Proposta de lectura per a la prova desena de Llengua Catalana

1. D E S E N A L E C T U R A D E
L L E N G U A C A T A L A N A
LA SUMA EVITA SEMPRE LA DERROTA...
No era una activitat extraescolar normal i corrent, d’aquelles que reben una gran quantitat
d’inscripcions tot just començat el curs escolar. A l’Arnau no l’havien apuntat pas a escacs, ni a
multiesports, ni tampoc a repàs d’anglès o de matemàtiques. L’experiència a què assistiria
setmanalment feia goig, certament, i prometia ser quelcom diferent, gens cursi o rutinària. El pamflet
que anunciava el <<Taller de construcció dels sentits>> -li havien explicat els pares- mostrava la imatge
d’una sèrie de mans (se’n podien comptar cinc, pel cap baix) perfectament entrellaçades, totes unides
en un sol punt, un punt central que les mantenia fortament lligades. L’eslògan deia <<Comparteix per a
créixer>>.
L’Arnau havia escoltat atònit quin era el contingut del fulletó publicitari. Estava acostumat a rebre la
típica circular informativa en què l’AMPA feia les propostes d’extraescolars per a les nenes i els nens de
l’escola. Ell, però, volia regenerar-se i fer alguna cosa diferent, mai vista. Es veu que aquell nou curs
tenia ja un bon nombre de pretendents i la llista d’espera era llarga. Conjuntament amb en Lluís i en
Joan, l’Arnau havia estat dels primers a inscriure-s’hi, i ara ja era a dins... Només esperava que no li
escalfessin massa la perola amb xerrades avorrides o exercicis d’escriure a la llibreta. Ell volia acció!
Els seus pares el van deixar, puntuals a tres quarts de cinc, a la porta del gimnàs de l’escola.
L’acompanyaven, no pas perquè l’Arnau no tingués l’edat suficient com per anar-hi tot sol, sinó perquè
no hi veia. Era cec. Era cec de naixement, sí, però també era un noi molt espavilat, sensible i despert.
Captava ràpidament qualsevol variació que es produïa al seu costat.
Un cop a l’interior, el monitor li va donar la benvinguda. De seguida, l’Arnau percebé com la mà
amable del responsable el conduïa fins a la vora d’un dels companys de curs. <<Ei, Arnau! Sembla que
serem carn i ungla!>>. La veu que el saludà efusivament corresponia a la del Lluís, un company de
classe que mai esperava escoltar una resposta, sinó obtenir un gest amable, com un suau copet a
l’esquena o un gest de complicitat. El monitor agafà la mà de l’Arnau i la posà a l’espatlla d’en Lluís. En
Lluís era sord.
Els dos amics van avançar cap al centre de la sala. De seguida, en Lluís va advertir la presència d’en
Joan, un noi del poble que sempre vagava amb la mirada perduda, absent, i que no acostumava a
parlar mai amb ningú. De fet, ningú mai havia vist en Joan parlar amb algú altre.
El monitor indicà a en Lluís que havien d’apropar-se a en Joan i explicà a l’Arnau que la seva missió
era important: havien d’aconseguir que el noi somrigués per primera vegada. Un xic desconfiat, en Lluís

2. enfilà drecera cap al noi del poble i, un cop al davant, li preguntaren si volia fer grup amb ells.
Lògicament, en Joan no respongué; fet i fet, no es comunicava amb ningú.
El monitor explicà a l’Arnau que aquell era el primer repte del taller de construcció dels sentits. El noi
cec transmeté a en Lluís la idea, però cap proposta d’acció aparegué en aquell moment. Com ho podien
fer, per a mirar d’establir contacte amb en Joan? El repte semblava impossible...
L’amable responsable del taller els demanà que pensessin en algú que fos un bergant, és a dir, una
persona indesitjable, un brètol, un ganàpia. El secret per a resoldre el repte–els digué- consistia en
endevinar què era allò que un bergant mai faria, i fer llavors tot el contrari. La resolució de l’enigma era
tasca per a l’Arnau. Ell, cec, estava acostumat a extreure l’essència de les coses a través del silenci.
L’Arnau sabia interpretar els sentiments i comprendre les emocions.
Transcorreguda una bona estona, l’Arnau demanà a en Lluís que l’apropés a en Joan. En Lluís no
entenia el perquè d’aquesta proposta, atès que en Joan no havia fet cap paper des que els havien
conduït davant la seva presència. Sense dir res, l’Arnau estengué el braç que li quedava lliure (l’altre
estava unit a l’espatlla del seu guia, en Lluís) i l’apropà al pit d’en Joan. Suaument, posà la seva mà a
l’alçada del cor del noi: buscava el batec periòdic. A poc a poc, el palmell de la mà del noi cec
s’acomodà al ritme del motor del cos d’en Joan. A poc a poc, també, un somriure començà a dibuixar-se
al rostre d’en Joan. A poc a poc -comprengueren l’Arnau i en Lluís- la seva suma allunyava la derrota
que suposava tenir alguna discapacitat, precisament perquè enfortia la seva unió i la seva estimació.
Aquell taller havia començat d’una forma sorprenent i extraordinària. La gran lliçó apresa fou la lliçó
de la solidaritat i de l’ajuda. Aquella gran lliçó els ensenyava que la unió els feia més forts, definitivament
invulnerables.
 --------------------------------------------------------------------- 