Pdt 69

de trobada
Viladecans
Publicació independent d’informació i opinió
puntviladecans@telefonica.net
http://puntviladecans.blogspot.com
Punt
Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
geu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li envi-
em a un amic o amiga vostres, feu-
nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
Segueix-nos al Facebook
3 Seamos realistas y hagamos lo imposible. Trucaires de
l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan
4 Control, sumisión y machismo. Verónica Arasil
5 Un mercat de pagès a Viladecans. Josep Ginjaume
6 Crònica personal d’un èxit col·lectiu. Bàrbara Lligadas
7 Institut de Viladecans: Viatge a Londres. Montserrat Pastor
8 La nostra generació jove de puntaires és guardonada.
Carme Reguant
9 La volta al món en bicicleta. Jordi Lligadas
9 Per aprendre a anar en bicicleta. Marta Pombo
10 Inauguració de la nova seu de CDC. Carles Lozano
11 Aliens, ciutadans invisibles. Mercè Solé
12 El Mamut a la Festa Major. El Mamut de Viladecans
13 La mirada aguda: Mallerenga blava. Eio Ramon
14 Les nostres entitats: Spanish Domino Fans (SDF). Kevin Vi-
llalón
15 Recerca històrica: La dictadura de Primo de Rivera a Vilade-
cans, 1923-1930 (1) Xavier Calderé
17 Històries viladecanenques: L’Associació de Veïns Tres Tor-
res (1). Andreu Comellas
19 Conèixer Viladecans: La repressió de la postguerra
i els avals del Manquet (1) Josep Lligadas
21 La mirada en imatges: Míting del PSUC al camp de futbol de
Viladecans. Jaume Muns
Un Centre Històric buit?
Primer els Nou Rals, després el Forn del Mig, després Ca l’Hermínia… Tres botigues emble-
màtiques del nostre Centre Històric estan tancades. Per motius diferents totes tres, però el fet
és que han tancat, encara que diu que alguna potser tornarà a obrir… I amb aquestes tres, ob-
servem com aquest tancament de botigues en el nostre Centre Històric es va repetint ara aquí
ara allà… També és cert, això sí, que hi ha qui s’anima i obre nous establiments, i tant de bo
tinguin tot l’èxit del món. Però la sensació és que el Centre Històric se’ns està buidant.
Quan parlàvem d’aquests fets a la redacció de la revista, no podíem deixar de fer això que diu
que no s’ha de fer mai, que és comparar-se amb el veí. Però nosaltres ho fèiem, i miràvem cap
a Gavà, i ens agafava molta enveja davant el vigor comercial i cívic que manté el seu Centre
Històric…
En tot cas, i deixant de banda les comparacions, alguna cosa important ens està fallant a Vi-
ladecans. El nostre Centre Històric hauria de ser el primer aparador de la ciutat, la imatge de
marca per a nosaltres mateixos i per als que ens vénen a veure. Hi tenim, a més, dos monu-
ments esplèndids: la Torre del Baró, que fa prou goig, i la Torre Modolell, lamentablement
deixada i en espera d’una rehabilitació urgent. I tenim una Plaça de la Vila que podria donar
molt més de si (¿quan hi podrem veure, almenys, un plànol de la ciutat?). I entorn d’aquests
elements, caldria teixir-hi aquesta xarxa comercial i cívica que l’omplís de vida.
No sabem si la nostra administració municipal s’ha plantejat aquesta revitalització del Cen-
tre Històric com una prioritat, i ha estudiat els perquès del seu progressiu buidament i què
caldria fer per capgirar la tendència. Però, en tot cas, des d’aquí volem reclamar una actuació
immediata, seriosa i eficaç en aquest sentit. No pot ser que a Viladecans tinguem un Centre
Històric convertit en un desert!
69Any 7
15 de setembre de 2013
Sumari

Que vols tenir l’honor de ser…
Mamutaire d’Honor?
El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família,
o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:
Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím-
bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la
Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.
Com ho pots fer?
És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si
vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma-
mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible.
I després, a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa
Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en
facis l’ús que consideris oportú.
Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça:
mamutviladecans@gmail.com
i ens posarem en contacte amb tu.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 2
La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any
és aquesta. Vols afegir-t’hi?
