1. HISTÒRIA: CATALUNYA I ESPANYA AL SEGLE XX
UNITAT DIDÀCTICA SEGONA: EL FRANQUISME
3. EL FINAL DE LA REPRESSIÓ
2. LA CRISI FINAL DEL FRANQUISME (1973-1976).Govern
Arias Navarro, crisi econòmica i enfortiment de l'oposició.
La mort de Franco
El desenvolupament de l’economia espanyola havia estat molt important
durant els anys seixanta, però es mostrava molt fràgil pel gran desequilibri
dels diferents sectors econòmics, pel gran desequilibri regional que havien
provocat els “Polos de Desarrollo”, la gran dependència exterior i l’alta inflació
que, col·locava Espanya per sobre de la mitja dels països de la OCDE. La crisi
energètica de 1973 només va fer que precipitar una situació ja de per sí molt
feble. El preu del petroli, principal font energètica al país (cobrint el 72% de les
necessitats energètiques) passava de 4,6 dòlars el 1973 a 11,92 el 1975, amb
una crisi que encara es veuria accentuada per la congelació salarial decretada
aquell any. Davant aquest augment els preus van pujar, moltes empreses van
fer fallida i va augmentar l’atur. La inflació va ser del 15,7% el 1974 i del 17%
el 1975. Aquesta situació afectaria de forma important els índexs demogràfics
amb la baixada de la natalitat i dels fluxos migratoris.
Aquesta situació afectaria de forma important els índexs demogràfics i l’atur.
Atur estimat a Catalunya (1971-1977)
Any Total d'aturats
1971 30.058
1972 26.026
1973 17.931
1974 42.060
1975 78.792
1976 109.547
1977 102.502
Font: Banca Catalana.Evolució econòmica, 1977,Barcelona, 1978
(J.B.Cullà. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988), Ed.62, B.1989/2000, p.396).

2. Moviment de la població a Catalunya (1971-1976)
Població a la fi
Any Creixement vegetatiu Immigració bruta Saldo migratori Augment total
d'any
1971 56.064 38.682 27.037 83.101 5.205.688
1972 61.941 61.852 43.233 105.174 5.310.842
1973 60.004 66.851 45.869 105.873 5.416.715
1974 66.834 85.012 56.521 123.355 5.540.070
1975 65.777 54.850 32.460 98.237 5.638.307
60.844
1976 52.820 24.062 8.134 5.699.131
Font: Instituto Nacional de Estadística
(J.B.Cullà. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988), Ed.62, B.1989/2000, p.396).
La repercussió de la crisi sobre el sector agrícola va ser molt forta, la despesa
real en infrastructures, electricitat, pinsos, etc. creix un 105%, derivat en part
de la pujada del petroli, mentre que el valor de la producció agrària només
puja un 21’5 % el mateix període. La crisi farà que els pagesos s’agrupin per
donar resposta a la situació i neixi així la Unió de Pagesos, sindicat
independent del camp que apareixerà amb el lema “Volem viure de la terra”.
L’ascens de Luís Carrero Blanco a vice-president del Govern el 1967 i a
President el 1973, com a representant del sectors més continuïstes del
franquisme, demostra quina era la resposta del règim a la difícil situació que
tenia plantejada aquells anys. L’estat d’excepció decretat el 1969, lluny
d’eliminar o frenar el processos socials de lluita i canvi, van incrementar i
justificar encara més els moviments d’oposició al règim. A més del creixement
del moviment d’esquerres, també apareixen forces i iniciatives del centre
polític al voltant de figures com Josep Pallach o Jordi Pujol.
El 1971 es convoquen les segones eleccions de “procuradores en cortes” por
“el tercio familiar”, opció en la que intentaran participar persones properes als
dos dirigents esmentats. Una participació adreçada a afavorir la consciència
democràtica. Participacions entre el 33%, el 45% o el 28% a Barcelona,
demostren el fracàs de la convocatòria del 29 de setembre de 1971. Però la via
d’intentar introduir-se en les estructures oficials continuarà perquè l’opció del
continuïsme del franquisme sense Franco és molt clara amb Carrero Blanco. La
seva desaparició el 1973, va precipitar les expectatives d’una transició on
tindrien cabuda els partits polítics, i durant la primera meitat de 1974 es
comencen a fer agrupacions que donaran lloc a moltes de les futures

