Presentació realitzada pel grup 1, de l'assignatura Psicologia de l'educació i de la instrucció

2.  A l’hora d’educar als fills i filles és normal que els pares i mares es plantegin qüestions com:
 Com hem d’actuar davant noves situacions?
 Que hem de fer davant determinats comportaments?
 Allò que fem o deixem de fer, serà positiu o negatiu pel seu desenvolupament?
 Malauradament no existeixen fórmules magistrals, motiu pel qual s’ha de procurar tenir un estil
educatiu flexible, és a dir, que s’adapti a les característiques de cada fill/a.
 Com s’aconsegueix això?
Segons, M.C. Moreno; R. Cubero a: Gràcia, M.; Segués, M.T. (2016) “Com s’aprèn en el context familiar?” p.p. 34-35. Barcelona.
FUOC., existeixen una sèrie d’elements essencials, a escala d’educació, dins de les famílies els quals
combinats entre si influeixen en les conductes dels fills/es. Per tant jugant amb aquestes
dimensions es pot arribar a trobar un model educatiu equilibrat i adaptat tant a les peculiaritats de
la família com a les característiques del nen/a que afavoreixi el seu desenvolupament en tots els
àmbits, personal, cognitiu, emocional i social.

3. 1. Grau de control: quan s’exerceix de forma ferma i raonada pot afavorir a la regulació de la conducta i
al desenvolupament autònom del fill/a. El grau de control que exerceixen els pares i mares sobre els
seus fills/es variarà segons s’apropi a l'autoritarisme o a la permissivitat, és a dir, segons sigui exercit
amb fermesa i raonament, amb comunicació o amb afecte.
2. Ambient comunicatiu: fomenta la participació de tots els membres de la família tant en la creació de
les normes com en la participació en la presa de decisions. Afavoreix l’aprenentatge en la resolució de
problemes i conflictes i reforça la capacitat dels fills/es d’expressar els seus sentiments.
3. Grau de maduresa: s’ha de fer veure als fills/es que es té confiança en les seves possibilitats i se’ls ha
de dotar de les eines necessàries perquè puguin assolir els seus reptes personals. Sense marcar
expectatives per sobre de les seves possibilitats, les quals poden ser perjudicials pel seu estat anímic i
la seva autoestima, com més elevades siguin aquestes més enriquidores i interessants resultaran les
experiències viscudes pels fills/es.
4. Afecte: a més de generar seguretat en els fills/es, serveix com a fil conductor, ja que segons sigui el
grau d’afecte, més càlid o fred, variarà el sentit i l’aplicació de les altres 3 dimensions. Fa referència no
només al grau d’afecte regnant, sinó també a la quantitat i qualitat de les manifestacions del mateix.

4.  De les diferents combinacions dels components abans descrits neixen els estils educatius que
poden aplicar les famílies en l’educació dels seus fills/es.
 Depenent dels diferents graus d’afecte i comunicació, per una banda i de control i exigència, de
l’altra, l’estil educatiu familiar pot ser:
Graus de
control
AFECTE / COMUNICACIÓ
EXIGÈNCIA Estil
democràtic
Estil
autoritari
Estil
indulgent
Estil
negligent

5. Exemple quotidià 1: Arribes a casa i el teu fill/a s’està estirat al sofà mirant el televisor i la seva
habitació està desendreçada.
Reacció 1:
 Li demanes, si us plau, que apagui la tele i
que vingui a la seva habitació.
 Li expliques que allò que ha fet no està bé,
que quan acabi de jugar ha de recollir la
seva habitació abans de començar a fer
qualsevol altra cosa.
 Llavors li demanes que endreci l’habitació i
que posi cada cosa al seu lloc.
 I un cop ha acabat, pactes amb ell/a quin
serà el càstig que haurà de complir si es
torna a repetir la mateixa situació.
Reacció 2:
 T’empipes molt i li apagues el televisor sense,
dir res més.
 Li dius que vaig immediatament a la seva
habitació, i que l’endreci.
 Encara que ell/a té la intenció de donar-te
algun tipus d’explicació, no deixes que parli.
 A més li dius que està castigat una setmana
sense tele.
 Segons el teu parer aquesta és la millor
manera perquè aprengui la lliçó, i no es torni
a repetir el mateix en altra ocasió.

6. Reacció 1:
 -“Si ja t’ho veies venir, mira que sap que no li
deixes fer això”.
 De seguida li poses la teva jaqueta -“fa un
fred que pela” i te l’emportes a casa
corrents, abans no agafi fred.
 De camí cap a casa li dónes una bona
xerrada, tot explicant-li els “perills” del que
estava fent al parc, sobretot havent plogut i
amb tot mullat com era.
 Li dius que no ha de jugar mai més a saltar
bassals, tot i que saps que és un dels seus
jocs preferits.
 I decideixes que per evitar refredats, almenys
durant l’hivern i la tardor no el portaràs al
parc, després de l’escola quan hagi plogut.
Reacció 2:
 Just quan arriba, tot xop, li dius que esperi un
moment que estàs parlant pel mòbil –“és una
trucada de feina i és important”.
 Quan acabes, està tremolant com una fulla, però
resulta que just quan t’han trucat, estaves a punt
d’anar a prendre un cafè al bar de davant del
parc amb altra mare.
 Així que penses que una mica de fred no li fa mal
a ningú, a més ha estat culpa seva, si no volia
mullar-se que no hagués jugat amb aigua.
 Li dius que vagi a córrer una mica pel parc que
així li passarà el fred.
 Mentre tu, tranquil·lament, prens un cafè, no
vols perdre l’0portunitat de relaxar-te una
estona després d’un dia tan dur. –“Quan arribi a
casa ja s’assecarà”.
Exemple quotidià 2: Sou al parc, després del col·legi, el vostre fill/a juga amb un grup d’amics a saltar
bassals d’aigua, de sobte ve a buscar-te perquè ha caigut i és completament xop.

