8. 7
CAPÍTOL I: A PASSEJAR PER LES RAMBLES
CAPÍTOL I: A PASSEJAR PER LES RAMBLES
CAPÍTOL I: A PASSEJAR PER LES RAMBLES
CAPÍTOL I: A PASSEJAR PER LES RAMBLES
- Ens aixequem? – va preguntar en Tomeu a la seva mare.
Són dos quarts de nou del matí i la Martona, la mare d´en Tomeu, està
molt adormida.
- Ens aixequem? – va tornar a cridar en Tomeu.
- Sí, ara, espera una mica – contestà la Martona, encara sense obrir
els ulls.
Avui és dissabte, i en Tomeu i la Martona tenen festa. Com cada dia de
festa, en Tomeu, en despertar-se, crida a la seva mare. És un costum que
va agafar de ben petit i no l’ha deixat anar.
El Tomeu és un noi prim i força alt per la seva edat. Malgrat la seva
aparença llargaruda, està molt fort degut a tot l’esport que fa. Té el
cabell castany, amb una clenxa que quasi bé li tapa els ulls i que porta
de cap a la seva mare perquè se la talli. És molt presumit.
La Martona, la seva mare, és una senyora de 41 anys, però que sembla
més jove, prima, rossa i de mitjana alçada.
Ells dos tenen una relació molt estreta i intenten estar sempre junts els
dies de festa. Des de la mort del seu pare, en una accident de cotxe quan
en Tomeu tenia només tres anys, ells dos han estat molt units.
A més a més, quasi bé sempre coincideixen en els llocs on volen anar i
això no es gaire normal en una relació mare-fill
- Avui què farem? – pregunta en Tomeu a la seva mare mentre
es vesteix.
- Anirem a dinar a casa els avis. Però, que et sembla si abans
anem a fer un tomb per les Rambles?
9. 8
En Tomeu va estar d’acord i mentre ell es vestia i es preparava un bol de
cereals per esmorzar, la seva mare aprofitava per dutxar-se.
Després de la reconfortant dutxa, la Martona va anar a preparar-se el seu
esmorzar. No tenia gaire gana i es va menjar un parell de galetes amb un
got de llet amb colacao. No li agradava el cafè i cada matí, en lloc
d’aquella beguda amarga, es prenia un got d’aquest succedani de
xocolata.
Quan els dos van estar arreglats i esmorzats, van anar cap al metro. Com
era diumenge, aquest anava mig buit i els nostres amics es van poder
asseure. Després de vuit parades, sense fer cap transbordament, van
arribar a la parada que havien de baixar: Catalunya.
Es van dirigir cap a la sortida que donava a les Rambles i pujaren les
escales que donaven al mateix passeig. Un cop al carrer, van començar a
caminar carrer avall, per aquest passeig tan pintoresc de Barcelona,
amb el propòsit d’arribar fins a l’estàtua de Colom.
A tots dos els hi agradava molt passejar per les Rambles i mirar les
estàtues humanes. Avui estava l’home amb la samarreta del Ronal
Ronal
Ronal
Ronaldinho
dinho
dinho
dinho
que feia malabarismes amb la pilota, el que es disfressava d’àngel de la
mort i feia ensurts a tothom, el que feia de nadó i plorava quan li tiraven
una moneda... Hi havia moltes estàtues i quasi totes, les havien vist
alguna vegada.
En Tomeu sempre es volia esperar que alguna persona tirés una moneda
per veure com es movia i quines gràcies feia. La Martona li preguntava
que si volia tirar-li una moneda, però en Tomeu sempre li deia que no.
Devia fer-li vergonya.
A part d’aturar-se a veure les estàtues, també es paraven força estona a
les tendes d’animals, on mare i fill els contemplaven, i feien comentaris
sobre si eren grans, bonics, simpàtics o qualsevol altre qualitat que els hi
trobaven. En Tomeu de vegades es portava malament i ficava els dits a
les gàbies, sense fer-li cas a la Martona que el renyava, per por de que
no se’n portés una picotada o una mossegada de qualsevol bitxo allí
tancat. Mirant les estàtues i les tendes d’animals el temps se’ls hi va
passar volant i es va fer tard.
- Tomeu hem de marxar a casa els avis, que si arribem tard ens
esbroncaran – va dir la Martona fent broma.
En Tomeu va estar-hi d’acord i amb un moviment de cap va donar-li la
raó a la seva mare. Estaven a l’alçada de la Plaça Reial, quan van fer
mitja volta per tornar al metro i mentre anaven fent comentaris del que
havien vist, sense afluixar el pas per no fer tard a casa dels avis, mare i
fill es van parar en sec.
10. 9
A pocs metres d’on s’havien aturat hi havia una gran llum groga que els
enlluernava d’allò més i els impedia veure qualsevol altre cosa.
En Tomeu i la Martona la miraven ficant la mà en forma de visera i
aclucant una mica els ulls, per intentar evitar aquell resplendor que
molestava d’allò més.
La llum va baixar una mica d’intensitat, o potser la vista dels nostres
amics s’havia acostumat, i van poder veure el que passava al seu voltant.
Es van quedar de pedra.
Tota la gent s’havia quedat parada, com si fossin estàtues.
En Tomeu li va donar la mà a la seva mare, espantat pel que estava
succeint.
- Què passa mare? – va dir en Tomeu esperant una resposta
convincent de la seva mare.
- No ho sé fill – va respondre-li la seva mare sense saber com
tranquil·litzar-lo.
- La gent està com petrificada i davant nostre hi ha una llum
que no m’agrada gens – va dir en Tomeu explicant el que era
evident.
En Tomeu i la Martona es van quedar totalment quiets. No movien els
peus del lloc on els tenien i el noi agafava la mà de la seva mare cada
vegada més fort. La Martona no el deixava anar.
Estaven espantats i no sabien com reaccionar.
De sobte en Tomeu es va fixar en un detall que hi havia al centre mateix
de la llum i que ni ell, ni la seva mare, s’havien fixat.
- Mira, mare – va dir en Tomeu assenyalant el centre d’aquella
misteriosa llum.
Aleshores la Martona també es va donar compte del detall. El mig
mateix de la llum hi havia un forat de la mida d’una pilota de tenis que
semblava traspassar tota aquella lluminària.
Els nostres amics es van mirar i sense dir-se res, i tan agafats com
estaven, van fer unes passes molt lentes cap aquella llum.
Mentre avançaven s’anaven fixant en el seu voltant i veien que la gent
seguia totalment aturada. Damunt mateix dels seus caps, hi havia, fins i
tot, un colom aturat al cel, com si fos un ornament de Nadal.
Seguien avançant a poc a poc, però sense aturar-se, fins que van quedar-
se a un metre de la llum.
11. 10
Aquesta ja no els hi molestava i la podien mirar directament, sense
haver d’aclucar els ulls.
La Martona es va apropar una mica més i va allargar el braç que tenia
lliure cap a la llum.
La va tocar.
Li va sorprendre de valent, el tacte que tenia. Era esponjosa i calenta.
Tenia un tacte molt agradable i la Martona la tocava com si l’estigués
acariciant, sense donar-se compte de la mirada de sorpresa i de por del
seu fill.
- Toca-la Tomeu, veuràs quin tacte més estrany i agradable que
té – va dir-li la Martona al seu fill, com si la por del principi
hagués desaparegut.
En Tomeu es seguia mirant la seva mare sense obrir la boca. No tenia
gens de ganes de tocar aquella cosa tan estranya, però com la seva mare
li estava dient que la toqués, se’n va refiar i va posar la mà sobre aquella
llum groga.
Era veritat, tenia un tacte molt gustós. Era com si toquessis un núvol
esponjós i calent.
La por i recança d’en Tomeu va desaparèixer, com li havia passat a la
seva mare.
Els dos van estar una bona estona tocant la llum i mirant-se amb una
somriure d’orella a orella. Semblava que el que estaven fent fos el més
agradable i normal del món.
La llum volia que es confiessin i ho havia aconseguit.
Sense deixar d’acaronar-la, en Tomeu va deixar la mà de la seva mare i
es va apropar cap on estava el forat. El forat li arribava tot just per
damunt del cap, així que posant-se de puntetes va ficar l’ull per mirar
que hi havia al darrere.
La Martona va veure el que estava fent al seu fill i per instint va fer-li un
fort crit.
- Aparta’t Tomeu, no ho facis!!!
No hi va ser-hi a temps. Quan en Tomeu va ficar l’ull a sobre del forat
es va sentir un fort soroll
ZOOOOOOOOOOMM
ZOOOOOOOOOOMM
ZOOOOOOOOOOMM
ZOOOOOOOOOOMM
12. 11
Mentre se sentia aquest soroll, en Tomeu era engolit per aquella sinistra
llum, sense deixar ni rastre d’ell.
La Martona es va desplaçar cap el lloc on el seu fill havia desaparegut,
hi sense pensar-s’ho gens va fer el mateix que ell. Va mirar pel forat.
ZOOOOOOOOOOMM
ZOOOOOOOOOOMM
ZOOOOOOOOOOMM
ZOOOOOOOOOOMM
Es va tornar a sentir aquell fort soroll i la Martona va ser empassada per
la llum, de la mateixa manera que li havia passat al seu fill.
AAAAAAAAHH!!!!!
AAAAAAAAHH!!!!!
AAAAAAAAHH!!!!!
AAAAAAAAHH!!!!!
Els nostres amics no paraven de donar voltes i de cridar. Semblava que
estiguessin caient d’un avió sense paracaigudes. Estaven totalment
espantats.
- Aaaaah! Mare ajuda'm! – cridava en Tomeu.
- Dóna’m la mà – cridava la Martona, com si aquesta acció servís
per a alguna cosa.
La velocitat de caiguda era vertiginosa i els nostres amics s’esperaven que
aquell fos el final de les seves curtes vides.
No paraven de girar i caure cada cop més ràpid, o això els hi semblava a
ells. La caiguda era interminable i no arribaven mai a tocar terra.
De sobte la Martona va veure el que seria la fi del trajecte. Semblava que
anessin a parar a un prat tot verd que, segons s’acostaven, cada cop es feia
més gran.
En Tomeu feia estona que havia tancat els ulls ben fort, per no veure com
s’esclafava en aquella catifa verda.
Quedaven uns cinquanta metres per tocar a terra, la Martona havia tancat
els ulls com el seu fill predient una mort segura, quant de sobte, una força
desconeguda va fer que la seva velocitat de caiguda s’alentís d’allò més,
fins arribar, a quasi bé aturar-se en l’aire. Semblava que el món s’hagués
posat a càmera lenta.
