Successfully reported this slideshow.
©2014 Ediciones Primera Plana S.A. Tots els drets reservats
PDF generat el 05/03/2014 7:00:14 per al subscriptor amb corre...
©2014 Ediciones Primera Plana S.A. Tots els drets reservats
PDF generat el 05/03/2014 7:00:22 per al subscriptor amb corre...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

El primer heroi la nova novel·la de martí gironell, ambientada en la prehistòria 14 0305 el periodico 60-61

165 views

Published on

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

El primer heroi la nova novel·la de martí gironell, ambientada en la prehistòria 14 0305 el periodico 60-61

  1. 1. ©2014 Ediciones Primera Plana S.A. Tots els drets reservats PDF generat el 05/03/2014 7:00:14 per al subscriptor amb correu docu_tvc@tv3.cat Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping 60 DIMECRES 5 DE MARÇ DEL 2014 Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat Primera fila icult L’autor d’‘El pont dels jueus’ publica ‘El primer heroi’ Martí Gironell «El neolític és una època desconeguda i apassionant» ALBERT BELTRAN ERNEST ALÓS BARCELONA L a cinquena novel·la de Martí Gironell arriba avui a les llibreries amb Sant Jordi com a objectiu (el compte enrere ja marca -49 dies). El primer heroi (també en castellà, El primer héroe) és una de les grans apostes d’Ediciones B, que acaba d’incorporar al seu catàleg l’autor d’El pont dels jueus i L’arqueòleg. En aquesta ocasió viatja encara més lluny, amb la intenció de mostrar com vivien els nostres avantpassats, fa uns 7.000 anys, al poblat lacustre de la Draga (Banyoles) i en molts altres llocs d’Europa i el Pròxim Orient on viatja Ynatsé, l’heroi del títol, buscant un remei per als mals del seu clan. Pel camí troba talladors de caps, caçadors de catxalots, miners de Gavà i col·leccionistes de calaveres, algunes ciutats embrionàries i salvatges encara amb un peu a les coves. –¿D’on surt la idea d’aquesta novel· la, i des de quan hi treballa? –Era una cosa que tenia al cap des del 2006, abans fins i tot de publicar El pont dels jueus. Encara no havien trobat tants elements que permetessin reconstruir la vida quotidiana de l’època, però ja vaig començar a tenir contactes amb el codirector del jaciment, Antoni Palomo, amb l’antropòleg Eudald Carbonell, amb Raquel Piqué... Els explicava quines eren les bases de la història que volia explicar perquè ells em poguessin aportar la pàtina històrica i el rigor científic. Vaig tenir el projecte coent a foc lent mentre en aquests set anys publicava quatre llibres i s’anaven fent nous descobriments sobre aquest període. –És un llibre molt diferent dels que anava publicant mentrestant. –Però també estaven situats cada un en èpoques molt diferents. El pont dels jueus als segles XI-XII, La venjança del bandoler al segle XIX, L’arqueòleg el 1906-1913 i L’últim abat al segle XVI. És cert que és fer un salt arribar a la prehistòria, que és un territori que literàriament no s’ha explotat gaire aquí, i amb pocs referents més enllà de Jean Marie Auel. A mi m’interessa a més el neolític perquè és una època molt pròxima a nosaltres però molt 33 Martí Gironell al poblat neolític de la Draga, a Banyoles, on es desenvolupa bona part d’‘El primer heroi’. fosca. I al ser desconeguda és apassionant. Hi veiem com s’estableixen les bases de les primeres societats que donaran peu a les nostres. Reflectir-les a través d’una novel·la amb dues trames, una de més constreta al poblat de l’Estany de Banyoles i una altra que et permet anar repassant alguns assentaments neolítics dels quals s’ha tingut coneixement des d’Europa fins al Pròxim Orient, i amb un relat a cavall entre la literatura, l’arqueologia i l’antropologia, m’interessava molt. I per poder-lo escriure vaig anar a buscar la gent que més coneix el tema. –¿Quins van ser els principals con· sells que li van donar? –De consells pocs, el que em van donar van ser moltes eines, molta informació, molta documentació, no- «No hi ha tants canvis, no som tan diferents. D’aquella època només ens en separa la tecnologia» ves referències a consultar... Qualsevol dubte que tenia els el traslladava, qualsevol cosa que podia resultar estranya... L’Eudald em deia que treballés més en la ficció per no caure en la divulgació, que d’això ja se n’encarreguen ells. Que li feia il·lusió que hagués pogut fer una novel·la basada en els fets que ells han pogut contrastar empíricament sense fer un tractat de prehistòria. –De totes maneres, sí que hi ha molt component didàctic. Contínuament està explicant tècniques de cons· trucció, caça, alimentació, cultiu... Suposo que és una cosa que els agrada als seus lectors. –Són detalls que et permeten entrar en la quotidianitat, en el dia a dia. Arribar a com s’organitzava una societat