Número 1 de Música Dispersa, la revista de tot allò que sona a la nostra escena musical

1. 1
001Del 17 al 30 de
setembre de 2020
Portada: Maria Jaume
Entrevistes: Flashy Ice Cream, Marc Migó
Cròniques: Concerts pandèmics
Disc destacat: Papagayo de Bearoid
Llibre: Historias de terror de Liz Phair
La col·lecció: Albert Miralles

2. Editor
Oriol Rodríguez
oriol@musicadispersa.cat
Editor gràfic
Xavi Torres-Bacchetta
fotografia@musicadispersa.cat
Director administratiu
Joel Codina
jcodinaland@icloud.com
Directora Ràdio Dispersa
Laura Peña
laurapenyapio@gmail.com
Cap de redacció
País Valencià
Carlos Pérez de Ziriza
carlos@musicadispersa.cat
Cap de redacció
Illes Balears
Léon Uribe
balearsdispersa@gmail.com
Directora d’art
Anna Blanco
annablancocuso@gmail.com
Cap d'audiovisuals
Joan Vendrell
joan.vendrell@bonapassa.com
Consell de redacció
Èric Altimis
Àlex Carmona
Ignasi Estivill
Marc Ferrer
Jan La Guardia
Helena Martín
Marcel Pujols
Maurici Ribera
Yeray S. Iborra
Música Dispersa
Carrer Ripollès 86-88 local
08026 Barcelona
Fa una nit clara i tranquil·la quan escric aquestes línies. Hi ha una lluna que fa llum
i, tot i que fora el món ja no és el que abans coneixíem, la gent de la música, la
cultura –i òbviament el periodisme cultural– ens sentim més ignorats i maltractats
que mai. Però molts no sabem enfrontar-nos als moments difícils d'una altra ma-
nera que no sigui amb un optimisme invencible –babau per alguns, necessari per
a nosaltres– que ens ajudi a tirar endavant i a fer avançar aquest món amb tota la
justícia i les bones maneres que sempre li hem reclamat.
I aquí, en aquesta situació absurda de decisions complexes i moltes vegades
arbitràries, és on, d'un dia per l'altre, ens trobem amb un nou mitjà especialitzat,
MÚSICA DISPERSA. “La revista digital de tot allò que sona a la nostra escena musi-
cal”. Una sorpresa, tot s'ha de dir, i un plaer. Més encara sabent que al darrere ens
hi trobem amb un bon equip dirigit per l'incombustible Oriol Rodríguez, un home de
lletres amb llarga trajectòria ja en això del periodisme musical des de les trinxeres.
Un plaer, sobretot, perquè hem d'estar contents i agrair que surtin nous mitjans
que enriqueixin el món en el qual ens movem i que, amb la seva feina, ens posin les
piles a tota la resta. Competència? Gens ni mica. Casa nostra és molt gran i lloc hi
haurà per tothom. Ens els bons moments i en els moments complicats com l'actual.
“Com més serem, més riurem”, que diu la saviesa popular, la més afinada sempre.
A més aquest nou mitjà digital –que esperem ens doni també sorpreses en format
físic més aviat o més tard– ho fa prenent el seu nom d'un dels discos fonamen-
tals de la música feta a casa nostra, un disc com no hi ha cap altre a casa nostra,
experimental, esbojarrat i capaç de fer-nos sentir molt amb la seva psicodèlia des-
bocada i les seves veus que ben bé mai transmeten paraules, però si molt missat-
ge. Triant aquell fantàstic Música Dispersa (Diábolo / Movieplay, 1970), aquest nou
mitjà musical no estableix limitacions idiomàtiques per parlar-nos dels artistes
més interessants de casa nostra. Música d'aquí i d'ara en català, castellà, anglès o
en la llengua que calgui. Un moviment molt valent en aquests moments d'enfron-
taments identitaris cada dia que passa més absurds i allunyats d'aquest món del
futur on ja tenim un peu ben endins. Fa ja cinquanta anys que es va publicar Mú-
sica Dispersa i tant de bo, gràcies a mitjans com MÚSICA DISPERSA, es continuïn
apreciant en cinc, déu, vint o cinquanta anys més.
Benvinguts, MÚSICA DISPERSA, passeu, passeu, de les tristors en farem fum.
Benvinguts a aquesta gran casa nostra que és el món de la premsa musical... I ja
sabeu com va això... També és casa vostra si és que hi ha cases d'algú. I no us
preocupeu, ja sé que “Qualsevol nit pot sortir el sol” està força lluny ja del que va
ser Música Dispersa, però poques cançons poden reflectir ara mateix l'alegria que
sento en descobrir que, fins i tot en els pitjors moments, aquesta gran família de la
premsa musical catalana encara pot créixer amb energia i força. Molta sort, amics.
Joan S. Luna
Cap de redacció Mondo Sonoro
EDiTORiAL
2

3. 5DE PORTADA
Cançons
en flames
Text: Yeray S. Iborra
Fotos: Xavi Torres-Bacchetta
Hi ha estrenes que s’escolten
com a principis de consagració.
Maria Jaume, guanyadora del
Sona 9, ha construït un artefacte
indie folk, Fins a maig no revisc
(Bankrobber, 2020), que funciona
com a canó contra les etiquetes:
jove, dona, illenca. Sí.
I moltíssim més.
MARiA
JAUME
Clica aquí i podràs
veure un vídeo

