Butlletí de reflexió i diàleg

1. L’ A G
U L L
A
Abril 2010 - Any XV - Número 69
Entendre la crisi
Ja sabíem que la crisi s’havia instal·lat entre nosaltres per quedar-se. Però
darrerament es nota impaciència per girar full i tornar a la “normalitat”, és a dir,
al consum habitual.
El país assisteix diàriament a un debat entre els grups polítics sobre si les
mesures anticrisi del govern funcionen o no, assumint que la destrucció de
llocs de treball és l’indicador principal de l’encert o del desencert. L’atur, que
és la lògica conseqüència d’una política de creixement errònia que s’ha edificat
sobre l’especulació, s’està fent servir ara com una arma llancívola que enfronta
les receptes de l’esquerra amb les de la dreta. Per a la dreta, es creen més llocs
de treball abaratint l’acomiadament i rebaixant els impostos a les societats. Els
sindicats creuen que cal més pressió fiscal sobre els beneficis empresarials i no tant
sobre les rendes del treball. Les universitats demanen més recursos i les empreses
subvencions per a la investigació. El govern proposa augmentar impostos per fer
front a l’augment de despesa social que representa tenir una població aturada de
més de quatre milions de persones. Així estan les coses.
Ens hauríem de preguntar si, al marge de polèmiques estèrils, hem entès alguna
cosa d’aquesta crisi i si som capaços d’assumir que, passat el primer embat de
la crisi en el qual aquest govern com qualsevol altre ha procurat crear ocupació
directa o evitar la destrucció de llocs de treball convertint el diner públic en
salaris a través d’obra pública o bé en crèdit al consum o en ajudes a empreses per
evitar acomiadaments, el que ens traurà de la crisi, exhaurit el diner públic per a
polítiques de contenció de l’atur, és l’assoliment d’una economia basada en primer
lloc en el decreixement del consum, i en segon lloc, en un major repartiment de la
riquesa.
Ens hauríem de preparar sobretot per a una dura i difícil etapa d’adaptació
al decreixement, en un nou concepte de desenvolupament humà lligat a la
sostenibilitat, que augura també una major felicitat. El repte dels governs haurà
de ser proveir per sobre de tot equitat. Tota una revolució!
Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

2. L’Agulla Sumari
Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari
Butlletí de reflexió i diàleg Veure, mirar
03 Prejudicis. T. Jorge
Any XV. Número 69
Abril 2010
04 Meditació sobre una immigrant desconeguda. V. Codina
Periodicitat: LA PALMERA I LA FONT
cinc números l’any.
05 Espiritualitat en temps d’aigües tèrboles. J. Renau
Subscripció anual: 10 €
Grup promotor:
06 Abusos sexuals: de tot, menys rumors. M. J. Hernández
Jaume Botey 08 Nota del Fòrum Joan Alsina sobre els abusos sexuals
Joaquim M. Cervera
Salva Clarós Avui parlem amb...
Kitty Guirao
Maria-Josep Hernàndez 09 La família Feliu, quan el dolor entra a casa. M. Solé
Tere Jorge
Josep Lligadas amb entitat (i experiència)
Josep Pascual
Mercè Solé
12 La cooperativa L’Olivera. C. de Ahumada i P. Moragas
Coordinació: RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO)
Josep Lligadas
Compaginació: 13 Pollastre amb salsa de taronja. T. Jorge
Mercè Solé 13 Vulnerables. S. Clarós
Dibuixos:
Montserrat Cabo 14 Puntades
Capçalera:
Mercè Gallifa 15 Per airejar el cervell
Imprimeix:
Multitext, S.L.
D.L.: B - 41803 - 97 La FE DE CADA DIA
Adreça:
Gran Via de les Corts 16 D’on ve la nostra idea de Déu (3: La novetat de Jesús).
Catalanes, 942, 5-1
J. Lligadas
08018 Barcelona
Correu electrònic:
agulla.revista@telefonica.net
Telèfon: 93.308.37.37
(Josep Pascual)
Bloc:
http://punxo.blogspot.com
Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no
voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.
Butlleta de subscripció
Amics, Nom i cognoms: ____________________________________________
Us faig saber que desitjo fer NIF: ____________________________________________________
el pagament de la subscripció
anual de l’AGULLA a través del Adreça: _________________________________________________
compte que us indico.
Població: ______________________________________ CP: _____
Atentament,
Telèfon: _________________________________________________
Firma
Correu electrònic: __________________________________________
2 Entitat
- Oficina
- Control
- Compte o llibreta

3. Veure, mirar...
Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...
Prejudicis
Tere Jorge
Ens havien posat sobre avís: Ja veureu, així que sortiu junts. Ens va semblar un bon plantejament, potser
a fer les Espanyes l’ambient que trobareu serà totalment d’entrada una mica estrany, però va funcionar a la
hostil. El meu fill juga a handbol i aquest és el segon perfecció. L’ambient va ser espectacular, les grades
any que és al Barça. És un any agredolç perquè, estaven plenes de gent animant als seus equips i el
per una banda, tens l’oportunitat (si tot va bé) de respecte va ser absolut. Jo crec que hi van influir
viatjar bastant participant en diferents campionats diferents factors: l’esperit dels organitzadors i la
estatals i per l’altra banda, per a la majoria de bona predisposició dels participants. Personalment
nois serà el darrer any que estaran al club (el pas a penso que també hem tingut la sort de formar
juvenils representa desfer el grup i seleccionar els un equip a banda de deportivament competitiu,
que el club veu amb més projecció). El que sí que humanament molt cohesionat i molt respectuós
és clar, és que les experiències que visquin durant amb els equips contraris, i també, i això per a mi
aquesta temporada seran úniques i irrepetibles. és fonamental, un grup de pares que no deixa
Per tant el nostre missatge és: mai més no tindrem d’animar als seus fills però que ni genera ni cau
l’oportunitat de tornar a viure junts aquests dies, així en provocacions externes al joc. Aquesta conjunció
que hem de disfrutar tots i cadascun dels moments. d’astres no sempre es dóna i com sabeu el Barça
és un club que aixeca les més grans passions o els
Sota aquest lema vam fer la nostra primera sortida
més ferotges odis, dins i fora de la nostra terra, i per
“a les Espanyes”, concretament a Antequera,
això és tant important ser humils (jugadors, tècnics i
per jugar la Minicopa del Rei, competició que es
pares) i treballar per disfrutar a la pista i fora d’ella.
disputa paral·lelament a la Copa del Rei dels equips
d’ASOBAL. Us haig de confessar que anava molt Hi va haver moltes anècdotes que ens han fet riure,
il·lusionada però amb aquella por de l’avís inicial: com per exemple el fet mediàtic que envoltava
i si és veritat que l’ambient és tan hostil que no ens la competició: premsa, entrevistes, televisió i el
permet assaborir el moment? Estem parlant de “fenomen fan”: des del primer dia els demanaven
nois de 15 anys que a la pista són competitius (i no autògrafs i els nois miraven endarrere preguntant:
oblidem que l’handbol és un esport de contacte) És a mi? Però si jo no sóc ningú...
però que per sobre de les rivalitats comparteixen una Per a nosaltres ha estat una experiència fantàstica
mateixa passió: aquest esport d’equip. A vegades, que ens ha ajudat a créixer com a equip i com a
som els adults els que projectem aquesta hostilitat persones. Han estat tres dies molt intensos que
als nostres fills i a les competicions més enllà de les valen més que deu entrenaments junts. Només
pistes, però això mereixeria un article a part. volia compartir amb vosaltres aquesta reflexió que
Bé, quan vam arribar a Antequera el primer partia d’aquell avís inicial que penso que té molta
que l’organització ens va dir, a tots els equips part de prejudici, com tants altres que es creen fora
participants, és que volien que visquéssim la d’aquí envers nosaltres. La convivència és possible
competició com una festa i una oportunitat per a la i que dos nois, rivals en un partit, s’abracin, es
convivència entre equips de diferents comunitats felicitin i comentin el partit no té preu. No ho
que teníem el privilegi de poder participar a la espatllem els adults.
minicopa: ens allotjàvem junts en un alberg de Nota: pels interessats en els resultats vam guanyar
joventut magnífic, els equips que ens enfrontàvem la minicopa, però això també és anecdòtic.
en els diferents partits compartíem el mateix
autocar abans i després del partit, fèiem els àpats Tere Jorge és administrativa
3

