LES BARBES DEL BOC
 Un conte de Colera i Molinàs




      Jordi Rodó i Rodà
A tots als meus Joan Rodó: al meu avi, al meu pare, al meu germà i al meu fill.
I a mossèn Joan Rodó.


Aquest conte vol c...
La nit era d’aquelles que només es viuen a Colera. La tramuntana havia
començat a bufar fort al capvespre i s’endevinava u...
El dietari


Aquesta nit ja ets prou gran perquè t’expliqui el conte més extraordinari que
mai no hauràs sentit…


Poc aba...
s’endinsava –sobretot al començament i al final- en la descripció d’uns fets
extraordinaris, increïbles, que en Francesc P...
vaig gratar el llom de l’armari-llibreria. El cor se’m disparà quan vaig trobar un
doble fons, i a dins les tapes fumejant...
Pors i supersticions


Contava Francesc Prat, a les primeres pàgines del seu dietari, que el 1780 va
arribar a la vall con...
misteriosa que presidia una coma inhòspita que davallava fins al llogarret de
Molinàs.


El cas és que l’amenaça d’aquell ...
lluïa una claror blavosa enmig de la negror de la nit. També es deia que la
muntanya era solcada de coves que menaven a le...
10
Sant Miquel, 1789




Tot això ho explicava mossèn Francesc a les primeres pàgines del seu dietari,
sens dubte colpit per ...
donava esperança per a un futur millor. Mossèn Prat participava dels treballs i
de les festes dels colerencs i molinencs i...
l’esperava a l’alçada del molí. - “És obra del dimoni, mossèn, el gran boc s’ha
endut els nostres fills! - exclamaven les ...
Cap al Pla de les Bruixes


Al capvespre, reunits en consell de poble, i presidits per la figura venerable de
mossèn Franc...
hora més tard de sortir de Molinàs els homes arribaren al Coll de Poca Sang.
Es van estremir només en veure l’indret i obs...
Els molinencs varen restar força estona atordits veient com els personatges
diabòlics es lliuraven a una orgia desenfrenad...
Per la Coma d’Infern


Mossèn Francesc i els dos pares van enfilar l’antiga carrerada que duia els
ramats per la carena de...
Quan ja albiraven per damunt del seu cap les cornises del Puig de Taravaus,
entraren en una zona on s’endevinaven més bòfi...
los què els havia passat. El nen i la nena explicaren que, la nit abans, mentre
dormien, tingueren cadascú el mateix malso...
L’amenaça del Boc


Els homes feren una inspecció ràpida a la immensa sala on es trobaven i
veieren que la gruta tenia con...
feien estralls en els seus ànims. I ni rastre del Boc ni de cap signe de forces
infernals. De cop, darrera d’un revolt de ...
La Mala Terra


A partir d’aquí, les notes del dietari de Mossèn Francesc Prat descriuen els dies
de festa que seguiren aq...
muntanyes. Però, a finals de la centúria, la plaga de la fil·loxera matà els ceps i
s’endugué amb ells totes les esperance...
La vall de Colera: al fons a l’esquerra, el Puig d’Esquers; a la dreta, les Barbes del Boc; enmig
                 dels do...
El poble de Molinàs




Castell de Molinàs i ermita romànica de Sant Miquel de Colera (s. X-XII)




  El Coll de Poca San...
El Mas Patiràs i el seu dólmen




Parròquia de Colera. Pont del tren, dissenyat per Eiffel i inaugurat el 1878




  Les ...
Pujant a les Barbes del Boc: Al fons a    .     Al fons, el Puig d’Esquers i, a sota, la
  l’esquerra, Colera; a la dreta,...
Entrada a la cova del Boc




                        La mina d’or de Molinàs i la mina de coure




Al fons, penya-segat ...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Un conte de tramuntana

1,534 views

Published on

Published in: News & Politics
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
1,534
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
3
Actions
Shares
0
Downloads
13
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Un conte de tramuntana

