1. EL PLANETA DE LES MANS TANCADES Vicent Marquès Adaptació d’una paràbola valenciana Hi havia una vegada un planeta voltant entre els astres per l’univers. Era un planeta multicolor i bonic d’allò més. A trenc d’alba tot semblava nou i net. Al capvespre el paisatge anava amarant-se de calma fins que tot quedava quiet i adormit. Era un planeta meravellós: selves de grans arbres, rierols, muntanyes enlairant-se cap el cel i la mar interpretant la seva cançó. Hi vivia molta gent: homes i dones, joves i vells, nens i nenes. Però era un planeta trist. Era el planeta-de-les-mans-tancades . Moltíssima gent anaven amb les mans tancades. Les mans penjaven dels braços com dos paquets inútils, els dits ben apretats contra la palma pel dit polze.

2. Quan es porten les mans d’aquesta manera és per si un es vol barallar amb algú altre. Les mans tancades sols serveixen per pegar-se amb més força. O per treure un dit per a engegar un tret. Comptat i debatut amb les mans tancades hom resta tibant preparat per a la lluita. Per això en el planeta-de-les-mans-tancades la majoria de petits i grans estaven sempre barallant-se. Un ancià, molt i molt vell, rumiava i deia a tothom - Per què no obrim tots les mans d’una vegada?. Amb les mans tancades hom no té amics. Amb les mans tancades hom resta sol, tot sol, aïllat en ell mateix com una illa perduda en la mar. Per a tenir amics cal obrir les mans, donar la mà i donar allò que necessiten els altres de nosaltres. Us heu adonat que les mans s’obren de la mateixa manera per a donar com per a rebre? Tanmateix en el planeta-de-les-mans-tancades , no volien escoltar-lo. Apretaven les mans perquè no volien donar res, tots apretaven les mans per guardar-ho tot per a ells. Per això els qui no tenien béns morien de fam perquè ningú no els ajudava. I l’ancià pensava: - Tan feliços com podríem ser si ens donéssim les mans! Les coses van cada vegada pitjor.

3. Era veritat. La gent, sense amics, cada vegada estava més trista. L’ancià es queixava: - No sé on anirem a parar! Tan fàcil com seria obrir les mans! Un dia succeí un fet inesperat. Aparegué un Home amb les mans obertes, somrient. Passejava i observava la gent que anava amb les mans tancades. Començà a dir-los: - Obriu les mans i sereu feliços! Obriu les mans! Doneu-vos les mans els uns als altres! No us guardeu res a les mans, doneu als altres el que necessiten. Solament són feliços els qui obren les mans. L’ancià va pensar: - A veure què passa ara... Alguns nois i noies van fer cas a l’Home de les mans obertes i van començar a obrir les mans. Es van sentir més lleugers, més lliures i feliços. Començaren a tenir amics i, plegats, anaven explicant a tothom el que deia l’Home de les mans obertes.

4. Molta gent es va enfadar perquè els molestava que alguns obrissin les mans. Van capturar l’Home i li van lligar les mans, però l’Home continuava dient el mateix. Aleshores li digueren: - Tu vols que tots obrim les mans? Ara te les deixarem obertes per sempre. El pujaren a una muntanya i li clavaren les mans a una creu però no aconseguiren matar-lo. Des d’aleshores l’Home de les mans obertes s’ha quedat per sempre al planeta. Hi ha molta gent que volen ésser com ell: portar les mans obertes, ser amics de tothom. S’han adonat que cal obrir les mans per tal que les coses vagin bé en el planeta que giravolta al voltant dels astres.