Tema 3 oposicions educació física

1. TEMA 3: ANATOMIA I FISIOLOGIA HUMANES IMPLICADES AMB L’ACTIVITAT FÍSICA. PATOLOGIES
RELACIONADES AMB L'APARELL MOTOR. AVALUACIÓ I TRACTAMENT EN EL PROCÉS EDUCATIU.
1. INTRODUCCIÓ
2. JUSTIFICACIÓ LEGAL
3. ANATOMIA IMPLICADA EN L'ACTIVITAT FÍSICA
3.1. APARELL MOTOR PASSIU
3.1.1. LA COLUMNA VERTEBRAL
3.1.2. OSSOS DEL TÒRAX
3.1.3. OSSOS DE LES EXTREMITATS SUPERIORS
3.1.4. OSSOS DE LA PELVIS
3.1.5. OSSOS DE LES EXTREMITATS INFERIORS
3.2. APARELL MOTOR ACTIU
3.2.1. MÚSCULS DEL COLL I TRONC
3.2.2. MÚSCULS DE LES EXTREMITATS SUPERIORS
3.2.3. MÚSCULS DE LA PELVIS
3.2.4. MÚSCULS DE LES EXTREMITATS INFERIORS
2. FISIOLOGIA IMPLICADA EN L'ACTIVITAT FÍSICA
2.1. FISIOLOGIA DEL MÚSCUL
2.2. METABOLISME DE LA FIBRA MUSCULAR
2.3. FONTS ENERGÈTIQUES I CONSUM D'OXIGEN DURANT L'EXERCICI FÍSIC
2.4. ADAPTACIONS CARDIOVASCULARS A L'EXERCICI
2.5. ADAPTACIONS RESPIRATÒRIES A L'EXERCICI
3. PATOLOGIES RELACIONADES AMB L'APARELL MOTOR
3.1. LESIONS MUSCULARS
3.2. LESIONS ARTICULARS
3.3. LESIONS ÒSSIES
4. AVALUACIÓ I TRACTAMENT EN EL PROCÉS EDUCATIU
5. CONCLUSIÓ
6. BIBLIOGRAFIA

2. La pràctica d’Educació Física es basa estructuralment amb el funcionament adequat del sistema locomotor.
Per això, com a docents, és important tenir-ne un coneixement adequat. Aquest tema el dividirem amb
l’anatomia bàsica de l’aparell locomotor, el sistema ossi i el muscular, amb els elements de fisiologia aplicada
a l’exercici físic, com el múscul, el consum d’oxigen o les adaptacions cardiovasculars, i finalment les
patologies de l’aparell motor i quines són les més freqüents en Educació Física i en l’esport, i com avaluar i
tractar la detecció d’alguna patologia en algun alumne.
En primer lloc, per justificar de manera legal el següent tema, ens basarem en l’objectiu m) de l’article 4 del
Decret 175/2022, de 27 de setembre, de l’ordenació dels ensenyaments de l’educació bàsica, “Acceptar el
funcionament del propi cos i el dels altres, respectar les diferències, afirmar els hàbits de cura i salut
corporals, adquirir estratègies per poder prendre decisions conscients sobre el consum alimentari, i incorporar
l’educació física i la pràctica d’esport per afavorir el desenvolupament personal i social. Conèixer i valorar la
dimensió humana i la sexualitat en tota la seva diversitat”. El regulat a nivell autonòmic pel Decret 175/2022,
es basa en el marcat a nivell nacional en l’objectiu k) de l’article 7 del Real Decret 157/2022, d’1 de març, pel
qual s’estableix l’ordenació i els ensenyaments mínims de l’Educació Primària, ”Valorar la higiene y la salud,
acceptar el propi cos i el dels altres, respectar les diferències i utilitzar l’educació física, l’esport i l’alimentació
com a mitjans per afavorir el desenvolupament personal i social”. Pel que fa a les Competències Específiques
(CE), hi relacionem la CE 2 del Decret 175/2022, “Desenvolupar un estil de vida actiu i saludable, incorporant
la pràctica habitual d’activitats físiques i altres comportaments beneficiosos per a la salut durant la vida
quotidiana per adquirir hàbits que contribueixin al benestar físic, mental i social”, relacionat a nivell nacional al
Real Decret 157/2022 amb la CE 1 “Adoptar un estil de vida actiu i saludable, practicant regularment activitats
físiques, lúdiques i esportives, adoptant comportaments que potenciïn la salut física, mental i social, així com
mesures de responsabilitat individual i col·lectiva durant la pràctica motriu, per interioritzar i integrar hàbits
d’activitat física sistemàtica que contribueixi al benestar. Pel que fa als Blocs de Sabers Bàsics (BSB), hi
relacionem el BSB 2 “Vida activa i saludable”, que té relació amb el BSB A del Real Decret 157/2022. Tots
aquests aspectes amb consonància amb les lleis actuals educatives: Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig,
d’Educació (LOE) i Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica
d’Educació (LOMLOE).
El moviment és possible en el nostre cos gràcies a la resposta que dona el sistema nerviós davant d’uns
estímuls interns o externs, que fa que els músculs es contreguin. Els músculs són els encarregats de generar
el moviment i els ossos fan de palanques per ampliar aquest moviment. El sistema muscular l’anomenem
aparell locomotor actiu, i l’esquelet, aparell locomotor passiu.
Pel que fa a l’aparell locomotor passiu, els ossos estan formats per teixit ossi, que n’hi ha de dos tipus, el
compacte i l’esponjós. El periosti és la membrana que recobreix l’os, i a dins té els osteoblasts, que són els
encarregats del creixement i la gruixudesa de l’os.

3. Els ossos els classifiquem segons les dimensions, llargs (tíbia), curts (vertebra,) i plans (crani).
La unió entre els ossos s’anomena articulació i les classifiquem segons la seva mobilitat. Les diartrosi
permeten moviments de gran amplitud (espatlla, maluc), les anfiartrosi permeten moviments de petita
amplitud (articulacions intervertebrals), i les sinartrosi no permeten mobilitat (articulacions cranials).
Al nostre cos tenim 208 ossos en total, però ens centrarem amb els més relacionats amb l’activitat física.
En primer lloc tenim la columna vertebral, formada per 24 vèrtebres, que són uns ossos que tenen dos parts,
el cos i l’apòfisis (prolongacions que surten del cos de la vèrtebra). Al llarg de la columna vertebral i protegida
per les vèrtebres trobem la medul·la espinal. La columna està dividida amb 3 parts, la zona cervical (7
vèrtebres), la zona dorsal (12 vèrtebres) i la zona lumbar (5 vèrtebres), i sota aquesta última zona trobem el
sacre i el còxis.
En segon lloc trobem els ossos del tórax, que formen la caixa toràcica, formada per les costelles, l’estèrnum i
les vèrtebres dorsals. Les costelles són ossos llargs i aplanats que surten de les vèrtebres dorsals. En tenim
24, 12 a cada costat, les 7 primeres són esternals, la 8,9 i 10 són falses, unides entre si per cartílag, i la 11 i la
12 són flotants. L’estèrnum és un os llarg i pla situat al mig de la cara anterior del tórax, i està format pel
manubri a la part superior i l’apèndix xifoide a la part inferior.
A continuació trobem els ossos de les extremitats superiors, formades per l’húmer, el radi i el cúbit, que són
ossos llargs. A continuació trobem els ossos del canell, que són ossos curts, situats en dos fileres. Els ossos
de la mà són els metacarpians, que són 5, un per cada dit de la mà. I finalment, trobem els ossos dels dits,
que són les falanges, 3 per cada dit de la mà excepte el polze que en té 2. A la part superior i posterior del
tòrax, trobem l’escàpula, que és un os pla amb forma triangular. I unit a l’estèrnum i l’escàpula trobem la
clavícula, un os llarg situat a la part superior i anterior del tòrax.
Seguidament trobem els ossos de la pelvis, formada per l’os coxal (que és la fusió de tres ossos, l’íleon,
l’ísquión i el pubis), el sacre i el còxis.
Finalment trobem els ossos de les extremitats inferiors, formades pel fèmur, que és un os llarg, a l’articulació
del genoll trobem la ròtula, que és un os curt aplanat i rodó, a continuació trobem la tíbia, que és un os llarg i
resistent, paral·lelament trobem el peronè, que també és un os llarg, i al final de les extremitats inferiors
trobem els ossos dels peus, formats per 7 ossos curts que estan units als metacarpians que són 5, i les
falanges dels peus, que són 3 per cada dit,, excepte el polze que en són 2.

4. Pel que fa a l’aparell locomotor actiu, el conforma els músculs, que són órgans constituïts per teixit conjuntiu i
teixit muscular. De músculs n’hi ha de 3 tipus, els viscerals, que tenen una contracció lenta i involuntària, el
múscul estriat cardíac, que constitueix el cor i té una contracció ràpida i involuntària, i els estriats esquelètics,
que tenen una contracció ràpida i voluntària i estan rodejats d’una capa de teixit conjuntiu que s'anomena
fascia muscular, que separa uns músculs d’uns altres.
Les cèl·lules dels músculs estriats dins tenen les miofibril·les, que donen als músculs el seu aspecte estriat.
Aquestes miofibril·les estan constituïdes per miofil·laments que poden ser d’actina (més fins) o de miosina
(més dobles).
La contracció muscular provoca moviment molt variat sobre els membres i parts del cos, i els podem
classificar en flexió (disminueix l’angle articular), extensió (augmenta l’angle articular), abducció (un membre o
segment es separa lateralment de l’eix vertical del cos), adducció (un membre o un segment s’apropa
laterlament a l’eix vertical al girar l’extrem de l’articulació), rotació (un segment o membre gira sobre el seu eix
longitudinal), que pot ser interna (pronació) o externa (supinació), i finalment la circumducció, que és un
moviment combinat de la flexió, adducció, extensió, abducció realitzat seqüencialment.
Pel que fa als diferents músculs del cos que intervenen en l’activitat física, tenim els músculs del coll estan
compostos per l’esternocleidomastoideo que permet la rotació i flexió lateral del coll, i els escalens, que són 3
músculs que permeten les respiracions profundes.
Referent als músculs posteriors del tronc, són els encarregats de mantenir la columna i el cap alçats i
contribueixen a la mobilització de l’espatlla. Entre aquests músculs trobem el trapezi, que és un ampli múscul
que permet l’elevació de l’espatlla i la rotació i la flexió lateral del cap. En segon lloc trobem el múscul dorsal
ample, que té la funció de la rotació externa de l’húmer i la inspiració. Seguidament, tenim els romboides, que
són 2 músculs que contribueixen al moviment pendular del braç. Finalment, trobem els paravertebrals, que
són més profunds i juntament amb la columna produeixen una extensió de la mateixa.
Si ens centrem en els músculs del tòrax, trobem el pectoral major, que té forma triangular i fa la funció de
descens de l’húmer i rotació interna del mateix. A continuació, trobem el pectoral menor, situat més profund i
que ens permet l’acció respiratòria. Seguidament, trobem el serrat major, situat a la paret lateral del tòrax, que
ens permet l’acció respiratòria i el moviment anterior de l’escàpula. I finalment, trobem els intercostals, que
ajuden a la respiració.
Pel que fa als músculs de l’abdomen, trobem per una banda els músculs amples, formats per l'oblic major,
l’oblic menor i el transvers, situats en tres plans successius, i ens permeten la respiració, la flexió del maluc i

5. la rotació del mateix. Per altra banda, trobem el recte anterior de l’abdomen, que permet la flexió de la pelvis i
contribueix a l’expiració.
Els músculs de les extremitats superiors els podem dividir amb els de l’espatlla, els del braç, i de l’avantbraç i
la mà.
Pel que fa als de l’espatlla, en primer lloc trobem el deltoides, que té una forma triangular, i permet l’elevació
lateral del braç. En segon lloc trobem el supraespinós, que té una funció similar al deltoides. A continuació,
trobem l’infraespinós, que permet la rotació externa del braç. Seguidament, tenim els músculs rodons, el rodó
menor té la mateixa funció que l’infraespinós, i el major ajuda a tirar el braç endins i endarrere. Finalment,
trobem el múscul subescapular que permet l’aproximació del braç fins al cos i la rotació interna del braç.
Si parlem dels músculs del braç, trobem el coracobraquial, que permet tirar el braç endavant o endarrere. A
continuació, tenim el braquial anterior, que permet la flexió del braç. Seguidament tenim el bíceps, que és
allargat i permet la flexió del braç. Finalment el tríceps, que permet l’extensió del braç.
Per acabar amb els músculs de les extremitats superiors, trobem els de l’avantbraç i la mà, que estan situats
a la cara anterior de l’avantbraç i tenen funció flexora dels dits de la mà, i a la cara posterior de l’avantbraç,
que tenen la funció d’extensors de la mà i els dits.
Referent als músculs de la pelvis, per una banda tenim els de la regió lumboilíaca, amb el quadrat lumbar,
que permet la inclinació del tronc cap al mateix costat i la expiració forçada. Per altra banda, trobem el
psoasilíac, que permet la flexió de la pelvis sobre la columna o viceversa. Pel que fa als músculs de la regió
pèlvica, trobem els glutis, major mitjà i menor, que permeten l’anteversió de la pelvis. Altres músculs de la
regió pèlvica serien el piramidal, els obturadors, els gèmins i el quadrat crural, que permeten la rotació externa
del fèmur i van de la pelvis al troncant major del fèmur.
Finalment trobem els músculs de les extremitats inferiors, dividits amb músculs de la cuixa i de la cama.
Pel que fa als de la cuixa, tenim el quàdriceps, dividit en 4 porcions que permet la flexió de la cuixa i l’extensió
de la cama. A continuació, trobem els adductors, que van de la pelvis al fèmur i separen i aproximen la cuixa
a la línia mitja. I finalment, trobem els músculs dorsals, amb el semimembranós, semitendinós i bíceps crural,
que permeten la flexió de la cama.
Per acabar, trobem els músculs de la cama, amb els músculs anteriors, com el tibial anterior, que permet la
flexió del peu, i els extensors dels dits, que permeten l’extensió d’aquest. I per altra banda, els músculs

6. posteriors, amb el tríceps sural, format pels dos bessons i el soli, tots ells, permeten l’extensió del peu elevant
el taló.
Si parlem de la fisiologia implicada en l’activitat física, pel que fa a la fisiologia implicada del múscul trobem
les cèl·lules musculars (miofibril·les), disposades paral·lelament entre sí, alterant bandes clares (I) i bandes
fosques (A). Les bandes I estan formades per miofilaments d’actina i tenen al centre una línia Z, i les bandes
A estan formades per miofilaments de miosina i tenen en el centre una zona H. La regió compresa per dues
línies Z s’anomena sarcòmer, que és la unitat bàsica de la contracció de les miofibril·les, formades per dues
semibandes I, cada una a un extrem, i una banda A al centre. La contracció muscular es manifesta a escala
del sarcòmer, per un lliscament dels filaments d’actina (bandes I) sobre els de miosina (bandes A) fins al
centre del sarcòmer, que s’escurça i en conseqüència la cèl·lula muscular (formada per molts sarcòmers).
L’energia que necessita la fibra muscular per la seva contracció és l’adenosintrifosfat (ATP).
Existeixen 4 tipus de contraccions musculars. En primer lloc la isotònica, en la que el múscul s’escursa a
mesura que es desenvolupa una tensió i (fase concèntrica i la fase excèntrica). En segon lloc a isomètrica, en
la que el múscul desenvolupa tensió, però no modifica la seva longitud. En tercer lloc, la isocinètica, que és
una contracció a màxima velocitat constant en el moviment. I finalment, l’auxotònica, en la que el múscul ha
de vèncer una resitstència que augmenta a mesura que s’escurça.
Pel que fa a la metabolització de la fibra muscular, per una banda trobem les fibres roges, que són de
contracció lenta i llarga, de diàmetre petit, metabòlicament aeròbiques i ens ajuden en el manteniment de la
postura. Per altra banda trobem les blanques, de contracció ràpida i curta, de diàmetre gran, metabòlicament
anaeròbiques i permeten contraccions intenses i aïllades.
Les fonts d’energia que utilitzem durant l’exercici són 3. En primer lloc, el sistema aeròbic, que és lent, amb
presència d’oxigen i el combustible que utilitza és la glucosa, els greixos i les proteïnes, té una ATP limitada, i
la dividim en potència aeròbica (de 2 a 10 minuts) i capacitat aeròbica (+ de 10 minuts). En segon lloc, el
sistema anaeròbic làctic, que és ràpid,
sense presència d’oxigen, el combustible utilitzat és el glucogen, té una ATP ilimitada, té residu d’àcid làctic i
la dividim en potència anaeròbica làctica (de 15 a 45 segons) i capacitat anaeròbica làctica (de 45 segons a 2
minuts). Finalment, el sistema anaeròbic alàctic, que és molt ràpid, sense presència d’oxigen, el combustible
és la fosfocreatina, té l’ATP molt limitada, sense residus d’àcid làctic i la podem dividir en potència anaeròbica
alàctica (de 0 a 7 segons), i capacitat anaeròbica alàctica (de 7 a 15 segons).
Sobre les adaptacions cardiovasculars a l’exercici, durant un exercici d’intensitat constant es produeixen
modificacions de la freqüència cardíaca seguint un patró general de tres fases segons Barbany (1983). La

7. primera és la d’adaptació, en la que s’augmenta paulatinament la freqüència cardíaca, la segona és la de
manteniment, en la que la freqüència cardíaca és constant i els valors depenen de la intensitat de l’exercici, i
la tercera és la de recuperació, en la que una vegada hem acabat l’exercici la freqüència comença a baixar de
manera ràpida i brusca.
Pel que fa a les adaptacions respiratòries a l’exercici, durant l’exercici es produeixen una sèrie de
modificacions en la ventilació dividides en 5 etapes segons Barbany (1983). La primera, és ràpida i simultània
a l’exercici, hi ha un augment important de l’activitat respiratòria, la segona és de progressió lenta i paulatina,
la tercera, s’estabilitza, la quarta, és just a l’acabar l’esforç, la ventilació disminueix ràpidament, i en la
cinquena, hi ha un descens lent i sostingut de la ventilació pulmonar fins als valors basals.
L’activitat física ens aporta beneficis a nivell de salut, però també hi ha un risc de patir alguna patologia
ocasionada per la pràctica esportiva.
Les més comuns pel que fa a lesions a nivell muscular són, les contusions (traumatisme directe contra el
múscul), les contractures (treball excessiu del múscul), les elongacions (distensions de fibril·les musculars
però que mantenen la integritat d’aquestes), les rampes (contraccions involuntàries transitòries que es
produeixen per sobreesforç), els esguinçaments (trencaments fibrilars lleus i parcials), els trencaments
musculars (lesions en una massa muscular per falta de sinergisme entre els músculs agonistes i
antagonistes), les tendinitis (inflamacions dels tendons), les tenosinovitis (inflamacions de les beines que
recobreixen els tendons) i hèrnies musculars o mioceles (sortides d’una porció de múscul a través d’una fisura
de l’aponeurosis).
Les lesions a nivell ossi que trobem són, les periostitis (inflamació del periosti) i les fractures (interrupcions
continuades dels ossos, produïdes per un traumatisme).
Finalment, a nivell articular trobem els higromes (inflamacions de una bossa serosa), els esguinços
(distensions o ruptures d’alguns elements tous d’una articulació), les sinovitis traumàtica de genoll
(inflamacions de la membrana sinovial com a conseqüència d’un traumatisme), les meniscopaties (accidents
que afecten al teixit fibrocartilaginós del genoll (meniscos)), les luxacions (pèrdues de contacte total entre
dues peces òssies que formen una articulació i les subluxacions (pèrdues de contacte parcial de dues
superfícies òssies sense que es produeixi ruptura.
També podem trobar-nos transtorns estructurals de la columna com la hipercifosi (gepa exagerada),
hiperlordosi (augment exagerat de la lordosi lumbar), desviacions laterals (asimetría de les cames produint
inclinació lateral de la pelvis) i escoliosi (curvatura de costat a costat en forma de C o S).

8. Pel que fa a l’avaluació i tractament en el procés educatiu, com a docents hem d’observar els alumnes per
possibles deteccions d’alteracions en el desenvolupament i creixement, i en cas de detectar-ho comunicar-ho
a les famílies.
En el cas dels nens amb Necessitats Educatives Especials (NEE), s’hauran de realitzar adaptacions
curriculars adequades per aconseguir la integració, fent-los-hi un seguiment i mantenint una comunicació
fluïda amb les famílies.
La intervenció educativa s’ha de dirigir a la millora de la salut i les activitats han d’adequar-se al nivell de
desenvolupament, per això hi ha d’haver una sèrie de consideracions a l’hora d’elaborar la programació.
Aquestes consideracions són, fer activitats que no danyin a l’alumnat durant la seva execució, evitar
repeticions excessives, controlar les pulsacions quan es treballi la resistènica, excloure exercicis amb
càrregues inadequades per l’edat, fer un bon calentament, adaptar objectius i activitats a les edats i
característiques de l’alumnat, tenir en compte els principis de la sistemàtica de l’exercici físic i conèixer les
normes bàsiques de primers auxilis.
Per concloure, com ha docents hem de tenir un coneixement del funcionament del propi cos, ja que és
essencial per tal de fer una planificació adequada de les sessions d’Educació Física, i poder seqüenciar
correctament les activitats. Com a tret fonamental de la nostra tasca, hem de prevenir accidents i lesions en
les sessions, i per això és important tenir un coneixement dels principals grups musculars, ossos i
articulacions, per tal de crear uns hàbits posturals adequats, corregir moviments i ser capaços d’actuar
correctament en cas de lesió d’algun alumne.
BIBLIOGRAFIA
● Collado, J.A. (2018). Neurociencia, deporte y educación.
● Collado, Navarro y Pellicer (2020). Modelos pedagògicos en EF.
● Guillén, J. (2017). Neurociencia en el aula.
● Le Boulch, J. (1981). La educación por el movimiento en la edad escolar.
● Ruiz Pérez, C.M (1997) Desarrollo motor i actividades físicas.
● Departament d’Ensenyament (2022). Currículum de l’educació bàsica.