2. Cobla de Cambra de Catalunya, 'Juny'
Cobla de Cambra de Catalunya amb
Pascal Comelade i Enric Casasses,
'Sense el ressò del dring'
Sense el ressò del dring i el brill de l'or malvat
voldria anar pel món
com el món no en té cura:
que trobés pel camí la noia jove i bruna
i la pogués besar,
‐l' altra després de l'una‐
abans una tonada i després un bell cant;
que en arribar al lloc on m'abrusés la set
trobés el càntir fresc
i amb el càntir l'abraç de la més joguinera;
i que en pujar trescant per la nova drecera
encara em fes adéu:
i jo li llançaria un llessamí per festa
per si no ens vèiem més
‐que encara que besés a un altre caminant,
pogués jo anar pel món
sense el ressò del dring i el brill malvat de l'or
Pere Jou (Quart Primera), Andreu
Rifé, Joan Dausà i Jofre Bardagí,
'Qualsevol nit pot sortir el sol'
Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa
llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la
casa
de colors i de perfums.
Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres
porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en
Simbad,
l'Ali‐baba i en Gullivert.
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors
en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases
d'algú.
Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i
Barba‐azul,
i Frankenstein, i l'home‐llop,i el compte
Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un
soldat,
els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en
Pasqual,
la Pepa maca i Superman.
Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en
Taxi‐Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac, i en
Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del
bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.
I a les dotze han arribat la fada bona i
Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby
Dick,
i l'emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i
Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el
Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta
ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes
tu,
també pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc
per tots.
el temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot
sortir el sol
Joana Serrat i Xavier Baró, 'Aquesta
terra'
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
4. reflexada la teva llum ,me la beuré;
servil i acabat boig per tu.
Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja que caurà avui.
Em quedaré atrapat
ebri d´aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.
Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflaxada la teva llum,me la beuré;
servil i acabat boig per tu.
servil i acabat boig per tu
Sabor de Gràcia 'Ningú no comprèn
ningú'
Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar‐se de debò,
i trobar‐se viu encara
i cantar sense cap dol.
Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i volem un món tot nou,
amb un cel net d'amenaces,
amb tres núvols per quan plou,
amb el mar a quatre passes
i els que som companys i prou.
Ningú comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem la veritat:
Que la terra no és partida
com un mapa mal pintat,
i que això és una mentida
de molt mala voluntat.
Ningú no comprèn ningú
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar‐se de debò,
i trobar‐se viu encara
i cantar sense cap dol.
Iacine Belahcene i Iannis
Papaioannou, 'La mala reputació'
En mi pueblo sin pretensión
Tengo mala reputación,
Haga lo que haga es igual
Todo lo consideran mal,
Yo no pienso pues hacer ningún daño
Queriendo vivir fuera del rebaño;
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe.
Todos, todos me miran mal
Salvo los ciegos, es natural.
Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
Nunca me supo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado;
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe.
Todos me muestran con el dedo
Salvo los mancos, quiero y no puedo.
Si en la calle corre un ladrón
Y a la zaga va un ricachón
Zancadilla pongo al señor
Y aplastado el perseguidor
Eso sí que sí que será una lata
Siempre tengo yo que meter la pata;
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe.
Todos tras de mí a correr
Salvo los cojos, es de creer.
Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
Nunca me supo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado;
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe.
Todos, todos me miran mal
Salvo los ciegos, es natural.
5. Paco Ibáñez, 'Como tú'
Así es mi vida, mi vida, piedra, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
piedra ligera, como tú
como tú
canto que ruedas, como tú
por las veredas, como tú
Como tú
guijarro humilde, como tú
de las carreteras, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
como tú
guijarro humilde, como tú
Como tú
que en días de tormenta, como tú
te hundes en la tierra, como tú
Como tú
y luego centelleas, como tú
bajo los cascos, bajo las ruedas, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
como tú
guijarro humilde, como tú
Como tú
que no sirves para ser ni piedra, como tú
ni piedra de una lonja, como tú
ni piedra de un palacio
ni piedra de una iglesia
ni piedra de una audiencia, como tú
Como tú
piedra aventurera, como tú
que tal vez estas hecha, como tú
Como tú
solo para una honda, como tú
piedra pequeña, como tú
Como tú
lalarara lalarara
Peret, 'L'emigrant'
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantessa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cels suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu‐siau!