  1. 1. LES BARBES DEL BOC Un conte de Colera i Molinàs Jordi Rodó i Rodà
  2. 2. A tots als meus Joan Rodó: al meu avi, al meu pare, al meu germà i al meu fill. I a mossèn Joan Rodó. Aquest conte vol contribuir a la creació d’un corpus llegendari per a Colera. Per això, els fets històrics, els topònims i els personatges amb nom són reals, però els fets que s’hi conten no necessàriament. Algun dia han de començar les llegendes... Plànol de Colera i Molinàs i dels principals indrets esmentats Nota: Les fotos, les notes i el plànol són obra de l’autor. 2
  3. 3. La nit era d’aquelles que només es viuen a Colera. La tramuntana havia començat a bufar fort al capvespre i s’endevinava una nit de brams i udols. La Lluna era tan plena que vessava claror a raigs. A taula, els bunyols i la garnatxa endolcien les postres del sopar. La primera xuclada al cigarret de paper del meu avi encetava el silenci previ a les seves xerrades de sobretaula. Sovint es tractava de records d’un temps de glòries perdudes en una guerra cruel i dels temps de penúries i privacions posteriors. Eren les batalles de l’avi, però per a mi eren les rondalles a la vora del foc abans d’anar a dormir. Potser perquè massa sovint eren històries poc infantils m’havia acostumat a no sorprendre’m d’aquelles sessions intenses i amarades de relats sorprenents però creïbles. Però, aquella nit de Sant Miquel de 1975, el silenci fumejant previ a la història del meu avi es va fer etern i envoltat d’una boirosa sensació de misteri. La pipada a la cigarreta va ser profunda i va convertir-se en un núvol que envaïa tot el menjador entelant la tènue llum de 125 volts. Va deixar la burilla al cendrer de propaganda d’un anisat francès i va començar a xerrar… ::::::::::::::::::::: 3
  4. 4. El dietari Aquesta nit ja ets prou gran perquè t’expliqui el conte més extraordinari que mai no hauràs sentit… Poc abans de morir, el meu oncle, mossèn Joan Rodó –que es deia com jo i com el teu pare- em va explicar uns fets sorprenents de què va tenir notícia durant la seva estada a la rectoria de Colera l’any 1890. Substituïa l’anterior rector, mort l’any abans, en un moment en què els habitants del petit poble es trobaven colpits per la plaga de la fil·loxera, que havia delmat les vinyes i, amb elles, les esperances dels habitants de la vall. M’explicava l’oncle Joan que, en arribar a Colera, el primer que va fer fou posar en ordre la sagristia i regirar entre els llibres de l’arxiu parroquial per fer-se una idea del poble de mala mort on havia anat a parar. En un gran armari amb portes de vidre, hi havia tots els arxius parroquials, amb les fes de baptisme, casaments i defuncions de cent anys, des del 1779 fins al 1879, amb algun periode buit com els anys de la Guerra Gran i la Guerra del Francès en què segurament no estaven els capellans ni els vilatans per massa orgues, ni per morir-se com Déu mana!. Nit rera nit, el flamant rector regirava i espolsava els feixucs llibres de les lleixes i desembolicava lligalls de pergamins esquinçats i desordenats enmig d’escriptures, testaments, i ves a saber què. Darrera dels volums del final del segle XVIII, al fons de l’armari, va trobar les marques que delataven un doble fons al moble. A dins, com si no volgués deixar-se veure, hi va trobar un llibret d’un pam, amb pergamí manuscrit, amb el títol de “Francesc Prat, prevere de Colera i Molinàs. Dietari 1780-1789”.1 Aquella nit, mossèn Joan no va dormir, llegint de dalt a baix les notes d’aquell prevere preses al llarg de deu anys. Més enllà de la crònica quotidiana d’un poble en formació i de les vicissituds dels seus habitants, sembla que el text 1 Francesc Prat va ser el segon capellà de la parròquia que incloïa els nuclis de Colera i Molinàs. Va exercir-hi entre 1780 i 1790. Prats substituïa Joan Moresch, primer rector després de la fundació del poble, el 1773. 4
  5. 5. s’endinsava –sobretot al començament i al final- en la descripció d’uns fets extraordinaris, increïbles, que en Francesc Prat va viure en pròpia pell. Al seu llit de mort, l’oncle em va explicar fil per randa aquella història estranya. Em pensava que es tractava de la imaginació literària d’aquell aprenent de Mossèn Cinto o dels deliris d’un moribund, però pocs anys més tard vaig tenir a les mans els indicis que potser no es tractava d’un relat imaginat sinó d’una història real. Va ser a principis de l’any 1937. Em trobava a Figueres encarregat de gestionar la intendència dels brigadistes internacionals que s’allotjaven al castell de Sant Ferran. Les autoritats van demanar voluntaris per anar a Colera a protegir el pont de ferro del tren i m’hi vaig apuntar sense pensar-m’ho.2 Mentre em trobava dalt de tot del pont llençant sacs de sorra avall, una colla de milicians ebris d’alcohol i de revolta, en ple fervor revolucionari, van aplegar-se davant la parròquia i van començar a cremar tots els mobles, retaules i elements litúrgics que trobaren dins del temple i la rectoria. En sentir les rialles embogides de la irracionalitat i l’olor de fusta i paper cremat em va recórrer un calfred per la memòria que em va empènyer a córrer cap al lloc. A crits vaig foragitar aquells bàrbars que dançaven al voltant d’una foguera de fustes policromades, amb sants que ploraven ocres i prússies i papers que giravoltaven per damunt les flames. Enmig de la foguerada es consumia l’armari de la rectoria, on s’apilaven desenes de llibres que contenien la història de dos-cents-cinquanta anys de famílies, de treballs, d’afanys i desenganys. I qui sabia si aquell manuscrit de mossèn Prat, contenint la confirmació del conte del meu oncle!. Potser sí que era una història a la vora del foc, però tan a la vora que s’estava cremant... Vaig restar unes quantes hores davant de la pira condemnatòria fins que les brases acabaren de rosegar un patrimoni que desapareixia per sempre. Amb els guants amb què havia descarregat els sacs de sorra que colgaven el pont, 2 Al 1937, el pont del ferrocarril de Colera era objectiu prioritari dels bombardejos feixistes, atès que era el cordó umbilical amb França. El 8 de gener d’aquell any, el creuer Canarias bombardejà Colera i Portbou devastant la població, però sense tocar el pont, que havia estat colgat amb sacs de sorra per a camuflar-lo i protegir-lo. 5