4. 76
S’acaba de cancel·lar el
Mobofest de Mallorca, un
trampolí per a tu.
Mallorca es divideix un poc
entre les zones de població
massiva i la resta. El Mallorca
Live l'han seguit fent. Ells te-
nen milers de persones d'afo-
rament i la Mobo, ni tres-cen-
tes, i l'han cancel·lat. Fa ràbia
perquè el fan per amor a la
música i els músics, i sempre
acaba llepant la cultura més
pobra. A ningú no li interessa
El Pla de Mallorca.
Menys als de Barcelona, que
tot el que arriba de Mallorca
ens sembla illenc i prou...
(Riures)
Et sona, veig. Seguim exo-
titzant tot allò de fora de
Barcelona?
Es meu nom, vagi on vagi, va
acompanyat de mallorquina.
Qualsevol cosa, sumant-hi
illenc, sona bé.
I per jo no existeix. Puc en-
tendre que els mallorquins
hem tingut influència de grups
mallorquins més antics com
Antònia Font, però vosaltres
també. Deu ser una manera
més d'ordenar la música per
segons qui, que no pas d'ex-
plicar realment quina música
es fa. Folk illenc? No ho acab
d'entendre... Joana Gomila i jo,
que l'admir infinit, a un cartell
ens posen les mateixes parau-
les, quan no tenim res a veure
musicalment.
Tu en sumes dues més,
d’etiquetes, molt mítiques:
dona i jove.
Totalment. I jo, damunt, tota
sola dalt l'escenari: "Que
valenta! Tan petita i tan jove
damunt un escenari". Tots són
estereotips. Per què a un tío
no li dius això? Normal que
n'estiguem fins als collons...
Ja basta. Les dones ja sabem
que som capaces. Mira na
Núria Graham!
Tu vas pujar dalt d’un esce-
nari i vas guanyar un concurs
com el Sona 9. Però Fins a
maig no revisc no neix ben bé
allà, oi? La producció de Pau
Vallvé ve d’abans…
Va ser molt abans del Sona 9.
Ell va venir a tocar al Lisboa,
mític lloc de Mallorca. I jo amb
el meu coratge vaig anar a do-
nar-li l'enhorabona. Li vaig dir
que també tocava i ell –molt
amable i, com m'ha reconegut
després, quedant bé– em va
dir que li passés quatre demos
(riu). Li vaig passar i em va dir
de fer-me un EP... de gratis!
Després de guanyar el Sona 9
vam poder gravar un disc sen-
cer i, a més a més, en teoria,
ha de cobrar. Així que genial.
Sempre has citat Pau Vallvé
com a referència. Quines
altres tenies al cap?
A ell l’escolt des que tenia deu
aconsellar, però sé quin és el
meu gust.
I quant fa que treballes
aquest gust, aquesta identi-
tat?
Ho he treballat en els darrers
anys. La meva personalitat
va creixent. Però aquest nirvi
l'he tengut des de sempre.
Ma mare deia que era un poc
difícil de petita. No fa més de
tres anys que faig cançons.
Només?
Sí, només fa tres anys que
escric cançons. La veitat és
que tampoc no em visualitzava
com artista
anyets. Però també Miquel
Serra es nota bastant. I tirant
més enfora: Sufjan Stevens,
Nick Drake o Andy Shauf.
Com et vas fer una veu dins
l’estudi de Vallvé, tenint en
compte aquesta admiració
tan forta que li tenies?
Va ser un procés. Perquè ell
en sap més, és més gran que
jo i, inconscientment, li surt dir
moltes coses. Però jo també
tenc una personalitat forta i
he sabut dir: "No, Pau, a mi no
m'agrada això". Vam xerrar a
què volíem que sonés el disc
molt de temps.
Per exemple?
El disc de Julia Jacklin. O el
de Stella Donnelly. Teníem el
sabor dins es cap. I per això
ha funcionat. So per so. Cançó
per cançó.
Pau Vallvé pot fer-ho tot al
seu estudi. Com vas fer per
saber internament "això sí,
això no". Tu mateixa tens un
tema que parla de mirar en-
dins i no caure en poses…
Quin?
"Més minuts que paraules"?
Mola! Perquè no és la meva
interpretació exacta. Però pot
ser. Ha estat una mica mes-
cla de tot. No anava amb les
coses tancades, me deixava
Quan va canviar això?
Va ser el procés d'arribar a
Barcelona i que el meu germà
també fes cançons. "Perquè no
ho prov?", em vaig dir.
A Barcelona, hi vas venir a
estudiar?
Antropologia... però ja no
estudii antropologia (riures).
Ara per setembre, si tot va bé,
començ a l'escola de música
del Liceu.
Et defineixes com a molt per-
feccionista, això t’ha frenat?
T’ha generat angoixa?
No estic constantment a xar-
xes, però sent l'onada d'infor-
mació, de cultura, de gent que
no atura de fer coses, i això
posa pressió damunt tu. Fas i
penses que potser no està bé.
És una menjada d'olla. I si trec
el disc i és una puta merda i
pensen "aquesta nina on va?".
Amb Pau Vallvé també par-
làveu sobre les lletres, més
enllà del so?
Sí i no. Perquè és una cosa en-
tre cometes que m'és igual. Jo
sent una cosa i l'escric d'una
manera que trob que està bé.
Hem perfeccionat qualque
cosa, però no volíem que fos
disco de l'any ni que sonés als
40 Principales. És un disc molt
"
DEPORTADA
DE PORTADA
6 Només fa tres anys
que escric cançons.
No em visualitzava
com artista"
Clica aquí i podràs
veure un vídeo

