3. Presentem en estes pàgines les actes de les Jornades sobre Ensenyaments Artístics
Superiors que van tindre lloc en el Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de
València els dies 7 i 8 d'abril de 2017, jornades que van ser organitzades per l'Associació
de Docents de Música i Arts Escèniques de la Comunitat Valenciana (ADMAECV).
En eixos dies es va debatre àmpliament els problemes que afecten estos ensenyaments en
l'actualitat i les seues perspectives de futur. No obstant això, per als organitzadors no va
ser un congrés més sinó la representació d'una reivindicació històrica per part del
col·lectiu relacionat amb este tipus d'estudis: el reconeixement dels Ensenyaments
Artístics Superiors com a ensenyaments superiors de ple dret i l'abandó definitiu de les
ambigüitats administratives a les quals estan sotmeses.
A part del valor reivindicatiu d'estes, les Jornades van tindre també un valor testimonial
de la força que un col·lectiu, que tradicionalment no és molt reivindicatiu i que té una
facilitat enorme per a fragmentar-se i fins i tot enfrontar-se, pot arribar a mostrar si es
mostra unit. Per això, els organitzadors no solament van convocar als músics sinó també
als dissenyadors, actors, ballarins, ceramistes, restauradors, etc. I per al desenvolupament
de les mateixes es va convocar a l'espectre més gran possible de les persones i entitats
relacionades amb estos ensenyaments (polítics, professors, alumnes, sindicats, altres
comunitats, etc.) amb l'objectiu d'obtenir una radiografia la més exacta i extensa possible
de la problemàtica que ens afecta. Estes actes donen fe d'este fet.
Els dos dies de debats es van desenvolupar d'una manera fluida i intensa com testimonien
les intervencions dels ponents. Estes actes s'han redactat transcrivint les intervencions
dels participants. En tot moment l'editor va optar per intentar no mitigar, en la mesura del
possible, la vivor i l'espontaneïtat de moltes de les intervencions. Amb eixa finalitat es va
transcriure íntegrament la ponència de cadascun dels participants a partir dels àudios
d'aquells dies i posteriorment es va realitzar una revisió tractant d'eliminar reiteracions,
expressions supèrflues, excuses i altres coses típiques que es donen quan es parla amb
naturalitat. Esta revisió va ser enviada als ponents perquè corregiren, aportaren coses
noves o donaren el seu vistiplau a esta. Lamentablement i per un error, alguns ponents
van rebre la seua transcripció sense revisar amb el que el seu treball va ser major, des
d'estes pàgines els demanem disculpes per este fet. D'igual manera i per diversos motius
no va ser possible contactar amb diversos ponents i per tant la seua intervenció va quedar
4. tal com va ser transcrita dels àudios (esta circumstància s'indica al començament de les
ponències no revisades).
A vegades i per a aclarir alguna afirmació del ponent o alguna referència a un fet, persones
o ponències anteriors s'utilitzen notes al peu a pàgina que aclareixen el que el ponent
explica.
Fruit d'estes Jornades va ser signada una declaració institucional unes setmanes després
amb les forces polítiques de la nostra comunitat. Posteriorment eixa declaració també va
ser ratificada pels sindicats (el document pot consultar-se en l'annex II d'estes actes).
Mitjançant este acord les forces polítiques es varen comprometre a treballar perquè els
nostres ensenyaments aconseguisquen l'estatus d'ensenyaments superiors amb tots els
seus drets. Això va ser una mostra que la unió del nostre col·lectiu pot obtenir fruits i eixe
fruit va ser sembrat durant estes Jornades.
Estem redactant este pròleg el 28 d'abril de 2019. Hui és dia d'eleccions generals al nostre
país i d'eleccions a la Generalitat Valenciana. Estes actes han de servir per a, a més
d'entendre els problemes que ens afecten, mostrar allò que es va dir, el que es va acordar,
allò que s'ha fet de l'acordat i el que queda per fer. Al nou govern que isca de les urnes li
espera la tasca de portar a bon port el que es va dir en aquells dies i estes actes ha de servir
de testimoniatge d'eixa reivindicació històrica per part del nostre col·lectiu.
Abans de finalitzar, l'ADMAECV vol agrair des d'estes pàgines la col·laboració prestada
per part de l'ISEACV pel seu assessorament, al Conservatori Superior de Música Joaquín
Rodrigo de València i especialment a Maria Dolores Tomás i Sonia Sifres per posar a la
nostra disposició les seues magnífiques instal·lacions, a Gregorio Jiménez per l'esplèndid
treball d'enregistrament d'àudio i vídeo que va permetre que tant ponents com públic
pogueren escoltar tot el que allí es va dir, a Jaume Talens Rodríguez per la seua ajuda en
la revisió i adaptació al valencià d'estes actes i a Carles Subiela, president de l'empresa
Consolat de Mar, a qui agraïm la generositat del seu patrocini.
Juan Pablo Hellín
València, 28 d´abril de 2019.
6. PONENTS
En Pedro Vicente Alamà
En José Francisco Almería Serrano
Prof. José Vicente Asensi Seva
En Marc Candela
Na Mª José Catalá Verdet
Prof. Miguel Ángel Centenero Gallego
Dra. Teresa Cháfer Bixquert
Prof. Javier Colomer Ramos
Profa. Rosa Esteban Esteban
Prof. Leopoldo García Aranda
Prof. Leopoldo García Aranda
En Josep Manel Garcia Company
En Ferran Vicent Garcia Ferrer
En D. Arturo García Muñoz
En Francisco Javier García Latorre
Dra. Carmen Giménez Morte
Prof. Xavier Giner Ponce
Na Isabel González Delgado
Dr. Remigi Morant Navasquillo
Dr. Manuel Martínez Burgos
Prof. Ángel Ramón Martínez García
Dr. Rodrigo Madrid Gómez
Na. Ana Martínez Gorostiza
Na Araceli de Moya Sancho
Profa. Encarna López de Arenosa Díaz
Dr. Vicent Llimerà Dus
Prof. Alberto Rosado Carabias
Prof. Pascual Timor Hermano
Na D. Mª Luisa Vico Nieto
Dr. Álvaro Zaldívar Gracia
7. ÍNDEX
Ponència inaugural: Antecedents sobre l´ordenació dels Ensenyaments Artístics
Superiors a Espanya.
Prof. Xavier Giner Ponce………………………………………………….……... p. 2
Taula redona: Els Ensenyaments Artístics Superiors la Universitat…………….. p. 18
Dra. Teresa Cháfer Bixquert ……………………………………………………..p. 19
Dr. Rodrigo Madrid Gómez ……………………………………………………..p. 24
Dr. Remigi Morant Navasquillo …………………………………………………. p. 33
Taula redona: Gestió dels Ensenyaments Artístics Superiors entre l´ Estat
i les diferents comunitats autónomes ……………………………………………..p. 38
Dr. Álvaro Zaldívar Gracia ……………………………………………………… p. 39
Prof. Miguel Ángel Centenero Gallego …………………………………………. p. 46
Dr. Manuel Martínez Burgos ……………………………………………………. p. 53
Prof. Alberto Rosado Carabias ………………………………………………….. p. 59
Taula redona sobre la situació actual dels Ensenyaments Artístics
Superiors a la Comunidad Valenciana i perspectiva de futur …………………….p. 63
En Marc Candela …………………………………………………………………p. 64
En Ferran Vicent Garcia Ferrer …………………………………………….......... p. 67
Na D. Mª Luisa Vico Nieto ……………………………………………………… p. 71
En José Vicente Asensi Seva ……………………………………………………. p. 74
En Leopoldo García Aranda …………………………………………………….. p. 77
En Pascual Timor Hermano ……………………………………………………... p. 81
En Ángel Ramón Martínez García ………………………………………………. p. 84
En Rosa Esteban Esteban …………………………………………………………p. 87
Na Isabel González Delgado …………………………………………………….. p. 89
En Arturo García Muñoz ……………………………………………………........ p. 91
Na Ana Martínez Gorostiza ……………………………………………................p. 93
8. Mesa de debat. Propostes per als Ensenyaments Artístics Superiores a la
Comunitat Valenciana. Planes de millora …………………………………...........p. 94
En Francisco Javier García Latorre ……………………………………………… p. 95
En Pedro Vicente Alamà ………………………………………………………… p. 102
En José Francisco Almería Serrano ………………………………………………p. 109
En Mª José Catalá Verdet ………………………………………………............... p. 113
En Araceli de Moya Sancho ……………………………………………............... p. 118
Taula redona: El docent d´Ensenyaments Artístics Superiors:
Competèncias i formació …………………………………………………………p. 122
Dr. Josep Manel Garcia Company ………………………………………………. p. 123
Dra. Carmen Giménez Morte ……………………………………………………. p. 126
Prof. Xavier Giner Ponce …………………………………………………………p. 141
Dr. Vicent Llimerá Dus …………………………………………………………. p. 146
Prof. Javier Colomer Ramos ……………………………………………………...p. 153
Ponència de clausura.
Profa. Encarna López de Arenosa Díaz …………………………………………..p. 159
Annex I (documentació de suport ponencia inaugural) …………………………..p. 167
Annex II (declaració institucional sobre Ensenyaments Artístics Superiors) ….... p. 187
Annex III (programa de las Jornades) …………………………………………… p. 189
12. 2
Xavier Giner Ponce
Professor de l'Escola d'Art Superior de Disseny de València, professor de Producte i psicoanalista.
__________________
Abstract: El ponent realitza un recorregut per la història dels Ensenyaments Artístics Superiors durant els
últims 50 anys analitzant el que cada llei educativa ha aportat a estos estudis i assenyalant els encerts, així
com els punts febles d'estes. Explica el procés d'incorporació dels estudis de Belles Arts a la Universitat i
recalca l'impuls que per a estos ensenyaments va tindre la llei de creació de l'ISEACV, assenyalant, al seu
torn, les causes de la seua incapacitat per a desenvolupar els objectius per al que va ser creat. Enumera les
qüestions que queden pendents de resoldre en este tipus d'ensenyaments (ROF, Suplement Europeu al
Títol, homologació dels cossos, els problemes d'estar enquadrats dins dels ensenyaments secundaris, etc.)
i presenta quatre alternatives possibles per al futur de les mateixes amb l'objectiu de traure-les de la
situació d'estancament en la qual es troben actualment.
Paraules clau: Belles arts, Alejandro Font de Mora, Justo Nieto, LOE, LOGSE, LOMQUE, Llei General
d'Educació. Universitat de les Arts, ISEACV, integració/adscripció a la Universitat.
___________________
Bon dia, en primer lloc, voldria donar les gràcies a l'Associació de Docents de Música i
Arts Escèniques de la Comunitat Valenciana [ADMAECV] per la iniciativa valenta,
atrevida i necessària que ha dut a terme i especialment a Javier Pallás amb qui vaig
coincidir plenament que estes jornades eren necessàries. Crec que és el moment per a
realitzar-les i crec que fa temps que hauríem d'estar posant damunt de la taula les
qüestions fonamentals que tenen a veure amb l'organització i el funcionament dels
nostres ensenyaments.
Vull fer un recorregut per la història del que han estat les esperances i les decepcions
dels últims 47 anys dels nostres ensenyaments. Crec que en el recorregut que us propose
podrem observar com es va articulant, per una banda, l'esperança que per fi els
Ensenyaments Artístics Superiors [EEAASS] a Espanya tinguen una adequada ubicació
en el sistema educatiu i com, a poc a poc, eixes esperances es van veient frustrades cada
cert temps pel fet que resten peces fonamentals que no acaben de desenvolupar-se.
Si veieu el quadre que va des de la Llei General d'Educació1
fins a l'actualitat veureu
que l'origen d'este assumpte és la Llei General d'Educació, llei que, malgrat ser una llei
1
Vegeu annex I, pàgina 167 (meitat superior).