  6. 6. vaig gratar el llom de l’armari-llibreria. El cor se’m disparà quan vaig trobar un doble fons, i a dins les tapes fumejants d’un llibret calcinat. Tant sols un cercle blanc enmig del paper emmascarat i trencadís de les pàgines centrals mantenia ertes algunes frases deslligades. A la primera pàgina, però, salvada com si no volgués acabar de desaparéixer o per esperar la meva mirada inquisitiva, encara es podia llegir “Francesc Prat, prevere de Colera i Molinàs. Dietari 1780-1789”. El dietari no es podia llegir, però existia! Així va ser com aquella nit d’impotència, sota els fars de la brigada que protegia el pont de l’Eiffel,3 vaig decidir recordar per sempre més tots els detalls del que m’havia contat el meu oncle sobre el dietari de mossèn Prat. Aquest és el relat que no oblidaràs mai més… Rectors de Colera i Molinàs citats • Joan Moresch, prevere………….1779 • Francesc Prat, prevere………….1780-1789 • Joan Rodó, rector………………..1890 3 L’enginyer francès Eiffel va dissenyar el pont de Colera, inaugurat al 1878. 6
  7. 7. Pors i supersticions Contava Francesc Prat, a les primeres pàgines del seu dietari, que el 1780 va arribar a la vall conformada pels pobles de Colera i Molinàs, per donar consol a les ànimes dels colons que acabaven d’arribar en aquell remot indret de l’Albera. Pagesos d’arreu de les contrades veïnes feien cap a la petita vall per guanyar espai als boscos d’alzines que tapissaven els vessants de les muntanyes i per conrear una terra aspre, indòmita, pedregosa.4 Quan van arribar les primeres famílies, cap el 1773, l’indret era solitari, sense ànima. Des de feia segles ningú no havia treballat aquelles terres boscoses i ermes; tan sols testimoniaven una presència humana les antigues ruïnes del castell de Molinàs, l’ermita romànica de Sant Miquel i les restes d’algun casalot medieval enrunat. Els molinencs eren una gent rude, amb la pell solcada pel fred, el vent i les calorades; una gent disposada a sobreviure, però temerosos per trobar-se en un lloc insòlit, ignot. Però no eren els únics veïns d’aquella vall. Els nouvinguts van trobar la presència d’un estrany bosquetà cobert amb pells de cabra que vivia en una fondalada perduda enmig d’una pregona vall a l’oest del llogarret. En establir contacte amb aquell ésser ombrívol els va engegar un fart de retrets per la seva presència, maleïnt-los per haver arribat a la seva vall. Els va augurar desgràcies per sempre més si no marxaven d’aquell indret; i que la força dels elements de la natura no els deixaria viure en pau mai més i que les seves cases i pertinences es perdrien en l’oblit dels temps. –Aquestes són les terres del meu senyor i no les podeu profanar!- els va dir assenyalant l’imponent mola que s’erigia a les seves espatlles. Al cim de la vall s’imposava una muntanya 4 Per saber-ho tot sobre Molinàs, llegiu l’excel·lent llibre d’Arnald Plujà: Molinàs. Sant Miquel de Colera; dins la col·lecció “Els veïnats oblidats del Cap de Creus”; 2005. L’origen del poble de Colera i de Molinàs s’emmarca en la política de colonització de terres verges auspiciada a aleshores pel rei Carles III. Isidre Ferran, propietari ennoblit de Garriguella i amo d’aquests paratges, va iniciar el procés de repoblament de la vall atraient colons per a treballar el territori i assentar-s’hi. El poble de Colera va ser dissenyat pels enginyers militars (vegeu llibre de Pablo de la Fuente: La fundació de Sant Miquel de Colera. Història del naixement de la carolina empordanesa; Ajuntament de Colera, 2006). 7
  8. 8. misteriosa que presidia una coma inhòspita que davallava fins al llogarret de Molinàs. El cas és que l’amenaça d’aquell homenot no va ser motiu per desanimar els primers molinencs a repoblar el territori, desforestar-lo i culturitzar-lo. Però, tot i l’empenta per colonitzar noves terres i assentar una família, aquells primers habitants van començar a crear el seu propi univers de pors, llegendes, temences i supersticions. Potser perquè es trobaven en un medi hostil i havien de conrear una terra desagraïda, pedra a pedra, feixa a feixa, temien i respectaven un entorn natural contra el que lluitaven constantment. Així, a recer de les llars, en les nits ventades i gèlides, els molinencs anaren creant els seus mites i posant nom al seu entorn: al que veien i al que no veien, al que sentien i al que pressentien. Així, contaven que aquella muntanya imponent que l’eremità havia invocat tenia les faccions del diable transformat en boc: les banyes i la barbeta mefistofèliques configuraven una cara que s’estrenyia enmig de cingleres i penyes que es perdien en els abismes de la terra. Aquella muntanya amb dos cims –com dues banyes- l’anomenarien “Les Barbes del Boc”, i aquella vall estreta que es conformava com el cos del dimoni estès damunt d’una terra oblidada en l’origen dels temps, l’anomenarien “La Coma d’Infern”. Just al seu davant s’obria una altra coma que anomenarien la Mala Terra. Al final de les comes, en la confluència de sengles rieres, es trobava el poble de Molinàs. Aquelles mateixes nits de replegament familiar, la tramuntana els portava udols impossibles que baixaven de la vall diabòlica i aterrien els infants. Aviat la imaginació anà conformant un entorn d’històries entrellaçades que donaren peu a les llegendes de Molinàs. Es deia que, enmig del camí que dreçava de l’ermita de Sant Miquel al Coll de les Artigues, s’hi trobava un indret que anomenaven el Pla de les Bruixes perquè era el lloc on s’aplegaven aquestes dones perverses convocades pel dimoni que, en forma de boc, les cridava per tota la contrada des del cim de les “Barbes”. Aquelles nits de tramuntana deien sentir també les rialles i els xiscles que baixaven del Pla de les Bruixes, que 8
