1. EN JOA I EL SEU
Fa anys i panys hi havia un nin un que nomia Joan. . En Joan tenia un
padrí que vivia a una granja. . A la granja , el padrí tenia molts d’animals i
cada estiu en Joan anava a visitar-lo.
El padrí volia que el seu net fos ciclista. Ell, quan era jove, havia
participat a moltes competicions, havia viatjat molt, fet grans amics i, també,
havia guanyat alguns trofeus . Per això li agradava la idea que el seu nét fos
com ell.
Un dia que en Joan va anar a visitar el seu padrí a la granja , li va
regalar la bicicleta amb la qual havia competit quan era jove. Però en Joan
no volia ser ciclista, s’estimava més ser futbolista perquè encara no havia après
a colcar amb bicicleta .
Aquella bicicleta li venia molt gran i tenia uns colors que a en Joan
no li agradaven gaire. Veient que en Joan no estava molt convençut, el padrí ,
que de jove havia estat un bon mecànic, s’oferí a treballar amb ell per canviar-
la, pintar-la... fins que li anés bé. Passaren moltes hores junts fent-hi feina
plegats fins que la cicleta els va quedar guapíssima i va arribar el moment
que en Joan la provés.

2. En aquest instant, en Joan, finalment, va confessar al seu padrí, amb
molta vergonya, que no sabia colcar amb bicicleta. . El padrí, llevant-li
importància, li digué:
-No et preocupis, que jo t’ensenyaré.
Al dematí, després de berenar, el padrí i en Joan agafaven la bicicleta
i sortien a practicar. De tot d’una, el padrí va posar unes rodetes a la bicicleta
perquè aprengués a poc a poc. El primer dia, però, en Joan es va caure. El
padrí l’animà dient:
-Torna-ho a intentar. Jo també vaig caure moltes vegades.
En Joan, s’aixecà i ho tornà a provar fins que li va anar millor. Tant es va
esforçar, que l’horabaixa van anar tots dos junts a comprar un casc a una
tenda d’esports del pobl . Allà hi havia molts de cascs diferents i
en Joan va quedar bocabadat de tants que n’hi havia. El padrí li digué que
podia triar el que més li agradés perquè estava molt orgullós del que s’havia
esforçat. N’hi havia tants que en Joan no sabia quin triar i digué:
- Padrí . M’ajudes a triar-ne un?
-Mira Joan , aquest és molt paregut a un que jo vaig tenir quan era jove.
A més a més, és del mateix color de la teva bicicleta .

3. I compraren aquell casc .
Quan ja sortien, veren un cartell que anunciava una carrera de bicicletes
a les festes del obl el proper 6 de juliol. En Joan volia inscriure’s
però tenia por perquè encara no en sabia gaire. Va demanar al padrí si el
voldria ajudar a practicar per poder participar i que ell s’esforçaria encara més
per aprendre. El padrí li va dir que sí. Així doncs, començaren a practicar cada
dia encara més i en Joan ho feia cada dia millor. Un dia el padrí ja li llevà una
de les rodetes i decidiren que al sendemà sortirien a colcar tots dos junts.
Al dematí, el padrí i en Joan partiren a fer una volta plegats, cada un
amb la seva bicicleta. El padrí s’aturà un moment a descansar en un revolt
del camí i, aleshores en Joan es trobà un grup de ciclistes majors que ell que,
en veure’l encara amb una rod , se’n rigueren i li digueren:
-Petitó. No podràs guanyar mai. Ni tan sols arribaràs a la meta. Ja, ja, ja!
En Joan va tornar a la granja ben desanimat. Allà hi eren la seva
gran i i la seva padri que li demanaren perquè estava tan trist. Ell els explicà
que s’havia apuntat a una carrera, que faltava ja molt poc i que encara no en
sabia gaire. La seva germali contà que ella quan era petita com ell, també havia
participat i que , encara que no havia guanyat, s’ho havia passat molt bé i havia
fet molts d’ amics .

4. En sentir les paraules de la seva erma es va animar i va decidir entrenar
molt més maldament no hagués de guanyar, l’important era divertir-se. La padr
va preparar un bon sopar, feia una olor deliciosa i en Joan , més tranquil i
animat, es va anar a dormir pensant: “He de seguir practicant”.
Al sendemà en va voler que li llevessin la rod que li quedava i... En
Joan anava com un llam ! El padrí es va posar a plorar d’emoció en veure’l.
Cada dematí entrenava molt, moltíssim. Ja no li preocupaven aquells
nins grans perquè el que importava ara era poder participar.
El dia de la carrera feia un sol ben lluent. Quins nirvis! En Joan
estava molt nerviós i pensava que perdria. Els padrins li donaren un amulet
perquè li donés sort: una autèntica aqueta de . En Joan , agraït, els hi donà una
besada ben forta.
Al centre del poble hi havia la sortida. Allà hi havia molts de
ciclistes ben equipats i preparats. Hi havia bicicletes de tots els colors:
vermelles, blaves, grogues, roses, de retxes... També hi havia aquells altres
que l’havien insultat. Però a la plaça, a primera fila, hi havia tota la seva família
animant-lo. També havien vingut molts d’ amics seus per donar-li ànims:
-“Jo-a-an, Jo-a-an, Jo-a-an!”

5. En sentir-los, es va posar a pedalejar amb molta força i no s’aturava.
Així, poc a poc, va anar avançant altres ciclistes, un darrera l’altre, fins a !
Ja quasi estava a la meta i va fer l’esprint final.
En Joan arribà a la m i quedà quart! Estava molt cansat,
quasi no podia ni caminar. Els ciclistes que s’havien rigut d’ell es varen
disculpar i ell els va perdonar.
Com a tots els participants, li regalaren una angoni i un bon . En
Joan va agafar aquell regal i li donà al seu padrí per tot el que l’havia ajudat.
Ell, que estava ben orgullós, el va abraçar ben fort i els va convidar a tots a la
granja a dinar per celebrar-ho.
Aquell dia en Joan estava molt content d’haver participat. Havia fet
molts d’ amics .
Conte, contat, conte acabat I si no és mentida, és veritat.
Joan padrí granja amics trofeus bicicleta
rodetes casc poble germana padrina llamp
sol camiseta bicicleta meta llangonissa pa
de ciclista