• Llibreria Els Nou Rals
• Forn del Mig
• Forn de la Plaça
• Fruites Esther
• Pastisseria Roca
• Calçats Daniel
• Hobbit Viatges
• Cal Sei
• Restaurant Petit Món
• Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda)
• Viladecans Punt de Trobada
• Grup Tres Torres
• Partit dels Socialistes de Catalunya
• Convergència i Unió
• Iniciativa per Catalunya Verds
• Esquerra Unida i Alternativa
• Associació de Familiars del C.O. Caviga
• Centro Cultural Raíces de Andalucía
• Parròquia de Santa Maria Magdalena
• Agrupament Coral La Lira
• Associació de Viladecans d’Afectats de Fi-
bromiàlgia i SFC
• Centro Cultural y Recreativo Andaluz
Sierra Norte
• Vicenç i Vicky
• Baugar
• Josep i Mercè
• Cèlia i Oriol
• Associació de Veïns d’Alba-rosa
• Base Runnering Viladecans (Castelló Es-
ports)
• Associació de Veïns de La Hispanitat

Seamos realistas
y hagamos lo imposible
“Seamos realistas y hagamos lo imposible” és un
dels records que guardem del nostre viatget a les
terres del Sud. Com a Trucaires de l’Agrupament
Escolta i Guia Sant Joan volíem descobrir i viure de
primera mà dos projectes ben diferents del que es-
tem acostumats a veure.
En una de les activitats organitzades per l’Hort
Urbà de Viladecans, vam conèixer un home que feia
realitat el que pensava i ho transmetia amb emo-
ció, Javier Ballesteros. Va ser allà on vam descobrir
Somonte. Somonte neix fa més d’un any quan uns
quants “jornaleros” membres del Sindicato Anda-
luz de Trabajadores decideix ocupar de forma per-
manent una finca de 400ha no cultivades que estava
a punt de ser subhastada. Tot i la pressió que patei-
xen per part de la Guàrdia Civil, Somonte resisteix.
Ho comprovem el primer dia quan la Guàrdia Civil
apareix i fotografia les matrícules de tots els vehi-
cles entre ells el de la nostra furgo de lloguer.
Ens acullen a casa seva, treballem amb ells el camp
i cada dia aprenem més sobre aquesta realitat tan
particular. Si algun dia us diuen d’ajudar-los a collir
dues síndries, prepareu-vos, seran més de 100. Això
sí, no trobareu síndries millors enlloc.
Tan ràpid va ser el posar-se a treballar com passar a
formar part d’aquella gran “família”.
Una altra peça fonamental a Somonte és Lola Ál-
varez, entregada a la causa com qui més. Ella ens
explica una versió més íntima del projecte i ens
permet sentir Somonte com una part de nosaltres.
Descobrim un projecte que tira endavant gràcies a
l’esforç i a la solidaritat. Ella és qui ens posa en con-
tacte amb Marinaleda, projecte pare de Somonte.
Després d’una horeta de camí arribem a Marinale-
da on ens rep, al despatx de l’alcalde, una de les
“concejalas” del poble. Al fons una fotografia de
l’Humoso i al costat la bandera espanyola repu-
blicana, sense oblidar el retrat del Che penjat de
la paret. Amb claredat i transparència ens explica
la ocupació de l’Humoso, els inicis de Marinaleda,
així com la lògica –però no tan evident en altres
llocs– gestió d’aquest poble. Al·lucinem quan ens
diu que “concejales” i “alcalde” fan aquesta funció
en el seu temps lliure, sense cobrar i que els ciuta-
dans participen en la presa de la gran majoria de
decisions per Assemblea. Ens ensenyen els pressu-
postos participatius, ens expliquen com funciona la
realització de les cases d’autoconstrucció. La bona
gestió econòmica fa que estiguin a l’abast de tot-
hom tots els serveis públics i la vivenda, per la qual
tan sols es paga 15 euros al mes.
Agraïm molt el tracte que hem rebut, l’hospitalitat
amb què ens han acollit i la claredat amb què ens
han parlat. Deixem una part nostra important, el
fulard del nostre agrupament i ells ja són part de
nosaltres.
“Somonte un ejemplo pal mundo”.
