Entrevista per al diari Ara del 10 de febrer de 2017. Explico la meva trajectòria fins a arribar al Museu Picasso de Barcelona i explico que l'emoció i la reflexió es produeixen quan el discurs es construeix a través de les obres.

1. ENTREVISTA
Emmanuel Guigon: "Odio les exposicions en què
les obres il·lustren un discurs filosòfic"
Conceideix la primera entrevista com a director del Museu Picasso
ANTONI RIBAS TUR BARCELONA | ACTUALITZADA EL 10/02/2017 22:23
Emmanuel Guigon (Besançon, 1959) ha concedit la primera entrevista com a director del Museu
Picasso mentre acaba d’establir-se a Barcelona. És un vell conegut de l’Estat: en els últims 30 anys
ha treballat en institucions com l’IVAM, el Museu Reina Sofia, el Macba, la Fundació Joan Miró i el
mateix Picasso. I tot i que va arribar fa pocs mesos al Picasso, ja ha posat les bases per
transformar l’accés i la planta baixa i la col·lecció permanent. “Vull canviar la imatge del museu”,
afirma. En aquest sentit, vol “multiplicar” les exposicions, les activitats i els públics. També treballa
en un projecte d’exposició sobre un aspecte inèdit de l’artista malagueny: la seva relació amb els
aliments i la cuina. El seu mandat promet intensitat i sorpreses i afirma que tampoc tem la
competència d’un possible Ermitage a la ciutat: “No és competència, és un estímul”.
Abans de dirigir el Museu Picasso, estava al capdavant dels museus de Besançon. Què el
va atraure del museu i de Barcelona?
Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso / FRANCESC MELCION

2. Entre dues o tres possibilitats, la que em va fer més il·lusió va ser el Museu Picasso, per moltes
raons. Tenia ganes de tornar a un museu d’art modern. El Museu Picasso és una institució molt
singular: té una identitat local i alhora internacional molt forta, tant pel seus edificis com per la
col·lecció.
Creu que el Museu Picasso és prou reconegut internacionalment?
És conegut, perquè va ser el primer Museu Picasso, és molt visitat i té una col·lecció que li dona
una singularitat molt forta. El nivell dels visitants, que hem pogut conèixer a través d’un estudi, no
és el del turista mitjà, sinó que un 70% és turisme cultural. Però hem de reforçar la xarxa
internacional de museus Picasso i donar més a conèixer la feina que fan els diferents
departaments. El de restauració ha guanyat premis internacionals, però la informació no circula
prou.
El percentatge de públic local, de la resta de Catalunya i de l’Estat va ser molt baix el
2016, només d’un 6,9%. Ha pensat com compensar aquest desequilibri?
Tenim molt poc públic local i de la resta de l’Estat. Un dels reptes és obrir-nos al públic barceloní,
però no només el públic cultural, sinó també a públics més variats. Un museu no és un temple,
s’han de multiplicar els gestos, les estratègies i les maneres de fer en nivells com la mediació, les
activitats pedagògiques i la creació contemporània perquè vingui més gent d’aquí. Vull més públic,
més públic local i que el museu tingui més presència internacional. El museu funciona ara només a
nivell turístic, però no pot fer-ho igual tota la vida; s’ha de renovar el públic.
Creu que, a Barcelona, el turisme s’està menjat la cultura?
S’ha de posar ordre en algunes qüestions turístiques, com les terrasses i els pisos turístics
il·legals, i crec que l’alcaldessa ho vol solucionar. Però no crec que la pressió turística sigui un
problema al Museu Picasso. Tenim recursos gràcies al fet que venem moltes entrades, i si volem
tenir una programació més ambiciosa i fer adquisicions també haurem de trobar més fonts de
recursos a través del mecenatge. Picasso i Barcelona són dos atractius molt forts per al
mecenatge, malgrat que no tenim les lleis que hi ha a França.
L’obra de Picasso s’hauria d’abordar des de perspectives més innovadores?
Hem de jugar amb la singularitat de la col·lecció, però odio les exposicions, que es fan sovint en
molts països, en què es busquen obres d’art per il·lustrar el discurs d’un filòsof o un comissari. Crec
que és una falta de respecte a l’artista, a l’obra d’art i al públic, és un contrasentit. El discurs s’ha
de construir a través de les obres. És així com es pot produir més emoció i més reflexió.

3. La relació del seu predecessor, Bernardo Laniado-Romero, amb els treballadors del
museu no va ser fàcil. Com ha trobat l’equip?
Segons el que m’han dit, va haver-hi friccions en els últims anys, i crec que s’ha de refer una mica
la cohesió i la comunicació. Espero que amb mi sigui el contrari: vull que hi hagi una dinàmica
creativa i d’entusiasme. Un museu és una tasca col·lectiva i cada treballador hi està contribuint
amb la seva feina.