Faenes d'abans al Matarranya

1
····
Faenes
d’abans
····
Comarca del Matarraña / Matarranya
••••
Il·lustracions: Daniel Sesé
ComarcadelMatarraña/Matarranya

Aquesta publicació ha rebut l’ajut del Grupo de Acción Local Bajo Aragón-Matarraña
Edita: Comarca del Matarraña / Matarranya
Textos: © Comarca del Matarraña / Matarranya
Il·lustracions: ©Daniel Sesé
Fotografies: Archivo Fotográfico de la Comarca del Matarraña/Matarranya i Archivo de Fo-
tografía Antigua de la Comarca del Matarraña/Matarranya
Disseny i maquetació: Terès Antolín, s.c.

3
Índex
Introducción . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
Método de trabajo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
Notes a la Transcripció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
Informadores / Informadors . . . . . . . . . . . . . . . . 10
Agricultura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .11
Oficis
Llaurar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
La Sega / Batre a la era . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
Collir i replegar olives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
Moliner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
Hort . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
Vinya / Ametles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
Pastor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
Esquilar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
Matalafer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
Ferrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
Forn . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
Teuler . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
Cisteller . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
Abeller . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
Fer Cera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
Carboner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
Escorçador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
Fàbrica de paper . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
Pedra en sec . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90
Bibliografia consultada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95

4
La Comarca del Matarraña/Matarranya ha iniciado una labor de recupera-
ción y preservación de los Oficios Tradicionales a través de la recogida y re-
copilación de la tradición oral documentándolos con el objetivo de ponerlos
en valor y transmitirlos a las generaciones futuras.
Este trabajo, todavía no concluido, ha consistido en detectar a una serie de
informantes a los que se les ha realizado una entrevista mediante la que
nos han contado cómo trabajaban.
Se trata de personas mayores de nuestra tierra, de entre 75-95 años, que
son depositarios de la memoria viva de las tradiciones del pasado. Con-
servan un conocimiento tradicional que se ha transferido de generación
en generación, y que a través de este libro queremos transmitir, ya que la
gente mayor cuenta con un potencial patrimonial extraordinario que no
podemos ni debemos olvidar ni perder.
Los oficios tradicionales son una parte muy importante del patrimonio et-
nográfico de una comunidad, a partir del cual podemos conocer cómo vi-
vían nuestros abuelos. Con este trabajo lograremos retenerlo en el tiempo
a través de su recopilación y transmitirlo a un amplio abanico de la pobla-
ción, ya que se trata de un Patrimonio de carácter efímero y perecedero que
hasta ahora únicamente se ha transmitido de forma oral.
La Comarca del Matarraña/Matarranya es una comarca eminentemente
agrícola, centrada en la producción agropecuaria, de ahí que tengan mayor
peso los oficios relacionados con el sector primario. La economía se basaba
en actividades que permitían cubrir todas las necesidades básicas de la po-
blación, bien produciéndolo o mediante el intercambio.
Introducción

5
La Comarca del Matarraña/Matarranya ha iniciat una labor de recuperació
i preservació dels Oficis Tradicionals a través de la recollida i recopilació
de la tradició oral, documentant-los amb l’objectiu de posar-los en valor i
transmetre’ls a les generacions futures.
Este treball, encara no conclòs, ha consistit a detectar a una sèrie d’infor-
mants als quals se’ls ha realitzat una entrevista mitjançant la qual ens han
explicat com treballaven.
Es tracta de persones majors de la nostra terra, d’entre 75-95 anys, que són
dipositaris de la memòria viva de les tradicions del passat. Conserven un
coneixement tradicional que s’ha transferit de generació en generació, i
que a través d’este llibre volem transmetre, ja que la gent gran compta amb
un potencial patrimonial extraordinari que no podem ni hem d’oblidar ni
perdre.
Els oficis tradicionals són una part molt important del patrimoni etnogrà-
fic d’una comunitat, a partir del qual podem conèixer com vivien els nos-
tres avis. Amb este treball aconseguirem retenir-ho en el temps a través de
la seva recopilació i transmetre-ho a un ampli ventall de la població, ja que
es tracta d’un Patrimoni de caràcter efímer i perible que fins ara únicament
s’ha transmès de forma oral.
La Comarca del Matarraña/Matarranya és una comarca eminentment
agrícola, centrada en la producció agropecuària, per este motiu tenen un
pes més gran els oficis relacionats amb el sector primari. L’economia es
basava en activitats que permetien cobrir totes les necessitats bàsiques de
la població, ben produint-ho o mitjançant l’intercanvi.
Introducció

6
Método de trabajo
Las páginas que veremos en adelante son el resultado del trabajo etnográ-
fico que se ha desarrollado desde la Comarca del Matarraña/Matarranya.
Este trabajo ha consistido en la investigación y recogida de la tradición oral
a través del trabajo de campo, es decir, entrevistas a los informantes y su
registro mediante la grabación.
Ante todo tenemos que agradecer la colaboración de los informantes, gente
de nuestra comarca que nos han contado cómo trabajaban en su juventud,
y que son depositarios de la memoria viva de las tradiciones del pasado que
vamos a documentar. Hacer hincapié en la colaboración de la Federación
Comarcal de Jubilados y Pensionistas del Matarraña, que nos han ayudado
a contactar con gran parte de los informantes.
El trabajo de campo ha consistido en la realización de entrevistas y su re-
gistro en formato audio y video en ocasiones. Esta labor la hemos llevado a
cabo David Arrufat Andreu, Arturo Queral Tejedor y Ana Casasús Clúa, des-
de el Departamento de Patrimonio Cultural de la Comarca del Matarraña.
Posteriormente se ha realizado el tratamiento de la información obtenida:
su valoración, trascripción, redacción y edición para la elaboración de un
catálogo que recoja toda la información recolectada, adecuadamente trata-
da para tener un nutrido elenco de los oficios tradicionales de la comarca.
Cabe mencionar que se ha quedado una larga lista de oficios por incluir, y
que esperamos poder acabar de completar en un futuro.
Los textos que recogemos son la transcripción de dichos relatos, basándo-
nos en el total respeto a la literalidad de lo hablado. Esto implica reproducir
de forma fidedigna el habla de las personas entrevistadas mostrando las
características lingüísticas del habla de los informantes. Si bien se ha bus-
cado la legibilidad del relato, obviando las preguntas de los entrevistadores,
restableciendo el orden de los términos en algunos casos, e introduciendo
algunas aclaraciones al discurso con el uso de los corchetes.
En cuanto a la puntuación, hemos seguido las convenciones de la lengua
escrita, haciendo alguna modificación con el objetivo de acercar la lengua
escrita a la lengua hablada por los informantes.

7
Les pàgines que veurem d’ara endavant són el resultat del treball etnogràfic
que s’ha portat a terme des de la Comarca del Matarraña/Matarranya. Este
treball ha consistit en la recerca i recollida de la tradició oral a través del
treball de camp, és a dir, entrevistes als informants i el seu registre a través
de l’enregistrament.
Abans de res hem d’agrair la col·laboració dels informants, gent de la nos-
tra comarca que ens han explicat com treballaven en la seva joventut, i que
són dipositaris de la memòria viva de les tradicions del passat que anem a
documentar. Posar l’accent en la col·laboració de la Federació Comarcal de
Jubilats i Pensionistes del Matarraña, que ens han ajudat a contactar amb
gran part dels informants.
El treball de camp ha consistit en la realització d’entrevistes i el seu registre
en format àudio i video en ocasions. Esta labor l’hem portat a terme David
Arrufat Andreu, Arturo Queral Tejedor i Ana Casasús Clúa, des del Departa-
ment de Patrimoni Cultural de la Comarca del Matarranya. Posteriorment
s’ha realitzat el tractament de la informació obtinguda: la seva valoració,
transcripció, redacció i edició per a l’elaboració d’un catàleg que reculli tota
la informació recol·lectada, adequadament tractada per tenir un nodrit
elenc dels oficis tradicionals de la comarca. Cal comentar que s’ha quedat
una llarga llista d’oficis per incloure, i que esperem poder acabar de com-
pletar en un futur.
Els textos que recollim són la transcripció d’estos relats, basant-nos en el
total respecte a la literalitat del parlat. Això implica reproduir de forma
fidedigna la parla de les persones entrevistades mostrant-ne les caracte-
rístiques lingüístiques de la dels informants. Si bé s’ha buscat la llegibilitat
del relat, obviant les preguntes dels entrevistadors, restablint l’ordre dels
termes en alguns casos, i introduint alguns aclariments al discurs amb l’ús
dels claudàtors.
Pel que fa a la puntuació, hem seguit les convencions de la llengua escrita,
fent alguna modificació amb l’objectiu d’apropar la llengua escrita a la llen-
gua parlada pels informants.
Mètode de treball

8
• En les terminacions verbals, el temps passat es pronuncia sense /v/:
Agrada(v)e, Ana(v)e.
• Article definit lo/los, la/les
• Demostratiu: Este/esta; eixe, eixa; ixe, ixa
• Possessius tònics: Meua, teua, seua
• Possessius àtons: Mon, ton, son pare / Ma, ta, sa mare
• Pronoms personals forts: Natres, Natros / Vatres, Vatros
• Pronoms personals febles: Mos per ens, Tos / Vos per Us
• ‘Se’ reflexiu per ‘es’
• Preposició ‘en’ per ‘amb’
• De vegades, la construcció ‘per a’ hi figura com ‘pa’, i ‘per als’ com ‘pals’
• ‘Perquè’ en accent tancat
• La conjunció ‘però’ va sense accent.
• Els infinitius seguits de pronom feble no sensibilitzen la /r/ final; l’elisió
d’aquesta consonant ve indicada per un accent circumflex damunt la vo-
cal del morfema: ‘plantâ’ls’ (plantar-los).
• Els castellanismes integrats en el relat dels testimonis s’han transcrit
sense cap marca distintiva (cometes, cursiva…), ja que alguns estan in-
serits en el català domèstic de l’informant i d’altres els usa perquè en
aquell moment així li surten. És una manera de mantenir l’espontaneïtat
del text. El lector avesat sabrà detectar-los sense problema i posar-los en
context.
Notes a les transcripcions

9
Lèxic
Ademés = a més
Adeprenguere = aprenguere
Aixina = Així
Albre = Arbre
Alrededor = al voltant
Amela = ametlla
Ameler = atmeller
Anterra = en terra
Astraleta = destraleta
Atiçar = Atiar (el foc)
Atre = Altre
Bernatxa = garnatxa
Coa = cua
Cuitie = coïa
Dien = Deien
Dieven = deien
Entonces/Allavontes = llavors
Estisora = Tisora
Fae - Feen/Faen = fee - feien
Gavinyet = ganivet
Giner = gener
Grenxa = crinera
Ixir = eixir
Llaor = llavor
Llomo = llom
Madalap = matalàs
Mànic = Mànec
Mecanisar = Mecanitzar
Mentres = mentre
Minudes = menudes
Mòlec = motlle
Ne = en
N’hai = n’he
Paregut = semblant
Pos = doncs
Rader = darrer
Roí = dolent
Sàbia = saba
Sixanta = seixanta
Tamé = també
Tarròs = terròs
Tella = teula
Tellat = teulada
Teller = teuler
Vimen = vímet
Vrema = verema
Reproduïm unes quantes paraules habituals en les modalitats de català
del Matarranya i que són emprades per alguns dels informants, amb la
seua equivalència en llengua estàndard. La majoria són simples variacions
de pronunciació, i d’altres són variants incloses en els diccionaris norma-
tius. Hi ha també formes pròpies d’alguna localitat concreta i fins i tot de
l’idiolecte individual o familiar de l’informant.

