1. PREGÓ FESTES PURÍSSIMA XIQUETA 2015
PASCUAL GINER, 18 D’ABRIL DE 2015
Sr. alcalde, autoritats, president de les Festes, reina Major, reina Infantil, festers,
festeres i benissers tots. Bona nit.
El 14 de febrer, dia de Sant Valentí, patró dels enamorats, va sonar el telèfon…
Conteste i sent una veu que em diu: “Sóc Raúl, el president de les Festes, vull demanar-te
un favor i que em digues que sí”. Jo li vaig contestar que, tractant-se d'aquells festers de
18 anys, que el 1992 van compartir amb mi, com a president, tan bons records d'aquelles
festes, no podia negar-me a dir-li que sí.
Clar, jo esperava que em demanara un escrit per al llibre de festes o alguna cosa
com eixa, però no: em va dir que els festers, reunits la nit anterior, havien decidit que fóra
el pregoner de les Festes de la Puríssima Xiqueta 2015.
Em vaig quedar sorprés i el meu cap, en segons, va pensar de tot: no sé si seria
capaç d'estar a l'altura de l'acte, si podria traure-m'ho dels dits (per la meua professió solc
expressar-me millor amb el llapis que amb la ploma). Però, en definitiva, era un repte i no
podia defraudar, de manera que ho vaig acceptar amb molta alegria i al mateix temps,
orgullós que aquells festers d'aleshores se'n recordaren de mi.
El pregó d'inici de les Festes de la Puríssima Xiqueta de 2015 versarà sobre tot
allò que ha representat i representa l'arquitectura i l'espai urbà de la ciutat sobre els seus
ciutadans, en aquest cas l'arquitectura de Benissa sobre els benissers. Però també vull
parlar d'allò que representa el sentiment i les emocions viscudes en cada una de les seues
generacions.
Segons Aristòtil, “L'home és un animal polític per naturalesa. L'home és una
criatura que viu en la polis”.
La paraula polis representa: poble, ciutat, comunitat i, en definitiva, forma de
vida.
Els grecs concebien la polis com una cosa activa i formativa que educava la ment i
el caràcter dels ciutadans. Per això, la religió, l'art i, per tant, l'arquitectura, els jocs, el
treball, el debat i també els enfrontaments, solament poden ser satisfets gràcies a la polis.
L'home té tendència a formar la seua perfecció en la polis, no aconseguirà la seua felicitat
si no és en ella, ja que ser individu és ser ciutadà.
Segons Plató, mestre d'Aristòtil, les parts que conformaven la polis o ciutat són:
- L'Acròpoli, centre polític – administratiu – social, i on es troba el Temple.
- La Gerúsia, òrgan de govern
- L'Àgora, plaça pública i mercat.
Envoltava la ciutat un anell rural on es conreava tot allò que era necessari per a la
supervivència de la polis. Part d'aquest anell, el més proper a l'acròpoli, va transformant-
se amb el temps en ciutat i d'ací va creixent extramurs; és això que els urbanistes
defineixen com eixample.
Bé, jo vaig nàixer a l'eixample de finals del segle XIX i principis del XX i que està
conformat pels carrers Sant Sebastià, Sant Joan, Pare Melchor, Carrer Nou i Sant Pere.

2. Recorde els carrers de terra en els quals féiem un clot per a jugar a l'All, joc que
consistia a aconseguir clavar una pilota dins del forat i agarrar-la immediatament per a
tirar-li-la a les cames del company de joc que quedava més ressagat en la seua fugida. En
aquell temps, als xiquets no ens vestien amb pantalons llargs fins als 15 o 16 anys.
Recorde aquell carrer de Sant Sebastià amb un veïnat quasi fraternal: per un
costat la família dels Sargentets i la tia Pepa “la Canyera”; pel mig, la del meu amic J.
Ramón Devis i per l'altre les meues cosines, Pasqualeta i Anamari; els meus cosins, Pepe i
Pascual; els fills de la tia Maria Chorra; el forn de Ricardet i Benjamín el sastre. Pel nord es
veia la tenda de la tia Marchena (hui Flores Isabel) i pel sud, la Torre del Capità Cabrera,
exemple d'una arquitectura estranya per a mi en aquells moments.
