Publicació independent d’informació i opinió

Any 7

15 de desembre de 2013

Ens prenen el pèl
De tant en tant, algun repr...
On és la tardor?

D

e ben segur que
aquesta ha estat una
pregunta força habitual aquestes darreres
setmanes, sobretot qua...
Viladecans, d’esquena al mar

É

s un fet constatable: Viladecans viu d’esquena al mar. Serà
la distància que ens separa, ...
Acomiadaments injustificats a la llar
d’infants La Marina de Viladecans

E

l dimecres 27 de novembre l’empresa gestora de...
El Joan de Viladecans
¿haurà de marxar?

E

l meu amic Joan és un
noi de Viladecans. Té
trenta i tants anys, i és
d’aquell...
Ignasi Riera als Nou Rals

L’escriptor Ignasi Riera ha cedit als Nou Rals alguns exemplars dels seus llibres , ja descatal...
Campanya cap nen sense joguina

Organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes Can Preciós

S

’acosta la Nit de Reis i aq...
Verdades, medias verdades y mentiras
respecto al Hospital de Viladecans

E

l pasado 27 de noviembre, la Plataforma en Def...
La manifestació de l’Hospital,
el dret a la reclamació

L

a manifestació de l’Hospital de Viladecans va
ser un èxit aclap...
Procés constituent i sobiranisme

P

ortar a terme un procés
constituent com el que
proposen la Teresa Forcades i l’Arcadi...
Recapte d’aliments

E

ls dies 29 i 30 de novembre s’ha fet el gran
recapte d’aliments a supermercats i mercats d’arreu de...
El nom de cada casa en una rajola

C

om es va anunciar ja en la presentació del llibre Viladecans, recull de gents el pas...
la mirada aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon

Aquila clanga-Àguila cridanera
Remolar-Filipines, 30 de novembre de 2013
Tota...
Recerca històrica

Soldats viladecanencs morts o
desapareguts en els fronts de guerra

E

n anteriors articles he tractat ...
Maella (Saragossa), uns dies després de iniciar-se l’atac
franquista que ensorraria el front de l’Aragó. El 30 de
març les...
Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas

Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres s...
anys la Federació d’Associacions
de Veïns de Barcelona.
Santiago Medina va ser tota la vida
un activista-obrer de la CC.OO...
conèixer càrrec del Grup Tres Torres
viladecans
secció a

La llar de foc del despatx de l’Alcaldia

P

odria molt ben ser ...
la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

Zinoviev Linares, el comunista irreductible

Zinoviev amb la seva do...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Viladecans Punt de Trobada72

570 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
570
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1
Actions
Shares
0
Downloads
4
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Viladecans Punt de Trobada72