13. 3
franquista, és la primera llei que d'alguna manera ens situa dins del sistema educatiu
espanyol, encara que una mica al marge.
Quan vaig arribar a este sector 27 anys, vaig sentir per primera vegada la història de la
incorporació a la Universitat de les Belles arts i des de llavors cada vegada que ix el
tema de les EEAASS, abans o després apareix la qüestió de la incorporació de les
escoles de Belles Arts a la Universitat i la seua conversió en facultats i de com va
succeir el fet que ens vàrem quedar fora i el món es va dividir entre les “belles” i les
“lletges”. A nosaltres ens va tocar la posició de “Ventafocs” i des de llavors transitem
per la marginalitat del sistema.
Això és el que vull recórrer amb vosaltres i el que us vull mostrar.
Esta era la situació en el punt de partida de 1970,2
clarament es veuen com dues plaques
tectòniques, dues grans regions que tenen una tradició i una cultura comuna. En una part
se situa la Música, les Arts Escèniques i la Dansa i en l'altra les Arts Aplicades i les
Belles Arts.
El Disseny, la Conservació i Restauració som fills de les Arts Aplicades, el primer títol
de Disseny és de l'any 67, el primer de Restauració és d'eixa època més o menys, però
en qualsevol cas és veritat que estem articulats en una espècie de cultura comuna o
parcialment comuna.
Esta és la història, este és el punt de partida i la qüestió és: Què va passar? Generalment
en la meua reconstrucció dels fets, la Llei General d'Educació va ser molt ben rebuda en
el nostre sector perquè permetia i articulava coses que d'alguna manera el sector va
entendre que col·locaven a estos ensenyaments en una posició, per fi, interessant i
adequada per a iniciar el camí cap a normalització d'eixos ensenyaments. La llei és de
1970 i preveia, com tots sabeu, en la seua disposició transitòria segona la incorporació
de les escoles de Belles Arts, conservatoris superiors de Música i escoles d'Art Dramàtic
a les universitats a més de preveure també la possibilitat que algunes escoles d'Arts i
2
Vegeu annex I, pàgina 170.
14. 4
Oficis es pogueren incorporar a la Universitat, encara que en este cas sol com a escoles
universitàries.
Esta situació és l'origen del tema i ací va començar tot si se'm permet dir-ho així. He
trobat un article d'El País de l'any 1976 en el qual si li llevem la paraula Belles Arts i
posem EEAASS continua sent absolutament vigent hui.
En l'article es parlava tant del descontent del sector com de la necessitat de regular d'una
manera definitiva estos ensenyaments i parlava del que va succeir i este és el primer
punt que vull subratllar.
Com sabem l'any 1978 només les escoles de Belles Arts van entrar en la Universitat i
les altres EEAASS es van quedar fora. Això es va deure al fet que el Ministeri
[d'Educació] no volia iniciatives individuals. De fet, en 1976 succeeix que l'Escola de
Belles Arts de Madrid signa un conveni amb la Universitat Autònoma de Madrid per a
integrar-se en la Universitat i el Ministeri rebutja eixa proposició al·legant que no
acceptaria accions individuals, la seua premissa era que o entraven tots o no entrava
ningú.
Com veieu la llei és de 1970. L'any 1976 encara no s'havia fet res sobre els nostres
ensenyaments i en el 1978 és quan el Ministeri crea una comissió on estan tots els
ensenyaments presents per a discutir el futur d'estes. D'eixa reunió, realitzada el 14 de
desembre de 1978, els directors de les escoles de Belles arts es van alçar, es van
absentar i van signar un document conjunt sol·licitant al Ministeri (vist que no hi ha
possibilitat de posar-se d'acord en conjunt amb la resta d´EEAASS) la incorporació de
les escoles de Belles Arts a la Universitat. L'abril del 1979 es publica el reial decret
mitjançant el qual es produeix este moviment.
Mentrestant, què havia passat amb els altres? Doncs alguna cosa que a mi m'ha fet
reflexionar molt durant este temps i és el següent: la nostra discussió, la discussió dels
músics, la discussió de les escoles d'Arts Aplicades era “jo sí, però tu no”, “jo sí que sóc
superior, jo sí que sóc universitari però tu no” i davant això ens vàrem quedar
paralitzats.
15. 5
La primera reflexió que trac d'això és que som un col·lectiu que tenim una enorme
capacitat de dividir-nos i enfrontar-nos entre nosaltres, tenim una dificultat enorme
d'actuar col·lectivament, per això l'acció de l´ ADMAECV em sembla tan important
perquè sent una associació de docents de Música i Arts Escèniques han tingut clar que
convocaven al conjunt i no solament la seua legítima part i en eixe sentit està el meu
primer toc d'atenció perquè realment eixa divisió ens va impedir accedir a la
Universitat. Això és el que passà com us deia el 14 de desembre de 1978 i des de llavors
seguim així.
El curiós és que les EEAASS a Espanya no inclouen a les Belles Arts legalment perquè
el fet és que les Belles Arts són ensenyaments universitaris. La qual cosa produeix a
vegades una certa ironia.
Els Ensenyaments Artístics Superiors a Espanya són les que estan en blau en este
esquema que us mostre.3
Què va passar a partir d’ací? Que va vindre una situació molt
anòmala. A més, us recorde, que ens “va enxampar” (ho direm així), la transició amb
tota la convulsió política que va comportar al nostre país.
Això em porta a la meua segona reflexió: crec que som uns ensenyaments que es van
quedar atrapats, que van estar mal resolts en el moment inicial de la transició i des de
llavors tenim pendent la seua resolució. Es va produir la transició democràtica, va
succeir que van començar els primers governs democràtics i com passa moltes vegades,
ens van col·locar en la part última de les decisions administratives que cal prendre.
Si observeu, des de l'any 1970 fins a l'any 1990, any en què en la LOGSE4
apareix per
primera vegada es mostra una clara articulació dels nostres ensenyaments, passen 20
anys, període de temps en els quals estem “nadant” en una situació una mica indefinida.
És veritat que hi ha un reial decret (l'any 1984) que va ser fonamental perquè permetrà
desenvolupar els plans experimentals, sobretot, marcarà les línies de la nostra renovació
pedagògica.
3
Vegeu annex I, pàgina 171 (meitat superior).
4
Llei orgànica General del Sistema Educatiu que va ser publicada en el BOE el 4 d'octubre de 1990 i que
va substituir a 5la Llei General d'Educació de 1970.
16. 6
La tercera reflexió que vull fer és que som un sector que, des de fa molt temps, sabem
que no podem esperar molt de l'administració, que hem d'anar per davant de
l'administració, que l'administració el millor que pot fer és regular allò que nosaltres li
anem proposant, però si esperem que ho regulen realment ens quedem sempre sense
regulació.
La LOGSE (1990) és la llei que ens va permetre entrar d'una manera clara i definida en
el que és el sistema educatiu espanyol. Entrem a més en qualitat d'Ensenyaments de
Règim Especial i això té el seu interés que mostra una altra anomalia del sistema. Ningú
sap què vol dir en termes administratius “Ensenyaments de Règim Especial” és per això
pel que en absència d'una regulació administrativa per a esta categoria anomenada de
“règim especial”, ens han regulat com a Ensenyaments de Règim General.
Esta és una altra de la paradoxa a les quals hem d'enfrontar-nos, la llei ho diu alt i clar,
som ensenyaments de règim especial, la LOE ho confirmarà 16 anys després, encara
que la veritat és que això no se sap ben bé quin format és eixe.
La qüestió rellevant és que s'estableix l'equivalència dels nostres títols amb el conjunt
del sistema educatiu, la qual cosa sens dubte és un guany. En el quadre següent5
, la
primera placa tectònica (Art Dramàtic, Dansa i Música) es fa equivalent a llicenciatura.
De la segona placa tectònica ha desaparegut la paraula “Arts Aplicades” apareixent un
nou sintagma estrany i confús que es diu “Arts Plàstiques”, es manté també el sintagma
Disseny i es manté el sintagma Conservació i Restauració, però en este cas la titulació
és equivalent a una diplomatura universitària.
M'interessa subratllar este asterisc6
perquè és important entendre que assenyala una
variable en els nostres ensenyaments en esta placa tectònica7
.
La variable de la qual parle fa referència al fet que els nostres títols formatius de Grau
Superior són per a majors de 18 anys. Això és important assenyalar-ho perquè
l'Ensenyament Professional, en el cas de Música i en el cas de Dansa s'organitza en una
5
Vegeu annex I, pàgina 172 (meitat inferior).
6
Vegeu annex I, pàgina 174 (meitat superior).
7
Es refereix als ensenyaments de Ceràmica, Disseny, etc.
17. 7
seqüència que conclou al cap de 18 anys, però per a Arts Plàstiques i Disseny
l'ensenyament professional s'inicia amb 18 anys. Què vol dir això? Des del punt de la
vista de l'organització i el funcionament és molt senzill, els drets d'un ciutadà de 18 anys
són completament diferents dels d'un ciutadà de 16, 14, 13 o 12, ocórrent per exemple
que un pare que vulga saber les notes dels seus fills si estos tenen 18 anys, no li les puc
dir, en canvi si tenen 16, sí que li les he de dir. Això és el que passa en estos
ensenyaments. És a dir, la participació dels alumnes en el govern dels centres és
completament diferent en un cas i en l'altre.
Seguint amb la meua exposició ens remuntem a 1990, any en què es publica la LOGSE,
llei que suscita un gran entusiasme en el sector, encara que tornem a trobar-nos de nou
amb un desenvolupament normatiu de la mateixa que és lent, molt lent. Es tarda molt
temps a posar en marxa tot el que la llei desenvolupa respecte als nostres ensenyaments,
tant és així que en 1997 es redacta un informe en el qual es ve a plantejar la necessitat
d'una llei d'Ensenyaments Artístics Superiors, alguna cosa que ja havia estat plantejada
en 1970 i que va quedar pendent i alguna cosa que torna a ser plantejada l'any 1997,
tornant-nos a trobar en una situació en la qual els uns pels altres “la casa se'ns va quedar
una altra vegada sense agranar”.
Setze anys després de la LOGSE (2006) arriba la LOE8
, una llei, per a mi, fonamental
per dues raons, ja que confirma tot el que la LOGSE havia posat damunt de la taula i a
més ens declara Ensenyaments Superiors de ple dret formant part de l'Espai Europeu
d'Educació Superior. Entre els setze anys que separen la LOGSE de la LOE, va
aparéixer a Europa una nova lògica d'organització que té a veure amb la creació d'un
espai comú per a l'Ensenyament Superior que permet tant la lliure circulació dels titulats
com la dels estudiants. Entenc que esta estructura és una peça clau per a pensar el nostre
futur i és una peça que està pendent de desenvolupar legislativament.
Les EEAASS encara no han estat definides en com s'articula la seua relació amb l'Espai
Europeu d´Educació Superior. A més, la LOE, per primera vegada, ens permet la
possibilitat de desenvolupar títols de grau i de postgrau o ensenyaments (perquè el
8
Llei orgànica d'Educació aprovada el 6 d'abril de 2006 i que va estar en vigència fins a la promulgació
de la LOMQUE en el curs 2014/15.
18. 8
Tribunal Suprem no es moleste)9
de grau i ensenyaments de postgrau. És a dir, tenim
plenes competències en els ensenyaments de grau, plenes competències en màsters
oficials i tenim la possibilitat, per primera vegada, de desenvolupar doctorats específics
en conveni amb les universitats. Eixes dues peces, l'Espai Europeu d'Educació Superior
i l'ensenyament de postgrau són fonamentals perquè determinen el fet de la necessitat
del reconeixement d'investigació en el nostre àmbit, per tant, no es pot sostenir que som
plenament ensenyaments superiors que impartim màsters o doctorats sense al mateix
temps reconéixer-nos la capacitat investigadora. Tot això com tots sabeu està pendent
de desenvolupar.