4. Meditació sobre una immigrant
desconeguda
No sé qui ets, no sé com et dius,
ni conec de quin país has vingut
a Barcelona. Però et vaig veure Víctor Codina
l’altra tarda al carrer Roger de la vella dama em va semblar
de Llúria, a l’alçada d’Aragó, que tu representaves els països
travessant el carrer mentre joves que ara ajuden el primer secularitzada, molt agnòstica
conduïes la cadira de rodes d’una món, la vella Europa, culta i i freda pel que fa a religió.
senyora gran. Era capvespre i rica; decadent, però, en molts Segurament això t’estranya a tu,
feia fred; la senyora duia un abric aspectes. que cada dia pregues al “Diosito”
llarg de pells, un capell també Fa 500 anys, l’Espanya colonial, i a la Mare de Déu, que estàs
de pell, guants i un bolso molt concretament el Regne de acostumada a posar espelmes
elegant. Tu anaves vestida molt Castella, va descobrir, conquerir, als sants perquè protegeixin la
senzillament amb una simple explotar, saquejar, violar i fins teva familia. És molt posible
bufanda al coll, sense guants. i tot extingir en bona part la que aquesta vella dama que tu
Se’t veia jove i forta, potser una població originària del continent acompanyes en la seva cadira
mica seriosa. americà. El Regne d’Aragó no va de rodes, sigui una dona creient
participar en la conquista, tot i i piadosa, i que tingui més
Pels teus trets, pel color de la bona formació religiosa que tu;
teva pell, per la teva manera que segurament no hagués actuat
de manera gaire diferent: els potser l’estaves duent a la veïna
d’anar vestida, vaig comprendre parròquia de la Concepció.
clarament que no eres asiàtica, ni historiadors afirmen que segles
después, molts catalans es van Els seus fills i néts, però, molt
africana, ni tampoc de l’Europa probablement no sovintegen el
oriental. Segurament eres enriquir a les Amèriques, amb el
tràfic d’esclaus que treballaven temple.
llatinoamericana: equatoriana?
boliviana? colombiana? peruana? la canya de sucre i el cafè. Tu, segurament sense adonar-te,
No ho sé amb certesa. Avui, després de 500 anys, amb la teva fe senzilla, amb el
els descendents –originaris o teu tracte carinyós i dolç envers
Eres jove i duies una persona l’anciana, amb el teu sentit
gran, anciana. Segurament a casa mestissos– d’aquells pobles,
veniu a Espanya, convertits en d’horadesa, d’austeritat, del
seva, la seva familia, et tracten
bé –així ho espero–, et paguen servents, en els nous esclaus del
un bon sou, més gran que el segle XXI: teniu cura d’ancians,
que rebies a Amèrica Llatina. treballeu en la
M’imagino que ja tens els papers construcció,
en regla i que no pateixes en sortir conreeu el camp,
al carrer per por que la policia et patiu també les
detingui per il·legal i et retorni al conseqüències
teu país d’origen. Penso, però, en de l’actual crisi
els que has deixat a la teva terra: econòmica. Alguns són a l’atur,
has deixat els teus pares? has d’altres retornen al seu país
deixat els teus fills a la cura del d’origen… En realitat, però, tot
teu marit o dels avis? Per què has i que no se sol dir gaire, aquí
abandonat el teu país, els teus us necesiten: els immigrants
costums, les teves tradicions, la sovint feu els treballs més durs i
teva familia? Segurament per humiliants, els que ningú no vol
fer. Què passaria si un dia tots compartir, amb el respecte que
guanyar més, i així poder pagar el teu poble té cap a les persones
estudis dels teus fills, per poder els immigrants us declaréssiu en
vaga? El país s’enfonsaria en el d’edat, els estàs evangelitzant.
comprar un trosset de terra i
fer-te una caseta, per muntar un caos més absolut! A la gent que et va veure passar
petit negoci quan hi retornis. I aquells pobles llatinoamericans i travessar el carrer tot conduint
que entre llums i ombres van la vella dama, no els devia cridar
Però el preu de la teva estada l’atenció: se’n veuen tants de
aquí és molt alt: separació, ser evangelitzats per l’església
colonial, ara se sorprenen en veure casos semblants! No és tampoc
4
soledat, trencaments culturals i la primera vegada que jo ho veig,
humans. En veure’t dur la cadira que l’antiga metròpli catòlica
està molt descristianitzada, molt però aquest cop em va tocar el

5. cor, em va sacsejar perquè fa vell profeta Isaïes per al poble tenint cura de la vella senyora,
molts anys vaig tractar amb els d’Israel que tornava de l’exili: amb carinyo. Tant de bo aviat
espanyols que havien emigrat a “Edificaran cases i les habitaran, puguis retornar a la teva pàtria!
Alemanya, i sé com van patir. plantaran vinyes i en menjaran Tot això pensava quan amb la
I ara que visc a Bolivia veig el el fruit. No edificaran perquè cadira de rodes travessaves el
dolor de les famílies dividides un altre hi habiti; no plantaran carrer Roger de Llúria, tocant
per l’emigració, infants sense perquè un altre s’ho mengi… i al carrer d’Aragó. M’hagués
pares, sense l’afecte matern, gastaran el que les seves mans agradat saludar-te, parlar amb
i tants problemes humans, hauran fabricat” (Is 65,21-22). tu, però no hi va haver temps.
malgrat les trameses d’euros Tant de bo la vella dama que dus Vas passar ràpidament abans
que reben mensualment. Això en cadira de rodes pugui un dia que el semàfor es posés de color
fa que als qui em pregunten si escoltar dels llavis del Senyor vermell. Et vaig perdre de vista..
és possible viatjar a Espanya, jo Jesús: “Jo era emigrant i em vas
els aconselli que es quedin al seu Només va quedar el semàfor
acollir” (Mt 25,35). Perquè l’orfe, vermell com un senyal d’alerta
país, a la seva terra. la vídua i el foraster, sempre han per a tots nosaltres. Feia fred. En
Tant de bo arribi un dia en què estat els predilectes del Senyor, continuar caminant, vaig pensar
ningú no hagi d’abandonar el que amb ells s’identifica. que els pobres ens evangelitzen.
seu propi país per sobreviure, Mentrestant, jove emigrant
i s’acompleixin els desitjos del Víctor Codina és jesuïta i viu a Bolívia
desconeguda i anònima, segueix
La palmera i la font
La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font
Espiritualitat en temps
d’aigües tèrboles
Jesús Renau
No cal que perdem gaire temps a explicar que en forts... El grup si vol arribar a dalt ha de tenir un
la nostra època les aigües baixen tèrboles. Tampoc bon guia, ha d’estar ben cohesionat, ha de tenir
és el primer cop a la història, més aviat sembla previstes algunes estones de descans i ha de dur
que les impressions de la gent del temps passats eines i equipatge adients per superar les dificultats.
generalment van ser semblants a les nostres. Han Si entre ells hi ha qui guia, qui canta, qui fa riure,
estat moltes les generacions que han sentit tant a que sempre està atent als més dèbils, que xiula
fora com a dintre del seu cor que anem malament, optimisme... millor que millor. Totes aquestes
que els poders fàctics i explotadors a tots els nivells coses ajuden per a la pujada.
s’imposen... i que si Déu no ho arregla estem abocats Per afrontar el moment actual des de l’espiritualitat
al desastre. Què pensaven aquells que vivien les cristiana podem plantejar-nos el camí a dos
guerres civils, el colonialisme, l’esclavatge, els nivells: el personal i el comunitari. Tots dos són
desastres econòmics... de tots els temps? indispensables, s’impliquen, comuniquen força i
Tot el que acabem de dir no significa una rebaixa llum. Som persones i som església.
per dir que les coses avui no van tan malament, Comencem pel nivell personal. En primer lloc cal
però ens situa molt a prop de la condició humana anar aclarint on vull anar, quin sentit li vull donar
i de les relacions socials; i per tant pot ajudar a a la meva vida, a què soc cridat per l’Esperit, quina
relativitzar i fins fomentar un cert bon humor; missió en el Regne de Déu, aquell de què parla
condicions indispensables per afrontar amb Jesús i que ja està enmig nostre. Mala excursió
serenitat qualsevol realitat que ens toqui de viure. farem si no ens anem aclarint amb aquestes
Com afrontar espiritualment un temps dur, injust i realitats essencials. Per tant... discerniment, diàleg
explotador? Podríem partir d’una comparació. Un espiritual, recessos, exercicis... ens ajuden a aquests
grup d’excursionistes volen fer un cim important.
Hi ha grans dificultats: gel, barrancs, vents molt
plantejaments, sense els quals podem donar moltes
voltes, i el que és pitjor sentir-nos interiorment amb
5