5. 98
íntim i xerr molt de jo i la músi-
ca que l'acompanya també és
molt meva –i seva–. En cap
moment hem pensat molt en
l'exterior. Estic contenta d'ai-
xò. Potser no funciona, però
hauré estat fidel a jo mateixa.
Sense ser un disc explicit, el
sento generacional i polític.
Va costar trobar un to més
poètic o amb més de punch?
Hi és el rerefons del moment
estrany que vivim...
Jo també crec que hi és. A
mi m'agrada com escric, però
va canviant. I cada cop és
més simple. El meu jo poètic
sa va perdent, o no. Tenim la
poesia com una cosa misteri-
osa i moltes lletres poden ser
així, però cada vegada estic
dient les coses més clares.
Vull explicar sense floritures,
però sense caure en el que és
explícitament personal.
Tot anava cap amunt en la teva
carrera. Però s’ha posat pel
mig una pandèmia. Et fa pena
que el coronavirus pugui fre-
nar la crescuda del projecte?
És un poc devastador que el
primer disc que has fet, que
hi has dedicat tant de temps
i tantes emocions, surti al
setembre quan sembla que tot
tancarà. Fa malet. A l'agost he
pogut seguir fent bolos, per-
què anant-hi tota sola és més
fàcil per segons quin lloc. Però
fa pena per l'emoció de poder
presentar el disc i que la gent
et vingui a veure, i que potser
no sigui com l'imaginava. Així
i tot, si puc fer alguna cosa, ja
estaré contenta.
Hi ha tota una generació de
joves que s’estrenen enmira-
llant-se en carreres que en un
temps no existiran. Potser no
podreu fer concerts com els
enteníem abans...
És rar i fred... Fer concerts
amb tothom ben apartat. No
pots sentir la mateixa calor.
No sé quan tornarà tot plegat,
però esper que passi. M'estim
més ser una mica pessimista,
per després endur-me més
alegries. La gent tindrà més
temps per escoltar el disc,
perquè normalment anam tan
saturats...
Dels directes que tenies pro-
gramats, un d’ells era a Pe-
dralbes. Tot just ara comen-
ces, però t’importa on tocar?
En quines condicions, a quin
preu van les entrades?
Sí, m'importa. Però no només
faig feina jo. Segons quin bolo
potser no em sent súper iden-
tificada, però és una oportu-
nitat i treball amb una disco-
gràfica que em cerca el millor.
Pedralbes no és un ambient
en què em solc moure, però
si fos tan primmirada i només
toqués a llocs que només van
d'acord amb les meves idees
i preus, no tindria quasi bolos
(riures). Tenc influència fins
a cert punt en com es fan les
coses.
Com preveus portar el disc
als concerts?
Són una reinterpretació, més o
manco. Perquè en el disc hi ha
temes de guitarra i veu, però
també de banda. Però vaig
decidir fer la gira tota sola. Els
temes canvien, però m'ajuda
a agafar rodatge i sentir-me
segura. Perquè em veuen una
nina sola i al principi igual
se'n riuen de jo. I tira, tira, i al
mateix bolo, veuen que m'ho
prenc seriosament i no és un
joc
Això t’ho has trobat?
Sí, moltes vegades. I és repug-
nant. Venint de dones i d’ho-
mes. És un xip que costa molt
de deconstruir. Sóc una dona,
puc fer això perfectament i
m’has de tenir el mateix res-
pecte que a deu tios tocant a
tota canya. És cansat haver-te
d’imposar i posar-te brusca
cada vegada.
D’illa en illa. No es pot
entendre Maria Jaume
sense els referents
illencs. Però no els
de casa, Mallorca,
que també els té
(Miquel Serra o Joan
Miquel Oliver), sinó el
d’altres joveníssimes
cantautores com Stella
Donnelly o Julia Jacklin,
les dues d’Austràlia.
La producció amb Pau
Vallvé, de banda o nua,
bedroom (Autonomia
per a principiants) o
feta d’esgarrapades
tenses (Més minuts que
paraules), surfeja l’indie
folk i el dream pop.
Un disc on fons i forma
sobrepassen per molt
la idea de debut,
de primera passa.
CRÍTiCA
DE PORTADA
9
"
Sóc una dona i
m’has de tenir
el mateix
respecte que a
deu tios tocant
a tota canya"
DEPORTADA
Clica aquí i
escolta el disc

6. 11
FLASHY
iCE CREAM
Els més
frescos
Text: Oriol Rodríguez
Fotos: Jaume Olsen
INQÜESTIONABLES
11
Clica aquí i podràs
veure un vídeo