  1. 1. Publicació independent d’informació i opinió Any 7 15 de desembre de 2013 Ens prenen el pèl De tant en tant, algun representant governamental ens surt amb alguna declaració en què pretén quantificar la maldat dels aturats o dels que cobren prestacions bàsiques i mínimes, explicant-nos que aquests personatges cobren diners que no els corresponen perquè fan feines en l’economia submergida o no compleixen alguns dels requisits necessaris per al cobrament. I amb això, ens diuen aquests representants governamentals, ens estan estafant a tots els ciutadans, i impedeixen que puguem disposar d’uns diners que tan necessaris són en uns moments de crisi com la que estem patint. Declaracions d’aquestes les fan, sobretot, els membres del govern espanyol, però no podem oblidar aquell conseller del govern català que fa dos estius va amargar la vida a un munt de pobres perceptors de la renda mínima d’inserció canviant-los el sistema de cobrament per perseguir les possibles irregularitats d’alguns d’ells. Aquestes declaracions i actuacions, tant si corresponen a irregularitats reals com si no, fan vergonya. Perquè tots sabem, i això no és cap presumpció més o menys agosarada sinó una realitat clarament comprovada, que la principal causa de la pèrdua d’ingressos fiscals a Catalunya i a Espanya és el frau dels qui mouen grans quantitats de diners, un frau que es realitza per la via de l’evasió de diners a l’estranger, o per la via de l’enginyeria financera tramposa, o per qualsevol altra via. I amb aquests no es fa res, ni se’ls denuncia públicament, ni se’ls persegueix amb una mínima seriositat i eficàcia. I a sobre, amb els diners de tots es rescaten bancs i es permet que els qui els han dut a la fallida puguin embutxacar-se unes jubilacions que fan posar vermella a qualsevol persona honesta. Els nostres governants ens prenen el pèl sense cap pudor. Sumari 2 3 4 5 6 6 7 8 9 On és la tardor? Jordi Mazon Viladecans, d’esquena al mar. Josep Ginjaume Acomiadaments injustificats. Myriam Moysset El Joan de Viladecans ¿haurà de marxar? Carles Lozano Ignasi Riera als Nou Rals Inauguració de la Mostra de Pessebres Campanya cap nen sense joguina. Eduard Tobaruela Verdades, medias verdades y mentiras respecto al Hospital de Viladecans. Eliana López La manifestació de l’Hospital, el dret a la reclamació. José Luis Atienza 10 Procés constituent i sobiranisme. Ramon Cuñé 11 Recapte d’aliments. Montserrat Pastor 12 El nom de cada casa en una rajola. Josep Lligadas 13 La mirada aguda: Àguila cridanera. Eio Ramon 14 Recerca històrica: Soldats viladecanencs morts o desapareguts en els fronts de guerra. Manuel Luengo 16 Històries viladecanenques: Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres subversius (2). Andreu Comellas 18 Conèixer Viladecans: La llar de foc del despatx de l’Alcaldia. Jaume Lligadas 19 La memòria en imatges: Zinoviev Linares, el comunista irreductible. José Luis Atienza i Jaume Muns Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook http://puntviladecans.blogspot.com Punt de trobada 72 puntviladecans@telefonica.net Viladecans
  2. 2. On és la tardor? D e ben segur que aquesta ha estat una pregunta força habitual aquestes darreres setmanes, sobretot quan d’una calor impròpia per a uns mesos d’octubre i novembre hem passat a un fred de rigorós hivern. De nits gairebé tropicals i migdies típics d’agost, a glaçades rècord a la façana litoral. Enguany la tardor ens ha fet el salt, i l’estiu, que també va començar amb mandra i tard, s’ha allargat fins pràcticament a mitjans de novembre, fins del 16 al 18 de novembre en què una depressió va portar pluja general a la nostra zona climàtica; a Viladecans, un total de 132 litres per metre quadrat en aquests tres dies, gairebé el triple que la pluja acumulada des de juliol. Però, és això normal, o realment el temps és ben boig, com diuen alguns? És habitual que de tant en tant la tardor desaparegui i l’estiu s’allargui directament fins a l’arribada del fred? La nostra situació geogràfica, a mig camí del cinturó d’anticiclons (posicionats al voltant dels 30º de latitud nord, on es troben els grans deserts del planeta) i el cinturó de depressions (localitzades al voltant dels 60º, on es troben les grans àrees humides), fa que el nostre clima tingui una variabilitat natural elevada; no és estrany trobar tardors càlides i eixutes, com tampoc no ho és de trobar-les fredes i molt humides. L’elevada freqüència de les primeres en les darreres dues dècades, però, fa pensar que no es tracta d’una variabilitat natural, sinó que segurament respon a l’anomenat canvi climàtic d’origen antròpic. Els diferents escenaris de canvi climàtic ja fa anys que pronostiquen que a la zona de la Mediterrània occidental, on vivim, les properes dècades els estius seran més càlids i eixuts, i llargs, amb unes primaveres i tardors més curtes. Les tardors tendiran a ser més càlides i més plujoses, amb un increment de la torrencialitat de la precipitació. És a dir, que tot i que plourà més a la tardor, aquesta pluja es concentrarà en pocs dies. Un patró que s’ajusta força bé al que estem observant les darreres tardors, i sobretot la d’enguany. Aquest canvi en el patró d’algunes variables climàtiques no és un fet aïllat i exclusiu en la nos- tra zona climàtica. L’atmosfera està interrelacionada i, canvis en la circulació atmosfèrica en una regió repercuteixen en d’altres... De maig a agost vaig estar a Helsinki, al Servei Meteorològic Finès, en un projecte de recerca. Els finesos es queixaven d’un maig i un juny sense precedents, amb temperatures anòmalament elevades i pràcticament sense precipitació, amb dies de cel serè, amb temperatures màximes que s’enfilaven fins als 26-28ºC dia rere dia, i amb rècords històrics a Lapònia, amb valors de temperatura de fins a 30ºC; mentre, els de casa em deien que encara anaven amb màniga llarga, i que per Sant Joan, per exemple, feia força fresca... Aquesta tardor en canvi, els col·legues de Finlàndia m’han anat dient que la tardor els ha estat anòmalament suau i sobretot, molt plujosa.... i que fins i tot ara, a començament de desembre, encara no els ha nevat; també em diuen que enguany la tardor s’està allargant moltíssim. Potser enguany, la tardor ens ha fet el salt i ha preferit quedar-se al país del Pare Noel. Jordi Mazon
  3. 3. Viladecans, d’esquena al mar É s un fet constatable: Viladecans viu d’esquena al mar. Serà la distància que ens separa, la manca de costum heretada de temps antics quan el nostre litoral era un terreny pantanós poc recomanable per la salut, o bé –i em temo que aquí rau el principal problema– les dificultats per arribar-hi d’una forma neta, segura i saludable. Mal que ens pesi, el nostre municipi està a anys llum de pobles veïns com Gavà, Sant Boi o el Prat, que compten amb quilòmetres de carrils bici i camins adequats per als peatons. En tots els casos l‘enllaç entre els nuclis urbans i la primera línia marítima està garantit, des de fa una colla d’anys. Només cal apropar-s’hi per descobrir el grau d’acceptació i l’ús intensiu que en fan els seus conciutadans. En canvi, a Viladecans anem a mig gas i tenim el Camí del Mar inacabat. Una via que ja va néixer amb mal peu: l’equip de govern municipal va tirar pel dret i es va endur per davant el topònim original, el Camí de les Filipines, que gaudeix d’una autenticitat fenomenal i ens remunta a èpoques colonials. Un dels principals perills és el tram sinuós i sense vorals de la carretera de la Vila fins a les sorreres, gens recomanable per transitar-hi en bicicleta o a peu. L’alternativa passa per seguir la llera de la riera de Sant Climent des del parc de Vilamarina fins passat l’encreuament amb la carretera de València, això sempre que no plogui copiosament perquè podem trobar-nos amb una desagradable i desaconsellable crescuda d’aigües. De manera que el que hauria de ser una solució temporal s’ha convertit en permanent i diria que, fins i tot, ens sembla normal, acostumats com estem a acceptar les penúries com si fossin un fet irremeiable. Estem davant d’un autèntic despropòsit, d’un pedaç que s’allarga massa en el temps i de tan provisional sembla ja definitori i definitiu. Però Viladecans es mereix més, almenys tant com els seus municipis veïns. Tenim dret a poder gaudir del nostre litoral, de les platges verges que han arribat miraculosament fins els nostres dies, del Remolar, de les pinedes... Què se n’ha fet del Parc del Delta, el “gran parc metropolità” que el 2011 l’alcalde Ruiz venia com a imminent a La Vanguardia? Quan podrem gaudir de més espais alliberats –els terrenys antigament ocupats pels càmpings– propietat d’Aena? Quan s’obrirà al públic la caseta modernista Ca la Pilar projectada per Puig i Cadafalch? Quan es resoldrà el desgavell viari, aquesta mena de cruce de caminos cap enlloc que desorienta a qualsevol, un cop has superat el viaducte sobre l’autovia de Castelldefels? Preguntes sense resposta i qui dia passa anys empeny. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 Josep Ginjaume 3
