1. CONTEMPLACIÓ DE LA PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST
EXERCICI DEL VIA CRUCIS
La tradició del Via Crucis sembla que s’origina en l’Edat Mitja, a
Jerusalem, on els peregrins tenien el costum de recórrer els llocs de la passió
del Senyor, segons el testimoni de la història evangèlica. La seva intenció era
acompanyar físicament Jesús en les hores terribles del desconhort i així,
coneixent de manera més íntima el seu dolor, associar-se a la seva voluntat
d’estimar més enllà del turment i de la mort.
Més tard, quan fou difícil anar a la terra nadiua de Jesús, per tot arreu
s’estengué aquesta devoció, mantenint sempre el propòsit dels primers
peregrins cristians: fer nostres els sentiments del Crist, pregar per tots aquells i
aquelles que, com Ell, sofreixen injustament, prendre consciència de l’horror del
mal en el món, que mata l’innocent i dona poder al malvat. Per acabar sempre
en la contemplació de l’Home de dolors que respon a l’absurd amb una
confiança indestructible en l’amor més fort que la mort. Perquè a l’altra vorera
del riu, un pam més enllà de l’esglai, hi ha sempre, sempre, el lloc on “ Déu és
tot en tots”: on misteriosament l’Amor té l’última paraula perquè és realment
sense límits. I per això no acaba en el Calvari, sinó a redós de la Tomba Buida
de la Resurrecció.
Per a nosaltres, cristians d’avui, és una oportunitat de compartir els
sentiments de Jesús que mor a causa del seu amor per nosaltres. I de demanar
la gràcia de saber, com Ell, donar-la també nosaltres. perquè aquest és el
secret de la felicitat que el nostre Mestre ens proposa.
CANT D’ENTRADA:
Cant: Victòria tu regnaràs.
ORACIÓ:
Senyor Jesús, Germà i Amic nostre,
amb el desig d’acompanyar-vos en el camí del vostre desconhort,
venim aquí per implorar el vostre perdó. Pecadors, però penedits, demanam
l’auxili de la vostra gràcia. A fi que la pregària d’aquest Via Crucis ens ajudi a
estimar-vos més i, així, a donar la nostra vida amb més intensitat als vostres i
als nostres germans.
Vos ho suplicam per intercessió de la vostre Mare Maria, que tan
generosament estigué present amb Vós en el camí duríssim de la Creu. Amén.
1

2. PRIMERA ESTACIÓ: JESÚS CONDEMNAT A MORT.
“Jesús digué a aquella dona adúltera: Jo tampoc et condemn. Vés-te’n en
pau i viu” (Jn 8,11).
tor:
Una jove hebrea escriu al seu promès musulmà:
“Hi ha una immensa bassa de sang que ens separa.
Déu meu, qui l’ha poguda vessar?
Tant se val; és sang inútil.
Però jo sé que l’amor,
si tu obris els teus braços,
si tu obris els teus braços per a mi,
tindrà la força de tornar-li la vida i eixugar-la.
Vine, per favor, vine i no tardis.
(M Luzi, Poemes)
SEGONA ESTACIÓ: JESÚS PREN LA SEVA CREU.
“Veniu a mi els qui estau cansats i afeixugats; jo vos faré reposar” (Mt
11,28).
Senyor, bon amic nostre, que desitjau ser estimat, i vos deliu per la
nostra amistat: en els moments aspres de la vostra vida, volem romandre amb
vós, prop de vós, molt prop de vós.
Volem acompanyar-vos; dir-vos el nostre anhel de simpatia.
Feis que tinguem voluntat de cercar-vos allà on sou: en la passió i la
creu dels qui sofreixen.
Donau-nos, Jesús, Amic nostre, Germà, Amat, el coratge de portar la
vostra creu amb vós, la nostra creu amb vós, la creu de tots amb vós.
(Teodor Suau)
TERCERA ESTACIÓ: JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA.
“S’avançà un tros enllà; es deixà caure a terra i pregava que, si era
possible, s’allunyàs d’Ell aquella hora” (Mc 14,35).
Per voler seguir Jesús, molts han renunciat al prestigi i al confort i han
dedicat la vida a treballar pels més abandonats de la societat. Per anar amb
Jesús, molts s’han aplegat per revisar la seva vida, celebrar l’Eucaristia, i
aprendre a ser llum i sal. Per estimar com Jesús, homes i dones com tu i com
jo han fet la feina de l’esclau. No és un camí de roses. Ell ja ho va dir ben clar:
és un camí de creu. Sovint hi ha esclats, cansament i dubtes, ganes de restar
asseguts, a terra. I veure passar la gent. Però si Ell va continuar, també
nosaltres podem seguir, seguir-lo, fins a la fi. “Fills meus, no estimem amb
frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”. Estimar és vèncer la temptació de
romandre a terra, retuts, abatuts. Estimar és aixecar-se. I anar amb Ell.
(Teodor Suau)
2