Només quedava un metre per tocar terra, quan de sobte aquella suavitat
amb que baixaven va desaparèixer, i es va transformar en una velocitat
normal de caiguda.
PATAP
PATAP
PATAP
PATAPUM
UM
UM
UM!
!
!
!!!!
!!!
!!!
!!!
Van caure tots dos a terra.
13. 12
CAPÍTOL II: L’ARRIBADA A TERRA VERDA
CAPÍTOL II: L’ARRIBADA A TERRA VERDA
CAPÍTOL II: L’ARRIBADA A TERRA VERDA
CAPÍTOL II: L’ARRIBADA A TERRA VERDA
Mare i fill es van quedar estirats en aquell prat verd i misteriós, on havien
arribat per un camí totalment desconegut per a ells.
La Martona va ser la primera en recuperar-se i quan va veure el seu fill
estirat en terra uns metres més enllà, va començar a córrer cap a ell.
- Estàs bé, fill meu? – li va dir la Martona molt preocupada
acaronant-li la cara amb tot l’amor que una mare pot donar.
En sentir el contacte de la mà de la seva mare, en Tomeu va reaccionar i va
obrir els seus ulls a poc a poc.
- Què ha passat? – va ser el primer que va sortir de la boca d’en
Tomeu.
La seva mare el va abraçar fortament, sense contestar-li la difícil pregunta,
feliç que el seu fill estigués sa i estalvi.
Quan en Tomeu es va poder desempallegar de la forta abraçada de la seva
mare, tots dos es van aixecar i van contemplar el magnífic paisatge que
tenien davant dels seus ulls.
Tot el que els envoltava era un gran prat d’un verd resplendent, un verd que
la llum del sol el feia brillar com si estigués regat de purpurina i que, fins i
tot, feia mal d’ulls si et quedaves una estona mirant-lo fixament. Entre mig
d’aquella verdor, es podien observar unes minúscules flors blanques, de la
mida d’un misto. Aquestes semblava que tinguessin vida pròpia, ja que
estaven constantment en moviment, com si estiguessin dansant al ritme
d’una música silenciosa i compassada, sense que es notés cap miserable
brisa. No hi havia cap arbre en aquell prat i l’únic que trencava aquella
harmonia verda era que a l’horitzó es deixava veure una muntanya que
presentava la forma de la panxa de l’avi d’en Tomeu. Però el que més va
14. 13
sorprendre als nostres amics va ser que aquella muntanya, que donava
l’impressió de ser molt lluny d’on eren, semblava tenir vida pròpia. Aquella
muntanya semblava que s’estigués movent.
En Tomeu i la Martona es van quedar muts contemplant aquell estrany
indret al qual havien anat a parar, fins que en Tomeu va reaccionar i va
obrir la boca per fer la pregunta del milió d’euros:
- On som mare?
La Martona se’l va quedar mirant. La seva cara expressava, sense cap dubte,
que no en tenia ni idea.
- Ho sento fill meu, però no tinc la resposta. No tinc ni la més
mínima idea.
Els nostres dos protagonistes seguien palplantats sense moure’s ni un pas,
mirant a l’horitzó, com si allà estigués la resposta a la pregunta que havia
fet en Tomeu.
- T’has fixat en la muntanya mare, sembla que s’estigui movent –
va dir en Tomeu assenyalant-la amb el seu dit índex.
- M’he fixat. Sembla que es vagi desplaçant lentament i
constantment cap a la dreta.
Es va tornar a fer el silenci entre mare i fill, mentre els dos intentaven
esbrinar on havien anat a parar i perquè eren en aquell lloc.
El silenci en aquell paisatge era total. Es podia sentir sense cap problema la
respiració dels nostres amics. Semblava que ells dos fossin els únics essers
vius i aquesta situació no feia tranquil·litzar-los gens ni mica.
En Tomeu va desviar la mirada cap a la seva mare i va tornar a fer una altra
pregunta de difícil resposta:
- I ara què fem?
- No ho sé fill meu, deixa’m pensar.
I la Martona es va asseure en terra, recolzant la seva barbeta a la mà
esquerra i fixant la seva mirada més enllà d’aquella muntanya mòbil, com
si l’estigués travessant.
En Tomeu es mirava a la seva mare sense obrir la boca i esperant amb
insistència, sentir algunes paraules que l’ajudessin a tenir alguna esperança,
de poder tornar a casa.
15. 14
La Martona es va aixecar, va espolsar-se els seus pantalons texans de color
marró i va mirar el seu fill.
- No ens podem quedar aquí sense fer res – va dir la Martona
prenent la iniciativa – Hem de començar a caminar cap alguna
direcció, amb l’esperança de trobar alguna resposta, a com hem
de sortir d’aquest lloc.
En Tomeu no va dir res. S’esperava que el seu pla fos una mica més
esperançador.
- Proposo, que comencem a caminar en direcció a la muntanya –
va dir la Martona sense gaire convenciment.
En Tomeu va agafar la mà de la seva mare i tots dos van començar a
caminar per aquella catifa verda, esperant trobar una solució als seus
problemes.
No havien recorregut ni cinquanta metres quan van sentir una veueta que
provenia del terra.
- Hola! Qui sou vosaltres? No us havia vist mai.
En Tomeu i la Martona van mirar, però no veien a ningú.
- Eeh! Aquí! A la vostra esquerra! I vigileu no em trepitgeu!
Els nostres dos amics van dirigir la seva mirada cap on els hi havia indicat
la veu i la seva sorpresa va ser gran quan van localitzar l’ésser que els
estava parlant. Aquella veu provenia d’un cuc. Van ajupir-se tots dos per
poder observar de prop aquell cuc xerraire i encara es van quedar més
sorpresos, quan es donaren compte que portava un barret de copa de color
negre i una corbata de ratlles blaves i vermelles. Devia ser del Barça.
Aquell cuc esperava que li responguessin la seva pregunta i, mentre
esperava una resposta, s’aguantava tot dret i es mirava en el Tomeu i la
Martona amb cara de pocs amics.
Mare i fill es van quedar muts, no sabien si el que els estava passant era un
somni o era que s’havien tornat bojos.
- No teniu llengua vosaltres? – va preguntar la bestiola amb aquella
cara que semblava que els perdonés la vida.
16. 15
La Martona va reaccionar i, malgrat la ridiculesa i l’absurd de parlar amb
un cuc, va gosar presentar-se i fer-li, la pregunta que més desitjaven
conèixer.
- Ell és en Tomeu i jo sóc la Martona. No sabem on som ni com
hem arribat a aquest lloc. Tampoc sabem com podem sortir
d’aquí. Vostè seria tan amable d’ajudar-nos? Li demano si us plau
la seva ajuda. Estem totalment perduts i desesperats de trobar-nos
en aquesta situació.
El cuc se’ls va mirar amb desconfiança. Semblava que no es cregués res del
que la Martona li havia dit.
- Em voleu prendre el pèl vosaltres? – va dir el cuc tot ofès.
- No, no s’enfadi senyor cuc – contestà en Tomeu tement que si no
li seguien la corrent, l’animaló no els ajudaria pas.
- Em dic Sponsi. Senyor Sponsi. I no sóc cap cuc. Jo sóc una eruga
i a les erugues no ens agrada que ens confonguin amb cucs.
- Bé, perdoni senyor Sponsi, com pot comprovar, la nostre
ignorància en el tema de les diferències entre un cuc i una eruga
és total, i del tot inexcusable – va dir la Martona disculpant-se i
fent-li la pilota a l’eruga.
L´Sponsi es va relaxar una mica. Li agradava que el tractessin amb
respecte i amb educació. Tota la seva llarga vida, tenia cent cinquanta-tres
anys, havia tingut problemes de relació amb molts dels seus veïns, degut,
pensava, a la seva petita mida que feia que quasi bé ningú li mostrés el
respecte que ell creia que es mereixia. El cuc, perdó l’eruga, es creia que si
en lloc de ser tan petit, tingués la mida d’un girafoide, una girafa amb dos
caps i dues cues, tothom el respectaria i el tractaria amb molta més
consideració. Però el cert era que molts dels éssers que vivien en aquell
indret no volien saber res d’ell, no per ser una eruga insignificant, si no pel
seu mal caràcter.
L’Sponsi es va treure el barret i de dins d’aquest, va treure un mocador
amb el qual es va assecar les gotes de suor que li queien pel front. Aquell
matí feia molta calor.
Mentre es fregava el mocador pel front, l’Sponsi, que no era tan mal cuc,
perdó eruga, com es pensaven molts dels seus veïns, si no que era un
malcarat amb un bon fons, va pensar que potser era veritat que estaven
perduts i no sabien on eren. Es va acabar d’eixugar la suor i va guardar un
altre cop aquell mocador brut i suat dintre del seu barret que es va tornar a
col·locar en el seu diminut cap.
17. 16
En aquells moments de silenci, l’Sponsi va decidir que donaria un cop de
mà als nostres amics.
- Sou a Terra Verda. Aquí tot és verd. Tota la terra està coberta
d’una herba tan verda com aquesta – va dir de sobte, aclarint el
primer dubte que li havia preguntat la Martona i assenyalant el
terra amb una de les seves diminutes potetes.
- Tota no! – va exclamar en Tomeu – en el fons d’aquest paisatge
es veu una muntanya i aquesta sembla que estigui ben pelada.
- Si no em deixeu acabar, potser que me'n vagi i ja us apanyareu.
Sens dubte podreu sortir de Terra Verda sense cap ajuda,
només amb les idees del noi saberut – va dir el cuc, perdó l’eruga,
tot enutjat per la interrupció d’en Tomeu.
- No senyor Sponsi, perdoni’m, si us plau. El que em passa és que
estic molt neguitós amb tot el que ens ha passat. No volia faltar-li
al respecte, ni fer-lo enfadar. Li demano disculpes – va dir en
Tomeu mig plorant, sabent que depenien completament de l’ajuda
que els volgués dispensar aquella eruga.
L’Sponsi va veure com el noi estava del tot penedit per haver-lo
interromput. Es va donar compte que si marxava sense ajudar-los aquell noi
es posaria a plorar i això no ho podria suportar.
Des que tenia ús de raó, l’Sponsi mai havia suportat veure plorar a ningú, i
menys a un nen. Si s’enfadava amb algú i aquest es posava a plorar, sabia
que havia perdut la batalla. S’ensorrava com un castell de cartes.
Es va aclarir la gola, i l’eruga va continuar la seva explicació.