Era una edificació singular de finals del segle XIX construïda seguint l'estil colonial
espanyol instaurat a Cuba, país on va residir el capità de la Guàrdia Civil, Francesc d'Assís
Cabrera. La seua arquitectura és senzilla i sense càrregues ornamentals, però amb certes
reminiscències paladianes. Tenia una planta simètrica, en l'eix de la qual es disposava la
torre quadrangular de quatre plantes flanquejada per cossos laterals de dues plantes que
albergaven diferents habitatges. Recorde les seues escales d'accés, els seus jardins i
sobretot les escales de caragol, una cosa desconeguda per a mi fins aquell moment.
Allí estàvem els bessons de la Torre, Pedro i Saul; Esteban i Paco Sargentet; J.
Antonio Soliveres; J. Ramón Devís i jo mateix amagant-nos en l'espai exterior d'escales i
jardins jugant a la “molla”. Poques edificacions existien en aquell temps pels seus voltants,
utilitzades per les quadrilles de dones en l'època de “l'estisorà". Allí plantaven les seues
veles els raïmers provinents de la Ribera valenciana.
Les parets posteriors de les cases del costat oest del carrer Sant Sebastià fitaven
amb el camp de futbol, situat al carrer Hort de Bordes, que arribava fins al que ha sigut
fins fa ben poc, el Garatge Central. S'accedia al camp pel mateix carrer Sant Sebastià
(actualment és la xicoteta travessia que connecta aquest carrer amb el carrer Hort de
Bordes). Era un camp de futbol amb graderies disposades sobre el tancament del garatge.
Hui està ocupat pel Trinquet i pels barris que conformen el carrer Hort de Bordes.
Als 7 anys i, com a conseqüència d'estudiar en l'anomenat Col·legi de les Monges,
actualment edifici en el qual resideixen les monges franciscanes que regenten l'Escola
Infantil La Puríssima, vaig ser “monaguillo” junt amb Pepe Baidal (Chapó), d'aquella
xicoteta capella disposada en el seu interior i en la qual oficiava missa algun dels frares del
Convent a les 7 del matí. Quines matinades havíem de fer per arribar a l'hora!
El Col·legi, propietat de la Fundació Abargues, està regit per les religioses
franciscanes de la Immaculada des del 1931 fins als nostres dies i anteriorment i des del
1903 per les monges del Loreto. És en els anys 30 quan la família Abargues cedeix la seua
vila pairal a la Fundació per a residència de les monges. En el seu costat nord, estava el
Cementeri Parroquial que va ser venut, amb una miqueta de polèmica, per a la
construcció de les dues aules que conformarien el col·legi. Un pati central, existent en
l'actualitat, separava les dues edificacions. L'anomenat Col·legi de les Monges era un
edifici exempt, envoltat d'un mur de pedra i reixats de ferro forjat encara que hui ha estat
absorbit per la trama urbana. D'estil neogòtic amb xicotetes influències modernistes del
moment, simètric però amb la singularitat de la seua capella en el seu costat oest.

3. Precisament en aquest edifici vaig tindre la sort d'intervenir, com a arquitecte, en
la seua recuperació, alhora que en la nova construcció de l'actual escola guarderia.
Als 8 anys vaig passar a ser escolà del Convent Franciscà junt amb Miguel de
Masiana, Toni Mancheño i uns altres. Allí vaig realitzar els estudis previs al Batxillerat amb
el “Hermano Vicente” de qui recorde els carxotets al cap quan no fèiem els deures. I més
tard amb Don Juan Giner i Don José Pérez (El Rull)
El convent va ser un edifici molt important en la història de Benissa. Segons el
cronista franciscà Vicente Martínez Colomer, la primera pedra es col·loca el 1612 pels
frares Recoletos ja instal·lats a l'edifici de l'Hospital, hui l'actual Ajuntament. La façana i el
campanar conclouen el 1624.
El 1808 el Convent va servir de caserna del destacament francés, quan França
ocupa territori espanyol. El 1814 els frares tornen al Convent i el troben molt deteriorat i
necessiten, per a la seua restauració, vendre part de l'hort circumdant per a la seua
transformació en solars. Com a conseqüència d'allò, s'obrin els carrers Sant Josep (carrer
Ample) i Orxelles.
Les lleis procedents de les Corts de Cadis i, més tard, les de la Desamortització
obliguen els frares a desallotjar el Convent per a posar-lo a la venda. És allò que J.J.
Cardona, erudit benisser i cronista oficial, denomina “l'exclaustració”. A partir d'ací l'edifici
és ocupat parcialment com a seu del quarter de la Guàrdia Civil i també per a nous locals
de l'escola.