7.  Podem dir que el desenvolupament del nen té lloc per la relació amb el seu medi, necessitant un
entorn sociocultural format pels seus pares, família, grups d’iguals, escola i veïns.
 El desenvolupament humà és el procés pel qual la persona adquireix una concepció més amplia,
diferenciada i vàlida del seu medi de vida (entorn ecològic), per tant des del moment de naixement, el
nen entra en contacte amb la família, que és el sistema més important, efectuen una influència en el
nen i en la seva conducta.
 Aquest àmbit ha de construir-se amb un bon tracte, una comunicació oberta, unes normes clares,
precises, complibles i flexibles que s’ajustin a les necessitats dels nens, nenes i adolescents i una
dedicació adequada al desenvolupament que patirà el nen/a.
 La família és un escenari de criança, donat que resultaria impossible entendre el desenvolupament de
les persones independentment de la família en què han viscut o en què viuen.
 Els escenaris són totalitats dinàmiques i no tancades en si mateixes i mantenen entre si múltiples
relacions, en un nivell tant horitzontal com vertical. I aquests espais vitals pels nens es van
diferenciant segons el nen descobreix els nous aspectes de les situacions que viu.

8.  U. Bronfenbrenner considera que per un bon estudi del desenvolupament, s’han de tenir en compte
els ambients en els quals es desenvolupa tota persona:
 Microsistema: engloba la família immediata (pare, mare, germans i altres familiars propers)
però també persones externes a la família amb qui també creix i és modela. Aquest sistema
genera un major impacte i és on els nens comencen a aprendre i a imitar als adults que tenen com
referencia.
 Mesosistema: vincles entre els diferents microsistemes implicats, trobem els àmbits on les
persones exerceixen diferents rols (escola, treball, etc.). És on l’individu fa interactuar al
microsistema amb el mesosistema. Per exemple, el recolzament de la família o la falta d'atenció
influiran en el rendiment escolar i social del nen.
 Exosistema: l’ambient laboral i social dels pares, les hores que poden dedicar als fills, la
influència dels mitjans de comunicació i la resta de persones que intervenen l’entorn menys
proper de l’infant, com ara veïns i resta de familiars. Per exemple, quan a la feina es demana
augmentar la jornada laboral, pot generar un disminuir la relació pares-fills, influint en el seu
desenvolupament.
 Macrosistema: s’immergeix en el panorama cultural i subcultural, o sigui, el sistema econòmic i
polític, lleis, valors, costums, condicions socials. Un exemple vindria donat, amb la violència als
mitjans de comunicació, que poden generar un desenvolupament més violent.
 Cronosistema: període històric de referència, és a dir, els esdeveniments i contextos que
influeixen en la vida dels infants. Un exemple seria, viure en l’era tecnològica.

9.  La família és el context de criança més important en els primers anys de vida.
 U. Bronfenbrenner parteix de la idea que el desenvolupament dels nens està situat en instàncies o
institucions (família, escola, grups d’amics, etc.).
 Aquest microsistema és el més proper a la persona i on es té contacte directe, amb una influència
bidireccional amb família i relacions.
S’anomena microsistema: “Al patró d’activitats, rols i relacions interpersonals que la persona en desenvolupament
experimenta al llarg de la seva vida en un escenari donat i amb característiques físiques i materials específiques,
essent l’escenari «un lloc on la gent pugui iniciar fàcilment interaccions cara a cara, com la llar, la llar d’infants, el
grup de joc, l’aula o el lloc de treball »”.
U. Bronfenbrenner i A. Crouter (1983), “La influencia del entorno en la educación”, Infancia y Aprendizaje (núm. 29,
pàg. 13, 1985)

10.  Bronfenbrenner diu que el desenvolupament humà,
vindria a ser la interacció entre l'organisme i
l'evolució, i distingeix quatre propietats:
› Desenvolupament primari, context on els nens
aprenen a observar i assimilar els patrons
d’activitat en ús, sota la guia de persones que
posseeixen coneixements o destreses encara
no adquirides i amb què s’ha establert una
relació emocional positiva.
› Desenvolupament secundari, és el que ofereix
als petits oportunitats, recursos i estímuls per
a implicar-se en les activitats que han après en
els contextos primaris, sense la intervenció
directa d’altres persones.
› Terceres parts en l’escenari, per donar
suport a les activitats dels que estiguin
implicats en la interacció. Per exemple, quan
la mare dona recolzament al pare, mentre fa
els deures amb el fill.
› Vincles que s’estableixen amb altres escenaris
de criança, es pot incrementar el potencial
de desenvolupament. Encara que
Bronfenbrenner pensa que l’escola ha
perdut la seva identitat, aïllant-se de la llar i
la societat, ocasionant alteracions en el
desenvolupament de nens i joves.

11.  Les funcions que s’atribueixen a tota família en relació a la criança dels seus fills, fins que ja
estan en condicions de desenvolupar-se vindrien a ser:
› Assegurar la seva
supervivència i
socialització.
› Prendre decisions
respecte a l’obertura a
altres contextos
educatius. Els pares
guien l’aprenentatge
dels seus fills.
› Aportar l’estimulació
necessària per capacitar-
los i per relacionar-se
activament amb l’entorn
físic i social.
› Crear un clima d’afecte,
suport i compromís on
puguin créixer els nens.