- Com tu has dit, aquella muntanya és l´única part del paisatge
que és diferent. Allà la terra no és verda. Els que han estat i han
pogut tornar diuen que no en queda ni un arbre, ni un bri d’herba.
Tot és sec. En aquesta muntanya viu un poderós ésser, malvat i
destructiu que amb les seves enormes passes ha fet que l’herba
s’assequés i no tornés a créixer, i amb els seus cops de geni, ha
arrencat els arbres fins que no n’ha quedat cap. Ha fet que la
muntanya es quedés totalment seca i pelada. Ningú l’ha pogut
derrotar i només els més afortunats, han pogut escapar d’una mort
segura. Aquest ésser és un cíclop, un gegant amb només un ull al
front. I aquesta és la seva morada i presó, al mateix temps – i
l’Sponsi va aixecar una altra de les seves minúscules potes
assenyalant la muntanya amb una gran teatralitat – Des del seu
enfrontament amb el mag Cremus, d’això fa uns cent anys, no pot
18. 17
abandonar-la mai. Abans, el cíclop podia baixar de la muntanya,
on s’havia fet la seva llar, quan volia, i com podeu imaginar-vos
ell era l’amo de Terra Verda. Feia el que volia i matava a tot
ésser que gosava desafiar-lo. Era indestructible. Fins que un bon
dia, farà uns cent anys, va aparèixer un personatge encara més
fascinant que ell. El mag Cremus.
- Senyor Sponsi, aquesta història ens interessa molt, però nosaltres
el que volem és sortir d’aquí i anar cap a Barcelona, la ciutat on
vivim. Ens pot ajudar? – va preguntar la Martona que estava
perdent la paciència, interrompin el relat de l’Sponsi amb tota la
delicadesa que li era possible.
L’eruga es va mirar a la Martona amb cara de pocs amics, però va
prosseguir el seu relat, sense fer cas de la seva interrupció.
- El mag Cremus era un individu que venia més enllà de l’horitzó,
del país en que sempre és de nit, Estòtfosc. Era pèl-roig amb
una cabellera que li arribava fins a mitja esquena i una barba que
gairebé li tocava els peus. Com a vestit duia una túnica marró que
semblava un sac de patates amb tres forats per treure el cap i els
braços, i en els peus, negres com el carbó, portava unes sandàlies
força esparracades.
El mag Cremus estava fart de viure en la foscor nit i dia. Volia
experimentar el que era veure el sol i per aquesta raó va marxar
del seu país sense una ruta predeterminada. L’única condició era
veure la claror del sol. Després de molts quilòmetres caminats i
de molts dies i moltes nits transcorregudes, va arribar a Terra
Verda. Estava totalment extasiat, la claror era molt millor del
que s’imaginava, era el millor que havia vist mai, amb diferència.
Era tal el seu goig que va decidir quedar-se en aquell lloc una
llarga temporada. Aquest nou veí va ser acceptat amb molta
rapidesa per tots els habitants de Terra Verda, els quals cada
nit, feien unes rotllanes enormes al seu voltant, per escoltar les
seves fabuloses històries i comprovar els seus fantàstics poders
màgics, amb els quals amenitzava els seus relats.
Al final, en Tomeu i la Martona es van quedar totalment embadalits sentint
parlar a aquella eruga que havia resultat ser una fantàstica narradora
d’històries. Els nostres amics gairebé ni se’n recordaven que estaven en un
lloc totalment desconegut per a ells, del qual no tenien ni idea de com sortir.
19. 18
- Feia una setmana que el mag Cremus era amb nosaltres i en tot
aquell temps, el cíclop no havia fet acte de presència. Era una
situació anormal perquè aquell monstre no s’estava un parell de
dies sense fer la guitza a algú. Tots els habitants de Terra
Verda estàvem tant entusiasmats amb aquell nou veí que a cap
de nosaltres, se li va ocórrer informar-lo de l’existència del cíclop.
Fins una nit en que jo li vaig explicar la nostra convivència
forçada amb aquella criatura malèvola.
El mag Cremus em va escoltar atentament sense fer-me cap
pregunta i va deixar que acabés la meva història fins al final.
Quan vaig callar, el mag es va aixecar de la pedra on estava
assegut i em va dir que ens ajudaria. Es va proposar com el nostre
salvador. Estava disposat a encarar-se amb aquell monstre i
derrotar-lo, o com a mínim fer que no tornés a molestar a cap
altre habitant de Terra Verda.
El matí següent el mag es va aixecar ben aviat i es va dirigir cap a
la muntanya, on el cíclop havia fet la seva llar. Era on es retirava
a descansar totes les nits i era on sempre estava quan no se’l
sentia. El cíclop no tenia cap problema en poder atrapar la
muntanya, malgrat estar en constant moviment. Les seves
enormes passes, feien que en un tres i no rés pogués arribar fins
ella.
Fent servir els seus enormes poders, el mag Cremus, va arribar a
la muntanya molt ràpidament. Més ràpidament que el cíclop, ja
que va anar volant, amb una velocitat increïble.
Els nostres amics seguien callats, sentint la fantàstica història que els estava
explicant l’Sponsi i es delien totalment de conèixer el final, sense pensar en
la seva delicada situació.
- El mag Cremus va descendir del seu vertiginós vol i va anar a
parar al cim mateix de la muntanya.
En l’ambient es respirava tranquil·litat i l’únic que se sentia era
un soroll greu molt llunyà que semblava el rugit d’un drac de cua
vermella. El mag es va dirigir cap el soroll.
Després de caminar, més o menys, un quilòmetre, va arribar a una
immensa cova. En Cremus entrà i va sentir que aquell ronc venia
d’allà dins. Mentre s’endinsava en aquell enorme forat el soroll
cada vegada era més fort, fins que es va fer insuportable. De sobte
es va trobar amb l’origen del soroll. Aquest era fet pel ronc del
20. 19
cíclop que estava dormint tranquil·lament, sense sospitar que
l’havien vingut a visitar.
El mag Cremus es va quedar parat contemplant la grandària del
cíclop. Era l’ésser més gran que havia vist mai.
Es va concentrar i va començar a llençar els seus encanteris
contra aquell monstre. El cíclop, en sentir les paraules del mag, es
va despertar, traient-se les lleganyes amb cara d’adormit, i es va
aixecar mirant fixament en el mag.
El mag no va fer cas i va seguir llençant el seu sortilegi contra el
cíclop. De les seves mans sortien rajos que anaven a impactar
directament contra el cos d’aquella criatura gegantina. Però
aquests no li feien ni pessigolles.
En Cremus es va adonar de seguida que els seus encanteris no
produïen cap afecte a la bèstia. Mai li havia passat.
El cíclop va començar a caminar cap el mag i aquest, en veure
que no el podia aturar de cap manera, va començar a córrer cap a
la sortida de la cova.
Era a la boca de la cova i el cíclop estava a punt d’enxampar-lo,
quan de sobte va tenir una idea. Provaria a llençar un encanteri
contra la muntanya, enlloc de fer-ho contra el monstre, i faria
que aquesta fos la seva presó.
En Cremus es va aturar en sec i sense tenir temps per recuperar
l’alè va començar a dir el seu encanteri: “Muntanya màgica,
muntanya pelada, fes que aquest ésser malvat, quedi dins teu
atrapat”.
PUUUUUUUMMMMMM!!!!!
La muntanya va fer un soroll molt fort, com si es tanqués una
porta de cop, i el mag es va adonar que l’encanteri havia
funcionat.
Però el triomf va ser molt amarg. En el moment després de sentir-
se aquell cop, el cíclop amb un ràpid cop de mà, va atrapar el
mag Cremus. El colós se’l mirava com si no sabés que fer amb ell.
Sense dir res el cíclop va sortir de la cova sense deixar anar al
mag i es dirigí cap un dels pocs llocs, on encara quedaven en peus
alguns arbres.
El mag no deia res i intentava concentrar-se per fer un encanteri
que l’alliberés, però tots els seus esforços eren en va. Mentre
estigués en contacte amb el cíclop, els seus poders no
funcionarien.
21. 20
Mentrestant el gegant va arribar al lloc on estaven els arbres i va
començar a arrencar branques del més gran (li arribava a l’alçada
de la cuixa). Per a ell era com arrencar branquetes d’un arbust.
Quan en va tenir suficients, les va agafar del terra amb la mà que
li quedava lliure i va tornar a entrar a la cova. El mag es va
adonar de seguida que aquella fusta no era la de qualsevol arbre i
va endevinar el que pretenia el cíclop.
Aquella fusta era d’urfesà. La fusta màgica que repèl qualsevol
encanteri. Si fabriques una gàbia amb aquesta fusta, l’ésser que es
a dins no pot sortir mitjançant cap sortilegi. El mag Cremus
quedaria atrapat en aquella presó per sempre més.
El cíclop va construir la que seria la nova casa del mag amb gran
destresa i només amb una mà. En un moment la va tenir acabada.
Va dipositar el mag dins d’aquell gàbia i el va tancar amb la clau,
d’un pany vell i rovellat que ningú sap d’on havia tret.
Això fa cent anys que va passar i, avui en dia, el vell mag Cremus
encara és dins, sense que ningú l`hagi pogut ajudar.
En Tomeu i la Martona van tornar a la crua realitat, després de sentir el
final d’aquella fantàstica història. La Martona anava a parlar, però
l’Sponsi la va interrompre.
- Aquesta història no us l’he explicada perquè passeu una bona
estona. El protagonista d’aquest història és l’únic habitant de
Terra Verda que us pot ajudar: el mag Cremus.
És l’únic que pot fer que torneu a casa vostra sans i estalvis.
Mare i fill es van mirar tots dos, sense saber si devien creure i confiar en el
cuc, perdó l’eruga.
- El que heu de fer és alliberar-lo i ell us indicarà el camí a casa
vostra. Bé, adéu, me’n vaig a dinar que m’estan esperant – va dir
l´Sponsi sobtadament començant a caminar amb les seves petites
potes.
- Però com ho farem per arribar a la muntanya si no para de
moure’s? – va preguntar en Tomeu.
- Aquesta pregunta no me l’has de fer a mi, noi – li va contestar
l’eruga sense parar de caminar cap al seu cau – Li has de fer als
centaures.
- I on puc trobar a aquests centaures? – va tornar a preguntar en
Tomeu.
22. 21
- Si mires darrere teu hi ha un bosc. És el bosc on viuen aquests
éssers – va contestar-li l’Sponsi.