  4. 4. Acomiadaments injustificats a la llar d’infants La Marina de Viladecans E l dimecres 27 de novembre l’empresa gestora de la Llar d’Infants de La Marina de Viladecans (Educare XXI) va acomiadar de forma fulminant i amb falses acusacions dues educadores i la directora del centre, amb el ple suport de l’Ajuntament. Els arguments esgrimits per prendre aquesta radical decisió es basen en que les educadores són agressives, de manera que la mainada corria perill; alhora que la directora era responsable per permetre aquestes actituds. Els fets reals on se sustenten aquestes acusacions són: 1. La primera de les educadores, durant el seu temps de descans entrava amb la seva filla i alumna del centre al menjador office de l’escola, ja que era l’hora de la migdiada de la resta de mainada i aquesta nena dormia poc, de manera que se l’enduia per no molestar la resta d’infants un cop desperta. La gerent la va avisar que això no ho podia fer i no es va tornar a repetir. 2. La segona de les educadores donava de menjar en braços a un infant, ja que aquest tenia problemes de salut relacionats amb l’alimentació. Aquest infant és fill d’una tercera educadora, la qual li va demanar aquest favor quan la resta d’alumnes haguessin acabat de menjar. Actualment, aquest nen ja menja assegut. 3. La primera educadora va donar consentiment a la segona perquè quan la seva filla mossegués (una pràctica habitual de la criatura) li toqués la boca a manera d’avís (en cap cas una bufetada o cop agressiu, tan sols un contacte per fer-li veure que allò no estava bé). Les proves que tenen és la signatura de tres auxiliars noves d’aquest any que han magnificat aquests fets. Aquestes persones, a més, són beneficiàries directes de la situació, ja que canviaran la seva categoria professional, passant a ser educadores, en substitució de les persones acomiadades. Com a mare d’una alumna del centre que tenia una de les educadores sento preocupació i confusió per tota aquesta situació. Si realment les nostres criatures corrien perill, per què ens van fer fer una adaptació tan complexa a les seves educadores? Tan sols fa tres mesos que ha començat el curs, i aquestes persones fa anys que treballen al centre. Per què ara? Quan fem aquestes preguntes les respostes són tirar pilotes fora. És per això que fan que ens preguntem quins motius reals hi ha darrere aquesta precipitada Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 decisió, quan, a més, ens estan arribant informacions de vinculació entre les persones beneficiades i responsables polítics. L’Ajuntament sosté la versió de l’empresa i de les tres persones signants, i no ha parlat ni amb la resta d’educadores del centre, ni amb les afectades, ni amb els pares i mares. Per altra banda, hi ha diversos testimonis que informen d’un constant assetjament cap a la directora del centre per part de la gerent de l’empresa que gestiona la llar d’infants, la qual l’amenaçava amb el seu lloc de treball sense motius aparents. Aquestes persones han vist truncades les seves carreres professionals per interessos que sospitem que van més enllà dels purament educatius. El gruix de la comunitat educativa d’aquest centre estem totalment en contra d’aquesta decisió. Sentim vergonya de com s’està duent tot plegat i per això estem recollint signatures en suport de les persones acomiadades. Com a mare afectada, que he vist com canviaven l’educadora de la meva filla sense motius reals i de forma injusta, no puc permetre aquesta difamació. La meva filla sempre ha estat molt ben atesa, d’una forma molt professional i afectiva, entrava cada dia molt contenta a l’escola i donava mil petons en marxar a la tarda a la persona que ja no trobarà a l’aula. Aquesta decisió sí que ha afectat els nostres infants, els han deixat sense el seu referent, i tot plegat, marcant de per vida unes persones que feien la seva feina. Unes persones que la mainada enyora, i entre llàgrimes pregunten quan tornaran. Myriam Moysset Gil 4
  5. 5. El Joan de Viladecans ¿haurà de marxar? E l meu amic Joan és un noi de Viladecans. Té trenta i tants anys, i és d’aquella generació a la que hem dit que si estudiava i treballava fort, tindria una bona feina i una vida confortable. El meu amic Joan té una carrera universitària, es defensa en anglès, i acumula uns anys d’experiència laboral; però no té feina. Ja fa dos anys que el despatx on treballava va reduir dràsticament la seva plantilla. Ha enviat centenars de curriculums, ha fet dotzenes d’entrevistes, ha picat a totes les portes… però passa el temps i no troba feina. El meu amic Joan està molt desanimat, encara que algú li diu que “s’ha acabat la recessió” o que “estem sortint de la crisi”. Per això, està a punt de prendre una decisió: anar-se’n a treballar a un altre país; ja ha començat a mirar-se Alemanya, Suècia o Anglaterra. Percentatge d’aturats segon el sector professional El meu amic Joan encara no ha marxat perquè aquí té la família, i perquè sempre ha cregut que a Catalunya tenia el seu futur. No es que confiï molt en els polítics. Ell sempre s’ha sentit català, sense que això impedís que se senti també espanyol; però ara defensa un canvi radical, i pensa que els catalans no ens en sortim tal com estem ara, que cal que Catalunya iniciï un nou camí, perquè seguir com ara no porta enlloc. Taxa d’atur: Viladecans Atur registrat Catalunya 18,4% 16,0% Atur registrat: dones 20,6% 17,4% Atur registrat: homes 16,5% 14,9% Atur entre menys de 25 anys 19,8% 13,7% Atur entre 25 i 44 anys 14,8% 13,6% Atur entre majors de 44 anys 24,7% 20,5% % aturats que tenen sense estudis o amb estudis primaris 14,6% % aturats amb estudis secundaris 72,5% % aturats amb estudis superiors o universitaris 12,9% % aturats que no reben cap subsidi 54,0% De fet, no sap si amb una Catalunya independent les coses aniran millor, però ha comprovat que tal com anem ara, cada cop estem pitjor. Però el meu amic Joan no vol que li parlem de política, vol trobar una feina, que el permeti experimentar allò de que el treball serveix per mantenir-se econòmicament, relacionar-se socialment i millorar personalment. I nosaltres, la nostra societat, ¿ens podem permetre que milers de joves, amb més o menys qualificació, però molt útils en tots els sentits, marxin per buscar-se la vida en una altra banda? ¿Com es compensa el perjudici en el sacrifici d’una generació, la pèrdua de talent, la separació forçosa de famílies o la inversió que hem fet en la seva formació? El meu amic Joan no busca culpables, només busca una oportunitat de treballar i viure on sempre ha viscut. No podem fer res per evitar que el meu amic Joan hagi de marxar? Carles Lozano Dades a 31 d’octubre de 2013. Dades elaborades pel Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Viladecans. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 5
  6. 6. Ignasi Riera als Nou Rals L’escriptor Ignasi Riera ha cedit als Nou Rals alguns exemplars dels seus llibres , ja descatalogats i per tant difícils de trobar. Polifacètic com és, hi ha llibres de tota mena: des de llibres de cuina, novel·les i relats que formen part de la nostra història més pròxima. El passat 4 de desembre va anar a la remodelada botiga dels Nou Rals per presentar-los. Va ser una molt agradable i distesa tertúlia. Inauguració de la Mostra de Pessebres a la Torre del Baró Per segon any, l’Associació de Pessebristes de Viladecans ha organitzat una mostra de pessebres a la Torre del Baró. Enguany s’hi exposen dos pessebres nous, fets per Antonio Roselló i Josep Barral, dos veïns de Viladecans, i el llegat del pessebrista Jaume Pagès: una seqüència de diorames que reprodueixen diverses escenes de la tradició del naixement de Jesús. L’exposició es pot visitar del 6 de desembre al 10 de gener. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 6
  7. 7. Campanya cap nen sense joguina Organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes Can Preciós S ’acosta la Nit de Reis i aquest any la nostra entitat organitza la primera edició de la campanya “Cap nen sense joguina A.V.V. Can Preciós” perquè cap nen de Viladecans es quedi sense joguina. L’Associació de Veïns de Can Preciós col·labora amb la Creu Roja Viladecans donant les joguines noves recollides per a la seva distribució entre els nens i nenes de famílies necessitades de Viladecans o nens Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 i nenes malalts que es trobin ingressats a hospitals. Aquesta campanya comença el dia 2 i s’acaba el 21 de desembre. La recollida de joguines “noves” estarà centralitzada a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso. Horari: de dilluns a divendres, de 9 a 13 i de 16 a 22 hores; dissabtes, de 16 a 20 hores. Gràcies per la vostra col·laboració. Gràcies a tothom! Eduard Tobaruela 7
