Seguretat contra incendis en els llocs de treball. Fonaments i mesures preventives.

1. Seguretat contra
incendis
Full monogràfic 8
Seguretat
Abril 2011
Autors
Jordi Boné Castellet,
Enginyer tècnic industrial
Centre de Seguretat
i Salut Laboral de Barcelona
En tots els àmbits de la societat, els
incendis provoquen importants pèrdues,
tant de vides humanes com de danys en
edificis, instal·lacions, boscos i béns en
general.
L’ús generalitzat de materials combustibles
per a usos industrials i domèstics fa que el
risc d’incendi sigui considerable i, si
l’incendi es produeix en concentracions
urbanes o industrials, pot donar lloc a
situacions catastròfiques.
Les actuacions dirigides a evitar l’inici de
l’incendi es consideren tècniques de
prevenció d’incendis. Les dirigides a reduir
els seus efectes, com ara la detecció,
extinció i evacuació, es consideren
tècniques de protecció contra incendis, que
poden ser actives o passives.
Definició
Un incendi és un foc que està fora de control
i que, per tant, pot ser extremadament perillós
per a la seguretat de les persones, dels béns
materials i de l’entorn.
Àmbit d’aplicació
Les mesures de seguretat contra incendis s’han
d’aplicar a tots els llocs de treball on es puguin
donar les condicions perquè s’iniciï un incendi.
Aquestes condicions són: l’existència de com-
bustible, comburent, energia d’activació i que
es produeixi una reacció en cadena entre
aquests tres elements.
Fonament del foc
Perquè un foc s’iniciï i tingui continuïtat cal la
concurrència de quatre factors, que conformen
l’anomenat tetraedre del foc:
1. Combustible: Qualsevol substància suscepti-
ble d’emetre gasos o vapors que, sota unes
condicions determinades, es combinen de
manera ràpida i exotèrmica amb el
comburent.
2. Comburent: barreja de gasos en la qual
l’oxigen està en proporció suficient perquè es
pugui produir la combustió. La principal font
d’oxigen és l’aire, si bé determinats
productes també el poden alliberar en
absència d’aire. Igualment, la combustió
també es pot produir en atmosferes de
determinats gasos sense oxigen.

2. 2 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
3. Energia d’activació: és l’energia mínima
necessària per iniciar la reacció i depèn del
combustible i de les condicions en què
aquest es manipula. Aquesta energia la
proporciona el focus d’ignició i, segons la
seva naturalesa, pot ser:
a) Tèrmica: espurnes, superfícies calentes,
soldadura.
b) Elèctrica: curtcircuits, arcs elèctrics,
electricitat estàtica.
c) Mecànica: fregaments, espurnes per fricció.
d) Química: reaccions exotèrmiques,
substàncies autooxidants i reactives.
4. Reacció en cadena: procés on els radicals
lliures que es generen possibiliten la
propagació de l’incendi en presència d’una
barreja adient de combustible i comburent,
quan l’energia d’activació és suficient.
Mecànica del foc
El foc és una reacció química de combustió en
la qual un element combustible es combina
amb un de comburent. Aquesta reacció es
produeix en fase gas/vapor i és per aquest
motiu que la major part dels materials combus-
tibles necessiten ser escalfats fins que, per
destil·lació (en el cas de combustibles sòlids) o
per evaporació (en el cas de combustibles
líquids), alliberen vapors susceptibles
d’inflamar-se, habitualment en presència
d’oxigen.
Perillositat
La perillositat d’un combustible en relació amb
la seva possible ignició depèn de diferents
factors:
————— Límits d’inflamabilitat: la combustió requereix
una barreja de combustible i comburent en la
proporció adient. Així, quan parlem del límit
inferior d’inflamabilitat (LII) i del límit superior
d’inflamabilitat (LSI) ens referim a la
concentració de vapors de combustible
combinats amb comburent per sota i per sobre
de la qual, respectivament, no es pot produir la
combustió. A la concentració compresa entre el
LII i el LSI se l’anomena rang d’inflamabilitat.
————— Temperatura de vaporització: és la temperatu-
ra a la qual el combustible inicia l’emissió de
vapors.
————— Temperatura d’inflamació: és la temperatura
mínima a la qual el combustible emet suficients
vapors que, barrejats amb el comburent,
s’inflamen quan s’hi acosta un focus d’ignició.