L'any 1888, gràcies a les gestions de Carlos i Antonio Torres d'Orduña, el Convent torna a
ser ocupat pels franciscans i, a més, es funda el Col·legi Seràfic.
És en 1915 quan s'edifica el Col·legi unit al Convent a través d'un túnel que
travessa l'actual carrer Escoto. La construcció és de geometria en forma de “L” oberta a
l'est, cap a l'actual Barri de Sant Nicolau de Bari.
A causa de la Guerra Civil Espanyola, els franciscans abandonen el Convent una vegada
més i és el 1939 quan es restaura la vida franciscana al Convent.
L'any 1950 s'inaugura la reforma i ampliació de l'ala oest segons el projecte de
l'arquitecte Eduardo Alegre i impulsada per l'il·lustre benisser, el Pare Fabregat.
Com que faltaven vocacions religioses, en 1989 l'edifici que havia sigut seu de
l'Institut d'Ensenyament Mitjà, és venut a l'Ajuntament.
El 1992 tinc la sort d'intervenir, fent un projecte i sent alcalde Isidoro Mollà, en
allò que es denominaria l'Escola de Música i Dansa, un projecte emblemàtic que,
posteriorment, es va executar per fases: Escola de Música i Dansa, locals per a la Banda de
Música i Coral Benissenca i, posteriorment, el Centre d'Excel·lència, tot això sent alcalde
Juan Bautista Roselló.
De l'edifici conventual és destacable el claustre renaixentista i les seues façanes,
en els quals vaig intervenir, sobre els anys 90, per a la seua restauració.
Als 9 anys i poc abans de l'arribada del rector Don Julio Alcaraz vaig ser convençut
per qui exercia en aquells moments de sagristà, Pepe Ramón Soliveres, per a ser escolanet
de l'Església de la Puríssima Xiqueta, edificada amb tant d'esforç pels nostres avantpassats
per a albergar el reliquiari de la nostra patrona. Ma mare, com a bona mare sempre patint
pel seu fill, li va demanar a canvi que em donara classes de llatí després de la missa.
Segurament pensaria allò de “el saber no ocupa lugar”, i podria anar més preparat a un

4. futur però incert batxillerat. Va ser també Pepe Ramón qui em va ensenyar a resar el
rosari en la casa dels difunts, cobrant per això dos quinzets.
Tot allò que poguera dir sobre l'edifici és ja massa conegut per tots. Està molt ben
documentat pel cronista Juan José Cardona en el seu llibre “Història de la Parròquia de
Benissa”, del qual només comentaré a manera de síntesi unes quantes coses:
L'autor del projecte va ser l'arquitecte Vicente Pasqual Pastor, d'Alcoi, i
l'encarregat de portar-ho a terme, el mestre d'obres Fra Maseo Company, llec franciscà.
La primera pedra es col·loca el 1902 i segons el Pare Fabregat en el seu llibre
Benissa i la seua Patrona La Puríssima Xiqueta es van produir diversos i importants
contratemps en la seua construcció: el primer d'ells en l'execució dels fonaments, ja que el
terreny ferm on assentar-los es va trobar a 10 m de profunditat, i després va ser la falta de
recursos i el cansament, el que va obligar a paralitzar les obres en diverses ocasions. Es
van obrir subscripcions setmanals d'1, 10 i 20 pessetes, segons les classes per a poder
reiniciar els treballs. Va ser tan gran l'entusiasme i el desig del poble d'allotjar la Puríssima
en el seu altar que, a pesar de no haver-hi acabat l'edifici, s'inaugura l'any 1929, si bé és
cert que les obres pendents es limitaven a un dels campanars. He d'afegir que encara falta
l'execució de les agulles per a completar el projecte tal com va ser concebut, i crec que
amb la il·lusió dels benissers i si l'economia ho permet, es podrà dur a terme. És just
recordar la important labor del rector Vicente Buigues, encarregat de coordinar els
treballs i l'economia per a fer-los possible. El Pare Fabregat ens diu en el seu llibre, escrit
el 1942, que tenim un gran deute amb ell i que havíem de complir la promesa feta el dia
de la seua inauguració per l'arquebisbe de València en aquell moment, Sr. Prudencio Melo
que quan morira, fóra soterrat el seu cadàver en aquest temple. Els nostres avantpassats
així ho van fer. Anteriorment l'Ajuntament, en reconeixement a la seua labor, li va dedicar
un carrer molt pròxim al temple (on està hui el supermercat Mas i Mas i l'oficina de La
Caixa).
