1. Conte per treballar l’autoestima
Sempre és un bon moment per explicar aquest conte i treballar l’autoestima dels infants,
però potser per Nadal és un millor moment pel simbolisme dels avets. Ara en faria
d’apologia sobre els avets, però possiblement ja sabeu què en penso.
EL PETIT AVET
Una vegada hi havia un avet petitó. Tots els arbres del bosc tenien fulles; ell era l’únic
que, en lloc de fulles, tenia com una mena d’agulles, res més que agulles. I li sabia un
greu!
Tots els meus companys tenen unes fulles magnífiques, unes magnífiques fulles verdes;
jo, només punxes! M’agradaria tenir unes fulles d’or per fer dentetes a tots els altres
arbres.
L’endemà, quan va despertar-se va quedar tot admirat.
- I ara! On són les meves punxes? Ja no les tinc. Tot jo sóc cobert de fulles d’or!
Quina alegria!
I tots els seus veïns no feien més que dir:
- L’avet petitó és tot d’or!
Però vet aquí que un home , un lladregot, ho va sentir i va pensar:
- Un avet d’or! Aquesta és la meva!
I, com que va tenir por que de dia el veiessin, va tornar a la nit amb un sac molt gros i
va robar totes les fulles de l’avet petitó, sense deixar-n’hi ni una per mostra.
L’endemà el pobre avet, veient-se tot despullat, es va posar a plorar.
- No en vull més d’or –es va dir tot baixet-.
Quan venen els lladregots us ho prenen tot i no us deixen res. M’agradaria tenir les
fulles de vidre; el vidre també brilla força.
I, mireu, quan es va despertar l’altre matí, tenia ben bé les fulles que desitjava. Es va
posar molt content i va començar a dir-se:
- En lloc de fulles d’or tinc fulles de vidre. Puc estar ben tranquil, que ara no me les
prendrà ningú.
I tots els seus veïns no feien més que dir:
- L’avet petitó és tot de vidre!

2. Però quan arribà la nit, es desfermà una gran tempesta i bufà el vent amb tota la força.
El pobre avet vinga demanar clemència, però el bufarut el sacseja amb tanta força que
no li deixa ni una fulla sencera.
La nit ha passat i ja és de dia. Veient aquell estrall, el pobrissó es posa a plorar:
- Que en sóc de desgraciat! Altra vegada nu. Les fulles d’or me les rapissen, les
fulles de vidre me les trenquen. M’agradaria tenir unes fulles verdes ben maques com
tots els meus companys.
Vet aquí, doncs, que l’endemà al matí, quan va despertar-se ja tenia el que havia
desitjat.
- Quina alegria! Ja puc estar tranquil ara i no tenir por de res.
I tots els seus veïns no feien més que dir:
- Mireu l’avet petitó! I ara! És com tots nosaltres!
Però vet aquí que al cap d’una estona compareix la cabra tot passejant amb els seus
cabridets. Quan va veure l’avet tant petitó, que tots hi arribaven, va començar a cridar:
- Veniu, cabridets, veniu! Mengeu, fillets meus, mengeu! Que no quedi res!
Els cabridets que venen triscant i saltironant, s’ho mengen tot en un moment sense
deixar ni una sola fulla per remei.
Arribat el vespre, el pobre avet, tot despullat i tremolant de fred, va posar-se a plorar
com una criatura.
- Se m’ho han menjat tot! –anava sanglotant. M’he quedat sense les meves fulles
verdes, com m’havia quedat sense les de vidre i sense les d’or!… Si al menys podia
tornar a tenir les meves fulles d’agulles…
L’endemà, en despertar-se, l’avet petitó va quedar ben parat. Tornava a estar vestit
d’agulles punxegudes.
Que feliç és! Què content està! S’ha guarit ben bé del seu orgulla.
I tots els seus veïns, que el senten riure, no fan més que dir:
- L’avet petitó torna a ésser com era abans.
(De N. Willer, Contes d’ailleurs et d’autrefois)