Si aquest focus s’enretira, la combustió s’atura.
————— Temperatura d’ignició o combustió: és la
temperatura a la qual la velocitat de generació
de vapors per part del combustible és tal que,
un cop iniciada la combustió, aquesta es manté
per si mateixa sense necessitat d’un focus
d’ignició.
————— Temperatura d’autoinflamació: és la tempera-
tura mínima a la qual una substància combusti-
ble, en presència d’un comburent, pot produir
la seva combustió espontània en absència
d’una energia d’activació externa.
Tipus de focs
Tipus A: foc de materials sòlids, generalment
de naturalesa orgànica, la combustió dels quals
es produeix normalment amb formació de
brases.
Tipus B:::::foc de líquids o sòlids liquables.
Tipus C:::::foc de gasos.
Tipus D:::::foc de metalls.
CombustibleCombustible
Comburent.Comburent.EnergiaEnergia
dd’’activaciactivacióó
ReacciReaccióó en cadenaen cadena
CombustibleCombustible
Comburent.Comburent.EnergiaEnergia
dd’’activaciactivacióó
ReacciReaccióó en cadenaen cadena
FlamaFlama
Vapor / Gas
Comburent
CombustibleCombustible
gasgasóóss
CombustibleCombustible
sòlid o lsòlid o lííquidquid
Energia activaciEnergia activacióó
Focus igniciFocus ignicióó
Calor de laCalor de la
flamaflama
FlamaFlama
Vapor / Gas
Comburent
CombustibleCombustible
gasgasóóss
CombustibleCombustible
sòlid o lsòlid o lííquidquid
Energia activaciEnergia activacióó
Focus igniciFocus ignicióó
Calor de laCalor de la
flamaflama

3. 3 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
Transmissió de la calor
Tot foc genera calor, que pot produir danys a
les persones i als béns materials. Aquesta calor
es transmet d’alguna d’aquestes tres formes:
—CONDUCCIÓ: és la transferència de calor per
contacte directe entre dos cossos que es
troben a temperatures diferents.
—CONVECCIÓ: és la transferència de calor a
través del moviment de l’aire.
—RADIACIÓ: és la transferència de calor
produïda per l’emissió d’ones
electromagnètiques que es desplacen a través
de l’espai o dels materials.
Prevenció d’incendis
1. Actuació sobre el combustible: consisteix
a eliminar-lo o evitar-ne la formació de barreges
inflamables.
2. Actuació sobre el comburent: consisteix a
substituir-lo o separar-lo de l’element combus-
tible.
3. Actuació sobre l’energia d’activació:
consisteix a incidir sobre els focus d’ignició
susceptibles d’inflamar la barreja combustible/
comburent.
4. Actuació sobre la reacció en cadena:
consisteix a impedir la progressió de l’incendi
incorporant al combustible compostos que
inhibeixin la reacció de combustió.
Protecció contra incendis
Mecanismes d’extinció
Perquè un foc s’iniciï i es mantingui cal la
coexistència en espai i temps dels quatre
factors del tetraedre del foc:
— Combustible
— Comburent
— Energia d’activació / focus d’ignició
— Reacció en cadena
Si s’elimina o es disminueix la intensitat d’un
d’aquests factors el foc s’extingeix. Així, en
funció del factor sobre el qual s’actua podem
parlar dels quatre mecanismes d’extinció
següents:
Desalimentació
Consisteix a eliminar o reduir l’element com-
bustible, ja sigui tallant o diluint el flux a la zona
de foc, en el cas de gasos o líquids,
o bé enretirant el combustible de la proximitat
de la zona de foc, en el cas de sòlids.
Sufocació
Aquest mecanisme actua sobre el comburent,
habitualment oxigen, del qual se’n requereix
gran quantitat en un incendi. L’aportació
d’oxigen al combustible es pot impedir:
recobrint-lo amb un element incombustible o
difícilment combustible (manta ignífuga, sorra,
escuma, pols) o projectant un gas inert que
disminueixi la concentració d’oxigen per sota
del valor mínim requerit perquè es mantingui la
combustió.
Refredament
De l’energia despresa a la combustió, una part
es dissipa a l’ambient i una altra continua
inflamant el combustible i mantenint l’incendi.
