Breus apunts de fonètica i fonologia. El procés de fonació. Sons fonemes i grafies Descripció articulatòria dels sons vocàlics Fenòmens de contacte vocàlic Descripció articulatòria dels sons consonàntics Fenòmens de contacte consonàntic

1. Fonètica i Fonologia. 1r de Batxillerat
1
FONÈTICA I FONOLOGIA
Les branques de la lingüística que s’ocupen de descriure i estudiar els patrons sonors del
llenguatge són les següents:
 FONÈTICA: estudi del SO com a substància física del signe lingüístic. La fonètica
articulatòria estudia la producció del so; l’acústica s’ocupa dels trets físics; i
l’auditiva analitza com són percebuts els sons pels oients.
 FONOLOGIA: estudi del FONEMA i de la seva funció lingüística.
EL PROCÉS DE FONACIÓ
A més del cervell i del sistema nerviós, els òrgans que intervenen en el procés de la fonació
són els següents.
1. ÒRGANS DE LA RESPIRACIÓ (pulmons, bronquis, tràquea): aporten l’aire necessari per poder
parlar.
a. En català són egressius (quan l’aire surt)
b. La quantitat d’aire i freqüència respiratòria depèn de l’edat i el sexe.
c. A l’hora d’emetre la veu, és important saber distribuir i dosificar l’aire.
2. ÒRGANS DE LA FONACIÓ (glotis, cordes vocals i laringe): l’aire és transformat en ona sonora
en els replecs vocals de la laringe.
a. L’aire puja fins a la laringe, la laringe conté les cordes vocals, que són uns replecs
membranosos simètrics i elàstics, units al cartílag tiroide (nou del coll). El buit que
queda enmig de les cordes és la glotis.
b. Les persones amb les cordes curtes, tenen una veu aguda. Els que tenen les
cordes llargues, tenen una veu més greu. Els homes tenen les cordes més
llargues que les dones, per això tenen la veu més greu.
c. Si les cordes estan relaxades, la glotis està oberta, l’aire passa sense trobar cap
impediment i el so és sord. Si les cordes estan tenses, l’aire força el pas i el so
emès és sonor.
3. ÒRGANS DE L’ARTICULACIÓ (faringe, cavitat nasal i cavitat bucal): Les caixes de ressonància
amplifiquen i articulen el so.
4. CORRECTA POSICIÓ DE L’ESTRUCTURA CORPÒRIA: afavoreix l’emissió d’una veu sana, natural i
ben timbrada.
Aquest conjunt d’òrgans no són específic per a la fonació, sinó que tenen altres funcions
primordials.

2. Fonètica i Fonologia. 1r de Batxillerat
2
SONS, FONEMES I GRAFIES
CONCEPTE DE FONEMA
El fonema és la unitat mínima d’una llengua desproveïda de significació pròpia, que es pot
delimitar en la cadena parlada. Aïlladament són entitats que no signifiquen res, no obstant
això, la seva combinació crea i diferencia significats. Els fonemes són entitats abstractes i els
sons constitueixen la realització física dels fonemes.
El nombre de sons pronunciables és il·limitat, mentre que el nombre de fonemes de cada
llengua és limitat (entre 20-40 en la majoria de llengües). Un so pot tenir una funció
distintiva en una llengua i en una altra no, és a dir, no totes les llengües tenen els mateixos
fonemes (per exemple, el castellà té 5 fonemes vocàlics i en canvi el català 8). Amb aquestes
unitats elementals tan restringides, les possibilitats de comunicació son gairebé il·limitades.
CONCEPTE D’AL·LÒFON
Un mateix fonema pot ser representat per 2 o més sons que substituïts l’un per l’altre no
comporten canvi de significació. Aquestes realitzacions s’anomenen al·lòfons. Per exemple
la bilabial de vaca presenta una lleu diferència acústica amb la bilabial del mot avi. El primer
és un so oclusiu b i el segon fricatiu , en el primer cas es produeix una explosió de l’aire,
i en el segon cas l’aire passa fregant. Aquesta diferència és perfectament comprovable en un
laboratori de física, tot i que els parlant i els oients pensem que es tracta del mateix so. Si
pronunciem la bilabial d’avi de forma oclusiva no es produirà cap canvi de significat. Així
direm que l’un i l’altre són dues variants de realització fonètica (o al·lòfons) d’un mateix
fonema.
Per saber si un so té valor de fonema o d’al·lòfon (variant de realització del so), aplicarem la
prova de la commutació. Aquest procediment consisteix en substituir un element fònic per
un altre i comprovar si té la capacitat de diferenciar significats. Així, si canvio el so /d/ de dol,
obtindrem signes lingüístics diferents: sol, col, pol , gol, rol... Direm que tots aquests sons
inicials tenen valor de fonema, que es defineix en funció de la capacitat d’oposar mots de la
llengua.
LA TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA
Els sons de la cadena parlada es poden representar través de l’Alfabet Fonètic Internacional
(AFI). Cada so es representa amb un únic símbol entre claudàtors. Enregistrar un acte de
parla a través d’aquest sistema és fer una transcripció fonètica.
SONS, FONEMES I GRAFIES
Un fonema es pot representar amb una o més d’una grafia. Per exemple, el so [s], el de la
essa sorda, es pot representar amb diferents grafies: bosses, caces, raça, silenci. I al revés,
una grafia pot representar un o més d’un so. Per exemple: cec També hi ha grafies que

