4. LA PESTA NEGRA
(També coneguda com a Mort Negra ) va ser una epidèmia
de pesta, que devastà Europa i Àsia a mitjan segle XIV (1347-
1351), i es calcula que provocà la mort d’aproximadament un
terç de la població europea (alguns autors arriben a
manifestar que fins a un 50% serien dades més properes a la
realitat).
L’apel·latiu negra amb què els coetanis anomenaren la
malaltia prové del fet que els afectats presentaven taques
fosques a la pell com a conseqüència d‘hemorràgies
subcutànies.
5. El Bacteri Yersinia Pestis i (Rattus norvegicus)
La pesta està causada pel bacteri
Yersinia pestis, afecta els rosegadors
en zones endèmiques i provocava les
grans epidèmies quan aconseguia
infectar les rates (Rattus norvegicus)
de les aglomeracions humanes i els
seus paràsits les puces, les quals
actuaven com a principal vehicle de
transmissió als humans.
6. LA DIFUSIÓ DE LA EPIDÈMIA
No és del tot clar l’origen del brot de pesta que afectà l’Europa del
segle XIV. S’especula que hauria pogut originar-se al nord de
l'Índia, per bé que la teoria més estesa situa els primers casos a
les estepes de l'Àsia central, des d'on els exèrcits i els
mercaders mongols l’haurien transmès, en direcció est i oest, tot
aprofitant la Ruta de la Seda. Ara bé, l’entrada de l’epidèmia a terres
europees cal buscar-la a la península de Crimea (Ucraïna).
Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia (entre l’any
1347 i 1348), i des d’Itàlia s’estengué en direcció nord-oest cap a tot
el continent, arribant a la Península Ibèrica, França i Gran Bretanya
abans del juny de 1348. S'escampà llavors cap a Alemanya i
els països escandinaus on arribà entre 1348 i 1350, i finalment a
Rússia cap al 1351.
7. La Pesta Negra presentava tres
variants típiques:
La pesta bubònica: era la forma més comú de la Pesta
Negra. Es transmetia pel contacte directe amb rates,
puces i polls infectats. La seva taxa de mortalitat se
situava entre el 30% i 75% dels casos. El símptoma
característic d'aquesta variant de la malaltia era
l'aparició de bubons a l'engonal, el coll i les aixelles pels
quals supurava pus i sang. Les persones infectades
tenien també hemorràgies sota la pell, raó per la qual
presentaven nomses taques fosques per tot el cos.
L'aparició d'aquestes tumoracions anava acompanyada
de febre alta (entre 38 i 41 ºC), vòmits i confusió o deliri.
8. La Pesta Negra presentava tres
variants típiques:
La pesta pulmonar o pesta pneumònica: era la segona
variant més estesa de l'epidèmia. És l'única de les tres
variants que es transmetia per via oral, a través de gotes
de saliva contaminada pel bacteri d'una persona infectada.
La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95%
dels infectats. Els símptomes característics eren la dificultat
per respirar (dispnea), l'aparició de coloracions
blavoses/violàcies pel cos (especialment a la cara) com a
resultat d'una cianosi i, sobretot, l'expectoració sangonosa.
9. La Pesta Negra presentava tres
variants típiques:
La pesta septicèmica: era la menys freqüent de les tres formes però,
alhora, la més mortífera, atès que la infecció envaïa ràpidament la sang.
Causava la mort a gairebé a tots els malalts. Els símptomes més característics
eren la febre alta i l'aparició de taques de color morat pel cost
Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat
bubònica, a mesura que aquesta es propagà donà lloc a l'aparició de les altres
variants. Durant els primers dies, i coincidint amb el període d'incubació de la
malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats
uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la
majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.
11. L'impacte en l'art i el folklore
popular
Artísticament parlant, la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i
perduraria durant segles sota la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i
gravats com en pintures o escultures que representaven la Mort amb esquelets
macabrament irònics.
Són molt il·lustratius en aquest sentit els quadres de Brueghel el Vell o les
il·lustracions de Hans Wieditz per al De Remediis de Petrarca; el folklore popular va
incorporar les famoses danses macabres o Dansa de la Mort, de les que encara
resta un únic i tètric testimoni a la localitat catalana de Verges (província de Girona,
Baix Empordà).
La dansa de la Mort era una al·legoria molt tenebrosa que acostumava a
representar-se vora les esglésies durant Setmana Santa, amb una processó
d'esquelets dansaires que desfilaven sota una tètrica melodia, amb timbals i
passos marcadament sinistres. La idea del "memento mori" (recorda que moriràs)
es fa omnipresent en aquestes processons: els esquelets simbolitzen una mort que
no respecta ningú, ni rics ni pobres, ni humils ni poderosos.
12. Verges (el Baix Empordà)
El poble de Verges s'ha
fet famós per la processó
de Dijous Sant i, en
concret, per la Dansa de
la Mort. Aquest
reportatge de l'espai
"Viure Catalunya" visita
aquesta localitat del Baix
Empordà.