  8. 8. Verdades, medias verdades y mentiras respecto al Hospital de Viladecans E l pasado 27 de noviembre, la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans, acompañada por representantes de casi un centenar de entidades y agrupaciones adheridas al Comunicado Público en Defensa del Hospital de Viladecans entregó y registró en el Palau de la Generalitat las más de 28.000 firmas de ciudadanos que reclaman al President Artur Mas: 1) Que el Govern de la Generalitat cumpla su compromiso de llevar a cabo el plan de ampliación del Hospital de Viladecans, según lo acordado y proyectado en el año 2008, respetando el modelo de hospital de referencia en él previsto. 2) Que, en el panorama sanitario catalán, el Hospital de Viladecans siga ocupando el efectivo papel de hospital de referencia de las poblaciones de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, es decir, sea capaz de “resoldre pràcticament tots els problemes de salut susceptibles de curació i millora, tret dels que requereixen recursos tecnològics d’alt nivell o una pràctica altament especialitzada”. Además, al hacer la entrega de las firmas, se informó al Sr. Jordi Moreso, Cap del Gabinet del Conseller que la ciudadanía también reclama que, de inmediato, el presupuesto del Hospital de Viladecans sea ampliado, volviendo, en el 2014, a la dotación presupuestaria del año 2010, y que esta ampliación revierta en calidad asistencial. Cabe destacar que este acto fue antecedido por la “Gran Manifestación en Defensa del Hospital de Viladecans”, de 30 de octubre, que indiscutiblemente ha pasado a ocupar un lugar destacado en la historia de nuestros municipios no solo por la excepcional participación, sin precedentes, sino también por haber sido capaz de contar con la presencia de casi todas las fuerzas políticas, independientemente de su “color”. Es evidente que estas iniciativa cívicas contrastan con algunas voces políticas locales que, últimamente, vienen buscando calmar los ánimos del pueblo respecto al futuro del Hospital de Viladecans, ofreciendo “inputs” positivos respecto a los resultados de las movilizaciones, iniciadas hace ya más de dos años. Lo que llama la atención es que los promotores de estos “intentos tranquilizadores” solo cuentan una parte de la historia: la que les conviene. Es verdad que todo indica que el Hospital de Viladecans no se cerrará, puesto que clausurar un centro público con 5 quirófanos seminuevos representaría el suicidio político del atrevido que lo llevara a cabo. Aunque seguir en marcha no es suficiente para vecinos y trabajadores: ¿quién garantiza que el Govern de la Generalitat no pretenda transformar el Hospital en algo muy diferente (para mal...) de lo que era hasta hace poco? Fue esta real amenaza, detectada por trabajadores del Hospital en marzo de 2011 y confirmada a mediados de 2013 por nadie menos que el propio Conseller Boi Ruiz, lo que hizo aflorar la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública. También es verdad que, hace poco, la comisión de salud del Parlament de Catalunya aprobó con unanimidad Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 una propuesta de resolución que insta (instar = ¡pedir!) al Govern de la Generalitat a una serie de cosas que mejorarían el porvenir del Hospital; pero también es verdad que esto no es vinculante, es decir, solamente presiona, sin obligar al Govern a absolutamente nada. Igualmente es cierto que la presión social y política de los últimos meses ha sido capaz de hacer que, cara a la galería, el Departament de Salut haya modulado su discurso “destroyer” respecto al futuro del Hospital de Viladecans. Sin embargo, el Conseller no deja de llenarse la boca diciendo que el Hospital de Viladecans ha sido y seguirá siendo “básico”, es decir, con capacidad de resolución de cerca del 65%, lo cual confunde a la ciudadanía. Este es un claro ejemplo de “verdad a medias”: a efectos de ingresos presupuestarios, nuestro Hospital siemprese ha contemplado como “hospital básico”; sin embargo, su papel en la zona siempre ha sido el de un “hospital de referencia”, es decir, encargado de resolver cerca del 90% de los problemas de salud tributarios de la atención especializada de los ciudadanos adultos de las cinco poblaciones a él adscritas. En gran parte, este es el secreto de la enorme y reconocida eficiencia del Hospital de Viladecans: cobrar poco y trabajar mucho. No nos engañemos: la lucha en defensa de un Hospital público positivamente singular como es el nuestro es plato de gusto para algunas de nuestras fuerzas políticas y piedra en el zapato para otras. No debemos olvidar que dentro de cerca de año y medio habrá elecciones municipales… El pasado y el presente nos dan pistas de que el Hospital de Viladecans está inmerso en una perversa espiral capaz de deteriorarlo, e, incluso, absorberlo. Y esto no es casual: obedece a la aplastante lógica que tantea beneficios para aquellos que pujan por una importante parcela de las prestaciones sanitarias que el Hospital de Viladecans oferta a su población de referencia. Este agravio a uno de los hospitales más eficientes de Catalunya, público y de gestión pública, conocido y copiado en toda España por ser pionero en el desarrollo de innumerables alternativas asistenciales que han venido contribuyendo sobremanera a la sostenibilidad de nuestro sistema sanitario, solo puede responder a un calificativo: es un saqueo a la sanidad pública catalana. Puede que, sin prisa pero sin pausa, y utilizando las “verdades a medias” como estrategia, la intención del Departament de Salut sea vaciar de contenido el creciente y cada vez más visible movimiento ciudadano en busca de un futuro con cara y ojos para el Hospital de Viladecans. Sin embargo, si esto no es así y el Conseller Ruiz finalmente decidiera atender el clamor ciudadano y potenciar un centro tan gratamente peculiar como es el Hospital de Viladecans, vecinos y trabajadores agradeceríamos mucho que nos diera señales irrefutables de su acertada apuesta en este reconocido ejemplo de la mejor cara de la sanidad pública de nuestro país. Eliana Lopez Sanchez 8
  9. 9. La manifestació de l’Hospital, el dret a la reclamació L a manifestació de l’Hospital de Viladecans va ser un èxit aclaparador. No sé si érem tres, quatre o cinc mil manifestants, però vam ser molts. Tot i així vaig trobar a faltar opinants de l’últim Punt de Trobada. Llegint els dos articles d’ERC i CiU es podria concloure que la més gran manifestació de la història de Viladecans s’ha fet a partir d’una falsa alarma, d’unes mentides polítiques que de tan repetides semblen ser veritat. També s’afirma que l’ampliació va ser una falsa promesa del tripartit, i ho diu qui afirmava l’abril del 2011, textualment, “el Conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, ha confirmat que el projecte d’ampliació de l’Hospital de Viladecans es durà a terme, i que les obres s’iniciaran l’any 2013” , i més endavant “Tot i la crisi econòmica, i el necessari esforç d’austeritat, el nou Govern de la Generalitat li dóna prioritat, renova el compromís i li posa data d’execució. Queden descartats definitivament els rumors interessats que volen crear temor en els ciutadans en un tema tan sensible.” Ha estat, i no sabem si encara està, el nostre hospital en perill? Alguns pensem que sí. En un escrit a El País, la Junta Directiva Mèdica del nostre Hospital, després de denunciar, “que asignan al hospital de Viladecans un nivel asistencial más bajo del que está realizando actualmente, con tal de desviarlo al Hospital de Sant Boi (centro privado concertado),” afirma que “no nos queda más que rechazar de pleno las propuestas sobre el futuro del Hospital de Viladecans dentro de la reordenación asistencial territorial manifestadas últimamente por el CatSalut y el Departamento de Salud.” Des dels estaments hospitalaris hi ha hagut globus sonda respecte al tancament de la seva activitat hospitalària, transformant l’Hospital més petit de l’ICS en un hospital sense llits com el de Cambrils? És clar que sí, això obriria a més el cel a la Fundació privada gestora de Sant Boi amb impor- una reivindicació que ha estat modèlica, transformar un procés de més de dos anys de treball de molta gent en una baralla de gats, no crec que faci cap favor a l’Hospital ni a Viladecans. No pot ser que la política vegi només la tangana en una mobilització ciutadana sense precedents, que la políti- tants problemes econòmics pel dèficit de funcionament del seu hospital. Fins i tot el propi Parlament va aprovar per unanimitat una proposició d’ICV-EUiA que deia “instar al Govern a ampliar l’Hospital, abandonant qualsevol proposta que redueixi el centre a hospital