L’eliminació d’aquesta energia, que suposa
l’extinció de l’incendi, es pot aconseguir
projectant sobre l’incendi substàncies que, en
canviar d’estat o descompondre’s, absorbeixen
gran quantitat de l’energia de la combustió,
com passa amb l’aigua en passar de fase
líquida a fase vapor.
Inhibició
Tota reacció de combustió es produeix gràcies
a la reacció en cadena dels radicals lliures que
s’hi generen. La inhibició consisteix a
neutralitzar aquests radicals lliures. Això
s’aconsegueix projectant substàncies que
alliberen radicals que, en combinar-se amb els
Actuacions contraActuacions contra
el risc del risc d’’ incendi:incendi:
ActuaciActuacióó sobre el combustiblesobre el combustible
ActuaciActuacióó sobre el comburentsobre el comburent
ActuaciActuacióó sobre lsobre l’’energia denergia d’’activaciactivacióó
ActuaciActuacióó sobre la reaccisobre la reaccióó en cadenaen cadena
Actuacions contraActuacions contra
el risc del risc d’’ incendi:incendi:
Actuacions contraActuacions contra
el risc del risc d’’ incendi:incendi:
ActuaciActuacióó sobre el combustiblesobre el combustible
ActuaciActuacióó sobre el comburentsobre el comburent
ActuaciActuacióó sobre lsobre l’’energia denergia d’’activaciactivacióó
ActuaciActuacióó sobre la reaccisobre la reaccióó en cadenaen cadena
ProtecciProteccióó contra incendiscontra incendis
Agents extintorsAgents extintors
MecanismesMecanismes
dd’’extinciextincióó
SistemesSistemes
de proteccide proteccióó
activa/passivaactiva/passiva
PlaPla
dd’’autoprotecciautoproteccióó
ProtecciProteccióó contra incendiscontra incendis
Agents extintorsAgents extintors
MecanismesMecanismes
dd’’extinciextincióó
SistemesSistemes
de proteccide proteccióó
activa/passivaactiva/passiva
PlaPla
dd’’autoprotecciautoproteccióó

4. 4 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
procedents de la combustió, trenquen la
reacció en cadena requerida perquè es
produeixi la combustió.
Agents extintors
Els sistemes de protecció activa utilitzats per a
l’extinció d’incendis, dels quals es parlarà més
endavant, fan servir agents extintors que,
mitjançant algun dels quatre mecanismes
d’extinció mencionats a l’apartat anterior,
impedeixen la progressió de l’incendi. Els
principals agents extintors utilitzats són:
Aigua
És l’agent extintor per excel·lència. A tempera-
tura ambient és un líquid relativament estable
que, en presència de foc, es vaporitza. Aquest
canvi d’estat fa que absorbeixi calor i augmenti
de volum, desplaçant l’oxigen, fet que li dóna
propietats refrigerants i sufocants. L’addició
d’humectants i espessants a l’aigua fa que
penetri millor en el combustible i s’hi adhereixi.
Com a inconvenients, cal dir que l’aigua no és
indicada per a incendis amb presència de
corrent elèctric ni incendis de metalls o com-
bustibles líquids. L’aigua provoca danys
materials i presenta risc de congelació.
Escuma
L’escuma s’obté en aplicar agents escumants a
l’aigua. D’aquesta manera es formen bombolles
d’aire que gràcies a la seva baixa densitat floten
sobre el combustible. S’evita així el contacte
del combustible amb el comburent, es produeix
un refredament gràcies a l’absorció de calor i se
separen les flames del combustible. L’escuma
és indicada per a focs de classe A i B. Com
l’aigua, és conductora del corrent elèctric i està
desaconsellada en incendis de metalls. Pot
provocar danys materials.
Pols química
La pols química està formada per sals
inorgàniques finament dividides, a les quals
s’afegeixen additius per aconseguir un millor
comportament davant la humitat, un bon
aïllament elèctric i una fluïdesa que faciliti la
seva dispersió. En combinar-se la pols amb els
radicals lliures l’incendi s’extingeix per inhibició,
si bé també es pot extingir per sufocació quan
la pols aïlla el combustible. En petita mesura, la
pols absorbeix calor i produeix un refredament.
En funció de la seva composició, la pols pot
estar indicada per a incendis de classe A, B i C.
Tot i ser una mala conductora del corrent
elèctric, el seu caràcter abrasiu en desaconsella
l’ús sobre equips elèctrics delicats que podrien
quedar danyats.