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai,mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
Adéu, germans; adéu‐siau, mon pare,
no us veuré més!
oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me´n desterra
que en fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau‐me a terra
que hi vull morir!
Grup de Folk (Eduard Estivill, Jaume
Arnella, Oriol Tramvia, Isidor Marí),
'Vull ser lliure'
Nascut en un mas de llegendes
molt a prop de la vora del Ter.
Masovers han estat des de sempre,
potser és el que ells han après.
Ara vull començar una vida,
trencar amb el que està establert.
Jo sóc un llop solitari,
que no em diguin el que he de fer.
Com l'àliga al cel, com un crit al vent.
Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull construir el meu camí.
Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull canviar el meu destí.
No vull que em dictin les normes,
jo no vull viure atrapat.
Vull parlar en la meva llengua
i vull fer‐ho en llibertat.
Vull que tots se'n donin compte,
hi ha coses que poden canviar.
Potser ara ja ha arribat l'hora
de fugir i començar a volar.
Com l'àliga al cel, com un crit al vent.
Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull construir el meu camí.
6. Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull canviar el meu destí.
Com l'àliga al cel, com un crit al vent.
Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull construir el meu camí.
Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull canviar el meu destí.
Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull ser lliure, vull ser diferent.
Vull ser lliure!
Mercedes Peón, 'Ben linda'
Quixera
Contarvos unha historia
Dunha nena calquera
Din que aconteceu na Galicia
Ou aconteceu noutro lado
Sería Turquía.
A nena
Abriu un día unha porta
Tras ela había unha rifa
O pai que xa daquela bebía
Estaba moi agresivo
E a nai que o sufría.
Miña nai xa mo dicía
eu tamén o considero
E o que non ten cabeza
Para que quere o sombreiro?
Ailale
A mamaíña chámase Clara.
A súa nena é a máis linda.
A mamaíña chámase Clara.
A súa nena é a máis linda.
O pai
Prometeulles poñerse ben.
O home é certo non bebía.
E mentres a nosa Clara vivía
Belinda afogaba día tras día.
E mentres ela medraba
máis protexida
Dentro dunha gaiola tecida
Polo pai
o carcereiro.
E se xa non tes cabeza,
Para que quére‐lo sombreiro?
Non me tóque‐la puñeta
Non me tóque‐la puñeta
Que me dixo miña nai
Que tocara a pandeireta
Ilalelale
Joan Isaac i Joan Amèric, 'A
Margalida'
Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant‐nos només
el cant del teu riure.
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren‐lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.
I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.
Jordi Batiste, Amadeu Casas i
Meritxell Gené, 'Escolta-ho en el vent'
Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar?
Digue'm quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar?
Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap?
Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.
Quants cops haurà l'home de mirar amunt,
7. per tal de poder veure el cel?
Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar al món?
Quantes morts veurà al seu costat
per saber que ha mort massa gent?
Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.
Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar?
Quan temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat?
Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure‐hi clar?
Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.
Theo, 'Catalonia (Lousiana)'
Fermin Muguruza, 'Gora Herria'
Esaera bat bada zaratak hamalau
urrutiko intxaurrak gerturatu ta lau
Gure herrian berriz hogeita hamalau
probatu ez duenak ez daki zer den hau
Eztarri indartsuak ezin dira ito
gure lepoan soka ez dago betiko
parre egin gogotik neska ta mutiko
kantatzen dun herri bat ez da inoiz hilko
Gora Herria!
BERTSO:
Esaera bat bada zaratak hamalau
urrutiko intxaurrak gerturatu ta lau
Gure herrian berriz hogeita hamalau
probatu ez duenak ez daki zer den hau
FERMINEK BERRIRO:
Eztarri indartsuak ezin dira ito
gure lepoan soka ez dago betiko
parre egin gogotik neska ta mutiko
kantatzen dun herri bat ez da inoiz hilko
Bat, bi
Bat, bi, hiru, lau
Gora Herria!!!
Pau Alabajos i Cesk Freixas, 'Al vent'
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant el vent...
al vent del món.
La vida
ens dóna penes,
ja el nàixer
és un gran plor,
la vida
pot ser aquest plor...