lleuger” Implícitament es reconeixia en seu parlamentària que degradar-lo a Hospital sense hospitalitzacions, no era un “rumor interessat” sinó una proposta a abandonar. Encara que no ho sembli llegint els escrits indignats, hi ha hagut unanimitat, al Parlament i a Viladecans. Sóc testimoni de com es va aprovar la manifestació al centre d’adults amb el vot de tothom. I no ho dic tant per ficar el dit a l’ull sinó per lamentar que la unanimitat de dret de la gent de Viladecans, no sigui també unanimitat de fet. Sincerament, des del respecte, tractar com un mal de queixal ca no entengui la diferència entre públic i privat, entre ser Hospital de l’ICS i ser Hospital concertat, que pensi que es poden recollir vint-i-vuit mil firmes per un “rumor interessat”. Escric convençut que l’èxit de la reivindicació de l’Hospital no és la derrota de ningú de Viladecans (espero que del Boi Ruiz, sí, però ell no s’operarà mai al nostre Hospital). Estic segur que defensarem l’Hospital davant de qualsevol, encara que aquest qualsevol sigui del nostre partit. Hem obtingut una victòria parcial que s’ha currat la gent, més enllà d’afinitats ideològiques. No és bo per a la salut política viure com una agressió allò que és un triomf del dret a la reclamació. Per una vegada caldria fer un esforç tots plegats per estar contents i no emprenyats. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 José Luis Atienza 9
  10. 10. Procés constituent i sobiranisme P ortar a terme un procés constituent com el que proposen la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres en el seu manifest del passat 10 d’abril, implica redactar una nova constitució més solidària i que prioritzi el bé comú. Nova constitució i sobiranisme Un grup social que vulgui elaborar una constitució, no pot ser ni una Comunitat Autònoma (CA) ni un estat federal. La Catalunya actual, com a CA d’Espanya, té una constitució que és l’espanyola. Per tenir-ne una de diferent caldria que Catalunya fos un territori sobirà. No és una qüestió de “necessària separació” ni de “l’aïllament” de Catalunya envers Espanya, ni quins són els bons i quins els dolents... No és aquest el tema. Potser tenen raó els que defensen que, amb una fórmula adequada, un estat gran pot tenir algun avantatge més que no pas un estat petit. O potser tenen la raó els que pensen el contrari. La qüestió és que l’objectiu d’elaborar una constitució que prioritzi de debò el bé comú, té el requisit necessari de la sobirania; sense sobirania no es pot redactar una constitució per a canviar el model d’estat. És obvi que 47 milions de persones són moltes per a tirar endavant una constitució com la que es proposa en el manifest de la Teresa i l’Arcadi. Prou que ens agradaria al Procés Constituent que tots els espanyols, fins i tot els europeus, volguessin tenir unes constitucions més justes i més enfocades al bé comú. L’objectiu de modificar la constitució espanyola i l’europea no són abastables. Cal començar per un territori més petit. La nostra comunitat catalana amb 7 milions d’habitants podria fer-ho si fos un territori sobirà i no una comunitat autònoma. Petits sacrificis Una constitució marca les línies generals d’una societat. El Procés Constituent proposa una constitució amb un marcat caràcter social que es podria basar en els 10 punts suggerits en el manifest. Aquests punts són bastant oberts i segurament poden portar a diverses interpretacions, la qual cosa pot dificultar la redacció d’una constitució. Per a facilitar-ho, penso que els que creiem en aquest projecte possiblement haurem de sacrificar algunes de les nostres conviccions personals i acceptar que la nova constitució tindrà alguns aspectes que no ens acabaran d’agradar del tot. Però també crec que aquest sacrifici valdrà la pena, car l’objectiu de construir una societat més sostenible, menys “campi qui pugui” i Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 que sobretot valori reduir el consumisme i les exagerades desigualtats actuals (en feina, salaris, sanitat, etc), és del tot necessari. L’endemà personal) (una visió Un cop tinguem la nova constitució, intueixo que possiblement les persones ens atansarem a un partit polític o a un altre amb la intenció de que el desenvolupament de les lleis i normes que naixeran de la nova constitució, tinguin en compte els desitjos personals als quals haurem renunciat/sacrificat durant l’elaboració de la constitució. Llavors ja podrem dissoldre el Procés Constituent. La tasca important ja estarà feta i es podrà començar a desenvolupar una societat que permeti a les futures generacions viure d’una manera més “humana”, sostenible i solidària. Ramon Cuñé 10
  11. 11. Recapte d’aliments E ls dies 29 i 30 de novembre s’ha fet el gran recapte d’aliments a supermercats i mercats d’arreu de Catalunya. El gran recapte d’aliments és una campanya organitzada pel banc d`aliments per recollir productes bàsics i aconseguir que persones més necessitades d’aquí rebin ajuda alimentària. La campanya del gran recapte és du a terme simultàniament pels quatre bancs d`aliments de Catalunya. L’objectiu ha estat informar i sensibilitzar tota la ciutadania sobre la realitat de la pobresa i afavorir una col·laboració continuada amb els bancs d’aliments durant tot l`any. Això ha estat possible gràcies a l’entrega desinteressada d`un gran nombre de voluntaris d’arreu de Catalunya. S`han prioritzat: llegums secs, oli, llet, llaunes de conserva de peix i aliments infantils. A Viladecans els voluntaris, uns 140, han estat coordinats per Càritas, hi han participat alguns dels supermercats Caprabo, Carrefour, Condis i Mercadona. S`han omplert 42 “banyeres”, uns 25.000 kg. d’aliments. Davant d’aquestes campanyes veiem com la societat no es rendeix al desànim i la impotència d’aquesta crisi tan ferotge que condiciona la vida de tantes persones i famílies que veuen vulnerats els seus drets fonamentals, alimentació, feina, llar... Perquè enguany més que mai el nostre entorn més immediat no té garantits tres àpats diaris dignes. Mai és massa tard per unir esforços amb grans campanyes com aquesta. Les persones mengen tot l`any, no n’hi ha prou amb una aportació puntual, recordem que vivim en una situació d`emergència social. Aquest recapte ha estat un èxit de participació, i aprofito per donar les gràcies al nostre poble perquè una vegada més ha donat la talla. Recordo el senyor que em va emplenar un carro fins dalt i jo em vaig emocionar, i també les persones que hi col· laboraven traient del seu menjar qualsevol cosa per posar-ho a la gran capsa. La gent cada vegada és més solidària. Gràcies a tots i totes. Montse Pastor Pujadó Viladecans, entre el mar i la muntanya Estic molt orgullós d’haver sortit en aquest oli que ha pintat M. Teresa Vera i que encara podeu contemplar a l’ateneu d’entitats Pablo Picasso, junt amb altres quadres guapíssims (de debò) que han fet uns quants pintors amateurs de la nostra ciutat. Només em queda esperar l’estiu per anar a banyar-me... Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 11
  12. 12. El nom de cada casa en una rajola C om es va anunciar ja en la presentació del llibre Viladecans, recull de gents el passat 25 d’octubre, el Grup Tres Torres ha engegat una nova iniciativa a la qual convida a sumar-s’hi tothom qui vulgui. Es tracta de posar, a les façanes de les cases que tenen nom propi, una rajola amb aquest nom propi. A Viladecans en tenim moltes, de cases amb nom propi. Per exemple, Cal Riveró, Ca la Merceneta, Cal Roquet, Cal Marqueset, Cal Calic, Cal Comellas, Ca l’Almirall, Cal Marcó, Cal Nofre, Cal Banato, Cal Querc, Cal Sorolla, Cal Figuerons, Cal Faura, Cal Xim-xim... i moltíssimes més. I d’aquestes que acabem de citar, algunes ja ens han confirmat que volen posar la rajola. Tenim la rajola ja dissenyada i nosaltres ens encarregarem de tot: fer-la fer i fer-la posar. I el preu ens sortirà força econòmic: uns 50 euros tot plegat. Posar el nom de la casa a la façana serà una manera de donar relleu a la nostra història i de fer que aquesta història no només la coneguem els més antics del poble sinó tothom. Es tracta, en definitiva, de convertir casa nostra en una riquesa i un orgull col·lectiu per a Viladecans. Els que viviu en casa amb nom, animeu-vos-hi! Si voleu posar-vos en contacte amb nosaltres, només cal que envieu un correu a l’adreça electrònica trestorresviladecans@telefonica.net Josep Lligadas Vendrell Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 12
  13. 13. la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon Aquila clanga-Àguila cridanera Remolar-Filipines, 30 de novembre de 2013 Tota una raresa. És el primer cop que veiem aquesta rapinyaire al Delta del Llobregat. Es troba àmpliament distribuïda a Àsia, el nord-est d’Àfrica i certes regions d’Europa oriental i occidental. A Espanya compta amb diversos registres homologats, i és considerada com una espècie accidental o rara. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 13