10
Informadores / Informadors
Este proyecto no hubiera sido posible sin
la colaboración de aquellas personas que
con su testimonio nos han enseñado,
mostrado, aquellos oficios que en un ti-
empo no muy lejano formaban parte de
la vida cotidiana de los matarrañenses.
Gracias a todos por compartir recuerdos
y vivencias. Gracias por ayudarnos a
revivir nuestro pasado, nuestra cultura.
Gracias por dejarnos ser testigos de vues-
tras memorias. Gracias por ayudarnos a
no olvidar nuestros orígenes.
Este projecte no haguere estat possible
sense la col·laboració d’aquelles perso-
nes que amb el seu testimoni ens han
ensenyat, mostrat, aquells oficis que en
un temps no gaire llunyà formaven part
de la vida quotidiana dels matarranyecs.
Gràcies a tots per compartir records i vi-
vències. Gràcies per ajudar-nos a reviure
el nostre passat, la nostra cultura. Grà-
cies per deixar-nos ser testimonis de les
vostres memòries. Gràcies per ajudar-nos
a no oblidar els nostres orígens.
Antonio Granché Monclús, de 95 anys, llaurador de Calaceite / Calaceit
María Serrano Monclús, de 90 anys, llauradora de Calaceite / Calaceit
José Depé Peris, de 83 anys, pastor de Valderrobres / Vall-de-roures
Lucas Soriano Agud, de 79 anys, esquilador de Ráfales / Ràfels
José Antonio Calasanz Adell, de 75 anys, ferrer de Beceite / Beseit
Pedro Queral Blasco, de 70 anys, fuster de Beceite / Beseit
Paco Arrufat, obrer de de Valjunquera / Valljunquera
Miguel i Juan José Albesa, cistellers de Fuentespalda / Fondespatla
Paco Esteve Álvarez i Paco Esteve Lombarte, antigament feen cera a
Peñarroya de Tastavins / Pena-roja
José Luis Giner Latorre, de 65 anys, abeller de Beceite / Beseit
Santiago Milián, de 82 anys, carboner de Monroyo / Mont-roig
Juan Piñol Ferrer, de 80 anys, escorçador de Torre del Compte / la Torre
del Comte
Juan José Julián, de 81 anys, maquiniste de una Fábrica de paper de
Beceite / Beseit
En la mayoría de los casos nos habéis de-
mostrado que a pesar de la dureza y la-
boriosidad de muchos de estos oficios, os
gustaban y os sentíais felices realizándo-
los. “Ere molt majo”
Ens heu demostrat que malgrat la du-
resa i laboriositat de molts d’estos oficis,
us agradaven i us sentíeu feliços realit-
zant-los. “Ere molt majo”

11
Agricultura
Según el filósofo romano Cicerón “La agri-
cultura es la profesión propia del sabio, la
más adecuada para el sencillo y la ocupa-
ción más digna para todo hombre libre”.
El pilar básico de la economía en la Co-
marca del Matarraña/Matarranya era la
agricultura, junto con la ganadería. Se
trataba de una agricultura de secano en
la que predominaba el cultivo del olivo y
los cereales, acompañado de almendros y
vid.
El trabajo se desarrolla a lo largo de todo
el año, atendiendo a los ciclos naturales
que experimenta la tierra y que se repi-
ten anualmente, de manera que a lo lar-
go del año se realizan diferentes cuidados
como: labrar, sembrar, podar, recolectar.
Estas labores están condicionadas abso-
lutamente por el tiempo.
Estos conocimientos se transmiten oral-
mente de padres a hijos y a base de la ex-
periencia. A través del refranero podemos
conocer cuándo se realizaban diferentes
procesos:
Segons el filòsof romà Ciceró “L’agricultu-
ra és la professió pròpia del savi, la més
escaient per al senzill i l’ocupació més
digna per a tot home lliure”.
El pilar bàsic de l’economia a la Comarca
del Matarraña / Matarranya era l’agri-
cultura, juntament amb la ramaderia. Es
tractava d’una agricultura de secà en la
que predominava el conreu de l’olivera i
els cereals, acompanyat d’ametllers i vi-
nya.
La feina es desenvolupa al llarg de tot
l’any, atenent els cicles naturals que ex-
perimenta la terra i que es repeteixen
anualment, de manera que durant l’any
es realitzen diverses tasques com llaurar,
sembrar, podar, collir; tasques totalment
condicionades per la meteorologia.
Estos coneixements es transmeten oral-
ment de pares a fills i a base de l’experièn-
cia. A través del refranyer podem conèixer
quan es realitzaven les diverses feines:
“Per San Martí, agarra l’escala i ves a collir”
“Qui no bat al juliol, no bat quan vol”
“Les llaurades del giner no les canvios per diner”
“A Sant Valer, cada ovella té que tindre el seu corder,
i n’hi ha que triar un de ben majo per a mardà, i un de ben valent per a esqueller”
“Pal giner, l’ameler batxiller”
“Al febrer trau flor l’ameler”
“Qui sembre al febrer bona collita té”
“Sembra cigrons, lo primer divendres de març”
“Al maig penjo l’aladre i a segar me’n vaig”
“Per l’Ascensió, la cebeta al cavalló”

12
“Al juny, la falç al puny”
“A Sant Joan, les garbes al camp; a Sant Pere, les garbes a les eres”
“Al juliol, la forca al coll”
“Qui no bat al juliol, no bat quan vol”
“A Santa Anna ja pinte el raïm, i als coranta dies ja es pot collir”
“Al novembre, qui no ha sembrat, que ja no sembro més”
“A Sant Martí, agarra l’escala i vés a collir [olives]”
“A l’estiuet de Sant Martí, mata el porc i encuba el vi”
“A Santa Catalina mata el porc i fes farina”
“Per Nadal cada ovella al seu corral”
“Luna nova, lluna cucadora”
Refranes recogidos en / Refranys recollits a:
Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 3. Gèneres menors
de la literatura popular a cura d’Hector Moret. IET, ASCUMA i Carrutxa, Calaceit 1995.

13
···· Llaurar ····

14
Natres llauràem en los animals. Teníem dos mules i la burra, dos gordes
i la burra per a l’hort, així no calie que se desfalcaren los animals [mules].
Per a llaurar, anàem millor en un parell i una polligana que en dos polliga-
nes, perqué lo gran, lo més ample [del bancal] ho agarràem en lo parell; i la
polligana, pos agarre tot lo més escorç... per arrimar, per a vores, raconets,
solcs curts... allí on ere lo solc curt, anae la polligana. La mula, en quatre
patades, ja tornae a estar a la punta i gire i ja no es tan pesat.
En lo parell se fee més guaret, per a la terra campa fa més guaret, perqué
poses una rella llussiada [nova] i s’encarne a la terra.
S’anae a llaurar a la primavera. Después d’acabar les olives, lo primer que
se fee es anar a llaurar, i les mules ja no paraen.
La primera llaurada es lo rompre, i si podíem tornar a llaurar ne díem
mantornar.
Al sembrat n’hi donàem tres relles, que es diu tercejar.
Per al cereal se llaurae quatre vegades al any, tres per a preparar la terra,
i la radera quan se sembrae.
Lo que es llaurae en un animal al dia es un jornal.
Los aparells que s’utilitzaen per a llaurar eren l’aladre. L’aladre té una re-
lla a la punta, és un ferro que va a la punta de l’aladre, la que s’enclave a la te-
rra, i lo tallant és lo que agarre l’amplada de la terra, ajude a tombar la terra.
L’aladre s’enganxae en un camatimó a la polligana, i per al parell en un
jou, i lo pal quedae al mig dels dos animals. Al aladre anae un ansa, que allí
aguantae les riendes dels animals. L’home anae detràs per aguantar l’aladre,
guiant-lo i per a girar, per a tombar a la punta.
Los aladres més antics eren de fusta. Ere tot de fusta i ferro a davant, por-
tae una rella en forma de cullera, i lo camatimó estae unit a la fusta. I portae
dos orelleres, dos fustes per a moure la terra, per a regirar.
Después n’he hi havie que eren de pala fixa o giratoris. Als giratoris voltae
lo ferro [la pala] i la terra sempre va a una mà, teníe una pala que gire a cada
costat. Ere molt favorable per al terreno, per a que no marxo l’aigua quan
plou, pot aguantar més lo regat. Com lo nivell del camp està desnivellat, a
un terreno costerut, no interesse que corgue l’aigua, convenie que aguantaré
més la saó.
El treball bàsic per a qualsevol cultiu de plantes o arbres és el de llaurar, que
consisteix a remoure la terra amb un aladre, tant per sembrar plantes com
per a cuidar el plantat i obtenir fruits d’això.
Fins a la mecanització de l’agricultura a mitjans del segle XX, es llaurava
amb animals, a la nostra comarca, concretament amb els matxos o mules.
Quan treballava un animal sol es deia la polligana, i quan treballaven amb
dos animals, lo parell.
Antonio Granché Monclus, de noranta-cinc anys de Calaceit, ens explique
com treballaven.
‘‘

15
L’atre [lo fixo] sol treballe a una mà. Anàem voltant i feem una porca. La
porca ere tirar la terra per un costat, sempre a una mà, i per l’atre costat
sempre a l’atra mà, i quedae doble solc.
Lo tallat se die quan se treballae a les dos cares, a l’anada treballae per
una banda, i a la tornada treballae per l’atra banda.
Quan fees una porca en gran havie de quedar un solc cobert. Una porca
és un tros gran, la medida del bancal que abarques per a treballar, se anaen
fent parts del bancal. Tamé se li die a lo que abarque un quan sembre a mà.
Lo cultivat se va engrandint, contra més gran ampla ere la porca, més se te-
nie que caminar d’un solc a l’atre.
Quan anaes en giratòria tornaes pel mateix solc. Gires la pala i tornes pel
mateix solc.
L’aladre de parell ere més gros.
’’

16

17
···· La sega i el batre ····

18
Primer se sembrae lo blat o la civada: se tirae lo gra, anant escampant per tot
lo bancal. Después s’enjagae l’animal, la polligana en l’aladre i les ariendes
i la esteva i se llaurae tot lo bancal. Después agarraen la pala i la colocaen a
l’animal i pujaen damunt de la taula per aplanar si n’hi havie algún tarros-
set.
Tal com anae plovisnant, [lo blat] anae creixent... a les olives ja fee un
pam.
Quan ja havie madurat, allà al juny, a mitats, se anae a segar... en la da-
lla. Agarraen un corro de vint o trenta passes.
De lo que se segae, en lo raspall s’agarrae, s’ajuntae i se feen les gavelles.
A la vora se ficae una cordeta per a lligar-ho i se fee una garba. Vuit garbes
ere una carga. Quan no hi havie carros, los animals sol podien portar vuit
garbes o una carga a cada costat, que se posaen als carrejadors lligades en
samugues [corda]. En lo carro se ficaen quatre o cinc cargues.
Al puesto que havien estat les cargues s’anae a raspallar, que ere repassar
si quedae alguna espigueta. I tot paca casa.
Después se portae a la era per a batre.
Antes de batre, se rebatie la era, se preparae en aigua i en lo rulo de pedra
per a que quedare planeta.
Se deslligaen les cordetes de les garbes i s’escampaen per la era en la forca,
que pot tindre quatre o cinc forcalls.
Después s’anae voltant en l’animal en lo trill. S’agarrae l’animal i cada
rato se girae la parva per a que se fere palla. [la parva ere lo que se segae,
palla i espiga junt]
“Ja hem arreplegat” ere que lo trill arreplegae un munt de parva, i se tenie
que eixecar lo trill i en la forca se traie i se tornae a escampar.
Después se arreplegae la tonga en l’animal, que portae una pala i s’anae
amuntonant. S’arreplegae tot, terra i tot barrejat, i quedae la tonga tota alta.
I después se agarrae lo solatxe de la era en los ramassos, tot paca la tonga, i
ja estae la tonga arreglada i apatuscada.
Segons de l’aire que anae, se tenie que fer la tonga [a un puesto o un altre],
si fee cerç o garbí.
Lo qui ventae se ficae a la banda de la tonga i se tirae forcada per a que ix-
quere la palla defora de la tonga, la palla marxae i lo gra se quedae a en terra
L’agüelo fee: “aire o no aire, la forca al l’aire”. I si fee aire s’anae ventant
en la forca.
Después se porgae, i lo que quedae ne diem grapissos, eren nuguets, tros-
sets d’espiga... i se tirae a les gallines.
Lo gra se medie en los dobles i s’anae posant als sacs i la palla se guardae
per als animals.
Lo blat se portae al molí, a la farinera. Se molie per a fer farina per a pas-
Maria Serrano Monclús, de Calaceit, mos conte com segaen i batien.
‘‘

19
tar i fer pa per a tot l’any. I si te sobrae, se venie.
També se sembrae civada per als animals. La civada se treballae igual.
Después se fee en la cossetxadora. La primera vegada que va vindre una
cossetxadora al poble, estem segant, i va vindre un i mos va va dir:
—Llanceu la dalla i no seguésseu més que estes dones ja estan sufocades.
—Qué se farà sol?
—Sí, has vist aquell catxarro que va d’allà paca allà... pos segue i bat.
—No me digues!
—Baixa a parlar-li, a ver si pot vindre.
I li va dir que sí, con que se’n va anar a casa a busca sacs.
Quan va arribar a casa, sa mare die: “qué coses de dir, que abans de se-
gar, tinguen que batre”. Li die a sa filla: “Ha baixat ton germà en la burreta
a buscar sacs per a batre... com han de batre si estan segant?”
I vam portar una carretada de blat. Quan van veure los sacs del blat no
se’n podien avindre.
’’