3. QUARTA ESTACIÓ: JESÚS ES TROBA AMB LA SEVA MARE.
“Ella el va embolcallar i el posà en una menjadora, perquè no hi
havia lloc per a ells a la posada”. (Lc 2,7).
Només en silenci podem contemplar aquest moment, el més cruel, de la
vostra passió, Senyor, Fill de Maria.
Només en silenci...
Com en silenci restàreu Vós i restà Ella, la vostra Mare.
Només en silenci.
I, si ens és permès, en silenci, només en silenci, guaitar l’avenc dels
vostres ulls, dels ulls vostres i dels d’ella. I veure com hi sura la tendresa.
Que el silenci, Senyor, que el nostre silenci vos acompanyi.
Com vos va acompanyar el d’Ella.
(Teodor Suau)
CINQUENA ESTACIÓ: SIMÓ DE CIRENA AJUDA JESÚS A
PORTAR LA CREU.
“Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera” (Mt 11,30).
“Senyor: quan vindràs amb la teva glòria
no et recordis solament
dels homes de bona voluntat.
Recorda’t també
dels homes de mala voluntat.
No et recordis, llavors,
de les seves crueltats,
de les seves crueltats excessives,
ce les seves violències.
Recorda’t dels fruits
que ens han portat
a causa de la paciència dels uns,
del coratge dels altres,
de la companyonia, de la humilitat,
de la grandesa d’ànima,
de la fidelitat que han despertat en nosaltres.
I fes, Senyor,
que els fruits que nosaltres hem produït,
a pesar nostre,
siguin un dia la seva redempció”.
(Pregària trobada en la butxaca d’un jueu mort a Auschwitz).
3

4. SISENA ESTACIÓ: LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE
JESÚS.
“Llavors Jesús, compadit, va estendre la seva mà, el tocà i a l’instant
desaparegué la lepra” (Mc 1,41-42)
Els camins pels quals l’Amic cerca son Amat són llargs, perillosos i
poblats de neguits, de sospirs i de plors... però il·luminats d’amors.
Digué l’Amic a l’Amat: tu que omples el sol de resplendor, omple el meu
cor d’amor.
Respongué l’Amat: si no està ple el teu cor d’amor, no estarien els teus
ulls en plor ni tu hauries vingut en aquest lloc, a veure ton amador.
Amic: digués què és amor. Respongué: aquella cosa que els lliures posa
en servitud i als serfs dóna llibertat.
(Ramon Llull. Llibre d’Amic i Amat)
SETENA ESTACIÓ: JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA.
“Ha arribat l’hora: el Fill de l’Home és entregat a les mans dels malvats;
aixecau-vos, anem!” (Mc 14,42).
Què ho és de diferent, Senyor, veure les coses de dalt o de terra estant!
Què ho és de diferent! Necessitam baixar. Baixar i baixar-nos. Sobre tot,
abaixar-nos. Perquè els qui són petits, els nans, els qui viuen a ran de terra, els
qui han caigut tantes vegades que ja no tenen esma d’alçar-se, aquests ens
puguin parlar i nosaltres puguem sentir el seu gemec, el seu crit silent.
Vós, a terra una altra vegada, per si no ens n’havíem adonat, ens
convidau a fer de les nostres caigudes ocasió d’escoltar la veu de la terra, amb
la terra estant; la veu dels qui estan a terra i no troben ningú que tengui temps
per redreçar-los.
(Teodor Suau)
VUITENA ESTACIÓ: LES DONES DE JERUSALEM PLOREN
PER JESÚS.
“Filla: la teva fe t’ha salvat! Vés-te’n en pau i queda curada del mal que et
turmentava” (Mc 5,34).
“D’allò que us dóna gràcies, Senyor, el vostre servent és de la vostra
Passió, car estant ell mort i dormit en el pecat, vostra Passió, Senyor, el féu
reviure i el despertà i li mostrà la vostra bondat, a la vegada que la seva fredor i
mesquinesa. Implor, Senyor, de Vós mercè que la vostra Passió atorgui al meu
cor amor i llàgrimes als meus ulls, doni bones obres a les meves mans i segurs
camins a mos peus. Que ni dormit ni vetllant, Senyor, que aturat o caminant, el
meu cor no estigui atent a cap altra cosa sinó a remembrar la vostra Passió i la
vostra gran bondat i que no tengui, Senyor, altre desig que donar-vos glòria i
lloança a Vós, que sou el nostre Déu i Senyor”
(Ramon Llull. Llibre de Contemplació)
4