  9. 9. lluïa una claror blavosa enmig de la negror de la nit. També es deia que la muntanya era solcada de coves que menaven a les entranyes del món infernal. Els molinencs es feren ressò també de les antigues històries que pervivien en la memòria de veïns d’altres poblacions i del mateix monestir de Sant Quirze de Colera. Una d’elles explicava que, en temps reculats, l’abat del cenobi fou assassinat misteriosament en el coll que du del mas Patiràs a Sant Miquel, dessota el Puig d’Esquers. De bon matí, un pagès va trobar el seu cos inert, degollat, però sense rastre de sang al voltant. Mai ningú no va saber per què ni com havia mort l’abat de Sant Quirze. Els nous molinencs, però, atribuïen el misteri del seu dessagnament invisible a l’atac d’éssers malvats encomanats pel dimoni. El poble anomenà aquella cruïlla de camins “Coll de Poca Sang” i del pla que du del coll a l’ermita en digueren el “Pla dels Capellans” perquè era on els preveres de Sant Miquel descansaven just després de passar pel coll i se senyaven per haver-lo creuat sans i estalvis, ja a recer de l’església. Hom contava, també, que l’antiga ermita de Sant Miquel havia estat bastida i consagrada en aquell lloc, davant de les Barbes del Boc, per fer front a la força de la bèstia infernal que no deixava a l’Església colonitzar aquells indrets.5 Des de sempre, l’Església ha tingut una gran devoció a Sant Miquel per demanar-li que ens lliuri del dimoni i dels esperits infernals. Fins i tot els dólmens que sembren aquestes muntanyes eren vistos com obra diabòlica: la seva forma uterina els evocava el lloc on el Boc i les seves bruixes realitzaven actes impúdics, i en l’interior dels quals neixien les ombres i els esperits malvats que habitaven les boscúries. Poc a poc, doncs, aquells primers habitants de Molinàs varen teixir una xarxa de creences i mites que explicaven formes, sons, llums i foscors, reals i irreals. :::::::::::::::::::::::::::: 5 Sant Miquel era l’arcàngel que liderà l’estol d’àngels que va sostenir la gran batalla victoriosa contra Satanàs i els seus acòlits, als quals se’ls va tancar la porta del cel per sempre més; per això, l’arcàngel és representat atacant la serp infernal. 9
  10. 10. 10
  11. 11. Sant Miquel, 1789 Tot això ho explicava mossèn Francesc a les primeres pàgines del seu dietari, sens dubte colpit per les pors que li transmeteren uns fidels potser més atemorits per la realitat de la cruesa de la seva existència terrenal que no pas per fets del més enllà. En tot cas, fossin en part fruit de la casualitat, de la fantasia i de les supersticions, no podia negar que, cada setmana, quan pujava de Colera a Molinàs a redós de la riera, la presència imponent de les Barbes del Boc li resseguia l’espinada. A part d’aquest capítol extraordinari, des que arribà el rector -la primavera del 1780- el dietari es limita a explicar com era la vida quotidiana dels parroquians i de com s’anaven desenvolupant Colera i Molinàs. Naixements, casaments i defuncions i algun fet anecdòtic del temps o de la vida al carrer resseguien les notes de deu anys de rector. No és fins a finals de la seva rectoria, al 1789, que el dietari pren una dimensió sorprenent. Prat es fa ressò de la “Gran Por” de l'estiu de 1789 que recorria terres franceses amb una revolució que trencava tots els esquemes i enderrocava fes i reialmes. La proximitat de Colera a les fites del Tractat dels Pirineus i el record recent de la Guerra de Successió feien témer de nou que de França vindria un gran mal; com s’esdevingué poc més tard amb la Guerra Gran.6 Les pàgines del dietari sembla que eren plenes de temor i de prevenció; el nostre prevere havia establert contacte amb el bisbat i amb Sant Quirze per requerir el seu ajut en cas que les revoltes traspassessin l’Albera. En cap cas, però, es veia impulsat a abandonar la parròquia: no tenia cap motiu per desconfiar d’uns veïns que veien en ell un consol i un acompanyament espirituals imprescindibles per fer front a les calamitats de la seva vida i que els 6 La Guerra Gran enfrontà la monarquia hispànica i la recent república francesa entre el 1793 i el 1795. Fou un xoc entre l’àntic règim borbònic i les idees revolucionàries. Els francesos envaïren l’Empordà sense resistència passant per damunt de la flamant fortalesa de Sant Ferran de Figueres. Dels fets de la guerra a la vall de Colera no se’n sap gairebé res, tret de l’enfonsament de tres naus espanyoles al Cap Ras, al novembre de 1793, que es dirigien a Banyuls per anar a encerclar els francesos a Portvendres. 11
  12. 12. donava esperança per a un futur millor. Mossèn Prat participava dels treballs i de les festes dels colerencs i molinencs i entrava a les seves llars com ells s’acollien davant de l’altar que consagrava cada diumenge. Però, a les acaballes de l’estiu, just en temps de verema, a la vetlla de Sant Miquel, se succeïren uns fets que canviarien la part final del relat de Francesc Prat esdevenint una crònica fantàstica més que no pas el relat d’un diari personal. Explica Prat que, aquell final de setembre, la tramuntana era més violenta que mai i la lluna plena il·luminava el cel i la terra com si fos de dia. Va ser al matí del 29 de setembre de 1789 quan el rector va despertar-se espaordit per les trucades a la porta de la rectoria. Dos veïns de Molinàs, esverats i sense alè, explicaren panteixant al mossèn que dos infants del poble havien desaparegut durant la nit i que no hi havia rastre d’ells a l’entorn del nucli habitat. Però, el més sorprenent va ser la raó que donaren de la desaparició. Aquella tarda, la