1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: l’Ecologia    L’Ecologia és la ciència que estudia la relació entre l’ésser...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics.    Els factors abiòtics o ambientals són les característi...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics físics (I). La llum.    La llum solar és la base energètic...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics físics (II). La temperatura.    És un factor de molta infl...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics físics (i III). L’aigua.    L’aigua líquida és imprescindi...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics químics (I). La salinitat.    La concentració de sals diss...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics químics (II). Grau d’acidesa (pH).    L’acidesa és la conc...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics químics (i III). Concentració       d’oxigen.     En medi ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Conceptes clau en Ecologia (I).    Biosfera: És la capa d’aire, terra i aig...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Conceptes clau en Ecologia (i II).              Ecosistema = Biòtop + Bioce...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions intraespecífiques (I).    Les relacions intraesp...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions intraespecífiques (i II).    • Colonials: Estan ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions interespecífiques (I).    Les relacions interesp...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions interespecífiques (II).    • Depredació: Quan un...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions interespecífiques (III).   • Simbiosi: Quan dos ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions interespecífiques (i IV).    • Parasitisme: Quan...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Flux d’energia.    L’energia és imprescindible per    a l’activitat biològi...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (I)    L’energia captada pels organismes fotosintètics (pro...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (II)    Els productors primaris són els    organismes autòt...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (III)    Els consumidors primaris són els organismes heterò...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (IV)    Els consumidors secundaris són els organismes heter...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (V)    Els consumidors terciaris són els    organismes hete...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (VI)   Els descomponedors són els organismes heteròtrofs (f...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Cadena tròfica    La relació de dependència alimentària entre els organisme...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Xarxa tròfica    Les cadenes    tròfiques estan    comunicades    entre si ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: Xarxa tròfica. Exercici.
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: la biomassa (I)    La biomassa és la quantitat total de matèria viva que hi...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: la biomassa (II)    Un bon sistema per a representar    quantitativament el...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn: la biomassa. Exercici.
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicle de la matèria.    Parlem de cicle de la matèria, a diferència del flu...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle de laigua.    Degut al calor aportat pel Sol la...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle del carboni    El carboni és l’element bàsic de...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle del carboni
1. Biosfera     1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle del nitrogen  El nitrogen és  un constituent  ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle del fòsfor                                     ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes: les successions (I)    El desenvolupament dels e...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes: les successions (II)    Les espècies oportuniste...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes: les successions (III)    L’estat de maduresa on ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes: regularitat de les       successions (IV)
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes aquàtics.
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes terrestres (I).
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes terrestres (i II).
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (I). Un bioma o domini bioclimàtic és una ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (II). La tundra.    La tundra es caracterí...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (III). Els boscos       temperats (I)    E...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (IV). Els boscos       temperats (II)    •...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (V). Els boscos       temperats (i III)   ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (VI). Les praderies       o herbassars (I)...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (VII). Les       praderies o herbassars (i...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (VIII). Els deserts.    Els deserts es loc...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (IX). La selva       tropical humida.     ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. El medi aquàtic.     EI medi aquàtic és important per dos motius: és molt e...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Les comunitats biològiques aquàtiques.     EI nèuston es constituït per la ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els biomes aquàtics (I).       Les aigües dolces estancades.       La vida ...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els biomes aquàtics (II). Les aigües dolces corrents.    EI bioma daigües d...
1. Biosfera       1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els biomes aquàtics (III). El bioma marí (I).AI bioma marí s’hi distinge...
1. Biosfera    1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els biomes aquàtics (IV). El bioma marí (i II).
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Biosfera ecologia

1,891

Published on

Published in: Education
1 Comment
1 Like
Statistics
Notes
  • Material per a la matèria de Biologia del curs de preparació per a les proves d'accés als CFGS
       Reply 
    Are you sure you want to  Yes  No
    Your message goes here
No Downloads
Views
Total Views
1,891
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1
Actions
Shares
0
Downloads
0
Comments
1
Likes
1
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Biosfera ecologia

  1. 1. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: l’Ecologia L’Ecologia és la ciència que estudia la relació entre l’ésser viu i el medi que l’envolta. Aquest medi ambient o entorn està definit per: • característiques físiques • característiques químiques • característiques biològiques: els éssers vius
  2. 2. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics. Els factors abiòtics o ambientals són les característiques físiques i químiques del medi que tenen incidència sobre els éssers vius. Aquests factors varien en el temps i en l’espai, per això s’anomenen també variables ambientals. Un organisme pot tolerar un valor màxim i mínim de cadascun del factors. Aquests valors s’anomenen límits de tolerància i la seva diferència, amplitud de tolerància. Aquesta amplitud de tolerància determina la capacitat de distribució geogràfica d’una espècie. Les espècies amb poca amplitud (esteno-) esdevindran endèmiques d’una zona on els factors tinguin poca variació (p.e., l’ós polar). Les espècies més tolerants (euri-) poden arribar a fer-se cosmopolites (la mosca domèstica). Quan un factor limita la capacitat de desenvolupament d’una espècie (en ser fora dels seus límits de tolerància) es diu que és un factor limitant. Lestudi de la nutrició mineral del vegetals va ser lorigen del concepte de factor limitant. Liebig ho exposava així: "Una planta no aconseguirà sobreviure si, encara que tingui a la seva disposició tots els bioelements, li manca un dells en els condicions adequades"
  3. 3. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics físics (I). La llum. La llum solar és la base energètica de la gran majoria dels ecosistemes. Els organismes fotosintètics utilitzen la llum per obtenir matèria orgànica que, posteriorment, altres organismes (heteròtrofs) utilitzaran per viure. La longitud d’ona, la intensitat lluminosa i la durada de la il·luminació (fotoperíode) són paràmetres importants d’aquest factor. Medi aquàtic Dins de l’aigua, la quantitat de llum varia molt amb la profunditat. És, per tant, un factor limitant per als organismes fotosintètics. Per això es distingeixen: la zona fòtica (amb llum) i la zona afòtica (sense llum). Medi aeri A l’aire, la llum influeix molt en la distribució de les plantes. Les plantes més ben adaptades a una gran insolació s’anomenen heliòfiles; en canvi, les adaptades a l’ombra s’anomenen esciòfiles. Sovint, la comunitat vegetal es distribueix en estrats segons la seva adaptació a la llum: arbori, arbustiu i herbaci.
