2. Els samaritans eren un poble menyspreat a l'època de Jesús, qui tria posar-los com a exemple
de compassió per mostrar que l'important és fer el bé sense importar qui sigui l'autor o el
beneficiari. Contraposa la conducta exemplar del samarità a la del sacerdot i el ric, figures ben
considerades pels jueus, en una línia similar a la de la paràbola del fariseu i el publicà , entre
d'altres.
La paràbola apareix precedida per una pregunta sobre qui és el proïsme a qui s'ha d'ajudar, i la
resposta narrativa de Jesús fa entendre que els altres són tots, qualsevol persona, en paral·lel
amb els ensenyaments de l'Antic Testament (Levític i Deuterenomi) que insten a estimar el
proïsme, seguint l'anomenada regla d'or ètica.
A partir d'aquesta paràbola, l'expressió bon samarità ha passat a significar "persona que ajuda
els necessitats" i per això apareix al nom de nombroses organitzacions benèfiques. Igualment és
un tema abastament il·lustrat a l'art modern.

3. Pel que acabem de sentir al relat de Joan, sembla que el món de les
influències ha existit sempre. Jo crec que aquesta és una reacció normal
entre les persones i, per tant, no cal que hi donem més importància. Si que
hem d’anar alerta quan les influències poden fer-nos bé a nosaltres, a costa
que uns altres en surtin perjudicats.
Però no és aquest el cas. Sant Joan ens ha narrat una cosa molt humana,
que acostuma passar sovint avui dia: uns grecs, amics de Felip, han pujat a
Jerusalem amb motiu de la Pasqua i li demanen que els presenti Jesús.
Aquell personatge de l’actualitatat, de qui tothom parlava llavors. Vaja: la
figura o l’estrella del moment que diríem avui!