3. Fonètica i Fonologia. 1r de Batxillerat
3
poden no representar cap so (humor). Val la pena recordar l’existència de digrafs, conjunts
de dues lleres que representen un sol so (nyap, calla)
DESCRIPCIÓ ARTICULATORIA DELS SONS VOCÀLICS
 GRAU D’OBERTURA: segons s’obri la cavitat bucal destriarem les de màxima obertura,
màxim tancament (altes o dèbils) i les de punt intermedi (semitancades, semiobertes i
mitjana).
 PUNTD’ARTICULACIÓ: segons la situació en què es troba la llengua respecte el paladar en el
moment de ser pronunciada la vocal. Hi ha les anteriors o palatals (la llengua es situa al
paladar), les centrals i les posteriors o velars (el dors de la llengua recula fins al vel del
paladar)
 SONORITAT: totes les vocals són sonores. Esporàdicament, en altres llengües, també es
poden produir vocals sordes (per exemple, en japonès o en portuguès de Brasil) que es
pronuncien com la corresponent vocal xiuxiuejada.
 ORALITAT: totes les vocals són orals, és a dir, en emetre-les l’aire surt per la boca. Altres
llengües tenen sons vocàlics nasalitzats (per exemple la o francesa de beau ].
En català hi ha els següents sons vocàlics que no tenen la mateixa distribució en tot el
domini:
SISTEMA TÒNIC
En posició tònica, en català central, podem trobar qualsevol de les ser vocals. La majoria de
varietats dialectals comparteixen aquest mateix sistema, llevat del balear i del rossellonès.
En els parlars baleàrics trobem la vocal neutra en posició tònica. El dialecte rossellonès
presenta el vocalisme tònic més simple: no distingeix les os i es obertes i tancades i realitza

4. Fonètica i Fonologia. 1r de Batxillerat
4
una única variant mitjana. Cal remarcar que el timbre d’algunes vocals tòniques varia segons
l’àrea geogràfica.
SISTEMA ÀTON
En totes les variants del català, el sistema vocàlic àton és molt més reduït que el sistema
tònic. Tots els dialectes presenten una procés fonològic de reducció vocàlica que transforma
el timbre de les tòniques quan aquestes estan en posició àtona. Aquest fenomen s’anomena
reducció vocàlica perquè el resultat és una reducció o disminució del nombre de segments.
En tots els dialectes s’estableix una relació regular i sistemàtica entre les vocals en posició
tònica i les corresponents realitzacions àtones
El català central, el rossellonès i el balear (menys el mallorquí) només tenen 3 vocals en
posició àtona [i] [u] [ə]. També en té tres l’Alguerès però no realitza la neutra: [i] [u] [a]. Els
parlars occidentals (nord-occidental i valencià) tenen un sistema més complet que l’anterior,
amb un grau més d’obertura: [i] [e] [a] [o] [u]. El mallorquí té un sistema mixt: [i] [ə] [o] [u].
FENÒMENSDE CONTACTEVOCÀLIC
En la seqüència única els sons vocàlics inicials i finals de cada mot poden presentar
modificacions i originar nous enllaços sil·làbics. Aquesta resil·labificació sovint depèn de la
rapidesa en la pronúncia del discurs i del registre utilitzat.
Els fenòmens de contacte vocàlic són:
 Sinalefa: quan es produeix un diftong sintàctic; això és quan la vocal /i/ /u/ àtona esdevé
gradual (semivocal o semiconsonant) i forma un diftong amb la vocal de la síl·laba
anterior o posterior.
 Elisió: esdevé entre dues vocals diferents, la vocal elidida sempre és una a o e àtones.
 Fusió: dues vocals idèntiques entren en contacte i es pronuncies com una de sola.