  4. 4. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics físics (II). La temperatura. És un factor de molta influència. Per sota de -2 ºC es congela el medi intern i per sobre de 50 ºC es produeix la desnaturalització de les proteïnes. A més accelera o alenteix els processos metabòlics i, en molts casos, determina el ritme de reproducció (p.e., bacteris). Hi ha animals (aus i mamífers) que han desenvolupat la capacitat de mantenir la temperatura interna constant (homeoterms) mitjançant una despesa energètica considerable i l’aïllament de l’exterior (pèl, plomes, greix). D’altres no tenen aquesta capacitat (poiquiloterms) i depenen més de la temperatura exterior. També hi ha animals que han desenvolupat estratègies dhibernació, letargia o migració. A les plantes hi ha estratègies de reducció de l’activitat (p.e., la pèrdua de les fulles). En medi aquàtic, l’elevada calor específica de l’aigua causa que la temperatura es mantingui entre -2 i 30 ºC. En profunditat, la temperatura és al voltant de 4 ºC. En medi aeri es donen temperatures extremes entre -88 i 60 ºC. Es pot considerar que disminueix uns 5,5 ºC cada 1000 metres d’altitud (dins la troposfera, de 0 a 12000 metres).
  5. 5. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics físics (i III). L’aigua. L’aigua líquida és imprescindible per a la vida. En medi aquàtic no hi ha dificultat d’accés, però en medi terrestre és sovint un factor limitant. La humitat relativa és la relació (expressada en %) entre la quantitat de vapor d’aigua present a l’aire i la màxima quantitat de vapor que podria haver en les mateixes condicions de temperatura i pressió. A 4,4 ºC hi ha una quantitat màxima de vapor a l’aire del 0,5 %; a 37,8 ºC, de 1,8 %. En els animals s’han desenvolupats estratègies en ambients secs (baixa humitat relativa) per tal d’evitar la pèrdua per transpiració: exosquelet quitinós (artròpodes), escates (rèptils), capa mucosa (cargols), ... En les plantes xeròfites (d’ambient sec) hi ha estratègies com la reducció de la superfície foliar (pins, cactus), cutícules per evitar la transpiració, desenvolupament d’arrels, teixits per a l’acumulació d’aigua, ... Les plantes higròfites (d’ambient molt humit) faciliten, en canvi, la transpiració amb fulles grans de fina epidermis, amb molts estomes.
  6. 6. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics químics (I). La salinitat. La concentració de sals dissoltes pot ser un factor limitant en alterar la pressió osmòtica de les cèl·lules. Quan una membrana semipermeable (com la membrana cel·lular) permet el pas d’aigua, però no de sals, l’aigua tendeix a passar de la zona menys concentrada a la més concentrada fins que la pressió hidrostàtica de l’aigua atura aquest pas. Hi ha éssers vius que són capaços de mantenir constant la pressió osmòtica del seu medi intern (eurihalins): salmó, anguila. En els peixos daigua dolça, que viuen en un medi hipotònic, laigua té tendència a entrar en el cos, per això no beuen i han deliminar lexcés daigua, el ronyó reabsorbeix poca aigua i lorina és molt diluïda. En els peixos marins, el medi és hipertònic i per tant hi ha tendència a perdre aigua corporal, es donen dues estratègies: la dels teleostis i la dels elasmobranquis. Els teleostis beuen aigua del medi, eliminen poca orina i les brànquies excreten sal per transport actiu. Els elasmobranquis acumulen una gran quantitat durea al medi intern (concentracions que per altres organismes serien tòxiques) i aconsegueixen que el medi intern sigui isotònic amb el medi extern. Les plantes halòfiles han desenvolupat la capacitat d’expulsar sal.
  7. 7. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics químics (II). Grau d’acidesa (pH). L’acidesa és la concentració d’ions H+ dins l’aigua. Una mesura n’és el pH, que pren el valor 7 en l’aigua pura. Un valor més baix que 7 indica més acidesa. Un valor més alt que 7 indica pocs ions H+ i més presència d’ions OH- (alcalinitat o basicitat). El pH del sòl té gran influència en el tipus de vegetació que hi viu. Una raó molt important és que el pH afecta la disponibilitat dels nutrients del sòl ja que una planta només els podrà absorbir si estan dissolts en laigua que les arrels absorbeixen. Per exemple, el fòsfor es troba en forma insoluble en sòls alcalins i les plantes no el poden absorbir. La majoria de plantes viuen bé en sols neutres o lleugerament àcids (pH 7 a 6,5). Les plantes acidòfiles viuen en sols amb pH < 6 i les plantes calcícoles, amb pH > 7. En medi aquàtic el pH oscil·la entre 6,5 i 8,7 en aigües dolces i entre 8 i 8,3 en aigües marines. Per tant, es tracta dun entorn bàsic.