Trucaires de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan

“Tú eres la zorra más buenorra
que hay en este lugar; han intenta-
do domesticarte, pero eres un ani-
mal, está en tu naturaleza; te voy
a dar algo lo suficientemente gran-
de como para partirte el culo en
dos; haz como si te doliese...”. Leía
el otro día en La Vanguardia un
artículo muy interesante sobre la
provocación sexista en la música.
Es la letra de “Burred Lines”, del
cantante Robin Thicke. Una can-
ción muy sonada este 2013 y que
seguramente todos y todas hemos
escuchado. No es una excepción.
Podemos encontrar este tipo de
letras con mensajes más o menos
sutiles en muchísimas canciones,
en diferentes idiomas y de muchas
épocas diferentes.
“Uno de cada tres quiere tocarte,
déjate”. Es el eslogan de la última
campaña publicitaria de Loterías y
Apuestas del Estado. ¿Y la imagen
del anuncio? Una mujer, arreglada
y esperando. ¿Por qué si anuncias
lotería “lo normal” es mostrar
la imagen de una mujer sumisa?
Agosto del 2013.
“No vamos a dar ningún bandazo.
La ley de la interrupción volunta-
ria del embarazo (“ley del aborto”)
será aprobada antes de que fina-
lice octubre. Vamos a reparar la
ruptura del consenso que suponía
la aprobación de la anterior ley”.
El ministro de Justicia, Alberto
Ruiz Gallardón, expresaba así que
en los próximos meses las muje-
res ya no podrán decidir sobre su
propio cuerpo, hecho que suponía
una “ruptura del consenso”… ¿Qué
consenso? Septiembre del 2013.
Tres ejemplos: Música, televisión
y política. El machismo impregna
todas las esferas de nuestra vida
y a partir de aquí empieza un
cuestionamiento constante. La in-
vulnerabilidad con la que pasan
desapercibidos estos mensajes
nos indigna a muchísimas mu-
jeres, y hombres, por supuesto,
pero a nosotras incluso la indig-
nación se nos cuestiona simple-
Control, sumisión y machismo
mente por el hecho de ser mujer.
Sutil, en la mayoría de ocasiones
esto pasa muy sutilmente, ya que
todos y todass hemos aprendido
cuál es el discurso “correcto”.
Podemos argumentar y contrar-
gumentar con cifras, tratados in-
ternacionales, recordando la his-
toria, hablando de otros países,
más cifras, testimonios, estudios,
consecuencias y un largo etcé-
tera. Pero seguimos estando en
constante cuestionamiento. De-
trás de las reformas como la de la
Ley de la interrupción voluntaria
del embarazo hay una única raíz:
control, sumisión y machismo.
Si me cuestionan y me hacen sen-
tir culpable de mis propias deci-
siones, no se me permite desa-
rrollarme como persona y como
mujer, una voluntad exterior a mí
decide qué es lo que tengo que
hacer, me tratan como un ser me-
nor de edad al que esa “voluntad
exterior” le tiene que marcar los
límites del bien y del mal. ¿Qué
es lo que se espera de mi? Sumi-
sión. ¿Y si me rebelo? Control.
Todas las personas que creemos
en un modelo social igualitario
entre mujeres y hombres seguire-
mos trabajando por conseguir un
aborto libre y gratuito fuera de
dogmas. Seguiremos trabajando
para tener las mismas garantías
en el ejercicio de nuestros dere-
chos sexuales y reproductivos.
Seguiremos trabajando por la
coeducación y la corresponsabili-
dad y un largo etcétera.
Seguimos.
Verónica Arasil

S
om el que mengem. Conceptes com “slow food”,
“slow cooking”, “km 0” o “producte de proxi-
mitat” estan guanyant popularitat en els dar-
rers anys com a símptoma de la necessitat més o
menys col·lectiva, compartida i –per a alguns– imperio-
sa d’alimentar-nos millor, d’una forma més responsable
amb el medi ambient. Es tracta d’un moviment interna-
cional que també ha arribat a casa nostra. Reivindica el
gaudi dels aliments de temporada, elaborats o cultivats
en espais propers i, per tant, amb molta menys petjada
ambiental que altres productes de països llunyans que
ens arriben a través de les xarxes de transport internaci-
onal.