7. 131212
INQÜESTIONABLES
INQÜESTIONABLES
Don Gelato
(Delírics, 2020)
és el disc amb què
Flashy Ice Cream
es destaquen com
un nom fonamen-
tal del nostre trap.
Dei n'hi do la que esteu liant
amb Don Gelato.
P. Giancana (veu): És el boom
més heavy que hem tingut.
Penya en plan escoltant-nos
de veritat. Gent que ens atura
pel carrer, que abans no ens
escoltava, i ens comenta que
ens hem regalat.
L’aparició de Don Gelato co-
incideix amb un moment molt
dolç per a la música urbana
en català.
P. Giancana: Però és que
ha de ser així. No veig res
d'excepcional. Si fa anys que
la música urbana ho peta a
Estats Units i fins i tot a Espa-
nya, per què no ho ha de petar
aquí. Som part del món. No
vivim aïllats. I tot just estem
començant. Estem fent créixer
una escena que va començar
amb la P.A.W.N. Gang.
DAAX (produccio): La P.A.W.N.
va crear un so i nosaltres: en
P. Giancana: La cosa va
comença a prendre forma
quan vam conèixer en DAAX,
però tot era una mica random,
perquè Sneaky era més rap i
jo més trap.
Sneaky Flex: Al principi ens
fotíem entre nosaltres: "mira
aquest! On va fent això del
trap".
DAAX: De fet en els orígens,
Flashy era un canal per penjar
els temes que anaven fem,
però nosaltres i molta penya
més.
P. Giancana: El punt d'inflexió
va venir amb el tema "Lon-
dres". I després ja va venir
"Si moro avui". Però tot va
començar amb "Londres", tot i
que aleshores encara rapejà-
vem en català i castellà. Però
en català tot sonava molt més
fresc. Podríem rapejar en cas-
tellà, sí, però no volem.
C. Turú: I també s'ha de dir
que fins que vam sorgir tots
nosaltres el rap que es feia en
català era, principalment, polí-
tic amb gent com At Versaris,
que molen molt i també son
de Sabadell. La gent no estava
acostumada a un altre tipus
de proposta.
Sabadell, Terrassa, Rubí...
En el passat Solo los Solo,
Falsalarma, At Versaris; ara
Lildami, 31 Fam, vosaltres...
El Vallès és el bressol de la
música urbana a casa nostra.
P. Giancana: Ara mateix a
Sabadell hi ha moltíssima gent
fent coses súper interessants.
Brillar o morir (Música Glo-
bal, 2019) va ser la carta de
presentació, Don Gelato sou
vosaltres en plena expansió.
DAAX: L'un no s'estén sense
l'altre. Tot segueix una mateixa
línia evolutiva on Brillar o morir
Dami, 31 Fang, nosaltres...
l'estem apropant al mains-
tream, de la mateixa manera
que ho han fet amb la seva
moguda sonant sense parar
a la ràdio Txarango o Oques
Grasses. Fins ara això no
havia passat i és el fruit d'anar
picant pedra durant tots
aquests anys.
Recordeu la primera vegada
que vau sonar a la ràdio?
C. Turú (audiovisuals): Sí, va
ser a una ràdio molt petita de
Manresa. Ara ja fa força temps
d'això.
Com vau començar amb
l'aventura de Flashy Ice Cre-
am?
Sneaky Flex (veu): Tant al
Paul (P. Giancana ) com a mi
ens mola molt el hip hop i la
cultura urbana. Sempre hem
estat molt vinculats a aquest
món.
és l'essència del projecte, una
prova, i Don Gelato l'evolució
i millora. Tot i que si no hi
hagués hagut confinament no
hi hauria hagut disc.
No entrava dins dels vostres
plans publicar ara un disc
nou?
Sneaky Flex: Teníem previst
fer-lo, però més endavant. La
primera setmana de confina-
ment en Paul em va trucar,
que anés a casa seva, que
estava sol. Vaig dir a ma mare
que marxava per dues setma-
nes i al final m'hi vaig estar
tres mesos. De tot allò va
sortir un disc.
P. Giancana: La primera idea
era publicar tres o quatre
singles i ara, al setembre,
tornar-nos a tancar a l'estudi
per fer el disc. Però va arribar
un punt en què teníem tant
material que si no haguéssim
fet el disc s'haguessin quedat
fora sis temes com a mínim.
D'aquesta unitat i cohesió se
n'ha beneficiat el disc.
DAAX: Ara som molt més grup,
sí. Però viure cada dia amb ells
té la seva gràcia.
P. Giancana: Una setmana
després que l'Sneaky vingués
a casa en Daax es va sumar al
confinament.
DAAX: Ho havíem de fer bé.
Vaig portar tots els aparells i
vam muntar un estudi a l'habi-
tació de la mare del Paul.
P. Giancana: Les col·
laboracions del Dami ("Sal-
sa") i Santa Salut ("Glaç") ja
estaven gravades d'abans del
confinament, però la de Lil
Didi ("XL") de 31 Fam va ser
durant l'estat d'alarma. Treia a
passejar el gos i venia a casa a
gravar (riures).
"
La P.A.W.N.
Gang va crear
un so. Nosaltres
l'hem apropat
al mainstream"
P. Giancana Sneaky Flex
Daax

8. 14
Com va ser l'experiència de
conviure i crear durant tres
mesos.
P. Giancana: No sempre va ser
fàcil, sincerament.
Sneaky Flex: Una cosa és viu-
re a la mateixa casa i una altra
conviure tot el dia sense poder
sortir al carrer. En una rutina
habitual, t'aixeques, esmorzes,
marxes a la feina o al curro i
et tornes a trobar per sopar.
Però durant aquella setmana
era despertar-se i ja topar-me
amb en Paul en calçotets
(riures).
P. Giancana: Sóc una persona
que necessita carrer. No poder
sortir em va provocar molts
atacs d'ansietat.
Més enllà de la música com
vau atacar aquesta ansietat?
P. Giancana: Sortia al balcó
a fumar-me el piti del chill.
Va haver-hi un moment que
semblava que s'acabava el
món, que ja no podríem sortir
mai més.
Sneaky Flex: Els divendres
pujàvem al terrat de l'edifici i
muntàvem les nostres feste-
tes.
Tocàveu per als veïns?
Sneaky Flex: No, ens muntà-
vem les nostres festes. Sí que
pujava un veí el Pere.
P. Giancana: És un personat-
ge mític del barri que coneix
tothom. És molt especial.
Sempre que veia que pujàvem
venia ell també i es passava
allà dues hores donant-nos la
xapa, explicant-nos les seves
bogeries i batalletes. Un pillat.
La resta dels veïns no eren tan
entusiastes. De fet, trucaven
a la poli.
Sí?
Sneaky Flex: Venien, però no
ens podien fer res.
P. Giancana: Era la Policia
Local. La primera vegada que
van venir els vam explicar la
nostra moguda, que érem
músics, que estàvem gravant
un disc, i ja no vam tenir cap
problema.
D'aquestes setmanes va
sortir "Alba", segurament el
vostre èxit més gran fins al
moment.
DAAX: "Alba" és un tema molt
semat.
P. Giancana: No anava a ser ni
un tema. Era com un diverti-
ment que anàvem a penjar a
Instagram fins que ens vam
adonar que allò era especial.
De fet, la vam fer en un dia.
No és un disc polític, ni de
bon tros, però sí que té cert
rerefons social.
P. Giancana: És a axí, però va
ser res conscient ni premedi-
tat. Va sortir així.
DAAX: Segurament som el
grup català de música urbana
més compromès políticament i
socialment.
P. Giancana: No vivim aïllats
del nostre entorn. Si hi ha una
injustícia, es diu en una cançó
i ja està. Som al·lèrgics a les
desigualtats i els abusos.
D'això va "Llàgrimes de
sang".
P. Giancana: Exacte. O "Buck
the Police", la nostra col·labo
amb Gitano i Cabra. Toleràn-
cia zero amb els abusos.
Hi ha discs que amb un
tema ja es justifiquen,
és el cas de Don Gelato,
la segona referència
d'estudi de la clica
sabadellenca, amagatall
d'aquesta petita gran
joia que és "Alba" des
de ja un dels himnes
referencials de la
nostra música urbana.
'Don Gelato' però, i
afortunadament, és
molt més. Imaginatiu,
enriquidorament
divers, fugint d'espais
comuns del gènere
(especialment en unes
lletres per sobre de la
mitja), lisèrgicament
lluminós... Flashy Ice
Cream han propulsat
el trap nostrat dues
passes endavant.
CRÍTiCA
INQÜESTIONABLES
theindianrunners.com
La discogràfica associativa
Prou
precarietat
musical
Clica aquí i
escolta el disc

