Tema 8(c) La imatgeria espanyola

1,440 views

Published on

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
1,440
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
5
Actions
Shares
0
Downloads
87
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Tema 8(c) La imatgeria espanyola

  1. 1. TEMA 8 (c).- LA IMATGERIA ESPANYOLA. Salvador Vila Esteve Història de l’Art 2n de Batxillerat
  2. 2. TEMA 8(c).- LA IMATGERIA ESPANYOLA 1.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS. 2.- L’ESCOLA CASTELLANA. 3.- L’ESCOLA ANDALUSA. 4.- L’ESCOLA MURCIANA.
  3. 3. 1.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS (I). L’escultura espanyola té una evolució particular que es plasma en els mateixos materials i tècniques: és imatgeria feta a partir de la fusta tallada i policromada (intervenen des dels aprenents que preparen la fusta a l’escultor, pintors, estofadors,...) Influència del context Està totalment influenciada per la Contrareforma i el Concili de Trento: temes quasi exclusivament religiosos que es centren en la defensa dels sagraments (penitència i eucaristia especialment) i en la vida i miracles de la Verge i els sants (imatges devocionals) És una escultura molt popular: no sols perquè té un caràcter didàctic i d’apel·lar al sentiment religiós dels fidels, sinó també perquè no és un art pagat per reis, nobles o bisbes, sinó, fonamentalment, per confraries i parròquies La seua funció didàctica i devocional influirà molt en les característiques que veurem (realisme, patetisme,...) i també fa que no siguen sols imatges per a contemplar en el temple, sinó que ixen al carrer en processons La crisi del XVII influeix en la pobresa dels materials (fusta, estuc,...)
  4. 4. 1.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS (II). Destaca, sobre tot, pel seu accentuat realisme Se’n deriva del desig de fomentar la devoció popular, apel·lant als sentiments dels fidels, al qual tracten de commoure i impressionar El major realisme s’aconsegueix no sols amb la talla de la fusta i la policromia aplicada, sinó també amb postissos, ulls i llàgrimes de cristall, dents d’ivori, suro per simular coàguls de sang i perruques fetes amb pel humà, a més de vestir-les amb roba Tendència a l’expressivitat i al dramatisme per a despertar l’emoció dels fidels, a través d’ac- centuar els trets més dramàtics en Crist, el dolor de la Verge i sants (compassió de l’espec- tador) o amb una bellesa idealitzada i temes infantils de la Verge i el Nen (complacència) Amb aquesta expressivitat aconsegueixen la representació dels sentiments: dolor, angúnia, mort, èxtasi,... Es va evolucionant cap a un major dinamisme i moviment La teatralitat barroca arriba en la imatgeria espanyola a la màxima expressió Es prohibeix la representació de figures nues (Inquisició) Hi ha dos tipologies bàsiques: les figures de cos sencer i les imatges de vestir (s’esculpien sols el cap i les mans i se les vestia, abaratint el cost) Cal destacar tres escoles: la castellana, l’andalusa i, ja al segle XVIII, la murciana
  5. 5. 2.- L’ESCOLA CASTELLANA. Té dos focus principals: Valladolid i Madrid Destaca pel seu realisme detallista, exagerat i violent, que destaca el patetisme i el dolor en l’expressió, conformant un estil directe i molt convincent, sobri i descarnat Aquesta expressivitat es farà especialment present als rostres És una escultura més dinàmica El modelatge és fort, amb plecs angulosos a la roba, però l’anatomia (perfecció en els cossos) i les textures de la pell es representen de forma molt cuidada Els cabells es representen com banyats i pegats al cap Hi ha una tendència a la caricatura en els personatges roïns Utilitzen colors mate a la policromia, sense brillantor Destaca l’escultor Gregorio Fernández, que crea tipus iconogràfics com el Crist Jacent, el Crist de la Columna, el Crucificat, la Pietat o la Immaculada, a més de passos processionals
  6. 6. Arcàngel Sant Gabriel (1610)
  7. 7. Tinc set (c.1612)
  8. 8. Ecce Homo (1612-13)
  9. 9. Camí del Calvari (1614-15)
  10. 10. Crist jacent d’El Pardo (1615)
  11. 11. Crist lligat a la columna (c.1615)
  12. 12. La Pietat (1616)
  13. 13. Santa Teresa de Jesús (1622)
  14. 14. Descendiment (1623-24)