  8. 8. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors abiòtics químics (i III). Concentració d’oxigen. En medi aeri, la concentració d’oxigen disminueix amb l’altura, però no acostuma a ser un factor limitant. En medi aquàtic prové de la difusió des de l’aire exterior i de la fotosíntesi d’organismes aquàtics. Pot ser limitant ja que la solubilitat dels gasos a l’aigua depèn de la temperatura: a més temperatura, menys dissolució. Les aigües fredes, per tant, contenen més oxigen. Quan la concentració d’oxigen és molt escassa es parla danòxia i la presencia de vida es limita als organismes anaeròbics. Una elevada concentració de nutrients en un ecosistema aquàtic, com un llac, pot provocar un excés de creixement dalgues i plantes a la superfície que impedeix el pas de la llum, de laire i provoca un augment de laportació de matèria orgànica al fons. Tot plegat pot acabar provocant lanòxia en les aigües.
  9. 9. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Conceptes clau en Ecologia (I). Biosfera: És la capa d’aire, terra i aigua on viuen els éssers vius. S’estén des de les profunditats dels oceans fins a uns 10.000 en l’atmosfera. La gran majoria d’organismes, però, es concentren en les àrees de contacte aire–aigua i terra–aire. Ecosistema: És el conjunt format per tots els éssers vius que hi ha en una àrea determinada i el medi físic on viuen. Funciona com una unitat que es caracteritza per la interacció de tots els elements (biològics i físics) que la formen. Exemple: el bosc mediterrani, amb el medi on és i els éssers que hi viuen. Biòtop: És el medi físic d’un ecosistema. Població: És el conjunt d’individus d’una mateixa espècie en una àrea determinada. Exemple: la població de conills d’un bosc. Comunitat: És un conjunt de diverses poblacions en una àrea determinada. Exemple: les aus d’un bosc. Biocenosi: És el conjunt de totes les poblacions d’un ecosistema. Hàbitat: És el conjunt de biòtops en els quals una població pot viure.
  10. 10. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Conceptes clau en Ecologia (i II). Ecosistema = Biòtop + Biocenosi + Interaccions
  11. 11. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions intraespecífiques (I). Les relacions intraespecífiques són les que s’estableixen entre individus d’una mateixa espècie; és a dir, dins d’una població. Poden ser temporals o perennes (tota la vida). Una classificació d’aquestes relacions intraespecífiques seria: • Familiars: Estan orientades a la reproducció i la protecció de la descendència. • Parentals: mascle + femella (o femelles) + prole. Ex., coloms o gall i gallines • Matriarcals: femella + prole. Ex., escorpins. • Filials: Només la prole, que es reuneix en grups. Ex., la majoria de peixos. • Patriarcals: mascle + prole. Ex., cavallet de mar.
  12. 12. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions intraespecífiques (i II). • Colonials: Estan orientades a la distribució del treball. Sovint són formades per individus originats per gemmació d’un progenitor comú. Ex., corall. • Gregàries: Estan orientades a la defensa i ajuda mútua. Ex., agrupacions migratòries (aus, nyus, ...), bancs de peixos, ... • Socials: Estan orientades a la distribució del treball, la reproducció i la protecció de la descendència. Els individus estan jerarquitzats i solen estar diferenciats anatòmicament i fisiològicament. Ex., tèrmits, abelles, formigues.
  13. 13. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions interespecífiques (I). Les relacions interespecífiques són les que s’estableixen entre individus de diferents espècies; és a dir, entre poblacions d’una biocenosi. Una classificació d’aquestes relacions interespecífiques seria: • Competència: És la demanda activa d’un recurs comú (sovint limitant) per part d’individus de necessitats vitals semblants (mateix nivell tròfic). Si es referís a la competència entre individus d’una mateixa població per ocupar un determinat territori o per una parella sexual, llavors seria una relació intraespecífica. En el cas de poblacions diferents pot ser: • Competència per interferència, quan l’individu fa una activitat que limita l’accés del competidor al recurs comú. Ex., l’estratificació arbòria en una selva tropical. • Competència per explotació, quan l’accés al recurs comú és lliure. Ex., esparvers i guineus que s’alimenten de la mateixa població de ratolins.
  14. 14. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions interespecífiques (II). • Depredació: Quan un individu (depredador) captura, mata i s’alimenta d’un altre (presa). D’aquesta relació en resulta el control d’ambdues poblacions. Una determinada població pot ser depredadora i presa; ex., les serps són depredadores dels ratolins i preses de les àligues. • Comensalisme: Quan un individu (comensal) aprofita les restes del menjar d’un altre, sense causar-li un perjudici. Ex., rèmores dels taurons, meduses i bancs de peixos que en netegen els tentacles. • Mutualisme: Quan dos o més individus de diferent espècie, i sense estar íntimament units, es beneficien de la relació. Ex., pol·linització entomòfila, relació formigues i pugons, esplugabous i búfals.