Recorde en aquells moments una església de magnituds enormes al costat de la
capella de les monges i del Convent, amb falta de pintura i acabats, amb goteres per molts
costats, amb cadires de boga lligades de 8 en 8 i en la qual tots els xiquets volíem ser
escolanets. Veig encara al tio Pepe “La Casilla” amb la seua sotana negra i als escolans
Carlos Font i Joaquín “de l'Alguacil”.
Cal destacar també d'aquells anys, la dècada dels 50, l'arribada de la televisió. Un
dels primers aparells s'instal·la a la Societat Cultural, a l'actual seu de la Biblioteca “Bernat
Capó”, a l'interior d'un edifici del qual només es conserva la façana del carrer de la
Puríssima i dues arcades de pedra en el seu interior.
Va ser un edifici pertanyent als Torres d'Orduña, anteriorment als Ivars del Pobil,
construït en el segle XVI i reformat en el XVIII, amb façana de pedra tosca que recau al
carrer Major i tres crugies amb pòrtics formats per amplis murs de maçoneria. En la part
posterior situada a escala inferior, de menor qualitat arquitectònica i destinada al servei
domèstic, se situava l'hort, amb accés a través d'un xicotet camí-rambla, hui carrer del
Pare Andreu Ivars.
El compra la Societat Cultural i pateix reformes per a condicionament d'allò que
va ser el saló de jocs recreatius i utilitzat per a celebració de bodes, comunions i sobretot
per als famosos balls de la Nit de Cap d'Any. Eren tan desitjats que el soci que no es

5. personava a les 8 de la vesprada es quedava sense taula. Allí, sent un xiquet, he vist els
festivals que s'organitzaven, en els quals l'orquestra s'instal·lava en una espècie de
fornícula de reduïdes dimensions situada a escala de la casa principal. Allí recorde entre
altres a Juan de Palero i a Eugenio Capó cantant de forma magistral “Oro Negro” i “Ma
vie”.
Ja en els anys 80 i després d'un acord entre la Societat Cultural i l'Ajuntament,
l'edifici és derruït per a albergar el Centre Cultural, la Biblioteca Bernat Capó i els salons i
cafeteria de la Societat.
Tornant a allò que, al principi, denominàvem l'Àgora, recorde una plaça immensa
amb dos porxes paral·lels, els més vells havien sigut demolits. En l'extrem del situat al sud
estava el quiosc, el lloc més conegut per als xiquets. També a la plaça estaven el futbolí
del “Tio Zurdo” i, més tard, els de la “Tia Sapena”.
Aquest espai va ser remodelat en els anys 70 per l'alcalde d'aquells moments,
José Ivars, pare de la meua dona.
La plaça mantenia la seua continuïtat amb la glorieta vella de Dolores Piera, hui
transformada en aparcament i amb la Glorieta nova a escala inferior remodelada
recentment que alberga el parc infantil, els ficus centenaris i el bust de la Sra. Dolores
Piera.
En l'espai que ocupa el parc infantil, es va construir a finals dels anys 40, un
templet elevat d'aire modernista per a la celebració de concerts de la Banda de Música.
Vaig tindre la sort de pujar allí formant part de la Banda, al costat de mon pare, durant la
meua fugaç etapa de músic.
Els terrenys de la plaça van ser donació dels germans Joaquín i José Feliu
Rodríguez de la Encina en 1874, les glorietes varen ocupar els cortons dels germans Torres
d'Orduña i van ser el punt de partida de l'Eixample i el nou centre cívic de la Benissa
contemporània, que va desplaçar el centre medieval i modern que havien representat
l'Església Vella i la Sala del Consell, l'edifici popularment conegut com La Llotja.
La Gerúsia, en aquest cas l'Ajuntament, estava situada a l'actual Casal Jove. És un
edifici destinat en els seus orígens a llotja, mercat i presó, situant-se en les plantes
superiors la Sala del Consell i el pòsit. L'any 1860 es transforma en seu de l'Ajuntament
fins a principis dels anys 80 del segle passat. Per això pateix una important reforma i la
seua façana al carrer Francisco Sendra és modificada a l'estil neoclàssic del moment.