Però nosaltres al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
Brams, 'Vull per demà'
Dels ports del Ribagorça al cor de la Noguera
paro el meu cotxe i resto badant,
les alzines que s´allunene al capvespre
de la terra surt quelcom sobrenatural.
Lluny les mentides i els errors,
lluny la injustícia i la por.
És l´amor qui m´empeny a estimar
la justícia que aquesta terra
m´està demanant.
Per l´Eix del Llobregat pujant a Berga,
se´m fa evident dels homes el progrés,
els boscos i els rius que abans eren nets.
Paissatge fet a clapes que ens han cremat.
Potser sí, sortim endavant.
Tots gaudim d´oportunitats.
Però mentre l´home no entengui la raó
d´estimar, l´indret on viu, al seu voltant, jo...
Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d´amor llenço el puny al vent
jo vull per demà la meva terra lliure!
8.
Si heu pujat als cims pels volts de maig
i heu vist la bellesa que s´ofereix,
heu sentit remoure els vostres endins
amb el vent que us retorna el vostre esperit,
jo també he somniat aquesta nit
tota la terra estés així,
homes com flors neixent arreu
sacsejats pel vent de llibertat
que els fa més digmes i he pensat que
Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d´amor llenço el puny al vent
jo vull per demà la meva terra lliure!
Maria del Mar Bonet i Companyia
Elèctrica Dharma, 'Què volen aquesta
gent?'
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.
Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
Companyia Elèctrica Dharma i la Cobla
de Cambra de Catalunya, 'La presó del
rei de França'
Ja partí el rei de França
un dilluns al de matí;
va partir per prendre Espanya
i els espanyols bé l'han pris.
Ja partí el rei de França
un dilluns al de matí.
Posant‐lo en presó molt fosca
on no es coneix dia ni nit,
sinó per una finestra:
dóna alcamí de París.
Posant‐lo en presó molt fosca
on no es coneix dia ni nit.
Treu el cap per la finestra
i un passatger veu venir;
‐ Passatger, bon passatger,
a França què es diu de mi?‐
Treu el cap per la finestra
i un passatger veu venir.
‐ A París i a França deien:
"Nostre rei n'és mort o pris." ‐
‐ Passatger, retorna a França;
portaràs noves de mi.
A Paris i a França deien:
"Nostre re n'és mort o pris."‐
‐ Diràs a la meva esposa
que em vingui a treure d'aquí;
si no hi ha prou diner a França
que vagin a Sant Denís.
Diràs a la meva esposa
que em vingui a treure d'aquí.
Que venguin la conxa d'or,
que es venguin la flor de lis;
si no hi ha prou diner en bossa
que vagin a Sant Patrís.
Que venguin la conxa d'or,
que es venguin la flor de lis.
9. Tot seguit intervindrà Muriel Casals,
presidenta d'Òmnium Cultural, i a
continuació l'Orfeó Català i la Cobra de
Cambra de Catalunya interpretaran
l'himne nacional. Serà aleshores quan es
farà el mosaic a la grada, formant un
gegant 'Freedom for Catalonia'. Després
serà el torn de Carles Santos i la Cobla per
la Independència, que interpretaran
'Fanfàrria' i donaran pas als Castellers de
Vilafranca.
Segona part
Lluís Llach, 'Venim del nord, venim del
sud'
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Pastora, 'Tenim un clavell per a tu'
Tinc un clavell per tu,
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso
que...
Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I
tanmateix...
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així
que...
Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren‐lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix...
Au! Vinga...
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.
Au! Vinga...
Gwen Perry + Gisele Jackson, 'Que
tinguem sort'
Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.
10. Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.
Gossos, 'Bressols de tots els blaus'
El meu amic el mar
té la calma d’un déu adormit,
quan la meva nau busca recer
a l’illa del seu pit.
El meu amic el mar
té el coratge d’un déu exaltat,
i quan s’omple d’aire el meu velam
seguim un joc incert.
I, tanmateix, potser
el gep de l’onada acabarà
amb tot el meu somni desitjós
d’anar a aquell port d’atzars.
El meu amic el mar
és l’immens bressol de tots els blaus,
i en el seu va‐i‐vé de so i color
aprenc el poc que tinc.
És per això que mai
no em podré allunyar del seu batec,
i fidel viuré amarinat
fins acabat el vent.