Anhídrid carbònic (CO2
)
L’ús d’aquest gas és força habitual en la lluita
contra incendis. S’emmagatzema liquat a
pressió i té una densitat d’1,53 g/cm3
, superior
a la de l’aire. En aïllar el combustible i desplaçar
el comburent, actua per sufocació i també
produeix un refredament, en passar de líquid a
gas quan és alliberat del seu recipient.
L’anhídrid carbònic no és gaire efectiu en focs
de les classes A, B i C, és desaconsellat en
incendis de metalls i és apropiat en incendis en
presència de corrent elèctric, perquè no és
conductor i no genera residus. Els principals
inconvenients que té són la baixa eficàcia en
incendis exteriors i les seves propietats
asfixiants en concentracions superiors al 9%.
Altres gasos extintors
Els hidrofluorcarbonats (HFC) i els gasos inerts
actuen per sufocació, reduint la concentració
de comburent en el lloc del incendi. Ambdós
tipus de gasos s’apliquen principalment quan
es pretén garantir rapidesa d’extinció i
seguretat del personal. També són
respectuosos amb el medi ambient, a diferència
dels halons (CFC), dels quals, en aplicació del
Protocol de Montreal, n’està prohibida la
fabricació, comercialització i utilització perquè
danyen la capa d’ozó i contribueixen a
l’escalfament global.
Sistemes de protecció activa
Sistema automàtic de detecció i alarma
És un sistema format per diferents components
que permeten detectar l’inici i la ubicació d’un
incendi de manera automàtica, sense
intervenció humana.
D’aquesta manera es poden
adoptar les mesures adients
per lluitar contra el foc. Els
components d’un sistema
automàtic de detecció són:
1. Central de senyalització i
control: rep el senyal
d’incendi enviat pel detec-
tor o pel polsador manual i
indica el lloc on aquest està
ubicat, fet que permet
situar l’origen de l’incendi.

5. 5 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
2. Detector d’incendis: component que
mitjançant un sensor controla, allà on està
instal·lat, l’existència de fenòmens fisico-
químics característics d’un incendi com ara
generació de fums, increment de temperatura
i generació de raigs infrarojos i ultraviolats.
La informació l’envia a la central de
senyalització i control.
3. Dispositiu d’alarma: dóna avís d’alarma als
ocupants de l’edifici, ja sigui mitjançant un
senyal acústic, òptic o la combinació de tots
dos.
4. Polsador d’alarma: element que, un cop
accionat manualment, envia el senyal
d’incendi a la central de senyalització i
control.
5. Dispositiu de transmissió d’alarma: transmet
el senyal d’alarma d’incendi des de la central
de senyalització i control fins una central de
recepció d’alarmes.
6. Central de recepció d’alarmes: emplaçament
des del qual es poden emprendre accions de
protecció i lluita contra incendis.
7. Sistema automàtic de protecció contra
incendis: equip automàtic de control o lluita
contra incendis.
Adequat
Pols específica
Metalls
AcceptableAdequatMolt adequatAdequat
Pols seca ABC
Polivalent
AcceptableAdequatMolt adequatPols seca BC
AdequatAdequat
Acceptable
(focs petits)
Gas net
AcceptableAcceptable
(Focs petits
No apaga
brases)
Neu carbònica
Anhídrid
carbònic (CO2)
Acceptable
(si hi ha assaig
dielèctric)
Molt adequatMolt adequatEscuma
Acceptable
(si hi ha assaig
dielèctric)
Acceptable
(combustibles
líquids no
solubles en
aigua, gas-oil,
oli,..)
AcceptableAigua aditivada
EN-3
7-2004
D
Metalls
C
Gasos
B
Líquids
A
Sòlids
AGENT
EXTINTOR
Focs en
presència de
tensió elèctrica
TIPUS DE FOC
Adequat
Pols específica
Metalls
AcceptableAdequatMolt adequatAdequat
Pols seca ABC
Polivalent
AcceptableAdequatMolt adequatPols seca BC
AdequatAdequat
Acceptable
(focs petits)
Gas net
AcceptableAcceptable
(Focs petits
No apaga
brases)
Neu carbònica
Anhídrid
carbònic (CO2)
Acceptable
(si hi ha assaig
dielèctric)
Molt adequatMolt adequatEscuma
Acceptable
(si hi ha assaig
dielèctric)
Acceptable
(combustibles
líquids no
solubles en
aigua, gas-oil,
oli,..)