Els beneficis també tenen molt a veure amb la nostra salut
(menys additius) i el nostre paladar que assaboreix amb
plenitud, les papil·les gustatives es reactiven i potencien
un cúmul de sensacions gairebé oblidades que generen
més satisfacció (no és el mateix collir la fruita madura-
da a l’arbre que fer-ho quan encara és verda i emmagat-
zemar-la en neveres industrials). Recuperem l’olfacte en
apropar-nos a la pell d’una llimona o d’un préssec i com-
provem la diferència abismal que hi ha entre els aliments
produïts a gran escala –lluents i perfectes per fora, però
insípids per dins– i els de proximitat, amb alguna tara
però d’un tast boníssim.
Al nostre municipi tenim la sort i el privilegi de comp-
tar amb el Parc Agrari del Baix Llobregat que nodreix de
fruites i verdures bona part de l’Àrea Metropolitana de
Barcelona. En paraules del sociòleg agrari Andreu Peix,
el parc ha estat un miracle que val la pena mantenir. I
una bona manera de fer-ho és, sens dubte, potenciant i
revolaritzant les seves collites. D’un temps ençà el con-
sorci público-privat que gestiona aquest espai promou en
col·laboració amb diversos ajuntaments i agricultors de
la comarca “mercats de pagès” un dia a la setmana per
oferir a la població els productes de la terra. La iniciativa
ha arribat a Sant Boi de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts,
la Colònia Güell, Sant Joan Despí i el Prat de Llobregat
(www.elcampacasa.com).
Seria un gran què poder afegir Viladecans a la llista. Es-
collir un espai emblemàtic i de pas com la Plaça de la Vila
o la Plaça de l’Església per fer-hi un mercat de pagès set-
manal. Estic convençut que ajudaria a dinamitzar el tei-
xit comercial del casc antic (que prou falta fa), permetria
una nova font d’ingressos als productors locals i facilita-
ria l’accés de la població a l’horta del Delta, un tresor a
l’abast. Tot és qüestió de voluntat política. No només de
centres comercials i Mercadones menja l’home.
Josep Ginjaume
Un mercat de pagès a Viladecans

E
ns llevem i ens preparem
amb tot el que cal per viu-
re una experiència única,
tots vestits de groc. Ens
encaminem cap al punt de troba-
da dels viladecanencs i viladeca-
nenques. Sé que som molta gent
inscrita, però quan arribem i veig
els centenars de persones somri-
ents que omplen la nostra plaça
de la Vila, sota un cel plujós, prenc
consciència de la grandesa d’allò
que estem fent.
Pugem als autocars i ens dirigim
cap a Santa Margarida i els Mon-
jos, on trobem activitats culturals,
lavabos i zona de pícnic. Milers de
persones en fan ús entre rialles,
emocions i en família. A les qua-
tre, amb puntualitat europea, ens
desplacem amb calma al tram que
ens pertoca, el 319.
Una mica de nervis envaeix els
organitzadors voluntaris, no vo-
len que el seu tram falli, i ens fan
desplaçar per estirar els grups de
gent. No cal estirar els braços, ens
donem les mans de forma relaxa-
da. Els que portem ràdio avisem
que ja és el moment, els campa-
nars del país marquen les 17.14h i
la fita s’assoleix arreu del país amb
escreix. Ho diuen per la ràdio,
m’emociono. Una amiga m’en-
senya una foto que el seu pare li
envia de la imatge que mostren a
la tele sobre plaça Catalunya. Un
petit esclat d’eufòria ens envaeix
a tots els observadors.
Sabem que estem fent història,
potser no amb tanta èpica com els
que es troben a plaça Catalunya o
al batalló cultural que ha viatjat
a l’Ebre. Som gent anònima, que
ens hem desplaçat allà on ha cal-
gut, perquè la Via Catalana hagi
estat una cadena que ha unit el
país de nord a sud, sense que fal-
tés cap baula.
Crònica personal d’un èxit col·lectiu
Tot és una festa, fem l’onada, amb
els braços i amb tot el cos, enda-
vant i endarrere. Saludem els
avions que passen per sobre el
nostre cap i cridem alegres “in-
dependència”. No volem trencar
res, no volem dividir res. Volem
sumar per fer un país millor, cri-
dem al món amb un somriure als
llavis que volem un futur millor
per als nostres fills i filles, amb
una il·lusió que ens desborda les
mirades.