Este és l'esquema resultant10
. Per primera vegada la LOE fa alguna cosa que per a mi és
també fonamental: reunir les dues plaques tectòniques en un únic territori, és cert que
sempre està “la Falla de San Francisco”, si em permeteu la imatge, que davant qualsevol
agitació ràpidament apareix la possibilitat de la fragmentació però crec (i eixa és la
meua aportació a la invitació de Javier Pallás) que és fonamental tindre molt clar que si
hem tingut un cert pes (mínim però molt major que abans) ha estat perquè ha aparegut
este territori nou anomenat Ensenyaments Artístics Superiors, crec que des d'ací i només
des d'ací, podem tots aconseguir molt més del que hui tenim.
És cert que la LOE és una bona llei, però també és cert que tots hem aprés que les lleis
no valen molt i el que realment importa són els decrets de desenvolupament de les lleis,
és ací on es juga de debò el contingut. Què diu el Reial decret 16/14 de
desenvolupament de la LOE que al meu entendre és fonamental per a nosaltres? El
16/14 és el decret que intenta definir les coordenades bàsiques del que són els nostres
ensenyaments.
Hi ha dos punts per a mi molt interessants: El primer fa clarament referència a alguna
cosa que estava en la LOE i en ell es diu que “les comunitats autònomes té plenes
9
El ponent fa referència a una sentència del Tribunal Suprem de 2012 responent a una demanda
interposada per la Universitat de Granada que impugnava el Reial decret 1614/2009 d'ordenació de les
EEAASS. La sentència va declarar nuls els articles 7.1, 8, 11, 12 (articles centrats en l'estructura dels
estudis de Grau, als corresponents títols, als continguts i a l'accés d'estudiants) i la Disposició Addicional
Setena del Reial decret (referents a mesures per a evitar títols coincidents). El tribunal va sentenciar que
estos articles vulneraven l'autonomia universitària pel fet que la disposició addicional 19.1 de la Llei
4/2007 Orgànica d'Universitats (LOU) atorga l'exclusivitat del títol de Grau a les universitats.
10
Vegeu annex I, pàgina 173 (meitat inferior).
19. 9
competències per a l'organització d'estos ensenyaments” i este és un dels xicotets
problemes, ja que les comunitats autònomes “s'han engrunsat” ostensiblement en el
desenvolupament d'esta competència.
Ací veiem el citat decret en els seus diferents articles i en el qual podem observar que
competències té cada comunitat autònoma11
, per exemple: el Suplement Europeu al
Títol (SET), la seua tramitació és responsabilitat de les comunitats autònomes i
actualment no estan publicats i al meu entendre, no pot ser que s'estiguen dispensant
títols que no tinguen el Suplement Europeu al Títol annex com a marca la normativa,
una cosa necessària perquè els alumnes puguen treballar i circular en l'Espai Europeu
d'Educació Superior.
Per tant, correspon a les comunitats autònomes definir els procediments, correspon a les
comunitats autònomes plantejar alguna cosa en relació a l'organització i funcionament
dels centres. Esta és part de la veritat i veiem que si fem un estudi de com han gestionat
les comunitats autònomes els nostres ensenyaments des de 1990 fins al 2006 el que ens
trobem és que totes les comunitats autònomes van organitzar i van gestionar els nostres
ensenyaments des del Règim General d'Educació, teniu ací comunitat per comunitat la
direcció general corresponent, el servei al qual s'ha encarregat estos ensenyaments i
totes fins al 2006 es van gestionar en esta lògica12
.
L'any 2004 va haver-hi una primera temptativa a Aragó per a crear un Institut Superior
d'Ensenyaments Artístics en un intent de donar una organització i funcionament
especifique a estos ensenyaments que no va acabar de desenvolupar-se i en el 2007 la
Comunitat Valenciana va desenvolupar l'Institut Superior d'Ensenyaments Artístics
(ISEACV). Són els dos models que apareixen com a conseqüència de la LOE, el primer
d'ells podríem denominar-ho com “pre-LOE” però clarament orientat al que després
serà la LOE i l'altre és “post-LOE”.
Un altre model és el que s'ha posat en marxa, per exemple, en la Comunitat de Madrid
consistent a crear una Subdirecció d'Ensenyaments Artístics.
11
Vegeu annex I, pàgina 175 (meitat superior).
12
Vegeu annex I, pàgina 175 (meitat inferior).
20. 10
L'interessant d'eixos tres models és la seua vinculació amb la Direcció General
d'Universitats, sent la primera vegada que els nostres ensenyaments es vinculen no amb
la Direcció General d'Ordenació Acadèmica sinó amb la Direcció General d'Universitats
i això, encara que és poc, és, sens dubte, un fet molt significatiu.
Malgrat que la importància d'este fet no hi ha hagut cap evolució posterior. Cap
comunitat durant el període 2006-2017 ha realitzat un sol moviment més en la direcció
de generar una estructura d'organització i funcionament que gestione d'una manera
específica l'organització i el funcionament dels nostres ensenyaments amb el que el
primer problema que tenim és que les comunitats autònomes que tenen plenes
competències per a organitzar els nostres ensenyaments no les exerceixen. Este és el
quadre total.13
Ara parlaré de l´ ISEACV. En 2007, nosaltres (i dic nosaltres perquè crec clarament que
això va ser així), vàrem apostar per l´ ISEACV. L´ ISEACV no va nàixer per iniciativa
de la Conselleria d'Educació, que mai ho va voler, és més, som un fill bastard i eixa és
part de la nostra maledicció. L´ ISEACV va sorgir perquè tretze directors de centres ens
ajuntem amb un senyor anomenat Justo Nieto14
que havia sigut rector de la Universitat
Politècnica de València, persona que havia intentat d'alguna manera vincular els nostres
ensenyaments amb la Universitat Politècnica i no ho havia aconseguit i persona que
coneixia perfectament les dificultats normatives que impedeixen la integració dels
nostres ensenyaments en la Universitat. Justo Nieto va pensar que era un bon moment
per a desenvolupar des de la Conselleria d'Indústria, Universitats i Recerca una
iniciativa que fora “l'instrument per a transformar i crear la Universitat de les Arts.” Ho
va dir davant del rector de la Universitat Politècnica en l'acte de recepció de la
Universitat Politècnica a l´ ISEACV, alguns que esteu ací m'acompanyàveu en aquell
acte.
Per què faig referència a la creació de l´ ISEACV? Perquè ens hem trobat des del
principi amb una hostilitat frontal de la Conselleria d'Educació respecte al projecte de l´
ISEACV i d'això ha mort l´ ISEACV. Ha mort per inanició, perquè els seus pares legals
13
Vegeu annex I, pàgina 176 (meitat superior).
14
Justo Nieto. Rector de la Universitat Politècnica de València. De 2004 a 2007 va ser Conseller
d'Empresa, Universitat i Ciència de la Generalitat Valenciana.
21. 11
(ho direm així), mai van voler el fill que els havien endossat. L´ ISEACV va funcionar
mentre la gent de Justo Nieto i la gent que havia estat en la Direcció General
d'Universitats va estar en la Conselleria d'Educació. Font de Mora15
mai va voler este
projecte (alguna cosa que va dir en diverses ocasions) i els seus equips van ser
absolutament hostils amb els nostres ensenyaments.
Dic això perquè crec que cal fer memòria i cal fer-ho així, només comptem amb el
suport de Nieto i amb el suport de Francisco Camps16
que en diverses ocasions va eixir
“al lleve” en alguna qüestió que es va plantejar.
Explicaré alguna cosa que molt poca gent sap perquè molt pocs vam estar en aquella
“cuina”. Justo Nieto, en una reunió en el seu despatx, ens va dir que no hi havia temps
per a tramitar esta llei per la via normal i que l'única possibilitat d'aprovar-la era
tramitar-la per la via d'urgència. Va ser l'última llei que va tramitar des de la seua
conselleria perquè s'acabava la legislatura. Per a això va ser necessari el consens de tots
els grups parlamentaris, i vam ser nosaltres, els directors i altres companys, els que
negociem amb l'oposició (PSOE i Esquerra Unida) perquè la llei tirara avant. Record
que el responsable d'Esquerra Unida ens deia que per principis no donaven suport a una
llei proposada pel PP. Li vàrem comentar que enteníem perfectament eixa qüestió, però
els 13 centres necessitàvem eixa llei i al final ells van trobar una solució de compromís
que els agraïsc i que hui vull comptar ací. La seua solució va consistir a votar en contra
d'algunes disposicions de la llei però van votar a favor de la llei és el seu conjunt. Va ser
l'única llei que es va aprovar per unanimitat en les Corts en aquella legislatura, cap llei
va tindre el suport de tota la cambra, dic això perquè en moments de flaquesa convé bé
recordar que esta va ser la nostra força moral i la nostra capacitat d'acció. Això ho
aconseguim nosaltres, no ens la va donar ni el PP, ni Font de Mora, ni Francisco Camps
(encara que ens va donar suport), ni per descomptat Justo Nieto que va ser sens dubte el
motor d'esta història.
L´ ISEACV va ser el primer intent a Espanya de gestionar les EEAASS com un tot, un
organisme que degué gestionar cinc tipus d'ensenyaments diferents distribuïts en 13
15
Alejandro Font de Mora. Conseller d'Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana de 2004 a
2007.
16
Francisco Camps. President de la Generalitat Valenciana des de l'any 2003 al 2011.
22. 12
poblacions i 7 campus, una estructura realment complexa en principi que mai va ser
dotada dels mitjans per a permetre eixa acció i crec que és alguna cosa que convé
recordar ara. Al meu entendre personal, l´ ISEACV va ser la nostra aposta, l´ ISEACV
va valdre la pena, però també és cert que l´ ISEACV està liquidat, l´ ISEACV s'ha
demostrat insuficient. Per què? Al meu entendre l´ ISEACV s'ha demostrat insuficient
perquè finalment estem al paire d'una lògica infernal de la política espanyola i és que el
polític que ve encara que siga del mateix partit posa a zero el comptador, actuen com
Felip V, tots arriben i fan el decret de Nova Planta17
esborrant el que hi ha abans,
exemples: l'Institut Valencià de la Música ja no es diu així, ara es diu Culturarts i ara es
va cridar Arscultura i després serà Institut de la Música Valenciana i el que arriba el per
a tot, posa a zero el comptador parant totes les coses i torna a començar. Això demostra
que necessitem estructures de funcionament amb nivells d'autonomia alts on els
responsables provinguen dels nostres ensenyaments i no provinguen de l'administració
que està políticament molt condicionada per estes lògiques que s'han repetit amb tots i
cadascun dels partits i en tots cadascun dels moments. La primera directora de l´
ISEACV, María Luisa Martínez, a manera d'anècdota deia: “de cara a terra que venen
els meus”. Tot això ens mostra que la vertadera hostilitat cap a l´ ISEACV no venia de
fora, ni dels centres sinó de l'entorn de la Conselleria d'Educació.
Com a conseqüència de l'anteriorment exposat es van quedar pendents moltes coses: els
ROF (Reglament d'Ordenació i Funcionament), l'ordre de transferència i de dotació de l´
ISEACV que mai es va posar en marxa, la creació dels òrgans de govern col·legiats que
tenia l´ ISEACV i per descomptat el desenvolupament de l'estructura d'organització i
funcionament específica dels departaments estratègics que preveien els estatuts, etc.
L'absurda situació de paràlisi en la qual ens trobem es veu per exemple en el tema del
Suplement Europeu del Títol, alguna cosa que no té ni cap ni peus. Jurídicament és
altament complex que s'estiga cobrant una taxa per un document que l'administració no
lliura. Des de fa quatre anys la Generalitat Valenciana cobra la taxa del Suplement
Europeu al Títol i ha expedit títols sense el corresponent suplement. No sé molt de dret,
però em sembla que qui faça un contenciós-administratiu contra això “li ho porta lloc.”