AcceptableAigua aditivada
EN-3
7-2004
D
Metalls
C
Gasos
B
Líquids
A
Sòlids
AGENT
EXTINTOR
Focs en
presència de
tensió elèctrica
TIPUS DE FOC
8. Font d’alimentació del sistema: subministra
energia elèctrica a la central de senyalització
i control i als diferents components que en
depenen, anteriorment esmentats.
Extintors
L’extintor és un aparell que conté un agent
extintor pressuritzat que, en ser alliberat, pot
ser dirigit contra un foc. En funció de la seva
configuració els extintors es
classifiquen en portàtils
manuals, quan la massa
total transportable no supera
els 20 kg, i amb rodes, quan
en disposen per al seu
desplaçament.
L’extintor ha d’indicar la
seva eficàcia, que informa
del tipus de foc que pot
apagar i la seva magnitud.
Aquest valor s’obté a partir
d’un assaig normalitzat.
Els extintors se situaran
propers a les sortides i en
punts de major risc, vetllant
sempre perquè s’hi tingui un
accés ràpid i fàcil. Amb
caràcter general, la distància màxima a un
extintor no ha de superar els 15 metres.
Tot seguit es presenta una taula que indica
l’agent extintor més adient a cada tipus de foc:

6. 6 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
Boques d’incendi equipades
Una boca d’incendi equipada (BIE) és el conjunt
d’elements necessaris per transportar i
projectar aigua des d’un punt fix de la xarxa de
subministrament d’aigua fins al lloc de l’incendi.
Es compon com
a mínim de
vàlvula, mànega i
llança.
Les boques
d’incendi
equipades es
classifiquen
segons el seu
diàmetre i tipus de mànega. Així, existeixen les
de 25 mm de diàmetre i mànega semirígida que
conserva la seva secció circular i les de 45 mm
de mànega flexible i plana. Aquestes últimes, al
contrari que les de 25 mm no conserven la
secció circular i s’han de desplegar totalment
abans de fer-ne ús.
Ruixadors (sprinklers)
Un ruixador és una vàlvula que, instal·lada en
una canonada d’aigua a nivell del sostre
o paret, està tancada mitjançant un element
termosensible. En arribar a unes condicions de
temperatura prèviament
establertes, aquest
element termosensible
s’allibera i permet la
sortida d’aigua que, de
manera automàtica cau
sobre el punt on hi ha
l’incendi.
Simultàniament a la
seva entrada en
funcionament s’activa
un senyal a la central de
recepció d’alarmes per
tal que es puguin
emprendre les accions adients.
La canonada a la qual està connectat el
ruixador pot ser humida, amb aigua a pressió al
seu interior, o bé seca. En aquest darrer cas,
per prevenir el risc de glaçada, la canonada
està pressuritzada amb gas a pressió.
L’obertura d’un ruixador provoca una caiguda
de pressió que, mitjançant un sistema de
vàlvules, provoca la inundació de les
canonades i la sortida d’aigua sobre el lloc de
l’incendi.
Sistemes d’aigua polvoritzada
El sistema d’aigua polvoritzada es compon d’un
conjunt de canonades fixes, connectades a una
font d’abastiment d’aigua, i d’un conjunt de
brocs polvoritzadors que, accionats mitjançant
una vàlvula automàtica o manual, llencen sobre
l’incendi aigua amb una mida de partícula,
densitat i velocitat prèviament establerts.
Aquest sistema, conegut també com
«inundació total» o «diluvi», no s’ha de
confondre amb els sistemes de ruixadors ni
amb els d’aigua nebulitzada, que tenen
característiques físiques i d’aplicació molt
diferents. S’utilitza principalment en riscos
industrials i sol anar associat a sistemes de
detecció que, en cas d’incendi, provoquen la
sortida d’aigua a través de tots els brocs.
Aigua nebulitzada
A l’igual que en el sistema d’aigua polvoritzada,
aquest sistema també requereix un conjunt de
canonades fixes connectades a una font
d’abastiment d’aigua, a les quals s’hi instal·len
capçals atomitzadors que, en accionar-se
manualment o automàticament, llencen aigua
sobre l’incendi. La nebulització permet que les
gotes d’aigua alliberades tinguin una mida de
micres. Això representa, entre d’altres
avantatges, optimització de la quantitat d’aigua;
reducció del dany causat per aquesta; reducció
de la temperatura del recinte; innocuïtat per a
les persones; i possibilitat d’ús en presència de
corrent elèctric.