Mare i fill es van donar la volta i darrere seu, on fa una estona no hi havia
res més que gespa, es trobava un bosc que semblava enorme.
- Però...si aquí darrere no hi havia res fa un moment – va dir la
Martona amb cara de no entendre res.
- Encara no enteneu que Terra Verda és un lloc màgic! – va dir
l’eruga amb una mica de desesperació.
Els nostres amics es van quedar callats sense saber què dir.
- A Terra Verda pot passar qualsevol cosa i més val que ho
assimileu, si voleu sortir d’aquí sans i estalvis – va dir l’Sponsi
donant per finalitzada la seva conversa.
En Tomeu i la Martona es van quedar mirant l’Sponsi com s’allunava sense
dir res més.
Al cap d’uns segons tots dos es van girar d’esquena i van contemplar aquell
bosc on, segons l’eruga, vivien aquells éssers meitat home meitat cavall,
anomenats centaures.
- Som-hi Tomeu.
I la Martona va agafar de la mà al seu fill i tots dos es van dirigir cap el
bosc, sense saber què es trobarien, amb l’esperança de que algú els pogués
ajudar.
23. 22
CAPÍTOL III: EL BOSC DEL CENTAURES
CAPÍTOL III: EL BOSC DEL CENTAURES
CAPÍTOL III: EL BOSC DEL CENTAURES
CAPÍTOL III: EL BOSC DEL CENTAURES
En Tomeu i la Martona es van donar pressa per arribar a aquell bosc que es
trobava on feia una estona no hi havia res més que gespa. Era l’única pista
que tenien per poder tornar a Barcelona i volien arribar el més aviat
possible, no fos que li donés per desaparèixer.
Els nostres amics s’aturaren uns segons en el llindar del bosc i van
contemplar aquella verdor tan intensa que desprenia. Sabien que haurien
d’entrar tard o d’hora, però això no els impedia que de sobte les cames els
hi tremolessin, pensant en les criatures que es podien trobar, en aquell lloc
d’aspecte tan feréstec.
Mare i fill es donaren la mà i feren les primeres passes cap aquell indret
totalment desconegut per a ells. De seguida que entraren van trobar un camí
molt ben delimitat i el van seguir sense dir-se res.
Havien recorregut només uns cinquanta metres quan tots dos es van quedar
parats contemplant el fabulós espectacle que hi havia al voltant d’ells.
En aquell bosc tot era verd. Era tot verd i silenciós. Estaven envoltats d’un
verd tan brillant com no havien vist mai. Els fabulosos arbres, de més de
noranta metres d’alçada, tenien tot el tronc recobert d’una estranya molsa
que els hi donava aquest color verd tan viu. Les pedres també eren verdes,
degut a que també estaven recobertes d’aquella planta. Tot el bosc estava
recobert d’aquella molsa.
Fins i tot unes curioses estàtues d’éssers estranys que havien en el bosc,
mig cabra i mig llop, mig lleó i mig àliga, també estaven totalment
recobertes d’aquella molsa.
En Tomeu i la Martona es van quedar una bona estona aturats intentant
assimilar el paisatge que tenien davant dels seus ulls.
- Es preciós – va dir la Martona trencant el silenci que feia una
bona estona que s’havia imposat.
24. 23
En Tomeu no deia res i només restava embadalit contemplant aquell bosc
màgic.
El noi semblava que estigués encantat. Ni es movia, ni deia res.
La Martona va veure com el seu fill s’ajupia amb un moviment molt lent i
passava el seu dit índex, per sobre de la molsa que recobria tot el bosc.
En Tomeu es va aixecar i va contemplar el seu dit impregnat d’aquella
estranya herba.
La Martona mirava intermitentment el dit i la cara del seu fill. El noi
semblava veritablement encantat.
Però la sorpresa va ser gran quan la Martona s’adonà que aquella herba que
estava en el dit del Tomeu, s’anava escampant ràpidament per tota la mà.
La Martona es va donar compte de seguida que aquella molsa s’anava
apoderant del seu fill. Aleshores va agafar el Tomeu per les dues espatlles i
va començar a sacsejar-lo, per intentar que tornés al seu estat normal de
consciència.
Unes quantes sacsejades van ser suficients per despertar en el Tomeu.
- Mira’t la mà! – va dir la Martona amb un estat de gairebé
histerisme.
En Tomeu es va mirar la mà i la va veure tota verda. Aquella molsa
avançava molt ràpidament i començava a pujar-li pel braç esquerre.
El nostre amic, no es va poder reprimir i molt espantat va fer un fort crit.
AAAAAAHHHHH!!!!
AAAAAAHHHHH!!!!
AAAAAAHHHHH!!!!
AAAAAAHHHHH!!!!
En un moviment desesperat, en Tomeu va allargar les seves dues mans cap
a la Martona i va agafar-li la mà. La mà contaminada de molsa havia pres
contacte amb la Martona.
La Martona va mirar-se les mans d’en Tomeu i la seva, i comprovà que la
molsa cada vegada avançava més ràpidament i que es començava a
dipositar a la seva pell.
Aleshores va deixar la mà d’en Tomeu i va començar a intentar treure’s
aquell borrissol verd que se li anava escampant pel cos.
En Tomeu i la Martona van començar a espolsar-se la mà i a fregar-se-la
amb l’altra mà que tenien neta d’herba. Però era inútil. En lloc de poder-se
treure aquella molsa, aquesta cada vegada s’anava escampant més pel cos
dels nostres amics.
Aquest estat de desesperació va durar uns cinc minuts. Després d’aquest
temps mare i fill es van quedar com embadalits mirant-se l’un a l’altre, i
veient com els seus cossos es recobrien d’aquella substància verda.
25. 24
Semblava que la molsa deixés els seus sentits adormits, com si s’haguessin
pres alguna droga. Els seus braços estaven totalment coberts de la molsa
fastigosa i aquesta començava a recobrir el seu tronc.
En Tomeu i la Martona ja ni es movien. La seva ment semblava lluny
d’aquella situació.
La molsa seguia avançant i l’única part del cos que tenien lliure d’aquella
herba eren els caps. Semblava que se’ls deixés de postre.
De sobte es va sentir un soroll. En Tomeu i la Martona el sentien però no
podien reaccionar. No podien demanar ajuda.
Aquest soroll semblaven les passes d’un cavall. Però no era un cavall.
D’entremig d’aquells arbres gegantins va aparèixer una figura majestuosa.
Una figura mitològica. Aquelles passes eren les d’un centaure.
Era un ésser impressionant. El seu tronc, braços i cap eren els d’un home
molt musculat. Les seves mans eren enormes i portava un arc agafat en una
d’elles. Tenia uns ulls molt penetrants, d’un color extremadament negre on
no es diferenciaven l’iris ni la pupil·la. Les seves faccions eren les d’un
home dur, però el mateix temps molt bell.
De la part inferior del seu cos, sortia la gropa d’un cavall blanc amb unes
potes extremadament musculoses.
L’estampa era fabulosa.
El centaure es va aturar davant dels nostres amics i els va observar uns
segons sense fer cap moviment.
Després d’uns segons que van semblar interminables, el centaure va
dipositar una de les seves enormes mans en el cap del Tomeu i l’altre en el
cap de la seva mare.
Com per art de màgia, la molsa va començar a retrocedir del cos dels
nostres amics. Aquella herba fastigosa donava mitja volta i sortia de sobre
d’ells, penetrant en el terra que trepitjaven.
La velocitat en què fugia la molsa era encara més gran que la velocitat amb
la qual s’havia apoderat dels seus cossos i de la seva raó, i en un parell de
minuts, en Tomeu i la Martona van quedar nets d’aquella verdor.
Quan l’últim bri d’aquella herba va desaparèixer de sobre dels nostres
amics, aquests van poder reaccionar. Era com si haguessin estat alliberats
d’un encanteri.
- Què ens ha passat? Aquella molsa s’estava apoderant de
nosaltres quan de sobte... – va dir en Tomeu visiblement confós.
En Tomeu va interrompre la seva frase quan es va adonar que davant seu i
havia aquell centaure que els havia salvat.
26. 25
Mare i fill es van quedar embadalits contemplant aquell ésser que sempre
havien pensat que era un mite.
El centaure se’ls mirava amb cara de pocs amics. Semblava que d’un
moment a l’altre sortiria galopant amb aquelles potes formidables de cavall
i els aixafaria sota els seus cascos.
Els nostres protagonistes no sabien què fer ni què dir. Amb la mirada, el
centaure semblava que els volgués fer mal, però no feia ni cinc minuts,
aquell ésser, els havia salvat d’una mort segura.
Potser el centaure els ajudaria, si havia impedit la seva mort?
- El meu nom és Tilos i sóc el cap dels centaures – es va presentar
de sobte amb una veu que feia tremolar les pedres.
- Jo em dic Martona i aquest és el meu fill Tomeu – va dir amb una
veu que quasi bé ni se sentia, degut al terror que experimentava
davant d’aquell ésser.
27. 26
CAPÍTOL IV: ELS CENTAURES
CAPÍTOL IV: ELS CENTAURES
CAPÍTOL IV: ELS CENTAURES
CAPÍTOL IV: ELS CENTAURES
Després de les salutacions, es va fer una altra vegada el silenci.
Tots tres estaven callats i el bosc estava completament en silenci, quan
darrera dels nostres amics es començà a sentir el mateix soroll que va
precedir a l’arribada d’en Tilos, el centaure.
En Tomeu i la Martona van fer mitja volta i van veure què era aquell soroll.
D’entre mig dels arbres sortien més éssers com en Tilos. Devien ser uns
dotze centaures i tots anaven cap on eren ells.
- Mare, què ens faran? – preguntà atemorit en Tomeu.
- No ho sé fill, però no crec que ens facin cap mal – va intentar
tranquil·litzar-lo la Martona – Si el primer centaure hagués
volgut acabar amb les nostres vides, ja seríem morts. En canvi el
que ha fet ha estat salvar-nos d’aquella molsa que estava acabant
amb nosaltres.
Tots els centaures es van aturar formant un mig cercle al voltant dels
nostres amics i del centaure
centaure
centaure
centaure que els havia salvat, i un d’ells va saludar en
Tilos.
- Salut Tilos, gran cap dels centaures. Hem sentit cavalcar a un
dels nostres i hem reconegut pel soroll dels cascos que eres tu.
Hem pensat que potser necessitaves ajuda i hem ajornat el nostre
descans, per oferir-nos per al que faci falta.