  15. 15. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions interespecífiques (III). • Simbiosi: Quan dos o més individus de diferent espècie, però íntimament units, es beneficien de la relació. Sense la relació els individus no podrien viure. Exemples: els líquens (alga fotosintètica que proporciona matèria orgànica + fong que proporciona humitat i suport físic), les micorizes (miceli d’un fong + arrels d’un arbre), els bacteris de l’aparell digestiu dels remugants (rumen-reticle, llibret i quall) ...
  16. 16. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Factors biòtics. Relacions interespecífiques (i IV). • Parasitisme: Quan un individu (paràsit) es nodreix d’un altre (hoste), causant-li un perjudici però no sempre la mort. És un sistema de vida amb gran èxit: fins a la meitat de les espècies animals són paràsites en algun moment del seu cicle vital. El paràsit pot ser a l’interior de l’hoste (endoparasitisme) o adherit a l’exterior (ectoparasitisme). Ex., plasmodi i mosquit (paràsits) i humà (hoste) a la malària; vesc (paràsit) i arbres (hoste). Cicle de la malària. Un mosquit Anopheles infectat amb protozous Plasmodium pica a una persona. Els esporozous penetren dins les cèl·lules hepàtiques, on es reprodueixen asexuadament originant moltes cèl·lules filles. Després del trencament de les cèl·lules hepàtiques, les cèl·lules filles infecten els glòbuls vermells. Allí, es reprodueixen asexuadament originant els merozous que provoquen la ruptura dels glòbuls vermells (la qual cosa provoca els accessos de febre). Als glòbuls vermells es formen també els gàmetes masculins i femenins. Quan el mosquit Anopheles pica a una persona infectada xupa, juntament amb la sang, aquests gàmetes. Al tub digestiu del mosquit es produeix la fecundació. Se formen llavors els zigots a partir dels quals es desenvolupen els esporozous que passen a les glàndules salivals del mosquit i inicien un nou cicle d’infecció.
  17. 17. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Flux d’energia. L’energia és imprescindible per a l’activitat biològica d’un organisme: autopoiesi, reproducció, moviment, ... Tots els éssers vius, capten, transformen i alliberen energia. Als ecosistemes, la font d’energia principal prové del Sol en forma d’energia lluminosa. Només, però, un 1 o 2 per mil d’aquesta energia solar és aprofitada pels organismes fotosintètics.
  18. 18. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (I) L’energia captada pels organismes fotosintètics (productors primaris), és transformada en energia química que s’acumula en forma de matèria orgànica. Aquesta matèria orgànica va passant i transformant-se d’uns organismes als altres (consumidors i descomponedors) i tots obtenen, a partir d’ella i mitjançant el seu metabolisme, l’energia per realitzar les seves funcions vitals. Aquest flux d’energia no és cíclic, sinó unidireccional, i va tenint pèrdues molt importants a cada etapa (un 90%). És a dir, de cada 10 kg de menjar que una població ingereix, només 1 kg s’aprofita per créixer i reproduir-se.Cadascuna d’aquestes etapes s’anomena un nivell tròfic. Totes plegades formen una cadena tròfica.
  19. 19. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (II) Els productors primaris són els organismes autòtrofs. Són, de lluny, els més abundants i representen el 99% de la matèria orgànica de la biosfera. Els fotosintetitzadors utilitzen l’energia solar per transformar la matèria inorgànica en orgànica. En una primera fase (que és la que necessita la llum), es descompon l’aigua en electrons, protons (H +) i O2 (que és alliberat) i s’acumula energia química. En una segona fase (que ja no necessita llum), el CO2 es transforma en matèria orgànica. Als ecosistemes terrestres, els fotosintetitzadors són les plantes i en els aquàtics, les algues (protoctists) i bacteris fotosintètics (moneres), que formen el fitoplàncton. Els quimiosintetitzadors utilitzen l’energia alliberada en una reacció química per fer la transformació de la matèria inorgànica en orgànica. En una primera fase obtenen energia per oxidació de substàncies (NH3, H2S, FeCO3, H2, ...) i aquesta energia l’utilitzen per fixar el CO2 i transformar-lo en compostos orgànics. La quimiosíntesi només la realitzen bacteris (nitrificants, sulfatitzants, ferrobacteris, hidrogenbacteris, ...).
  20. 20. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (III) Els consumidors primaris són els organismes heteròtrofs que s’alimenten dels productors primaris i, per tant, aprofiten l’energia química emmagatzemada en forma de matèria orgànica dels productors. Als ecosistemes terrestres, els consumidors primaris són els animals herbívors; pràcticament a tots els fila i que s’alimenten de totes les parts de les plantes. Als ecosistemes aquàtics, els consumidors primaris principals formen el zooplàncton herbívor.
  21. 21. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (IV) Els consumidors secundaris són els organismes heteròtrofs que s’alimenten principalment dels consumidors primaris. Als ecosistemes terrestres, els consumidors secundaris són els animals carnívors. Als ecosistemes aquàtics, els consumidors secundaris principals formen el zooplàncton carnívor. Altres són, per exemple, els cetacis, que s’alimenten de plàncton.