Hidrants
Les columnes hidrants exteriors compleixen
una doble funció. D’una banda, subministren
aigua a les mànegues que s’hi connecten i, de
l’altra, permeten
proveir-se als
vehicles autobomba
dels serveis
d’extinció
d’incendis. La seva
classificació es pot
fer en funció de
diferents criteris, si
bé habitualment es
distingeix entre
hidrants de columna
humida o seca
(segons que la presència d’aigua dins l’hidrant
sigui permanent o no) i entre hidrants de
superfície o d’arqueta enterrada (segons que
estiguin per sobre o per sota del nivell de terra).

7. 7 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
Els hidrants més utilitzats són els de columna
seca, constituïts per: cos que emergeix de terra
i a través del qual circula l’aigua; rodet que
uneix el cos amb la vàlvula de base; vàlvula de
base per obrir i tancar manualment el pas
d’aigua; i boques de sortida amb ràcords de
diferents mides per a la connexió de mànegues.
Els hidrants de columna humida consten dels
mateixos elements que els de columna seca, a
excepció de la vàlvula de base, que se
substitueix per un accionament individual per a
cada sortida de mànega. Aquests darrers
hidrants presenten el risc de congelació de
l’aigua que està permanentment al seu interior.
Els hidrants d’arqueta estan instal·lats sota el
nivell de terra, dins d’una arqueta coberta amb
una tapa. Es componen de cos, vàlvula de
tancament i obertura, boques de connexió i
arqueta amb tapa.
Columna seca
Es tracta d’una instal·lació d’ús exclusiu per a
bombers. Consta d’un conjunt de tubs d’acer
galvanitzat de 80 mm de diàmetre, buits
d’aigua, que comencen
en una presa
d’alimentació situada a
la façana de la planta
baixa de l’edifici i avan-
cen per la caixa de
l’escala fins al replà de
cada planta, on hi
ha instal·lades diferents
preses d’aigua.
La seva utilització en cas
d’incendi requereix que
un vehicle bomba dels
serveis d’extinció
d’incendis injecti aigua a
pressió al sistema des
de la presa d’alimentació de la planta baixa.
D’aquesta manera hi haurà aigua disponible a
totes les preses de les diferents plantes on es
vulgui connectar una mànega per lluitar contra
l’incendi.
Sistema de gasos extintors
Els sistema d’extinció mitjançant gas es
compon d’una font que subministra el gas.
Aquesta font sol ser una bateria de bombones
de gas liquat a pressió, connectada a una xarxa
de canonades on hi ha instal·lades boques de
descàrrega.
Quan s’acciona el sistema, ja sigui de manera
automàtica o manual, es produeix una
descàrrega del gas, que pot ser localitzada o
generalitzada.
Els gasos utilitzats en aquest tipus de sistemes
solen ser l’anhídrid carbònic, els
hidrofluorcarbonats
(HFC) i gasos inerts
formats per gasos
nobles o de
característiques
equivalents.
Actuen de manera
neta i no deterioren
els béns protegits.
Cada gas presenta
un diferent grau d’incidència sobre
les persones i el medi ambient.
Sistemes d’escuma
Es basen en l’aplicació manual o automàtica
sobre l’incendi d’una barreja d’aigua, agent
escumogen i aire. A través d’un sistema de
canonades l’aigua passa per un dispositiu on
s‘incorpora l’agent escumogen i continua
circulant fins a un punt on s‘incorpora aire.
S’aconsegueix així la barreja final, que es pot
aplicar mitjançant mànegues, boques o
ruixadors previstos a l’efecte.
Aquests sistemes d’extinció estan indicats per
a incendis de líquids amb una temperatura
d’ignició elevada.
Existeixen diferents tipus d’agents
escumògens, que es trien en funció del cabal
mínim requerit en l’extinció de l’incendi i del
tipus de combustible. Així, es pot parlar
d’agents escumògens proteínics,
fluorproteínics, sintètics i AFFF (d’Aqueous Film
Forming Foam).