20

21
···· Les olives ····

22
L’oliver constitueix un cultiu tradicional i històric l’expansió generalitzada
del qual va haver de realitzar-se a partir del segle XVI. Sens dubte, la pro-
ducció i comercialització de l’oli ha estat durant els últims segles el motor
econòmic d’aquest territori.
La comarca del Matarraña/Matarranya és una de les zones del món més
propícies per al cultiu de l’oliver. Els olivars centenaris de la varietat em-
peltre proporcionen un oli d’oliva net, de color groc daurat i sabor suau, que
està adscrit a la Denominació d’Origen de “Aceite del Bajo Aragón”.
Antonio Granché Monclús, calaceità de noranta i cinc anys ens explique
com es conreava.
Primer se llaurae la terra, i allí a on no entrae la rella, se raïe en cavigueta.
Tamé se tenien que tallar los bords i se fee plegadors tots los anys.
S’esporgue a la primavera, pero no cal tots los anys. Si fee una finca càrrec,
después del càrrec, a llavontes s’esporgae i se traïe fusta, i per lo que quedae,
prenie més força. Se podae en serrutxo, estraletes, i tronçador per a lo més
gord. I en escales, igual com si cullguerem olives. I si se tenie que traure al-
gun cimal, se fee d’enterra.
Quan erem menuts, jugaem a punta de simalet, i mos havíem de acasar
per dal dels olivers.
S’abonae en fem d’exèrrit [ovella], de gallinassa, de conills i en amoníac.
I al novembre, se comece a collir. Ere lo fruit lo que manae. Per a fira [La
fira de Santa Llúcia] feem la primera partida. Los comissionats anaen per les
cases a medi, eren los representans de les fàbriques [molins] que s’encarre-
gaen de portar lo fruit. Si portaes tu lo fruit, te pagaen lo port. S’arreplegae
en dobles. Un doble, si la oliva estae viva, ere dotze quilos.
Mos eixecàem i carregàem les mules i cap al camp. Quan arribàvem a
l’heretat, lo primer que feem al’hivern, ere fer foc, perque de matí fa fred, i si
no n’hi ha escarxada.
Collíem en los ganxos i canyes i la batolla i en la escala, i la rama la llim-
piàem bé. De escala ne teníem una de vint-i-un escalons, pero lo normal
ere de quinze o devuit. En la escala i lo ganxo a collir, i después, en la canya
se repassae si n’havie quedat alguna. Lo dolent ere los olivers que estaen al
marge, que per la banda de baix te quedaes fondo, se tenie que pujar més alt.
Escampàem les borrasses de roba i ho estiràem davall l’oliver, i anàem
corrent l’albre. I la part que quedae collida llevaen la borrassa de davall i la
ficàem a lo que faltae per collir. I si ne caïe alguna per les furanes [defora],
les plegàem a mà. Cada oliva una esquenada.
Primer se tenien que plegar les d’enterra. Al prompte, com no n’hi havie
moltes, en una aumosta les plegaes totes, pero después s’agranaen en los
ramassos. Los ramassos los feem natres, anàem a la riera i en botxes se feen,
i después més menuts en un romer. S’agranaen en un muntet i les plegàem
en los cabassos a sarpades, i del cabàs al ventador.
‘‘

23
Tamé n’hi havie gent que anae a rebuscallar, se passae per les finques que
ja s’havien arreplegat, a vendre un cabas d’olives.
I si no, se ventae de nit a casa en los cresols, i traïes los tarrossos i algun
tronxo, les fulles. Primer eren de fusta, de costelles de fusta, i después de fe-
rro, i la fulla i la terra caïe.
Carregàem quinze o vint sacs al carro. Cada sac quatre dobles, al prompte
cinc, quan natres érem jóvens. Después los feen de quatre dobles, perque eren
més manejables. Los sacs eren de la fàbrica [del molí].
Una partida la canviàem per oli, ho ficàem en bots i se pujae a casa. I un
parell de dobles se feen per a olives en gerretes, en sal i saduritxa.
Tots los anys no n’hi havie de collita, collita sencera n’ham vist poques,
ara, mitja collita sí. A les finques bones podie-n’hi haver mitja collita molts
anys. N’hi ha albres que son més regalons, son més fins i carreguen tots los
anys.
Si se cou [se gele l’oliva] es una pèrdua, perque pese menos, pero fa més
rendiment, és tot oli. Del fred tamé se poden escaldar los olivers i los cau la
fulla.
Alguns anys se corcaen. Per a qué no se corcaren s’ensofataen en motxi-
lles. Uns anys venienn uns helicòpteros i ensofataen tot lo terme per a evitar
que s’empestare.
Tamé està la negra, lo repilo... de contres no hi ha moltes.
Natres ho ham tocat molt, vam treballar molt en l’olivar, casi tot teníem
olivar, menos alguna vinya, ameles i sembrat per als animals. Vaig començar
als deu anys hasta los vuitanta, ja embolicat en los mulos.
’’

24

25
···· Moliner ····

26
Durant lo segle XVIII, es va produir a la conca del Matarranya, com a bona part
del Baix Aragó, l’extensió de la superfície dedicada a l’oliver fins al punt que,
en lo temps, agafaria la condició de cultiu distintiu de la zona. Les característi-
ques climatològiques, sumades a les condicions del terreny i a la bona adapta-
ció de la varietat empeltre, van permetre l’obtenció de un oli de gran qualitat.
Este producte, d’alt valor afegit, va permetre superar amb èxit les dificultats
que platejava la zona per a la comercialització d’uns altres productes agraris
de preu inferior, com lo cereal. Esta és la clau que permet comprendre l’espe-
cialització en la producció d’oli per al mercat extracomarcal. Es tracta d’un cul-
tiu majoritàriament de secà en el llocs que dominaven la producció que eren,
per ordre d’importància, Calaceit, Valldalgorfa, la Freixneda. Seguien en volum
Maella, a on se regava una part de l’olivar, Massalió, Queretes, Beseit i Favara.
La magnitud que va agafar esta activitat va determinar l’existència d’un
importat nombre de premses repartides al llarg del riu Matarranya. La mòlta
es realitzava en campanyes que duraven 8 o 9 mesos.
La Maria Serrano ens diu que a Calaceit hi havia molts molins: lo de Roig,
lo de Celma... n’hi havia 12 d’oli, amb 15 premses hidràuliques.
I també la Cooperativa. Va haver-hi dos cooperatives: la de Baix i la de Dalt,
que es va fer als anys cinquanta.
Als molins n’hi havie los comissionats, que eren los que anaen per les ca-
ses a compra les olives a canvi d’una comissió, i uns atres les anaen a buscar
a les cases, los portadors. Si les portaes tu te pagaen lo port. Ells te portaen
los sacs. Primer hi cabien cinc dobles als sacs, i después ja els van fer de qua-
tre. Un doble equivalie a 11 quilos d’olives, quan estaen vives.
El Molí de l’Hereu de Ràfels és un edifici del s. XVIII que va funcionar com a
molí d’oli fins a la dècada dels 70 (s. XX). Era propietat de casa l’Hereu, la fa-
mília de terratinents que controlava bona part de l’economia local. Este molí
concentrava tota la producció d’oli de la població, ja que era l’únic que hi ha-
via, a excepció d’alguna petita instal·lació rudimentària.
L’edifici està construït amb parets de maçoneria i de tàpia, una tècnica
tradicional que utilitzava argila i graves. En el seu interior es conserva la ma-
quinària original del procés tradicional d’elaboració d’oli: les moles de moldre
les olives, dos premses de diferent tipologia i cronologia, piles de decantació,
nombrosos utensilis i panells interpretatius. De les dos premses, la més anti-
ga és la de barra, la qual utilitzava la força humana o animal per a fer pressió
per mitjà d’una gran biga de fusta. L’altra premsa, més moderna, és hidràuli-
ca i funcionava amb energia elèctrica.
Després que el molí caiguera en desús, va ser adquirit per l’Ajuntament qui
a principis dels anys 90 (s. XX) va iniciar un projecte pioner per a habilitar-lo
com a infraestructura turística: amb un espai museogràfic sobre l’oli, un ho-
‘‘
’’

27
tel rural (equipat, a més de les habitacions, amb restaurant, cafeteria, biblio-
teca, sala de reunions, jardí i Spa) i, a l’exterior, un jardí botànic.
Al costat de l’ermita de San Pere Màrtir de Fondespatla s’observen les restes
d’un antic molí d’oli entre les quals destaquen els tres grans pilars dobles on
es recolzaven tres premses de barra per a l’extracció de l’oli. Este molí fun-
cionava mitjançant la força humana i animal i prenia l’aigua que necessita-
va, per al procés d’elaboració de l’oli, del riu Tastavins. La ubicació d’un molí
d’una mida tan gran allunyat d’un nucli urbà té sentit perquè en esta zona
es concentren moltes oliveres (bona part de la producció de les poblacions de
Fondespatla i Ràfels i també algunes del terme de la Portellada) i amb els mit-
jans de transport de l’època era més fàcil moldre les olives in situ. A prop del
Salt, es va construir un molí (del qual es conserven les parets principals i part
de la maquinària) que, com els altres sis molins dels quals queden restes a la
ribera d’este riu al seu pas per la comarca, aprofitava l’energia de l’aigua per
a fer moure la maquinària. Era un molí fariner que va funcionar fins després
de la Guerra Civil. Anteriorment, hi havia hagut un batà(molí draper) que va
donar nom a esta partida del terme.
Antic sistema de mòlta per a l’elaboració de l’oli d’oliva, que encara es troba
vigent en els nostres dies. La seva estructura bàsica gairebé no ha canviat,
cosa que el seu accionament si que ha evolucionat amb els temps. La mola
oliaria, Es compon d’una base pètria de forma circular, en el centre de la qual
s’aixeca un eix o arbre vertical al que s’acobla un altre eix horitzontal que su-
porten una o dos moles cilíndriques travessades pel seu centre, construïdes
en pedra (granit, basalt, etc.). A aquestes pedres se’ls imprimeix un moviment
de rotació i translació, produint-se per la diferència de longitud que existeix
entre el radi interior i l’exterior. Un lliscament de la pedra sobre la seva base
causa d’una certa acció dilaceradora en l’oliva mòlta.
La mola romana d’oli d’oliva, ha evolucionat molt lentament fins a l’època
actual. Avui dia s’usa en nombroses fàbriques com a sistema de mòlta i batut
o únicament de batut de la pasta d’oliva. La base, també cridada solera, és de
forma circular i de diversos diàmetres, el material que s’utilitza per a la seva
realització és de maçoneria o pedra, amb muntants per subjectar o acumular
la pasta. Les moles cilíndriques i verticals augmenten en nombre, dos, tres,
quatre, fins a sis en els últims models, la tracció de les moles primer era
humana, després animal, i en l’època moderna (finals del segle passat i prin-
cipis del present segle), primer s’aprofito la força hidràulica i posteriorment
s’usa el motor elèctric. En aquesta última època s’incorpora a la mola una
tremuja d’alimentació de l’oliva i la corredissa, peça que dirigeix la pasta de
l’oliva cap a l’interior de la *solera o cap a l’exterior amb la finalitat de regular
el seu grau de mòlta.
La premsa de biga i quintar és un tipus de premsa per elaborar oli d’oliva,
molt característic, en el següent esquema, es poden observar totes les parts
que posseeix aquesta premsa. La premsa de biga i quintar, és una de les pre-
mses per a l’elaboració de l’oli d’oliva, més utilitzada entre el segle XVII i el
segle XIX. La premsa de biga i quintar, constitueix juntament amb el molí de
pedra cilíndrica o cònica el fonament de la majoria dels molins d’oli d’oliva
existents als segles XVII i XIX. L’ús d’aquesta premsa decau amb l’aparició dels

28
sistemes hidràulics de pressió a principis del segle XX.
La premsa de palanca és un monumental mecanisme de fusta, basat en
el principi de la palanca, d’una envergadura que s’aproximava als 15 m. La
pressió és exercida de forma progressiva i lenta, gràcies a un pes o quintar
de pedra d’uns 3.000 kg. Suspès en la cua de la biga que s’elevava amb ajuda
d’una claveguera de fusta. Se li fa girar per uns operaris, també anomenats
“husilleros” agarrats a uns braços de fusta o vigarres.