17
El ponent fa referència als decrets promulgats entre 1707 i 1716 pel rei Felip V després de la Guerra de
Successió Espanyola que van abolir els Furs del llavors anomenat Regne de València.
23. 13
El mateix ocorre amb els reglaments d'organització i funcionament (ROF), no hi ha a
Espanya cap ROF específic de les EEAASS, cap comunitat autònoma els ha
desenvolupats i no hi ha hagut fins ara cap moviment en el reconeixement de la
investigació malgrat que ja estem impartint màsters oficials i si tot va bé ben aviat hi
haurà també algun doctorat específic en conveni amb una universitat. A les hores, què
fem?
Això és el que la LOMQUE diu de nosaltres18
, ací se'ns va acabar el que he dit el
“sexenni prodigiós” perquè del 2006 al 2012 pensem que era possible arreglar la
situació dels nostres ensenyaments, però va vindre la LOMQUE i sobretot va vindre la
sentència del Tribunal Suprem19
i el sector va caure en el descoratjament.
Vaig llegir amb atenció, en el seu moment, la sentència del Suprem i crec que és molt
bona per a nosaltres. Crec que la sentència, que era un contenciós a un intent d'eliminar
el Reial decret 16/14 íntegrament, diu que som ensenyaments de grau, que som
ensenyaments de màster i que podem impartir programes de doctorat, l'única cosa que
no podem és anomenar-nos Grau en el títol per un error del legislador que en el seu
moment va considerar que l'adequació de la nostra denominació al model Bolonya
adoptat pel Govern Espanyol en 2007, podia fer-ho mitjançant un reial decret i no era
necessari fer-lo mitjançant o en una llei, eixe va ser el gran error. A més, anul·la la
limitació que contenia el RD 1614 al fet que les universitats pogueren oferir títols
elatius als nostres ensenyaments. En la resta ens confirmen en tot.
El següent que diu la LOMQUE és que les comunitats autònomes podran desenvolupar,
adscriure, etc. estos ensenyaments segons les seues competències, és a dir alguna cosa
que ja sabíem. Finalment, formem part dels nivells 2, 3, i 4 del MECES, és a dir la
sentència del Suprem confirma fil per randa el RD1614 excepte en dos aspectes.
Què pense hui? (I és el que venia a explicar-vos ací). Pense que el marc normatiu actual
tant amb la LOU com amb la LOE és insuficient; no és suficient perquè (i este és el nus
gordià de l'assumpte), d'una banda, les comunitats autònomes tenen competències per a
18
Vegeu annex I, pàgina 180 (meitat superior).
19
Vegeu nota 9.
24. 14
organitzar els nostres ensenyaments, però, d'altra banda, hi ha aspectes fonamentals que
són de rang estatal (el professorat, els cossos docents, etc.)
Com es concilia esta tensió? Estem en una situació en la qual les comunitats autònomes
diuen que l'Estat ha de legislar i l'Estat diu que les comunitats autònomes ja tenen
capacitat operativa per a poder legislar i ací s'ha quedat el Suplement Europeu al Títol
navegant en este joc d'anades i tornades. Quin és el marc normatiu per a proposar un
màster oficial? Algú coneix un decret autonòmic o reial decret que establisca el
procediment? Ningú ho sap, el que hi ha és un “ací t'enxampe i ací et mate” i cadascun
ho fa com pot i és el funcionament el que va creant els procediments.
Per tant, no hi ha un camí clar o una normativa que done forma legal a eixos
procediments. Un exemple: els primers màsters oficials no es van publicar en el BOE,
va anar després d'haver-los aprovat quan es van adonar que calia publicar-los en el BOE
i ara tots es publiquen en el BOE, això és un exemple d'eixes “xicotetes coses que ens
fan la vida molt més agradable a tots” i que sens dubte tenen a veure amb esta situació
de joc d'anades i tornades que els he comentat anteriorment i en les quals els deia en la
que d'una banda estan les comunitats autònomes, per un altre està el Ministeri que
tampoc exerceix de motor.
És veritat que des de la perspectiva de les comunitats autònomes som molt xicotets,
però el Ministeri sí que té capacitat per a actuar com a motor respecte al qual haurien de
fer amb estos ensenyaments les comunitats autònomes, podria ser una espècie
d'impulsor o de “germà major” que orientara d'alguna manera a les comunitats
autònomes però no ho fa.
El que sí que està passant és que comença a haver-hi una enorme diversitat en les
actuacions de les comunitats autònomes entre si. Exemples: si estic ben informat, per a
ser catedràtic de música en una determinada comunitat autònoma no cal ser doctor, per
a ser catedràtic de música en una altra determina comunitat autònoma sí que cal ser
doctor. Si seguim per este camí, es produirà, al meu entendre, una desigualtat, un greuge
comparatiu insostenible jurídicament i administrativament i això va a més perquè hi ha
comunitats autònomes, ara com ara una, que ja han publicat el Suplement Europeu al
25. 15
Títol i un mateix estudiant té un títol amb Suplement Europeu al Títol i en una altra
comunitat autònoma este mateix estudiant amb el mateix títol oficial no el té.
Salte moltes coses de les quals m'agradaria poder parlar-vos, però entraré en el nucli
final de la meua intervenció que és el següent: Quín horitzó tenim ara? Hi ha quatre
alternatives damunt de la taula:
- Un Institut Superior plenament autònom amb capacitat d'organització i funcionament
definida i determinada (una espècie d´ ISEACV 2.0).
- La Universitat de les Arts (les comunitats autònomes tenen marge i tenen capacitat
normativa per a crear eixa universitat).
- L'adscripció mitjançant conveni a una universitat ja existent
- La integració en una universitat ja existent.
Eixe és l'horitzó, però al meu entendre cap de les quatre és possible si no hi ha una clara
voluntat política i si no s'estableix un marc normatiu mínim comú en el conjunt de
l'Estat. Hem de pensar que la solució que s'adopte no pot ser unitària per a totes les
comunitats autònomes. La Rioja, per exemple, només té una escola superior de Disseny
com a Ensenyaments Artístics Superiors, no té Música no té Dansa, no té Art Dramàtic,
no té res més que una escola superior de Disseny, no crec que acceptara una Universitat
de les Arts com a solució als nostres ensenyaments. No sé si acceptaria un Institut
Superior per a legislar i per a regular un sol centre.
Per contra hi ha comunitats autònomes que tenen tots els ensenyaments, la Comunitat
Valenciana és un exemple, en ella hi ha 13 centres amb 6000 o 7000 alumnes, una
grandària quasi d'una universitat com a tal, una universitat xicoteta, però també està
Múrcia, està Balears, etc. amb la seua realitat i després existeix una qüestió que cal
entendre: si el govern de la nació és “blanc” i el de la comunitat autònoma és “verda”
resulta que si el govern proposa alguna cosa, l'altre el rebutja simplement perquè són
governs de diferent signe polític. És així des de 1990.
A més tenim el problema afegit que les comunitats autònomes que, legítimament tenen
una posició nacionalista, consideren que elles han de desenvolupar un model propi i
26. 16
autònom en la seua organització i funcionament; llavors, al meu entendre, l'alternativa
que tenim és pensar solucions que permeten la pluralitat sense que servisquen per a
generar diferències significatives entre comunitats, és a dir hauria d'haver-hi un mínim
comú denominador en les EEAASS que establira el marc de joc plural en què cada
comunitat autònoma poguera triar si adopta el model A, B, el C o el D.
Qualsevol dels quatre està bé amb la condició que els mínims es complisquen. Eixa
solució crec que només és possible si com a col·lectiu a escala nacional som capaços de
transmetre-les als sindicats, als partits polítics i al govern. La meua experiència em diu
que quan parlem de debò amb la gent que viu els nostres problemes (per exemple, els
sindicats), tothom ens diu que cal solucionar estos problemes immediatament perquè és
veritat que tots nosaltres vivim en el dia a dia un conjunt d'absurds amb el qual la gestió
dels centres ens pica.
Queda, al meu entendre, un problema que hem d'entendre i és el galimaties dels cossos.
Hi ha dos tipus de problemes i parle a un col·lectiu que només coneix una sola part del
problema. D'una banda, està el problema de Dansa i Música on només els catedràtics
poden impartir classe en els Ensenyaments Superiors i això és un problema que té grans
dificultats d'homologació amb el sistema universitari i que no permet la integració tal
qual en el sistema universitari.
D'altra banda, està el cos d'Arts Plàstiques i Disseny, l'altra placa tectònica que té el
problema invers, ja que en estos cossos un professor o un catedràtic pot fer classe en
cicles formatius de grau mitjà i superior, màster i doctorat, és a dir cinc nivells educatius
per a un mateix cos docent, això és un absurd també i eixe és el problema que tenim.
Com es resol? Al meu entendre exnovo, creant els cossos d'Ensenyament Artístiques
Superiors amb plenes competències en les EEAASS perquè uns pegats més en esta
situació no arreglaria res i amb això es podria resoldre la relació entre l'estatal i
l'autonòmic des de la perspectiva dels cossos.
Concloc ràpidament, esta és la meua posició, la que us venia a portar ací, crec que per a
millorar la situació s'ha d'intentar trobar un mínim comú que ens permeta respondre al
conjunt de situacions, la investigació, l'autonomia dels centres, el model de centre, etc.
Pot, i deu, ser un model plural però no pot ser qualsevol, ha de ser un dels quatre
27. 17
enunciats anteriorment. Eixe tipus de qüestions crec que legislativament es podrien
abordar tant a l´àmbit estatal com a l´àmbit autonòmic.
Això és el que ens queda per legislar, la qual cosa està en blau20
, però bàsicament seria
per fi posar en marxa l'organització i el funcionament dels nostres ensenyaments en el
context de l'Espai Europeu d'Educació Superior i com a ensenyaments de ple dret en
qualsevol dels quatre models.
Moltes gràcies
20
Vegeu annex I. Pàgines 184-185.
29. 19
Teresa Cháfer Bixquert
Vicedegana d'Investigació de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València.
Directora del Doctorat en Art: Producció i Investigació de la Universitat Politècnica de València.
________________________
Abstract: La doctora Teresa Cháfer realitza una descripció dels estudis de postgrau que en la UPV poden
cursar els estudiants i professors dels EEAASS, detalla els requisits necessaris per a ser admesos en ells i
especifica els plans d'estudis d'estos, posant en vàlua les capacitats del personal que conformen les
EEAASS per a la realització d'estos.
Paraules clau: Belles arts, UPV, Doctorat en Art: Producció i Investigació, activitats formatives
transversals.
________________________
Bon dia. En primer lloc voldria agrair la invitació a estar ací de nou21
, és la segona
vegada que estic en este auditori i ja comence a ser de la casa igual que vosaltres
comenceu a ser de la meua i això és d'agrair.
Crec que canviaré el to del discurs que ha succeït fins ara. Vinc des de la Universitat
Politècnica de València [UPV] on en este moment s'imparteix un doctorat del qual
m'enorgulleix dir que el 20% dels alumnes són alumnes de Música, Dansa, Art
Dramàtic i Arts Escèniques. Són alumnes que vénen dels vostres ensenyaments, han
cursat els vostres estudis, passat per un màster oficial i estan cursant un doctorat a la
Universitat Politècnica de València.
Això m'enorgulleix perquè no va ser senzill que Belles Arts entrara en la Universitat. En
el seu moment va resultar difícil permetre l'entrada d'eixos estudis a la Universitat i els
barems van ser complicats. Es va remenar la possibilitat d'entrar a la Universitat de
València però finalment vàrem acabar en la UPV.
Som l'única facultat de Belles arts que està dins d'una universitat politècnica en tot el
territori espanyol i això ens fa una mica més diferents, si cap!
21
Fa referència al fet que l'any 2015 la ponent va participar en les Jornades sobre Investigació en els
Centres Superiors de EEAASS organitzades per l´ISEACV.