  15. 15. Crist del Convent de Santa Clara (1625-30)
  16. 16. Sant Crist de la Llum (1631-33)
  17. 17. Crist Museu de Valladolid (1625-30)
  18. 18. Crist de l’església de San Miguel y San Julián
  19. 19. Immaculada
  20. 20. 3.- L’ESCOLA ANDALUSA (I). És un estil més amable i afectat El seu realisme és més clàssic i seré, fuig de l’exageració i tendeix més a la idealització, mirant de cercar la bellesa i cert equilibri El dinamisme és menor (serenitat) El modelatge de les figures és més suau La policromia dota a les figures d’una major magnificència: paleta de colors més brillant per a donar major elegància i sumptuositat a les escultures També les robes que vesteixen les imatges són més espectaculars, especialment els brodats Destaquen dues escoles o focus: la sevillana i la granadina
  21. 21. 3.- L’ESCOLA ANDALUSA (II). Escola sevillana Escola granadina Martínez Montañés: és el responsable del realisme “seré” més clàssic i domina l’estudi de l’anatomia (model de Crist andalús més seré, de Nen Jesús nu i beneint i d’Immaculada jove, innocent i melancòlica) Juan de Mesa: deixeble de l’anterior, afegeix un poc més de dramatisme i violència expressiva a les seues obres (destaquen els Crists) Alonso Cano: deixeble de Montañés (contenció expressiva i classicisme), tendeix a la creació de models geomètrics més simples, als rostres de perfil oval i a una estilització idealista (Immaculada i Verge de l’Oliba) Pedro de Mena: deixeble de Cano, destaca per comunicar molt bé els estats d’ànim amb una major expressivitat i un modelatge detallat i minuciós, però amb mesura (sant Francesc i la Magdalena Penitent)
  22. 22. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Sant Cristòfor (1597)
  23. 23. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Sant Jerònim penitent (1598)
  24. 24. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Crist de la Clemència (1603-04)
  25. 25. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Sant Domènec penitent (1605)
  26. 26. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Nen Jesús (1606-07)
  27. 27. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Retaule de Santiponce. Adoració dels Pastors (1609-13)
  28. 28. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Retaule de Santiponce. Sant Jerònim Penitent (1609-13)
  29. 29. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Sant Ignasi de Loyola (1610)
  30. 30. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Jesús de la Passió (1619)
  31. 31. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Sant Francesc de Borja (1624)
  32. 32. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Immaculada Concepció o “La Cieguecita” (1629-31)
  33. 33. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Sant Joan Baptista (1625-35)
  34. 34. JUAN MARTINEZ MONTAÑÉS: Sant Bru (1634)
  35. 35. JUAN DE MESA: Crist de la Bona Mort (1620)
  36. 36. JUAN DE MESA: Jesús del Gran Poder (1620)
  37. 37. JUAN DE MESA: Crist de l’Agonia (1622)
  38. 38. JUAN DE MESA: Verge de les Angúnies (1627)
  39. 39. ALONSO CANO: Verge de l’Oliba (1629)
  40. 40. ALONSO CANO: Immaculada del facistol de la catedral de Granada (1655-56)
  41. 41. PEDRO DE MENA: Sant Francesc (1663)
  42. 42. PEDRO DE MENA: Magdalena Penitent (1664)
  43. 43. PEDRO DE MENA: Doloroses
  44. 44. PEDRO DE MENA: Ecce Homo
  45. 45. 3.- L’ESCOLA MURCIANA. És ja del segle XVIII, amb característiques més del Rococó i amb Francisco Salzillo com a principal autor Es caracteritza per incorporar característiques procedents de Nàpols que fusiona amb les peninsulars: major moviment, color (més pastel) i bellesa, expressions blanes, més dinamisme i teatralitat (passos molt grans amb moltes figures interrelacionades), dolçor i elegància de les figures i exquisida bellesa formal (Oració de Jesús en l’Hort i Últim Sopar)
  46. 46. FRANCISCO SALZILLO: Verge de les Angúnies (1740)
  47. 47. FRANCISCO SALZILLO: La Caiguda (1752)
  48. 48. FRANCISCO SALZILLO: Oració a l’Hort (1755)
  49. 49. FRANCISCO SALZILLO: Dolorosa (1755)
  50. 50. FRANCISCO SALZILLO: El Prendiment (1763)
  51. 51. FRANCISCO SALZILLO: L’Últim Sopar (1778)
  52. 52. FRANCISCO SALZILLO: Crist de l’Agonia (1773-74)

×