Ho hem aconseguit, el món ho ha
vist, i tenim centenars de milers
de fotos que negaran els patètics
intents de menystenir un èxit col·
lectiu absolut. Anem cap a casa
comentant la jugada, però amb la
necessitat imperiosa de veure el
global de tot plegat, necessitem
imatges per assimilar, per pair.
Aquells que sempre hem estat
independentistes ens sembla un
somni formar part de la majoria, i
volem assaborir des del sofà com
el país ha sortit al carrer de forma
massiva i festiva.
Reviso les xarxes socials. Llegeixo
una piulada que diu: “Senyora al
bus: has vist, hem deixat el tram
impecable, ni un paper, ni un got
de plàstic, aquest és #elpaísque-
vull #civisme #viacatalana” Un
somriure se’m dibuixa a la cara,
no me n’havia adonat, però nosal-
tres també, arreu. Civisme exem-
plar, a tots els nivells.
Veig el vídeo resum del programa
especial de TV3. Arriba el moment
definitiu, tota l’emoció del dia es
concentra a l’estómac i ploro. Plo-
ro d’orgull, d’emoció, d’il·lusió,
de satisfacció. Miro els meus fills
i sé que tindran un futur millor.
Al vídeo surt el fill d’una amiga,
i encara m’emociono més, és real,
hem format part d’això i conec a
molta gent que hi era, gent que no
pensa com jo, però somia un futur
similar.
Abans d’anar a dormir veig que
en Jaume Muns penja una foto
impressionant –il·lustra aquest
escrit–, gairebé cinc-centes perso-
nes vestides de groc davant de la
Torre Modolell preparades per fer
història. Bona nit, el somni, però,
ha estat abans de tancar els ulls.
Bàrbara Lligadas

H
a estat un curs molt particular, ja que d’entrada
eren els únics alumnes de primer d’ESO de Vilade-
cans que estaven en barracons i començaven així
una nova etapa educativa. Les famílies que vàrem
optar per triar aquest nou institut ho teníem molt clar: un nou
projecte, uns professionals triats per tirar endavant la feina,
eren suficient garantia perquè els alumnes fessin el canvi de
primària a secundària, pas difícil per a alguns si no troben un
entorn favorable.
Acabat el curs, podem dir que totes les il·lusions que posàrem
en aquests professors les hem depassat amb escreix i com a co-
lofó podíem dir que la cirereta final va ser aquest viatge a Lon-
dres, del 15 al 19 de juny d’aquest any, tan ben organitzat. Tot
l’equip hi va col·laborar, direcció, dedicació plena, però els dos
profes que els van acompanyar un deu de nota, fantàstics en
tots els sentits.
El viatge va ser de caràcter cultural i va constituir una magnífica
ocasió per practicar la llengua estudiada a classe, i tal com posen
a la ressenya una ocasió per estrènyer vincles amb els companys
i companyes vivint unes experiències que recordaran sempre.
Cada dia va tenir recorreguts de tot tipus, fent els desplaça-
ments majoritàriament amb transport públic. Les fotos parlen
elles soles.
Montse Pastor
Institut de Viladecans:
Viatge a Londres

N
o v a m e n t
Viladecans
s’omple d’or-
gull en veure
com una de les seves fi-
lles, la Natalia Muñoz, ha
sigut premiada i escolli-
da com la millor puntai-
re infantil en el concurs
que convoca i organitza
l‘Associació Catalana de
Puntaires. Ella ha sigut
la guardonada per haver
realitzat el millor “punt
de llibre, per la diada de
Sant Jordi 2013” a base
de punta de coixí.
Les puntaires de Vilade-
cans també ens sentim
orgulloses d’aquest im-
portant premi, no sola-
ment perquè la Natalia
ha après a fer puntes de
coixí en un dels nostres
grups de puntaires, sinó
també perquè la dissenyadora del patró que la Natalia va fer i amb el qual
va resultar guanyadora, és la Leonor Jódar, responsable i professora de
puntaires a casa nostra.