tramuntana havia estat tan forta que cap molinenc s’atrevia a sortir de casa seva, on s’havien aplegat tots els membres de la família; a mitjanit, el poble es va despertar alterat pels bramuls terrorífics que portava el vent, barrejats amb gemecs i rialles escandaloses que baixaven del Pla de les Bruixes, damunt del qual la Lluna prenia una aurèola vermellosa i inquietant. Aquella nit, els homes i les dones semblaven infants atemorits i procuraven per tots els medis que els seus fills no es desvetllessin del seu son. En trencar l’alba, però, dues famílies van trobar a faltar un dels seus fills. La finestra de les seves cambres era oberta i, en ambdós casos, s’ensumava una ferum de sofre i mesc que envaïa les habitacions. De seguida, tot el poble es reuní al carrer cridant els infants i cercant-los casa per casa, per la riera i pels verals del poble per trobar qualsevol senyal de la seva presència. Només unes grans petjades de boc, acompanyades d’uns peus nus, resseguien el camí que menava a la Coma d’Infern. Incrèdul i inquiet alhora, mossèn Prat pujà a la seva mula i, acompanyat pels dos molinencs, enfilà riera amunt. A migdia, en arribar a Molinàs, el poble 12
  13. 13. l’esperava a l’alçada del molí. - “És obra del dimoni, mossèn, el gran boc s’ha endut els nostres fills! - exclamaven les mares dels infants-. Era en aquells moments quan el paper del rector superava el de pastor d’ànimes i esdevenia el líder comunitari que havia de regir els impulsos desfermats dels vilatans cap a camins racionals. Per això, va organitzar una batuda pels contorns de la vall per assegurar que la canalla no hagués pres mal, perduts enmig de la foscor quan haurien saltat de la finestra espantats per la forta tramuntana. Prats volia posar seny a la rauxa, tot i que el pressentiment li deia que el Mal tenia una presència intensa en aquell indret. A mitja tarda, les colles de molinencs tornaren a l’hora acordada de les seves cerques sense cap resultat esperançador. La tramuntana no havia cessat en cap moment i les parts més altes de la vall eren massa perilloses i allunyades per accedir-hi abans no es fes fosc. Al cap de tothom hi havia dos llocs on calia buscar més que enlloc: al Pla de les Bruixes i a les Barbes del Boc. ::::::::::::::::::::::::::::: 13
  14. 14. Cap al Pla de les Bruixes Al capvespre, reunits en consell de poble, i presidits per la figura venerable de mossèn Francesc, es va determinar d’agrupar els homes en una partida armada per anar a cercar els infants. L’objectiu era tornar-los sans i estalvis a casa, però tots sabien que per a això calia vèncer abans les forces diabòliques que –sens dubte- havien estat causa d’aquella malvestat. El més vell del poble va augurar que de res serviria emprendre la recerca si no s’aprofitava per matar totes les bruixes de la contrada i el mateix Boc; per això, calia preparar bé l’assalt. Algú va esperonar els presents a acabar amb totes les fúries infernals assaltant el seu sàbat al Pla. De ben segur que aquella nit tornarien a fer rotllana al voltant de la foguera perquè les orgies duraven mentre la Lluna seguia plena, i aquella nit l’astre viuria la seva màxima esplendor. Es va decidir, doncs, armar-se amb tots els instruments lacerants que poguessin arreplegar: aixades, forques, destrals, ganivets,… Es bastiren atxes, tot i que el fort vent feia preveure que de poc servirien. Es convocaren els homes més capaços de Molinàs i es feu cridar també un parell de colerencs que disposaven de vells mosquetons, heretats dels seus pares, que foren miquelets7 en temps de la Guerra de Successió. La voluntat era esperar la mitjanit, moment en què el dia anterior s’havia vist resplandir amb més força el Pla de les Bruixes i en què ressonaren més sorollosament els crits abismals. Pujarien per la costa del castell fins al Coll de Poca Sang, i d’allí cap a l’aquelarre. Quinze homes, els més capaços i cepats, entre ells els dos pares de les criatures, formaven la patrulla. En fer-se fosc, començaren a pujar cap al castell; però, tot just enfilaren el primer revolt del camí, una gropada de tramuntana apagà totes les torxes d’una revolada. La immensa claror de la lluna plena els va permetre seguir el camí sense cap dificultat, atès que el coneixien com el rebedor de casa seva. Una 7 Els miquelets foren una milícia mercenària que solia reclutar la Generalitat i les juntes de la Corona d’Aragó per reforçar l’exèrcit. Tingueren un paper destacat en la Guerra dels Segadors i en la de Successió, lleials al bàndols austriacista. 14
  15. 15. hora més tard de sortir de Molinàs els homes arribaren al Coll de Poca Sang. Es van estremir només en veure l’indret i observar, des de l’alçada, les formes de les muntanyes que es projectaven sobre la vall, reflexant la claror lunar. Mirant camí enrere, cap a Molinàs, es veien les runes ombrívoles del castell. I a ponent, mirant les Barbes del Boc, resplendia ja una foguera que s’endevinava més gran que qualsevol de les que faria un carboner i que, malgrat la tramuntana, es mantenia misteriosament inalterable. Es veien uns llampecs que descarregaven des dels diversos cims de la contrada i que resseguien les valls més fondes i llunyanes i espetagaven just al Pla de les bruixes. Començaven a arribar. Mossèn Francesc va aplegar els homes al Pla dels Capellans i, aferrant-se uns als altres per no ser tombats per les ratxes ferotges del vent, va alentar els components de l’expedició amb crits d’ànim per seguir el camí fins a l’ermita. Mitja hora després arribaven a la porta de l’església romànica extenuats i atemorits per la proximitat de la festa infernal que cada cop sentien més a prop. Un cop dins la nau de la petita ermita, el rector va invocar Sant Miquel i pregà perquè Déu totpoderòs els donés les forces i l’encert per combatre el dimoni. Sortint de l’ermita, per sobre l’espadanya resplendia la claror gairebé enlluernadora de la festa que se celebrava ben a prop. Els homes s’encoratjaven amb mots d’odi i revenja maleïnt Satanàs i les bruixes. Poc a poc, sense fer soroll i amb tota la cautela possible per no alertar de la seva presència, s’atansaren al pla on es realitzaven els maleficis i actes satànics. Quan foren a tocar del Pla de les Bruixes pogueren veure l’espectacle que s’hi feia: dones nues dançaven al voltant d’una gran foguera, embriagades i lascives, mentre, sobre el pedestal d’una roca propera, una bèstia indefinida per la foscor, mig home, mig boc, mig monstre, dirigia aquell concert de sons guturals. Corrent descalç, amunt i avall, l’eremita de la Coma d’Infern, com a majordom del diable, atiava el foc i servia a les dones enfollides corns de boc que vessaven un vi espès, melós, sanguinolent. Els dos infants no es veien per enlloc. 15