5. Fonètica i Fonologia. 1r de Batxillerat
5
DESCRIPCIÓ ARTICULATÒRIA DELS SONS CONSONÀNTICS
PUNT D’ARTICULACIÓ: és el lloc en què s’uneixen o troben els òrgans articulatoris en l’emissió
dels sons.
 Bilabials: el contacte o acostament dels llavis
 Labiodentals: contacte lleuger de les dents incisives superiors amb el llavi inferior.
 Dentals: contacte o acostament de l’àpex de la llengua amb la part interior de les dents
incisives superiors.
 Alveolars: contacte de l’àpex o el predors de la llengua i la regió alveolar
 Palatals: contacte o acostament de la làmina lingual amb la regió prepalatar o del dors
de la llengua amb el paladar mitjà.
 Velars: contacte o acostament del postdors de la llengua i el vel del paladar.
MODE D’ARTICULACIÓ: tipus d’impediment que troba l’aire expirat i segons l’estat del passatge
velofaringi i del passatge glotal.
 Consonants obstruents:
 Oclusius: p t k b d g presenten una fase implosiva seguida
immediatament d’una fase explosiva. Durant la fase implosiva s’irromp totalment la
sortida del l’aire en algun punt de la cavitat oral. Durant l’explosiva, es produeix la
sortida abrupta de l’aire. En el cas de les oclusives nasals, la sortida s’irromp en la
cavitat oral però no el la nasal.
 Fricatius: s z f v     presenten una constricció creada per l’acostament de
dos òrgans articulatoris que no interromp la sortida de l’aire, però que provoca una
turbulència clarament audible.
 Africats ts dz     primer hi ha una oclusió i tot seguit fricació.
 Aproximants: presenten un acostament de dos òrgans articulatoris, que crea una
constricció menor que en el cas de les fricatives i que no provoca, per tant, turbulència.
 graduals w j que són variants consonàntiques de les vocals i u
 no graduals    que són variants de les oclusives orals sonores.
 Líquides: entre aquestes últimes podem destriar les laterals i les ròtiques
 Laterals:  ʎ  l presenten un contacte de la part central de la llengua amb la part
superior de la cavitat oral. Aquest contacte crea un o dos canals laterals per on surt
l’aire.
 Ròtiques: bategants  ɾ  i vibrants r. Totes dues són alveolars i es diferencien pel
nombre de contacte que l’àpex de la llengua estableix amb la regió alveolar. La
bategant presenta un únic contacte, i la vibrant, una successió de contactes molt
breus.

6. Fonètica i Fonologia. 1r de Batxillerat
6
SORDES O SONORES
 Sonores: si la glotis és tancada, les cordes estan en tensió i el pas de l’aire les farà vibrar,
produint un so sonor.
 Sordes: si en el moment de passar l’aire expirat les cordes estan separades, no es
produeix cap vibració i el so és sord
ORALITAT O NASALITAT L’úvula pot desviar l’aire pel nas o per la boca.
 Nasals: si el vel del paladar està separat de la faringe, la boca està tancada i, per tant,
l’aire surt pel nas produint un so nasal.
 Orals: si el vel del paladar s troba adherit a la paret faríngia, l’aire ha de sortir
forçosament per la boca produint un so oral.
segons mode
articulació
segons el lloc d’articulació i la sonoritat
bilabial labiodental dental alveolar palatal velar
sorda sonora sorda sonora sorda sonora sorda sonora sorda sonora sorda sonora
oclusives
orals p b t d k g
nasals m ɱ n ɲ ŋ
fricatives f v s z ʃ ʒ
africades ts dz ʧ ʤ
Aproxi-
mants
graduals j w
no
graduals
  
ròtiques
bategant ɾ
vibrant r
laterals l ʎ
VARIANTS GEOGRÀFIQUES
L’inventari dels sons consonàntics és el pràcticament el mateix en tot el domini exceptuant
els següents fonemes:
 /v/en el baleàric, part del valencià, i de manera recessiva en el parlar del Camp de
Tarragona.
 /r/ uvular francesa al Rossellonès
 // a la Ribagorça
La distribució de determinats fonemes no és la mateixa en tot el territori. Per exemple, en
els parlars occidentals domina la bategant i en els orientals la vibrant. Tampoc no es
realitzen els mateixos fenòmens de contacte consonàntic en tot el domini. Per exemple,
l’elisió de consonants oclusives a final de mot no es produeix en tot el domini, en valencià,
balear i en el septentrional tendeixen a mantenir-se (agost...)

7. Fonètica i Fonologia. 1r de Batxillerat
7
FENÒMENSDE CONTACTECONSONÀNTIC
Els sons presenten una distribució sil·làbica i es comporten d’una manera concreta
aïlladament, però quan analitzem els sons dins de la seqüència fònica de les frases i dels
enunciats, els segments finals de cada síl·laba o mot sofreixen modificacions. En català
aquest fenomen és regressiu: la primera consonant altera les seves característiques per
influència de la segona. Tenint en compte el tipus de tret articulatori modificat, es poden
diferenciar els processos relatius a la sonoritat, al lloc d’articulació i al mode d’articulació.
 Emmudiment-sensibilització: certes consonants deixen de pronunciar-se en
determinants parlars (camp, fent, tomb, herald, anar...).. Per altra banda, en determinats
casos, les consonants que eren mudes es fan audibles. Així, la –r dels infinitius i la –t dels
gerundis es sensibilitzen quan van seguides per pronom feble (anar-hi, fent-ho)
 Ensordiment-sonorització: En posició final de mot, desapareix l’oposició entre les
parelles sord-sonor. Per exemple: fred es un so sord, s’ha de transcriure [t]. També es
pot donar el cas que un so sord es pronunciï sonor si es troben a final de mot i segueix
una altra paraula començada en vocal: els és una fricativa sorda [s] però a els homes es
realitza sonora [z]
 Assimilació: El so perd el seu propi punt d’articulació i adopta el de la consonant
següent. Alguns processos d’assimilació són: labialització, palatalització, velarització o
dentalització.
 Geminació: pronunciar de forma duplicada un so consonàntic. Per exemple: segle [gg]