Cogita

1. Cogita finem
De sobte, un estrany sentiment.
Es va deturar, per tal de contemplar, amb detall, el cel. El mateix cel, que, sucumbit pel dolor, li va
negar, absent, la immortal presència als seus companys, l’ànima dels quals fou guiada per
l’ombrívol àngel esparracat [la mort] a les portes, que Cèrber custodia amb recel. Immòbil i trèmul,
inhalà amb gèlid i gris pesar, l’aire nuu, i, tot seguit, escapà dels seus interiors, un crit, fugitiu. Crit,
fugitiu, que, suspès, no va perir, i el ressò del qual va tornar a néixer, provocant que el lamentable
home es tornés en un cos perfecte, envejat fins i tot pels mateixos núvols.
Una memòria burleta, de sobte, va fregar-li el cor, com si d’una bala es tractés, ferint-li d’aquesta
manera, de gravetat, perquè va recordar l’horror de la guerra. «La guerra és allò que diem i callem
en pau», o això era el que solia dir, una i altra, i altra, i altra vegada, l’ancià de la vila, on les
llambordes no passaven fred, perquè, a l’hivern, els cossos, tan malalts com inerts, les cobrien,
esperant a ser tapats i consumits per la calç viva. Pel jove, d’altra banda, la guerra era allò que,
constantment, els exigia suor, sang i semen, a canvi de rancúnia, odi i oblit, en la més insignificant
de les situacions.
Plorava i plorava, perquè els dies de felicitat despreocupada i innocents van acabar. Sí, plorava i
plorava, perquè estava buit d’esperances, i havia nascut en ell, una fòbia cap a la vida, després de
veure que mai no tornaria a tenir somnis, passions..., utòpics, que mai no fossin frustrats.
Mentre meditava miserablement i funestament, va sentir un malestar persistents, fins al punt de
descobrir, novament, que l’ànima estava trista, i era incapaç d’acceptar el seu destí, ja que Vida,
buida de sentiments, va condemnar el seu cos, un cos desnodrit, un cos que pesa menys de
cinquanta quilograms, un cos que, si veia el seu reflex, recordava, inevitablement, que el seu
interior estava regnat per pugnes, nodrides per desgraciats rius crepusculars, podrits per dins.
Desesperació.
Altre crit.
En un intent d’acabar amb el dolor, l’angoixa, la desesperació, les pors..., torna en si mateix, i
col·loca la vista en el dur, petri, cruel i inclement sòl, mentre que els crits dels cans impregnen la

2. Cogita finem
tarda trista, la memòria, per la seva banda, revifa, i la temuda i odiada Vida passa com l’ombra d’un
lleuger ocell.
Cansar de només menjar, beure i dormir lluny de la maror, cluca els ulls. «Seré de suro», pensa.
«Seré de suro», diu. «Seré de suro!», exclama. «Seré de suro», ho concep en el seu esperit, que vol
negar les obvietats de la seva vida i pensament.
Esclata el sol: el cel, trist per la pèrdua d’aquell [el sol], que demà ressuscitarà, com jesús, porta el
dol, i la lluna, solemne, il·lumina la brúixola estel·lar usada per navegants i viatgers errants, per
animals i homes cansats.
Deixa de rumiar, tot i que no oblida que l’astre rei, demà, tornarà a néixer, i l’animarà, burleta, a
iniciar un altre dia buit, hostil i avorrit, exasperat i sense ganes.
Ara, tot és obscur, i els ulls no troben res més que eterna tenebra, en el voltant solitari.