Aquest guardó ens ve a confirmar que tenim a Viladecans una nova gene-
ració jove de puntaires que sens dubte ha de donar continuïtat a aquesta
artesania i a la tradició de Puntaires de la Vall de Cans. Sense oblidar que
l’ajut inestimable del nostre Ajuntament garanteix la recuperació de la pun-
ta negra o blonda del Baix Llobregat, que és patrimoni indiscutible de la
nostra ciutat.
Aquest tipus de certàmens o concursos infantils desperten a la nostra jo-
ventut afició per aquesta artesania i li donen un aire d’intemporalitat, a la
vegada que els estimula a perseverar i mantenir una tradició tan nostra.
Tenim posada tota la confiança en aquesta joventut que ens marca un futur
esplendorós a la nostra vila per a la punta de coixí, que, juntament amb
aquest suport estimulant del nostre Ajuntament en la recuperació de la
“punta negra o blonda del Baix Llobregat”, ens confirma no sols la continu-
ïtat sinó que dia a dia veurem com creix i s’amplia.
El taller per a la recuperació de la punta negra o blonda del Baix Llobregat
es fa a l’auditori Pablo Picasso els divendres a les 17h fins a les 20h, per més
informació en el mateix auditori i/o preguntar per Maribel Lobelle o Carme
Reguant.
Carme Reguant
La nostra generació jove
de puntaires és guardonada

Benvolguts i benvolgudes,
sóc la Marta Pombo, membre de l’associació de defensa de la bicicleta, Bici Baix Llobregat, i coordinadora
de la Biciescola d’Adults al Baix Llobregat, un pro-
jecte engrescador dirigit a totes les persones adultes
de Sant Boi i dels municipis dels voltants que no van
tenir oportunitat d’aprendre a anar amb bicicleta de
petites o que fa molts anys que no hi van i necessi-
ten aprendre a a agafar l’equilibri i la seguretat sobre
dues rodes. Aquesta biciescola ja funciona des de
l’estiu i, el dilluns 2 de setembre, ja vam tornar a fer
aquestes classes.
El preu total del curs bàsic (curs d’iniciació, nivell 1)
és de 100 euros i inclou 12 sessions d’hora i mitja per
agafar l’equilibri sobre dues rodes i el domini bàsic
de la bicicleta, així com també la quota de soci de Bici
Baix Llobregat que permet tenir una assegurança de
responsabilitat civil a tercers com qualsevol altre
dels nostres socis. Les persones que estiguin a l’atur podran fer el curs a meitat de preu.
Les classes es podran fer en diferents dies i horaris tant de matí com de tarda. Consulteu tota la informa-
ció al nostre bloc: http://escolabicibaix.blogspot.com.es/. També podeu trucar al telèfon 625 98 24 51 o
escriure’ns a escolabicibaix@gmail.com
Marta Pombo Sallés
Per aprendre a anar en bicicleta
(per si, després de llegir l’article anterior, us animeu a seguir les passes de l’Óscar)
La volta al món en bicicleta
L
’Óscar Sánchez és un monitor del Centre Ocupacional
Caviga, del qual jo sóc usuari. Un dia ens va donar a
tots una notícia no gaire agradable per a nosaltres: que
se n’anava a fer, sol, la volta al món en bicicleta. A ell li
feia molta il·lusió, però nosaltres el trobarem a faltar.
Abans, el 20 de juliol, va fer un concert a La Bodegueta amb el
seu grup de rock: Ron Vudú. I també va ser molt emotiu el seu
comiat a Caviga. Li vam preparar un video posant imatges a la
seva cançó preferida: Donde quiero estar (que podeu veure aquí:
http://www.youtube.com/watch?v=_XnyZ-Nc2pc). Cadascú es
va mostrar al video tal com és: una parella fent-se petons, uns
monitors van fer una bola del món amb una bici, uns altres balla-
ven. També va rebre molts petons, i acudits, i un escrit.
El 14 d’agost va marxar cap a Sud-Àfrica, on començava la seva
aventura. Des del taller anem seguint el seu viatge, que durarà
uns dos anys, llegint el seu blog: http://lacanciondelnomada.
blogspot.com.es.
Nosaltres, la seva parella, la seva família, tenim moltes ganes de
tornar-lo a veure i li desitgem que gaudeixi del viatge!