6. neguitoses arítmies espirituals. temàtica inacabable que
Per anar fent realitat la pujada abasta des d’un grup de
enmig de dificultats ens cal dur revisió de vida a l’Església
un bon equip de muntanya i universal, passant per la
eines adequades. Generalment parròquia, el moviments...
no les hem d’inventar, car etc. I per tant ens cenyim al
abans el camí ja l’han fet més proper, per exemple un
moltes altres persones i ens grup de la JOC o de l’ACO.
han deixat la seva experiència. Però que quedi clar que les
Portem segles d’experiència. dimensions comunitàries
Malament pujarem sense una són absolutament essencials
relació freqüent i senzilla amb el si volem anar fent el camí
nostre Guia, Jesucrist. Per això que ens ha marcat Jesucrist. processos
en temps durs... més pregària Una espiritualitat comunitària? que ens
personal, més Paraula. L’oració vénen donats per la dinàmica
té una dimensió terapèutica, L’espiritualitat comunitària és interna de la realitat: veure,
cert; però molt més important és fonamentalment del present. jutjar i actuar. És a dir, aplicar
la dimensió afectiva, que ens va Viu, en grup i relació, l’ara i aquí. comunitàriament des de
ajudant a mirar i a sentir segons Sap que hi ha un passat, sap que l’aportació de tots el tram
la mirada i els sentiments de es projecta en un futur; però tots d’evangelització possible amb la
Jesús. A les Benaurances Jesús dos són en funció del present. col·laboració de tots. I finalment
ens comunica una mirada al món Massa cops el passat eufòric i sabent la pròpia precarietat la
i a les persones que realment és fins brillant pot esdevenir una comunitat cerca en la Paraula i
nova de debò. A la nostra motxilla trampa i un engany per afrontar en la pregària la força de l’Esperit
a més caldrà afegir-hi dosis de el present. Massa cops el futur, que ens mou.
paciència, constància, revisió, que encara no existeix, neguiteja
bon humor i aquelles càpsules i comunica una por que frena Quan les aigües baixen tèrboles...
tan necessàries conegudes amb el al present. L’espiritualitat major atenció a l’interior de la
nom de: “tornem a començar”. comunitària accepta d’entrada al persona, a la trobada amb el
present amb tota la seva riquesa Crist, a la presència comunitària
La pujada la fem tots. No és una i totes les seves limitacions, com i a la militància del veure, jutjar i
caminada aïllada d’una persona la possibilitat del Regne avui. actuar amb plena confiança amb
que va a la seva; al contrari, és De l’acceptació realista i humil l’Esperit.
comunitària. Entrem en una ens cal moure’ns vers aquells Jesús Renau és jesuïta
Abusos sexuals:
Els fets ens encongeixen el
cor, sobretot per la perversió i
bogeria d’uns capellans i per la
indefensió i vulnerabilitat de
les víctimes, els infants. Els fets
parlen per si sols, són reals i amb
de tot, menys rumors
pederastes jutjats i condemnats, Maria-Josep Hernàndez
amb noms i cognoms. Un diari, el
New York Times, ho ha destapat a Espanya hi ha actualment 8
del tot (dic “del tot” perquè capellans condemnats i un total
molt ja se sabia), però estirant el de 14 denúncies. Però quants arreu. I encara més: màximes
fil de la informació els mitjans casos més no han sortit ni sortiran autoritats del Vaticà parlant de
espanyols han recordat, també mai a la llum? rumors i enraonaries... I encara
amb noms i cognoms, casos de més: silenci absolut de qui més
capellans condemnats a presó Aquí arribem a la segona part
del terratrèmol a l’Església, el hauria de parlar, i clarament,
per abusos sexuals a Espanya i sense metàfores ni possibles
a Catalunya, que eren sabuts que té l’epicentre al Vaticà: el
pretès silenciament per evitar lectures entre línies. I encara més:
perquè les condemnes judicials queixant-se i victimitzant-se, fent
6 són públiques i els diaris ho
havien recollit. Concretament,
els judicis i evitar escàndols
públics, una estratègia repetida al·lusions a una campanya en
contra de l’Església. Campanya?

7. Sí, òbviament, res no és casual comunicació
ni sorgeix perquè sí, quelcom política i
d’això també hi és, coneixent el empresarial.
funcionament dels mitjans i els Cadascú
eixos de poder. Però no hi hauria que tregui
campanya efectiva sense uns fets les seves
greus que justament ha volgut conclusions
tapar una institució que se sent sobre si les
capaç d’adoctrinar moralment reaccions
creients i no creients. Per tant, oficials que
la reacció mediàtica i social és hi ha hagut
directament proporcional a la a aquesta
mania persecutòria de la Jerarquia crisi han
de l’Església amb la sexualitat agreujat o no
humana (adulta, volguda i amb la situació...
amor) que no sigui amb fins i la recomanació per al capellà
Però deixem les arrels del cas acostuma a ser que “sobretot,
procreadors i dins del matrimoni, i anem al que s’ha generat
i també directament proporcional que ho mantingui en secret, que
després: de debats mediàtics i no no provoqui escàndol”.
a l’ús que la pròpia Jerarquia mediàtics a l’entorn dels abusos
ha volgut fer dels mitjans de sexuals comesos per capellans Quanta hipocresia i quant dolor!
comunicació organitzant actes n’hi ha hagut molts i una de De tot plegat, i posant sempre
eclesials de masses, pensats i les grans qüestions tractades en primer terme el dolor de
calculats molt especialment per àmpliament per moltes veus ha les víctimes i familiars, el que
a les imatges televisives que estat el celibat. Personalment, també fa mal és el desconcert
s’oferiran. Qui es mou entre crec que s’ha de separar un debat de l’església de base allunyada
poders (polític i mediàtic) ha de de l’altre, ja que és cert que hi de la Jerarquia, i el dolor que
saber quins riscos corre... menys ha molts més casos d’abusadors senten també els bons capellans
riscos, però, per als caps d’Estat, de menors que no han adoptat i els homes i dones d’església
que mentre exerceixen el càrrec cap compromís de celibat que que treballen amb coherència i
tenen immunitat judicial a nivell no pas de casos de capellans: hi humilitat al servei dels altres.
mundial. pot haver professors, policies, Penso també en la tasca de petites
Abans de parlar de debats, entrenadors, informàtics, i de grans parròquies i de molts
reaccions i consideracions a familiars de criatures que petits o grans projectes solidaris
l’entorn dels fets, vull fer un n’abusen... És terrible pensar- nascuts de gent d’església. Es
apunt: la reacció tàctica del Vaticà ho, però n’hi pot haver i n’hi mereixen el descrèdit col.lectiu?
ha estat pèssima. Els periodistes ha en qualsevol àmbit. Per tant, Es mereixen un linxament
que ens hem format també com a trobo desencertat portar cap mediàtic amb pals de cec? Es
caps de comunicació sabem que aquí el debat i s’hauria d’evitar sap i es pot diferenciar Església
les premisses bàsiques generals pels propis capellans que mai de Jerarquia? Molts creients ens
davant d’una crisi són: 1) formar farien aquestes barbaritats. hem mirat sempre amb distància
un gabinet de crisi encapçalat Una altra cosa és pensar que un sistema eclesial que no creiem
pel cap polític o empresarial el celibat obligatori sigui una proper a Jesús, però, què arriba
de l’organització i pel cap de de les absurditats que s’ha enfora de les comunitats de
comunicació, 2) sortir ràpidament muntat la Jerarquia que res base? La resposta és novament
a donar la cara, i dir la veritat no tenen a veure amb la fe ni un signe més que som davant
(perquè s’acabarà sabent) i 3) amb la capacitat de liderar de d’un model d’Església que s’està
reaccionar amb propostes clares forma encertada una comunitat acabant. Ho he dit en articles
de solució. Amagar el cap sota cristiana. I una realitat plena de anteriors i ara no cal repetir-se,
l’ala, negar evidències i fer servir clarobscurs, ja sigui pels que ho però qui vulgui, que miri a un
mitges veritats s’acaba tornant segueixen per obligació i no per altre costat.
més en contra que allò que ha decisió lliure, com pels que no Ara només espero que tots
generat la crisi, mentre que una ho segueixen i tenen parella que els casos d’abusos a infants
resposta de comunicació veraç han d’amagar eternament, com acabin als tribunals, i que els
i eficient pot convertir la crisi si estimar i sentir fos un delicte. qui encobreixin aquests delictes
en oportunitat, fins i tot es pot I per cert, en això també hi ha d’extrema gravetat també hagin
7
guanyar en credibilitat segons hipocresia, perquè és sabut de de respondre pels seus actes i
com es reaccioni: és l’ABC de la casos que arriben a algun bisbe pels seus silencis. També espero