  16. 16. Els molinencs varen restar força estona atordits veient com els personatges diabòlics es lliuraven a una orgia desenfrenada, mentre esperaven el millor moment per abraonar-s’hi. Va ser just quan el Boc posseïa la bruixa més jove, i les altres es trobaven en un estat de semi-insconsciència, que mossèn Francesc va fer el senyal de saltar-los al damunt. Els pagesos, enfollits i enervats, començaren a clavar les forques i les destrals als caps i als pits de les bruixes; al mateix temps, els que anaven armats disparaven a discreció contra l’esquena del Boc que es trobava ajagut damunt la noia. En sentir els perdigons travessar-li la musculosa espatlla, el Boc regirà la seva testa animal i exclamà un crit eixordidor i rabiós amb els ulls llambregant i bramant mots estranys en una llengua no terrenal. De sobte, feu un salt de cabra salvatge i començà a córrer més ràpid que la tramuntana carena enllà, en direcció al seu refugi de les Barbes del Boc. Mentre el capellà i els dos pares emprengueren la seva persecució, amb l’esperança de trobar els fills al seu cau, els molinencs llançaven a la foguera els cossos mutilats de les bruixes i del bosquetà. 16
  17. 17. Per la Coma d’Infern Mossèn Francesc i els dos pares van enfilar l’antiga carrerada que duia els ramats per la carena de la Balmeta i que travessava per dessota les Barbes del Boc i el cim de Taravaus fins al mas Tarragona. Era el camí que els pastors medievals –i es diu que els mateixos constructors del dólmens- feien servir per dur el bestiar de les planes a les pastures més fresques dels cims de l’Albera i dels vessants humits de Banyuls. Arribaren fins just davant de les imponents moles de les Barbes del Boc i emprengueren el camí estret i perillós que perdien cada cop que s’enfilava o davallava entre els clapers i els roquissars que desafiaven pendents i penya- segats. Amb prou feines la claror de la Lluna els permetia saber on posaven els peus i, per això, veient-se impedits d’avançar per uns viaranys desconeguts, decidiren encendre les teies que encara duien a la mà que no aguantava la forca. Sota els cims, la tramuntana s’apaivagava i quedaven arrecerats de les fortes ventades. Així, van poder atrevir-se a seguir les traces d’un corriol que feia generacions que havia perdut les petges de ramats i pastors. Només es veien, de tant en tant, branques trencades i breus esllavissades que denotaven una recent presència, humana o no. Desfilaren per estimballs i avencs mentre cada cop veien més lluny l’aurèola que deixava la foguerada del Pla de les Bruixes. Intuïen que els molinencs havien començat a davallar cap al poble on les dones i les criatures deurien frisar per l’estat dels homes. A cada revolt que feien, una nova fondalada a la muntanya els feia endinsar cap a les entranyes del gran penya-segat que baixava del cim de les Barbes del Boc. El silenci era eixordidor, només el crit d’algun mussol ressonava en l’eco profund que envaïa tot l’espai. En moltes ocasions havien de cedir la forca al company per arrapar-se amb la mà esquerra a la paret de la muntanya mentre amb la dreta balancejaven la torxa per mantenir l’equilibri i no precipitar-se a la gola que s’estimbava cap a la Coma d’Infern. Sens dubte, aquella coma s’endinsava en les mateixes entranyes de la terra. 17
  18. 18. Quan ja albiraven per damunt del seu cap les cornises del Puig de Taravaus, entraren en una zona on s’endevinaven més bòfies i esquerdes a les roques. Fou allí on veieren que les petjades del Boc s’enfilaven en un racó del camí cap a les roques que l’emmurallaven. Grimpant l’un darrera l’altre, entre els tres pogueren arribar a un petit replà amb un roure mort i un reboll que mig tapava l’entrada d’una cova en forma de femella. En acostar les torxes a l’entrada veieren com, després d’un pas estret emparedat, la claror del foc il·luminava un eixamplament natural de la cova. Amb el coratge que encara els quedava, i desafiant qualsevol esperança de retorn, s’endinsaren en aquella espècie de matriu de la muntanya. Sens dubte s’acabaven de ficar a la gola del llop, a l’interior del cau del diable. Dins la cova, tot eren ombres sinuoses i ressons impossibles. La visió i l’oïda no responien a estímuls reals sinó imaginaris. Tot eren sensacions de temor i d’irrealitat. Una fortor sulfurosa i ferruginosa els omplia els narius i els feia encara més dificultós el respirar fatigat. Les cames els tremolaven cada cop que trepitjaven els petits tolls que formaven les gotes d’aigua amb tons ataronjats que regalimaven per les parets de la cova, com si les venes de la muntanya suessin sang. Després de molta estona anant cova endins, sempre en suau descens, sentiren el ressò d’unes veus somiquejant. L’esperança que fossin els laments dels dos infants va accelerar el cor i les passes dels tres homes que, encoratjats com mai, avançaren apressadament. Cada cop els plors eren més intensos i les veus dels pares repicaven per les parets de la cova cridant els seus fills. Els homes anaven tan de pressa que no sentien ni les esgarrinxades ni els cops que es donaven en fregar les arestes de pedra afilades que teixien l’estret cordó umbilical que els portava cap els seus fills. De cop i volta, la llum de les torxes va encendre una gran nau amb una volta aurífica que va resplandir com si es fes de dia. I pogueren veure, en un racó d’aquella gran sala, les dues criatures que tremolaven arraulides. Els dos pares es llançaren damunt els seus fills estrenyent-los entre els braços i demanant- 18