En parlar d’aquests sistemes cal conèixer, entre
d’altres conceptes, el de coeficient d’expansió,
que és la relació entre el volum final de
l’escuma obtinguda i el volum inicial de la
barreja d’aigua i agent escumogen. Això ens
permetrà distingir entre escumes de baixa,
mitjana i alta expansió.

8. 8 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
Sistemes de protecció passiva
Reacció al foc
Es defineix la reacció al foc com el
comportament dels materials orgànics, i per
tant combustibles i inflamables, davant la calor i
les flames. Mitjançant diferents tipus d’assaig,
els productes de construcció i elements
constructius se sotmeten a l’acció d’una flama
controlada, fins a provocar el despreniment de
vapors inflamables. D’aquesta manera es pot
comprovar el desenvolupament de la
combustió en el mateix element, fet que permet
classificar-lo dins alguna de les diferents
categories.
El Reial decret 312/2005 estableix les
categories següents:
A: sense contribució a l’incendi. Producte no
combustible
B:contribució a l’incendi molt limitada. Com-
bustible
C:contribució a l’incendi limitada. Combustible
D:contribució mitjana a l’incendi. Combustible
E: contribució alta a l’incendi. Combustible
F: cap comportament determinat. Sense
classificar.
Cadascuna d’aquestes categories es pot
subdividir al seu torn en subcategories, en
funció de la producció de fum i/o partícules
inflamades.
Resistència al foc
La resistència al foc fa referència als elements
constructius (parets, portes, pilars, forjats,
cobertes, etc.) i es pot definir com el temps que
tarden aquests elements en perdre la seva
capacitat portant o estabilitat al foc, la integritat
i l’aïllament tèrmic.
L’entrada en vigor del Codi tècnic de
l’edificació obliga a fer un assaig, segons les
normes europees EN, de la resistència al foc
dels diferents elements constructius.
S’estableixen així tres classes, que són:
R (estabilitat al foc o capacitat portant),
RE (estabilitat al foc o capacitat portant i
integritat) i REI (estabilitat al foc o capacitat
portant, integritat i aïllament tèrmic). Aquestes
classes van acompanyades dels valors 15, 30,
45, 60, 90, 120, 180 o 240, que indiquen el
temps en minuts que es mantenen les classes
en cas d’incendi.
L’ús de materials constructius d’aquestes
classes és un factor determinant per limitar la
propagació d’un incendi i, gràcies a la
sectorització, permetre l’evacuació dels
ocupants de l’edifici, a més de facilitar la
intervenció dels serveis d’extinció.
Dotació i manteniment de sistemes de
protecció activa i passiva
Els criteris de dotació i manteniment dels
sistemes de protecció activa i passiva es troben
recollits a la normativa específica que, en el cas
de dotació, són el Reial decret 314/2006, pel
qual s’aprova el Codi tècnic de l’edificació, i el
Reial decret 2267/2004, pel qual s’aprova el
Reglament de seguretat contra incendis en
establiments industrials. En el cas del
manteniment dels sistemes de protecció activa,
la normativa aplicable és el Reial decret
1942/1993, pel qual s’aprova el Reglament
d’instal·lacions de protecció contra incendis.
Pla d’emergència
El Pla d’emergència neix de l’obligació de
l’empresari, recollida a l’article 20 de la Llei
31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de
riscos laborals, d’analitzar possibles situacions
d’emergència i adoptar les mesures
necessàries en matèria de primers auxilis, lluita
contra incendis i evacuació dels treballadors,
així com de l’obligació empresarial de designar
a tal fi personal encarregat de posar en pràctica
aquestes mesures i comprovar periòdicament el
seu correcte funcionament.

9. 9 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
Legislació i normativa bàsica
Àmbit estatal
—Reial decret 173/2010, de 19 de febrer, pel
qual es modifica el Codi tècnic de l’edificació,
en matèria d’accessibilitat i no-discriminació de
les persones amb discapacitat (BOE 61, d’11
de març de 2010).
—Reial decret 393/2007, de 23 de març, pel
qual s’aprova la Norma bàsica d’autoprotecció
dels centres, establiments i dependències
dedicats a activitats que puguin originar
situacions d’emergència (BOE 72, de 24 de
març de 2007).
—Reial decret 314/2006, de 17 de març, pel
qual s’aprova el Codi tècnic de l’edificació
(BOE 74, de 28 de març de 2006).
