El balneario de Benimarfull durante el siglo XIX

VIII TROBADES DEL SEMINARI D’ESTUDIS SOBRE LA CIÈNCIA
(Universitats d’Alacant, Jaume I, Miguel Hernández i València)

L’oci, el turisme i la salut als municipis valencians

Sant Vicent del Raspeig
26/27 de maig de 2011

BALNEARI DE BENIMARFULL
Durant els segles XVIII i XIX a través de l’obra de Madoz
complementat amb els tractats d’hidrologia mèdica de l’època
La present comunicació, forma part de la investigació realitzada en la tesi doctoral

La sanitat valenciana en l’època de Madoz a través de su Diccionario GeográficoEstadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar

Departament d’Història de la Ciència i Documentació
Autor 1

Autor 2

Amparo Marco Torres

Empar Sanz Marco

BALNEARIS I AIGÜES MEDICINALS RECOLLITS PER MADOZ

Alacant

Castelló de la
Plana

València

Benimarfull
Benimarfull

Benassal

Bellús

Busot

Catí

Bunyol

Calp

Montanejos

Cofrents

Monóver

Navaixes

Cortés de Pallàs

N. Senyora
d’Orito

Toga

Estivella

Vilavella de
Nules

Santa Ana

Novelda
Penàguila
Teulada

Set aigües
Xulilla

BALNEARI DE BENIMARFULL

La comunicació es basa principalment en l'anàlisi de la informació
continguda sobre el balneari de Benimarfull a través del Diccionari de
Madoz.
Complementat amb les fonts de l’època, com són els Tractats d’Hidrologia
del segle XVIII i XIX, i les memòries dels metges directors de l’establiment,
així com bibliografia secundària, relacionada amb la història de la salut
pública al País Valencià.
Hem recuperat les diverses anàlisis químiques que es feren per diversos
autors, no exemptes de polèmica en moltes ocasions, així com l’impacte
econòmic en la població.
Donem a conèixer la situació i l’origen del balneari, les infraestructures
tant arquitectòniques com les instal·lacions tècniques i l’aplicació
terapèutica de les aigües.
Finalment hem confeccionat un llistat dels diversos directors mèdics que hi
hagueren.

4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües

ESQUEMA DEL TREBALL

1. Introducció: Fonts històriques,
ubicació i orígens del balneari
2. Edifici i estructura del balneari
3. Característiques i propietats de
les aigües

4. El funcionament del balneari i
l'ús medicinal de les aigües
5. Activitat econòmica
6. Directors mèdics del Balneari

1. INTRODUCCIÓ: FONTS HISTÒRIQUES, UBICACIÓ I ORÍGENS DEL BALNEARI
Benimarfull és un dels quatre pobles situats en la vall de Travadell (Benimarfull,
Benillup, Gorga, i Millena) entre les muntanyes de Serrella i Almodayna, als peus
del port d’Albaida.
En l’època de Madoz pertanyia al
partit judicial de Cocentaina,
actualment pertany al d’Alcoi, i a la
comarca alacantina del Comtat. A
meitat del segle XIX tenia una
població 439 habitants, dels quals
104 eren veïns, que va anar en
augment així a finals del segle XIX
en el cens de 1897 tenia una
població de dret, de 797 habitants,
però al llarg del segle XX es
presenta una inversió demogràfica,
de manera que en el cens del 2009
només compta amb una població
de 440 habitants.

Encara que Cavanilles, no fa cap referència a l’existència d’una font a
Benimarfull, en el terme es troba La Font Podrida, s’anomena així per l’olor i
sabor a ous podrits, la qual cosa és pròpia de les aigües sulfuroses. També és
anomenada font del Baral, font del Prat i de l’aigua del Sofre. Està situada al llit
del barranc Sofre.
Sobre el descobriment i l’ús de les aigües de Benimarfull, ho sabem per les
explicacions que donaren els diversos directors, com González Villagrasa en
1848 o Garcia Castañón en 1866.
Els veïns del poble observaren que algunes mules de la població quan es
criaven, morien d’una malaltia anomenada "Bora" que provocava una
inflamació de les glàndules submaxil·lars i conduïa a la mort dels animals, però
varen veure que les mules que anaven a pasturar al lloc del Prat i bevien aigua
de la que feia mal olor, els animals començaven a sanar de forma lenta,
resolent-se la malaltia i desapareixent la inflamació ganglionar i les
tumoracions.
També és per casualitat que s’advertiren les propietats medicinals, al observar
en algunes dones que llavaven la roba en esta aigua, les lesions eruptives que
tenien en la pell, principalment les psoriàsiques, milloraven. En el cas de la
sarna curaven.