30. 20
Respecte als estudis de doctorat, vull comentar que va haver-hi un moment en el qual
des del Ministeri es va decidir agrupar l'oferta. Havien massa doctorats i s'impartien
doctorats a tot arreu! Només en la Facultat de Belles Arts de la UPV s'impartien 14
doctorats diferents. El doctorat actual, el Doctorat en Art: Producció i Investigació, és
un doctorat que va unificar els catorze doctorats que s'impartien en els diferents
departaments de la nostra facultat i que actualment incorpora l'últim a crear-se, que va
ser el Doctorat de Música, doctorat que en el seu moment no va passar “la verificació
dels doctorats.”
Què va ser el que va succeir? El Ministeri d'Educació amb eixe desig d'intentar arribar a
l'excel·lència, va fer un gran sedàs i va instar a unir doctorats. Va ser en eixe moment en
el qual el Doctorat en Art: Producció i Investigació (que és el que s'està impartint
actualment en la Facultat de Belles Arts) acolliria els 14 doctorats, més el Doctorat de
Música. Serà enguany (al setembre) quan es llegiran les últimes tesis doctorals del
Doctorat de Música.
Al començament de la meua intervenció parlava de canviar el to, per què ho dic? Un no
pot anar cap avant sense saber d'on ve, això és importantíssim, de fet, estem on estem
perquè venim de tot el que hem anat gaudint i tot el que hem anat patint; però jo crec
que la perspectiva i el futur ha canviat (i ho veig així dia a dia), és que ja s'està
reconeixent el valor de la investigació en els Ensenyaments Artístics Superiors, etc. El
veig en els doctorands. I he de dir que una de les regles de mesurar que tenim dins del
doctorat (les famoses 600 hores que ha de cursar l'alumne), els alumnes de doctorat que
venen amb titulacions de música són els millors alhora tindre reconeixements, dins de la
Universitat, per la seua labor investigadora.
Vinc a brindar-vos eixa plataforma que existeix actualment a la Universitat Politècnica
de València. Allí, també som rara avis (però ens agrada). A vegades s'intenta que
siguem tots una mica més iguals, doncs no!, que siguem tots una mica més diferents és
l´interessant i com deia us brinde el nostre espai.
En la UPV s'imparteix el Doctorat en Art: Producció i Investigació, un doctorat que per
a poder accedir a ell s'exigeixen els mateixos requisits que en qualsevol doctorat
espanyol: 300 crèdits ECTS amb nivell de màster. Va haver-hi un moment en el qual
31. 21
des del Ministeri, per a regular el que era la professionalització dels arquitectes, els
enginyers, etc. en l'Espai Europeu d'Educació Superior va haver d'equiparar eixes
titulacions amb 300 crèdits, o més, amb les de nivell de màster. Eixa regularització ens
va beneficiar a tots aquells que teníem carreres de 5 anys (antigues titulacions en
Música, llicenciatura en Belles arts, etc.). Com a conseqüència, amb una titulació de
llicenciat podies, llavors, matricular-te en els doctorats directament, perquè el doctorat
per al seu ingrés exigia 300 crèdits de nivell de màster o amb nivell de màster. Per tant,
amb l'antiga titulació de Música (equivalent a una llicenciatura), s'accedeix directament
al doctorat sense necessitat de tindre, a més, que cursar un màster. En canvi, els que
esteu fent Grau, haureu de cursar un màster oficial (màster universitari), com qualsevol
graduat que vulga doctorar-se.
La informació per a cursar els estudis de doctorat està en la pàgina web de la nostra
universitat, on veureu que el mes de maig s'obrin les matrícules. En eixa mateixa pàgina
trobareu les diferents línies d'investigació que tenim. Línies d'investigació com a
Música, Arts escèniques, Art dramàtic, Cultura, Pintura, Art públic, etc. No esteu
inclosos en un altre grup. Teniu el vostre espai perquè sou iguals i us reconeixem iguals
i amb el mateix nivell que les altres especialitats. També trobareu doctors especialistes
en música que estan en els nostres llistats, doctors als quals podreu elegir com a
directors per a les noves tesis doctorals.
Els nous doctorats tenen una línia de temps per a finalitzar la tesi doctoral, entre tres
anys a temps complet o sis a temps parcial. Si es demanen pròrrogues, es poden acabar
en set (i tinc un alumne que va descobrir que es podien acabar fins a nou anys). Vist
això, és cert que hi ha un termini per a acabar una tesi doctoral en tres anys però en Art,
quan no se sol comptar amb ajudes i beques, és lògic emprar més de 3 anys en
l'elaboració de la tesi.
Per a poder defensar una tesi doctoral s'exigeixen: 600 hores de formació, de les quals
60 han de ser activitats formatives transversals -tots els anys la UPV ofereix cursos de
forma gratuïta i online-; i 540 hores en activitats formatives específiques -
convalidables-. Vull destacar una particularitat que sí que té la UPV, sobretot el
Doctorat en Art: Producció i Investigació i és que, per a obtenir el total de les 600 hores
exigides per a fer la tesi doctoral, es reconeixen (es convaliden) totes les activitats que
32. 22
vosaltres feu durant el doctorat, tant dins com fora de la Universitat Politècnica de
València. Fet que permet que el doctorat es puga cursar perfectament a distància o
online (el 20% de l'alumnat és estranger).
Des del doctorat, no s'exigeix que us matriculeu en assignatures concretes. No és un
doctorat presencial. Des del doctorat, la Comissió Acadèmica del Programa de Doctorat
(CAPD) us reconeixerà/convalidarà la vostra labor de formació per a la investigació, per
exemple: us reconeixerà haver participat en un concert, us reconeixerà la publicació
d'una partitura d'un article, us reconeixerà la impartició de conferències, xarrades, etc.
El que fem des de la CAPD és reconéixer la formació que vosaltres realitzeu durant el
doctorat i que és la investigació necessària per a aprofundir en el tema de la vostra tesi
doctoral. D'eixa manera, podreu obtenir les 600 hores que necessiteu per a poder
defensar la vostra tesi doctoral.
Ha costat molt arribar fins ací, queda moltíssim tros per caminar però s'ha fet molt i,
l'important, és que hi ha ànim per a continuar fent més. Crec que estes jornades i les que
fa dos anys es van organitzar amb el Dr. Vicente Llimerá22
han servit per al mateix. La
Universitat està oberta per a vosaltres i vosaltres. A nosaltres [Belles Arts] ens cost
arribar. I hi ha gent que quan arriba als llocs, quan li costa arribar, sembla que vol que
no arribe ningú més, ja que a ell li havia costat molt. Profund error!!!
Crec que justament la tònica que diferencia a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles
de la Universitat Politècnica de València és el contrari. Creiem que si nosaltres hem
arribat, per què no podran arribar els altres que estan amb el mateix nivell de condicions
i tenen el mateix nivell de vàlua? No entenc com està costant tant, com es poden posar
tantes traves, però, des d'ací, us anime i us dic que estem ací per a signar, per a donar
suport, per a reunir-nos per al que faça falta i poder aconseguir, com nosaltres vam fer
en el seu moment, els barems exigibles.
Us dic que les coses estan canviant. Dirigisc tesi de Música i m'adone de fins a quins
nivells d'excel·lència podeu arribar a aconseguir la gent que esteu en esta sala. El futur
22
El congrés esmentat en la nota 21.
33. 23
és el que ens mou però visquem el present, un present amb intensitat. I us anime que
treballeu en equip perquè entre tots, les coses costen molt menys. Crec que està en
l'esperit de tots intentar-ho. Crec sincerament que no solament ho intentarem, sinó que
ho aconseguirem.
Gràcies per convidar-me, per estar ací i estic a la vostra disposició per a qualsevol cosa.
Moltíssimes gràcies.
34. 24
Rodrigo Madrid Gómez
Professor emèrit de la Universitat Catòlica i Acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant
Carles de València.
______________________
Abstract: El doctor Rodrigo Madrid realitza un recorregut per la relació que hi ha hagut al llarg de la
història entre la Universitat i els Ensenyaments Artístics des del s. XIII fins a la recent aparició de les
universitats privades. Analitza la problemàtica que sorgeix en els estudis d'estes matèries per no estar
reconeguts com a estudis universitaris de ple dret i enumera els avantatges i obligacions que comporta
pertànyer a la Universitat.
Paraules clau: UPV, Justo Nieto, Ana Galiano, Màster d'Estètica i Creativitat, Román de la Calle,
ISEACV, Universitat Alfons X el Savi, Víctor Pliego.
______________________
Estimats professors, benvolguts alumnes:
És un honor per a mi presentar una ponència en este Conservatori Superior de Música
[de València], lloc on vaig realitzar els meus estudis i vaig desenvolupar la meua
activitat docent durant molts anys, abans d'incorporar-me a la universitat.
El panorama que planteja l'anterior ponent, Xavier Giner, sobre les possibilitats per a la
futura incorporació dels estudis musicals en la universitat, demanda una negociació
amb altura de mires i generositat.
Permeteu-me un salt arrere en el temps i que em col·loque en el segle XIII quan, amb la
creació de les primeres universitats a Espanya, la música formava plenament part del
marc universitari. Basta recordar el “quadrivium,” referent obligat de les arts liberals,
hereues de l'antiguitat clàssica i en les quals la música ocupava un lloc preeminent.
Va ser el rei Alfons X “el Savi” qui, en 1254, accedeix a la petició realitzada pel
claustre de professors de la Universitat de Salamanca, perquè es dote a este centre d'un
professor de Composició, fruit del qual es va obrir el camp a la “música especulativa”
que va coexistir, amb les seues variades polèmiques, al costat de la “música pràctica” i
que va donar origen a nombrosos tractats renaixentistes, que van ser publicats a
Bolonya, quan els avanços científics llostrejaven el descobriment del Nou Món.
35. 25
Un altre rei, Carles IV, conegut com “el caçador”, bon afeccionat a la música, violinista
amateur (va encarregar la compra del quartet de cordes Stradivarius, que actualment
guarda gelosament el Palau Real) qui, fent-se eco de la prostració en què es trobaven els
estudis en la Universitat espanyola, publica una Real Cèl·lula en 1807, on la Música,
malgrat l'afició filharmònica del monarca, ja no apareix en els plans d'estudi
universitaris. L'anomenat art dels sons, noble art imprescindible per al cultiu espiritual
de l'home, va desaparéixer per sempre d'aquell lloc on conviu la cultura artística,
humanística i científica: la Universitat.
No van acabar ací les nostres desventures musicals. Va haver-hi tímids intents
d'inclusió dels estudis musicals en els plans de l'Ensenyament Superior, entre altres
podem citar la creació del Real Conservatori María Cristina de Madrid (1830), la
creació del Conservatori del Liceu (1847), la incorporació d'alguns ensenyaments
artístics a la Universitat en 1925, també en 1956 i, per fi, la que acabaria amb la nostra
particular travessia del desert, l'esperada Llei 14/1970, per la qual es preveia la
definitiva incorporació de les escoles de Belles Arts, els conservatoris de Música i les
escoles d'Art Dramàtic a l'educació universitària.
Lamentablement, el desenvolupament que preveia esta llei va quedar ofegat pels
interessos inconfessables d'uns pocs, els noms dels quals quedaran gravats en la
memòria col·lectiva d'esta infausta història i que van fer malbé esta incorporació. El
final de la travessia va ser sol un miratge, amb vents que van portar promeses
incomplides, frustracions i galtades per tot arreu.
Va haver-hi, en este erm desèrtic, dues iniciatives que reflectien l'aspiració per part del
professorat de conservatori per a la integració dels ensenyaments artístics dins de
l'estructura universitària.