29
···· L’hort ····

30
Un hort o horta és un cultiu de regadiu, molt freqüent en les riberes fèrtils
dels rius per ser un tipus d’agricultura que requereix reg abundant, encara
que el sistema de reg per degoteig, molt apropiat en les parcel·les d’horti-
cultura, economitza una enorme quantitat d’aigua. Els principals cultius de
les hortes solen ser les hortalisses, verdures, llegums i, de vegades, arbres
fruiters. Solen rebre per això el nom genèric de cultius hortícoles.
···· L’hort ····
Les eines que necessitem són molt comunes i es troben en la majoria de les
llars: aixada, aixadelleta, rasclet i mànega. Abans de començar, et recoma-
nem llegir aquests consells per aconseguir una horta que sigui l’enveja de
tots els teus veïns.
Pensa quines són les espècies que vols sembrar, tenint en compte el gust
de cadascun dels integrants de la família.
Tingues en compte la grandària de les plantes quan creixin, perquè no
n’hi hagi algunes de molt grans que puguin tapar a les més petites.
No facis l’horta en una zona propera a grans arbres, ja que li faran mas-
sa ombra i consumiran gran part dels nutrients del sòl, incloent l’aigua i
l’oxigen.
Tria un sòl ric i amb bon drenatge. També és convenient que tingui llum
solar gran part del dia (almenys unes 6 hores).
Com preparar el terreny per a l’horta
Ara, el primer que hem de fer és retirar totes les pedres que hi ha al ter-
reny on desitgem fer la nostra horta. Després, marquem les porcions amb
estaques i fils. Convé deixar entre cada porció una franja d’uns 30 cm d’am-
ple per poder caminar entre elles sense danyar les plantes de l’horta.
Un altre benefici de tenir una horta a casa és la possibilitat de combinar
cultius, perquè entre ells combatin les plagues que poden afectar a l’horta.
És molt útil per a aquesta fi vorejar les verdures amb plantes aromàti-
ques com el romaní, l’espígol, la farigola, alfàbrega, orenga i plantes amb
flors. Respectar el calendari de sembra de cada planta, és important perquè
les mateixes es puguin desenvolupar per complet.
La sembra es pot donar a través de llavors més aviat petites, o a través
de la sembra directa (llavors una mica més grans), i dues vegades a l’any,
en l’època primavera-estiu o a la tardor-hivern.
Quan realitzis la sembra directa, recorda deixar lliure una o dues par-
cel·les o picapedrers, per després trasplantar les plantes que has sembrat
en els llaors.
Si algun dels cultius triats són trepadores, necessitaràs un pal guia o
alguns filferros perquè puguin créixer correctament.
Quan compris llavors, verifica si estan certificades, solen ser una mica
mes cares però asseguren una bona collita.
Les principals cures són el reg, l’abonament, el desbrossat (retirar totes
les males herbes que vagin creixent), controlar les plagues i situar tutors. A

31
més, tingues present aquests consells:
Reg de l’horta. En l’època estival, haurem de regar l’horta tots els dies.
L’ideal és fer-ho pel tardet, quan el sol ja estigui baix, així podran absorbir
l’aigua durant tota la nit. Si les reguem durant el dia, el sol absorbirà l’aigua i
les plantes no rebran el líquid indispensable per poder créixer adequadament.
Adob. Perquè la nostra horta sigui totalment orgànica, l’ideal seria uti-
litzar abonament orgànic”. De no ser possible, podem fer-ho amb *compost
comprat en els vivers.
Treure la herba de l’horta. Cal cuidar que les males herbes o llaors no
creixin i asfixiïn a les plantes nounades.
Plagues. Per controlar les plagues de la nostra horta, cal plantar herbes
aromàtiques i plantes amb flors.
Tutors. Hi ha moltes plantes (com els tomàquets, les faves, etc.) que
necessitaran de tutors per poder completar el seu creixement. Per a això,
col·locarem pals o elements on sostenir-se.
Lo planter ho feen a casa en poals.
A l’hort feem de tot: tomates, fesols, cigrons, melons, pataques, primen-
tons, panís…
Abans de plantar, miraven el calendari, les llunes i els sants:
Les carbasses se sembraen el dissabte sant
Els fesols se sembraen al voltant del 10 de juliol, que ere Sant Cristòbol sant
fesoler.
Les borraines se sembraen el 16 de juliol, per a la Mare de Déu del Carme.
Les faves per a Sant Francesc d’Assís, el quatre d’octubre.
Diuen que per a Tots Sants no es pot sembrar perquè es cuque la llaó i ix
malament lo sembrat: “Si vols tindre bon sembrat no sembros per a Tots
Sants, sembra per a Sant Climent”.
’’
···· L’hort ····
‘‘

32
···· L’hort ····

33
···· La vinya i els ametlers ····

34
En esta ocasió són Antonio Granché i María Serrano de Calaceit, els que ens
expliquen el cultiu de la vinya.
···· La vinya ····
Antonio Granché ens diu:
Al prompte, sol teníem una vinyeta que feem quatre cargues de raïms, que ho
xafaem per a vi per a casa. Ere de bernatxa blanca i negra, macameu, llosa...
La María Serrano també ens diu que n’hi havie poques, una vinyeta per a vi
per a casa. Después ja se va començar a plantar vinyes per a vendre.
Anant a la Bassa d’en Pitarch, lo tio Pedro un dia me va dir: “si vols te contaré
la història d’esta vinya... Esta vinya és la primera vinya del terme de Calaceit
que se va plantar en americà.
L’americà s’havie d’empeltar. Se fee planter a l’hort de borderissos de ceps,
a trossets. Allavontes ho plantaen a la finca i al temps l’anaen a empeltar en
bernatxa o la classe que volien. Se feen les agulles en la navalla, i al bord se
fee un tallet per a que entrare l’agulla dins, i allavons, en ràfia se lligae i la
saba de l’agulla i del cep s’enganxae i ja brostae si havie pres.
A la Bassa d’en Pitarch va vindre un empeltador català que portae un ba-
nastellet de metall en tres departaments per a posar les mordasses, la na-
valla i la ràfia, les coses que se necessitaen per a empeltar. I l’oncle Carlos
l’acompanyae i li lligae l’agulla. Ho va adeprendre a fer, i después empeltae
vinyes a la gent del poble.
Abans feen un tros d’un sarment del normal i retxitae i se fee un cep.
L’americà s’havie d’empeltar, l’atre no calie.
Lo tio Antonio ens diu que:
Primer feem camades amples, i entremig se sembrae. Vam plantar molt ame-
ricà bord, que se veu que durae més, i allavontes ho empeltaes. Se fee planter
a l’hort, en estaca, se ficae lo sarment bord a la terra i se regae i llançae. Mon
pare ne va empeltar molta. Jo descobria [l’americà que s’havie d’empeltar]:
se fee la ferida i se fique l’agulla.
A vegades, si n’hi ha un fallo a la vora, se fa un abocadís, en un sarment
del cep de la vora que se colgue en terra i se dixen dos ulls.
La vinya es lo que més mà d’obra ha tengut sempre: l’has de llaurar, po-
dar, cavar, ensofrar per a la cendrosa, ensofatar per al mildeu... antes s’en-
sofatae en motxilla i cantes d’aigua, esbordar, desollar... Ho fas tot per a bé.
Quan vremàem lo portàem a la fàbrica i’l xafàem a la trepitjadora que
‘‘
‘‘
’’
’’
‘‘

35
traïe lo cor, i a la premsa que tamé estae la barrusca, tronxos i ho prensae tot
i lo most ere més aspre. I una carretada per a vi i l’atre lo veníem.
Natres la vremaem en estelles i se buidae a les banastes i se carregae a les
cornaleres o al carro. A un carro carregàem vuit banastes. Les portadores
eren de fusta, i anae millor que les banastes perquè no perd lo suc, lo solatge
de lo que s’escorre dels raïms al matxucâ’s, lo most.
De la fàbrica omplíem los bots de most i ho ficàem als carretells, que bu-
llguere. Se ficae una metxa per a cremar l’aire que quedae al carretell, i una
vegada ha bullit, se fa ell mateix bo.
’’
···· La vinya i los ametlers ····

36
···· Los Ametlers ····
Lo tio Antonio ens diu:
Tot això ho vam anar fent después.
A lo primer, n’hi havíe algún ameler, llarguet o moll, i alguna vinyeta.
Después ne vam plantar molta, quan ja se va dixar de sembrar. Dels amelers
tamé se fee planter a l’hort.
La María Serrano ens diu:
Per a arreplegâ-les s’anae en una canya i ganxos i borrasses. Se collie, i quan
ja estae l’ameler, se replegaen les borrasses, totes a una, i d’allí al sac.
I se descloscaen a ma, i quan estae ple lo cabàs, s’escampaen a la borrassa
per a que se secaren, ven escampades.
Com n’hi havie poques, eren per a pastes: per a Pasqua, Festes [d’Agost],
Cap d’Any...
’’
’’
‘‘
‘‘

37
···· Pastor ····

38
José Depe Peris, de vuitanta i tres anys, de Valderrobres ens explique la vida
de pastor. La ramaderia, sobretot d’ovelles i cabres, estava orientada a l’ob-
tenció de carn, llana, llet i els seus derivats.
···· Pastor ····
Al Mas ja en teníem, igual treballaem a la terra que anaem al bestià, lo que
tocae…un día les soltae un, un día les soltae l’atre.
Quan erem menuts, los ramadets més grans eren de cinquanta, alguns de
vint ((ovelles)). N’hi havíe casi per tots los masos, pero poquets.
Quam me vaig casar, com no tenía res, dic vaig a agarra les ovelles a vore,
i en això hai acabat.
Portaem ovelles i alguna cabra entre mig, poques perquè no lliguen mas-
sa. Les cabres, com no tenen tanta calor a l’estiu, quan arreaes, ella arreae
la primera i fee arrea a les altres. I a vegades, si criaen besoneres, i si una
marxae una mica ja no la volíe, la somaes a n’elles.
De matí soltaes, agarres lo sarrò que díem aquí, lo morral a l’esquena i
tot lo día. Allí a on se fere migdía, si ere d’estiu, buscaes una sombra, perquè
corrals ne hi havíe pocs, i si ere al hivern, un rase, que hi fees poc temps,
minjaes en dos mosos i a corre.
S’anae pels passos i entonces per les finques de la gent que teníes compra-
da la herva…als uns li donaes fem, als atres llana, perres…Al any li pagaes,
i en tot l’any podíes fe lo que vullgueres en la herva, sempre que no feres mal.
I de nit, quan s’acaxae lo sol, cap a casa.
Anaem mol de camí, feem dos hores de matí i dos hores de nit. De aquí al
Más que em vaig criar jo, dos hores en los bitxos.
A mig dia abeuraem. Pa abeurar ho feem als rius, a n’alguna bassa o a
n’algún pou. La traiem a galletes a uns bassiols de fusta.
I después bebíem natres, pórtame un cordell llarg i una vara, i tiraem lo
pot al mig, que les ovilles només bebíen a la vora i se fee térbola, pero al mig
no.
Si veníe alguna tronada, les tancaes al primer corral que trobaes o a n’al-
guna cova, o davall d’in albre. Per als rayos se porte una ovella negra, tota
negra, ni unpel blanc. No li havíes de fer sang ni res, i guardae los rayos.
Anaem en lo gos, sense gos no se podíe anar. Los ensenyaem natres. Eton-
ces n’hi havíe unes rases mol bones. Vaig tindre una gossa que ere mol bona,
perquè en acabar de dinar, jo me gitaba a dormir i ((les ovelles)) no me tocaen
res, ni s’en movíe una, i si n’eixie una una mica més, ja li pegae pessic.I als
camins no te calíe mirar mai per a tràs, que no n’eixíe una.
Si te desveníes en un atre pastor pel camí, les ovelles no se mesclaen,
anaem xarrant natres al mig i un ramat davan i l’atre detràs.
Per a guiales, les xulaem i cridaem, quan te coneixen la veu, enseguida
giren.
Quan los pares, anaen los rabadans ((xiquets que pasturaen les ovelles)).
Antes díe: pa pastor, o ha de ser un xiquet o un mol agüelo, consevol val.
‘‘