Recorde en la seua planta baixa una sala molt fosca amb l'efígie d'un sant; en la planta
primera, la Sala o Dependències Municipals amb Joanet de Maria Rosa, el tio Pepito
Ronda, Paco Feliu i Diego Mensa i, en la segona, entre arcs tapiats, una xicoteta habitació
en la qual Juan José Cardona ens ensenyava a tocar la corneta per a posteriorment formar
part de la Banda de Cornetes, de la qual era en aquells moments l'OJE (Organización
Juvenil Española).
Vaig tindre la satisfacció, el 1986, de descobrir la seua història en intervenir
professionalment en la restauració i recuperació de l'edifici que hui es pot admirar. En la
intervenció es va destapar la seua façana principal, eliminant l'ordre neoclàssic que la
caracteritzava fins a aquell moment. El projecte va ser impulsat i realitzat sent alcalde,
José Tent i regidor d'obres, Cayetano Bertomeu.

6. Entrant ja en l'adolescència, recorde l'edifici de les Escoles Graduades, on es va
instal·lar l'Acadèmia Sant Tomás d'Aquino. Allí vaig estudiar els primers anys de batxillerat
amb Don Vicente Martínez, Doña Vicenta, Don José Pérez, Don Andrés, Doña Pepita, Don
Antonio, Don José Ribes i uns altres, tots grans mestres als quals devem molt els qui hem
passat per les seues aules. Cal tindre en compte que, en aquell moment, no hi havia
instituts en els pobles, i era normal posar-se a treballar acabats els estudis primaris. Allí
estaven Gracián, Tomás, Angel Crespo, Arjona, Ramiro, Salvador Torres, Maite Pastor,
Alicia Ferrer, Clara Ronda i alguns més. En aquells anys, el meu cap, diguem que no estava
molt centrat en els estudis i més en el trinquet i altres coses.
És probament l'edifici més significatiu per tot allò que ha suposat el pas de moltes
generacions per ell i, per tant, dels més recordats en la nostra memòria.
Guarde en la meua ment algunes persones caminant els dissabtes a la vesprada
per l'actual avinguda del País Valencià, amb la seua tovallola davall del braç i la pastilla de
sabó en la mà. No us estranyeu els més joves, ja que anaven a dutxar-se en les modernes
dutxes de l'edifici perquè l'aigua potable a Benissa no hi existia i les dutxes en les cases ni
pensar-ho. Abans de la dutxa havíem de pagar-li una pesseta a Patricio, el conserge.
Les seues aules han estat utilitzades amb posterioritat com a Cineclub, afavorit
per un grup de ciutadans que havien format una associació a la qual calia pertànyer per a
poder assistir. Allí vam poder veure la pel·lícula El gordo y el flaco.
També recorde aquelles obres de teatre ja dirigides per J.J. Cardona i Pepe Ribes
“El Largo” i, per descomptat, els festivals de música que per a mi eren una cosa
extraordinària, tant que ara us comentaré una anècdota que va imprimir en mi un cert
fracàs: de mon pare vaig heretar la meua afició per la música, una cosa que he portat
sempre amb mi.
En aquell moment, el que jo volia era cantar, de manera que em vaig ajuntar amb
Ambrosio Colomer, que en aquells moments començava a tocar la guitarra i el vaig
convéncer per a presentar-nos als assajos previs al festival. Després d'haver assajat dia i
nit aquella cançó del Duo Dinámico titulada “Hojas muertas”, ens va escoltar Vicent
Colomer, que ens acompanyava al piano i era trompetista de la banda i de l'orquestra
“Bolero” i, quan vam finalitzar, ens va dir: “- Xiquillos torneu l'any que ve, perquè esteu
molt verds encara –“. I això que era el tio d'Ambrosio, que si no...?
Però com que no ens vam conformar amb això, amb constància, al cap de pocs
anys vam debutar amb gran èxit en aquell grup musical format per J. Andrés Burguera,
Antonio Cuello, J. Miguel Perles, Jaime Gilabert i nosaltres mateixos, Ambrosio i jo.
Cardona ens va posar el nom de “ Els ocells folls”.
Es tracta d'un edifici el projecte del qual es va redactar el 1927, en temps del
règim de Primo de Rivera, i la seua primera pedra es col·loca l'any 1930 sent alcalde Diego
Ivars. Més tard es paralitzen les obres per la precària situació econòmica i ja amb la
Segona República es restableixen els treballs amb l'arquitecte Sr. Vicente Pascual Pastor,
conegut pel seu projecte de l'Església, que va finalitzar l'any 1936.