I Jornades de Musicologia, Música i Universitat
A la fi de l'any 1988, la professora Ana Galiano va escometre en la Universitat
Politècnica de València (UPV) l'organització d'unes jornades que serviren com a punt
de trobada i fitaren un marc de reflexió sobre les diferents postures (no sempre
concordes ni pròximes) entre els professors d'universitat i docents de conservatori.
36. 26
La iniciativa va ser avalada pel llavors Rector de la UPV el doctor Justo Nieto i la
Vicerectora d'Extensió Universitària la catedràtica Pilar Roig. En elles, la varietat de
temes i les ponències desenvolupades van concitar l'interés d'alumnes i professors que
amb nodrida presència van assistir a les sessions.
Encara que d'aquella llunyana data fins hui han passat trenta anys i, ventures i
desventures van deixar la seua petjada en la feliç iniciativa, us citaré succintament, pel
seu interés, el títol d'algunes de les ponències presentades i els professors que les van
impartir: ”Música i Universitat” (Casares Rodicio), “La Universitat i l'ensenyament de
la Música” (García Fraile), “Desenvolupament de les activitats musicals en les diferents
universitats espanyoles” (Martín Moreno), “La música en la Universitat a Europa”
(Oriol Martorell), “Investigació musicològica en la Universitat” (Francisco Bonastre),
“L'estudi de la Musicologia en les universitats alemanyes” (González Valle), “La
Musicologia, els estudis universitaris i els conservatoris” (Vives Ramiro), etc. Es va
comptar, a més, amb la col·laboració d'intèrprets, compositors, musicòlegs i crítics de
música que van participar activament en els debats.
Va haver-hi, en general, una matisada defensa per la unificació “Música-Universitat”
que podria portar a incorporar, en principi, “només els estudis teòrics de Música”
impartits pels conservatoris i la inclusió d'estos en els plans d'estudis de les universitats.
Diverses veus crítiques, per part dels conservatoris, es van mostrar poc inclinades a esta
incorporació esbiaixada.
De qualsevol forma el lloable esforç realitzat per la UPV de la mà de la professora
Galiano en convocar estes Jornades de Musicologia va quedar en via morta i, a major
frustració, les ponències, el contingut de les quals posaria negre sobre blanc la
publicació de les corresponents actes, no van ser editades.
Màster d'Estètica i Creativitat Musical
L'altra illa citada en este erm va sorgir l'any 1998 i va suposar un punt d'inflexió, un pas
decisiu en l'impuls a la investigació per a aconseguir l'anhelat reconeixement
universitari. M'estic referint a la posada en marxa del Màster d'Estètica i Creativitat
Musical de la Universitat de València, de dos anys de duració, creat pel catedràtic
37. 27
Román de la Calle, professor, mestre i amic, del qual tant he aprés i al qual tant deuen
els músics d'esta comunitat.
Un màster en el qual es va implicar profundament el citat professor en un tema que en
principi li era alié (la seua àrea de coneixement és, de fet, l'Estètica i Teoria de les Arts)
però que va acabar fent-ho seu, amb l'ajuda d'alguns músics, als quals, com a
especialistes, va considerar imprescindible sol·licitar ajuda: primer al professor
Salvador Seguí i, després a qui escriu estes línies, el professor Rodrigo Madrid. Vist en
perspectiva, van ser molts, i no sempre amb igual agraïment, els que van gaudir de les
seues bondats, els que es van beneficiar dels esforços acadèmics, institucionals i
personals, necessaris per a obrir eixa via investigadora en l'àmbit dels estudis musicals.
És obligat portar a col·lació el text escrit pel professor Román de la Calle “Reflexiones
previas. Investigando en el ámbito musical”23
perquè els músics de conservatori
pogueren accedir als estudis del Tercer Cicle a través d'un màster propi per a músics.
Cite al professor Román: “…Voldria insistir que les nostres aspiracions no s'esgotaven
amb organitzar puntualment un màster, com vam fer en efecte, sinó a arbitrar a més la
seua indiscutible convalidació de cara als estudis de doctorat, que per a nosaltres
s'havien convertit en el clar objectiu del projecte conjunt. Ens va costar el que mai
abans s'havia intentat: posar en marxa un màster que poguera ser convalidat
acadèmicament i econòmicament per crèdits de doctorat. A més, aconseguírem que esta
convalidació, en principi, fora legalment aplicable per qualssevol programes de
doctorat en els diferents departaments de la Universitat de València, sempre que així
ho acceptaren en el si dels seus respectius equips directius i s'introduïra tal notòria
excepció en la normativa pròpia de cada programa de doctorat”24
.
Gràcies a això el màster va gaudir d'un atractiu que va portar a les seues aules docents
músics de tot el territori peninsular, van ser més de tres-cents alumnes en possessió del
títol superior de conservatori, molts d'ells instrumentistes sense un perfil investigador
23
De la Calle, Román y Martínez, Maria Luisa (editors) Investigar en els dominis de la música.
Col.lecció Investigació & Documents, nº 14, Real Acàdemia de Belles Arts de Sant Carles, València,
2011, pág. 9.
24
Ibidem, pág. 11
38. 28
definit, els que gràcies als treballs previs exigibles als alumnes del màster en els dos
anys que durava cada edició, van cobrir amb llarguesa les places oferides.
Així es van realitzar des de finals dels anys noranta, sis edicions biennals del màster
l'oferta del qual d'estudis va resultar ser de l´interés i que va estar plenament adequada
a la demanda del professorat de conservatoris i que a més, cobria dos vessants, d'una
banda accedir de manera específica al seu perfeccionament docent o professional i
alhora incorporar-se al camp de la investigació científica i tècnica tenint clarament
definida la seua meta: la presentació i lectura de les seues tesis doctorals.
Complits estos objectius i davant les modificacions imposades pel Pla Bolonya, “es
decideix suspendre la roda d'edicions del màster, amb la finalitat d'atendre els nous
reptes històrics de la reforma dels plans d'estudis, ja l'any 2008.”25
Permeteu-me un incís i recordar-vos que, en la reforma legislativa, que es va realitzar
amb la LOGSE (1990) i després amb la LOE, es defineix que la música estarà inclosa
en els Ensenyaments Superiors “no universitaris” (atenció al matís: “no universitari”)
però quedant dins del sistema educatiu general. És a dir, forma part de l'ensenyament
superior però al marge de la Universitat.
Avançant en esta història compartida, es crea l'any 2007 després d'intenses negociacions
i algunes veus crítiques la posada en marxa de l'Institut Superior d'Ensenyaments
Artístics de la Comunitat Valenciana (ISEACV) una entitat autònoma, administrativa i
“no universitària” que engloba tretze centres radicats de llarg a llarg de la Comunitat:
Cinc escoles superiors de Disseny, dues escoles superiors de Ceràmica, tres
conservatoris superiors, dos conservatoris Superiors de Dansa i l'Escola Superior d'Art
Dramàtic26
.
El resultat, malgrat intents lloables per a aclarir l'embull legislatiu, és que actualment
conviuen dos títols: el Títol Superior de Música i el Títol de Grau en Música. Si bé és
cert que els nostres alumnes realitzen l'Erasmus (contemplat dins de l'àmbit
universitari), que cursen màsters a l'estranger (alguna cosa que només és possible quan
es reconeix el Grau), que les convalidacions dins de l'àmbit espanyol no són
25
Ibidem, pág. 15
26
http://www.iseacv.gva.es/ca/saluda-de-direccion
39. 29
automàtiques i solen presentar una variada sort d'inconvenients. Però, comptat i debatut,
la veritat és que actualment estem fora de la Universitat.
Les Universitats privades
Com us podeu imaginar això ha obert la porta perquè les universitats privades “hagen
fet olor” el negoci i es llancen a oferir títols de grau en qualsevol disciplina musical,
arribant-se a la paradoxa que els conservatoris de música atorguen el Títol Superior de
Música, mentre que les universitats donen el Grau Universitari de Música.
Ja existeix això en la Universitat Alfons X el Savi, una universitat privada, que ofereix
el Grau de Música amb les especialitats instrumentals que vosaltres podeu trobar
visitant el seu web: Grau d'Interpretació Musical, Grau en Musicologia (on line), Grau
en Interpretació en Música Moderna, Màster Universitari en Interpretació Musical,
etc.27
També la Universitat Pública Juan Carlos I crea la Facultat d'Arts Escèniques, Música i
Dansa28
, facultat que no imparteix disciplines instrumentals, i està dedicada a oferir “als
estudiants de Grau en Composició de Músiques Contemporànies l'oportunitat d'explorar
la gran varietat d'estils i possibilitats de la música actual.”29
L'alternativa “equivalent”
Hi ha una alternativa que comença a obrir-se pas consistent a mantenir la denominació
de Títols Superiors “equivalents” a Títols de Grau Universitari. Al meu entendre, esta
equiparació ens torna a l'any 1990 quan el títol superior “equivalia amb caràcter general
al de llicenciat universitari”.
Em permetreu que us cite un exemple pràctic: si demaneu una beca d'investigació o una
estada per estudis en l'exterior o un accés a qualsevol convocatòria pública, us trobàreu
que, en la plataforma informàtica que obligatòriament haureu d'emplenar, la sol·licitud
de “Conservatori Superior” no existeix i el “Títol Superior de Música” tampoc, d'igual
manera que no apareix per cap costat una pestanya que diga “altres títols equivalents”.
27
https://www.uax.es/que-estudiar/grados-y-dobles-grados/estudios-artisticos.html
28
https://taiarts.com/facultades/facultad-artes-escenicas-musica-danza/
29
https://taiarts.com/estudios/grado-composicion-musicas-contemporaneas/
40. 30
Vosaltres, com a professors dels conservatoris superiors heu de conéixer que una carrera
docent universitària té unes característiques singulars i definides, que és molt diferent de
la vostra carrera docent, que es manté dins dels ensenyaments mitjans.
He de mostrar-vos ara alguns dels avantatges que té pertànyer a la Universitat i, per a
això, cite l'interessant article de Víctor Pliego que porta per títol “Oportunitat i
conveniència d'integrar els Ensenyaments Artístics Superiors en la Universitat”30
i en la
qual enumera les següents: “l'adquisició d'un estatut d'autonomia autènticament
superior, des del punt de vista organitzatiu, acadèmic i social; la revaloració de
l'important paper social que exerceixen les arts, acabant-se amb aquella frase que diu:
“així que estudies música i què més a part de la música?, la normalització de forma
absoluta i inequívoca dels títols de grau, màster i doctor; la flexibilitat i llibertat per a
l'adaptació dels plans d'estudi, dins de l'autonomia universitària (ara no hi ha cap);
l'accés al doctorat, als circuits d'investigació (ajudes, beques, sistemes
complementaris), que es farien en les mateixes condicions i requisits que s'apliquen per
als altres estudiants universitaris. I hi ha més, el desenvolupament d'una carrera
professional docent que solucionaria d'una vegada per sempre el problema de les
incompatibilitats, que afecten les activitats artístiques de molts professors” i afig, que
els permetria tindre un reconeixement oficial per a l'obtenció dels sexennis, que ara no
tenen.
Tanque esta intervenció sense que el meu entusiasme amague una realitat: la
incorporació a la Universitat comporta drets i deures. Us he enumerat els avantatges que
té pertànyer a la Universitat i de les quals som defensors el meu mestre, Román de la
Calle (Universitat de València), el meu col·lega María Teresa Catalán (Conservatori de
Madrid), el meu company, el professor Vicente Llimerá (Conservatori de València) i
uns altres que, no citats ací, estan, justament, en estoss moments, en el meu pensament.
Però, que quede clar, en el mateix eix de sintonia col·loque les obligacions que haureu
d'assumir com a col·lectiu universitari.
Per exemple: les hores de docència, per descomptat que es redueixen, però no obstant
això les hores dedicades a la investigació són molt més exigents que el que teniu ara.