39
I no val consevol, has de caminar mol i si les vols portar com cal, encara que
arribos a un bancal que hi hague herva, no t’has de asentar, has d’anar mi-
ran-les. Als albres, enseguida mingen a dal…si algú fee alguna malesa, ho
teníes que pagar. Si teníes cuidado, no en fees de mal.
A mí no m’agradat mai que les ovelles s’empinon als albres i faiguen mal,
sempre anava pel mig. Si t’asentaes i n’hi havíe albres, quedaen pelats.
A vegades, si n’hi havíe un albre mes menudet ho pintaen en fem de gos,
pero a tots no ho podíes feu.
A les ovelles los fícaem esquelles, pórtame una dotzena d’esquelles. Mos les
veníem i cómprame dels uns als atres. Les cómprame noves al guarnicioners,
pero les havíes de arreglarles als collars i fer lo batall en fusta d’ars, que es
una fusta que a dins te un cor i es mol dura i coste de gastás.
Si un no volíe que li entraren les ovelles, que no volíe vendre la herba, pin-
tae unes pedres blanques, allí no pots entra, pero eren los menos.
Los agradae casi tota la herba, pero lo que més lo margallet que dicen, les
ruelles, pero les ruelles son fluixes, fan mal.
A l’estiu, entonces (avans) lo sembrat no es com ara que ho resembren tot,
dixaen mija anyà, la miqueta de palla que quedae la plegaen.
I si no teníen prou, de nit los havíes de donar palla i aufals, o algún clofo
d’amela.
A primers de maig s’esquilaen, en passar fira veníen uns esquiladors que
estaen dos o tres dies. Desùés vam compra unes máquines i ho feem natres.
La llana la veníes, entonces encara valíe alguna perra. Jo li venía a un de la
Codonyera, que a voltes mos baixae palla tamé, i comprae les pells tamé, si
mataes alguna reseta.
Tamé se’ls tallae la coga, en la ma, a revoltilló. Per allí on vol se trenque i
no els ix sang.
Natres mos ho feem tot, de veterinari no’n veníe cap. Entonces mos les
curaem natrse, i la que s’havíe de mori se moríes, pero moltes ne salvaem.
Jo sempre vaig escoltar als vells. Un me va dir per a les ovelles modorres
(que els marxe lo cap i donen voltes i garrades): si un día trobes una pedra de
riu foradada, agarrala i penjala al corral.
N’hi havíe unes atres que patíen de la fel, i los donava dos botellas d’aigua
bullida en una herva que es molt amarga. I la hi donaes, i s’apanyaen. A mi
no se me va acabar mai. Al mas ja me la feen replega, no n’hi havíe més que
un ribàs a fora herí que n’hi haguere.
Alguna l’hi eixie lo remugall ((reflujo)). Un me va dir, si vols la curaràs,
agarra una mica de pólvora, encara que sigue dels caçadors, mola ven molta
que sigue polset, agarra una tassa de vi que sigue bo i regires, i dóna-la-hi,
i se li acabae.
Per a les pujades de sang, les havíes de sangra, les punxaes a l’orella o del
nas en un totxet en una punteta.
Si se li ficae lo ull blanc, li poses pols de os de sepia, uns atres, que si la
cordeta d’espart al coll…
Per a encorre, com pórtaem los borregos sempre, quan ells volíen s’enco-
rríen, no les encorralaem.
Quan criaen, los corderets no eixíen del corral hasta que els mataes als
···· Pastor ····

40
tres mesos. Los fees una solleta ((com una caseta)), dins al corral.
Quan criaen al monte, los posaem a un sac. Una vegada ne vaig portar
cinc, tres a dins lo sac, después l’atre al morral i l’atre davall lo braç.
Avans no hi havíe tans corrals. Al corral tenéim uns abeuradors I unes
minjadores de fusta. Lo fem se llimpiae quan n’hi havíe, contra més llimpio
millor. A mà i forca. Si podíe ser en lluna vella, sino se fee alguna pulsa.
Als pasos n’hi havíe fites, unes pedres a cada cantó cada un tros. Teníen
set metros, i’ls que son de canyada, de un poble a un atre, catorze metros.
Ara mols passos estan plantats d’amelés i vinya.
’’
···· Pastor ····

41
···· Esquilador ····

42
Lucas Soriano, de setenta i nou anys de Ràfels va fer de esquilador de mules
durant trenta anys.
···· Esquilador de mules ····
Vaig començar a treballar als quinze anys, ne vaig dependre jo. Vaig compra
els ferraments al esquilador d’avans. Les estisores li vaig compra per cent
peles, encara m’enrecordo.
Esquilaba matxos i burros, als caballs no se esquile, sol se’ls tallae la coa
i la grentxa, lo coll.
Se esquile dos voltes al any, entran a l’hivern i a l’eixin: octubre-novembre
i març, después ja permuden, cambien lo pel. En lluna vella es millor perqué
no creix tan lo pel.
N’hi havíe que sol ne feen una, al eixin de l’hivern.
Primer se trabae ben trabat al animal de les tres potes en una corda, per a
que no te puguere pegar alguna coss. Jo estaba tranquil si’ls trababa, als de
casa te fíes, pero als de fora de casa no. L’amo se quedae a la vora. Se trabaen
les dos potes de detràs juntes i pasaes lo cordell a la pota de davan. Va una
volta per les dos potes, se donae una volta al mig, i d’allí a la de davan per a
que no s’escorguere lo nugo. Així ni podíen caminar ni podíen fer res, i si no
caíen anterra, i allí acabaes d’esquilar.
Tamé se’ls ficae al morro de dal lo torcedor i’ls apretae, al que no ere man-
so. Ja no tiren cosses ni pensen en res, no te fan cap mal.
Antes de esquilás, se rascaen per a que estaren més llimpios en lo rascador
de ferro.
I después de rascal, en lo cepillo eixíe més la terra, i después a esquilar.
Se esquilae de mitad esquena per amunt, la tripa no. Fees una ralla de
punta a punta, tot lo recta que podíes. Per baix no cal perqué no suen tan, i
esquilats no sugaen.
Se fee en la ma esquerra fixa, i ana tallan en la dreta.
La grentxa i la coa lo rader, perqué a la grentxa se llimpie la maquina
quan se embossae, i a la coa més. Sino s’ha de llimpiar la máquina o desfe-la
i munta-la o canvia de máquina.
La coa anae a costums, aquí se tallae mitad o tota, pero a la serra los ho
dixaen tota, tots llarga. La coa llarga los va be pa n’ells, esbarren les mos-
ques, pero al qui la porte te la fot als morros.
La grentxa la tallaem rasa o si’l amo volíe, de les dos puntes catxa i del mig
més alta, com un arc, quedae més maja.
La coa i la grentxa la veníem a un comprado que veníe. Feen brotxes…jo en
tenía una per a llimpiar la máquina.
A Mont-roig feen floreros al llomo. En la estisora arrase mol, i ficaen lo
nom del amo i feen dibuixos…un florero que parae majo. Dure menos d’un
mes, después tornae a creixe lo pel.
Tame los llimpiaen les orelles de dins, si s’estae coto, i si no per avan.
I si se fee alguna ferida al animal, se posae sotal per a que no anare la mosca.
‘‘

43
Me costae un hora.
Al que vaig relleva cobrae set pessetes esquilar un animal, después ho vaig
pujar a deu, dotze, vint i vaig acabar en mil peles, fa una vintena d’anys,
quan se van acabar los animals.
Antes n’hi havíe mols animals, n’hihavíe dos o tres cada casa.
De ferramentes portava les estisores per a tallar la grentxa i la coa, lo ras-
cador, les máquines. Tenía dos o tres màquines i per lo menos un parell que
respongueren be. S’hi ficae oli. Son aparegudes a les d’esquilar ovelles.
Les màquines d’esquila se anaen a afila a Tortosa. Es mol delicat axò, no
se pot afila en cualquier cosa.
La màquina se llimpiae en una brotxa, per a traure los pelets, i quan se
embossae, se llimpiae en gasolina.
Jo me dedicaba al monte, i ho fea los domenges, i si un día plovíe o des-
torbae. Ho fea pels carrers, al porxes si plovíe…i tamé anava als masos, a
Mont-roig Quatre díes, a la Sorollera dos díes, Fórnols, Fondespala…Guan-
yaba jornal doble.
’’
···· Esquilador ····

44
···· Esquilador d’ovelles ····
Juan Soriano Agud esquilae algún bestiar del poble. Ho va fe set u vuit anys.
A les ovilles los lligaem les Quatre potes, los aguántame lo cap i la tripa per
amun. Escomençaes per la tripa, lo cap alt, esquilaes un costat, cap a baix, i
l’atre costat.
Se fee al març, al eixin de l’hiver. Una vegada al any
Mos costae tres o quatre dies un bestiar. Una ovella, avans no acabaes una
ovella…Mos hi aginollaem, mos hi asentaem…totes les postures feem. Ara
les agarren sense lligar, giren lo coll i les esquiles en un momen. Costae més
de trabales entonces una ovella que ara esquilala.
Als borregos los havíesde traba ben trabat.
La llana s’aprofitae tota. N’he hi havíe que esquilaen per la llana. Ne traíen
un quillo o dos. Se compraen los bellons, s’embolicae en un pilot preto, preto
i no feen tan bulto. Los bellons es la llana de una ovella. La ficaen en sacs i se
veníe a un pellero que veníe de morella i un del Mas de las Matas. Se guarde
la millo pa casa, la del borrego que es la més grosa.
Ere millo fes entre dos, un aguantae les quatre potes i l’atre trabae. I si no
s’ho fee tot un, te la lligaes conforme podíes.
N’hi havíe un pasto, que cada estisorada li fee un tall a la ovella. La llana
no se te que estira.
Ara s’han acabat los animals, s’ha acabat tot.
’’
‘‘

45
···· Madalapera ····

46
María Serrano Monclús, calaceitana de noranta anys, ens explique cóm sa
iaia i sa mare, la tía María i la tía Inocencia, feen los madalaps. A n’ella
també li van ensenyar.
Aquí al poble ne hi havíe tres o quatre que feen madalaps.
Quan ma mare ja ere guapeta, ma iaia volíe que n’adeprenguere per que
si mai ho necesitae. Pero ma mare no volíe portar la vara pel carre, li fee: la
vara aquí la te, jo no la portare.
Portaen una vara per a verguejar. La vara ere com un gantxo de cullir oli-
ves, més que sense l’engantxador, de lo mateix, de ginebrisa d’aquella. Feen
les vares ben rectes, i les plomaen ((pelaen)), ben plomades i finetes. De baix
feen la punteta mes primeta i de dalt més ampleta.
Anaen la gent a casa i li dien: vindra a fer lo madalap.
Anaen a les cases i fichen dos catires mitades i lo canyis damunt, i ficaen
un bon d’allò de llana que estae atapida de dormi.
N’hi havíe que els feen cada any, pero n’hi havíe que els feen cada tres anys
i costae més de fer perque la llana estae més atapida.
Agarrae la vara i a verguejar, i pim-pam, pim- pam, pegaen i en l’atra ma
agarrae de detràs per a que la vara no pujare més de la quenta. Pegaen en
la vara a la llana per a que se fere toba i que marxare si n’hi havíe pols. Als
que ho feen cada tres anys, se teníe que terballar més i eixie un munt de pols,
l’havíen de treballar més de la quenta. Als madalaps que feen tots los anys,
davall lo canyis a penes quedae sostret de lo que havíen batut.
I aquella llana que casi no se víe al canyis, pujae alta aixina, de tan que
l’havíe sorollat.
La llana la treballae molt.
A l’atre costat d’entrada teníen la tela estèsa d’una banda, i de l’atra arro-
llada, i anaen fican la llana i quedae lo madalap aixina d’alt de tan toba que
estae la llana, i después a cusi’l.
S’ha de tindre táctica perque s’ha de ajuntar les puntes i han de fer que
siguen iguals per a que cason. Si no te sobrae un tros de tela i se teníe que
doblegar i quedae més llort.
Ma mare comçae: puntet d’aquí, puntet d’aquí, puntet d’aquí, puntet
d’aquí, la tela de dalt i la de baix que la tela se vinguere a fer junta. A n’ella
li veníe justet.
Fee les hebres del fil ben llargues, pero no ne n’hi havíe prou per a tot lo
madalap, pos lo ficae ben apolladet, que quedare ben apolladet ((per a que no
se desfilagartxo)) i tornae a enfilar. I arribae al cantó de la tela i no li sobrae
noi faltae res, li quedae justet, ni un puntet més ni menos. Això ere la gràcia
del madalap, de que no te sobrare ni faltare.
Tamé li donaen a fer madalaps nous.
Quan se fee la tela nova, un pam s’havíe que quedar a dins amagada.
Sino, una lo va tallar a ran perque se pensae que li havíen posat més pessa
‘‘