Garcia Castañón situava l’inici d’ús de les aigües com medicinals des de 1812
a 1819.
Segons Pedro María Rubio fins a 1831 no s’havia pres en molta consideració
aquest brollador, de fet en el tractat del catedràtic de terapèutica i matèria
mèdica de Barcelona Juan Bautista Foix Gual anomenat Noticia de las Aguas
Minerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica o
farmacología que s’havia publicat en 1840, Benimarfull no apareix per cap
lloc descrita, perquè encara no era considerada aigua medicinal.
Més endavant el 23 de febrer de 1846, el propietari de les aigües
mineromedicinals de Benimarfull, Juan Bautista Payá, va demanar a la Junta
Suprema de Sanitat, la idoneïtat de les aigües de Benimarfull com aigües de
categoria medicinal i va proposar el nomenament com Director interí de
l’establiment al metge d’Alcoi, D. Joaquin González Villagrasa, perquè aquest
metge segons Payá, les havia estudiades, analitzades i observades
clínicament. També expressava les intencions de construir un establiment en
el brollador de Benimarfull, i explicava que la supervisió de les obres la faria
el metge González Villagrasa.

González Villagrasa, començà a treballar, en el brollador
d’aigües sulfuroses de Benimarfull en 1831, segons ens
dirà posteriorment quan ja és Director de l’establiment, i
en aquella època ho va fer de manera filantròpica i
només impulsat pel desig de fer públiques les virtuts
d’aquestes aigües.
El 28 de març de 1846, el Governador polític d’Alacant,
dóna suport a la petició de l’amo de les aigües de
Benimarfull i recomana com metge interí a D. Joaquin
González Villagrasa, qui finalment, serà nomenat de
forma interina, passant a ser el primer Director del
balneari de Benimarfull.
Payá es va associar amb dos veïns d’Alcoi passant a formar una empresa que es
feu càrrec de la construcció i posterior manteniment de l’establiment.
En 1850 Pedro María Rubio cataloga l’establiment de Benimarfull com de
qualitat bona, és a dir estava entre els excel·lents, on es trobava Busot, i els
mitjans, on es trobava Bellús. Madoz recull poca informació de la Font Podrida
de Benimarfull, sobretot perquè quan l’informador escriu, el balneari estava
acabant-se de construir i era un establiment jove, així i tot encara ens fa una
breu descripció del que serà el balneari de Benimarfull.

2. EDIFICI I ESTRUCTURA DEL BALNEARI
Segons Madoz, es tractava d’un edifici que estava en construcció en l’any 1848,
no obstant ens explica que comptava amb les següents infraestructures:
L’hostalatge de l’edifici que havia sigut construït en el pis superior, comptava
amb 10 habitacions, així com la previsió de construir una fonda amb
menjador.
En el vestíbul es trobava una font de jaspi amb aixeta de bronze, que
subministrava l’aigua de beguda per a tots, en la segona planta hi havia una
font per prendre banys parcials, i unes altres tres amb piles de pedra per a
banys, tot seguit a les piques d’aigua estava col·locada la caldera per calfar
l’aigua, perquè les aigües de Benimarfull eixien del brollador a una
temperatura d’uns 17 ºC.
Un estany que estava situat d’esquena a l’edifici.

Un dipòsit en forma de volta que arreplegava l’aigua de l’estany que
provenia del brollador, tenia unes canonades i aixetes.
A més a més, per poder donar hostalatge a totes les persones que acudiren
a prendre les aigües, també hi havia la possibilitat que la gent del poble
albergara en les seues cases tots els que hi acudiren per aprofitar les aigües.