Els centaures com podeu comprovar tenien un sentit de l’oïda molt fi i
podien reconèixer, pel soroll dels cascos de cavall que tenien per peus, de
quin individu es tractava.
28. 27
- Salut Rinor i a tots els que l’acompanyen – va tornar el salut en
Tilos – Us agraeixo molt el vostre interès, però com podeu
comprovar la vostra ajuda no m’era necessària.
Per primer cop els nostres amics van veure somriure el seu salvador.
Veritablement aquella cara semblava molt més amigable amb aquell
somriure.
En Tomeu i la Martona eren el centre d’atenció de totes les mirades. Els
centaures no els treien els ulls de sobre. Més que observats, semblava que
els hi estiguessin despullant les ànimes, amb totes aquelles mirades
profundes que sortien dels ulls d’aquells éssers.
- Ja conec els vostres noms, però no conec les vostres intencions –
va dir en Tilos posant un altre cop el seu semblant seriós – Em
podríeu explicar què feu al nostre bosc i cap on us dirigiu?
- Precisament us buscàvem a vosaltres – va dir la Martona intentant
dissimular la seva por.
- Dons aquí ens teniu. Digueu-me què voleu i veuré si us complau-
ho o decideixo acabar amb les vostres vides – va dir en Tilos
amenaçadorament.
La Martona va empassar saliva i començà a explicar-li al cap dels
centaures totes les seves aventures fins arribar a trobar-los. La seva
entrada a aquell món fantàstic, la seva trobada i conversa amb l’Sponsi, i
per últim la seva entrada en aquell bosc i els problemes que havien tingut
amb aquella molsa que, si no hagués estat per en Tilos, hauria acabat amb
les seves vida.
Després de l’explicació donada per la Martona, als centaures se’ls veia
més relaxats. El seu posat tibant i sempre en guàrdia semblava més suau.
- Així que voleu que us ajudem a arribar a la muntanya que es
mou, per poder derrotar el cíclop i alliberar el mag Cremus? I
com ho penseu fer? Què potser teniu una arma secreta per
derrotar el cíclop? – va dir irònicament en Tilos deixant anar una
rialla burleta que tots els altres centaures van secundar.
A en Tomeu no li va agradar gens que el tractessin de babau i d’il·lús, i
traient un geni desconegut per la seva mare, es va encarar amb el centaure
com si no tingués cap por d’ell.
29. 28
- Estem cansats i tenim gana, i l’únic que volem és pujar a aquella
maleïda muntanya i alliberar el mag Cremus perquè ens digui
el camí per tornar a casa. Si no ens voleu ajudar deixeu-nos
marxar i no us molestarem més. Anem mare!
En Tomeu va agafar la mà de la seva mare i va donar l’esquena al cap dels
centaures. La Martona no sabia què fer ni què dir, així que li va seguir la
corrent al seu fill i van començar a fer el camí invers que havien fet, per
sortir d’aquell bosc.
- Espereu! – va cridar en Tilos amb una força que va fer que es
moguessin les fulles dels arbres del voltant.
En Tomeu i la Martona van parar en sec.
En Tilos els volia ajudar. Li havia sorprès la valentia que havia tingut
aquell noi parlant-li d’aquella manera. Era una criatura insignificant. Si
hagués volgut l’hagués aixafat amb els seus cascos en un tres i no res. I el
noi ho sabia. Malgrat aquesta desigualtat física havia gosat desafiar-lo i en
Tilos valorava molt els éssers valerosos, els que no tenien por d’un enèmic
molt més fort que ells, com era aquest cas.
- Acompanyeu-me – va dir en Tilos.
En Tomeu i la Martona es van mirar i sense dir-se res, van veure que era la
seva única opció.
Els centaures i els nostres amics, es van endinsar dins d’aquell bosc dens i
verd. Sortiren del camí i es ficaren entre els arbres i aquelles figures
grotesques que hi havia per tot el bosc.
En Tilos i els seus amics anaven a poc a poc perquè els poguessin seguir i
s’endinsaren en el bosc per un camí ple de vegetació que una persona que
no el coneixia, seria incapaç de trobar-lo.
En Tomeu i la Martona tenien por que la molsa que havia envaït els seus
cossos pogués tornar a fer-ho. Però pressentien que anant amb els
centaures aquest problema no tornaria a succeir.
Al cap d’una mitja hora i sense que ningú obrís la boca, van arribar a una
esplanada que semblava impossible que pogués existir en aquell bosc tan
dens.
En aquest lloc no hi havia molsa, tot el terra era recobert d’una gespa verda
i brillant, com la que havia fora del bosc, i al mig de l’esplanada es
contemplava una llosa rodona i enorme d’uns cinc metres de diàmetre.
Semblava la taula del rei Artús i els cavallers de la taula rodona.
30. 29
Per tot el voltant de l’esplanada i havien uns arbres plens d’un fruit vermell
i allargat, el qual, els centaures, anaven recollint i dipositant damunt
d’aquella enorme llosa.
En Tomeu i la Martona s’ho miraven tot amb una certa desconfiança,
malgrat que un sisè sentit els hi deia que els centaures els volien ajudar.
Quan els centaures van considerar que n’hi havia prou de recollir fruita, es
van ficar en rotllana al voltant d’aquella llosa.
- Apropeu-vos – va dir en Tilos fent un gest amb el seu braç dret.
En Tomeu i la Martona van obeir. No tenien més remei.
En Tilos va agafar un d’aquells fruits i els hi va oferir als nostres amics.
La Martona, morta de gana, el va acceptar ràpidament i sense pensar-s’ho
dos cops li va fer una mossegada, mentre en Tomeu s’ho mirava amb
desconfiança.
Era deliciós! Era la fruita més bona que havia tastat mai!
- Mengeu el que vulgueu, el fruit del mandrà no s’acaba mai – va
dir en Tilos amb un posat més amigable.
En Tomeu va agafar un d’aquells fruits i el mateix temps, la seva mare en
va agafar un altre.
Mentre en Tomeu feia una mossegada d’aquell fruit desconegut, va aixecar
la mirada i va observar que els arbres del mandrà tornaven a estar plens.
Presentaven el mateix aspecte de com estaven abans de ser recol·lectats. En
Tilos no els havia enganyat. El fruit del mandrà no s’acaba mai.
Semblaven una colla d’amics fent un pícnic. Els centaures i els nostres
amics s’estaven afartant de valent fins que no van poder més.
- Són deliciosos! – va dir en Tomeu amb la panxa ben plena.
- Deliciosos i nutritius – va contestar en Tilos – Es l’únic aliment
que mengem els centaures i ens proporciona tota l’energia que
necessitem.
Amb la panxa ben plena, semblava que a en Tilos li hagués canviat
l’expressió. Se li intuïa, fins i tot, un cert somriure.
- Us ajudarem – va dir en Tilos sense venir a compte – Farem que
arribeu a la muntanya del cíclop on està atrapat el mag Cremus,
però un cop estigueu allà, no us podrem ajudar més.
31. 30
Els nostres amics es van mirar amb un somriure. Una part del seu problema
s’havia solucionat.
Aleshores en Tilos els hi va explicar la seva història i la de tots els
centaures, mentre descansaven després d’un bon sopar.
Fa molts milers d’anys que aquests éssers meitat persona meitat cavall
habiten a Terra Verda i sempre han viscut amb una total harmonia amb
tots els altres habitants.
Tothom els hi tenia un gran respecte, en part pel seu posat poderós i
orgullós, en part per la justícia dels seus actes, amb els quals mai
s’aprofitaven de la seva corpulència.
Els centaures campaven per Terra Verda tranquil·lament i sense tenir
mai cap problema.
Però tot va canviar quan va aparèixer en escena el gegantí cíclop.
No se sap d’on va venir, però de seguida es va fer notar. Es va fer l’amo de
Terra Verda.
Feia el que volia, sense importar-li les seves conseqüències i totes les
criatures ho pagaven.
Com hem dit abans, destruïa a tot ésser que gosés desafiar-lo, fins i tot
simplement contradir-lo, i en aquest punt van sortir perdent greument els
centaures.
Ells no podien permetre aquest atropellament cap a totes les criatures i
menys cap a la seva raça. El seu orgull els impedia ser inferiors a qualsevol
criatura i obeir i complaure a un altre ésser que no fos el seu cap. Per
aquesta raó, els centaures, plantaren cara i desafiaren el cíclop. Les
conseqüències d’aquesta acció van ser nefastes: els centaures anaven sent
derrotats i morint a mans d’aquella criatura d’un sol ull.
L’únic que els salvava de ser totalment aniquil·lats era el bosc on estaven.
Era el refugi dels centaures i a la vegada un poderós aliat contra els seus
enemics. Cap criatura podia entrar i sortir d’aquell bosc sense el permís
dels centaures. Qui entrava al bosc amb males intencions, no en tornava a
sortir mai més.
En Tomeu i la Martona escoltaven atentament al cap dels centaures i van
entendre l’origen d’aquelles estranyes estàtues recobertes d’aquella molsa
que quasi bé, acaba amb la vida dels nostres amics. Aquelles estàtues no
eren estàtues, eren criatures que s’havien endinsat en aquell bosc, amb
malèvoles intencions cap als centaures. La molsa les havia recobert
totalment i s’havien quedat com petrificades per sempre més. La molsa era
l’àngel guardià dels centaures.
La lluita a mort entre el cíclop i els centaures va durar un parell d’anys,
temps suficient perquè els centaures patissin nombroses baixes. En aquests
dos anys s’adonaren que era inútil enfrontar-se a aquella criatura. Es
32. 31
donaren compte que el cíclop era invencible, fins i tot pels més poderosos
guerrers de Terra Verda.
Els centaures van convocar una reunió i per unanimitat decidiren quedar-
se dins del bosc i no sortir si no hi havia una absoluta necessitat.
Després va aparèixer el mag, un autèntic heroi pels centaures, ja que
gràcies a ell havien recobrat la llibertat de poder anar per Terra Verda
sense cap perill, degut al seu enfrontament amb el cíclop que va acabar
amb els dos atrapats per sempre més a la muntanya.
Els centaures havien provat d’alliberar-lo, però tots els seus intents
havien fracassat.
Havien tornat a comprendre que el cíclop era molt més poderós que tots
ells junts.
La impotència i la vergonya que tenien per no poder fer res per alliberar el
mag, va fer que els centaures continuessin amagats en aquell bosc sortint
molt poques vegades a l’exterior. Podien circular tranquil·lament per
Terra Verda sense por del cíclop, però aquella derrota els havia ferit
l’orgull i es van tancar per la seva pròpia voluntat, en el seu refugi.