47
de la quenta, i al llaval se li va quedar un pam curt.
Después va fer vindre a ma mare per a que li fere lo madalap, i ja quan va
estendre la tela li va dir:
-Qué li has fet a n’esta tela
-Diu: no res,
-Pos esta tela te la van donar malament, te la van donar més menuda.
-Diu: si ja està llavada.
-Qué ne vau traure per a fer lo madalap?
-Si
-Pos ara este pam te falte. Lo tens este pam de roba? Ps buscal per a cusi’l,
pero avans l’hauríes de banya per a que no se tornare a entra.
I’l va cusir i l’ho hi va afegir.
Tamé feen los ullets de les teles, perque se teníen que fer los ullets en dos
foradets per a passar per dalt i per baix una agulla llarga, i a dalt en les betes
feen un llaç apretadet i quedae uns bombets, uns quadrets, al apreta molt la
beta, quedae la llana abultada.
La roba per als madalaps la veníen a les botigues. Ja sabíen la mida que
havíe de tindre, i feen: tans metros de pessa per a teles.
La llana de les ovelles se rentae en cartrons de vímens. Se fichen dretes a
damunt i la patejaen en los peus mentres entrae l’aigua clara del riu, i anae
eixint les brossetes.
Cada ho se preparae la seua llana.
N’hi havíe dies que en feen tres o quatre entre les dos. Ne feen molts molts
molts. I’ls dien: que majos los dixes, que be que quede al llit…una li va dir:
això ja pareix d’artesanía.
’’

48

49
···· Ferrer ····

50
José Antonio Calasanz de Beseit, ens explique l’ofici de ferrer
···· Ferrer ····
Feem de ferrers hasta l’any 1962 que van ficar les aigües a Beseit, que hi va
haver un canvi mol gran i mos vam dedicar tame a la fontanería i a la cale-
facció, pero la ferrería no la vam dixar mai.
Jo vaig començar, en un ferre que n’hi havie aquí que ere de Herbés i me
va dir que vinguera d’ajudan, i als tretce anys me vaig ficar de ajudant en ell.
Als tretce anys me vaig ficar de aprendis, i cuan ne tenía vintiset, ell sen va
anar i me vaig quedar jo la ferrería.
Entonces, a Beseit n’hi havíen dos ferreríes. Pero una, quan va començar a
desapareixe la llauranssa, se van ficar a treballar a les fabriques, i jo me vaig
ficar al poble. Al quedás un sol, al poble n’hi havie molta faena. Ademés, ma-
quinaria a la ferrería ne hi havie poca, la maquinaria ere la sang. Agarrares
un ferro i si lo teníes que doblega lo havíes de doblega a ma, no en maquina,
si havíes de soldar, havées de soldar artificial en arena, que ara no n’hi ha.
Un hivern que se van gelar los olives de Beseit, que va fel mol fret, vam fe
8000 ferradures, a ma, pera los matxos, per a acalentar-mos.
Feem de tot, giratories, destrals, arpiòcs, ferros del foc, mordases per a lo
foc, arpetes, ungletes de plegar olives, marcadors del pa,… de tot lo que feem.
I apanyos, estanyar calderes, cassoles,….. Se fee tot lo que necessitae un po-
ble de ferro: reixes, baranes, llits, làmpares, cressols, flaneres,… Per a les
víes de les vagonetes del carbó, claus per a los fustes, falleves, prenios, golfos,
tornillos en tuerca, panys, tot ho feem natros, no hi havíen ferreteries.
A mi m’agrade mol la forja, pero es mol cara. Ara les fan troquelades, pero
en forja es mol car.
Lo rader que se va fer, lo forja. Lo rader que feem, eren baranes, reixes,…….
Lo ferro lo compraem a Alcanyis. Encomanes cent quilos de ferro i te durae
un mes, perque per a fer una barana n’hi havíe molta ma d’obra. Ara agarres
una varilla, la talles i la soldes i ja has fet la reixa. Antes teníes que tallala
a ma, después havíes de ficar la punta a la fragua, la havíes de escota ven
minudeta, fer-li com un canudet. Fer-li un forat a ma, ficala y rematxala.
I después en la llima llimar-la ven fina. Per a fer una reixa i havíes de estar
mol temps.
Los matxos tame los ferraem natres. N’hi havíen matxos que los havíem
de lligar que eren mol roïns. Los havíem de lligar del coll a les potes, i de la
coa a la pota de detrás, per a fer-la-hi eixecar, per a aguantal, ere mol peri-
llos, si no alguna cos.
Per a fe una ferradura de matxo, havíes de tallar una pesa de 33 centi-
metros, la havíes de estretir de les puntes i doblegales. Después en calen, la
marcaes en un puntero cuadrat i en un atre foradar-la. Quan ja teníes la
ferradura preparada, sobre la acció del matxo havíes de accionar tu la fe-
rradura, perque tots los cascos no eren igual. Natres ferraem en foc, perque
n’hi havíen cascos que lo teníen dolen com a quera, i en lo foc aquella quera
‘‘

51
la cremae. I entonces aquella ferradura, la ficaes al casco i com estae en foc,
cremae tot lo casco i no li fee mal. La ferradura al casco perque s’asentae
tota igual, perque en lo lambroix i lo escarpe te quedae algún bulto, pero en
lo foc lo cremae y lo iguale. Después, en los claus los havíes de baixar, en tres
milímetros lo havíes de clavar la ferradura i fel ixi al puesto, perque si no ixie
ja savíes que li fees, ferida al matxo. I havíen ferradures de devan i de detrás
i de pota dreta i esquerra, per a que al caminar no se tocaren les ferradures.
Sempre veníen a la ferrería per a ferra los matxos. Costae un hora ferra un
matxo, i de preu unes dotze pesetes.
Tame feem de dentistes de matxos, i los traiem los quixals si los feen mal.
De ferro bo, n’hi havie, lo ferro dols, lo blan, i lo aser. Lo aser lo feem anar
pera fer relles, punteros, barrines per a les canteres. Per a les barrrines en ca-
lent feem anar una pinya i ficaem la barrina en calet i se ajuntae la barrina.
Per a fer una destral, feem una platina de quatre per quatre. I al mig allí
a on anae lo mànec, en calen, teníem uns punteros i a base de martell i mal,
feem lo forat, i lo anaem eixamplin. Después en los malls, lo jefe i lo ajudan
feem la destral, lo tall. Anaem matxacanla. Segons lo ferrament, lo allargaes,
o lo examplies, com per a les cabeguetes, pegar-li de una manera o atra per
a fe’l anar a on volies.
Teníes varies medides de barres de ferro. Teníem un tallant, com una des-
tral i en lo mall li pegaem per a tallal.
La fragua anae a ma, en un ventilado a ma o en una mantxa i carbó de les
mines. La mantxa avivae lo foc i lo ferro se ficae roig. Lo ferro, quan estae be,
ixie unes txispes, quan les veíes a la punta de la flama, ja estae lo ferro prepa-
rat per a treballar. La mantxa la fee anar un aprenen. Lo ferro, anae pujant
hasta quedàs un color cirera, pero encara estae dur, quan arribae a un color
blanc ere quan ja lo podies treballar, i aprofiar aquell rato hasta que se gelae.
N’hi havíe vegades que se pasae de foc, sobre tot les peses fines, i se fonie i
te jugaes la pesa.
Natres no foniem mai lo ferro, sol li donaem la forma a ma. Per a les pe-
ses minudes com los claus del matxo, feem anar una clavera. Primer en una
varilleta fina li feem la punta a la enclusa, i entonces, a la banda de detrás
tallaem. Lo ficaes a la calvera i com no acabae de pasaa, li pegaes en lo mar-
tell i le fees la caborssa.
Les ferramentes que s’ulilisaen ere la fragua, enclusa, molec per a la fofja,
puntero, mordasses pera soldar en arena. La maquinaria i los ferramets eren
del meu amo, i ell, esta maquinaria ja la havíe comprat a un ferre de Arnes.
Si mos fee falta algún ferrament mol feem natres, no ne compraem cap.
Quan soldaes en arena, havíes de ferra i junta los dos trosos, pero no per
la punta. Los havíes de sujeta en dos forats i rematxals. Después al hueco que
quedae li ficaes la pasta, i ho ficaces al foc. Cuan estae calen ho traíes en mol
cuidado, que no se t’en ixquere i li pegaes hasta que quedae ajuntat. La pasta
ere la soldadura, eren unes plaquetes de xocolate que díem, mol finetes, que
feen moltes xispes. Quan les ficaes al foc i vees que ixien dos purnetes, ja es-
taen preparat per a ficacau demun la enclusa, i al martilleo. I si ere una sol-
dadura mol grossa, no sol ere lo ferre, ere tame lo jefe i lo ajundan en lo mall,
perque si soldaes dos barres de dos centimetros, al soldau axina se convertien
···· Ferrer ····

52
en quatre i después ho havíes de rebaixar un atra vegada a dos.
Quan treballaen los dos, lo mestre en lo martell li indicae a on tenie que
pega. Si lo havíe de examplir, li marcae; si lo havíe de estira tame, i quan ha-
víe de parar, dixae caure lo martell a demun la enclusa, no li die: ja n’hi ha
prou, fee esta contrseñnya, que moltes vegades teníes unes ganes que tocare
ja la enclusa…
Les pesses llargues, les podíes dominar en la ma, pero si eren minudes, les
traíes en les mordasses.
Se treballae sempre, perque se havíe de preparar per a lo que necessitaren
los rosegados o la gent del monte. Al agost sempre n’hi havie molta faena, i a
l’hivern preparaem per a lo estiu, com ferraments, ferradures…
Treballaem per encarrec, segons com les volíe la gent. Agarraen la pesa de
ferro i anaen al fuster a que los ficare los mànecs. Tame per a les víes de la
mina, fer i esmolar les chutxilles dels molons de les fabriques, …. Axi s’havíe
de fer quan no treballaen per a fer lo manteniment.
’’
···· Ferrer ····

53
···· Fuster ····

54
Pedro Queral Blasco, fuster de Beseit, ens explique el seu ofici.
···· Fuster ····
Mon iaio ja ere fuste, i mon pare i mon tio.
Aquí feem tota clase de coses de fusta: portes, finestres, balcons... Tame se
treballae mol per a les fabriques ((de paper)), se feen tablilles per a embalatje,
se arreglaen les rodes de les fabriques que eren de fusta...
Les maquines antigues no eren automatiques com les d’ara. La serra anae en
una roda d’aigua, después ja ne vam ficar una que anae en motor de gasolina.
Les primeres maquines electriques que vam fica eren la serra i una cepilladora.
Serraen la fusta, la secaen i después feen les portes, les finestres,…. Casi
tota la fusta ere de pi.
Mon iaio comprae la fusta al port, a un tallador. La fusta se tallae als
Ports i se baixave a les fusteries. Se dixae al carre on se secae, se ficae en piles
pera seca per lo menos sis mesos.
Se sabie la calidad depenent de la partida de a on ere la fusta. La fusta
d’aquí ere una fusta que se doblegae mol. Fees una finestra i al cap de un
any, com ere una fusta mol dura se doblegae, i venie lo amo i te die, aquella
finestra ja te una regata,… i tenies que anar a arreglar-li. Se entregaven les
coses sense varnissar.
Se feen los balcons i los marcs o aros, i se anaen a monta a les cases. Los
barrons ((biga)) los ficaen los obres, ja venien preparats del pinar igual que
los dobles. Se esquadrejaen allí en les destrals perque no teniem serres prou
grans pera tallals.
Tamé se fee algún moble i coses per al monte: escarrejadors, canteres,
escorreplats, caixes, armaris minuts, algún moble, alguna barana i sobre
tot mols apanyos de tot tipo de mobles. Tame feem los embalatjes per a les
cartulines i los atauts.
Tame arregalbem los carratells i les cubes de fusta quan se xafaen. Tame
les anaem a monta perque com eren tan grans, quan les compraen les por-
taen desmontades, que no entraen per les portes de les bodegues i se tenien
que montar a dins.
Ere una faena que se fee tot a ma. L’oficial que agarrae lo dilluns i arribae
lo disabte i se fee un balco ere un bon oficial.
Lo ferrament que mes se fee anar eren los cepillos, n’hi havien de moltes
clases. Per a fe les portes i les finestres sen feen anar diferens tipos de cepillo.
Per exemple la garlopa es un cepillo gran, agarres un tros de fusta o taula i
lo cepillaes. Lo garlopi ere com la garlopa pero mes menut.
De guillaume n’hi havie un que ere semicircular. Ere per a cepilla coses
redones, normalmen coses que tenies que adaptar a una arcada.
Per a ajunta taules, en un cepillo, segons com lo ficaes fee la canal i se-
gons com lo ficaes per lo atre costat te fee lo mascle, axina ne ajuntaes una
en l’atra.
Si volies fer alguna moldura, teniem difenes cepillos, que tenen la moldura
‘‘