Lídia Pujol + Pau Figueres, 'País petit'
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver‐lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir‐se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver‐lo vist.
Miquel Gil, 'El jorn dels miserables'
Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.
Que poca força que tinc;
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l'alba.
Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar‐la.
Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar‐la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.
Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l'espatlla,
12. jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.
Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder‐les viure
jo me n'he fet soldat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.
David Alegret, 'Amor particular'
Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir‐t’ho,
que em caldria agrair‐te tant temps que fa que
t’estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus
mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un
bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair‐te tant temps que fa que
t’estimo.
T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber‐ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la
tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es
revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar‐me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair‐te tant temps que fa que
t’estimo.
T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber‐ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la
tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es
revolta, que jo...
Carles Cases, 'Un núvol blanc'
Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren
paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar‐se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui
volgués queda’s.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...
Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir‐te que...
Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...
Orfeó Català, 'Campanades a morts'
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts
per les tres boques closes,
14. dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.
Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han
callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.
Cris Juanico, 'Viatge a Ítaca (I)'
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls
ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar‐hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Gorka Knörr, 'Viatge a Ítaca (II)'
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar‐vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar
noves sendes.
Mercedes Peón, 'Com un arbre nu'
Com un arbre nu,
com dibuix fet al vent,
com un arbre nu,
jo, l'ocell.
Com del mar un port,
món silent,
cau d'amor,
com del mar un port,
jo, el vaixell.
L'infinit tot d'un cop
i el silenci absolut.
Som el món sencer
i també el no‐res.
Tanca els ulls: som esperit.
Obre els ulls: som el cos.
Som la llum del sol,
de la nit la foscor.
Com un llibre blanc
on hi ha escrit el meu nom.
Com un llibre blanc,
jo, aquell mot.
Com una cançó,
joc del so
joc del to.
Com una cançó,
jo, l'acord.
Beth + Ivette Nadal + Bikimel, 'Laura'
I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
15. amb cada nota del teu nom, Laura.
M’és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l’avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.
I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
Maria del Mar Bonet. 'Alè'
Ara que els meus ulls entreveuen
la serenor del meu capvespre
aprenc certesa en la veritat
que abans endevinava:
Jo només tinc un desig d’amor,
un poble i una barca.
De tants ahirs que s’esllavissen
guardo regals que ni esperava
petxines plenes de bells tresors,
dolors que em fan mestratge,
que amb avarícia d’infant voraç
aplego en l’equipatge,
però només tinc un desig d’amor,
un poble i una barca.
Desig d’amor per no perdre mai
el plaer d’enamorar‐te,
un poble que em deixi compartir
la joia d’estimar‐se
i una barqueta, per si la mar
la mort volgués donar‐me.
Que amb això em basta
si amb mi tinc els astres,
astres càlids que em són lleials,
que de nit veig en el cel
i de dia en tots vosaltres.
I tot passant les primaveres
la vida haurà de despullar‐me
d’inútils túniques per al camí que
duu cap a l’essència
on només cal un desig d’amor,
un poble i una barca...
Arribar nu de formes vanes
al gest adust que tot ho acaba,
havent entès que per tant d’amor
la fi vols amagar‐me.
Llavors potser si el cos m’ho permet,
et deixaré enganyar‐me.
Me n’aniré amb un desig d’amor,
un poble i una barca.
Desig d’amor per no perdre mai
el plaer d’enamorar‐te,
un poble que em deixi compartir
la joia d’estimar‐se
i una barqueta, per si la mar
la mort volgués donar‐me.
Digueu‐els‐hi estrelles!
Mátia, Mátia einai t’astéria!
Chiamateli astri!
Llamadles luceros!
Kacvkib! Etoiles! Ko àbim!
Digueu‐els‐hi estrelles!
Manel Camp + Ramoncín + Nabil
Mansour + Massyl Aita + Ronza
Ismael + Jordi Camp + Cor per la
Integració, 'L'estaca'
L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer‐nos‐en
mai no podrem caminar!
Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:
![[LLETRES CANÇONS CONCERT PER LA LLIBERTAT]](https://image.slidesharecdn.com/lletresconcert2013-130628072235-phpapp02/85/Lletres-concert-2013-1-320.jpg)
