Lectura de Llengua Catalana

1. P R I M E R A L E C T U R A D E
L L E N G U A C A T A L A N A
U N A T È M P E R A F E T A C O C A
Aquella nit, la Júlia havia tingut un somni delirant, absolutament insòlit, allunyat de la lògica i de la raó
humana. Incomprensiblement la nena havia viscut, tapada amb la vànova i ben acomodada al llit, una situació
onírica que no podia explicar pas a ningú... Al somni ella apareixia talment com si fos un pot de pintura escolar
i no pas una nena! Algú li havia posat el pseudònim de <<Tèmpera>>. El seu cos era un recipient de plàstic i,
el seu interior, una massa semilíquida de color vermell ben viu. Tot plegat, un somni excèntric, sense cap ni
peus. A dins del somni, però, la Júlia o, millor dit, la Tèmpera, vivia en una espècie de llodriguera amb una
sèrie de pots d’altres colors, els seus aliats. La seva missió era perseguir vociferant totes les pedres que es
creuessin en el seu camí amb l’objectiu de deixar imprès a la seva superfície una sèrie d’estranys dibuixos.
incomprensibles.
Al costat de la llodriguera, al peu d’un arbre, dues pedres, camuflades amb branques i fulles, resistien els
atacs dels sequaços de la Tèmpera. Les pedres Nasr-Eddine i David s’havien convertit en experts de la
supervivència. Tots els seus amics (pedres, també) havien quedat ofegats per les pintades de la Tèmpera i
ara, pobres, estaven exposats en un museu d’estranyes pedres antigues. Només ells dos havien aconseguit
escapar del perill sempre present.
Com que la virtut de les dues pedres era fer servir la intel·ligència, van idear un pla. Amb l’ajut d’una
catapulta, en David volà des del terra i aterrà sobre la branca d’un arbre. Mentrestant, en Nasr-Eddine sortí del
seu amagatall, deixà el camuflatge, i es féu “el mort” just a l’entrada de la llodriguera. Acte seguit, comença a
queixar-se. <<Ai, ai, aiiiiiiiii!>>, feia.
Quan la Tèmpera sentí els gemecs, inspeccionà el terreny i tot el que veié fou una “deliciosa pedra” estirada
al terra. Semblava ferida. No podria pas escapar... I ella es delia per les pedres! D’un bot, la Tèmpera es
De la llodriguera, els conills que hi vivien n’havien fugit
absolutament espantats quan per primer cop la Tèmpera
se’ls apropà amb actitud amenaçant i els digué en to poc
amigable que si no tocaven el dos el seu pelatge blanc es
convertiria en una perruca vermella. Així, aquell cau s’havia
convertit en el seu centre d’operacions. Pagada de si
mateixa, la Tèmpera ordenà als seus col·legues que
enxampessin tantes pedres com poguessin i que les
pintessin de dalt a baix. Ningú gosava contradir-la ni desobeir
les seves ordres.

2. llançà sobre en Nasr-Eddine. Fou en aquell moment quan en David es deixà caure a pes de la branca i
<<plof!>>, aixafà la Tèmpera com una coca.
Abans de despertar banyada en la seva pròpia suor, la Júlia, o sigui la Tèmpera, aprengué una lliçó
moralitzant: sempre és millor l’enginy que no pas la força bruta...
 --------------------------------------------------------------------- 