55
pero al revés, com si fore lo negatiu.
Tame teniem un ferrament que fee la ranura als carratells per a puguel
ficar los tempanos, perque tenien que esta montades les dogues pera pugue
ficalsu.
Lo roset ere un ferrament que valie pera sabe la mida de la espiga, cuan
habies fet un forat a la fusta pera encastrala.
A les fabriques estaen los cilindros que se tornejaven a Tortosa. Cuan arri-
blaen aquí, teniem un cepillo que fee les ranures per a fica les cutxilles. Ere un
cepillo gran i tenie una cutxilla que ere pera fe la ranura als molons.
A les fabriques tamé arregalem les rodes.
Lo tronçador ere una serra que se fee anar entre dos, tenie dos manecs, ere
com un serrutxo pero en gran.
Tame esta lo eixol, que ere com una cabegueta menuda pero en la fulla
afilada.
La serrra d’inglets ere pera talla la fusta en angul. La plataforma a on
esta ajustada la serra girae i la ficaes en los anguls de graus que volies o a
escuadra.
Per a treballar la fusta tame teniem les gubies. Eren per a tallar la fusta o
per a esculpi, fer dibuixos,… Al igual que los cepillos, tame tenen lo negatui
del dibuix que fan. Per a pegals a les gubies se fa anar una maça de fusta re-
dona, no un martell. Per a tallar ((esculpir)) s’ha de fer a una fusta dura, la
fusta de pi no va ve per a tallar. Lo melis tampoc va ve, es lo cor del pi. Es mes
rainos i mes oscur i aguante mes. Es la tea del pi i no se corque mai. Los pins
vells que tenen mols anys es casi tot melis.
La fusta de carrasca se treballae poc, pero se fee anar per a fer ferraments
i manecs.
Per a esmolar los ferraments se fee anar la pedra de esmolar, o una gran
que gire en lo peu, i se li ficae aigua, o una pedra plana que se li ficae oli, pero
en totes s’esmolae a ma.
Per a lijar se fee anar un tros de lija. Se fee a ma, i te dien lija hasta que la
fusta faigue aulo a all. Va n’hi haver un que li va refrega un tros de all i li va
dir a mon iaro, Tio Valentin, que aixo ja fa aulo a all, i mon iaio li va dir, pos
ara lija hasta que no ne faigue.
La cola venie en sacs granulada, la teniem que fica en uns pots al bany
maria per a fer-la liquida.
Ferratxes com los panys, falleves, taches, claus, tornillos,…. Tot aixo los
compraem, igual que los vidres. Los vidres venien en peses grans i se tallaen
a medida. Per a tallar lo vidre se fee anar un ferrament que se die rulina o
diamant. Ere un tallador en un trosset de diamant a la punta que ere lo que
lo tallae.
’’
···· Fuster ····

56
···· Fuster ····

57
···· Forner ····

58
L’antic Forn de Torredarques era de propietat comunal. Este era un model
generalitzat que tenia els seus orígens a l’època medieval quan la construc-
ció i gestió del Forn era un dret del Senyor, és a dir, no es podia realitzar
esta activitat comercial de forma privada.
La construcció actual s’estima que podria ser del segle XVIII o XIX, tot i que
segurament hi hauria hagut un altre forn anterior. De la cocció del pa s’en-
carregava un forner nomenat per l’Ajuntament, però l’elaboració del pa era
responsabilitat de cada família i solien encarregar-se les dones. Pastaven
la pasta a casa i al forn la tallaven i feien els pans. Una família de 5 o 6
membres solia consumir 30 pans cada dos setmanes. La llenya també l’ha-
vien d’aportar els usuaris.
L’edifici és de planta rectangular amb dos arcs de diafragma i conserva en-
cara el terra original empedrat. El forn és de volta de canó rebaixada i està
protegida a l’exterior amb una capa de terra. Les portes actuals, de ferro
colat, són posteriors a la resta d’elements. En cada fornada, que solia durar
una hora, es coïen uns 150 pans.
A principis dels anys 80 (s. XX) encara s’utilitzava, tot i que només eventual-
ment quan necessitaven coure gran quantitat de pastes amb motiu d’algu-
na festivitat. A finals dels anys 90 (s. XX), l’edifici va ser recuperat per a usos
culturals i turístics i es va museografiar.
La María Serrano de Calaceit, en explique cóm feen lo pa
···· Forner ····
Primer s’havíe de cendre en lo cedàs per a que passare la carnina que neces-
sitaes. De nit, al raconet de la pastera, en la farina fees un clotet i fees lleute
en l’aigua, al l’hivern tebieta i a l’estiu natural. Desfees lo lleute que te dixaen
al for en una escudilla i se fee agre, i anaes tiran farina. Quan estae a punt,
dixaes lo massonet, ficaes un drap tapan la pasta, i lo dixaes. Ja havíes fet lo
lleute, i en on demà de matí havíe aumentat lo doble, ja tocae a la pastera. Lo
lleute ere l’aument de la pasta.
Después, en la mitad de la farina, fees com un margenet i anaes tirany
lo lleute i l’anaes desfent i tirant farina hasta que la pasta ja estae per a que
la podíes traballar en masons ((boles de pasta)), il’s ficaes a la canasta, una
surra i a la canasta. Jo la treballaba mol la pasta ((en les mans, amassant))
Tapaba la canasta en draps, i a la vora del foc, que mantinguere l’ardo-
reta.
Quan ja estae toba, cap al forn en la caixeta en tridollo ((sego a mig mol-
dre)) i farina. En lo tallador i la reparaes i anaes ficant lo pa al drap, en dos
o tres rengles.
Quan ja estae, ficaes dos pans al tallador i ficaes una sinyal per a saber
que ere lo teu. Jo ficaba un pesiguet de farina.
Pastaba dotze o catorze pans, per a una semana.
Después lo pesaen a la báscula i pagaes pel pes per courel.
‘‘
’’

59
···· Forner ····

60
···· Forner ····

61
···· Teuler ····

62
Paco Arrufat, de Valjunquera ens explique l’ofici de teuler.
···· Teuler ····
A Valjunquera hi ha una antiga teulería. Es una una teixiria de caràcter
preindustrial, és a dir, els mètodes aquí utilitzats per a la fabricació de les
teules i maons de fang es basaven en el treball manual i artesà. Es conserva
el forn on es coïen les teules. A la finca, també s’observa l’era on es preparava
i es pastava l’argila i el pou amb el qual es proveïen. Estem davant
Ens diu que eixes telleríes eren del poble, i les van traure com a subasta, i
s’ho van quedar lo tataragüelo.
Jo n’hai vist fer a m’abuelo, pero jo de fen-les no, era mol menut quan les
faen, m’en recordo.
De damunt la Bassa Martina, l’abuelo, en un a pica fae tierra. I después,
en les burres i les saries la baixaem a baix a la tellería. Per a fer-les en aigua
i artxela.
En una branca com si fore lo barrot dels pastors, pero més gran, xafiae los
tarrossos més grans i en un massò (una cosa cuadrada com una ratjola que
teníe un mànec) anae atapissonan hasta que quedae la tierra fineta, pa que
no se fera cógulos.
Del pou, en la carutxa en dos calderes, amplíe lo toll i per una canaleta
baixae a la bassa que n’hi havíe a la vora del camí, que anae a nivell d’entie-
rra. I anae fican aigua i tiran tierra en lo carretillo hasta que s’omplíe.
Dixae tota la nit i en on demà dematí, al es quatre, ho acabae de pastar
hasta que se fae fang.
Quan la teníe pastada, la tirae defora en un munt i la tapae en una saria
pa que no se resecare.
Después, teníe una taula de fusta i allí teníe un fierro en forma de la tella
(mes amlpe de davant que de detràs) i ficae lo fang damunt de la taula. A
davall ficae una mica de cendra per a que no se li apegare lo fang a la taula i
después apretae lo fang i en una cutxilla repassae i traíe lo que sobrae per a
que no s’agarrare lo fierro. Primer lo ficae pla.
Quan ja lo teníe, l’arimae a la vora de la taula, i entonces ficae lo mòlec de
fer la tella. Quan estae allí, estirae lo mànic i lo dixae allí a secar ((al mòlec)).
Al m`loec li passae una miqueta d’aigua per a refinar.
Lo ladrillo ere igual pero en lo mòlec recte.
Tamé feen retjola roja.
Se dixae secar i a migdia o per la tarde, en un pot i aigua, anae per si
s’havíe agrietat algo per si lo fang estae massa bla, i en una miqueta d’aigua
tapae si n’hi havíe alguna bada.
Después, quan estaen més seques ho pujae a dalt i ho dixae a una caseta
que n’hi havíe cubierta.
Ho dixaen allí hasta que se fae lo forn. Quan tenén fornada, les ficaen al
forn.
Lo forn, cada volta que se cuitie, se tellae i se destellae. Se tellae per dal, per
‘‘

63
una porteta que teníen a dal, i quan se tellae la tapaen en ladrillo i fang. Pa
que no se banyare, se tellae.
Cada volta que se tellae, llevaen lo tellat i cremaenp er baix.
A la part de davall están los arcs, davall los arcs se posae la rama per una
portilla, i damunt los arcs se posae la tella ben dreteta pa que en capigueren
més, unes damunt de les atres.
N’hi havíe voltes que se faen “sants”, que es que se quedae un pilot que se
quedaen més verdinotes perquè s’en anae lo foc cap a un costat, si fee aire, i
no se coíen be.
Unes fornades eixíen més cuites, i unes atres més crugues.
Me pareix que estaen tres díes i dos nits, i atissaen tota la nit. Portaen ra-
mes que feen d’olivera, o de romérs i coscolls…formiguers que dieven, i anaen
atissan en una forca que teníe dos puons menudets pa c’anare cremant poc
a poc.
Mos dien que ere l’infern, com n’hi havíe aquelles flamerades i sempre foc
a dins…
Después les traíen a la era i allí se carregaen en los carros. Ne portaen a
Valderrobres i per ahí, o tamé si ne veníen aquí les carregaen als animals, als
carretxadors les fichen cap per avall, al revés.
En tot l’estiu debíen fer tres o quatre fornades.
Lo bisabuelo anae a fen a Madrid caminant.
···· Teuler ····
’’

64
···· Teuler ····

65
···· Cisteller ····

66
Miguel i Juan José Albesa de Fondespala perveníen del Más de Pau, que eren
tots cistellers.
Van treballar hasta els vint anys ajudant a son pare a fer cistells, banastes,
cabassos…ells feen los culs i lo demés ho acabae tot ell ((lo pare))
Ere tot per assunto del camp. Res de lujos. Tot a base de coses per a los llau-
radors: banastes, cartrons, cabassos, caragoleres…
Se feen cabassos, banastes per a les olives i la vrema, argadells per a por-
tar aigua, cartrons per al fem, també feem cartrons menudets per als cami-
neros, ventrols per a peixcar en vime negre, cistelles per anar al forn i per a
possa lo dinar, caragoleres…hasta minjadores per a les ovelles.
Lo material de fer estes coses ere lo víme. Ne teniem molt de casa, ne vam
plantar a un hort, i també avans a les finques prop de l’aigua hi havíe víme-
neres.
Per això n’hi havie gent que volien que teníe vimeneres de casa i mun pare
anae als masos i treballae un o dos díes a casa d’ells.
Este vime ere negre, i se teníe que pelar.
Se solíe tallar a la lluna vella de giner, a la nova se solíe apolillar.
Después, segons la llargada se clasificae i fees fardos.
Después se portaen a una finca que n’hi havíe un reguer i se posaen drets
al aigua, al giner o febrer hasta raders de maig o primers de juny que es
quan mes saba tenen.
Lo dia que anaes a pelar, mon pare solie llogar a dones, anaes quinse o
vint dies.
Agarraes un feix i en una mordassa se llevae les pells. Les pells s’aprofi-
taen per a lligar los fardos.
N’hi havíe que es treballaen en negre, sense pelar.
Los guardaen a la pallissa i antes de treballar, se anaen a possa a remulla
a la font de la vila, als abeuradors, se fichen de nit, i al matí, a les nou se
anaen a traure per a treballar, antes que potaren a abeurar los matxos.
Quan treaballaes a la vora teníes que tindre un traste en aigua, un ribrell
o una conca per a que no s’eixugaren molt. I també teníes que anar banyante
la má per a que estigue lo vime sempre humit, perque se va resecant.
En arreglo a cóm ha de ser lo traste, s’agarraen los vimens mes grans o
mes menuts
Per a treballar se fee sentat. Primer, mentres se fee lo cul, anterra. Primer
fees la lligassa i una vegada teníes lo cul, ficaes una mica los peus per a que
s’adressare tot i doblegaes per a munt, perque se fee al revés. Lo gires i li pe-
gaes unes patades per adressal i ja anaes doblegant les costelles per amunt,
i a dalt les lligaes i li donaes lo bombatxo que havíe de tindre. Allavontes ja
treballaes sentat, i en arreglo a les costelles, contaes los vimens que havíen
d’entrar i los ficaes los vimens a la vora, i ana passant los vimens hasta que
s’acabaen. S’agarraen quatre vimens i sempre se volte a la dreta.
‘‘