30
http://www2.fsc.ccoo.es/comunes/recursos/25/1860742-
articulo_de_Victor_Pliego_en_Revista_Danzaratte.pdf
41. 31
Tal vegada heu arribat a creure que un professor d'universitat només treballa 8 o 9 hores
a la setmana i després marxa. Ho sent, això és pura ignorància. La jornada presencial en
la Universitat és molt més que eixes hores de docència. Cap professor universitari
guanya diversos milers d'euros per treballar únicament 9 hores a la setmana.
La carrera docent universitària és exigent. En les negociacions, per a poder ingressar a
eixa hipotètica Universitat de les Arts, caldrà ser acurats per a establir quina és
l'aportació que poden oferir els músics i haurà de quedar clarament determinada de
quina forma se'ls reconeix la seua activitat artística i pública, que haurà d'estar regulada,
igual que en qualsevol universitat europea. Us previnc d'un possible malentés: una bona
carrera artística –ara com ara- no és igual a una bona carrera docent.
Això que us diré tal vegada no agrade a molts: possiblement se us ha ocorregut pensar
que una càtedra de conservatori és “equivalent amb caràcter general” a la càtedra
d'universitat. Ho lamente, una altra vegada la ignorància. Una càtedra de conservatori, si
hi ha sort, insistisc, amb molta sort, podria correspondre a una titolaritat (recordar que
seguim en Ensenyaments Mitjans), però per a arribar a catedràtic d'universitat es
necessita realitzar una llarga i reeixida carrera docent.
La vostra docència serà, a més, avaluada pels alumnes i dos cursos seguits amb
avaluació negativa podria suposar la pèrdua de determinats emoluments, així com el no
investigar, és a dir, no aportar la corresponent memòria d'investigació, cada any, també
podria comportar la pèrdua del corresponent suplement per investigació. Tot això és
necessari que ho conegueu, perquè no us crideu a engany.
Si decidiu apostar per un ensenyament veritablement universitari, us recomane que
aqueixa incorporació es faça de forma progressiva, sent valentes en les negociacions i
amb totes les garanties que deixen fora de perill els drets legítimament adquirits dels
professors, però també amb mà ferma apartant als defensors dels privilegis caducs, als
quals es resisteixen al canvi, als enemics interns (fins ara els més feroços) i als quals no
miren, de fet, al futur. Hi ha autèntiques primeres figures musicals que no mostren la
seua millor predisposició i entusiasme per a impartir classe i persones que, encara que
no han fet una brillant carrera artística, són uns docents extraordinaris. La culpa d'esta
42. 32
situació anòmala i caòtica la tenen no solament els legisladors, sinó també un col·lectiu
com el nostre, anàrquic i individualista.
La música ha d'estar on li correspon: a la cerca de l'excel·lència i això s'aconsegueix
quan l'ensenyament s'imparteix per excel·lents músics, amb capacitació docent i
investigadora. Déu ho faça que els reptes plantejats en estes jornades permeten en un
futur la plena i normalitzada integració d'estos ensenyaments en el món universitari.
Espere que algun dia siga així, amb tots els drets i amb totes les obligacions.
Moltes gràcies.
43. 33
Remigi Morant Navasquillo
Director del Departament de Didàctica de l'Expressió Musical, Plàstica i Corporal de la Facultat de
Magisteri de la Universitat de València. Vicepresident Primer de la Federació de Societats Musicals de la
Comunitat Valenciana.
_______________________
Abstract: El doctor Remigi Morant destaca com a premissa fonamental la necessitat d'un pacte educatiu
per a millorar l'educació, assenyala la importància de la investigació en el món universitari com a reforç
de la docència, parla dels problemes que afecten la Universitat (l'escassetat de recursos econòmics
destinats a la investigació, la taxa de reposició, etc.). Posteriorment detalla els programes que ofereix la
Universitat de València, i en concret la Facultat de Magisteri, i com estos poden ser interessants per als
estudiants de conservatori com a eixida professional a molts d'ells. Advoca per la integració de la Música
en la Universitat mitjançant la creació d'una facultat de Música.
Paraules clau: Màster d'Educació Secundària, Màster d'Investigació en Didàctiques Especifiques,
Universitat de València, Doctorat en Didàctica, proves PAU.
_______________________
Bon dia. Voldria agrair la invitació formulada per l´ ADMAECV perquè és un honor
per a mi estar ací.
Pense que parlar d'Ensenyaments Artístics Superiors [EEAASS] i Universitat no té
massa sentit si no centrem primer el discurs d'una manera més àmplia, per tant parlaré
primer d'educació i a poc a poc passarem al tema que ens ocupa. És necessari un pacte
per l'educació a Espanya en tots els àmbits educatius, sense eixe pacte per l'educació
anem perduts.
Com ha comentat Xavier Giner anteriorment31
, cada vegada que arriba algú en poder no
pot posar el comptador a zero i crear una nova llei d'educació, no té sentit. Ha d'haver-hi
un pacte per l'educació, però amb un suport decidit per l'educació i aplicable a tots els
àmbits, fins i tot a la música. Un “suport decidit” significa que, a part de posar-nos
d'acord en quin sistema educatiu volem, implica que este siga un projecte a llarg termini
amb possibilitat de ser modificat, però que no siga per a canviar-ho completament cada
vegada que arribe algú al Ministeri d'Educació o a una conselleria.
31
Vegeu la ponència de Xavier Giner (pàgina 12).
44. 34
Este pacte ha de tindre un suport decidit també en l'econòmic, sense això no
aconseguirem gran cosa.
Si parlem d'Universitat, parlem de docència i investigación. On està la investigació i la
I+D+I a la Comunitat Valenciana?, en l'1%. D'eixa manera què aconseguirem? Res.
Quan en l'himne de la Comunitat Valenciana es parla “d´ofrenar noves glòries a
Espanya”, les úniques glòries que anem a “ofrenar” són les de DulceSol, empresa de la
meua comarca que sí que va tindre clar fa uns anys que havia d'apostar per la I+D+I i
ara és líder del mercat a Espanya i fora d'Espanya, però altres “glòries” no podem
ofrenar. D'eixa manera no és possible.
Comunitats com Madrid i el País Basc estan en el 2% en inversió en esta matèria i els
països capdavanters en investigació estan en el 3%, però ací estem en l'1%, i d'esta
manera no aconseguirem gran cosa.
Com està la Universitat? Jo estic en ella des de fa 7 anys i observe moltes ganes
d'investigar, però una escassetat sistèmica de diners per a la mateixa que obliga a la
cerca d'un finançament privat. D'esta manera és molt difícil traure projectes endavant i
no solament projectes educatius, que al cap i a l'últim no són tinguts molt en compte,
sinó projectes capdavanters que fa uns anys tenien un fort suport d'investigació i que hui
dia es troben sense subvencions.
D'eixa manera no aconseguirem gran cosa, ja que educació i investigació van unides de
la mà; per tant, l'aposta per un pacte per l'educació al nostre país que done suport tant
l'educació com la investigació és necessària.
Un altre mal que afecta la universitat és la taxa de reposició que es converteix en un
càncer que s'està carregant la universitat pública i sembla que l'administració no el veu.
En el meu departament som 70 professors, la normativa universitària diu que més de la
meitat del professorat ha de ser a temps complet i això no es compleix, ja que tenim un
70% de professorat associat i hi ha departaments en la Facultat de Magisteri (amb prop
de 4000 alumnes) que estan en un 80% d'associats, així és impossible seguir avant, És
això oferir qualitat? No, i qui perd la batalla? Els mateixos de sempre: els alumnes.
45. 35
Parlem sempre de professorat, parlem sempre d'universitat, d'estaments, però l'alumne
és qui realment ens ha de preocupar perquè ells perden sempre en eixes històries, per
tant, cal fer una aposta decidida per l'educació en la qual l'alumne (qui sempre ix
perjudicat) es veja beneficiat, beneficis que de la mà de lleis com la LOGSE i la LOE
s'han beneficiat els músics fins a l'arribada de la LOMQUE, llei que no ha de seguir i els
errors de la qual paguem dia a dia.
Precisament la nostra comunitat serà la més perjudicada per esta llei, perquè els nostres
alumnes de música no podran optar a pujar nota en el selectiu de 10 a 14 punts amb
matèries de música, les tres matèries de música han sigut eliminades de les proves PAU
per esta llei. Ni està Llenguatge Musical, ni està Història, ni està Anàlisi. I estos
alumnes que estan en un conservatori professional cursant en paral·lel els seus estudis
musicals amb els de l'institut veuran que després de l'esforç per portar en paral·lel els
seus estudis, han d'optar per altres matèries i no poden pujar nota amb elles.
El problema s'accentua per la tendència a passar-se la pilota entre el Ministeri
d'Educació i les comunitats autònomes. La Confederació d'Associacions d'Educació
Musical d'Espanya va estar en el ministeri fa 20 dies i el Ministeri va tirar la pilota a la
Comunitat Valenciana i esta va fer el mateix amb el Ministeri, al final qui perd?
L'alumne. I el professorat perd quan perd l'alumne? I tant, acaba perdent oportunitats,
cal veure-ho així.
És així tot a Espanya? No, com sempre a Catalunya han aconseguit ficar anàlisi musical
en les proves PAU, potser han saltat l'acord de Madrid i què? Jo ho saltaria de seguida,
si és per a beneficiar a l'alumnat, no hi ha cap problema, cal assumir eixe problema i ja
està. Per tant, ha d'haver-hi una aposta decidida per l'alumnat, un pacte per l'educació i
la taxa de reposició cal salvar-la.
La Universitat s'afona i s'afona perquè senzillament el sistema no és sostenible d'eixa
manera, ha d'haver-hi suport econòmic, si l'economia no entra a la Comunitat
Valenciana, cal buscar una altra manera, ja que en este moment està tot paralitzat perquè
no arriba diners des de Madrid i cada vegada menys. Què fem? Doncs caldrà plantejar-
li-ho perquè hi ha qüestions generals que estan per damunt de les particulars.
46. 36
Què tenim en la Universitat de València? Estudis de grau i de màster. En el meu cas, en
la Facultat de Magisteri, som un departament que té a veure amb música, en el meu
Departament de Didàctica de l'Expressió Musical i Pràctica Corporal estem els músics
dedicats a la didàctica, tenim estudis de grau en Magisteri i amb el nou sistema es van
eliminar les especialitats en els estudis de grau. En la diplomatura que anteriorment
s'impartia existia l'especialitat de Música, ara ja no, ara és Infantil o Primària, per tant,
va caldre habilitar un sistema per a mantenir unes especialitats que foren concordes a
allò que se li demana a un professor a l'hora d´ opositar a una plaça de Primària, per tant
es necessitava saber música. Què va passar? El que es diuen “esments”, és a dir una
espècie de paquets de “optativitat”, uns crèdits (a la Comunitat Valenciana són 60) de
Didàctica, de Didàctica de la Música, Didàctica del vessant instrumental, del moviment,
de la veu, de les TIC i de tots els àmbits relacionats amb la matèria.
Se selecciona a l'alumnat que tinga els estudis professionals acabats o els fem una prova
equivalent. Ixen preparats? Sí, ixen preparats i ixen amb il·lusió perquè és una bona
eixida. Tenim molt alumnat que cursa estudis en el Conservatori Superior de València i
fins i tot en el de Castelló i com poden compaginen el 3r i 4t curs de Magisteri que és on
es fa l'especialitat amb estudis de conservatori, no és tan complicat i és una bona eixida
perquè per a un alumne o alumna que ha estudiat Magisteri en l'esment de Música té
accés a Primària, i si a més ha estudiat superior, doncs, té accés a Secundària.
Una altra qüestió és que en els conservatoris superiors poca gent opta per la via de la
docència i de la didàctica, la majoria volen ser intèrprets, al meu entendre la gran borsa
de treball està en la docència, no està en la interpretació, i cada vegada estarà menys,
però això és una cosa que s'aprén amb els anys.