  22. 22. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (V) Els consumidors terciaris són els organismes heteròtrofs que s’alimenten principalment dels consumidors secundaris. Són els carnívors que s’alimenten d’altres carnívors: els supercarnívors. Aquests supercarnívors són escassos als ecosistemes. Els consumidors que s’alimenten de dos o més nivells s’anomenen consumidors omnívors. Exemples: senglar, ós, ésser humà, ... Els paràsits serien organismes que poden considerar-se consumidors secundaris o terciaris, segons el seu hoste.
  23. 23. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Nivells tròfics (VI) Els descomponedors són els organismes heteròtrofs (fongs i bacteris) que transformen la matèria orgànica en inorgànica. La seva activitat pot haver estat facilitada per animals que ja s’alimenten d’altres animals morts (necròfags) o d’excrements (copròfags) i que, per tant, ja fan un primer pas en la descomposició. Els bacteris transformadors acaben la transformació de la matèria i produeixen sals minerals que les plantes poden assimilar. Aquest darrer pas s’anomena també mineralització. Per exemple, els bacteris nitrificants La quantitat de matèria orgànica en procés de descomposició i que no s’ha reincorporat al cicle de la matèria és de 12 a 14 vegades més gran que la massa dels organismes vius.
  24. 24. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Cadena tròfica La relació de dependència alimentària entre els organismes d’un ecosistema s’anomena cadena tròfica o alimentària.
  25. 25. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Xarxa tròfica Les cadenes tròfiques estan comunicades entre si a través de relacions col·laterals. Aquests sistema de relacions s’anomena xarxa tròfica.
  26. 26. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: Xarxa tròfica. Exercici.
  27. 27. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: la biomassa (I) La biomassa és la quantitat total de matèria viva que hi ha en un determinat nivell tròfic o en tot un ecosistema (la massa de tota la biocenosi). Es pot expressar en pes sec o en grams de carboni i es refereix a una àrea o un volum concrets; per exemple: kg/m3. La producció és la biomassa que es genera en un període de temps; per exemple: kg/(m3 · any). La producció bruta és tota l’energia incorporada. La producció neta és la que s’utilitza per créixer, renovar-se i reproduir-se. La diferència és l’energia invertida en viure (respiració, pèrdues de calor, moviment, ...). El quocient biomassa/producció és el temps de renovació.
  28. 28. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: la biomassa (II) Un bon sistema per a representar quantitativament els nivells tròfics d’un ecosistema (excepte els descomponedors) són les piràmides. Poden ser de nombre d’individus, de biomassa o de producció.
  29. 29. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn: la biomassa. Exercici.
  30. 30. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicle de la matèria. Parlem de cicle de la matèria, a diferència del flux d’energia, ja que els elements químics que formen els éssers vius es reciclen contínuament.
  31. 31. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle de laigua. Degut al calor aportat pel Sol laigua passa per evaporació a latmosfera, on es troba en forma de vapor daigua. Quan es produeix un refredament, aquest vapor torna parcialment a la superfície en forma de precipitacions. Part de laigua és absorbida per les plantes (absorbida per les arrels) i pels animals (mitjançant laliment o la beguda). Aquesta aigua torna al medi per la transpiració dels vegetals, per la respiració, per lexcreció i defecació dels animals i per la descomposició dels cadàvers. Hi ha també una part de les molècules daigua que són descompostes en la fotosíntesi: lhidrogen entra a formar part de molècules orgàniques, com els glúcids, mentre que loxigen és expulsat. En la respiració aeròbica, però, les molècules daigua tornen a formar-se en ser oxidats els glúcids per obtenir energia.
  32. 32. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle del carboni El carboni és l’element bàsic de les molècules orgàniques. Els fotosintetitzadors obtenen el carboni del CO 2 atmosfèric, el qual torna a ser alliberat a l’atmosfera amb la respiració o amb la combustió de materials que contenen carboni, com els combustibles fòssils o la fusta. El CO2 es dissol a l’aigua en forma d’anions carbonat i bicarbonat. Les roques sedimentàries formades per carbonats a la litosfera retenen la majoria del carboni que pot tornar a ser alliberat en erupcions volcàniques o per activitats humanes. El carboni circulant és, principalment, el contingut en la matèria orgànica i en l’atmosfera. Això representa un minso 1 per mil del Nombres en Gigatones (109) de carboni carboni total de la litosfera
  33. 33. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle del carboni
  34. 34. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle del nitrogen El nitrogen és un constituent de les proteïnes i dels àcids nucleics. El nitrogen, en forma de gas N2, és molt abundant a l’atmosfera (79%). Només alguns bacteris (com els que viuen a les arrels de les lleguminoses o alguns cianobacteris) són capaços de fixar-lo i transformar-lo en nitrats que les plantes poden absorbir. Bacteris descomponedors degraden la matèria orgànica morta i la converteixen en ió amoni (amonificació); d’altres, els nitrificants, transformen l’amoníac (que també prové de les excrecions animals) en nitrats. L’energia solar també transforma N2 atmosfèric en nitrats que precipiten a les pluges. Els bacteris desnitrificants fan un procés invers als nitrificants i tornen N2 a l’atmosfera. Als oceans, les capes superficials són més pobres que el fons.