9. 17
MARC
MiGÓ
¿Quin és el primer record que
tens vinculat a la música?
No són records molt prime-
rencs, però sí que recordo que
ma mare, sent petit, em va po-
sar el disc dels Beatles on hi
ha la cançó "Yesterday" -Help!
(EMI, 1965)-. A mesura que
anava sonant, la mare m'anava
explicant què deia la lletra.
Jo no entenia res però em va
atrapar. Després van venir els
Queen, que durant una època
els vaig escoltar bastant. Però
el primer amor musical van ser
els Beatles.
I aleshores vas començar a
estudiar música de forma
autodidàctica.
Em vaig aficionar a la música a
través dels Beatles però sense
cap compromís. Tot va canviar
quan vaig descobrir Mozart.
I va ser...
Va ser un descobriment casu-
al. Tenia 15 o 16 anys i el meu
avi em va regalar la col·lecció
de discos de la Deutsche
Gramophone. Allò sí que va
ser un xoc. Aquesta passió
sí que va ser la que em va
impulsar a voler aproximar-me
a la música, tocar-la i experi-
mentar-la. Però sí, era una
cosa que al principi feia amb
la boca petita.
I sempre amb el piano.
Teníem un piano a casa però
fins aleshores no l'havia tocat
mai. Va ser aleshores que em
vaig adonar que tenia certa
sensibilitat. De la mateixa
manera que ràpidament vaig
ser conscient que si ho volia
fer bé necessitava el guiatge
d'algú amb coneixements.
Tenia 16 anys i el meu món va
canviar de dalt a baix. El meu
sistema de valors i prioritats
va variar de forma radical i
molt ràpid. Vaig començar a
estudiar música i piano amb
Xavier Boliart i Liliana Sainz,
que ha estat la meva gran
referent i mestra.
Sobre la música clàssica
sempre ha pesat la llosa de
ser considerada una música
elitista, per a gent gran i de
classe alta.
No hauria de ser així, en ab-
solut, però l'elitisme, és cert,
existeix en certs sectors de
la música clàssica. L'abolició
d'aquestes implica acceptar
l'aproximació a altres estils
musicals sense mirar-los per
sobre de les espatlles. La
música és música més enllà
d'estils i hi ha d'haver diàleg
entre llenguatges. I si t'agrada
la banda sonora de La Guerra
de les Galàxies, t'agradarà
Mahler, segur.
I si t'agrada Radiohead, segu-
rament t'agradarà la músi-
ca clàssica contemporània
minimalista.
Exacte! Absolutament.
Mai et vas sentir un peix fora
del seu aquari? Als nois de 16
anys no els acostuma a agra-
dar la música clàssica.
Per res. La meva era una mili-
tància passional, gairebé emo.
Recordo que per anar de casa
a l'institut, anava amb bus i tri-
gava uns 45 minuts. Un temps
que aprofitava per escoltar,
gairebé sencer, el "Rèquiem"
de Mozart. Ben al contrari,
la meva militància em duia a
predicar entre els meus amics.
És més, a mi que sempre m'ha
apassionat la ciència, quan em
vaig començar a interessar per
la música, em sentia culpable.
Per què?
Em preguntava per què dedi-
cava tot el temps a intentar
fer música quan no en tenia
ni idea i no a estudiar ciències
que era el que la societat ens
deia que realment pagava la
pena.
El teu següent pas va ser
ingressar a l'ESMUC. És
impressionant la feina que
s'està fent i tot el talent que
hi està sorgint.
Vaig tenir la sort de poder es-
tudiar allà, sí. S'han fet coses
molt bones i el futur és encara
més bo.
La culminació a aquesta
etapa acadèmica va venir
amb el teu ingrés a la Juilliard
de Nova York, probablement
l'escola de música més pres-
tigiosa del món.
Anar a Nova York em va can-
viar la vida. La Juilliard és un
món a part. Un cosmos de mú-
sica on l'estudiant és l'epicen-
tre de tot. Ens mimen d'una
forma extraordinària. Nova
York és, certament, una ciutat
que no dorm, i tens accés a
infinitat de música. L'oferta és
interminable. Pel Carnegie Hall
passen regularment els millors
intèrprets del món. Cada dia
hi ha un concert interessat a
què anar. A Nova York ha estat
on m'he adonat que la música
clàssica no ha de ser un de-
partament estanc sinó un estil
en constant diàleg amb altres
expressions musicals.
Tens 26 anys i et vas apro-
par a la música clàssica als
16, però ja has viscut molts
moments importants. Quina
ha estat fins ara la teva millor
nit?
Entrar a la Juilliard i viure sol
a Nova York ja va ser un xoc.
Però és que a més, aquell
primer any vaig guanyar el
concurs de composició de
l'escola. L'orquestra de la Jui-
lliard, que no té res a envejar
a la Filharmònica de Nova
York, va estrenar l'obra. Va ser
impressionant.
Si fossis un artista de pop,
rock, o fins i tot electrònica o
hip hop a Catalunya tothom
parlaria de tot.
Ummm... És possible. De fet,
hauria estat així, sí (riures).
La música clàssica està molt
estigmatitzada. No importa. Jo
el que vull és seguir aprenent i
treballant amb altres artistes.
Ara el que tinc pendent és,
justament, fer una obra més
transversal i treballar amb
artistes d'altres estils.
TOT AL NOU
Va començar a tocar
el piano amb 16 anys
i amb 26 és la gran
promesa de la música
clàssica a casa nostra
(i internacionalment).
Es diu Marc Migó i tot
i la seva joventut ja
és un clàssic.
"
La música és
música més
enllà d'estils i hi
ha d'haver diàleg
entre llenguatges"
Text: Oriol Rodríguez
Foto: Xavi Torres-Bacchetta

