1. CLAUSTOFOBIA<br />La cova, davant els seus ulls, sembla tenir un estrany poder hipnòtic.L'entrada no era molt alta. Potser un metre i mig, o potser menys.Però en David se sentia irresistiblement amb ganes d’entrar-hi.Una cosa al seu interior cridava desesperadament. Perquè no traspasses el llindar de pedra. Però ell per vacil·lar i va decidir entrar en aquell forat fosc.L'interior no és tan fosc com ell temia. Avança entre una olor a terra humida. Les parets, velles transmeten humitat, minúscules gotes que rellisquen lentament, fins a ser absorbides per la terra del sòl de la cova.El passadís s'allarga. En David nota que els seus cabells freguen alguna cosa. És el sostre de la cova. Sembla com si el sostre fos cada vegada més baix.El seu cor, feble i malaltís de per si, un cor que no resisteix la idea de quatre parets tancades.¡claustrofòbia! Aquesta és la paraula.I en ella reflecteix tot el seu temor. Però ell decideix seguir endavant, pel camí de pedra sabent que les parets són cada vegada més estretes i el sostre i el sòl es troben cada vegada més a prop i ara ha de caminar ja ajupit.La llum disminueix. . Un brusc descens del sostre. Davis ha de caminar sobre els seus genolls i els seus colzes per seguir avançant.Respira fatigosament. El pas entre les parets de pedra és cada vegada més estret, obligant-lo a arrossegar com una serp per seguir avançant.Espantat, En David s'adona que ja no té espai davant seu. El camí, estret s’acaba. <br />Ha de tornar enrere, ràpidament, guanyar la sortida, tornar a veure el cel blau, l'aire fresc...No, no és possible.Per què no pot retrocedir?Les seves mans es recolzen fortament en el sòl per tal d'intentar impulsar-lo cap enrere però és inútil.No pot moure's.Llavors són els genolls els que, ajuden per impulsar-se cap enrere. Però només aconsegueix estripar la tela dels pantalons.No pot moure's. Està clavat a terra, amb la roca sobre la seva esquena, sota el seu pit, davant el seu cap i potser, molt possiblement, darrere dels seus peus.Com una pel·lícula.Obre la boca. Omple els seus pulmons d'aire humit i fa un crit desesperat.<br />-David, per Déu, què et passa?La mà de l’Ann , fortament agafa la d’en David. -David, Què passa?Mira al seu voltant. Veu un armari. L'única cosa que toca el seu cos és la roba del pijama.L’Anna, preocupada, li mira amb certa inquietud.-Ha estat aquest somni una altra vegada, oi?-Si, l'horrible. Em moriré si segueixo somiant això! El meu cor no ho resistirà.-Calla, estimat . Però has de deixar de somiar aquestes coses horribles. - quot;
Aquestesquot;
, dius? No, Anna ... Només hi ha un malson, només un, sempre el mateix.<br />A la nit següent en David torna a tenir el mateix malson de sempre. La seva dona Anna, que el notava inquiet decideix despertar-lo i en el mateix moment, que recolza la seva ma sobre el pit del seu marit, nota com el seu cor no batega. <br />Tot és fosc. En David obre els ulls. El malson de nou.Segueix l'olor a terra, i l'olor a humitat. Intenta moure els braços, però no pot. Potser amb els genolls. Però, com és habitual, tampoc els genolls serveixen.Haurà de cridar per despertar-se i acabar amb aquella horrible angoixa.Obre la boca. Va a cridar. Però, de sobte, alguna cosa creua la seva ment.Hi ha alguna cosa diferent. Què és?La posició! no està cap per avall, com quan lluita per sortir del túnel. No. Està cap per amunt.I hi ha un altre olor, un olor a fusta. Un cop brusc, És el final del viatge. Una cosa tova cau sobre ell, sense tocar-lo, en David sent el soroll i percep l’olor a terra humida, acabada de ser moguda. Intenta cridar, però cap so surt de la seva boca. I les paletades de terra, lentes, cauen sobre la tapa del seu taüt mentre en David dona cops contra la fusta, en un inútil intent per sobreviure. La seva paraula terrible, claustrofòbia, s'uneix ara a una altra molt més terrible encara: catalèpsia.Per què no van esperar una mica mes abans d’enterrar-lo? Per què? Per què? Per què? ...<br />