  35. 35. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Cicles biogeoquímics: cicle del fòsfor Les plantes absorbeixen el El fòsfor és un element constituent de moltes biomolècules, com fòsfor en forma de fosfats les proteïnes, els fosfolípids de les membranes cel·lulars, l’ADN o dissolts a les aigües o al sòl l’ATP. i passa, a través de les cadenes tròfiques, a la resta d’éssers vius. La descomposició i l’excreció (el cas del guano de les aus marines) torna a formar dipòsits fosfatats que poden ser reciclats. Tot i això, el fòsfor s’acumula en sediments als oceans on pot aflorar puntualment per acció dels corrents marins. Majoritàriament, però no tornar només que en forma de roques per l’acció orogènica. Aquestes roques (apatita, principalment) tornaran a donar fosfats per meteorització i posterior transformació. El fòsfor no té compostos Nombres en Megatones (109) de fòsfor gasosos i, per tant, no se’n troba a l’atmosfera.
  36. 36. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes: les successions (I) El desenvolupament dels ecosistemes al llarg del temps comporta una sèrie de canvis que afecten tant el biòtop com la biocenosi. Una successió ecològica és el conjunt de canvis que es produeixen en un ecosistema al llarg del temps. Les successions poden ser primàries, si el procés s’inicia sobre un terreny erm (on no hi havia organismes: una nova illa volcànica, una duna, ...), o secundàries, si el procés es dóna on abans ja hi havia comunitats però hi ha hagut alguna pertorbació que ha afectat l’ecosistema (una plaga, un incendi, una inundació, l’abandonament d’un camp de conreu, ...). Com iniciadors de tota cadena tròfica, una successió s’inicia sempre amb éssers vius fotosintètics. Són les espècies pioneres o oportunistes que s’anomenen també estrategs de la r (de taxa reproductiva) amb les següents característiques: • descendència molt nombrosa, elevada mortalitat i cicles de vida curts; • facilitat de dispersió i resistència a les condicions adverses. Exemples: plantes herbàcies, algues, insectes, ratolins, ...
  37. 37. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes: les successions (II) Les espècies oportunistes van sent substituïdes per d’altres, anomenades estrategs de la k (de capacitat de càrrega) amb les següents característiques: • menys descendència amb més protecció, baixa mortalitat; • els calen condicions més favorables, com aigua suficient, sòls ben formats, ...
  38. 38. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes: les successions (III) L’estat de maduresa on una successió s’atura té una diversitat alta i estabilitzada. Les cadenes s’allarguen i les xarxes tròfiques esdevenen més complexes. La biomassa es manté i, per tant, la matèria orgànica que es produeix s’inverteix en les activitats vitals. La producció neta és relativament baixa. És el clímax de l’ecosistema, on sovint no s’hi arriba per fenòmens naturals catastròfics periòdics o per les activitats humanes que provoquen una regressió. Els ecosistemes més madurs de la biosfera són les selves equatorials i els esculls coral·lins.
  39. 39. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes: regularitat de les successions (IV)
  40. 40. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes aquàtics.
  41. 41. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes terrestres (I).
  42. 42. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Dinàmica dels ecosistemes terrestres (i II).
  43. 43. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (I). Un bioma o domini bioclimàtic és una zona de la biosfera on predomina un determinat tipus de clima i una vegetació característica, que afavoreix el desenvolupament d’uns determinats éssers vius. El clima es veu força definit per la latitud i per l’altitud sobre el nivell del mar.
  44. 44. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (II). La tundra. La tundra es característica de les zones circumpolars. Se situa per sobre dels 70° de latitud. El clima es molt fred. La temperatura mitjana a lhivern es de -18°C i a lestiu no sobrepassa els 10°C. El sol gairebé tot lany està glaçat; només durant un parell de mesos a lestiu té aigua líquida, cosa que fa que la superfície sigui fangosa. El vent hi bufa constantment i hi ha molta humitat. Les precipitacions son escasses i gairebé sempre en forma de neu. La vegetació es molt pobra a causa de les condicions climàtiques tan rigoroses. Les plantes no poden tenir arrels profundes ja que el sol esta glaçat (permafrost); només a les zones mes meridionals es troben arbustos. Abunden les molses, els líquens i algunes espècies herbàcies molt adaptades al fred. La fauna característica es la polar: rens i ossos blancs a l’Àrtic i pingüins a lAntàrtic. També shi poden trobar guineus àrtiques, moltes aus migradores i alguns rosegadors, com els lemmings. Els animals tenen un pelatge dens per a protegir-se del fred i una capa espessa de greix que fa daïllant.