8. més pronunciaments públics, l’altra veu de l’Església s’ha de molt, el meu germà, em diu
clars i contundents, condemnant fer sentir: és un acte de justícia sovint dels meus escrits: “Tens
els abusos i els silenciaments; i de veritat. I si als mitjans raó, però per què et mulles en
pronunciaments que sorgeixin sembla que només interessen les això? Val la pena?”. És cert que
de col.lectius de capellans (com notícies de la Jerarquia, insistim. potser poc canviarà, però penso
ha fet el Fòrum Joan Alsina), I escampem els comunicats per que d’alguna manera, els que
de col.lectius de cristians i l’altre gran mitjà: internet. I si hi creiem, hem de contribuir a
moviments de creients (com han a aquells que, en lloc de plegar l’únic futur possible: tornar als
fet el moviment Internacional de l’Església, la qüestionem orígens del cristianisme i tornar
Som Església, Redes Cristianas, sentint-nos-en part, alguns ens a l’únic inspirador que hem de
Església Plural...) i fins i tot de tracten de “dimonis”... què hi tenir que és Jesús.
moviments parroquials, ja que farem. Mireu, algú que estimo Maria-Josep Hernàndez és periodista
Nota del Fòrum Joan Alsina
sobre els abusos sexuals
Com a grup de preveres amb servei pastoral i de i dels mitjans de comunicació en condemnar els
preveres fora d’exercici, sentim profunda pena abusos i el seu possible encobriment respon tant a
pels menors abusats sexualment per preveres o la sensibilitat pel mal causat als nens i als familiars
religiosos i compartim l’íntim dolor de les seves com a la protesta per l’escàndol d’una església
famílies. Volem expressar la solidaritat amb tots sovint més inclinada a condemnar que a acollir,
ells, la indignació per accions tan iniqües i el rebuig especialment en temes de moral sexual.
del seu encobriment.
5.- Els abusos esmentats han tornat a posar en debat
A la plaça de la Solidaritat d´Arbúcies hi ha un la llei del celibat exigit als preveres de ritus llatí. La
monument amb una frase gravada del bisbe Pere gravetat i la bogeria de la conducta d’abús infantil,
Casaldàliga: “La solidaritat ha de ser per sobre de tot segons alguns experts, no sembla tenir relació amb
la proclamació, la reivindicació i la implantació de la aquesta condició imposada. De tota manera, hi ha
justícia”. Som solidaris de totes les víctimes i ens molts altres extrems que demanen una reflexió
dol tan greu corrupció. El mateix Papa en el seu i, segurament, un canvi en aquesta prescripció
document dirigit a Irlanda ha dit que eren “actes canònica del celibat occidental. El cardenal Martini,
criminals”… De fet, la societat civil, guiada per la entre moltes altres veus, ha proposat de fer un
valoració d’experts en psicologia i pedagogia, ha Concili Vaticà III per replantejar qüestions com ara
estat cada cop més sensible i més atenta als drets les que afecten als divorciats i a la gent en situació
dels infants i ha posat en marxa dispositius jurídics irregular dins l’Església.
i policials per protegir-los. Per tot això considerem
necessari fer una reflexió en veu alta i clamar per 5.- Ens agradaria que la Jerarquia de casa nostra
la justícia. digués una paraula clara i directa, i no només
defensiva, en aquests moments. Certament que
1.- Ens avergonyeix com a persones i condemnem tots hem de fer una revisió i una autocrítica. És un
els abusos sexuals de menors. No bastaria perdonar- problema de dignitat sacerdotal. L´abbé Pierre, el
los en cas de penediment, cal que l’agressor pagui la fundador dels Drapaires d´Emaús, va dir: “Si ens
pena i repari el mal causat en la mida del possible. indignem, preguntem-nos primer nosaltres si som
2.- Considerem que s’ha de separar l’agressor dignes”.
de qualsevol encàrrec o ofici on pugui continuar En el 10è aniversari cal posar-nos davant el mirall
danyant els menors. Convindrà potser també del nostre Joan Alsina per la seva claredat i
exigir-li un seguiment i tractament mèdic escaient. coherència. També ens inspira i interpel·la Óscar
3.- Reprovem els qui tapen o amaguen o difereixen Romero quan estem recordant els 30 anys del seu
l’acabar amb aquests abusos. Per tant, cal també martiri. Més enllà d’ells, voldríem partir sempre
que es tinguin en compte i es defineixin les del més preuat que tenim, que és l´Evangeli, les
responsabilitats subsidiàries corresponents. Benaurances, la Creu i el Manament Nou. Segur
8 4.- Entenem que la contundència de l’opinió pública
que Jesús no deixarà mai tranquil·la la nostra
Església, urgint-li radicalment amor i justícia.

9. Avui parlem amb...
Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...
Us en parlàvem en el darrer número
de l’Agulla: L’última baula d’una
La família Feliu: quan
el dolor entra a casa
cadena1 és un llibre que recull
l’experiència d’una família que ha
conviscut amb la malaltia mental
severa d’un dels seus membres. La Mercè Solé
Montse és mestra, una professió
que va exercir amb vocació i eficàcia aquest dur patiment que sembla tan molt importants per a nosaltres.
mentre va poder. Fa prop de vint anys innecessari i sense sentit.
– Ha estat també un compromís i
va començar a presentar símptomes Ens trobem un vespre amb tots una responsabilitat. L’altre dia vam
d’una malaltia mental difícil de quatre, en una llarga i apassionada anar a una associació de malalts
diagnosticar i la seva situació s’ha conversa, que, francament, resulta mentals. Hi havia un equip tècnic,
anat deteriorant fins a fer necessari força difícil de transcriure d’una malalts, fills de malalts, pares de
l’ingrés en un centre especialitzat, una manera ordenada. O sigui que ja em malalts. Hi havia una psicòloga
decisió difícil de prendre i d’assumir perdonaran ells, i vosaltres, perquè que tenia el llibre anotat per tot
per part de la família. En Josep Maria pràcticament els he tractat com una arreu. Quina por! T’adones que
és advocat i ha col·laborat i continua sola veu. allò que dius serà analitzat paraula
col·laborant de moltes maneres amb per paraula. Fa por també la
diverses entitats que treballen contra – Quines repercussions ha tingut el
llibre? interpel·lació o el qüestionament.
la pobresa. Les seves tres filles, la Però hem descobert que és bonic
Maria, la Núria i la Roser (30, 28 i – El llibre ens ha costat força A que t’interpel·lin i reafirmar un
23 anys respectivament) han crescut, nosaltres quatre ens ha anat molt cop més que cada experiència és
doncs, amb una mare malalta i amb bé compartir coses que potser mai única.
un pare que durant molts anys s’ha no havíem parlat. I ha estat un
esforçat molt perquè tinguessin despullament de cara a la gent. – Crida l’atenció la vostra
tota l’atenció que els era necessària, Moltes de les persones del nostre complementariat. Cadascuna de
jugant sovint el rol de pare i de mare entorn s’han quedat ben parades: vosaltres té una personalitat pròpia
simultàniament quan la Montse no amics, companys de feina, gent i ha jugat amb la mare papers ben
estava en condicions de fer-ho. Una amb qui potser no havíem parlat diferents, que heu sabut encaixar bé.
situació familiar que no ha impedit mai gaire de la mare, o no ho – Hi ha hagut moments de
pas que les tres noies hagin dut una havíem fet gaire profundament. tot. Hem estat germanes ben
vida ben normal, ni, sobretot, ser Perquè no és una experiència fàcil avingudes, però en els anys més
felices, mantenir projectes i il·lusions d’explicar o de transmetre si no hi infantils això ens ha ajudat a
i continuar sentint-se vinculades ha una relació de confiança. pal·liar les possibles fractures
a la Montse. Si llegiu el llibre, ja – Quan ens comuniquem i som entre nosaltres. Ens hem anat
veureu que tot plegat ha necessitat nosaltres mateixos, arribem complementant. Cadascú teníem
molt de suport per part de la família molt més als altres. I estem un lloc i hem anat respectant el
d’en Josep Maria i dels amics, i per tan buits d’aquestes relacions lloc de l’altra. El respecte mutu
part de diversos professionals. Una autèntiques! Tohom té relacions no sempre és fàcil. Ha estat un
experiència dolorosa, però reeixida, socials i tothom pot sortir a sopar procés llarg.
que els ha enfortit. i passar-s’ho bé. Però comunicar- - Algú m’ha dit que potser cada
La publicació del llibre ha obtingut se en profunditat no es dóna tan una descriu el mateix, però que
un ressò important, potser perquè sovint. en el llibre es veuen formes
la malaltia mental continua sent – La veritat és que ha resultat de viure-ho diferents. Tenim
un tema tabú. Tabú perquè és una molt gratificant. Durant molts records diferents i, tot i que ens
malaltia “contaminant”, és a dir, anys la dedicació a la Montse portem pocs anys de diferència,
que repercuteix directament en les ens ha absorbit molt i ella l’experiència de la Maria, que és
relacions entre les persones i que, per mateixa necessitava un entorn la gran, ha estat molt diferent de
tant, si no es controla adequadament, reduït, perquè li costava molt l’experiència de la Núria, que és
pot fer emmalaltir el seu entorn. I tabú mantenir la relació amb d’altres la petita. Però totes hem pogut
també perquè no és senzill acceptar persones. El llibre ha estat ocasió preservar una infància feliç.
de retrobament amb moltes – Una de les coses que dieu en el llibre
1 Núria Feliu, Roser Feliu, Maria Feliu
i Josep Maria Feliu, L’última baula d’una
cadena. Barcelona: Azul 2009.
persones i ha facilitat una bona
comunicació sobre qüestions
és que costa molt diferenciar la maldat
de la malaltia . Perquè la malaltia ha
9