Jordi Lligadas

E
ls convergents de Viladecans hem inau-
gurat el passat 12 de juliol la nostra nova
seu, al carrer Pere Massallach, 1.
L’acte inaugural va comptar amb visitants
ilustres, encapçalats per Josep Rull i Salvador Este-
ve, però per sobre de tot, amb la presència de 200
viladecanencs que van donar escalfor i sentit a la
nova etapa que obre un canvi com aquest. Entre els
convidats, els alcaldes de Viladecans, Carles Ruiz, i
de Sant Climent, Isidre Sierra, i representants d’As-
semblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural,
Unió Democràtica, Partit Socialista, Iniciativa per
Catalunya, Esquerra Republicana i moltes entitats
de la nostra ciutat.
La presidenta de CDC Viladecans,Antònia Sánchez,
va donar la benvinguda als assistents (alguns van
haver de seguir-ho des del carrer) i va presentar un
video que recull la vida de Convergència Democrà-
tica de Catalunya a la nostra ciutat en el decurs de
36 anys d’història.
El secretari general de CDC, Josep Rull, i el Presi-
dent de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve,
van posar èmfasi en la cruïlla històrica en què es
troba Catalunya, refermant el dret a decidir quin
ha de ser el futur del nostre país; van remarcar que
és una reivindicació que està per sobre dels partits
i dels governs, és una lluita de tots, que requereix
sumar forces i, des del més estricte respecte a totes
les opinions, defensar amb fermesa el nostre dret a
ser una nació lliure i sobirana.
Amb aquesta inauguració, des de Convergència
Democràtica i la JNC agafem nou impuls per con-
tinuar amb la defensa de les necessitats de la gent
de la nostra ciutat (que són moltes en aquests mo-
ments de crisi) i en la lluita per un futur millor per
Catalunya.
Carles Lozano
ciu@ciu-viladecans.cat
Inauguració de la nova seu de CDC

A
quest mes d’agost em van convidar a
prendre part en una taula rodona a la
Universitat Catalana d’Estiu. L’organitza-
va Església Plural i, a més a més de ser-
vidora, hi prenien part Arcadi Oliveres pel Procés
Constituent i Josep Andreu, alcalde de Montblanc
i militant d’ERC. Parlàvem de fe cristiana i política
i, sobretot, dels nostres projectes polítics. A mi em
va tocar l’ingrat paper de jugar, en camp contrari, el
meu rol anti-independència de Catalunya, suposo
també que perquè no deurien trobar ningú més bri-
llant disposat a prendre-hi part.
Ja m’ho deia en Pep Andreu: “Sou una minoria molt
minoria”. Jo no ho crec, francament, però per això no
ens barallarem. Ja es veurà si hi ha ocasió de fer la
famosa consulta, que no m’agrada però em sembla
molt legítima. De moment som invisibles.
Va ser per a mi una bona experiència: perquè la taula
rodona va tenir un to molt respectuós i cordial, i per-
què em va obligar a posar paraules al meu sentiment
anti-independentista. Admeto que el tema m’agafa
a contrapèl. Com que mai no m’ha interessat gens,
ara em veig forçada a reciclar-me amb arguments
adients.
Primera constatació de la taula: estem molt d’acord
que calen canvis importants en la relació amb Espa-
nya i que aquests han de ser pacífics. Em sento molt
propera al projecte de l’Arcadi Oliveres (de fet si no
hi sóc és perquè és un projecte independentista). Dis-
crepàvem a la taula sobre la qualitat i quantitat de
greuges; discrepem sobretot sobre l’objectiu a asso-
lir en la protesta. Em vaig adonar que de fet un dels
motius pels quals em fastigueja l’actual situació és
que m’atrau la participació democràtica i la imagi-
nació d’algunes propostes, però me n’excloc perquè
el seu objectiu em sembla perillós, erroni i no gens
desitjable.