d’aquella època i entendre que no hi ha tants canvis, que no som tan diferents, que només ens en separa la tecnologia. Tot això té un punt didàctic, sí. –Fa que els seus personatges rao· nin i parlin igual que nosaltres, no tant intentar reconstruir per a ells un pensament màgic. El bruixot, i la do· na d’Ynatsé, podrien ser fins i tot els primers científics, o els primers filò· sofs racionalistes. –Jo podia tenir els meus dubtes, però els que m’han assessorat creuen que en aquella època ja es comença a dubtar dels poders animistes, que els rituals segueixen però l’home comença a ser el centre del seu univers, comença a raonar sobre el més enllà, sobre com defensar-se per si mateixos. Cosa que ens sembla una manera de pensar molt actual pe-
  2. 2. ©2014 Ediciones Primera Plana S.A. Tots els drets reservats PDF generat el 05/03/2014 7:00:22 per al subscriptor amb correu docu_tvc@tv3.cat Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping llibres 61 DIMECRES 5 DE MARÇ DEL 2014 LLL rò que segur que ja ho feien. Observaven l’entorn per treure’n profit, aprenien a curar, les dones van passar a tenir un paper més important... Aquest raonament ja es començava a desenvolupar. Explicar tot això m’anima, desgranar quin hauria de ser el seu pensament a través dels seus vestigis. Com estan replantejant la seva relació amb l’entorn, amb la divinitat, i com veuen que el seu futur passa per ells i per les seves pròpies mans. Encara que no deixi de ser una aventura el que explico. UN SUPERVIVENT DE LA GENERACIÓ DELS 90 i dees El mite Ray Loriga RICARD Ruiz Garzón El que va ser noi rebel de les lletres espanyoles aborda amb melancolia la seva maduresa mentre publica ‘Za Za, emperador de Ibiza’ FRANCESC CASALS R –És un maratonià de les presentacions i xerrades en biblioteques i llibreries. ¿Aquest tipus de contacte amb el lector què li ofereix? –Millor que l’autor no hi ha ningú per explicar el llibre a la gent. A mi em dóna la possibilitat d’arribar directament a la persona per a qui he escrit el llibre. Que et diguin què els ha semblat i què no del llibre, que et critiquin, va fent pòsit, et nodreixen amb les seves opinions i això et permet millorar el teu ofici. Assumeixes la crítica o la rebats. De tot se n’aprèn, no pots anar de sobrat. «Eudald Carbonell em va aconsellar que em centrés més en la ficció, que de la divulgació ja se n’encarreguen ells» –Això el posa en millor posició que altres escriptors per saber què els agrada dels seus llibres i què no als seus lectors. –És una cosa que he cultivat des del primer llibre, anar a explicar el meu llibre com un venedor porta a porta. En aquesta hi ha coses que t’inventes i altres que tenen bases científiques rigoroses, i tinc ganes d’explicar-ho. Com sempre, faré un Sant Jordi de butxaca cada setmana, tres o quatre presentacions cada setmana fins a arribar al 23 d’abril. I, quan passi, continuar. Pel que fa als meus lectors: jo escric per a tots els públics, i això vol dir tant un noi de 14 anys amb un professor que ha inclòs el llibre en el seu temari com algú entès en paleontologia. –Deu haver sigut difícil definir com havien de parlar els seus banyolencs prehistòrics. –Vull que m’entengui un lector del segle XXI. Sóc contrari a utilitzar un llenguatge d’època, o grunyits en aquest cas. Escric en un català actual, pla, i procuro que sense gaires neologismes. En resum, el que vull és que el lector tingui instruments perquè es pugui sentir partícip de la novel·la. H La ciutat de Chirbes 33 Retorn 8 L’escriptor madrileny Ray Loriga, a la terrassa d’un hotel de Barcelona, el febrer passat. ELENA HEVIA BARCELONA Es podria definir Za Za, emperador de Ibiza (Alfaguara), l’última novel· la d’aquell escriptor supervivent i difícil de classificar que és Ray Loriga (Madrid, 1967), com un caramel enverinat. Moltes riallades, moltes gresques pitiüses amb la ultimíssima droga de disseny que no provoca cap mena de perjudici en l’organisme –no ens ho hem de creure, és ficció–, una aparent diversió beatífica, un Danzad, danzad malditos indolor, per donar-li al final al lector una garrotada sorprenent que convé no revelar. «És naturalment una broma per part meva, una broma infinita que diria Foster Wallace», assegura l’autor que ha tornat a la ficció després de vuit anys –hi ha hagut una alimentària novel·la juvenil entremig– amb una obra de política-ficció a l’estil Tokio ya no nos quiere. A saber: a un extraficant de poca volada, Zacarías Zaragoza Zamora –d’una semblança aclaparadora amb El Nota d’El gran Lebowski que Loriga assegura que és casual– les màfies de torn el confonen amb el fabricant de la droga en qüestió, que es diu també Za Za. Loriga, que n’ha vist de tots colors, és avui un pare responsable, però en matèria de drogues sap de què