10. comportat per part de la Montse estar a la meva habitació, escoltar que ens sembla que ho transmetem
intents de culpabilitzar l’un o l’altre, o musica i tenir la porta oberta, i al nostre voltant. Totes tres som
d’enfrontar-vos, o de parlar malament desitjava arribar a casa. Tenir un apassionades d’estar amb nens, de
de vosaltres. I això no deu resultar entorn on poder estar tranquil fer-ne de monitores o de mestres.
gens fàcil d’encaixar. sense la tensió o el qüestionament Les professions que hem triat
– Discernir això és molt dur. de per què feies o deixaves de giren al voltant d’això. Estimes la
Aquest cap de setmana vam anar fer… vida feliç, sana. La vida del nen és
tots junts a veure-la i vam tornar – Els primers temps eren d’una un vida plena de possibilitats i a
bastant “tocats”, perquè hi ha dies tranquil·litat ambígua. D’una nosaltres ens ajuda.
en què la Montse només expressa banda hi havia silenci, però vius – Estic convençuda que malgrat
exigència o duresa envers els una absència, un dol. Un dol malalties com la de la mamà, la
altres, nosaltres inclosos. Una que es reprodueix a cada visita, vida val la pena de ser viscuda i sóc
de les característiques de la seva perquè anem observant les seves feliç. La diferència és si pots donar
malaltia és la incapacitat de sentir- pèrdues. Et vas despedint de resposta a una dificultat de la teva
se satisfeta i feliç. I així és molt mares diferents. És una adaptació vida. Si la resposta és una resposta
difícil expressar sentiments que constant. adulta, amb responsabilitat i
resultin gratificants per a l’altre: – L’aprenentatge bàsic de la vida compromís, pots tirar endavant i
afecte, tendresa o agraïment. és que tenim una gran capacitat ser feliç. Hi ha molta gent que es
Nosaltres ens hem organitzat de d’adaptar-nos. No tothom pot queda en una roda de fatalitat, de
manera que cada dia la Montse viure així. La gent necessita viure determinisme.
rep una visita, però de vegades en un entorn estable i programat. – De fet, qui porta una vida dura
surts desmoralizat, et sents agredit Això nosaltres no ho hem viscut és ella, la mamà, no pas nosaltres.
en allò més íntim i provoca ràbia. mai. En aquest sentit, no tindria sentit
Com aquest dissabte. Però ens que ens planyéssim. I és que al
tenim els uns als altres. – El que estem parlant és el nucli dur
de la vida. És el misteri del dolor inútil, costat de la malaltia de la mamà,
– La malaltia mental és molt dura. no serveix de res aquest patiment de tenim el papà, que té un sentit
És com si no fos ella mateixa, quan la Montse... molt positiu de la vida.
viu això. I de vegades et porta – Ve de l’àvia, això, que ha tingut
a empipar-te i això és natural. – Una vida així no és vida per
ningú. I és injust. No pot gaudir de molta influència en nosaltres i
No sempre estàs en condicions la capacitat de donar la volta a
d’entendre-ho tot, indefinidament. la companyia, ni de cada pas que
hem fet cadascuna de nosaltres. l’adversitat, de fer una lectura
T’has de poder desfogar. I també positiva.
has de poder prendre distàncies, No ho podem compartir i sabem
perquè cal prendre decisions que ella es perdrà cada una de los – En el llibre es parla molt del pes
ingrates, en benefici d’ella i en nostres alegries. I ella no té res de la família, dels amics. Dels
benefici nostre. Cal actuar des de més. professionals, menys.
la raó. – Jo vaig estudiar psicologia i – Trobes gent de tot, però el
– Dissabte mateix, en tornar a casa, hi havia un profe que definia la problema principal és que no
ens preguntàvem per enèsima persona com un ésser bio-psico- respecten la família, no llegeixen
vegada si no estaria millor si social. I jo pensava, la meva mare entre línies com estem vivint. Que
visqués a casa, amb nosaltres. no és ni bio, ni psico, ni social. un professional no pugui fer una
Sempre et queda el dubte, A la mamà només li funciona el lectura que aquell malalt té fills i
irresoluble, de saber quin procés cos, i encara, perquè va perdent que cal vetllar perquè la malaltia
faria, si hagués arribat al mateix autonomia. És un cos que no es reprodueixi en ells, diu molt
deteriorament. Ens plantegem aguanta. poc a favor de la seva capacitat
contínuament què més podem – Amb això l’acompanyes i de fer-se càrrec de la situació. És
fer per la nostra mare. I som t’alegres quan et fa una abraçada molt frustrant també la manca de
conscients que no podem cuidar- i un petó. Quan veus en la teva recursos.
la més a casa sense emmalaltir mare aquells ulls constantment – Als primers temps, tots els
nosaltres. inexpressius, és una ferida que et professionals actuaven com si
- A casa és el refugi, l’espai, la cala a dintre. Nosaltres ens agafem tinguessin la capacitat de “salvar”
tranquil·litat. Ho ha estat per a la part positiva de la vida i és una la nostra mare pel simple fet
vosaltres? sort poder-ho fer, perquè hem vist d’intervenir-hi. De vegades amb
la misèria més humana que pot recursos puerils i sense tenir en
– Ara sí. Quan la mare va marxar viure algú. compte que d’una banda podien
de casa jo tenia 18 anys, i va ser la
10 – Aquest veure sempre la part crear expectatives que no es
primera vegada que vaig poder complien i de l’altra et feien sentir
venir a estudiar a casa. Podia positiva, no només ho vivim sinó