10. 1918
BEAROiD
El món pot seguir girant, travessar pandèmies i tota mena de
sotracs, però si alguna cosa no canvia mai, és el poder curatiu
de la música, eixa eina amb què qualsevol músic pot exorcitzar
els seus espectres personals i empatitzar amb la resta de la
humanitat mitjançant la seua capacitat per a transmetre eixes
emocions que ens fan tan dolorosament (i joiosament, alhora, no
ho oblidem) humans. Els discos postruptura sentimental són, en
este sentit, un clàssic. Una categoria tan antiga com la mateixa
música popular, farcida d’obres ressenyables, totèmiques fins i
tot, i el valencià Dani Belenguer, àlies Bearoid (ara vivint de nou
a València, després d’uns anys a Barcelona) ha volgut sumar-s’hi
amb un segon àlbum que amplia el seu radi d’acció sense renun-
ciar a les seues senyes d’identitat.
Influït pel nou superpop del gallec Sen Senra, però també
(tal com ens confessava en entrevista per al nostre web) per les
produccions de Bad Gyal, Trippie Redd o el duet Bad Bunny/J
Balvin, mostra ara una factura més minimalista, una mena de
depuració d’estil que no defuig uns textos més desimbolts i
cruament sincers que mai, d’una honestedat punyent, amb els
que s’acosta – a la seua manera, és clar – al sad trap. Només
cal reparar en la utilització de l’auto tune o en el pathos d’una
melangia d’allò més apesarada, que té molt de generacional.
El resultat desprén el mateix multicromatisme que sempre,
en consonància amb el seu títol, el papagai que és com una
metàfora de la seua necessitat de fer tabula rasa i renàixer,
però amb l'ambivalència que li confereix el seu ventall de col·
laboracions (Adriana Proenza, One Path, Sr. Chen, Turian Boy i,
sobretot, la sempre aclaparadora Karma Cereza, de Muevelorei-
na, incendiant una molt caribenya “No te necesito”, que s’acosta
al dancehall) i un tram final que sí que es modula amb les sono-
ritats r’n’b i funk que li eren tradicionals (“Booty Call”, amb cita a
Jamiroquai, o “El Mar”, que fins i tot recorda el french touch de
grups com Phoenix). Elegància, hedonisme i amargor alhora, ca-
dències sensuals al ralentí, per ballar amb llàgrimes als ulls o per
encetar una necessària nova etapa: els diferents vessants d’un
músic que, més enllà d’adscripcions genèriques – la socorregu-
da etiqueta urbana –, creix a passes accelerades desprenent la
sensació que la seua millor versió encara està per arribar. Serà
només qüestió de temps.
Segon treball del trio format
per Roger Giménez al piano,
Pablo Yupton al baix i Joan
Terol a la bateria. Editat per
Temps Record i enregistrat
als estudis Panorama 1526
consta de nou composicions
pròpies. Un treball envoltat
de noms aràcnids i d'una
potència explosiva, amb certa
predominança de les tecles
de Roger Giménez, el projecte
respira influències de fàcil
etiquetatge a la primera com
Brad Mehldau o The Bad Plus.
Però això és només una petita
carta de presentació del que
les nou composicions fan
explotar a qui les escolta.
Joel Codina
Si ets un/a amant del boom
bap clàssic i les lletres crues
però també t’agraden les pin-
zellades de fusió amb altres
estils com ara el reggaeton
o el jazz, Zalamera és el teu
disc. El nou EP de la rape-
ra Lil Rússia i el productor
Jahzzmvn està format per set
cançons de pur hip hop de
carrer amb lletres empode-
rades i reflexives barrejades
amb nombroses referències
musicals, com ara en el beat
de "A Tu Vera" de Lola Flores
o amb el saxo de John Coltra-
ne a "Radical", creant un disc
de rap idoni tant per fans com
per nouvinguts al gènere.
Marc Ferrer
Salina és un tercet de Bar-
celona que s'ha proposat
reivindicar el so alternatiu de
guitarres cruixents de l’indie
dels anys noranta. Al disc han
combinat català i anglès de
forma natural a dues veus. El
treball compta amb una con-
traposició de sons melòdics
amb altres farcits de distorsió,
sabent defugir de caure en
tòpics i repeticions. L’obra
ha estat enregistrada a Gran
Canària i masteritzada a Chi-
cago. “Una resposta correcta”,
“Sense ombra” i “Set Me Free”
es troben entre les peces més
consistents d’un disc de per si
ben sòlid.
Maurici Ribera Torres
Som cucs a l’espera d’un
canvi de paradigma. Un virus
ens ha tingut tancades i és
ara quan hem de decidir si la
sortida al món serà en forma
d’alliberament o de resignació.
L’últim disc de l’empordanesa
Clara Peya, Estat de larva ha
estat gestat durant els mesos
de confinament i declara la
necessitat de crear noves
maneres de fer, de viure i de
sortir a volar lliures malgrat les
penes de la pandèmia. Ins-
trumental, íntim, delicat com
si es tractés de les passes
d’un insecte en formació, ens
explica la deliciosa història de
qui hiverna per florir.
Helena Martín Cuevas
Text: Carlos Pérez de Ziriza
Foto: Francesc Planes
Papagayo
SHUFFLEPLAY
Helsinkipro
2020
Estat de
larva
Zalamera
Arachnology
CLARA PEYA
LIL RÚSSIA
& JAHZZMVN
DDM TRIO
Vida Records
2020
Guspira Records
2020
Temps Record
2020
[Instrumental]
Lava
SALINA
Saltamarges
2020
[Emo punk]
[Rap]
[Jazz]

