2. El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona és un dels clubs de futbol més antics de la Lliga Espanyola. El 28 d'octubre de 1900, A les aules de la Universitat de Barcelona, naixia la Sociedad Española de Football, nom que li va donar al Club el seu fundador i primer president, Ángel Rodríguez. Les principals senyes d'identitat, i el que va determinar el nom original d'aquest nou Club esportiu, va ser que tots els seus components eren catalans o nascuts a la resta d'Espanya, en contraposició als altres equips, formats majoritàriament per anglesos i d’altres nacionalitats. RCDEspanyol

3. Encara que el RCD Espanyol de Barcelona vesteix avui de blanc-i-blau, el groc va ser el color original del Club, per ser aquest el color de la peça de roba que un dels seus primers socis va regalar a l'entitat perquè confeccionés els seus uniformes. Més endavant, va vestir samarreta blanca i pantalons blaus i, el 1909, vestia ja amb els actuals colors blanc-i-blaus, aquells que lluïa en el seu blasó l'almirall Roger de Llúria. Els colors

4. Al llarg de la seva trajectòria, l’Espanyol ha comptat amb jugadors mundialment famosos i ha nodrit amb molts d'ells a la Selecció Espanyola. El primer gran ídol blanc-i-blau va ser el mític guardameta Ricardo Zamora. Després d'ell, altres jugadors, com Alfredo Di Stefano, Kubala o N’Kono, van agafar el seu testimoni tot hi així el club compta amb un equip filial, l'Espanyol ‘B’, dotze equips de futbol base, futbol femení i una escola de futbol que fan que l’equip tingui un gran futur. Passat, present i futur

5. L'actual RCD Espanyol de Barcelona va començar a jugar els seus partits en una gran esplanada, molt propera a la Sagrada Família de Barcelona. Des de 1923 i fins a la temporada 1996-97, l'estadi de Sarrià va ser el camp de l’Espanyol. L'any 1997 el Club es va veure obligat a vendre Sarrià i es va traslladar a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc, on el RCD Espanyol va jugar els seus partits fins la temporada 2008-2009, amb una mitjana de 22.500 espectadors per partit. De Serrià a Montjuic

6. L’himne actual del RCD Espanyol va ser gravat per l'Orfeó Català i l’Orquestra Simfònica del Vallés. La música va ser composta per l’exdirector de l’orquestra La Selvatana: Antoni Mas. La lletra és obra de l’historiador espanyolista Joan Segura Palomares. L’himne es va presentar el 14 de novembre de 1999 a l’Estadi Olímpic durant l’acte inaugural del Centenari. La nova lletra tracta de seguir l’esperit de les anteriors, però amb menys urgències reivindicatives, ja que s’han aclarat moltes coses sobre l’Espanyol i el seu espai-esportiu a Barcelona i a Catalunya. L'Himne

7. Nacional de Lliga, el 1929, l'Espanyol va figurar entre els clubs fundadors, aconseguint el primer gol oficial d'aquesta Competició. Aquell mateix any, el conjunt blanc-i-blau es va proclamar campió de la Copa del Rei, títol que va revalidar el 1940, l'any 2000, en plena celebració del Centenari de la seva fundació, i l'any 2006. La copa, un títol que agrada

8. El RCD Espanyol ha estat dues vegades finalista de la Copa de la UEFA. En 1988, amb Javier Clemente com a entrenador, va disputar la final de la UEFA davant el Bayer Leverkusen, i el 2007, amb Ernesto Valverde a la banqueta, davant el Sevilla FC. El conjunt blanc-i-blau va arribar a aquesta última final sense perdre cap partit durant tota la competició. La UEFA

9. Escut

10. A principis del 2002, el RCD Espanyol de Barcelona anunciava l'inici dels tràmits. Després de llargs tràmits administratius, l’any 2007 es van iniciar les obres de pilotatge de l'estadi i va començar el compte enrere. El projecte del nou estadi marca el començament d'una nova era per a l'espanyolisme, que ja té de nou la seva pròpia casa El nou camp

11. Porters:Kameni,Cristian Álvarez,Victor Ruiz. Defensa:Chica,David García,Pillud,Roncaglia,Pareja,Forlin,Víctor Ruiz,Amat Migcampistes:J.Màrquez,Nakamura,De la Peña,Verdú,Marqués,Moises,Javi Lopez,Baena. Davanters:Callejón,Coro,Tamudo,Ben Sahar,Ivan Alonso,Osvaldo,Pedraza. Els Jugadors

13. L'home que l'any passat, sense galons, va donar sempre la cara quan pintaven bastos. Aquell jugador del planter que, sense fer soroll, era a un pas de fer-se un lloc entre l’elit del futbol espanyol. Jarque era un lluitador dintre i fora del camp. No va abaixar mai els braços quan l'equip tenia un peu i mig a la Segona Divisió. Volia que no es rendís ningú, que l'afició fes l'últim esforç, perquè la salvació, segons ell, encara era possible. I ho va ser. El record de Jarque