En 1866, Garcia Castañón, descriu el balneari:
Hi havia quatre plantes: baixa, entresol, primer pis i segon pis.
La planta baixa estava dividida en dues meitats per un vestíbul, en la part
dreta i junt a la zona sud de l’edificació estava situada la font mineral,
que servia de beguda, en la part esquerra estaven situades les peces
amb piques de marbre, que servien per als banys, que es nodrien de
dues aixetes, una d’aigua natural i l’altra que provenia d’una caldera. En
aquesta planta hi havia una cuina, un menjador i un saló on es reunien
els banyistes desprès del bany.
En el entresol hi havia 5 habitacions.
En el primer pis 7 habitacions.
En el segon pis 11 habitacions.
Cada pis tenia el seu retret.
L’any 1865 varen construir una capella. A més a més davant del balneari
s’havia construït un passeig.


Signat a Alcoi, el 5 de maig de 1868, per Francisco Gisbert Payá

En 1872, Antonio Llorca, descriu el balneari quan està funcionant de forma
regular i plena, així ens dóna una idea de com arribà a ser el balneari de
Benimarfull en la segona meitat del segle XIX. L’edifici era de prou gust i de
construcció sòlida, tenia la forma de paral·lelogram, amb unes mesures de 27
metres de llarg per 9 d’ample. La façana principal estava orientada cap a l’Oest.
Constava de 4 pisos, planta baixa, entresol, pis principal i segon pis.
En la planta baixa hi havia una galeria prou espaiosa i entaulellada, que
donava pas a 4 habitacions, en cada una hi havia una pica de marbre
blanc que s’omplia d’aigua mineral a través de dues aixetes, una portava
aigua a temperatura natural i l’altra aigua a temperatura calenta, que
provenia d’una gran caldera que servia per a calfar-la.
En el entresol hi havia 7 habitacions.
En el pis principal 7 habitacions.
En el segon pis 14 habitacions.
També hi havia un saló de reunions, un despatx i un menjador.

En 1872, Llorca informava de la dotació que hi havia en les habitacions:
Finestres amb persianes per a que hi haguera llum natural.
Una taula.
Una còmoda.
Cadires.
Perxes.
Llit de ferro.
També s’havien col·locat piques per a banys de seient i banys de doll.
L’establiment estava proveït d’un bany de cinc portàtil que es podia dur a les
habitacions del pis superior, per a que els malalts que ho necessitaren pogueren
prendre el bany en l’habitació.
Malgrat tota aquesta bona descripció de l’establiment que s’havia fet en 1872,
sembla que no s’havia dut a terme un bon manteniment del balneari.


En 1889, el metge director Adolfo Cervera Torres relatava en la memòria anual, les
millores que s’havien fet en l’establiment:
De 28 a 32 habitacions de tercera classe.
El balneari comptava amb 8 piques de marbre jaspiats, suficients per a la
concurrència que hi havia.
Aparells de dutxes.
Aparells de polvoritzacions.


Però les reformes que Cervera considerava que es farien en un futur i
millorarien molt l’establiment, quedaren en bones intencions, així 6 anys
després, Diego González Rodríguez en 1895 es lamentava de les greus
deficiències dels banys.
En 1898 el metge director Arturo Pérez Fábregas informava del canvi de
propietari del balneari i de les noves obres que s’havien realitzat en
l’establiment, el qual fins aleshores, tenia un únic edifici per al balneari,
l’hostalatge, la fonda i les dependències tot en un estat molt antiquat. Els nous
propietaris, Eduardo González de València i Miguel Vitoria d’Alcoi, feren
construir de nova planta un edifici de banys i aparells hidroteràpics així com
nous dipòsits d’aigua per remeiar el poc cabal del brollador, a més a més el nou
edifici comptava amb habitacions com hostalatge. L’antiga edificació era
destinada a la fonda, salons de reunió i algunes habitacions.
Encara que s’havien fet reformes en l’establiment, sembla que no havien tingut
l’èxit desitjat, com es dedueix de la descripció pessimista de Pérez Fábregas en
1898 respecte de les deficients instal·lacions.


Totes les deficiències descrites per Pérez Fábregas, es multiplicaven com a
conseqüència de les inundacions que ocorrien cada vegada que plovia,
omplint-se les instal·lacions amb més d’un metre d’aigua. En més d’una ocasió
els banyistes havien d’eixir dels banys tal i com estaven, de vegades nuets, per
protegir-se de la inundació, per tal motiu amb aquestes paraules Pérez
Fábregas demanava fer una reforma de la instal·lació balneària, distinta de la
que hi havia o reformant l’existent.
"Por todas estas razones no dudamos en dirigirnos por medio de esta
memoria á la Superioridad, encareciendo la necesidad de completar y
reformar en un todo la instalación balneoterápica, bien construyéndola de
nueva planta en sitio distinto del que hoy ocupa ó bien mejorando la existente
y rodeando el edificio recién construido por una zanja de protección análoga á
la que hay en el edificio antiguo".
Malgrat el pessimisme que transmeten aquestes paraules, sembla que
l’hostatgeria havia millorat prou, amb la reforma i habilitació de les noves
habitacions, que eren amplies, ben ventilades i prou ben moblades.

3. CARACTERÍSTIQUES I PROPIETATS DE LES AIGÜES

Classificació
Aigües sulfuroses fredes. Per la temperatura eren fredes i per la composició
química eren sulfuroses.
Propietats físiques
La temperatura era de 14 ºR que equival a 17,5 ºC, essent fixa, constant i igual
en els banys que en el brollador, independent de l’estació de l’any, i el pes
específic era de 1,08. El contingut sulfurós era el causant de l’olor a ous podrits,
rebent el nom de font d’aigua podrida, això no obstant, l’aigua era potable. El
cabal era constant i permanent, de 12 litres per minut.
Madoz ens informa que l’aigua del brollador era clara i transparent, incolora,
d’olor i sabor hepàtic, característica que desapareixia al estar en contacte
prolongat amb l’aire, finalment emetia unes bombolles blanquetes que pujaven
del fons, transformant-se en opalines al temps que l’aigua perdia l’olor que la
caracteritzava. Coïa be les llegums i dissolia el sabó.

Propietats químiques
Pedro María Rubio en el Tractat d’aigües minerals d’Espanya, parlava de
l’existència de tres anàlisis d’aquestes aigües:

Anàlisi d’un farmacèutic de
Barcelona.
Assaig analític que havia fet el
director dels banys, Joaquín
González i Villagrasa.

Anàlisi publicada en 1847 per
Joaquín Fernández i López,
director mèdic de l’establiment
de Busot.

Assaig analític de Joaquín González i Villagrasa
Els primers treballs sobre l’anàlisi de les aigües de Benimarfull, corresponen als
realitzats per Joaquín González i Villagrasa, va començar a fer-los en 1831,
comprovats per Mariano Batllés, Catedràtic de la Universitat de València
(Rector de la Universitat de València de 1840-43 i de 1854-57), i José Bisbal,
Farmacèutic i Químic de València. Però no és fins a 1845 quan envia els
resultats obtinguts al Governador de la província. Les conclusions a que aplega
González Villagrasa eren uns assajos analítics qualitatius, sense quantificació
dels components.

Principis volàtils

Principis fixes

Àcid sulfito-hídric
Àcid carbònic
Carbonat de cal
Sulfat de cal
Hidroclorat de cal
Sílice

Anàlisis de Joaquín Fernández López de 1847
Realitzat en novembre de 1846, es va publicar en l’opuscle que va escriure en
1847, Opúsculos médicos. Investigaciones hidrológicas sobre los manantiales
sulfurosos de Penáguila y Benimarfull de la provincia de Alicante. Aquestes
anàlisis varen ser reproduïdes per diversos Tractats:

Manual de las Aguas Minerales de España y principales del extranjero
(1850) escrit per Francisco Álvarez Alcalá.
Novísimo manual de Hidrología Médica Española (1853) de Pérez de la
Flor J. i Manuel González de Jonte.

Dictionnaire général des eaux minérales et d’Hydrologie Médicale
(1860) de Durand-Fardel.
Tractat de Hidrología Médica (1875) d’Anastasio García López.
Igualment també són les dades que dóna Madoz, perquè l’informador
de les aigües de Benimarfull era Joaquín Fernández López.

Durand-Fardel cita com autor de l’anàlisi a Joaquín Fernández López, però fa la
transformació de les unitats emprades per Fernández, de grans per lliura a grams
per litre. Fernández López utilitzava com unitat de pes els grans per lliura d’aigua,
que eren unes mesures antigues que durant la primera meitat del segle XIX
encara s’empraven amb prou freqüència en les proves analítiques de les aigües
minerals a Espanya, però no eren les estàndard a Europa.
(1 gra = 0,05 grs,1 lliura farmacèutica = 345 grs).

Mineralitzadors
Àcid sulfhídric
Sals Neutres Assecades
Sulfat magnèsic
Clorur sòdic
Sulfat càlcic
Sulfhidrat sòdic
Residu silícic
Pèrdua
TOTAL

Fernández López
1 lliura
10,0 polzades cúbiques
Grans
1,2
0,9
1,1
0,8
0,9
0,6
5,5

Durand-Fardel
1000 grams
360 cm3
Grams
0,120
0,092
0,116
0,085
0,092
0,068
0,573


Discordances analítiques

En 1847 González Villagrasa va confirmar els resultats amb les investigacions del
seu amic i company José Seco Baldor. De la comparació entre les diverses anàlisis
realitzades va observar discordances:
No va trobar carbonat de ferro, resultat que havia determinat un
Farmacèutic de Barcelona.
Tampoc havia pogut descobrir les bases de sosa i magnèsia de les anàlisis
de Fernández López.
Només havia pogut detectar la base òxid càlcic.
En 1866, García Castañón, després de fer un estudi comparatiu de les aigües
sulfuroses alcalino i alcalino tèrrees aplegava a la conclusió que les aigües eren
sulfurado-càlciques, corroborant l’anàlisi de González Villagrasa.

En 1875 Anastasio García López reproduïa les anàlisis de Fernández López, i
qüestionava les dades donades per Villagrasa.
En 1877, el metge director Juan Carrió Grifol junt amb el professor doctor en
Farmàcia D. José Mª Sarget afirmaven que hi havia, nitrogen, sulfat sòdic i clorur
magnèsic que no apareixien en cap de les altres anàlisis fetes anteriorment.


Com veiem, la polèmica sobre els resultats
analítics de les aigües del brollador, no es
va solucionar, al contrari va continuar fins
al final del segle.
En 1895, Diego González Rodríguez, es
decantà pels resultats donats pel metge
Carrió i el farmacèutic Sarget.

Ja en el segle XX, Francisco Figueras
Pacheco en l’edició de 1927 de la Geografia
General del Reyno de Valencia, dirigida per
F. Carreras Candi donava per a les aigües
minerals de Benimarfull la composició que
havia donat el metge Carrió en 1877,
afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d’Òxid
fèrric.

Propietats medicinals
Les propietats medicinals de l’aigua eren
les pròpies dels mineralitzadors que hi
havia en la seua composició i temperatura,
de tal manera que si era presa beguda,
apagava la set, augmentava l’apetit i
facilitava la digestió.

Dermatològiques
Afeccions herpètiques i cutànies. La vertadera acció terapèutica de les aigües
sulfuroses de Benimarfull era sobre la pell com a conseqüència del seu
mineralitzador que era el sofre, aquesta és una propietat de les aigües que
no es va a modificar en cap memòria, al contrari tots els metges coincideixen
en que l’establiment era especialment beneficiós per a malalts amb dolences
sobretot herpètiques i escrofuloses.

Propietats medicinals
Digestives: Per a irritacions estomacals, per atonia, inapetència i caquèxia,
còlics, gastrodínia, gastràlgia, enteràlgia. Rara vegada provocava evacuacions
excessives.
Renals: Amb efectes altament diürètics.
Mals de generació i pròpies de la dona: Amenorrea, leucorrea, i les afeccions
de la vagina i la matriu.
Hematològiques: Clorosi.
Cardíaques: Cardiàlgies.
Sistema nerviós: Acció sedativa, tònica i reconstituent.


4. EL FUNCIONAMENT DEL BALNEARI I L'ÚS MEDICINAL DE LES AIGÜES

Contraindicacions
Joaquín Fernández és el primer que va parlar de les contraindicacions de les
aigües de Benimarfull, considerava que eren les mateixes que tenien les
aigües de Penàguila, perquè ambdues aigües tenien característiques molt
similars:

"El agua sulfurosa de Penáguila está contraindicada en las personas irritables
que tengan predisposición á hemorragias en los escirros, gangrenas y
calenturas agudas ó crónicas de todos tipos, ora procedan de inflamaciones,
ora de tabes dorsal, ó de otra afeccion desorganizadora de los tejidos, sea
cual fuere la causa que la produzca y que haya constituido á los pacientes en
un grado de estenuacion considerable".
García Castañón al igual que els successius directors, uns anys més tard
corroboraran les contraindicacions que dóna Joaquín Fernández, parlant de
contraindicacions en les grans lesions orgàniques del cor, de l’estómac, del
tub intestinal, del fetge o dels ronyons.


Posologia
S’utilitzaven de diverses formes: beguda, banys i dolls.
Beguda: Es prenia de mig a un got d’aigua diverses vegades al dia,
separades les presses d’aigua per diversos passejos. Joaquín Fernández
indicava que es podia prendre sola o mesclada amb llet o algun emol·lient,
encara que era millor prendre-la de forma natural tal i com eixia del
brollador, i aconsellava prendre algun aniset o caramel per disminuir el
mal gust que deixava l’aigua després d’haver-la begut. La millor hora era
pel matí en dejú a les albors del dia i en la primavera i la tardor.

Banys: Els banys tenien una durada de 15 a 45 minuts i una temperatura
que anava de 20 a 35 ºR. La durada del bany havia d’estar sempre
controlada per un metge, que ho supervisava i que coneixia les dolences
de cada malalt, així com l’edat i la idiosincràsia. Si eren banys d’aigua
fresca en els xiquets no devien passar de 8 a 10 minuts i en els adults no
devien superar els 25 minuts. Però si es tractava de banys d’aigua tíbia
entre 20 a 26 ºR podien romandre de 20 a 25 minuts, i finalment si
superaven els 30 ºR no podien passar dels 20 minuts.


Transports als banys
En 1845 els camins per anar a Benimarfull eren de ferradura, estaven en molt
mala condició i no anaven diligències, hi havia diversos camins de ferradura
que anaven a Planes a Pego i empalmaven amb la carretera de Xàtiva i Alacant.
En 1887 Antonio Cervera Torres, informava que es podia aplegar a
l’establiment amb el ferrocarril fins a Xàtiva, i després amb diligència fins a
Alcoi i en tartana des d’aquesta ciutat fins al balneari. Si procedien de l’interior
d’Espanya calia anar a Villena amb el tren, després de Villena a Alcoi, i al
balneari amb carruatge.
Temporada
El calendari d’assistència a l’establiment per a prendre les aigües
mineromedicinals, va ser molt variable, segons la font consultada i l’any, no
obstant això, les dates d’obertura, més comuns varen ser:
1ª temporada: del 15 de maig fins al 15 de juny.
2ª temporada: del 1er de setembre fins a la fi d’octubre.

Concurrència de banyistes

Any

Banyistes

Any

Banyistes

1847

137

1887

198

1848

80

1889

253

1849

86

1890

83

1850

114

1891

170

1851

208

1895

100

1859

300

1898

134

1866

374

1899

153

1872

135

1900

141

1880

263

1901

293

1882

302

1902

187

1884

170

1903

197

5. ACTIVITAT ECONÒMICA
L’activitat econòmica al voltant del balneari de Benimarfull va representar el
creixement demogràfic del poble, de tal manera que en 1572 Benimarfull tenia
unes 20 cases i en 1850 aplegava al centenar. L’establiment balneari, era de
propietat particular, els seus amos formaven una societat privada.
Pedro María Rubio en 1850, fa un estudi econòmic dels balnearis a Espanya, de
tal manera que vol establir uns indicadors econòmics en cada balneari, prenent
en compte la concurrència que hi ha als balnearis en 1849.
Balneari

Benimarfull

Banyistes

Despesa Rs

86

12.800

Busot

832

133.200

Vilavella

715

114.400

Bellús

230

36.890

El balneari de Benimarfull tenia poca activitat econòmica lligada a la poca
concurrència que tenia, (era de 6ª categoria) i que al llarg del segle XIX
pràcticament no és va modificar, com podem saber pel testimoni dels seus
directors mèdics.


Categoria dels balnearis
Classificació dels balnearis segons la concurrència

Categoria

Banyistes

Nombre

Balnearis

1ª categoria

> 2.000

2

Carratraca i Ledesma

2ª categoria

> 1.000

8

3ª categoria

> 500

23

Busot i Vilavella

4ª categoria

> 200

28

Bellús

5ª categoria

> 100

7

6ª categoria

< 100

7

Benimarfull

5. Activitat econòmica

Preus
Madoz no parla dels preus dels banys, Pedro María Rubio, no l’inclou en els
establiments on els banys són gratuïts, Rubio no tenia la dada del pagament,
però si que es pagava per anar a l’establiment.
Anastasio García López en la Guía del Banyista de 1869 dóna els preus.
L’hostalatge:

Habitacions des de 4 fins a 10 rs diaris cadascuna, segons la classe.
Per menjar en la fonda, augmentava a 16 rs.
Viatges:
De Xàtiva a la Venta de Muro, amb diligència costava 25 rs.
De la Venta de Muro es podia arribar als banys en tartana per 5 rs.
Des de Villena a Alcoi en diligència costava 25 rs.
Des d’Alacant calia anar a Alcoi amb diligència que costava 14 rs per
seient.
Des d’Alcoi als banys, en tartana 8 rs.

Preus dels banys
Depenia si estaven
o no allotjats en la
fonda.

Allotjats en el balneari:
Banys generals costaven 4 rs cadascun.
Banys parcials i beure les aigües 2 ½ per dia.
No allotjats en el balneari:
Banys generals costaven 5 rs cadascun.
Banys parcials i beure les aigües 3 rs per dia.
Beure només l’aigua 1 ½ rs.

6. DIRECTORS MÈDICS DE BENIMARFULL
El balneari de Benimarfull va passar a ser de planta en 1846, essent el primer
director mèdic Joaquín González Villagrasa.
Joaquín González Villagrasa (interí)
Lorenzo Ferrando (interí)
Ricardo Blanquer
Joaquín García Castañón (interí)
Ventura Piñeiro/ Juan Mirat
Antonio Llorca Palomero (interí)
Joaquín Iborra García
José Genovés Tío
Juan Carrió Grifol (oposició)
José Chacel Ferrero (propietat)
Adolfo Cervera Torres (oposició)
Joaquín Mª Aleixandre Aparici (supernumerari)
Salustiano Fernández-Checa i Izquierdo (interí)
Diego Antonio González Rodríguez (supernumerari)
Arturo Pérez Fábregas
Salustiano Fernández-Checa i Izquierdo

1846 a 1853
1853
1859, 1861
1866, 1868
1868
1872 a 1873
1874
1875
1876 a 1880
1881 a 1886
1887 a 1889
1890 a 91
1894, 1897
1895
1898
1900-1904

FINAL DE LA PRESENTACIÓ

Estat actual de l’edifici del balneari

CONCURRÈNCIA
Respecte de la concurrència de malalts, banyistes o aigüers com també eren coneguts, durant la
segona meitat del segle XIX, als banys hem de dir que fins a 1851, les dades que presentem, són les
que dóna Pedro María Rubio en el Tractat d’Hidrologia, i que procedien en la major part de la
informació que li varen enviar els metges que passaren pel balneari, la resta de la informació, a
partir de 1951, procedeix principalment de les memòries anuals que presentaven els directors del
balneari de forma obligatòria, i dels Anuaris que es varen publicar en el segle XIX, on també eren
recollides aquestes dades. Les dades de 1882 i 1859 són les que procedeixen de l’Anuari. No
obstant això, malgrat la concurrència que hi havia de banyistes, segons la direcció mèdica el
nombre de banyistes malalts que anaren a l’establiment durant la primera meitat del segle XIX, no
aplegava a 100, i segons la classificació que es feia en eixa època, l’establiment pertanyia a l’última
categoria, la sexta és a dir quan el nombre de malalts que acudia a l’establiment a rebre atenció
mèdica com a conseqüència de la seua malaltia no superava els 100. En 1850 comença a repuntar
un poc l’afluència de malalts. En 1849 la proporció que hi havia entre els pobres de solemnitat i els
militars respecte del total que anaren als banys era en Benimarfull de 1/7 respecte dels pobres,
dels militars no hi ha informació. Recordem que els establiments hidrotermals a meitat del segle
XIX, es dividien en sis categories, segons la concurrència de malalts que hi anaren. La primera era
quan el nombre de banyistes malalts superava els 2.000, en aquesta categoria només hi havia dos
(Carratraca i Ledesma) no hi havia cap balneari valencià. La segona quan els malalts superava els
1.000 (8 establiments) tampoc hi havia cap balneari valencià. La tercera si passaven de 500 (23
direccions) en este grup es trobava l’establiment de Busot i el de Vilavella. La quarta si passaven de
200 (28 direccions), en esta categoria estava el balneari de Bellús. La quinta si passaven de 100 (7
direccions) aquí no hi havia cap balneari valencià. La sexta i última era quan el nombre de malalts
que anaven als establiments no superava els 100 (7 direccions) en esta categoria estava inclòs
l’establiment de Benimarfull.

L’establiment balneari, era de propietat particular, els seus amos formaven una
societat privada. Pedro María Rubio en 1850, fa un estudi econòmic dels balnearis a
Espanya, de tal manera que vol establir uns indicadors econòmics en cada balneari,
per a poder-los comparar de forma estandarditzada i traure conclusions de diversa
índole, així fa una relació sobre el càlcul del numerari que per tots els conceptes
gasten els banyistes en els establiments d’aigües mineromedicinals amb direcció
mèdica, prenent en compte la concurrència que hi ha als balnearis en 1849. En la
taula que Pedro María Rubio presenta en el Tractat d’Hidrologia, quan parla de
Benimarfull, li dóna una concurrència de 86 banyistes, que li correspon una despesa
en els banys de 12.800 rs, és una quantitat molt baixa, si la comparem en els altres
balnearis amb direcció mèdica que hi havia a València, veiem que era un balneari amb
molt poca activitat econòmica, perquè per exemple l’establiment de Busot que era el
més concorregut, tenia una concurrència de 832 banyistes que es deixaven un capital
de 133.200 rs, menys concurrència hi havia a Vilavella, encara que també era prou alta
per a l’època es tractava d’uns 715 banyistes que representava una despesa en l’ús
dels banys de 114.400 rs, l’activitat econòmica de Benimarfull era inclús més baixa
que la que presentava el balneari de Bellús que era de 230 banyistes que es gastaven
en els banys 36.890 rs. Hem de tindre en compte que Pedro María Rubio inclou en
tots els conceptes, les despeses d’allotjament i manutenció durant una mitjana de 9
dies, també inclou el pagament de banys i propines així com altres xicotetes despeses,
i tot ho calcula a partir de la concurrència que hi ha als banys:

Com podem veure per les xifres exposades anteriorment el balneari de
Benimarfull tenia poca activitat econòmica lligada a la poca concurrència
que tenia, i que al llarg del segle XIX pràcticament no és va modificar, com
podem saber pel testimoni dels seus directors mèdics.
.

Anàlisis de les aigües de Benimarfull, segons la memòria de l’any 1877, realitzada pel
metge Juan Carrió Grifol. Les dades de l’anàlisi són per litre d’aigua.

Sulfur sòdic

0,1102 grams

Nitrogen

0,0120

Clorur sòdic

0,4600

Sulfat càlcic

0,1800

Sulfat sòdic

0,2130

Clorur magnèsic

0,9400

Sílice

0,1300

Ja en el segle XX, Francisco Figueras Pacheco en l’edició de 1927 de la Geografia
General del Reyno de Valencia, dirigida per F. Carreras Candi donava per a les
aigües minerals de Benimarfull la composició que havia donat el metge Carrió en
1877, afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d’Òxid fèrric:

Àcid sulfhídric
Azot
Sulfat sòdic
Clorur sòdic
Clorur magnèsic
Sulfat sòdic
Sulfat càlcic
Bicarbonat sòdic
Sílice
Òxid fèrric

161 c.c.
22,35 c.c.
0,012 grams
0,460
”
0,940
”
0,213
”
0,180
”
0,130
”
0,130
”
Indicis

El balneario de Benimarfull durante el siglo XIX

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to El balneario de Benimarfull durante el siglo XIX

Similar to El balneario de Benimarfull durante el siglo XIX (20)

El balneario de Benimarfull durante el siglo XIX