En Tomeu i la Martona s’adonaren compte de l’abatiment del Tilos
recordant la seva derrota. Els nostres amics estaven convençuts que els
ajudarien en tot el que poguessin.
- Com ho podem fer per arribar a la muntanya si no para de
moure’s? – va preguntar-li en Tomeu al cap dels centaures.
En Tilos, sense dir res, es va aixecar i s’endinsà en el bosc. Després d’un
parell de minuts va aparèixer amb una fletxa a la seva mà dreta.
- Ho fareu cavalcant sobre les nostres espatlles i amb aquesta fletxa
– va dir el cap dels centaures
Els nostres amics van observar la fletxa que havia portat en Tilos sense
entendre el que es proposava.
- Aquesta fletxa farà que la muntanya s’aturi – va començar a
explicar en Tilos – La seva punta està impregnada de suc de
molsa d’aquest bosc. Per aquesta raó si és disparada contra
qualsevol ésser de Terra Verda, aquests quedarà petrificat i
adormit per sempre.
- I això com ens pot fer servei a nosaltres? – va preguntar en
Tomeu amb impaciència.
33. 32
En Tilos va somriure. Era la primera vegada que el veien somriure
obertament. Li començava a caure bé aquell mocós desvergonyit.
- Si aquesta fletxa la disparem contra la muntanya – va prosseguir
en Tilos com si no l’haguessin interromput – la muntanya també
es quedarà com petrificada i adormida, però els seus efectes no
seran per sempre, si no per uns minuts. Aleshores quan la fletxa
toqui en el seu blanc, haureu de donar-vos pressa en atrapar-la i
començar a pujar muntanya amunt. Un cop passin els efectes, la
muntanya seguirà movent-se amb vosaltres a sobre.
- I quan comenci a moure’s no perdrem l’equilibri? – va preguntar
la Martona – Si es així ens serà impossible alliberar en el mag
Cremus.
- No heu de patir per això – contestà en Tilos. El secret és estar-se
quiets els primers deu minuts, per acostumar-se al moviment.
Passat aquest temps veureu que no tindreu cap problema per
desplaçar-vos sense caure al terra. Serà com amb el moviment de
la terra. La terra està en constant moviment però estem tan
acostumats que ni el notem.
En Tomeu i la Martona feien que sí amb el cap, escoltant atentament tot el
que els hi deia en Tilos.
- Bé, és hora de descansar – va dir en Tilos aixecant-se del terra –
Demà serà un dia molt dur i vosaltres heu d’estar molt descansats,
per intentar aconseguir el vostre objectiu que és el que desitgem
tots.
Un dels centaures va aparèixer amb dues mantes fetes amb llana de
mirenda, una planta que creix a les zones del bosc on només toca unes
poques hores el sol, i els hi va donar en els nostres amics.
- Descansarem tots aquí mateix. Quan surti el sol serà l’hora de
partir – va dir en Tilos.
Sense dir res més, els nostres amics i els centaures es van estirar en
aquella gespa que els acaronava la pell com si fos de cotó i van fer servir
les mantes de mirenda per resguardar-se de la brisa nocturna.
Quan els primers rajos de sol es filtraren pel bosc dels centaures, en Tilos
va despertar a en Tomeu i la Martona.
34. 33
Menjaren uns quan d’aquells deliciosos fruits i s’encaminaren en direcció a
la muntanya.
En Tomeu es va pujar a la gropa d’en Tilos, un gran privilegi per al noi que
no es va donar compte d’aquell honor, i la Martona va pujar a la gropa
d’en Rinor
or
or
or, el centaure que va saludar en Tilos quan aquest va treure
aquella molsa de sobre dels nostres amics
El cap dels centaures va aixecar la seva mà esquerre i va cridar ben fort
“endavant!”,fent-la baixar, després del fort crit de partida.
Els centaures començaren a cavalcar amb una rapidesa insospitada per als
nostres amics. En Tomeu i la Martona van tancar ben fort els ulls i
s’agafaren com dues paparres de la cintura de les seves cavalcadures. No es
deixaren anar fins que en Tilos i tots els seus companys es van aturar a uns
cinc metres de la muntanya.
Ja havien arribat! Era increïble!
En Tilos va muntar el seu arc.
- Esteu preparats – va cridar en Tilos – Ens aproparem a la
muntanya i li dispararé la fletxa. Després us toca fer a vosaltres
la resta de la feina. Correu el més ràpid que pugueu i un cop allí
us desitgem que tingueu tota la sort del món. Us farà falta.
Els centaures van tornar a cavalcar en direcció a la muntanya que s’havia
tornat a allunyar d’ells i aquest cop els nostres amics conservaren els ulls
ben oberts, veient la velocitat vertiginosa en que s’apropaven.
Uns pocs metres separaven la muntanya d’en Tomeu, la Martona i els
centaures, quan en Tilos va tensar la corda del seu arc i va llençar la fletxa.
ZASSSSS!!!!!
ZASSSSS!!!!!
ZASSSSS!!!!!
ZASSSSS!!!!!
La fletxa va donar en el blanc. En aquell mateix moment els nostres amics
van observar atònits, com la muntanya s’aturava davant dels seus nassos.
- Ara! Correu! – va cridar en Tilos perquè en Tomeu i la Martona
es donessin pressa.
Mare i fill van baixar de la gropa de les seves muntures i van començar a
córrer amb totes les seves forces cap a la muntanya que en aquells
moments restava immòbil.
En un moment van arribar i van començar a pujar, amb l’esperança de que
si tot anava bé, el dia següent serien a casa.
35. 34
Quan portaven uns pocs metres recorreguts, en Tomeu i la Martona van
girar la vista cap on els havien deixat els centaures.
Encara estaven allí, observant-los amb atenció.
En Tomeu i la Martona els van saludar i els centaures els hi van tornar la
salutació, quan de sobte la muntanya es va tornar a moure.
Els centaures es van quedar palplantats observant com s’allunyava d’ells
aquella muntanya misteriosa.
36. 35
CAPÍTOL V: EL CÍCLOP
CAPÍTOL V: EL CÍCLOP
CAPÍTOL V: EL CÍCLOP
CAPÍTOL V: EL CÍCLOP
El moviment de la muntanya va fer que els nostres amics perdessin
l’equilibri i donessin amb el cul a terra.
Sense perdre els nervis van fer cas en Tilos i es van esperar asseguts uns
deu minuts, fins que els seus cossos es van acostumar a aquell moviment.
Es van aixecar i comprovaren que el centaure no els havia pres el pèl. La
muntanya semblava que tornés a estar aturada. Els seus cossos s’havien
aclimatat molt ràpid i no notaven cap desplaçament.
Era molt curiós. Si miraven l’horitzó, semblava que tota Terra Verda
estigués en constant moviment menys ells. Era el mateix efecte de quan vas
amb tren i mires per la finestra com va passant el paisatge. Sembla que
sigui aquest el que es mogui.
Després d’aquests moments d’adaptació, els nostres amics van tornar a
posar-se en camí, en busca de la guarida del cíclop que era on pensaven
trobar el mag Cremus.
La pujada no era molt forta i s’anava fent amb poca dificultat.
Aquella muntanya estava veritablement pelada, com es veia a la llunyania.
Tot eren rocs i pedres, i no es veia ni un bri d’herba. Per descomptat
d’arbres no n’hi havia ni un.
Portaven una hora pujant a un bon ritme, quan van fer al cim.
Des de d’alt es veia tota Terra Verda. Era un espectacle fabulós. Però no
es veia ni rastre del cíclop
cíclop
cíclop
cíclop.
- Què fem mare? – va preguntar en Tomeu una mica decebut per no
haver trobat encara aquell monstre d’un sol ull.
- Descansem una mica i després seguiren baixant per l’altre cantó –
va dir la Martona – No ha d’estar molt lluny.
37. 36
Era curiós, en Tomeu i la Martona semblaven ansiosos d’enfrontar-se al
cíclop, com si anessin a derrotar-lo fàcilment.
A més a més, no tenien cap pla per poder sortir amb vida d’aquella
aventura, però això semblava que no els preocupés. Si es posaven a pensar,
es donarien compte que no tenien cap possibilitat.
Mare i fill van tornar a reprendre la marxa, i no havien recorregut ni un
quilòmetre, quan van sentir un soroll.
Aquell soroll semblava que venia d’una enorme cova, situada a mà dreta
per on estaven baixant, i que semblava introduir-se a les entranyes de la
muntanya.
En Tomeu i la Martona es van apropar, sentint cada vegada més fort el
soroll. Semblava el ronc d’una bèstia enorme.
Un cop a la boca de la cova, el soroll era enorme. Sens dubte venia d’allà
dins.
En aquells moments els nostres amics es van adonar que s’enfrontaven a un
enemic poderós. Un enemic que els podia destruir en un tres i no res.
- Mare, tinc por – va dir en Tomeu acostant-se cap el cos de la seva
mare.
- Jo també fill meu, però es l’única manera que tenim de poder
sortir d’aquest malson.
- No ho sabem mare – digué en Tomeu buscant una excusa per no
entrar a la cova – I si l’Sponsi i els centaures ens han enganyat?
I si l’únic que busquen es alguna criatura que els hi faci la feina
de derrotar el seu enemic, sense cap perill per a ells?
La Martona va mirar-se el seu fill. L’estava fent dubtar. Els arguments
d’en Tomeu podien ser certs. Malgrat tot, només hi havia una manera de
saber-ho: enfrontant-se amb el cíclop i derrotant-lo.
- Tomeu, no et puc assegurar que no ens hagin enganyat, però es
l’única esperança que tenim. Ho hem d’intentar al menys.
En Tomeu no va contestar i va abaixar el cap. La seva mare tenia raó.
Sense fer gens de soroll, en Tomeu i la Martona van començar a introduir-
se en aquell cau que devia ser la guarida del cíclop.
La cova era enorme. Dintre seu podia ben bé cabre un ésser gegantí de les
seves característiques. Després d’uns quants metres que es van fer eterns,
en Tomeu i la Martona el van veure.
38. 37
Estava adormit i el van poder observar amb deteniment, gràcies a un forat
que hi havia en el sostre que filtrava suficient llum per veure’l amb
condicions. Era un ésser colossal.
Devia tenir uns vint-i-cinc metres d’alçada i a les seves mans hi podrien
cabre una persona sense cap problema. Tot el cos estava recobert de pèl.