11. 21
CONCERTS
PANDÈMiCS
CONTRACRÒNICA
Retorn Jamboree - Clarence Bekker Band
Jamboree, 28 de Maig 2020
Fotos: Xavier Torres-Bacchetta
Retorn Jamboree - Clarence Bekker Band
Jamboree 28 de Maig 2020
Fotos: Xavier Torres-Bacchetta
Borja Penalba & Maria del Mar Bonet
Jamboree, 10 de Juliol 2020
Fotos: Àlex Carmona
Cruïlla XXS - Sopa de Cabra
Camp Nou, 17 de Juliol 2020
Fotos: Joel Codina
Cruïlla XXS - Sopa de Cabra
Camp Nou, 17 de Juliol 2020
Fotos: Joel Codina

12. 23
CONTRACRÒNICA
Nits del Fòrum - Hinds
Parc del Fòrum, 1 d’Agost 2020
Fotos: Eric Altimis
Nits del Fòrum - Hinds
Parc del Fòrum, 1 d’Agost 2020
Fotos: Eric Altimis
Cruïlla XXS - Lildami
Poble Espanyol, 2 d’Agost 2020
Fotos: Àlex Carmona
Cruïlla XXS- Sílvia Pérez Cruz & Marco Mezquida
Camp Nou, 4 d’Agost 2020
Fotos: Eric Altimis
Cruïlla XXS- Sílvia Pérez Cruz & Marco Mezquida
Camp Nou, 4 d’Agost 2020
Fotos: Eric Altimis
Nits del Fòrum - Núria Graham
Parc del Fòrum, 15 d’Agost 2020
Fotos: Eric Altimis
Nits del Fòrum - Núria Graham
Parc del Fòrum, 15 d’Agost 2020
Fotos: Eric Altimis

13. 25
Encara avui trobem a faltar Bert
Jansch, el músic escocès de folk,
ens va deixar el 2011.
El 2007 va actuar al CCCB de
Barcelona dins dels actes de "Els
recuperadors", un projecte destinat
a reivindicar la memòria històrico-
musical. El seu concert va venir pre-
cedit d’un documental sobre música
folk britànica dels anys seixanta i
setanta i de l’actuació de Voice Of
The Seven Woods com a teloner.
Va ser molt emotiu poder entre-
vistar-lo moments abans de l’actu-
ació. Molt interessant tot el que ex-
plicava, incloent les aportacions ben
sucoses de la seva muller, la cantant
de folk Loren Auerbac, present a
l’entrevista. Loren Auerbac, desgra-
ciadament, també ens va deixar poc
després de que ho fes en Bert.
Aquell vespre, Bert Jansch va
saber combinar com mai temes
propis amb altres de tradicionals o
d'artistes de folk obscur a reivindicar
i de curt llegat discogràfic.
L'exmembre de Pentangle, banda
seminal del folk britànic, presentava
The Black Swan (Drag City, 2006);
però estic convençut que la majoria
del públic va poder degustar peces
de les quals mai abans n'havia pogut
gaudir. Va afegir les seves dosis de
blues, jazz i experimentació al no
gens convencional folk que tant el
caracteritzava, transmetent justícia i
una carrera vertaderament sòlida
Com a curiositat, recordo que ens
va explicar que unes hores abans
havia cantat un tema a mitges amb
Pete Doherty a l'escenari, i que entre
les seves fans s’hi podia comptar
Kate Moss, que constantment l’ha
anat anomenat. Anècdotes que mai
t'esperaries d'aquest folkman.
Sí, el seguim trobant a faltar!
De bolos
amb en
Maurici
25
Bert Jansch
Divendres 13 d'abril de 2007
CCCB, Barcelona
CONTRACRÒNICA
Nits del Fòrum - Carolina Durante
Parc del Fòrum, 21 d’Agost 2020
Fotos: Xavier Torres-Bacchetta
Sala BCN - Nueva Vulcano
Castell de Montjuïc , 27 d’Agost 2020
Fotos: Jaume Olsen
Nits del Fòrum - Toundra
Parc del Fòrum, 2 de Setembre 2020
Fotos: Eric Altimis
Nits del Fòrum - Toundra
Parc del Fòrum, 2 de Setembre 2020
Fotos: Eric Altimis
Text: Maurici Ribera