  45. 45. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (III). Els boscos temperats (I) Els boscos temperats se situen a la zona temperada, que sestén aproximadament entre els 30° i els 60° de latitud. Des del nord cap al sud, trobem tres tipus ben diferenciats de boscos: la taigà, el bosc caducifoli i el bosc mediterrani. • La taigà o bosc de coníferes ocupa la zona que segueix la tundra. Sestén des dels 50° fins als 70° de latitud. El clima es fred, amb precipitacions abundants de neu a lhivern, que es converteixen a lèpoca de desgel en grans zones fangoses i rius cabalosos. Els hiverns son llargs i freds i els estius, curts, humits i frescos. La vegetació és formada per pins, pícees i avets. La fauna es compon bàsicament de llops, linxs, ossos i esquirols. Sibèria central Costa del pacífic a l’Amèrica del nord
  46. 46. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (IV). Els boscos temperats (II) • El bosc caducifoli se situa a la part mes nòrdica de les zones temperades, entre els 40° i els 50° de latitud. Ocupa la major part de lEuropa del nord, una part del sud-est asiàtic, la part oriental de lAmèrica del Nord i una part de la Xina i el Japó. El clima és temperat i molt humit. Les precipitacions són abundants i molt ben distribuïdes al llarg de lany. Els hiverns son freds i els estius, temperats. La vegetació és formada per espècies com el faig, el roure, lom, lauró i el til·ler. La mida de les capçades daquests arbres es molt gran; per això el sotabosc es pobre. El bosc presenta una gran varietat de nínxols ecològics. La fauna es molt variada; hi ha animals com els esquirols, els lirons, els mussols i els llops. També hi ha molts insectes i aus, sobretot a lestiu. Les aus emigren cap a latituds mes baixes quan arriba lhivern. Andes patagònics (Argentina) Québec
  47. 47. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (V). Els boscos temperats (i III) • El bosc mediterrani se situa a les zones pròximes a la mar Mediterrània i també en altres àrees compreses entre els 30° i els 40° de latitud, com es el cas de Califòrnia, Xile, Àfrica del sud i Austràlia. El clima mediterrani es caracteritza pels estius càlids i secs i els hiverns suaus i poc plujosos. La temperatura mitjana anual es troba al voltant dels 15 ºC. Les precipitacions son escasses i irregulars. La vegetació és formada per matolls i arbres de fulla perenne com les alzines, els pins, els arboços i els llentiscles. Això és degut a l’escassetat d’aigua, que dificulta la renovació anual de les fulles, i a l’absència de períodes de fred extrem que impedeixin l’activitat fisiològica. Algunes daquestes espècies, com el pi, són piròfiles, es a dir, aprofiten el foc per escampar-se. La fauna és formada per conills, rèptils, senglars, ocells i insectes.
  48. 48. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (VI). Les praderies o herbassars (I). Les praderies són formacions herbàcies pròpies del clima tropical, amb pluges escasses i vents secs. Se situen en latituds intermèdies, entre els boscos i els deserts. Els herbassars mes importants són la sabana, la pampa, la praderia i l estepa. • La sabana està situada a la zona tropical. El clima és sec, amb una o dues estacions humides. La vegetació és formada bàsicament per gramínies, encara que també hi ha algun arbre, com lacàcia i el baobab. La fauna es dominada per animals herbívors, com les zebres, les gaseles, les girafes, i per daltres de carnívors, com els lleons, els guepards o les hienes.
  49. 49. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (VII). Les praderies o herbassars (i II). • La pampa i la praderia son els noms que reben les formacions herbàcies situades a linterior del continent americà: la pampa a lAmèrica del Sud i la praderia a lAmèrica del Nord. El clima es continental (propi de latituds mitjanes). La vegetació es formada per plantes herbàcies; els arbres i els arbustos són escassos. Les terres acostumen a ser molt fèrtils. Actualment hi ha moltes zones dedicades al conreu de cereals. La fauna la componen herbívors ungulats, com els cavalls i els bisons, i avui dia grans ramats de bestiar que els humans crien. • Lestepa es la formació herbàcia similar a la sabana, però mes pobra a causa de la sequera. Les estepes mes importants son les dAnatòlia i de lÀsia central. El clima es caracteritza per una època de pluges a lestiu i un, o mes dun, període sec. La vegetació és formada per herbes espinoses molt escampades; no hi ha arbres ni arbustos. Pampa argentina
  50. 50. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (VIII). Els deserts. Els deserts es localitzen en latituds que oscil·len entre els 15° i els 35° de latitud. La seva distribució és molt irregular. Els mes importants són el del Sahara, el dArizona i el de Gobi, a lhemisferi nord, i el de Xile, el de Namíbia i el dAustràlia, a lhemisferi sud. EI clima és molt sec, amb precipitacions escasses. Loscil·lació tèrmica entre el dia i la nit es molt forta. La vegetació, molt adaptada a la falta dhumitat i daigua, és formada per plantes suculentes i sovint espinoses, com els cactus i daltres. Les plantes acostumen a tenir una vida molt curta, dues o tres setmanes, germinen quan plou i passen la resta de lany en forma de llavor. La fauna es escassa i molt resistent a la sequedat. Abunden les serps, els llangardaixos, els camells, els dromedaris ... Namíbia Atacama (Xile)
  51. 51. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els principals biomes terrestres (IX). La selva tropical humida. La selva tropical se situa al voltant de lequador, entre els 10° de latitud nord i els 10° de latitud sud. Ocupa grans zones de lAmèrica Central i del Sud, de lÀfrica central i del sud-oest asiàtic. EI clima presenta unes temperatures elevades i uniformes al llarg de lany (entre 20 i 28 ºC), juntament amb un gran índex de pluviositat (2 o 3 m per m 2) i humitat relativa (més del 80%). La vegetació és exuberant al costat dels grans rius, que a la vegada són els mes cabalosos del món. Hi ha arbres enormes envoltats de lianes i plantes epífites (aèries). La varietat despècies (biodiversitat) és la més gran de tots els biomes del planeta. La fauna, formada sobretot per espècies que viuen als arbres, com micos i serps, a part dun gran nombre dinsectes, també es molt variada. Costa Rica
  52. 52. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. El medi aquàtic. EI medi aquàtic és important per dos motius: és molt extens (cobreix el 70% de la superfície terrestre) i ha estat el lloc on va tenir origen la vida. Tots els fets vitals estan relacionats amb laigua, que és el compost més abundant a la natura. És un medi molt especial, ja que la seva calor específica és molt elevada, la qual cosa fa que no sigui un bon conductor i trigui a refredar-se i a escalfar-se. A més, dissol malament els gasos, per això la concentració doxigen disminueix ràpidament amb la profunditat dels mars i oceans.