11. fatal. Perquè una “curació fàcil”
qüestionava també la nostra
actuació. Ens sentíem molt inútils,
perquè nosaltres mai no havíem
aconseguit aturar el procés de
malaltia.
Jugaven amb la vida d’una
persona, de fet amb la vida de
quatre persones. Un professional
d’aquest camp ha de saber detectar
de què estem parlant. Tots ens
podem equivocar, i els metges i
psicòlegs també. Si no pots, calla
i espera. No cal que actuïs perquè
sí. Hem vist una impaciència en
actuar que no té cap lògica. De
vegades no es respectaven els
processos de dol, els silencis. La
ingressaven un dia, i l’endemà
ja havíem de trobar-nos tota la
família junta per elaborar no
sé quin pla d’actuació, sense
tenir en compte que nosaltres
necessitàvem pair la separació i – Per mi, la fe és la coherència de busquem. Em considero una
resituar-nos en les nostres vides. l’Evangeli. Hem fet un intent de persona profundament espiritual.
Són processos lents. lligar vida i fe. Per a elles, és també Necessito silenci, el contacte amb
un referent. Però pertanyen a la natura, tenir moments meus
– Ara la Montse és en un centre aquesta generació a qui l’Església interiors. Em falta la comunitat
públic i que funciona força bé. tendeix a expulsar. No pertany al de què parlava el papà.
Lògicament, de tant en tant veus seu món cultural.
coses millorables, però en conjunt – En el llibre es reconeixen molts
està molt bé. I el metge que se – El mínim intent que vam fer és valors cristians: el sentit del perdó, de
n’ocupa és un gran professional la confirmació. Un intent de crear la fidelitat, no jutjar ni a la malalta ni
i ens tracta amb delicadesa. Això grups, massa conduït, que no a la família que no respon com hauria
sí, sempre parla en termes tècnics sempre responia a la realitat que de respondre... I un aspecte, per part
i necessitaríem un diccionari per vivíem, als nostres interrogants d’en Josep Maria, que sol ser poc
entendre què li passa a la mamà. i a les nostres necessitats. Et valorat: deixar passar oportunitats
Sort de la Roser, que ens fa posaven millor nota si anaves a professionals per ocupar-se de la
d’intèrpret! però el metge té una confirmació! Això no afavoria que família. Una cosa que fa funcionar la
gran calidesa humana. trobéssim l’interlocutor correcte. resta...
És una situació límit i poc – El model que hem viscut a casa – I ha estat una cosa estranya,
freqüent no diagnosticada. Cal és molt més profund que el que contracorrent. No s’entén que un
reconèixer que les teràpies poden trobem a l’Església. Seure tots home sigui capaç de fer això, ni
ajudar, però que hi ha situacions i junts i reflexionar sobre aspectes ara tampoc una dona, que sembla
malalties que no tenen remei. de la vida és el que hem après. que si renuncia a res per la família,
Ha estat un model de fe totalment està acceptant un paper imposat.
– I el tema de l’Església, de la fe, com imbrincat en la vida, en l’exercici És molt pervers tot això, més
ha ajudat? Sé que en Josep Maria de la professió, en la parella, en el enllà d’una igualtat de gènere
fa molts anys que és en un grup de concepte de paternitat. que certament és necessària.
revisió de vida...
– Però jo he tingut ocasió de – Gràcies a Déu que la vida del
– Hem rebut comentaris en dues reflexionar sobre el model de papà ha sigut tan profunda, que
direccions. Algú ens deia, amb vida de Jesús, que em sembla gràcies a això ens hem sostingut
un to una mica despectiu, que molt vàlid. Però tot el que hi ha al tots. La coherència ha estat la
hi ha un “tuf cristià” en tot el voltant no em fa sentir còmoda, clau perquè tiressim endavant.
llibre. I algú s’havia queixat a més aviat la institució m’inspira Altrament, nosaltres seríem grans
en Josep Maria que en lloc no es rebuig. És una parafernàlia, lluny malaltes mentals.
diu la paraula “Déu”, i que en no de la vida.
explicitar-ho, havia perdut una
ocasió per “evangelitzar”. – El sentit transcendent tots el 11

12. Amb entitat (i experiència)
Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)
La cooperativa L’Olivera
Carles de Ahumada i Pau Moragas
L’any 1974 un pare escolapi i tres noies, que formaven
part d’un grup més ample de gent, van venir a viure dels inicis es dibuixen l’intent de vida comunitària/
a Vallbona de les Monges. Era “l’establiment de col·lectiva, d’una “vida més personalitzada evitant
l’equip experimental”1 per a fer realitat un seguit la societat de consum i la massificació urbana”, i
d’inquietuds d’aquella colla de gent. l’acollida de discapacitats psíquics.
La base de l’experiència és la vida comunitària al L’experiència està marcada per les dificultats de
poble, compartint “al nivell possible i a tothora” convivència, la tensió entre definir la pròpia identitat
la vida, el treball, els béns i la dimensió espiritual; i la llibertat volguda (“el nombre de residents varia
eixos que a poc a poc es van discutint, clarificant, i perquè no hi ha cap tipus de compromís sinó el
posant per escrit. També des dels inicis està present que deriva de la responsabilitat”), les dificultats
la voluntat d’integrar persones amb deficiència econòmiques i d’organització del treball. Es parla de
psíquica. Per al grup inicial, “acollir el deficient és L’Olivera com a “vida en construcció”: “el projecte
proclamar ben alt els valors originals de tota persona. (...) consisteix en bastir una vida de comunitat vivint-
(...) No vivim d’ell ni per a ell sinó que convivim la amb deficients i compartint-la amb la gent d’una
amb ells”. Aquest caràcter es remarca declarant que comarca pobra de pagès. (...) S’anirà fent (...) en la
“tots ho som de deficients. Aquesta afirmació no és mida en què cadascú pensi en l’alliberament comú.
teòrica” sinó amb la voluntat ferma de “comprendre (...) Qui construeix partint de la pobresa accepta una
i acceptar que realment tots som deficients”. llarga i ampla limitació i un camí lent perquè on no
L’acollida dels visitants és també una realitat que n’hi ha s’ha de crear amb l’esforç personal”.
marca aquesta època i que sempre estarà present. El nom de L’Olivera es va posar perquè és un arbre
Estem en un temps històric de recerca personal i d’aquest territori, que hi està adaptat i que quan es
col·lectiva i d’experiències innovadores. De retorn planta de nou li costa de fer fruit, però finalment
també al món rural. sempre en dóna i és molt resistent, fins a fer-se
Ubicar-se al món rural respon també a les centenari.
inquietuds del grup i Vallbona de les Monges es El pare escolapi va morir l’any 1978 i del primer
perfila com a lugar en el mundo. A Vallbona es pot grupet que va aterrar a Vallbona de les Monges
“experimentar un projecte de vida més comunitari no queda ningú treballant a la cooperativa.
i oposat a la deshumanització de les grans ciutats”. Actualment som un grup aproximat d’uns 66 socis
El poble té una dimensió especial per la presència entre treballadors i amics. Uns 39 que vivim el dia
del monestir i hi ha un desig exprés de vincular- a Vallbona de les Monges, dels quals 17 persones
se a la realitat rural, als habitants de Vallbona, tenen alguna discapacitat.
d’oferir algun servei i ser algun tipus d’alternativa,
en un temps en què la població encara emigra Ara, seguint les intuïcions primeres i les adaptacions
als centres urbans i l’agricultura és molt precària: a la tossuda realitat, a noves situacions i a tota la
“Vallbona de les Monges. (...) Tros de terra de la gent que s’ha anat incorporant, vivim del treball
Catalunya pobra, a l’extrem de la Segarra, les de la feina del camp i ho fem seguint criteris de
Garrigues i l’Urgell. Terra d’oliveres i ametllers i producció ecològica: 18 Ha. de vinya i unes 19 Ha.
poca cosa més. Poble buidat que podríem reomplir d’oliveres. Tenim un molí per a fer-nos l’oli i un
amb un nou esperit: compartint (...) i socialitzant celler per a fer els nostres vins amb D.O. Costers
terres per a sobreviure. La població ens ha acollit del Segre, productes que comercialitzem arreu.
generosament (...) i nosaltres desitjaríem assimilar- Hi ha un grupet de 9 persones amb discapacitat
nos una mica a ells (...). Això suposa un esforç per que per l’edat o per altres causes no poden tenir
viure la vida local i pagesa”. una activitat laboral normal i fan activitats de
La forma cooperativa s’accepta des del principi teràpia ocupacional.
com a figura jurídica que millor respon a totes les I tenim una llar on hi viuen 16 persones amb
inquietuds. Per tant, si ho intentem resumir, des discapacitat i també la casa vella on podem acollir
els amics que hi vénen.
12 1 Les frases entre cometes reprodueixen fragments dels
escrits inicials de L’Olivera i les cartes que enviàvem a les
persones i famílies vinculades al projecte.
Ens podeu contactar a www.olivera.org.

13. RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO)
Receptes Receptes
Pollastre amb Vulnerables
salsa de taronja Salvador Clarós
Un ciutadà d’una comarca gironina preguntat per
Tere Jorge
la televisió sobre les conseqüències de les nevades
El Wok, a banda d’una cadena de menjar asiàtic que del mes de març s’expressava amb una més que
està substituint els típics restaurants xinesos, agafa perceptible càrrega emocional amb aquesta
el nom de l’estri de cuina asiàtic per excel·lència. El literalitat: “No tenim llum, no tenim telèfon, no
principal avantatge del wok, és la seva forma còncava tenim res!” El missatge sorprèn perquè és d’una
que proporciona una petita zona al fons que ens permet eloqüència aclaparadora: sense electricitat i sense
escalfar intensament amb un mínim de combustible. La telèfon un es troba desvalgut, en la indigència.
seva fondària també ens permet remoure vivament els
La vehemència d’aquelles paraules que
aliments sense el perill que surtin disparats del recipient.
desbordaven dramatisme xoca amb la realitat
Les seves parets corbades no permeten que els aliments
que coneixem de relatiu benestar en comparació
s’enganxin i assegura que conservin tot el seu sabor.
amb altres situacions viscudes recentment a
Cuinar al wok és sinònim de cuina sana, amb molt poc
través dels mateixos mitjans a Haití o a Xile com
greix i que combina magistralment la filosofia culinària
a conseqüència dels terratrèmols que van deixar
oriental amb un art de cuinar ràpid, lleuger i natural.
també la població sense electricitat i també sense
És a dir, un fast-food sa. Avui la recepta ens permetrà
casa, i potser sense familiars o amics. Potser no es
endinsar-nos en un altre món.
tracta de comparar però la proximitat cronològica
Ingredients (per a 4 persones): 1 pollastre desossat; dels fets i la similitud del tractament informatiu
sal, pebre; 8 cullerades d’oli; sèsam; 4 o 5 cullerades que en van fer els mitjans de comunicació, que en
de mel més aviat líquida; 1 taronja; 1 cullerada i el cas de Catalunya s’escarrassaven per aflorar la
mitja de sucre; verdures variades. desesperació i l’esgarrifança davant la catàstrofe,
Preparació: Tallem i salpebrem el pollastre en fa pensar en les febleses i les vulnerabilitats, no
trossets no gaire grans i tots més o menys de la del nostre sistema elèctric que per més atrotinat
mateixa mida per tal que a l’hora de cuinar es facin que pugui estar és una infraestructura de primer
al mateix temps. Barregem la mel amb 3 cullerades nivell, sinó de les persones que acostumades a
d’oli i el sèsam i li tirem per sobre al pollastre deixant que no falli res es desesperen quan han de passar
en maceració uns 30 minuts. uns pocs dies sense llum o s’han de dutxar amb
aigua freda.
Escalfem la resta d’oli (és a dir, 5 cullerades) en el
wok i fregim els trossets de pollastre, uns 4 minuts Un polític deia en relació al sistema elèctric
per cada banda fins que estiguin gairebé fets. que gestiona Endesa que estem pitjor que al
tercer món. És evident que aquest polític no
Retirem el wok del foc i traiem el pollastre que ha estat mai al tercer món. A més de mala fe,
reservarem en un recipient. Rentem la taronja, també ignorància. No tinc cap interès a defensar
l’eixuguem i ratllem una part de la pell i de l’altra part Endesa però tant aquella afirmació com la
en fem tires primetes. Espremem el suc de la taronja. d’alguns notables alcaldes i tertulians que ara
Escalfem en el wok, a foc lent, el sucre fins que es diuen que el sistema elèctric no hauria d’estar a
caramel·litzi i el retirem del foc per afegir el suc mans d’empreses privades –en bona hora!– com
de la taronja i el suc de la cocció. Remenem fins a també tots aquells que aprofiten una ventada, un
aconseguir una salsa uniforme; si cal hi afegim més incendi o una nevada per demanar la dimissió
aigua o més suc de taronja. Barregem les ratlladures del govern, i per descomptat la complicitat dels
de taronja i ho deixem bullir a foc lent uns 3 minuts, mitjans d’informació que han fet autèntica pena
hi afegim el pollastre i ho deixem coure junt uns 3 atiant la ira d’uns i altres, no fan més que mostrar,
minuts més. amb la mateixa candidesa d’aquells que confonen
el sistema públic amb el fictici helicòpter del
Si voleu hi podeu afegir verdures, que haureu de
RAC que et ve a rescatar si tens un ensurt, que
saltejar prèviament en l’oli un cop fregit el pollastre.
Podeu utilitzar les verdures que vulgueu; això sí,
tallades petites i de la mateixa mida.
a l’hora d’encaixar l’adversitat som moralment
molt vulnerables. 13

14. Puntades
Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades
U
NA DE PERRUQUERIES. treballo, qui són els meus veïns... De mi i de
Oooostres! –Em dic mirant al mig poble! Em deia a mi mateixa: “Paciència,
mirall. Ara sí que no em salvo Maria-Josep, sigues tolerant, que ets tu, que ets
d’anar a la perruqueria. Quin pal, molt reservada, que ja fa anys que no vius a
quina mandra... i això que ja fa anys vaig Barcelona...”. Però el millor estava per venir: que
conéixer un perruquer encantador i amb si la vida d’aquest o de l’altre, que si l’atur, que
clientela poc tafanera que fa més portable si tu ho deus saber, que ets periodista... fins que
el tràngol de veure’m allà tancada un parell van acabar parlant de Càritas i del menjar que es
d’hores. L’”Hola” i el “Lectures” es combinen dóna al menjador de Càritas “per una gent que
perfectament amb una revista dirigida al món si no treballa és perquè no vol”, “és fomentar els
gai, però jo i la meva filla anem encantades a delinqüents, la immigració, la crisi, perquè tenen
la perruqueria del Toni. El cas és que uns dies la culpa de la crisi”. Us juro que em va semblar
de febrer i març de molta angoixa interna com si fos al mig d’una pel·lícula: em pot estar
(per circumstàncies que no vénen al cas i ben passant ara això? Amb el cap moll, acabat
superades) em van comportar un amplíssim d’esbaldir del tint, em vaig aixecar: “Mira, noia,
i visible grapat de cabells blancs al cap.... és que em feu venir mal de panxa de sentir-vos.
que, vaja, m’emprenyava encara que costi Tantes coses que sabeu de mi, és per pensar que
de reconèixer. Ho anava ajornant... però estàveu fent aquests comentaris expressament!
la meva filla, amb la insolència pròpia de la Sí, sóc voluntària del menjador, sí, però si no ho
preadolescència, em va etzibar: “Mama, ja fos m’emprenyaria igual, per tota la gent que hi
sembles l’avieta! I si vas al Toni?”. Però el ha allà. Ja em diràs què et dec. Apa, adéu”. Encara
Toni tenia la perruqueria plena i el meu cap ric del silenci que es va fer. O poca gent m’ha
necessitava una mà urgent. O sigui que, què vist emprenyada (això és cert) i van al·lucinar o
hi farem... per un dia vaig haver d’anar a un realment no hi van caure i es van ficar de peus a
altre lloc. la galleda. “Mama, què fas ja a casa, i amb el cap
moll?” “Ai, és que no em trobava bé”. “És clar, ja
Mare-de-Déu-Senyor!!!! Mai més! A la
t’he dit que havíes d’anar al Toni”. I no li vaig dir
perruqueria on vaig anar, prop de casa, les
a la meva filla, que amb 10 anyets hagués baixat a
empleades –i tot de senyores que ni conec–
la perruqueria a ficar-hi cullerada. En fi... Maria-
resulta que sabien qui sóc, amb qui visc, on
Josep Hernàndez
K
RACKÒVIA I JESÚS. Dilluns a la nit un programa d’humor a TV3 fa paròdia del
futbol. No el veig mai, però a casa el món del futbol és present i, malgrat que no
m’agrada dinar o sopar amb la tele engegada, de vegades tots hem de cedir una
mica. O sigui que el primer dilluns després de Setmana Santa em va tocar veure’l.
No sóc de pell fina i acostumo a tenir sentit de l’humor, però jo crec que les coses tenen
límits. El programa es va recrear una llarga estona fent un paral·lelisme amb el Sant Sopar
que em va semblar llastimós: Jesucrist era Joan Laporta, Johan Cruyff era un apòstol, el
successor de Laporta un altre, hi havia la figura de Judes....tot plegat amb força mala pata.
Fins i tot parafrasejaven frases de l’Evangeli: “Preneu i mengeu-ne tots ...”, “d’aquí a tres
dies ressucitaré...”. En una altra peça del programa, Cristiano Ronaldo del Real Madrid era
“Crist” - “Déu” i s’apareixia... En general em va semblar innecessari i les bromes amb ben
poca gràcia. Entenc que es riguin de nosaltres, els creients, i de l’Església que té tots els
números, de tots plegats... però de Jesús? del Sant Sopar? D’algú que sabia que l’anaven a
crucificar? Ni li veig la gràcia ni ho entenc. Maria-Josep Hernàndez
14