5. NOVENA ESTACIÓ: JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA.
“Si el gra de blat no cau en terra i mor, no dóna cap fruit” (Jn 12,24).
Ens costa, Senyor Jesús, ens costa tant entendre i veure com hi veu
l’Amor! Passam el dia lluitant per pujar, per arribar més i més amunt.
Sovint, ni tan sols miram el preu que ens costa i que costa als qui
deixam enrere, avall, a la vorera. Ens equivocam, Senyor. Mostrau-nos
Vós, Germà, Amic, Amat, que el camí de la felicitat és un altre: el que
Vós ens convidau a fer, tira, tira, amb Vós.
(Teodor Suau)
DESENA ESTACIÓ: JESÚS ÉS DESPULLAT DELS SEUS
VESTITS.
“Què heu sortit a veure al desert? Un home vestit amb riques vestidures,
refinadament?” Els qui porten aquesta casta de vestits viuen als palaus
dels reis!” (Jn 11,8).
El primer home fou creat nu. I el pecat el confongué: li féu creure que
la nuesa era indigència, mancança, necessitat. I a partir d’aquell
moment, la vida de l’home fou fer-se vestits. Artefactes que
l’amagassin i el protegissin. Féu de la relació un sistema per tenir
més i més vestits. Més i més coses que el separassin dels demés.
Déu ens hagué de mostrar que el vertader home és un home nu.
Que res amaga perquè res té. I així, despreocupat de tenir, pot
donar-se. Als orígens hi ha un home despullat. Al final, un altra
home despullat ens mostra el secret de la vida i de la mort. Ens
recorda que les mans s’han de buidar per poder acaronar l’altre.
Gràcies Senyor, Germà, Amic, Amat perquè vos deixareu desnuar
abans de pujar a la creu.
(Teodor Suau).
ONZENA ESTACIÓ: JESÚS ÉS CLAVAT A LA CREU.
“Si el món vos odia, teniu ben present que abans m’ha odiat mi. No
tingueu por” (Jn 15,18).
Pare meu,
m’abandon a Vós.
Pos la meva vida a les vostres mans,
la vos don, Déu meu,
amb tot l’amor del meu cor, perquè vos estim,
i és per a mi una necessitat d’amor,
donar-me, posar-me a les vostres mans sense mesura,
amb una confiança infinita ,
perquè Vós sou el meu Abbà, el meu Pare.
(Germà Charles de Foucault) .
5

6. DOTZENA ESTACIÓ: JESÚS MOR A LA CREU.
“Ningú té un amor més gran que aquell que dóna la vida pels seus amics.
Vosaltres sou els meus amics” (Jn 15,13-14).
“Cantaven los aucells a l’alba, i es despertà l’Amat qui és l’alba; i los
aucells feniren llur cant, i l’amic morí per l’Amat, en l’alba”
(Ramon Llull. Llibre d’Amic i Amat).
TRETZENA ESTACIÓ: JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU.
“La meva vida, som jo qui la don; ningú la me pren. Jo he vençut el món.
No tingueu por” (Jn 16,32).
Descansau, Senyor, i reposau en pau. Que vos acaroni la nostra
dolcesa. Que les nostres mans amigues rentin les ferides espantoses.
Que vos cantin els nostres llavis una cançó de bressol. I els nostres ulls,
secs de tant plorar, besin el vostre rostre. I rere les nafres de l’horror hi
vegin la llum de l’Amor que res no pot matar ni destruir ni minvar ni
enfosquir. El combat ha estat dur. La derrota, sense retorn. Per un
instant sembla que tot s’ha perdut. I que la tendresa, una vegada més,
altra vegada, tantes vegades, massa vegades, hagi tornat ser
malmenada, ofesa, vençuda, retuda i anihilada. No és així. El vostre cos,
com l’alfabeguera, ha estat romput. Com l’alfabeguera. Que el dolor no
venci els nostres sentits i els impedeixi olorar el perfum de vida que de
vós brolla. Com l’alfabeguera. Ara és el temps de l’esperança. De restar
en silenci amb Vós i devora Vós al peu de la creu. Mentre la tendresa
dels qui vos estimen fa la seva feina d’amor. I vos embolcalla amb el
mateix amor que vos embolcallà la vostra mare, recordau? I vos torna a
la terra. Perquè, com l’alfabeguera, retrobeu la llacor de la vida-de-la-
vida, que és el nostre i el vostre Déu. Ara és el temps de l’esperança.
(Teodor Suau)
CATORZENA ESTACIÓ: JESÚS ÉS ENTERRAT AL SEPULCRE.
“No tingueu por. Cercau Jesús de Nazaret, el Crucificat. No és aquí. Ha
ressuscitat” (Mc 16,6).
“Jesucrist Senyor! Ara amar i contemplar-vos voldria en la vostra santa i
gloriosa passió, per tal que de vós me pogués enamorar i pel meu amor
vos desitjàs honrar, lloar i servir. Per raó d’això, vull entendre i membrar
aquelles fonts d’amors que per les espines agudes de vostra corona
gitaren flors vermelles, roses de sang, flors ben olents que s’escorrien
per vostre cap, d’on eixien, i s’escorrien i acoloraven vostra cara i tot el
vostre cos, lo qual pintaven de vermella color. D’aquelles roses i flors
Senyor, m’enamor i per elles sospir i planc i plor; roses que recolliren
l’humanal llinatge que havíeu perdut i recuperaren per a nosaltres per
amar, conèixer, servir i honorar... la humanitat vostra”
(Ramon Llull. Oracions de Ramon)
6

7. 7