  53. 53. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Les comunitats biològiques aquàtiques. EI nèuston es constituït per la comunitat dorganismes que viuen a la superfície de laigua aprofitant la tensió superficial. En són exemples les llentilles daigua o els insectes patinadors. EI plàncton és format per la comunitat dorganismes microscòpics que viuen en suspensió a laigua. Aquests organismes no tenen locomoció pròpia, presenten sovint gotes de greix o vesícules plenes daire per tal de surar i la seva distribució depèn dels moviments marins. EI plàncton constitueix la base de les cadenes tròfiques en el medi aquàtic. EI fitoplàncton o plàncton vegetal, com qualsevol altre vegetal, té pigments que li permeten realitzar la fotosíntesi. És format per algues, cianobacteris i bacteris fotosintetitzadors. EI zooplàncton o plàncton animal és format per larves dinvertebrats, crustacis, protozous, cnidaris, etc. EI nècton es format per la comunitat déssers amb forma hidrodinàmica (fusiforme) i òrgans natatoris que els permet moures a voluntat. Pertanyen a aquest grup els animals nedadors com els peixos, els cefalòpodes, els cetacis, etc. EI bentos es format per la comunitat dorganismes (les algues, les esponges, els coralls, els mol·luscs, els crustacis) que viuen fixos al fons o que hi estan estretament relacionats.
  54. 54. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els biomes aquàtics (I). Les aigües dolces estancades. La vida en les aigües dolces estancades varia molt segons la seva extensió, ja que pot abraçar des de les tolles, els estanys i els pantans fins als grans llacs. Shi poden distingir tres zones: • La zona litoral és poc profunda i propera a la costa. Hi abunden les plantes aquàtiques, com els joncs i les bogues. També shi poden trobar amfibis i mol·luscs. • La zona pelàgica està més allunyada de la vora i sestén fins a lindret on arriba la llum. Es habitada per plàncton i peixos. • La zona profunda sestén des del límit inferior de la zona pelàgica fins al fons. No hi arriba la llum i la varietat déssers vius disminueix molt. Shi troben bacteris, cucs, larves dinsectes i algunes espècies de mol·luscs.
  55. 55. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els biomes aquàtics (II). Les aigües dolces corrents. EI bioma daigües dolces corrents és representat pels rius i els torrents. • Prop del naixement es freqüent que hi hagi corrents ràpids i cascades, per això les aigües estan molt agitades i baixen amb força. Això fa que portin més gasos dissolts. En aquest tram hi viuen animals que necessiten aigües molt airejades. La força dels corrents els obliga a tenir dispositius que els ajudin a no ser arrossegats (ganxos, ventoses, etc.,) o a fer galeries o tubs en el fons on es puguin refugiar. Aquests animals salimenten dorganismes que arrosseguen les aigües. • Al tram mitjà les aigües són menys airejades i els corrents no són tan forts. Els éssers que viuen en aquest tram tenen uns altres tipus dadaptacions. Solen ser peixos nedadors actius, i també hi ha molts invertebrats, entre els quals es troben el cranc de riu i determinades larves dinsectes. • A la desembocadura la força del corrent és mínima. En molts rius el llit s’eixampla fins el punt que de vegades hi penetra l’aigua del mar i s’hi noten els efectes de les marees (estuari). Aquestes condicions fan que els habitants d’aquests trams siguin més variats.
  56. 56. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els biomes aquàtics (III). El bioma marí (I).AI bioma marí s’hi distingeixen tres regions:• La regió litoral és la mes propera a la costa. Els éssers que viuen ensegons quines àrees (algues, mol·luscs, peixos, crustacis,equinoderms ... ) han dadaptar-se a les marees i a passar estones forade laigua. Està ben il·luminada.• La regió nerítica segueix la regia litoral. Situada sobre la plataformacontinental, arriba a una profunditat duns 200 m. Aquesta zona esta benil·luminada i es veu afectada pels corrents costaners. És habitada perorganismes planctònics, nectònics i bentònics.• La regió pelàgica és la mes allunyada de la costa. Situada fora de laplataforma continental, arriba fins als fons mes profunds dels oceans. Ésformada per dues zones:- la zona fòtica, que arriba fins als 100 o 200 metres de fondària. Hi hallum suficient per veure-shi i per realitzar la fotosíntesi. Shi poden trobarorganismes planctònics i nectònics.- la zona afòtica, on no arriba la llum, es divideix en dos estrats. L’estratbatial abraça dels 200 als 2000 metres. Els éssers vius que hi habiten(equinoderms, mol·luscs i nectònics com els peixos) estan adaptats a lamanca de llum i a les altes pressions. Lestrat abissal va des dels 2000metres fins a les grans profunditats de les fosses i les depressionsmarines. En aquesta zona la foscor és total, la temperatura es molt baixa(4 ºC) i les aigües estan quietes. Els animals que hi viuen, molts delsquals son luminescents, salimenten dallò que els arriba de les capessuperiors (residus dorganismes morts, etc.).
  57. 57. 1. Biosfera 1.2 Els éssers vius i l’entorn. Els biomes aquàtics (IV). El bioma marí (i II).

×