  19. 19. los què els havia passat. El nen i la nena explicaren que, la nit abans, mentre dormien, tingueren cadascú el mateix malson en què un ésser fantàstic, mig boc mig home, els prenia entre els braços i se’ls enduia terra endins. Després, un home cobert amb pells de cabra els treia a l’aire de la nit i un estol de bruixes empès per la tramuntana els transportava fins al caliu d’una foguera; un cop allí, el mateix home els buidava la seva sang púber en uns bols i la servia com un dolç elixir a les bruixes i al mateix dimoni que dançaven al voltant de les flames. Just quan sentien que lliuraven els seus cossos al foc, despertaren del somni i es trobaren en aquella sala florescent d’or on els havien trobat. Aquella trobada entre els homes i els seus fills fou tan intensa com breu, perquè mossèn Francesc es va encarregar de recordar-los que es trobaven a l’estòmac de la fera i que calia trobar una sortida al món real o enfrontar-se a les forces infernals. Recuperats de les emocions del moment, s’adonaren que eren més presoners que vencedors i encara no s’havien fet càrrec de fins a quin punt s’havien ficat en camins d’atzavares. La tornada enrera era massa llarga i perillosa per fer-la tots plegats. La foscor, el cansament i, sobretot, un camí infestat de perills no feia recomanable refer les passes que durant hores havien resseguit més a les palpentes que a consciència. Per això decidiren seguir el camí, o per trobar una nova sortida o per arribar fins al cor del cau del diable i, si era necessari, deixar les seves vides en l’intent de matar-lo o de foragitar-lo per sempre més cap al més profund de l’infern. Si havien arribat fins allí podien arriscar-se a invocar de nou la força de Sant Miquel per combatre Satanàs. Així, després d’haver ensenyat als dos infants com havien de refer el camí en cas que els tres homes no se’n sortissin, emprengueren de nou el viatge als budells de la terra. Mn. Prat al davant, amb la creu al pit i la torxa alçada, obria el camí; darrera seu, un dels pares amb la forca a punt i, enmig, els dos fills reraguardats per l’altre pare. 19
  20. 20. L’amenaça del Boc Els homes feren una inspecció ràpida a la immensa sala on es trobaven i veieren que la gruta tenia continuïtat per una nova escletxa que s’obria entre dues grans llenques de pedra, just on la cova tornava a agafar pendent. L’espurnejant claror de les torxes només deixava entreveure els contorns imprecisos de la sala. De sobte, a dalt d’un replà, per damunt dels seus caps, aparagué una gran figura difuminada que coronava la seva testa amb unes banyes recargolades. Era, sens dubte, la silueta del Gran Boc!. Esglaiats per tan imponent presència, romangueren erts i emmudits mentre els seus cossos s’arremolinaven atemorits incapaços de reaccionar. El Boc bufava un baf ensofrat i pudent mentre amb els seus ulls enrogits d’odi els fitava desafiant. El diable s’atansà just a la llinda de la roca i amb la seva veu gutural pronuncià aquestes paraules: - “A les Barbes del Boc no s’hi enfila ningú! Maleeixo la vostra descendència per sempre més! De la Coma de l’Infern davallaran les forces de la terra i les plagues que castigaran el vostre poble fins que ningú el torni a habitar”. Mossèn Francesc, reaccionà prest a aquesta amenaça i avançà fins a sota del púlpit rocallós des d’on emergia l’ombra del monstre i, brandant la seva creu i senyant-se, cridà: - Vade retro Satanàs! Invoco la protecció de Sant Miquel i de totes les forces del Cel!- . Al mateix moment, els dos homes llençaren les seves forques vers el Boc mentre s’enretirava al fons de la seva plataforma i desapareixia en la foscor enmig de riallades inhumanes. El silenci més profund envaí la cova i els atemorits molinencs no podien reaccionar, corpresos per aquell esdeveniment. Sense separar-se ni un pam, i d’esma, seguiren avançant per un passadís adovellat que semblava l’eixida natural de la cova. Mossèn Prat, no podia treure’s del cap l’amenaça que els acabava de fer el dimoni... Dues hores més tard, els cinc ja no tenien més forces per avançar. Tot i que el camí havia perdut fondària, l’avenç era dificultós i la set, la gana, la son i la por 20
  21. 21. feien estralls en els seus ànims. I ni rastre del Boc ni de cap signe de forces infernals. De cop, darrera d’un revolt de la cova, un enfilall de llum s’esmunyia entre una escletxa del fons. En atansar-s’hi pogueren observar com s’obria un estret pas que s’enfilava enmig de roques ocres i de color de coure. La llum que tenien al davant dels ulls els permeté deixar les torxes per poder pujar per aquella escala natural. Els dos homes es lligaren les forques a l’esquena amb la faixa perquè encara no es refiaven de fer-la servir en qualsevol moment. Vint metres més amunt, arribaren a un replà amb les parets cupríferes on d’una d’elles penjava una corda envellida que els ajudà a enfilar-se encara més. Un cop dalt de tot, un grup de ratpenats deixà pas a la claror encegadora del primer sol del dia que traspassava branques i fullam. Refets de l’enlluernament, es quedaren palplantats en adonar-se que es trobaven a l’antiga mina de coure de Colera, que tot just els colerencs tornaven a explotar després de decennis d’abandonament. Havien baixat de les Barbes del Boc fins al fons de la vall de Colera, per dessota la muntanya, d’oest a est, de l’or al coure, de la nit al dia!. Defallits emprengueren el camí que menava al poble i que baixava de la mina fins just al darrera de l’església parroquial. En arribar-hi, el capellà els convidà a entrar-hi per donar gràcies a Sant Miquel per haver-los tornat sans i estalvis i haver vençut la presència del diable i les bruixes. Desitjaren que, amb l’ajut de totes les forces del Cel, el Boc no sortís mai més de les profunditats dels abismes infernals. De tornada a Molinàs, a llom dels cavalls que els cedí el batlle, els estremí de nou la presència imposant de la mola de les Barbes del Boc. 21