parla. Així doncs adverteix: «Els estupefaents alteren no tan sols la percepció sinó també l’emoció i no ser responsable de les teves emocions implica un gran risc. I no estic parlant des del punt de vista moral». Aquesta visió alterada també hi és en la concepció de la mateixa novel·la que planteja una percepció esbiaixada del món i, en el fons, també amaga una alerta sobre el risc de ser manipulat. «Un sistema de manipulació no és perfecte fins que l’individu aprèn a manipular-se a si mateix. Els sistemes que han aconseguit durar més o convèncer millor són aquells en els quals els individus «Em cansa una mica que els periodistes esperin que sempre faci excentricitats», diu creuen que actuen pel seu lliure albir. Llavors sí que s’ha consumat la trampa». Hi ha altres coses en la novel·la, com la nostàlgia del mateix autor davant un paradís perdut que va ser l’Eivissa de la seva infància, on estiuejava amb els seus pares. «Ara quan passo per determinats llocs em poso a plorar», assegura. I també la curiosa i una mica grotesca imatge d’una possible independència de l’illa sota el govern del Za Za en qüestió. Loriga jura i perjura que no hi ha darrere aquell divertit episodi res més que una petita ironia, sense relació amb l’actualitat. «Jo no opino de llocs que no són el meu. I he de dir que no tinc res en contra de les independències col·lectives. Les causes comunes són importants perquè donen forma al que som, però a vegades també són perilloses perquè poden emmascarar la independència personal». Com un rocker A Loriga li pesa el seu propi mite, el del noi que va triomfar als 20 anys com una estrella del rock i que ara, encarant els 47, se sent presoner d’aquella imatge. «Bé, d’això només jo en sóc responsable. Però la veritat és que em cansa una mica que els periodistes esperin que sempre faci alguna excentricitat perquè si descobreixen que ets un paio normalet els defraudes». Aquest to entre maleït i desenganyat es filtra d’alguna manera en la novel·la. Potser Loriga no ho ha buscat, però ha estat així i li agrada. «Jo vaig començar a escriure i a publicar als 22 i llavors no pretenia ser un autor de 50, així que ara no pretendré el contrari». Sentir-se una mica més cansat que els que van començar més tard és l’única cosa que lamenta l’escriptor, perquè ve de més lluny. Molts dels que van començar als 90 es van quedar pel camí. Ell no. «Doncs aquesta és la part més agradable de tot això. Haver apostat per una cosa amb una ingenuïtat insensata i que 20 anys després encara segueixis aquí. Crec que té força mèrit i si ningú me’l dóna, ja me’l dono jo sol». H afael Chirbes va passar pel CCCB, convidat al cicle Ciutat oberta, i durant una estona vam semblar alemanys. No només perquè era ple de gom a gom per un autor que, malgrat escriure sobre nosaltres, ven més allà que aquí; també perquè l’entrada era de pagament, i tot i així va omplir; també perquè no va improvisar quatre gracietes, sinó que va llegir un text inèdit, i tot i així va omplir; també, en fi, perquè en el torn de preguntes va carregar de forma impopular contra internet, les modes literàries, les escoles d’escriptura... I, tot i així, va omplir i a sobre va rebre una ovació. No tenim, per desgràcia, gaires autors com Rafael Chirbes. Potser, com ell mateix va dir dilluns referint-se a Blasco Ibáñez, perquè el nostre ensenyament i la nostra literatura han estat sempre tan elitistes que un laic republicà hi té poc a rascar. O potser perquè és necessari fer com ell, aïllar-se i renunciar «a les tertúlies», per explicar bé el que passa i tots veuen, en L’escriptor valencià va carregar contra les modes al CCCB lloc de córrer a abraçar com si el món es cremés l’última hipsterada. No, no tenim autors com ell, capaços d’escriure obres com Mimoun, La buena letra, Crematorio i En la orilla i malgrat això afirmar, sense falsa modèstia, que tan sols aspira «a treballar la tradició sense fer vergonya». No en tenim i, després de perdre Ana Maria Moix, els enyorem encara més. El premio nacional Chirbes, l’autor del millor llibre de 2013, va passar per Barcelona però va parlar per cert de València. No de Missent, el seu microcosmos, ni del Llevant actual, sinó de la València del nen que la va descobrir per primera vegada i la va unir a Roma, a París, a Berlín, a Nova York, la geografia mítica que havia forjat com a lector i espectador. Va parlar de tot això, ho va llegir i va acabar, obedient amb el cicle, tancant el cercle com el gran autor que és: assegurant que «el temps passa més de pressa per a les ciutats que per a alguns llibres», assenyalant que «a Moscou queden poques cases de les que Tolstoi va descriure» i preguntant-se amb raó «com saber qui edifica el que és durador». Això són fonaments i la resta, en fi, és especular. H

×