  14. 14. Recerca històrica Soldats viladecanencs morts o desapareguts en els fronts de guerra E n anteriors articles he tractat diversos aspectes de les conseqüències de la guerra i la revolució a la nostra ciutat: l’aportació de milicians viladecanencs als fronts de guerra en els primers mesos de la contesa bèl·lica; l’arribada de refugiats de guerra procedents dels territoris alliberats per l’exèrcit facciós o la repressió franquista sobre els nostres conciutadans, una vegada conquerida la pau. Amb aquest article vull fer una petita aproximació a un altre cost humà de la guerra: els dels soldats morts o desapareguts en els fronts de batalla, en aquest cas els dels soldats ciutadans de Viladecans que es van incorporar a l’Exèrcit Popular de la República, en la majoria dels casos estudiats, de manera forçosa per crida de la seva lleva. Evidentment, soc plenament conscient que en la relació que us presentaré no estan tots el que són però si són tots el que estan. Amb això vull dir que, certament, m’hauré deixat molts noms de soldats viladecanencs que van anar a la guerra i van desaparèixer o van morir i que encara no els hem pogut localitzar documentalment, però com dic es tracta d’una primera aproximació que ens doni una mica de llum en aquest terreny poc conegut. D’altra banda, per conèixer els soldats viladecanencs que van anar al front, caldria consultar els expedients de quintes, que es conserven a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) però, això, no resoldria la incògnita de saber quants d’aquests homes van morir en els fronts de guerra. Per tant, cal recercar altres fons documentals. Així, per fer aquest treball m’he basat en la informació continguda en els expedients tramitats pel Jutjat de 1a Instància e Instrucció de Sant Feliu de Llobregat instant la inscripció, en el Registre Civil de Viladecans, de la desaparició o defunció “(...) de personas, ocurridas con motivo de la lucha nacional contra el marxismo, fueran o no aquellas combatientes”, en aplicació del Decret 67, de 8 de novembre de 1936 del govern rebel i que es conserven a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat (ACBLl). Aquesta documentació ens permet tenir noticia dels soldats que van anar al front, a quin lloc i en quines circumstàncies van desaparèixer o van morir. Així com també ens permet disposar d’un mínim perfil biogràfic del soldat. Atès que en la tramitació administrativa es necessitava el testimoni de dues persones que poguessin acreditar la defunció o desaparició, aquest element també ens permet conèixer d’altres soldats de Viladecans que van anar al front i on van estar destacats. Per això, en el quadre que es transcriu més avall podreu trobar no només aquesta primera aproximació als soldats morts o desapareguts sinó d’altres soldats de la ciutat que també van ser cridats al front. En aquest sentit aquest quadre complementaria el ja publicat dels milicians de Viladecans que van anar als diversos fronts de guerra en els primers mesos. Els expedients conservats i consultats són un total de 23 i s’allarguen en el temps des de 1939 fins al 1958, data en què es produeix la darrera inscripció registral, es a dir pràcticament vint anys desprès de la finalització de la guerra. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 Joves de Viladecans, Gavà i Sant Climent de Llobregat, reben instrucció militar en els dies previs a la seva incorporació a l’Exèrcit Popular de la República. Hivern de 1937-38. AMVA - Col·lecció Manel Cabistany Solé Aquests expedients eren instats, normalment, per la dona del desaparegut o pels seus pares i s’havien d’acompanyar dels corresponents certificats de naixement i de matrimoni (emès pel jutjat municipal) i d’empadronament o veïnatge municipal (ajuntament de Viladecans). En alguns casos es demana o s’incorporen informes de l’alcalde, del cap local de Falange Espanyola i del comandant del Puesto de la Guardia Civil, en el cas nostre, de Gavà, en el sentit que els desapareguts eren “de la Juventut Católica (...), persona de orden, [o amb] buena conducta politicosocial [i, per tant] adicto al Glorioso Movimiento Nacional [GMN]” i que la seva incorporació al “Ejército Rojo” va ser de caràcter forçós; informes favorables demanats pels familiars que buscaven la resolució positiva de la inscripció registral. Ara bé, no tots els expedients disposen d’aquests informes, cosa que fa pensar que aquells que els aporten es perquè es consideraven més afectos que altres al GMN. A més d’aquesta documentació, s’havia de procurar el testimoni de dues persones que haguessin conegut, o no, les circumstàncies de la desaparició però que fossin solvents, i “(...) idoneas y libres de toda tacha legal” i que no tinguessin l’oposició del ministeri fiscal. Les inscripcions recorren diversos escenaris de la guerra. Cronològicament, per data de desaparició o mort, el primer es la del soldat Diego Haro, desaparegut en els primers dies de la guerra, al juliol de 1936, oficialment a Bilbao; malgrat sembla que va desaparèixer quan fugia de Noya (A Corunya), on treballava, quan va quedar en mans dels militars revoltats. Josep Viñals va trobar la mort “en combate librado con las Gloriosas Fuerzas Nacionales” el 7 d’abril de 1938 en el front del Carrascal de Chimillas, localitat propera a Osca, capital de província que des del primer moment es va decantar pels rebels. Francesc Arnau va desaparèixer en l’acció bèl·lica del puig del Muletón, el 19 de gener de 1938, quan es produeix una contraofensiva franquista per recuperar Terol, que havia caigut en mans republicanes el 7 de gener. Altres soldats desapareixeran en el sector de Biescas (Osca), cruïlla de camins, en els diversos intents republicans per recuperar Sabiñánigo. Josep Riba va morir el 17 de març de 1938 a 14
  15. 15. Maella (Saragossa), uns dies després de iniciar-se l’atac franquista que ensorraria el front de l’Aragó. El 30 de març les tropes mercenàries de Yagüe ocuparien Maella. Dels 23 soldats dels quals es va procedir a realitzar la seva inscripció, la meitat (14) van morir o desaparèixer en la darrera fase final de la guerra: tres, en les diverses operacions en el front del Segre (entre abril i juny de 1938); set, en la batalla de l’Ebre (que va durar del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938) i els quatre restants, tots al gener de 1939 quan es produeix la retirada de les restes de l’exèrcit republicà de l’Ebre, davant la gran ofensiva franquista sobre Catalunya, engegada el 23 de desembre de 1938. D’aquests darrers, Jacint Suñé moriria a primers de gener de 1939, molt a prop de casa, a Calafell. En la majoria dels casos no consta on van ser enterrats. En alguns expedients figura que va ser enterrats en la carretera, en el lloc on es produeix la mort, en el lloc de la batalla o queden abandonats davant la retirada republicana i atac de les forces franquistes. Manuel Luengo Carrasco Soldats viladecanencs en els fronts de guerra, morts o desapareguts, 1936-1939 Nom per ordre alfabètic Alonso Rubio, Juan Arnau Duran, Francesc Becerra Saez, Fernando Calbet Llusà, Ernest Calvo Martínez, Pedro Chumillas Gómez, Manuel Incorporació a l’Exèrcit 00-09-1937 Combasosa Morell, Joan 00-07-1938 Domènech Almirall, Artur 14-01-1939 Esteve Vinuesa, Josep Galindo Mondragón, Vicente Garcia Martí, Josep Girona Moñino, José Gorgas Pugés, Jaume Graell Deu, Joan 00-07-1938 07-12-1937 Guerrero Campoy, Antonio Haro Alonso, Diego Latorre Herrero, Vicente Lluch Ciurans, Jaume Martí, Enric Martínez Gómez, Miguel Mestres Vallés, Josep Miquel Cortina, Joan Montañés Ventura, Leonardo Padilla Albadalejo, José Pérez Sorribas, Blas Planas Alsina, Pere Pugés Sala, Lluis Quiles Lázaro, Rufino 00-06-1938 00-07-1938 11-05-1937 4-05-1938 Riba Freixedas, Josep Roig Bernal, Miquel Rola López, Diego Romagosa Vendrell, Antoni 00-05-1938 Ruíz García, Manuel Sabaté, Antoni Sambola Mayoral, Fabià 1 00-09-1938 Sánchez Bonilla, Diego Sánchez Rios, José 2 Sanchís [Martínez], José Segura Gasulla, Just Serrano Sanmiquel, Enrique Solé Mestres, Baldiri Soto, Pedro 00-06-1938 Suñé Trias, Jacint Valls Valls, Jaume Vegara Diez, Juan Vendrell Casanovas, Ramon Principis 1938 00-09-1938 Vias Puig, Andreu Viñals Gorgas, Josep 1 2 00-12-1936 Data – Front de Guerra Març 1938 – Maella, Saragossa Gener 1938 – El Muletón, Terol Octubre 1938 - Front de Reinosa, Santander Març – maig ?1938 – Sector de Biescas, Osca Sector de Terol Agost 1938 – Front de l’Ebre Juny - Agost 1938 – Vilanova de la Barca, front del Segre Gener 1939 – Vic. Retirada de l’exèrcit republicà Juliol 1938 – Corbera d’Ebre, front de l’Ebre Setembre 1938 – Venta de Camposines, Tarragona Setembre 1938 – Venta de