin reals.

56. COMPONENTS D’UNA BOTIGA VIRTUAL.
8. Ofertes: Els comerços electrònics i el programari que els suporta han de permetre definir ofertes puntuals i mètodes de
descompte personalitzats i assignar-los a les diferents categories, grups o productes. Un descompte ha de poder ser
aplicat com tant per cent del preu del producte o com una quantitat fixa sobre aquest. Així mateix, s’hauria de poder
configurar un mínim i un màxim de compra per obtenir el descompte o qualsevol altra condició prèvia a la seva obtenció.