Un pèl negre com la nit i només portava uns parracs bruts i trencats que li
tapava els seus òrgans genitals. Però el més monstruós de tot era aquell ull
que en aquells moments estava tancat. Sentir-te observat per aquell ull
devia ser una de les coses més esgarrifoses del món.
En Tomeu i la Martona estaven realment espantats. No tenien ni idea de
com derrotar a aquella criatura. Si havien fracassat els centaures, com
se’ls hi acudia que ells podrien derrotar-lo, es preguntaven.
De sobte en Tomeu va sentir un soroll.
TXIIST!! TXISST!!
TXIIST!! TXISST!!
TXIIST!! TXISST!!
TXIIST!! TXISST!!
Aquell soroll molt fluixet provenia de darrere del cíclop.
Els nostres amics van començar a rodejar el gegant, amb molt de compte en
no despertar-lo, per descobrir l’origen d’aquell so.
Tot just al costat de l’espatlla dreta del cíclop, el van trobar.
El soroll el feia una persona que semblava molt vella. Duia uns cabells i
unes barbes blanques que li arribaven als peus. Anava pràcticament
despullat i l’únic que li tapava les vergonyes, era un tros de drap semblant
al que portava el cíclop.
En Tomeu i la Martona es van apropar.
- Sou en Tomeu i la Martona, oi? – va dir el vellet molt fluixet,
deixant estupefactes als nostres amics.
- Com és que ens coneixes? – va dir en Tomeu alçant massa la veu.
La veu d’en Tomeu va fer que el cíclop canvies de postura i s’estirés panxa
amunt, tan llarg com era.
- No aixequis tant la veu, noi. Despertaràs a la bella dorment i
s’haurà acabat l’última esperança que tinc de sortir d’aquí – digué
el vell enganxant-se a les barres de fusta de la seva garjola.
- Vostè és el mag Cremus? És la persona que ens ajudarà a sortir
d’aquest malson? – digué la Martona esperant que la resposta fos
afirmativa.
- Sí, sóc el mag Cremus i si aconseguiu alliberar-me, us prometo
que faré que torneu a casa vostra.
39. 38
- I com és que ens coneix? – va tornar a preguntar en Tomeu tot
intrigat.
- Us conec perquè he estat jo qui us ha fet venir. Fa unes setmanes
que somio amb vosaltres i sé que sou els únics que em podeu
ajudar. Sé que veniu d’una altra dimensió, d’un lloc que es diu
Barcelona i per poder-vos portar fins aquí, vaig haver de fer
aparèixer aquella llum que us va transportar a la meva dimensió.
El meu pla ha donat resultat.
- Espera un moment! – va interrompre la Martona una mica
alterada – ens estàs dient que tu ets el responsable de que estem
atrapats en aquest país o dimensió, tant se val, i que a sobre, hem
de salvar-te d’aquesta bèstia perquè ens tornis cap a casa?
- Era la meva única sortida. Porto molts anys tancat en aquesta
gàbia, sense tenir cap esperança de sortir, fins que us vaig veure
en aquell somni. Vaig saber que m’ajudaríeu a escapar d’aquest
malson.
- I per un somni, saps que nosaltres serem els teus herois? – va dir
en Tomeu tot indignat – Doncs podries haver somiat amb uns
altres desgraciats més preparats que nosaltres i haver-nos deixat
en pau a Barcelona.
En Cremus va veure que els ànims s’estaven escalfant i va tractar
d’explicar més bé el que havia fet que els portés fins allí.
- Sobretot baixeu més la veu, si aquesta bèstia es desperta estarem
perduts i, ni vosaltres ni jo, podrem sortir vius d’aquí.
Aleshores el mag Cremus els hi va explicar que amb els seus somnis podia
conèixer el futur. Feia molt anys que no somiava en res i això l’entristia i
deprimia de mala manera. Si no somiava volia dir que el seu futur era buit.
Volia dir que el seu futur sempre seria com el present. Viure tancat per
sempre més a la gàbia d’urfesà construïda pel ciclop.
Allà dins no tenia cap poder i escapar-se pels seus propis mitjans, era
impossible. Depenia de terceres persones que l’ajudessin.
Però fa un parell de setmanes la seva sort va canviar. Aquella nit va dormir
molt profundament. Tan profundament que va tenir un somni. En aquell
somni hi sortien en Tomeu i la Martona passejant amb el mag Cremus per
Terra Verda. No hi havia ni rastre del cíclop, ni de la muntanya.
Només sortien ells tres alegres i somrients.
El mag va entendre a la perfecció el significat d’aquell somni. En Tomeu i
la Martona eren la seva salvació. Ells serien els encarregats d’alliberar-lo.
40. 39
Només hi havia el problema, com si l’alliberació fos la cosa més senzilla
del món, de com es podia posar en contacte amb els nostres amics i fer-los
portar fins a Terra Verda. Un cop a Terra Verda sabia que els seus
habitants farien l’impossible per ajudar-los a alliberar-lo.
Va pensar i pensar. En aquella gàbia d’urfesà els seus poders eren nuls.
Els seus encanteris no tenien cap efecte. Però, i si els seus encanteris
anaven dirigits cap una altre dimensió? Potser la gàbia d’urfesà només
impedia que tinguessin efecte, si aquests estaven dirigits a Terra Verda?
Al mag Cremus, el cor se li va omplir d’esperança i va començar a rumiar
com podria portar a en Tomeu i la Martona fins a Terra Verda.
De sobte se li va ocórrer la manera. Els hi enviaria una porta dimensional,
aquella llum amb un forat que es va empassar els nostres amics.
En el somni del mag, la Martona mencionava la ciutat de Barcelona, com
a lloc on vivien, així que ja sabia on havia d’enviar aquella porta
dimensional. Ara només havia de concentrar-se molt, aquest encanteri
necessitava d’una gran concentració, i que aquesta porta arribés a obrir-se
davant dels nostres amics. Havia de saber on estaven exactament en Tomeu
i la Martona. Era l’única esperança per sortir d’aquella garjola.
El mag Cremus es fregava les temples intentant poder veure on estaven en
aquell moment els nostres amics i després d’uns minuts de concentració,
els va veure. Estaven passejant per les Rambles. Cap allí enviaria la porta
dimensional.
De seguida va veure que el seu pla funcionava. L’encanteri era possible
fora de Terra Verda, així que es va concentrar d’allò més i al cap d’una
estona la porta va ser oberta.
La resta de la història ja la coneixem.
- Bé, hi ara com ho fem per poder treure’t d’aquí dins? – preguntà
en Tomeu que se li estava acabant la paciència.
- En aquella roca – el mag Cremus la va assenyalar amb el seu dit
índex – està la clau de la gàbia d’urfesà. El pla és molt senzill,
agafeu la clau, obriu la gàbia i tots tres sortim cames ajudeu-me
sense despertar el cíclop. Un cop estem fora de la muntanya
estarem salvats. El cíclop no hi pot sortir.
- Facilíssim – digué en Tomeu irònicament.
La Martona es va proposar com a voluntària per anar a buscar la clau, sense
fer més preguntes. Sabia que quan més temps estiguessin al costat del
cíclop, més gran seria el perill de que es despertés. No hi havia temps per
perdre.
41. 40
Ni en Tomeu, ni el mag es van oposar en que fos la Martona qui anés a
buscar aquella maleïda clau, així que va començar a escalar la roca, amb
molt de compte per no despertar la bèstia.
El temps es feia interminable. Pujava molt a poc a poc, per no fer cap soroll
i semblava que la no arribaria mai al seu objectiu.
Devien haver passat uns quinze minuts, quan la Martona va aconseguir-ho:
la clau estava a les seves mans.
En Tomeu se la mirava amb una cara de satisfacció immensa. La seva mare
era la millor.
Ara tocava baixar amb molt de compte i obrir la porta. La baixada sempre
es més complicada que la pujada, ja que tens més riscos de relliscar. La
Martona va iniciar el seu descens amb molta cautela i assegurant-se a cada
moviment de no relliscar. Ho estava fent molt bé. Però quan estava a la
meitat del recorregut, el peu dret li va patinar i unes quantes pedres van
anar a parar a la cara del cíclop. Tots tres es van quedar glaçats.
El gegant es va despertar i va descobrir davant del seu ull enorme, a la
Martona penjada d’una roca. Va allargar la mà i la va agafar.
- Deixa anar la meva mare! – va cridar en Tomeu ple de ràbia,
mentre el mag Cremus s’ho mirava tot amb un cert aire de
resignació.
El cíclop se’l va mirar. Fins ara no l’havia vist.
- D’on sortiu vosaltres? – va preguntar el cíclop amb cara
d’adormit.
- Deixa anar la meva mare! – va tornar a repetir en Tomeu com a
única resposta.
La Martona estava aterrida i no sabia què fer. Era impossible escapar
d’aquella manota.
El cíclop es mirava a en Tomeu amb una certa admiració. Com podia tenir
tan valor aquell ésser que era insignificant al seu costat?
- Ah, ah, ah, ah, ah!
Ah, ah, ah, ah, ah!
Ah, ah, ah, ah, ah!
Ah, ah, ah, ah, ah! – va riure el colós – I què penses fer per
alliberar a la teva mare sense que li esclafi tots els ossos?
En Tomeu no ho sabia. Mirava al seu voltant, per si trobava algun objecte
que li fos d’utilitat per lluitar contra el cíclop. Se’n recordava d’una
pel·lícula molt antiga que havia vist, en la que l’heroi derrotava a un ésser
com aquell, clavant-li una estaca a l’únic ull que tenia. Però no n’hi havia
cap d’estaca.
42. 41
El cíclop estava assegut en terra i es mirava en Tomeu amb curiositat.
Volia saber fins on estava disposat a arribar el noi, per salvar la seva mare.
En Tomeu no parava de buscar i observar pel seu voltant com si fos un gos
que busca un os, quan al cíclop se li va ocórrer tancar una mica la mà amb
la qual tenia agafada la Martona, per veure què feia el noi.
- Aaaaahhhh!!! – va xisclar fortament la Martona.
En Tomeu no ho podia suportar més. Aquella bèstia estava a punt
d’esclafar la seva mare.
Sense pensar-s’ho dos cops va començar a córrer en direcció al gegant, es
va ficar sota dels seus parracs pudents i amb totes les seves forces li va
pessigar els testicles.
- Aaaaahhhh!!! – ara el que xisclava de dolor era en cíclop.
En Tomeu no afluixava i el gegant no podia suportar el dolor. Si apropava
la mà, que no tenia ocupada subjectant a la Martona, cap on era en Tomeu,
el noi li pressionava encara més fort, fins que la retirava.