67
Se rematae en lo cordó, de un vime se partíe i se fee dos cames i s’anae
acordillan i se rematae. S’afeíe en punta.
A vegades, per a que aconduire més lo vime se partíe, se badae.
Se treballae en les massoles, per anar apretan anar atapín, per a fer en-
trar lo vime i quedare mes preto. Algunes teníen regatxol per acabar les pun-
tes dels cordons. I les estissores per a tallar. Los baladors ere per al vime mes
gross.
Per a vendre, se carregae lo carro i anaem pels pobles en les cistelles fetes,
anaem per Valdelgorfa, Valjunquera, Massalió, a la Torre del COmpte i tots
eixos pobles. I també li encarregaen.
Banastes i argadells es lo que més se veníe.
Cistellers n’hi havíe a Beseit, Valderrobres, Mont-roig , Pena-roja…a tots
los pobles.
Això se havie de fer tot a mà i no se podie mecanisar. No se podie dir: tinc
un mòlec i ho faig, no, se teníe que fer tot a mà.
En aquell temps se va anar acabant perque ja va eixi los fusters que feen
caixetes de fusta per a les olives, van eixi los tractors, perque antes ere tot en
matxos.
’’Parts de la cistella
ANSA
CUL
CORDÓ
COSTELLES

68

69
···· Panistreres ····
A Massalió és típic que per a les Festes Majors o per a Santa Àgueda les
mosses es vesteixin amb el vestit regional i portin al cap un Panistre fet de
vímet. És un treball artesà que ha passat de generació en generació.

70
···· Abeller ····

71
José Luis Giner, de Beceit, ens explique cóm cuide a les abelles per tenir
mel. Ell es la quinta generació d’apicultors de la seua familia, i ho fa per
afició. Ens diu que ho fa des de menut que mun pare me ficae al cornaló
i mon anaem a les abolles. Des de entonces ja no he parat mai. Es com a
distracció.
Les abelles que tenía al Más de Silvestre venen de quatre o cinc generacions
atrás.
L’arna antiga ere de canya. Teníe la mateixa estructura que lo que es posae
per a guarda els arbres jovens per a que els animals no se’ls minjaren. Des-
pués se tallae per allí on cregueres convenient, més alta o més baixa segons
la floració, i se forrae en fang (en terra roja que en diém aquí) i merda de bou
o d’animal. Después les arnes eren de suro.
Tenen forats per a respirar, si no s’aufeguen.
Damunt se ficae una tapa de fusta i se fee la piquera. (La piquera es lo forat
per a on entren les abelles al vaso).
Al tap anaen los passadors, tres o quatre per a poder aguantar les capses
a la banda de dalt. La capsa ere de vaso, de colmena (suro).
Al vaso capsat, los plantes les bresques per a que tinguen un inici. Quan la
teníes capsada, ficaes l’eixam a dins i li dones la volta i ja tens un vaso. Los
quadros de bresca s’aguantaen en un fil de roba i ja tenen un inici. Si elles
entren al vaso o la caixa forra i no tenen cap inici, poden comenta l’obra al
contrari, si tenen los cuadros llimpios i’ls done per crusatels, fan les bresques
i no pots aprofitar la mel perque no la pots traure.
Per a traure les bresques del vaso se fa en la paletilla. Tens lo vaso ple de
bresques, fas entrar la paletilla d’eixamnea per un cantó i la desagarres ((la
breca)), i al ser estreta, baixe per un cantó i desagarres lo trosset que creus.
Eixamena es traure la bresca de un vaso que està ple, per a fer un eixam
nou. Tens que anar a ras de broques. Quan tens la broca, la talles i traus una
bresca, una i un altra, trse, i en dixes dos o tres.
Les talles, mai dixanlos lo final del treball que elles porten, mai, i ja les
tens, capses l’altre vaso.
Per a posar un eixam a un vaso, han de passa d’este vaso a l’altre. A baix
se pose un bossador per a que l’abella pujo.
I quan pujen i abornen, mires si ha pujat la mare ((per a fer un altre
eixam)). Tens que procura traure-li la mitad de l’abella. L’atre es lo padrés,
que se quede en la breca, i l’eixam tindrá tota l’abella que està al monte.
Per a treballar (per traure la mel), se pose un esporgador en lo bossador.
L’esporgador es un vaso que no te piquera, es tancat totalment. Se pique i les
abelles i s’en van al de dalt, passen a l’atre vaso i te quede lo de baix sol en la
bresca, pero no hi ha abella. Per a traure la mel ho fem en los gavinyets que
acalentem an aigua calenta. I en los cepillos les fas caure ((a les abelles))
Antes les caretes se feen en lo que podíen, filferros…
‘‘

72
Después se porgae la mel a un cubo. Quan traus la bresca dels vasos, tires
la bresca a la cosieta, fees la montanya i com hi havíe un plat a baix, la ficaes
a la caldoresta i s’anae escorrén la mel.
La mel es de totes les flors: ameler, romer, sapell…les abolles mesclen per
tot a reu.
Per a Semana Santa es comense a creta i les van conservant. Si n’hi ha
espígol, les pots conservar i al setembre se pot fer mitra tallada.
A les arnes se posaen unes sinyals per a identificar-la. Cada casa teníe una
marca.
Los marcadors son uns ferros per a fer los sinyals. N’hi ha una marca que
es lo ligallo que en dicen, que es una marca que inutlitise a totes les atres.
Si compraes un vaso a un veï o lo que fore, anaes i te l’havien de aligallar al
ajuntament.
La forma mes moderna ((d’arna)) son les caixes.
’’

73

74
···· Fer cera ····

75
Paco Esteve i Paco Esteve Lombarte són la radera generació, de cinc genera-
cions, que van fer cera a Pena-roja.
···· Fer cera ····
La cera se fee de les bresques, del brescam que li díem, que ixie dels vasos ((ar-
nes)) de les abolles. Una vegada la gent anae a tallar los vasos ((a crestar)), lo
que sobrae una vegada has tret la mel, pués ere lo brescam.
Quan se fee en vasos, la cantidad ere més gran. Quan poc a poc la gent
se va anar passant a les caixes ((de fusta)), les caixes no produixen tantes
bresques com lo que feen los vasos. Va anar disminuint la producció, ja no
ere rentable. Als vasos s’ho teníen que fer elles, ara en los panels de cera ho
portes fet.
Lo brescam se comprae a la gent que teníe abelles, en dobles o aumuts.
Acalentaen la bresca per a traure lo brescam. La gent te’l portae a casa o mon
iaio i mon pare, teníen relació en gent dels pobles que els ho guardaen, feen
d’intemediaris pels pobles, i s’encarregaen de recullir al poble i mon iaio i
mon pare anaen en les caballeríes i ho arreplegaen. Aprofitaen i a fira ((de
Valderrobres)) anaen a buscar pels pobles lo brescam, i después en lo cotxe
de línia.
Cómprame lo brescam per tot l’alrededo: Coratxar, Boixar, Fredes, Beseit,
la Sorollera…
Ho arreplegaes durant tot l’any i ho guardaes a un puesto escampat per a
que no s’avivare, no se cucare.
I al juny, a el calor se fee. Se teníe que fer a el calor i tame se teníe que fer
foc, perqué si no la cera es una cosa líquida, i no se podíe refredar, si no se
solidifique.
Se enceníe un foc tancat que teníem a casa, que li díem lo fornal, on da-
munt n’hi havíe dos calderes collades en pedra. Una caldera ere pa l’aigua, i
l’atra en aigua i’l brescam per a que s’acalentare. Allò teníe que estar bullint
seguit.
Per a traure la cera se fee en l’aigua calenta i una prensa que se díe lo gin,
que ere tot de fusta de pi, de melis.
L’aigua de les calderes la pórtame d’una cisterna que arreplegaem l’aigua
en un tubo i un aubellonet. Quan havíe bullit, s’agarrae lo brescam i se esco-
mençae a parar la prensa en cofíns, igual que la massa de les olives. Un cofí,
un caso de brescam…així hasta que la teníes parada, i començaes a apretar,
a voltar. N’hi havíe un contrapes a la punta, que ere una roca, i quan pujae
estae actuan. A l’atra punta se ficae una espadilla damun i apretae.
I li tiraes aigua bullint ((a la prensa)) per a que soltare la cera.
Davall de la prensa, n’hi havíe uns povets, uns cubets com uns trullets.
Eren de fusta per a que no perguere calor, i eixíe l’aigua i la cera. N’hi havíe
tres povets: al primer se anae quedant la cera líquida, perquè la cera flote, i
l’aigua passae per un foradet de davall a l’atre povet. Al segón dixae la sus-
tancia més bruta, i al tercer l’aigua. Eixa aigua la tornaes a replegar i la
‘‘

76
ficaes a la caldera en un caso, i així no perdíes calor.
La cera, cada tres parades ((de prensa)), cada tres prensades, se traíe del
primer povet.
Se traíe en una especie de cullera gran plana, la lligidora, i anaes agarrant
per damun i se posae a una galleta.
A partir d’allí, n’hi havíe uns mòlecs de ceràmica de forma ovalada, los
vàsis, i ho escudellaes allí. Al vàsi la cera s’anae arrefredant, los dixaes al
carrer pa gelàs. Una vegada baixae un crio per aquí, i teníem los vàsis fora,
i va fica lo peu dins i s’en va anar correns a la font de la plaça i va mullar lo
peu, i se li va secar.
I en ser l’atre día, los traíes dels vàsis. En una portadora en aigua, fícaem
los vàsis a dins, a remullar i pujaen los pans ((la cera solidificada)).
I una vegada havíes omplit, voltaes al revés, baixaes la roca, pujaes la
prensa, descofinaes, los espolsaes i tornaes a començar atra vegada. Aixo ere
un peu,
Cada matí feem vint-i-un o vint-i-dos peus.
Cada tres peus ficaes tres dobles de brescam a la caldera, i n’eixíen deu o
dotze kilos de cera.
Los pans se pesaen en una bàscula i pesos, se pesae en lliures i onzes, i se
ensacae i s’enviaen a Pamplona, a una casa, i allí feen candeles, per a cosmè-
tica, panals de les abelles…Se envíae tot lo de la temporada, s’ensacae i s’en-
viae en lo cotxe de línia, ho portae a Valderrobres a la estació, i ho facturaen.
De vàsis n’hi havíe de diferentes variedats, eren per pesos, més grans i més
menudets.
Anaes omplint según la cantidad que t’havíe eixit. Damun ja no en po-
díes tornar a omplir perqué se fee capa. La primera capa, pujae los restos de
bruticia, i quan cristalisae, en cuidadet per damun sucres en los ditets i ho
apartaes a la voreta. Li fees la cara que díem.
Del segundo povet quedae un desperdició que se tirae a un depòsit gran, i
quan s’acabae la campanya ho tiraes.
A la guerra, a les col.lectividats, van portar lo brescam de tot lo contorno
i ho veníen.
’’
···· Fer cera ····

77
···· Fer cera ····

78
···· Carboner ····

Faenes d'abans al Matarranya

Recommended

Recommended

More Related Content

Viewers also liked

Viewers also liked (20)

Similar to Faenes d'abans al Matarranya

Similar to Faenes d'abans al Matarranya (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (10)

Faenes d'abans al Matarranya