3. formacions de la transició. Molts dels moviments socials, veïnals etc. d’aquesta
època es convertiran amb facilitat en manifestacions antifranquistes. Una
resposta inacceptable per a un país que clamava llibertat i justícia. De fet,
aquest instint totalitari i repressiu queda demostrat al llarg de la dictadura,
però les execucions de Puig Antic i els cinc afusellaments de setembre de
1975, Txiqui (Juan Pardes Manot), José Luís Sánchez Bravo, Ángel Otaegui
Echevarria, José Humberto Baena Alonso i Ramón García Sanz signats i
aprovats per Franco dos mesos abans de la seva mort, demostren que el règim
desapareixia com havia aparegut, imposat per la força i la mort. La gran
repulsa d’aquests afusellaments va anar seguida d’un gran nombre de
protestes a l’exterior i a l’interior. A primers d’octubre, davant els seus afectes
a la “Plaza de Oriente” Franco proclamarà que “todo obedece a una
conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la
subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra a
ellos les envilece.” J.B.Cullà. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) (Ed.62,
B.1989/2000, p.417).
Aquesta situació social i econòmica va acompanyada d’una forta pressió
política, tant a l’interior com a l’exterior, que donarà com a resultat una reacció
del règim d’enduriment de la repressió i de retorn als principis del 18 de juliol.
És a dir, als principis que van inspirar el cop d’estat de Franco contra la
República i contra la democràcia. Mort el millor valedor d’aquesta política
continuïsta en atemptat d’ETA el 1973, Carrero Blanco, un desacreditat i feble
govern d’Arias Navarro intentava amb una llei d’associacions netejar la imatge
amb una aparent democratització sense legalitzar els partits polítics. Una
resposta inacceptable per a un país que clamava llibertat i justícia. De fet,
aquest instint totalitari i repressiu queda demostrat al llarg de la dictadura,
però les execucions de Puig Antic, el 1974 i els cinc afusellaments de
setembre de 1975, Txiqui (Juan Pardes Manot), José Luís Sánchez Bravo,
Ángel Otaegui Echevarria, José Humberto Baena Alonso i Ramón García Sanz
signats i aprovats per Franco dos mesos abans de la seva mort, demostren que
el règim desapareixia com havia aparegut, imposat per la força i la mort. La
gran repulsa d’aquests afusellaments va anar seguida d’un gran nombre de
protestes a l’exterior i a l’interior. A primers d’octubre, davant els seus afectes
a la “Plaza de Oriente” Franco proclamarà que “todo obedece a una
conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la
subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra a
ellos les envilece.” J.B.Cullà. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) (Ed.62,
B.1989/2000, p.417).

4. La situació insostenible del retorn a l’autoritarisme al final del règim, la
malaltia de Franco i la incertesa de la figura de Joan Carles, converteixen la
mort del dictador el 20 de novembre de 1975 (20N) en detonant d’un procés,
que no sense ensurts i entrebancs, conduiria a la desaparició del franquisme,
tancant una de les pàgines més negres de la història de Espanya.
La gran batalla cultural va ser contra la Ley General de Educación, que en un
esmena al projecte de les Corts, intentava introduir l’ensenyament de les
“lenguas vernáculas”. La resposta, en boca de Adolfo Muñoz Alonso va ser “la
lengua no es sólo vehículo a través del cual los hombres se comunican, porque
también a través de ella se filtra el alma y, a veces, los virus virus para el
alma; [per tant] no empecemos cediendo favores a aquellos que los piensen
utilizar justamente en contra de la propia unidad de la patria que se los
concedió. A pesar de les restriccions, la literatura catalana res consolida en
qualitat i compromís.
De fet, es tracta d’un anys en els quals la cultura pren uns matisos d’implicació
social molt importants, des de la “nova cançó” fins el teatre o la premsa. La
premsa mereix tractar-se a part perquè es va considerar una eina fonamental
de la transició. Alienada amb l’oposició, el paper de denúncia constant donarà
una gran rellevància als problemes plantejats quotidianament i que tant
contribuirà a qüestionar el règim.