El seu estil el podríem definir eclèctic, en el qual es mesclen part de l'arquitectura
modernista amb la neoclàssica. La seua planta està correctament estructurada, amb un

7. clar eix de simetria i patis centrals que il·luminen els passos d'accés a les diferents aules,
sent destacable l'escala imperial d'accés a la planta alta.
El seu estat de conservació no és bo, però algú m'ha dit que és idea de
l'Ajuntament realitzar algun tipus d'intervenció que frene l'avanç de les seues patologies.
Però no solament l'acròpoli, la gerúsia, l'àgora i l'espai urbà conformen
l'arquitectura que el ciutadà manté en la seua memòria. Formen part també d'eixa
memòria els carrers amb les seues cases, l'escola, l'institut, el camp de futbol i fins al
mateix cementeri.
Vull assenyalar que l'arquitectura en el seu conjunt contribueix a recuperar la
memòria i a integrar l'experiència del ciutadà, tant individual com col·lectiva.
A partir de l'arquitectura la memòria s'activa, reconeixent en ella un espai històric
i una memòria col·lectiva que manifesta la permanència en el temps i també la
recuperació d'un passat que ens ajuda a comprendre el present i a construir el futur.
En definitiva, l'arquitectura és la memòria física de la ciutat.
Voldria lligar aquesta memòria física tan important amb la memòria dels
sentiments, encara més important, ja que l'individu es relaciona al llarg de la seua vida
amb els seus conciutadans i, en major mesura, en un poble xicotet com el nostre. Cada u
de nosaltres hem compartit alegries, tristeses, moments difícils, desavinences i un llarg
etc. que queda retingut en les nostres ments igual que aquesta arquitectura, de la qual
parlàvem, en les nostres retines. Tots nosaltres revivim els nostres records i sentiments
associats a una imatge, a una fotografia gravada en el nostre cervell. Sense aquesta
imatge, probablement, no hi existirien els records.
Aquesta memòria col·lectiva, diu Aldo Rossi, prestigiós arquitecte italià del segle
XX, “suposa una traducció històrica de molt de pes que uneix períodes anteriors de
l'arquitectura d'un altre temps amb l'actual”.
De la mateixa manera, m'agradaria unir la memòria i sentiment dels nostres
avantpassats amb la nostra actual i, per tant, amb la d'aquests festers xiquets, joves i no
tan joves que tenim ací.
Qui de nosaltres no té en la seua memòria els seus éssers estimats? Jo me'n
recorde especialment dels meus pares, als quals tant dec i porte sempre en el meu cor. I
és més, els recorde en les diferents etapes de les seues vides, és a dir, quan eren joves i
quan eren més majors, en la meua casa del carrer Sant Sebastià, i en la caseta de Canor.
Tots els qui esteu ací podreu dir el mateix dels vostres pares i avis. També tots ells
han format part en major o en menor mesura de les festes de la Puríssima Xiqueta. Tots
ells mereixen la nostra honra i reconeixement, a més d'un record més que merescut.
Els benissers d'ahir, de hui i de demà hem d'estar agraïts de l'herència rebuda
dels nostres avantpassats, per aqueixes joies arquitectòniques que representen els edificis
descrits i uns altres, els carrers i, en general, el conjunt edificat que ens envolta; però
també per aqueixes vivències transmeses de pares a fills i que acaben configurant el
sentiment que portem dins. Aquestos dos tipus de memòria han de conformar el nexe
d'unió de tots els benissers, i especialment en aquestes festes patronals en honor de la
Puríssima Xiqueta. Tot això ho vull personalitzar en els nostres éssers estimats més

8. propers: els nostres pares i avis. Segur que aquesta nit en tenim ací un bon grapat,
emocionats i inclús amb alguna llàgrima en els seus ulls, en veure els seus fills i néts
rendint honor a la Puríssima Xiqueta.
A vosaltres, festers del 2015, us demane que porteu amb orgull aquesta memòria
del sentiment i la conserveu en les vostres vides.
Us desitge que visqueu la festa amb la mateixa il·lusió que quan vau començar a
organitzar-la, i que tingueu tot l'èxit que us mereixeu. I a tots els benissers que participeu
de les festes amb l'entusiasme més gran.
VISCA BENISSA I VISCA LA PURÍSSIMA XIQUETA!