Camposines, Tarragona Batalla de l’Ebre Agost 1938 – Front de l’Ebre Abril 1937 – Front de Carrascal, Osca Abril 1938 - Balaguer, front Segre Abril - Novembre 1938 – Balaguer, front del Segre Juliol 1936 – Bilbao Gener 1939, Vic Novembre 1938 - Balaguer, front del Segre Abril 1937 – Front de Carrascal, Osca Octubre 1938 – Front d’Osca Agost 1938 - Front de l’Ebre Juliol 1938 - Corbera d’Ebre, front de l’Ebre Maig 1938 – Front de Balaguer, Lleida Gener 1938 – El Muletón, Terol Agost 1938 – Front de l’Ebre Agost 1938 – Front de l’Ebre Abril 1938 – Balaguer, front del Segre Agost 1938 – Front d’Ivars d’Urgell, Lleida Batalla de l’Ebre Març 1938 – Maella, Saragossa Gener 1939, Vic Gener 1938 – El Muletón, Terol Octubre 1938 – Serra de Pàndols, Terra Alta Batalla de l’Ebre Octubre 1938 – Front d’Osca Setembre 1938 – Venta de Camposines, Tarragona Gener 1939 – Seu d’Urgell, Lleida. Retirada de l’exèrcit republicà Octubre 1938 - Front d’Osca Novembre 1938 – Balaguer, Lleida Agost 1938 – Front d’Ivars d’Urgell, Lleida Març ? - setembre 1938 – Biescas, Osca ? Març 1938 – Maella, Saragossa Octubre 1938 – Serra de Pàndols, Terra Alta Agost 1938 – Front de l’Ebre Gener 1939 - Calafell, Tarragona Retirada de l’exèrcit republicà Octubre 1938 – Serra de Pàndols, Terra Alta Agost 1938 – Front d’Ivars d’Urgell, Lleida Gener 1939 - Tàrrega, front del Segre Gener 1939 – Tàrrega, front del Segre Retirada de l’exèrcit republicà Abril 1937 – Front de Carrascal, Osca Defunció Desaparició Data Edat 19-01-1938 00-10-1938 22-03/05-1938 33 22 20 33 Defunció 15-06/24-08-1938 32 Defunció [31-01]-1939 39 Defunció 27-09-1938 33 Defunció 24-08-1938 33 Defunció 14-04-1938 20 Desaparició 28-07-1936 35 30-11-1938 18 Defunció Defunció Defunció 12-08-1938 18-07-1938 12-05-1938 33 33 32 Defunció 9-08-1938 32 Defunció 17-03-1938 27 Defunció 1-10-1938 32 Desaparició 13-01-1939 35 Defunció 00-10-1938 Desaparició 04-09-1938 21 Defunció primers gener 1939 35 Defunció 08-01-1939 26 Desaparició Desaparició Desaparició Defunció Defunció Defunció 7-04-1937 20 Es destinat al front de guerra el 13 de gener de 1939. Es destinat al front de guerra cap el mes de juny (?) de 1938. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 15
  16. 16. Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres subversius (i 2) E l llençar-se dos capellans, com dues pedres, al mig d’un estany en calma aparent, provocà un seguit d’ones concèntriques que a mesura que s’expandien i xocaven amb altres agents agitadors, en reflexió, duien les ones a encetar noves trajectòries partint dels nous focus. Així, a fi del mes de maig, mentre la fàbrica de Viladecans començava a retornar a la normalitat, acabant les dones de producció la seva acció solidària de “treball lent” i tornant també la gent d’oficines, una sembrada matinera d’octavetes apareixia als portals i als voltants de la Metron. En elles s’animava a les treballadores de Camy a continuar la lluita mentre convocava la població a boicotejar la ingesta de gelats. Això neguitejà la direcció i ben aviat feren acte de presència a Viladecans patrulles mòbils de la Guàrdia Civil i policies de paisà per avortar qualsevol intent d’extensió de la moguda. Paral·lelament a la llençada d’octavetes, pintades de “Boicot-Camy” apareixien per carrers i places dels barris obrers de la ciutat de Barcelona, amb volants explicant mínimament el perquè. En aquells dies, les avantguardes organitzades –i també barallades– del moviment obrer estaven molt ocupades reflexionant i mirant de extreure lliçons del que havia passat a París i a Praga, en el maig i l’agost de l’any anterior. Entre el PSUC, a qui molts titllaven de reformista i de “burocratitzador” de les Comissions Obreres en interès propi, i els tres, quatre, o cinc grups trotskistes dels qui es deia que només eren verbalistes revo- lucionaris allunyats de la realitat laboral, diverses organitzacions i grupuscles s’esmerçaven en dotar de major autonomia al moviment obrer respecte dels partits polítics. Maldaven també, en unificar les lluites obreres amb les dels estudiants i procuraven vincular ambdós moviments a les lluites populars naixents als barris. La revista clandestina ¿Qué hacer? creada per José Antonio Díaz Valcarcel, Manuel Murcia Ros i Didac Fàbregas (“El Pájaro”), que es presentava amb el subtítol: “Instrumento de trabajo y reflexión al servicio de los trabajadores de Comisiones Obreras”, dedicà íntegrament el número 5 a la vaga de la Camy i s’hi podia llegir: “Sin proponérselo, ni siquiera saberlo, los trabajadores de Camy van a contribuir al desarrollo del movimiento de masas que la clase obrera necesita. Este desarrollo, facilitado por la UNIÓN en una acción concreta –Boicot a Camy– deberá ser fortalecido y la unidad mantenida y reforzada en torno a unos objetivos de clase, que se irán precisando entre todos. Una vez hecha la experiencia de esta UNIDAD –que por sí sola ya justificaría el boicot– no debemos abandonarla nunca más.» I així, pintant la consigna –“No compreu Camy”– a les parets de Sants, Poble Nou, Nou Barris, Santa Coloma, Sant Andreu, Poble Sec, Badalona, etc., llençant volants arreu, fent malbé quioscs de l’empresa, posant bombes de fum o cremant alguna furgoneta, és com la policia hauria pogut enxampar gent actuant de manera coordinada, tan diversa com en Pep Miró Gilabert, en Jordi Borja Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 Sebastià, l’Oriol Solé Sugranyes o Santiago Medina Morales, per sumar-ne quatre més als de la revista ¿Qué hacer? que s’esforçaven per allunyar el sectarisme. I, qui eren tots aquests? José Antonio Díaz fou un capellà secularitzat que, provenint del FOC, estigué a la fundació de CC.OO. l’any 1964 a Sant Medir quan treballava a la Pegaso, impulsà després Plataformes, fundà la OIC l’any 1974, passà a la CNT en el 1975, de la qual fou expulsat l’any 1979, entrà a treballar a l’editorial Bruguera l’any 1981, i morí l’any 1985. Manuel Murcia, oriolà de la JOC, era un treballador de la Harry Walker, també dels de Sant Medir i de Plataformes, que fundà els GOA i era membre del PSC l’any 1982 quan va morir. Jordi Borja, en aquells temps professor de Sociologia a la Universitat, fou fundador de Bandera Roja juntament amb en Comín, SoléTura i García-Nieto, i avui encara fa d’urbanista i és del consell editorial de revista Sin Permiso. Oriol Solé fou un dels fundadors de Plataformes Anticapitalistes, i després del MIL juntament amb Salvador Puig-Antich i Pons Llobet. Morí tirotejat per la Guàrdia Civil l’abril de l’any 1976, intentant passar els Pirineus, després de fugir –per les clavegueres– del penal de Segòvia amb altres 28 presos, 24 d’ells membres de ETA. Pep Miró –també capellà secularitzat– era lleidatà de l’Urgell i en aquells dies era ensenyant. Cofundador de la cooperativa Àbacus i vinculat al moviment veïnal de Nou Barris, en Pep presidí durant 16
  17. 17. anys la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Santiago Medina va ser tota la vida un activista-obrer de la CC.OO. de la Pegaso, avui jubilat. Del PSUC s’ha de dir que no hi tingué quasi bé ningú participant en l’extensió de la vaga de Camy i solidaritzant-se amb ella, si bé els acomiadats tingueren per advocat el “psuquero” Albert Fina Sanglas. Fruit de les escissions i dels fets de París i Praga de l’any abans, el “Partit” i els seus militants tenien un greu problema reflectit també en una petita “finestreta” d’opinió d’aquell mateix ¿Qué hacer?: “¿Por qué “Mundo obrero”, órgano del Comité Central del PCE, ignora la lucha de Camy i el boicot que se está haciendo a los helados de ese empresa? ¿Es acaso más importante la carta que escribieron tales trabajadores, la sentada que hicieron tales otros, o la carta de protesta de un abogado, que la lucha en solidaridad con los 40 despedidos de Camy? ¿O es que las acciones que no inician los militantes del PCE ya no tiene valor para la clase obrera? Si eso no es sectarismo, ¿qué es?”. D’aquí que a Viladecans i a la resta de poblacions del Baix Llobregat tingués tan poca transcendència la solidaritat amb Camy. I és que la malfiança d’alguns membres del PSUC havia arribat fins a l’extrem de fer córrer, per justificar abstenir-se, que l’Esteve Vidal Pons, un dels dos capellans impulsors de la vaga, el que només un parell de setmanes abans havia vingut de Hollywood i que tan bé parlava l’anglès, ben bé podia ser un agent de la CIA. En Vidal Pons, xerrant sobre el tema, m’assegurà que, tot i saber-li greu, mai no els ho tingué personalment en compte, reconeixent que el seu escàs historial obrer i estranya procedència els oferia un bon argument i excusa per no fer res. Posteriorment, treballant ja a altres fàbriques de la comarca, sí que en Vidal aconseguí una bona col·laboració amb gent com en Plata i en Gonzalez, ex-treballadors de Roca. El judici dels treballadors de Camy es celebrà el 19 de juny. ¿Qué hacer? ho explica així: “...Delante de Magistratura había un jeep de “grises” y dentro estaban los verdugos de la social, pidiendo los carnets a todos los asistentes –¡incluidos los abogados defensores!