La Universitat de València té el Màster de Educació Secundària que és el que permet
que l'alumnat de conservatori superior aconseguisca l'acreditació per a exercir la
docència en Secundària i tenim el Màster d'Investigació en Didàctiques Especifiques, un
màster específic per a totes les àrees (Matemàtiques, Llengües i on també està la
Música). Este màster coincideix en la major part de les matèries amb el Màster
d'Educació Secundària, amb el que són equivalents i per tant no és necessari cursar tots
dos, encara que si cal cursar una matèria que és la d'Investigació i Didàctica de la
Música.
47. 37
Té 60 crèdits i és un màster que condueix al doctorat, Doctorat de Didàctica específic,
recalque això perquè moltes vegades ve alumnat amb propostes de doctorat que no van
pel vessant didàctic i s'han de desviar a la Universitat Politècnica de València en la qual
altres tipus de doctorat poden ser desenvolupats.
Pot absorbir la Universitat els estudis superiors de Música? Jo no parlaria tant d'absorbir
sinó d'integrar. Al meu entendre, la música en els nivells superiors necessita
normalització en tots els sentits. Què vull dir amb normalitzar? No volem res especial,
pense jo, la Música necessita estar en la Universitat i tindre una casa pròpia, com?
Doncs amb una facultat pròpia. La Comunitat Valenciana mereix una facultat de Música
amb escreix, no veig dificultats en este cas i llavors s'obririen totes les portes que no
repetiré i que han comentat els companys: mobilitat, accés a l'Espai Europeu d'Estudis
Superiors, intercanvis d'alumnes i professorat que enriqueixen i ens fan aprendre tant.
Privar als alumnes d'eixa possibilitat no té sentit. Insistisc que la meua preocupació és
sempre l'alumnat i a més quan parle de normalització volguera normalització en tot el
sistema educatiu, no solament en els Ensenyaments Artístics Superiors. No té cap sentit
en què la Música siga en Primària si hi ha corts en Secundària. Parlar d'un batxillerat
artístic per Música no té sentit si en 4t de l'ESO no hi ha música, hauria d'haver-hi una
continuïtat i eixa continuïtat hauria d'habilitar-se. Per què? Perquè sincerament crec que
la qualitat no està en les hores sinó en els processos metodològics, per més hores de
matemàtiques o llengües no es millorarà la qualitat si no es milloren les maneres
d'ensenyar-les.
Moltes gràcies.
48. 38
TAULA REDONA: GESTIÓ DELS ENSENYAMENTS
ARTÍSTICS SUPERIORS ENTRE L'ESTAT I LES
DIFERENTS COMUNITATS AUTÒNOMES
49. 39
Álvaro Zaldívar Gracia
Catedràtic numerari de Música i Arts Escèniques. Ex-subdirector general de Personal docent i
investigador del MEC i de EEAASS de la Comunitat de Madrid.
____________________________
Abstract: El doctor Zaldívar realitza una anàlisi de les competències estatals i autonòmiques en relació
amb els Ensenyaments Artístics Superiors, assenyalant el que l'Estat i les comunitats autònomes poden fer
i no fer segons les seues atribucions.
Paraules clau: LOE, LOGSE, LOMQUE, informe Embid, Institut Superior d'Ensenyaments Artístics
d'Aragó, ISEACV, Reial decret 1614/2009.
________________________
Bon dia32
. Vull agrair en primer lloc a la ADMAECV i al professor Javier Pallás la seua
invitació per a participar en aquestes Jornades. És un honor compartir el programa
general amb tants col·legues, uns ja coneguts i altres desconeguts (que espere que
acaben sent amics). També és un honor en particular compartir taula amb (aquesta
vegada sí, tots) els amics que aquest matí ací ens reunim.
Portava a aquesta taula un esquema que d'alguna forma va millorar o va acabar de
completar-se després del viatge que vaig realitzar en el Talgo Múrcia-València. Durant
el viatge va haver-hi un problema de calefacció i vaig parlar amb el tècnic del tren que
em va comentar: “És que aquestes composicions velles…” [els tècnics de RENFE
criden als trens “composicions”] “es desbaraten molt”. Afegint a continuació: “És que el
Corredor Mediterrani ha quedat fora del mapa de l'AVE”. Jo vaig pensar: Ostres!,
aquest senyor quasi podria vindre demà i donar la ponència per mi, perquè en el fons el
que ha ocorregut amb els ensenyaments artístics és això, que som com el Corredor
Mediterrani: ens hem quedat fora del mapa de l'AVE (és a dir, dels ensenyaments que
avancen a alta velocitat), i per tant, poc cas hi ha per a altres raons.
Dit això com a homenatge a RENFE i als seus tècnics, entre ja en matèria. Em va
encomanar Javier Pallás que parlara del repartiment de competències entre l'Estat i les
32
Es tracta de la transcripció d'una intervenció oral, sotmesa a un temps màxim, i no d'una ponència
encarregada i escrita per a la seua publicació. Esperem es valore adequadament el seu lleuger contingut i
l'estil directe d'aquesta. [nota agregada per l'autor]
50. 40
Comunitats Autònomes, i aquesta és una de les primeres puntualitzacions de les quals
vull parlar: quan parlem de l'Estat cal parlar de nivells diferents. Col·loquialment
parlem del “Ministeri” [d'Educació] però hi ha tres nivells de decisions, tres nivells de
normatives, tres nivells de negociacions dins d'això que anomenem “l'Estat”, perquè no
basta només amb negociar amb això que anomenem “Ministeri”.
El “Ministeri” té competència en l'àmbit estatal, a través de les ordres ministerials amb
caràcter bàsic, que signa el ministre i són decisions que ell i el seu Ministeri prenen. Per
tant, eixe àmbit de negociació sí que és amb el Ministeri. No obstant això, hi ha altres
decisions que no són sol del Ministeri d'Educació, sinó del Govern. Amb això vull dir
que es pren finalment una decisió, a partir d'una proposta ministerial, en un òrgan en el
qual estan representats, a més del Ministeri d'Educació, el d'Hisenda, Administracions
Públiques i un nombrós grup de departaments que en alguns casos han de fer informes
preceptius i per tant poden paralitzar o modificar eixa inicial proposta normativa.
Però és que no solament estem parlant del Ministeri i del Govern, que com veuen cal
negociar amb persones diferents i a vegades amb raonaments diferents. També parlem
del Parlament, on s'elaboren les lleis i finalment es poden aprovar normes iguals,
modificades o totalment diferents de les que, si escau, inicialment va presentar el
Govern.
És molt important tindre això en compte perquè un dels problemes amb el qual ens
trobem en l'àmbit artístic és que de vegades parlem amb l'Administració i no parlem en
la llengua de l'Administració. Hem de conéixer el llenguatge administratiu. En eixe
sentit i amb aquestes matisacions entendrem que el repartiment de competències entre
l'Estat i les Comunitats Autònomes és una mica més ric del que inicialment havíem
previst (i no solament consisteix a posicionar-se en contra o a favor de Wert).33
Què més significa tot això? Significa a més que quan parlem de les relacions entre Estat
i Comunitats Autònomes hem d'entendre que Espanya és una realitat enormement plural
33
José Ignacio Wert, ministre d'Educació, Cultura i Esport entre 2011 i 2015 autor de l'anomenada “Llei
Wert” (Llei orgànica per a la Millora i la Qualitat de l'Ensenyament, LOMQUE), llei vigent d'educació
actualment.
51. 41
i divergent. Xavier Giner deia que no es pot plantejar una Universitat de les Arts en
certes comunitats. Evidentment hi ha molts llocs on una solució funciona i una altra no,
a causa de la pluralitat de l'Estat espanyol des del punt de vista lingüístic, geogràfic,
econòmic, cultural, etc.
De l'anterior es dedueix que, per a trobar eixe acord entre Estat i autonomies, amb eixos
tres nivells de l'estatal dels quals parlem anteriorment, el primer que ha d'haver-hi a
Espanya, perquè alguna cosa funcione, és un marc legislatiu comú, ferm però prim,
xicotet però estable. Perquè en el fons, quines són les competències intransferibles de
l'Estat? Són aquelles que les Comunitats Autònomes no poden fer seues, i en el fons són
molt poques.
L'Estat té competències clares per a la definició interna del marc general comú i,
evidentment, també per a la representació i defensa de allò que Espanya acorde en
l'àmbit internacional. Aqueixes són les competències intransferibles de l'Estat que, en el
cas concret de l'article 149 de la Constitució, diu literalment que és matèria de
competència exclusiva: “30a. Regulació de les condicions d'obtenció, expedició i
homologació de títols acadèmics i professionals i normes bàsiques per al
desenvolupament de l'article 27 de la Constitució,” [l'article dedicat a l'educació] “a fi
de garantir el compliment de les obligacions dels poders públics en aquesta matèria”.
Això és el clarament intransferible, ja que si no ho fera l'Estat com a tal perdria el seu
sentit. L'article 149 també assenyala, en l'apartat 18é del mateix punt primer, que són
competències exclusives de l'Estat “les bases del règim jurídic de l'administració
públiques i el règim estatutari dels funcionaris […].”. Per tant, és a l'Estat a qui
competeix eixes normes bàsiques de desenvolupament de l'article 27, normes bàsiques
que, posteriorment, a vegades mitjançant l'aclariment de les sentències del Tribunal
Constitucional, així com a través d'altres normes de desenvolupament, han acabat per
perfilar el que es diu la definició bàsica dels ensenyaments i el relatiu a les bases
estatutàries dels funcionaris.
52. 42
Per tant, si estiguérem en la sala d'actes de l´ ESMUC34
en comptes d'en el Conservatori
Superior de Música de València, d'aquesta segona part, dels funcionaris, ni parlaríem
perquè això ja no afecta a tot l'Estat, ja que eixa competència estatal no interessa a eixes
concretes comunitats autònomes perquè en l´ ESMUC (o en MUSIKENE) no hi ha
funcionaris. Per tant, en aqueixes autonomies només estarien interessats en les
condicions d'expedició dels títols acadèmics professionals, que són els títols que en
l'Espai Europeu d'Educació Superior cal defensar i han de competir entre les altres
nacions, que cal col·locar amb dignitat en el mapa europeu i internacional.
Tenia raó Xavier Giner35
quan deia que el problema de la lentitud i de desenvolupament
adequat fan que moltes decisions inicialment bones siguen al final un desastre. Un
exemple: el Suplement Europeu al Títol des de fa anys hauria d'estar actiu, però no ho
està, i encara planteja fins a problemes materials (ja que segons la normativa ha de ser
d'un paper que no permeta còpia, i els documents que no la permeten no es fan en
qualsevol impremta sinó en algunes poques, com la Fàbrica Nacional de Moneda i
Timbre).
Dit això, tota la resta (desenvolupaments de lleis, normatives més concretes, etc.) el
poden i deuen fer les comunitats autònomes. Normativament ho poden fer, però sobretot
han de fer-ho amb la seua pròpia previsió pressupostària, ja que l'Estat tampoc està
obligat a finançar-lo tot, detalladament, menys encara no el obligatori, sinó el que puga
d'una manera organitzada i coherent en un just repartiment entre les comunitats
autònomes (que és un altre dels temes que també es discuteixen quan es parla amb
Hisenda).
En els ensenyaments artístics superiors (entenent aquests ensenyaments com aqueixa
part dels ensenyaments superiors de les arts que tradicionalment s'han organitzat en
centres diferents dels centres educatius universitaris) hem de distingir entre el que són
els ensenyaments artístics superiors en el sentit de continguts i els ensenyaments
artístics superiors en el sentit de la definició legal.
34
Escola Superior de Música de Catalunya amb seu a Barcelona, posteriorment el ponent fa referència a
MUSIKENE que és el centre on s'estudien els estudis superiors de música al País Basc (Sant Sebastià).
35
Vegeu la ponència de Xavier Giner (pàgines 7-8).
