1. Pregunta-li als morts
Un vell monjo vivia apartat de la civilització, on es dedicava a descansar i
gaudir de una vida tranquil·la. Només trencava aquesta rutina quan volia
compartir la seva saviesa amb el seu alumne.
En una d'aquestes sessions li va ordenar al seu alumne el següent:
-Alumne meu, apropa't al cementiri i digueu coses boniques als morts.
L'alumne estava sorprès per l'ordre del seu mestre, però estava convençut
que tot tenia un motiu. Així ho va fer, i aquella mateixa tarda va dir tot tipus de
lloances als morts dels cementiris. Lògicament, ells no van respondre i tot va
seguir en calma. Quan l'alumne va tornar amb el mestre, el mestre li va dir:
-Que t'han respòs els morts?
Ell va contestar
-Res.
El mestre va continuar parlant:
-Ara vull que tornis al cementiri i insultis als morts.
L'alumne, més confós que abans, fa fer-li cas i va tornar al cementiri. Quan
va arribar, va començar a insultar tots els morts. Aquesta vegada tampoc va
passar res.
Quan l'alumne va tornar amb el mestre, li va dir que els morts no havien dit
res i li va preguntar per què li havia demanat que fes això.
La resposta del mestre va fer-lo reflexionar durant molt de temps:
<<Així hauries de ser tu: indiferent com els morts davant les lloances i dels
insults. Qui avui t'alaba, demà et pot insultar, i a l’inrevés. No jutgis una
persona pel que et diu, sinó pels seus actes.
Àlex Espinar