– y a los obreros demandantes. A algunos obreros y estudiantes que acudieron, en respuesta al llamamiento que se hizo, fueron retenidos en la portería vecina, donde fueron objeto de malos tratos.” En aquells mateixos dies jo feia els 18 anys. Recordo perfectament, o així m’ho sembla, els crits i raons entre treballadors de Camy i conductors-repartidors esperant la càrrega; els crits d’algú avisant de l’arribada de la policia a la fàbrica; l’enrenou d’assemblees, o quelcom semblant, de les noies de producció al portal; l’entrar i sortir de gent fora de l’hora habitual... I els recordo perquè d’aquests fets en vaig ser testimoni des de l’altre cantó de la tanca de bardissa que hi havia a la Carretera de la Vila, només a 50 metres de distancia, just on avui hi ha el Vilamarina. Pagès encara, jo regava tomaqueres o esberginieres, escoltant-ho tot. Els pasquins els havia vist, recollit i llegit, prèviament, anant a la feina. Aquí i així va començar a germinar en mi la llavor de la consciència de classe que un any abans havia sembrat l’esmentat Manuel Murcia Ros. Aquest sindicalista havia vingut a explicar-nos als seminaristes de la Conreria de Tiana –on jo estudiava–, històries de la JOC, del moviment obrer i de la detenció i tortures que els treballadors compromesos en la lluita per la justicia sofrien a mans de l’esbirro Creix. Acabada la vaga i apaivagat el boicot, dins de la Camy de Viladecans només hi quedà plantificada l’Esperança, cuidant i donant cobertura a les noves llavors sembrades pels capellans De la Hoz i Vidal Pons, a l’espera de que germinessin en acurat cultiu o de manera espontània. Fer reunions a la mun- Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 Esperança Atarés, en l’actualitat tanya, a la Font del Ferro o a la Font dels Enamorats, es convertí en cosa habitual per en Jimenez, per la Teresa Castany, per en Petit, per en Barroso, per la Maria Comas, per en José Antonio Sanchez, i altres. Tots ells conegueren la clandestinitat abans no es legalitzaren els sindicats, cosa que acabà succeint no gaire temps després que l’Esperança Atarés Solans deixés d’ocupar-se de la gestió de les nòmines de Camy i es fes monja benedictina, de les de l’”ora et labora”. Més de dues i tres vegades l’empresa estigué a faltar “el canto d’un duro” d’acomiadar-la per plantar cara en favor dels altres, però fou ella qui, finalment, deixà l’empresa plantada amb un pam de nas, per dedicar-se no als quefers soterrats sinó als celestials. Pel que fa a la producció de gelats, continuà la inexorable llei de concentració monopolística que se’n riu de qualsevol sobirania, inclosa l’alimentària. La suïssa Nestlé, després de menjar-se la segona “a” de Camay, es menjà tota l’Avidesa, els Kiko i la Menorquina, fins acabar autoengolint-se. Paral·lelament, l’anglo-holandesa Unilever sumava els seus Magnum a la també empassada Frigo... Potser comença a ser l’hora de que joves emprenedors ressuscitin els “mantecao-helao” dels anys cinquanta, o una cooperativa s’atreveixi a fer-los la guitza. És qüestió de sobirania. Alimentària... 17
  18. 18. conèixer càrrec del Grup Tres Torres viladecans secció a La llar de foc del despatx de l’Alcaldia P odria molt ben ser que algú dels nostres lectors pensés que aquest article ja l’ha llegit anteriorment i per alguna raó, potser una badada, l’hem tornat a publicar. De fet, el lector que pensés això no aniria gaire errat. El cert, és que el tema que ens ocupa, aquest mes en aquest espai, ja n’havíem parlat en el butlletí del Grup Tres Torres Canis Vallis de gener de 2009, i, donada la important difussió que manté la revista Punt de Trobada, ens ha semblat adient de tornar-lo a reproduïr en aquest mitjà. Explicàvem doncs, en el Canis Vallis, que havíem trobat un article a l’hemeroteca de La Vanguardia del dia 10 de maig de 1893, en què es parla de la xemeneia del despatx de l’Alcaldia, tot destacant la bellesa d’aquest element decoratiu del que va ser el saló principal de la Torre Modolell, residència del matrimoni format per Magdalena Modolell i Jaume Nogués. També és de destacar el fet que l’articulista de La Vanguardia, diu que la xemeneia va destinada a la Casa “Madorell” de Viladecans. Això de “Madorell” podria semblar un error, però el cas és que, com hem comentat en altres ocasions i també en aquesta mateixa revista, Magdalena Modolell era coneguda pels viladecanencs de l’època com “la Madorella” o també com “senyora Madorell”. L’article diu així: En el Salón de La Vanguardia, además de los grabados de que hablamos en otro número, hay expuesta esta semana una gran chimenea de nogal, estilo gótico, tallada con gran esmero por los escultores tallistas señores Riera é hijo. Cuatro columnas salomónicas, de ejecución excelente, sostienen el friso de bellos y variados calados cuyos ángulos anteriores desaparecen para dar cabida á dos bichas perfectamente talladas y de buen gusto artístico que soportan el cornisamiento, de bastante vuelo. En las caras laterales se ven unas elegantes ogivas y en la parte más elevada de la chimenea un escudo con la letra M., inicial del nombre de la quinta á que va destinada, Casa ‘n Madorell de Viladecans. La puerta de la chimenea es de hierro repujado por el señor Valero Tiestos, con arreglo á un precioso dibujo en el que se ostenta un aguilucho. La obra ha sido dirigida por el arquitecto don José Azemar y acredita realmente los talleres de los señores Riera. El mes de setembre de 1892, el diari La Vanguardia inaugura la nova seu al número 7 de la Rambla dels Estudis de Barcelona. El vestíbul d’aquest nou local, que el diari anomena Salón de La Vanguardia, és dedicat a sala d’exposicions, en la qual s’hi alternaran obres d’art, pintures, fotografies, etc., i és aquí, en aquest espai barceloní, on va quedar exposada la xemeneia el maig de 1893 abans de la seva instal·lació definitiva a Viladecans. Fins ara desconeixíem que els autors d’aquesta obra d’art eren l’acreditat escultor tallista Joan Riera Casanovas i el forjador Valero Tiestos García. Joan Riera, premiat en diversos certàmens de belles arts, va desenvolupar el seu treball no momés a Catalunya, sinó també a Espanya i Amèrica. A Barcelona va ser professor de l’Escola Superior d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona, precursora de l’actual Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Per altra banda, l’aragonès Valero Tiestos va realitzar diversos treballs a l’exposició universal de 1888 i també a la basílica del Pilar de Saragossa. Tiestos també va exercir la docència com a catedràtic de metal·listeria i ceràmica, a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. No sabem si la resta de treballs de fusta i forja de l’actual seu de l’Ajuntament són també de Riera i Tiestos. Podria molt ben ser que sí, però en qualsevol cas, el que sí que és segur, és que aquesta notícia de La Vanguardia li dóna un valor afegit a la qualitat dels elements modernistes que decoren les estances del palau i per extensió al conjunt d’aquest edifici, símbol de Viladecans. Jaume Lligadas Vendrell Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 18
  19. 19. la memòria en imatges secció a càrrec de Jaume Muns Zinoviev Linares, el comunista irreductible Zinoviev amb la seva dona i filla. Vam perdre el Zinoviev fa quinze anys, l’any 1998. Durant molts anys va ser la icona suquera, perquè era el comunista menys clandestí dels comunistes clandestins, sempre recollint a pit descobert diners per a presos polítics, vaguistes, per a Mundo Obrero, invitat de la Brigada Política Social de Via Laietana cada cop que Franco passava a menys de cinquanta kilòmetres de Viladecans. El seu pare li va posar Zinoviev, heroi de la revolució russa, Franco el va rebatejar com Manuel, nosaltres el coneixíem com el Linares, i va recuperar el Zinoviev amb la democràcia, encara que el funcionari de torn li va posar Zenobiel al DNI. L’any 1979 va celebrar la victòria del PSUC, però tota la seva vida va militar al bàndol dels perdedors. Ja jubilat, va ser desnonat al tercer intent pels jutjats i la policia nacional de la casa on sempre havia viscut. Es va defensar amb un encenedor i una bombona de butà. Era una planta baixa amb pati i una figuera, on a vegades invitava a paelles i on tothom acabava cantant Cuba sí, Cuba sí, yankis no. José Luis Atienza Ferrero Al 1977 celebrant una festa al local del PSUC. A l’abril del 1979 celebrant els resultats de les eleccions municipals. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013 Zinoviev Linares al Ple del primer Ajuntament democràtic el 1979. 19

×