14. 26
Tots els que alguna vegada hem estat a Filadèlfia sabem que per
anar a l'Aeroport, des d'Indepence Hall millor que no et passis de
llarg per Market St, perquè si no et fiques a l'Oest de Filadèlfia,
tot i que en línia recta hi arribes directament. Això és el que li va
passar al meu taxista. I llavors li vaig deixar en safata: “In West
Philadelphia, borned and raised…”.
Aquí es va encetar una conversa surrealista on li vaig explicar
que jo a Will Smith el recordava amb un accent de Cuenca i fent
bromes sobre Chiquito de la Calzada i el Betis. Evidentment, el
taxista va flipar.
I és que amb el naixement de les televisions (estatals) priva-
des, el rap, el hip-hop i els colors àcids i divertits de Califòrnia;
El Principe de Bel-Air va arribar a casa nostra el 1991. Un any
abans, concretament el 10 de setembre de 1990, la NBC l’es-
trenava als Estats Units. La seva influència a la cultura popular
encara perdura avui dia.
Una sèrie que es va estrenar en plena efervescència del hip-
hop més generalista només podia anar amunt, més si el prota
era Will Smith i els productors Quincy Jones i Bennhy Medina.
De fet, El Principe de Bel Air, està inspirada en la vida personal
del mateix Medina.
El Principe de Bel Air s'incia amb el jove Will involucrat en un
accident que mai no s'acaba de desvetllar i la seva mare l’envia
amb la família que té a l’altra punta del país, a l’assolellada Cali-
fòrnia i a un context socioeconòmic totalment diferent del seu,
Bel-Air. Una sèrie 100% afroamericana que, tot i la seva voluntat
còmica, toca temes que encara ara viu i pateix aquesta comuni-
tat als Estats Units: racisme, classisme, violència...
De la mateixa manera, la cultura del hip-hop impregna cada
minut de cada escena. I és que no oblidem que és una sèrie
eminentment de i sobre adolescents. I els adolescents, majori-
tàriament afroamericans, de l'època estaven amarats de hip hop
en tots els seus vessants, de la música a la moda.
Trenta anys després d'haver canviat la història catòdica, s'ha
anunciat que El Principe de Bel Air tornarà, ara convertida en pel·
lícula. Diuen que serà com havia d’haver sigut, molt més fosca.
L’editorial barcelonina Contra publica Histo-
rias de terror, el debut literari de Liz Phair.
Potser els fans d'un dels grans noms del rock
alternatiu dels noranta i alhora una de les
seues grans icones femenines, aborden el
seu esperat debut literari – perquè així caldria
qualificar-lo – amb certa sorpresa.
Els i les més fidels no trobaran aquí
massa anècdotes sobre el seu ascens a la
primera divisió de l’indie rock, ni tampoc
massa claus ni referències musicals per ex-
plicar el seu trànsit fins a una certa comer-
cialitat, per molt que tòtems femenins com
Patti Smith o Kim Gordon hagen estat citats
com a precedents en l’àmbit biogràfic.
En certa manera, Historias de Terror
no és una biografia d'una estrella del rock
a l’ús. Ni de bon tros. És més aviat una mos-
tra confessional d’aprenentatge vital. Un
recull de relats escrits en primera persona,
sense ordre cronològic, que exploren – des
de la infància fins a la maduresa – assump-
tes per a tots i totes capitals com l’amistat,
la família, l’amor, el sexe, les relacions de
parella, la maternitat, les diferències socials
i culturals o el paper de la dona en la indús-
tria del rock.
Una col·lecció de textos escrits amb una
honestedat i una atenció al detall extraordi-
nària que ens descobreixen a una estupen-
da narradora, detentora d’una rúbrica que
va molt més enllà del que ens haguérem mai
imaginat per les seues cançons, per molt
que sempre haja afrontat el foli en blanc
sense pèls a la llengua. Una biografia, sense
dubtes, sorprenent. Un dels llibres musicals
que té tots els números per l’sleeper del
2020, la insospitada revelació en territori de
literatura rock.
Text: Laura Peña
Text: Carlos Pérez de Ziriza
HiSTORiAS
DE TERROR
Liz Phair
EL PRiNCiPE
DE BEL-AiR
30 anys
que el
hip-hop
va entrar a
casa nostra
CULTURA DISPERSA

15. 28
ALBERT
MiRALLES
Quin va ser el disc que va inaugurar la
teva col·lecció?
La línia és difosa, perquè el meu pare
tenia una discoteca a Sabadell i era DJ.
Tenia una gran col·lecció de vinils i molts
me'ls vaig quedar jo. Però el primer que
em vaig comprar amb els meus diners
va ser The Wall - Live in Berlin (Mercury
Records, 1990) de Roger Waters.
Quin és el disc que has escoltat fins a
cremar-lo?
He de dir-ne dos. Un és Amorica (Ameri-
can Recordings, 1994), l'obra culminant
de Black Crowes. L'altre és Born to Run
(Columbia, 1975), cim creatiu de Bruce
Springsteen. El primer disc que em va fer
somiar de ser una altra persona.
Quin casset no deixava de sonar mai al
cotxe dels teus pares?
He de tornar a dir dos. Brothers in Arms
(Warner, 1985) de Dire Straits, que el
considero un gran disc. L'altre és True
Stories (Sire Records, 1986) dels Talking
Heads.
Amb quin disc et vas voler convertir en
una estrella del rock?
Exile on Main St. (Rolling Stones Records,
1972) de Rolling Stones. Representa tot
el que és i significa el rock'n'roll. Un disc
perfecte de dalt a baix.
En quin disc t'hauria agradat aparèixer
en els títols de crèdit?
Dr. John's Gumbo (Atco, 1972). És el disc
que Dr. John va fer en homenatge a Nova
Orleans, la seva ciutat. Una carta d'amor a
la seva tradició musical.
Quin disc hauria de tenir tothom obliga-
tòriament?
El disc antològic amb totes les cançons
de Robert Johnson, The Complete Recor-
dings (Sony, 1990).
Un disc nostrat?
Al límit de la tonalitat (The Indian Runners,
2020) de La Ludwig Band. És la mescla
perfecta entre Blonde on Blonde (Colum-
bia, 1966) de Bob Dylan i Dioptria (Edigsa,
1978) de Pau Riba.
Un plaer pecaminós?
Hi ha una cançó de la Whitney Houston
que m'encanta: "I Wanna Dance with
Somebody (Who Loves Me)". És els 80
condensat en una cançó.
Un disc que compraries només per la
seva portada?
No és una portada molt celebrada però
crec que Illmatic (Columbia, 1994) de Nas
va canviar els preceptes del hip hop.
L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
L'últim que m'ha obsessionat de veritat ha
estat el Damn. (Interscope, 2107) de Ken-
drick Lamar. Per mi és el What's Going On
(Tamla, 1971) del hip hop.
Text: Oriol Rodríguez
Foto: Jaume Olsen
LA COL·LECCIÓ
Albert Miralles és,
juntament amb Roger
Seró i Laia Vidal, el
conductor d'Els Experts,
el programa d'iCat FM
que cada dia de dilluns
a divendres, de 7:00
a 10:00, ens desperta
en la millor música
nostrada. Tota una veu
autoritzada, més si es
tracta de rock d'arrels,
blues i funk. Aquesta
és la seva col·lecció.
hola@u98music.cat
u98music.cat
Escolta aquí
la playlist de
l'Albert Miralles