15. Per airejar el cervell
Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell
Recorreguts per la Bíblia més
dels sentiments de les pròpies
curiosa: 1. Els models de família
filles (capítol 19). I sense oblidar
de l’època dels patriarques.
tampoc, només faltaria, les
Per si a algú li fa gràcia, proposo històries d’amor com la de Jacob
de fer alguns recorreguts per i Raquel (capítol 29).
la Bíblia fixant-se en aspectes
En fi, que això que ara anomenem
habitualment no gaire ressaltats.
“diferents models de família”,
Aquí va el primer, i en propers
en aquella època no es deia, però
números miraré de proposar-ne El matrimoni, comunitat de vida
existia. I de quina manera! Josep
d’altres. i amor. Manuel Claret. Facultat
Lligadas
Es tracta de llegir-se els capítols de Teologia de Catalunya
12 al 38 del llibre del Gènesi, (Col·lectània Sant Pacià 93) -
fixant-se en com estaven Centre de Pastoral Litúrgica,
organitzades les relacions Barcelona, 2009.
sexuals, matrimonials i familiars. Aquest llibre m’ha sorprès molt
Son tradicions antigues que els agradablement, potser perquè
autors bíblics han recollit sense en general tot allò que l’Església
intentar maquillar-les, tot i que, diu avui en relació al matrimoni,
quan es van redactar de manera la sexualitat i la vida familiar em
definitiva, el model oficial era posa nerviosa. És un prejudici, ja
el de la família monogàmica ho sé. Per això justament aquest
segons el model que apareix en llibre em sembla interessant: fa
els relats de la creació. Però aquí, un recorregut per les diverses
als redactors no els sembla gens concepcions cristianes sobre el
malament explicar les vicissituds matrimoni i la família al llarg
de Sara que ha d’entrar a de la història, des del segle I
l’harem del faraó per evitar-li fins avui. És un molt bon i útil
problemes al seu marit (capítol resum, que a més té en compte la
12), o l’ús d’una esclava com distinció entre teologia, cultura,
a “mare de substitució” ja que antropologia, legislació civil…
Les dones que vetllen quan els
Sara era estèril (capítol 16), i els És un llibre que a més fila prim
apòstols dormen. Fra Angélico.
conseguents i tràgics mals rotllos a l’hora d’esmentar els punts
Convent de Sant Marc de
entre les dues dones (capítols 16 avui més conflictius. L’autor es
Florència.
i 21), o l’immens embolic dels mostra molt respectuós, encara
matrimonis successius de Jacob Si aneu a Florència i visiteu el
que en discrepi, amb les visions
(capítol 29), o l’embolic encara convent de Sant Marc, on Fra
crítiques respecte a la doctrina
més immens de la competència Angélico va pintar cada una de les
catòlica, cosa que s’agraeix. I no
entre dones i esclaves per tenir cel·les dels seus companys frares,
s’està de citar autors que avui no
fills amb Jacob (capítols 29 i fixeu-vos en una de les pintures
són ben vistos per la jerarquia,
30), o la història de Judà amb la en què es veu, al fons a l’esquerra,
com el mateix Pagola, sense dir-
llei que feia que, si a una dona Jesús a l’hort de Getsemaní; més
ne immediatament pestes, que
se li moria el marit, el cunyat li al mig, els tres apòstols Pere,
sembla que és el que es porta.
havia de donar descendència, Jaume i Joan dormint a cor què
De la seva exposició, ell en treu
amb les males jugades d’Onan vols; i, en primer pla, una casa
unes conclusions que no són
i de Judà mateix (capítol 38). que es veu que és la de Marta i
les meves, però em sembla un
Sense oblidar, atenció, la Maria de Betània, en què les dues
recorregut molt honest en un
lectura correcta de l’episodi de dones, amigues i hostatgeres de
tema complex. Això sí, quan
Sodoma i Gomorra, que no és Jesús, s’estan despertes resant
llegeixes la visió que els Pares de
un problema d’homosexualitat i acompanyant en la distància
l’Església tenen de la dona, et cau
sinó d’intent de violació i d’abús el seu amic i mestre. Tota una
l’ànima als peus. Sort que eren
amb uns estrangers i, alhora, reivindicació, sens dubte. Josep
de nul·la valoració dels drets i Lligadas.
tan savis, diuen! Us el recomano.
Mercè Solé 15

16. La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia
D’on ve la nostra idea de Déu
(4: La novetat de Jesús)
Josep Lligadas
Ja vaig dir en el primer article d’aquesta sèrie so- perança, en la línia d’aquelles esperances que els
bre l’origen de la nostra idea de Déu que jo par- profetes havien transmès en altres èpoques.
lava des d’un lloc concret: parlava des de la fe en
Jesús recollirà aquest anhel difús, i el converti-
Déu, i més específicament des de la fe cristiana. I
rà en centre de la seva acció i del seu missatge.
ara, acabant el recorregut, miraré d’explicar això:
L’evangeli de Lluc 4,18-19, per mitjà d’un text
quin és, i què significa, el Déu en qui creia Jesús
del profeta Isaïes, formularà aquest projecte de
i que va voler fer conèixer a la gent que el seguia
Jesús com un programa personal: “L’Esperit del
per allà la Palestina de fa dos mil anys.
Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit.
Jesús és, òbviament, un jueu, i un jueu profunda- M’ha enviat a portar la bona nova als pobres,
ment creient en el Déu d’Israel. Però que, d’entre a proclamar als captius la llibertat i als cecs el
les diverses maneres que en el seu temps s’ente- retorn de la llum...”. I aquest objectiu serà el que
nia aquest Déu, en va viure una de concreta, i va marcarà tota la seva vida: fer entendre que Déu
portar aquesta vivència fins a les últimes conse- és un Pare amorós que el que demana als qui
qüències. vulguin acostar-se a ell és que, seguint els im-
pulsos més nets del seu cor, treballin per fer que
Jesús entenia que Déu havia escollit Israel com el
tothom pugui viure en pau, dignament, sense
poble que havia d’amarar-se d’una vivència de
mals ni dolors. I que ho facin molt units a ell, a
Déu alliberadora, amorosa i propera, i que havia
Déu, plens de la certesa que, encara que aquesta
de ser-ne testimoni de tal manera que els estran-
manera de viure els pugui comportar dificultats,
gers, els no jueus, descobrissin també aquesta
incomprensions, o fins i tot persecucions, ell serà
vivència de Déu i la fessin seva.
sempre al seu costat.
En l’època en què va viure Jesús, la religió d’Is-
Jesús va voler transmetre aquest missatge als
rael està molt marcada, més que no pas per la vi-
seus conciutadans israelites, amb el desig que
vència d’un Déu amorós i que convida a estimar,
Israel esdevingués així model d’actuació per al
per la vivència d’un Déu que proposa un codi
món sencer. Però es va trobar que aquest missat-
moral, legal i ritual que cal seguir, un Déu a qui
ge rebia el rebuig frontal de tots els poders, tant
cal acostar-se a través de determinades pràcti-
religiosos (oficials o no) com civils. I va acabar
ques. També, hi ha sectors que imaginen un Déu
manifestant el seu desencís més cru i radical
guerrer que proposa com a objectiu recuperar la
respecte al seu poble: “Jerusalem, Jeruisalem, la
independència d’Israel, però aquests sectors no
que mates els profetes i apedregues els qui et són
son gaire nombrosos, encara que es fan notar. O
enviats... La vostra casa quedarà deserta!” (Lluc
altres sectors que es tanquen en un món separat
13,34-35).
de l’altra gent, en la recerca d’una puresa allu-
nyada de la realitat. I així successivament. Jesús, per tot això, va acabar clavar en una creu.
Però la seva història no es va acabar aquí, i la
Però, enmig de tot això, i de manera més difusa,
seva manera d’entendre i viure Déu ha marcat
hi ha unes capes importants de gent senzilla que
decisivament la història humana. D’això parla-
espera que algú els transmeti una espurna d’es-
rem en el proper i darrer article d’aquesta sèrie.
Una escola justa no és la que fabrica vencedors que acumulen
El retall
mèrits, sinó la que tracta bé els vençuts que no en tenen.
François Dubet (“El Periódico”, 27-1-2010)