—Reial decret 312/2005, de 18 de març, pel
qual s’aprova la classificació dels productes
de construcció i dels elements constructius en
funció de les seves propietats de reacció i
resistència davant el foc (BOE 79, de 2 d’abril
de 2005).
—Reial decret 2267/2004, de 3 de desembre,
pel qual s’aprova el Reglament de seguretat
contra incendis en els establiments industrials
(BOE 303, de 17 de desembre de 2004).
—Reial decret 1196/2003, de 19 de setembre,
pel qual s’aprova la Directriu bàsica de
protecció civil per al control i planificació
davant el risc d’accidents greus en què
intervenen substàncies perilloses (BOE 242,
de 9 d’octubre de 2003).
—Reial decret 379/2001, de 6 d’abril, pel qual
s’aprova el Reglament d’emmagatzematge de
productes químics i les seves instruccions
tècniques complementàries (BOE 112, de 10
de maig de 2001).
—Reial decret 1254/1999, de 16 de juliol, pel
qual s’aproven les mesures de control dels
riscos inherents als accidents greus en què
intervinguin substàncies perilloses (BOE 172,
20 de juliol de 1999).
—Reial decret 486/1997, de 14 d’abril, pel qual
s’aproven les disposicions mínimes de
seguretat i salut en els llocs de treball (BOE
97, 23 d’abril de 1997).
—Llei 31/1995, de 8 de novembre, de
prevenció de riscos laborals (BOE 269, de
10 de novembre de 1995).
—Reial decret 1942/1993, de 5 de novembre,
pel qual s’aprova el Reglament d’instal·lacions
de protecció contra incendis (BOE 298, de 14
de desembre de 1993).
—Reial decret 407/1992, de 24 d’abril, pel qual
s’aprova la Norma bàsica de protecció civil
(BOE 105, d’1 de maig de 1992).
—Llei 2/1985, de 21 de gener, sobre protecció
civil (BOE 22, de 25 de gener de 1985).
Àmbit de la Generalitat de Catalunya
—Decret 82/2010, de 29 de juny, pel qual
s’aprova el catàleg d’activitats i centres
obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i
es fixa el contingut d’aquestes mesures
(DOGC 5665, de 7 de juliol de 2010).
—Llei 3/2010, de 18 de febrer, de prevenció i
seguretat en matèria d’incendis, en
establiments, activitats, infraestructures i
edificis (DOGC 5584, de 10 de març de 2010).
—Decret 174/2001, de 26 de juny, pel qual es
regula l’aplicació a Catalunya del Reial decret
1254/1999, de 16 de juliol, pel qual s’aproven
les mesures de control dels riscos inherents
als accidents greus en què intervinguin
substàncies perilloses (DOGC 3427, de 10 de
juliol de 2001).
—Decret 210/1999, de 27 de juliol, pel qual
s’aprova l’estructura del contingut per a
l’elaboració i l’homologació dels plans de
protecció civil municipals (DOGC 2945, de 4
d’agost de 1999).
—Llei 4/1997, de 20 de maig, de protecció civil
de Catalunya (DOGC 2401, de 29 de maig de
1997).
—Decret 161/1995, de 16 de maig, pel qual
s’aprova el Pla de protecció civil de Catalunya
(DOGC 2058, de 2 de juny de 1995).

10. 10 Full monogràfic 8 Seguretat contra incendis
Subdirecció General
de Seguretat i Salut Laboral
Sepúlveda, 148-150
08011 Barcelona
Tel. 932 285 757
www.gencat.cat/alafeinacaprisc
Centres de Seguretat
i Salut Laboral
Barcelona
Pl. Eusebi Güell, 4-5
08034 Barcelona
Tel. 932 055 001
Girona
C/ de l’Església
de Sant Miquel, 11
17003 Girona
Tel. 972 208 216
Lleida
Polígon Industrial “El Segre”
C/ J. Segura i Farré, 728-B
25191 Lleida
Tel. 973 200 400
Tarragona
C/ Riu Siurana, 28 B
(Camp Clar)
43006 Tarragona
Tel. 977 541 455
Avís legal
Aquesta obra està subjeta a una llicència
Reconeixement-No Comercial-Sense
Obres Derivades 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet la reproducció, distribució
i comunicació pública sempre que
se’n citi l’autor i no se’n faci un ús comercial
de l’obra original ni la generació d’obres
derivades. La llicència completa es
pot consultar a http://creativecommons.org/
licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca