La partició de l'índia
La Partició de l'Índia (en hindi भारत का विभाजन, en urdú تقسیمِ بھارت Taqsim-e-Bharat, en panjabi ਭਾਰਤ ਦਾ ਬਟਵਾਰਾ Bhārat dā ban̐ṭvārā, en bengalí ভারত বিভাজন Bhārot bibhajon) fou la partició de l'Índia Britànica sobre la base d'una demografia de tipus religiós que conduí a la creació, el 15 d'agost de 1947, dels estats sobirans del Domini de Pakistan (posteriorment República Islàmica del Pakistan i la República Popular de Bangla Desh) i la secular Unió d'Índia (posteriorment República d'Índia).
La partició va ser promulgada en l'Acta d'independència índia de 1947 i tingué com a conseqüència la dissolució de l'Imperi Indi Britànic. La partició desplaçà fins a 12.5 milions de persones en l'anterior Imperi indi britànic, amb una estimació de pèrdua de vides humanes que varia des de diversos centenars de milers fins a un milió.[1] La naturalesa violenta de la partició creà una atmosfera d'hostilitat i sospita mútua entre l'Índia i el Pakistan que infesta la seva relació fins a l'actualitat.
La partició de l'Índia incloïa la divisió geogràfica de la província de Bengala de l'Índia Britànica en Bengala Oriental, que esdevindria part del Domini de Pakistan, (des de 1956 Pakistan Oriental). Bengala Occidental esdevindria part de l'Índia, i una partició similar de la Província del Panjab esdevindria el Panjab Occidental (posteriorment Panjab pakistanès i Territori de la Capital Islamabad) i el Panjab Oriental (posteriorment el Panjab Indi, Haryana i Himachal Pradesh). L'acord de partició també incloïa la divisió dels actius estatals, incloent-hi el Servei Civil Indi, l'Exèrcit indi britànic, la Reial Marina Índia, el ferrocarril i el tresor central i altres serveis administratius.
En l'etapa posterior a la partició, els principats de l'Índia, que havien quedat sols per l'Acta d'Independència, van poder triar si accedien a l'Índia, al Pakistan, o bé romanien fora d'ells.[2] on tots s'incorporarien a un altre dels nous dominis, en tots els casos mitjançant la signatura, per part del governant, d'un instrument d'adhesió. La tria entra Índia i Pakistan que va fer Jammu i Caixmir va conduir a la Guerra Indopakistanesa de 1947 immediatament després de la partició i van esdevenir part del territori en disputa. Des d'aleshores hi ha hagut altres guerres i conflictes entre l'Índia i el Pakistan[3]Com a resultat de la Guerra d'Alliberament de Bangladesh i la Guerra indopakistanesa de 1971, el Pakistan Oriental va esdevenir l'estat independent de Bangla Desh el 1971.
La partició de l'índia
La Partició de l'Índia (en hindi भारत का विभाजन, en urdú تقسیمِ بھارت Taqsim-e-Bharat, en panjabi ਭਾਰਤ ਦਾ ਬਟਵਾਰਾ Bhārat dā ban̐ṭvārā, en bengalí ভারত বিভাজন Bhārot bibhajon) fou la partició de l'Índia Britànica sobre la base d'una demografia de tipus religiós que conduí a la creació, el 15 d'agost de 1947, dels estats sobirans del Domini de Pakistan (posteriorment República Islàmica del Pakistan i la República Popular de Bangla Desh) i la secular Unió d'Índia (posteriorment República d'Índia).
La partició va ser promulgada en l'Acta d'independència índia de 1947 i tingué com a conseqüència la dissolució de l'Imperi Indi Britànic. La partició desplaçà fins a 12.5 milions de persones en l'anterior Imperi indi britànic, amb una estimació de pèrdua de vides humanes que varia des de diversos centenars de milers fins a un milió.[1] La naturalesa violenta de la partició creà una atmosfera d'hostilitat i sospita mútua entre l'Índia i el Pakistan que infesta la seva relació fins a l'actualitat.
La partició de l'Índia incloïa la divisió geogràfica de la província de Bengala de l'Índia Britànica en Bengala Oriental, que esdevindria part del Domini de Pakistan, (des de 1956 Pakistan Oriental). Bengala Occidental esdevindria part de l'Índia, i una partició similar de la Província del Panjab esdevindria el Panjab Occidental (posteriorment Panjab pakistanès i Territori de la Capital Islamabad) i el Panjab Oriental (posteriorment el Panjab Indi, Haryana i Himachal Pradesh). L'acord de partició també incloïa la divisió dels actius estatals, incloent-hi el Servei Civil Indi, l'Exèrcit indi britànic, la Reial Marina Índia, el ferrocarril i el tresor central i altres serveis administratius.
En l'etapa posterior a la partició, els principats de l'Índia, que havien quedat sols per l'Acta d'Independència, van poder triar si accedien a l'Índia, al Pakistan, o bé romanien fora d'ells.[2] on tots s'incorporarien a un altre dels nous dominis, en tots els casos mitjançant la signatura, per part del governant, d'un instrument d'adhesió. La tria entra Índia i Pakistan que va fer Jammu i Caixmir va conduir a la Guerra Indopakistanesa de 1947 immediatament després de la partició i van esdevenir part del territori en disputa. Des d'aleshores hi ha hagut altres guerres i conflictes entre l'Índia i el Pakistan[3]Com a resultat de la Guerra d'Alliberament de Bangladesh i la Guerra indopakistanesa de 1971, el Pakistan Oriental va esdevenir l'estat independent de Bangla Desh el 1971.