  22. 22. La Mala Terra A partir d’aquí, les notes del dietari de Mossèn Francesc Prat descriuen els dies de festa que seguiren aquells fets tan extraordinaris que succeïren el dia de Sant Miquel de 1789. El dietari acabava al Nadal del mateix any, en què se celebrà una missa del gall solemne per beneir el poble que havia superat la força malèfica. Només el capellà, els dos pares i els seus fills coneixien les paraules que el diable havia invocat; unes amenaces que havien jurat davant la figura del sant protector del poble no desvelar mai per no atemorir encara més els habitants de la vall. Per això va amagar el seu dietari en el més profund de l’arxiu parroquial, amb l’esperança que algun dia llunyà algú fos coneixedor dels tèrbols i enigmàtics principis de la colonització de la vall de Colera i Molinàs. A primers del nou any 1790, mossèn Francesc marxà precipitadament de Colera, sembla que per fer-se càrrec d’assumptes urgents del bisbat. Ningú no en tingué mai més notícia fins que al 1813, a les acaballes de la Guerra del Francès, va ser trobat degollat al fons de l’estimball del Salt del Gavatx, surant a mar, en aigües cristal·lines i sense restes de sang. No se sap per quines lluites o venjances, terrenals o infernals. Però d’això te’n parlaré per Sant Miquel de l’any que ve... Tot això és el que em va explicar l’oncle Joan al seu llit de mort el 1929, just abans de néixer el teu pare. I aquesta és la història que mai no podrem saber si va ser certa o no. L’únic que sabem és que les Barbes del Boc i la Coma d’Infern segueixen imposant-se a la capçalera de la vall de Molinàs i que el poble resta desert i abandonat. Des d’aquells fets, no sé si per voluntat del dimoni o de les forces impecables de la natura, les desgràcies es van anar succeïnt al petit llogarret fent que la població anés desistint de malviure-hi. Així, en els següents vint anys, dues guerres amb els francesos assolaren aquella terra de frontera. Acabada la contesa napoleònica, amb el nou segle, la vida havia reviscolat a la vall amb l’esponerosa presència de les vinyes que solcaven les vessanes de terra des de la riera fins a les carenes de les 22
  23. 23. muntanyes. Però, a finals de la centúria, la plaga de la fil·loxera matà els ceps i s’endugué amb ells totes les esperances de molinencs i colerencs. Com les revolucions i les guerres dels avis, la fil·loxera també havia arribat de tramuntana, davallant per la Coma d’Infern. Les desgràcies, però, que arribaven per les Barbes del Boc no s’acabaren aquí. Per aquells cingles no només entrà la mort dels ceps, sinó que el 1920 baixaren les aigües torrencials que s’endugueren mig poble i la vida d’una nena; al 1939, de nou una altra guerra arrassà el poble; i, al 1956, arribà la gelada que matà les oliveres, principal i darrer recurs que els quedava als molinencs. I, ara fa un parell d’anys, s’encengueren les flames que –des del Pla de les Bruixes- cremaren tota la vall. La guerra, l’epidèmia, l’aigua, el gel i el foc són la ràbia que, per la Coma d’Infern, ens ha vomitat l’odi del dimoni. Així, cada generació posterior a la d’aquells primers molinencs maleïts pel diable ha vist com s’ensorraven els seus esforços per fer de Molinàs un poble pròsper. No sé fins on podem suposar que les malediccions del Boc es troben al darrera dels fats que han provocat que Molinàs, avui, sigui un lloc maleït, on només resten masos abandonats, terres ermes i antics camins ramaders i de contraband. Sigui pel que sigui, sempre has de recordar que a les Barbes del Boc millor que no t’hi enfilis mai, sobretot quan la Lluna i la tramuntana es troben plegades en un dia de Sant Miquel. ::::::::::::::::::: En aquest moment, l’avi apagà el tercer cigarret de paper al cendrer i xarrupà el cul de garnatxa que li quedava al got. A fora, la tramuntana s’ensenyoria de la mitjanit i la claror de la lluna s’escolava pels finestrals; lluny, cap a Molinàs, ressonava un eco que glaçava l’esperit. Colera, 29 de setembre de 2009 23
  24. 24. La vall de Colera: al fons a l’esquerra, el Puig d’Esquers; a la dreta, les Barbes del Boc; enmig dels dos cims, el camí de Sant Miquel i el Pla de les bruixes. La vall des del camí de Sant Miquel: a sota, Molinàs i, al fons, Colera. Molinàs amb les Barbes del Boc al fons i la Coma d’Infern a sota 24
  25. 25. El poble de Molinàs Castell de Molinàs i ermita romànica de Sant Miquel de Colera (s. X-XII) El Coll de Poca Sang i el Pla de les Bruixes, amb el Canigó al fons 25
  26. 26. El Mas Patiràs i el seu dólmen Parròquia de Colera. Pont del tren, dissenyat per Eiffel i inaugurat el 1878 Les Barbes del Boc des de Molinàs (esquerra) i des del castell (dreta) 26
  27. 27. Pujant a les Barbes del Boc: Al fons a . Al fons, el Puig d’Esquers i, a sota, la l’esquerra, Colera; a la dreta, el Cap de Coma d’Infern i la Mala Terra davallant cap Creus a Molinàs. El Cap Ras i el Cap de Creus des de les Bòfies i cingleres al camí de les Barbes del cornises del Puig de Taravaus Boc a Mas Tarragona. Carrerada de les Barbes del Boc a Mas Tarragona, i Corral de Selva Rodona, camí del Mas. 27
  28. 28. Entrada a la cova del Boc La mina d’or de Molinàs i la mina de coure Al fons, penya-segat del Salt del Gavatx. La cinglera des de mar, amb la Cova d’en Xocolata 28

×