- Deixa’m els testicles! – cridava el cíclop.
- Si deixes a la meva mare! – cridava en Tomeu.
El cíclop no podia suportar aquell dolor, així que va apropar al terra, la mà
en què tenia subjectada a la Martona i la va obrir.
Sense perdre ni un segon, la Martona va córrer cap a la gàbia i la va obrir a
la primera, amb la clau que encara duia a la seva mà.
El mag estava alliberat, ara només faltava sortir de la muntanya amb vida.
- Corre Tomeu! Marxem! – va xisclar la Martona.
En Tomeu va deixar anar els testicles del cíclop i es va afegir a la ràpida
cursa que feien el mag i la Martona.
El mag Cremus va girar un moment el cap i va veure que el colós s’estava
ficant de peus amb cara d’haver patit un dolor insuportable.
La por els feia anar molt ràpid. El camí per dintre de la cova que a en
Tomeu i la Martona se’ls hi havia fet interminable, el van fer en un tres i no
res.
Un cop a fora, la llum del sol els va encegar. L’enlluernament va molestar
molt més el cíclop que en els nostres amics, els quals no van parar de
córrer.
43. 42
El gegant per protegir-se de la forta claror, es va parar un moment per
tapar-se l’ull. Aquest fet el va aprofitar el mag, en Tomeu i la Martona, per
agafar-li una mica més d’avantatge.
Entre la llum del sol que li molestava i el dolor dels testicles que encara li
durava, el cíclop estava totalment fora de sí.
Anava corrent amb la vista fixada en els seus objectius i no mirava gaire
per on trepitjava. El que desitjava amb tot el seu cor, era agafar-los a tots
tres i esclafa’ls-hi els ossos per que morissin lentament i dolorosament.
El monstre estava allargant el braç per agafar el mag Cremus que anava
l’últim, quan una roca es va interposar en el seu camí.
El seu peu esquerre va ensopegar i va caure tan llarg com era.
La sort s’havia al·liat amb els nostres amics. Era la seva oportunitat. Era el
moment d’apretar les dents i córrer el més ràpid possible.
En Tomeu, la Martona i el mag Cremus així ho van fer. Mentre el cíclop
tractava d’aixecar-se, no amb poca dificultat, després de la seva aparatosa
caiguda, tots tres van enfilar muntanya avall, amb una velocitat de record.
Amb uns deu minuts farien tot el camí fins a l’esplanada que abans havien
fet amb gairebé una hora.
El colós va aconseguir aixecar-se, però ja era massa tard. Tots tres eren
massa lluny d’ell, a punt de trepitjar la gespa que els rebia com a
guanyadors. L’únic perill era ensopegar amb una pedra, com li havia passat
al cíclop, i caure a terra.
Però res d’això va passar. Els tres herois ho havien aconseguit. Estaven
sans i estalvis en aquella catifa de gespa que hi havia a tota Terra Verda,
mentre sentien i veien el gegant, fent uns crits esgarrifosos mentre la
muntanya s’allunyava d’ells.
Tots tres estaven rebentats. Entre el cansament i l’aclimatació per
contrarestar el moviment de la muntanya, els nostres amics van estar una
bona estona estirats en terra sense dir-se res, ni expressar la seva alegria.
- Ho hem aconseguit! Visca! – va cridar en Tomeu, al cap d’una
estona, fent un salt i posant-se de peus com si hagués recarregat
les bateries.
La Martona i el mag Cremus es van aixecar sense dir res, però amb uns
somriures d’orella a orella.
44. 43
CAPÍTOL VI: El RETORN
CAPÍTOL VI: El RETORN
CAPÍTOL VI: El RETORN
CAPÍTOL VI: El RETORN
- Gràcies. Us estic molt agraït de tot cor – digué el mag Cremus
En Tomeu i la Martona se’l miraven amb cara de satisfacció. Havien
aconseguit una proesa inimaginable. Havien derrotat a un ésser gegantí, el
qual podia aixafar-los amb una sola mà.
- Bé, estic amb deute amb vosaltres i m’imagino com voldreu que
us recompensi – digué el mag.
- Abans de marxar voldria fer-li una pregunta – va dir en Tomeu
canviant de tema, com si no tingués cap pressa per tornar a casa.
- Digues noi.
- Com és que després de ser alliberat de la gàbia d’urfesà, no ha
fet cap encanteri per fer-nos anar més de pressa o marxar volant i
així no haguéssim tingut cap perill de que el cíclop ens agafés?
El mag Cremus va somriure i la Martona se’l va quedar mirant esperant la
resposta. Aquella pregunta tenia força interès.
- Per por, fill meu – contestà el mag Cremus – Tenia tanta por que
el meu cap només pensava en córrer més ràpid per poder escapar.
No podia concentrar-me en cap encanteri i no em fa vergonya
reconeixeu-ho, per primer cop a la meva llarga vida, la por m’ha
descentrat totalment.
En Tomeu i la Martona van quedar-se muts. No s’esperaven una resposta
com aquesta. Malgrat sembli una contradicció, el mag Cremus els havia
demostrat un gran valor reconeixent la seva por.
45. 44
- M’heu donat una gran lliçó. A mi i a tots els habitants de Terra
Verda que, sens dubte, s’assabentaran de la vostra proesa –
prosseguí el mag Cremus – Ens heu demostrat que qualsevol
ésser, per molt insignificant i dèbil que sigui, amb coratge i
determinació, pot aconseguir el que es proposi. Vosaltres dos heu
aconseguit el que cap habitant de Terra Verda, en aparença
molt més poderosos que vosaltres, havia aconseguit, i és un orgull
per a mi oferir-vos la meva amistat per sempre més. Mai oblidaré
el que heu fet.
Els nostres amics se sentien una mica aclaparats per aquestes últimes
paraules i no sabien què dir.
- Bé, no n’hi per tant – va dir en Tomeu fent-se una mica el xulo.
La Martona va somriure pel que havia dit el seu fill i va parlar per primer
cop des que estaven sans i estalvis.
- Nosaltres també ens sentim molt honrats de la seva amistat i, amb
risc de semblar una maleducada, li voldria demanar si ens podria
enviar ara mateix cap a casa.
El mag Cremus no podia negar-los res. Es sentia en deute amb aquella
dona i aquell nen, i sabia que no podria tornar-los el favor, ni fent el que
tant desitjaven.
- La meva intenció – va prosseguir el mag – era fer una gran festa i
demanar-vos que us quedéssiu amb nosaltres, però entenc que
esteu desitjant tornar a casa, sense perdre més temps.
- Sí que la meva gata i el meu ordinador ens estant esperant – va
deixar anar en Tomeu.
Tots tres van començar a riure, després dels importants arguments que va
mencionar en Tomeu, per a la seva marxa immediata.
- Doncs som-hi – digué el mag Cremus un cop asserenat.
En Cremus va aixecar el cap i les mans cap aquell cel lluminós i amb una
gran concentració va començar a fer l’encanteri per tornar en Tomeu i la
Martona a casa.
46. 45
Al cap d’uns minuts la llum va aparèixer davant mateix del mag i dels
nostres amics.
Era igual que la que havien vist a les Rambles de Barcelona, groga i
intensa, encegava si la miraves directament.
- Aquí la teniu. La porta que us durà a casa vostra – va dir en
Cremus assenyalant la llum.
En Tomeu i la Martona se la miraven i feien que sí amb el cap. Semblava
que els hi fes por tornar a passar per l’experiència del viatge dimensional.
- Podeu anar tranquils. A través del forat de la llum, anireu a parar
al mateix lloc d'on veníeu – va dir el mag Cremus convidant els
seus nous amics a partir.
En Tomeu i la Martona es van mirar i van assentir amb el cap.
- Abans de marxar li voldria donar les gràcies per tornar-nos a casa
– va dir la Martona.
- No és necessari. Jo he estat el que us he posat en aquest perillós
embolic i l’únic que faig es tornar-vos a portar al lloc on hereu
abans del vostre viatge dimensional. És el mínim que puc fer.
En Tomeu va córrer cap el mag Cremus i el va abraçar. Li estava agafant
estima a aquell vellet.
La Martona li va allargar la mà i es van acomiadar.
- Estem contents d’haver-lo pogut ajudar, però ara em de marxar –
va dir la Martona a qui també li queia bé el mag.
- Espereu un moment – va dir en Cremus.
El mag es va ficar una mà a la butxaca i va treure una bossa molt petita
tancada amb un cordill que li va donar en el Tomeu.
- Si algun cop voleu tornar, sereu benvinguts. Tots els habitants de
Terra Verda us rebrem amb els braços oberts. Bé, tots no, el
cíclop no crec que es posi gaire content – va dir el mag
irònicament – L’únic que heu de fer és deslligar la corda i obrir
aquesta bossa, serà el senyal de que voleu fer-nos una visita. Jo
em donaré compte en el mateix moment de que l’obriu i en un
47. 46
moment us enviaré aquesta llum que us durà un altre cop a Terra
Verda, on us estaré esperant.
- Gràcies però no se si... – va dir en Tomeu mirant-se la bossa
màgica que li havia donat el mag.
- Sé que la vostra intenció és la de no tornar mai més. Però d’aquí
un temps, potser canvieu d’opinió.
En Tomeu i la Martona no sabien què dir.
- Bé, no us entretinc més – va dir el mag – aneu cap el forat de la
llum. No cal que us expliqui res més, ja sabeu com funciona.
En Tomeu i la Martona li van dir adéu amb la mà i van mirar pel forat tal
com havien fet a les Rambles de Barcelona.
ZOOOOOOOOOOM
El llum se’ls va empassar.
Els nostres amics van començar a donar voltes i a caure amb una velocitat
de vertigen, fins a pocs metres abans d’arribar a tocar al terra. Eren les
mateixes sensacions de la primera vegada.
Un cop acabat el viatge, es van adonar que eren el mateix lloc de les
Rambles on havia començat tot.
La gent continuava petrificada, com abans de començar la seva aventura i
per un moment, en Tomeu i la Martona, van tenir els seus dubtes que tot
tornés a la normalitat. Però en el instant que la llum va desaparèixer, tot va
tornar a funcionar. El paisatge va tornar a cobrar vida.
- Estem a casa! – cridà en Tomeu.
- Sí fill meu! Visca!
La gent els mirava amb cara estranya en veure’ls en aquest estat d’eufòria,
abraçats i cridant com bojos. Ni es podien imaginar per tot el que havien
passat. No entenien res.
Potser era una altre espectacle de les Rambles, pensaven.
