2. Arbúcies Arbúcies és una ciutat de la comarca de la Selva. Durant un temps es va dir que les dones que naixien en Arbúcies eren bruixes. “ Dotze cases tretze bruixes” era un dita popular. També sentenciava a les dones de Sant Pilar i Cecal potser perquè vivien envoltades de boscos misteriosos.
3. Aquest és el castell Montsoriu, on es deia que hi havien bruixes. La gent del poble mirava cap al turó on es trobava el castell de Montsoriu perquè es creia que hi vivien sers encantats, allà es pensaven que es reunien totes les bruixes on preparaven els seu beuratges .Aquesta es una de les fortaleses medievals més gran i més velles de Catalunya amb mes de mil anys d’història i tan poderosa que mai va ser conquerida.
4. Història de la Bruixa Guillaume: La bruixa vivia en el castell amb unes altres bruixes,amb elles feien dolenteries unes d’aquestes dolenteries eren que feien fer tempestes, pedregades , que era la seva especialitzat, malalties als infants... Els del poble no aguantaven més hi van cridar el capellà de Breda i van pujar fins al castell. Al damunt del castell de les bruixes van posa-hi una creu i elles es van espantar i van fugir per refugiar-se als boscos del Montseny . La història d'una bruixa d'Arbúcies
5. Es diu que la nit de Sant Joan en al castell apareix una dama vestida de color vermell i que porta en la boca un corn de caça i que feia tres cops i que des de molt lluny es veu un cavaller de negre que s'endu la noia. Altres llegendes
6. Un altre llegenda es que durant la nit de Sant Joan sobre un porta misteriosa on hi ha un sac de blat i aquest es converteix en or i qui sàpiga treure el sac abans de que acabin de sonar les campanes es farà ric i si el pot treure, es quedarà tancat, i la porta no s’obrirá fins l’any que vé.
7. L’hereu d’una rica masia del Montseny contemplava les fosques aigües d’un pou quan de sobte, va aparèixer una dona d’aigua. Al poc temps, els joves es van enamorar. La ninfa accedir a casar-se amb la jove amb la promesa de que mai li recordarà la seva condició de dona de l’aigua. Van tenir un fill i una filla, la masia va prosperar i van ser feliços. Una tarda, la turmenta a amenaçava en arruïnar la collita, i la dona ordenar segar el blat, encara que no estava del tot madur. Al final la turmenta no es va formar i el seu marit, al tornar a casa i veure el desastre, va exclamar amb ira: “Dona d’aigua tenies que ser!”. En el acte la dona va desaparèixer encara que totes els matins els fills asseguraven que la mare els venia a pentinar. El marit no va tornar a veure-la mai mes.