Em va fer pensar també que en aquesta situació és
important mantenir el diàleg i treballar per una pa-
cificació del procés. Els nacionalismes i les vísceres
van de bracet i fàcilment s’exalten. Ho dic per mi
mateixa: El tema em fa sortir de polleguera amb més
facilitat de la que voldria. I apel·lar a les vísceres sol
donar rèdits electorals i és possible que a mesura que
creixi la tensió al voltant de la consulta i de la inde-
pendència, aquest sentiment vagi a més. Jo m’estic
fent un decàleg d’ús personal que us transcric per si
serveix:
1. No fer generalitzacions, és a dir, no confondre la
part amb el tot (Espanya no és el PP; Catalunya
Aliens, ciutadans invisibles
no és el Joel Joan, poso aquest exemple perquè
ja parla de traïdors i revenges abans d’obtenir la
independència!).
2. Intentar delimitar els problemes, no fer-los més
grans. Barrejar coses, fer demagògia, engrandir
els conflictes, no ajuda a trobar solucions.
3. No respondre a les agressions verbals amb noves
agressions. Evitar la desqualificació de l’adversa-
ri. Als bons arguments no els calen desqualifica-
cions. Mantenir el bon humor i l’amabilitat.
4. Mantenir el respecte mutu, recordar que les dis-
crepàncies són legítimes sempre que es respectin
els sistemes democràtics.
5. Valorar la pluralitat, cosa difícil quan els mitjans
de comunicació públics o privats han pres partit
i sovint presenten al seu públic visions molt es-
biaixades i informacions poc objectives. Practicar
l’autocrítica personal i col·lectiva.
6. Recordar que en qualsevol cas aquest serà un
procés llarg i que requerirà consens. Treballar
aquest consens encara que sigui més lent té més
futur.
7. Preservar la convivència plural com un bon pa-
trimoni col·lectiu. No esquinçar. Ningú no és
propietari de Catalunya ni hi ha una sola cultura
ni una sola forma d’estimar-la.
8. Posar el bé comú per damunt de la pròpia estra-
tègia.
9. Veure les persones i el que tenen al darrere, no
només les ideologies.
10. Recordar que, en qualsevol cas, continua sent
prioritària la solidaritat amb els qui pateixen la
crisi.
Un decàleg bonista, sens dubte, em direu. Bé, és ve-
ritat. Però és que jo sóc d’ICV (pijobonistes a tope),
i a més a més penso que els valors de la pau no són
per a les grans declaracions ni només per a aquesta
mena de parcs temàtics que en diem escoles, sinó per
a la vida quotidiana.
I és que no voldria que a Catalunya acabéssim com a
Letònia, en què els ciutadans letons d’origen de l’an-
tiga URSS tenen prohibit el vot i un passaport que els
qualifica de “no-ciutadans”, “aliens” en la versió an-
glesa. Cap procés no ens ha de portar a sortides com
aquesta. No es pot conrear el ressentiment. Encara
que costi (i a mi em costa molt).
Mercè Solé

El Mamut a la Festa Major
É
s que aquest any no he parat: he pujat a
Sant Ramon, he fet la Cercavila del Mo-
cador per agrair als comerços i entitats la
seva participació, no em vaig deixar es-
pavilar perquè va caure un xàfec, he fet la mamu-
llada (amb col·laboració de molts veïns i veïnes i
d’un altre xàfec, aquest cop molt oportú!), he anat
a la Fira a fer una cerveseta amb la Penya Bética
i Raíces de Andalucía. I encara, l’11 de setembre,
vaig ajudar, junt als castellers, a penjar la bandera
a la façana de l’empresa STP.
Però el més important ha estat sentir-me tan acom-
panyat i admirat dels nens i nenes de Viladecans,
amb els quals no he parat de fer-me fotografies.
Moltes gràcies a tots, i especialment, a la meva co-
lla! Visca Viladecans, visca la Festa Major, visca el
Mamut!
El Mamut de Viladecans

Mallerenga blava-Parus caeruleus
Menja llavors, fruits, pugons, insectes i aranyes. Les cries mengen erugues. Fa
el niu amb molsa, folrada de pèls i plomes en forats d’arbres. També aprofita
molt les caixes niu. La femella pon entre 7 i 16 ous blanquinosos amb punts
foscos i els incuba dues setmanes. Els pollets comencen a volar cap als 20 dies.
Viu als boscos; acostuma a visitar els jardins. Font:XTEC
la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

H
ola, somos Spanish
Domino Fans (SDF) y
os queremos contar la
aventura de nuestra
asociación.
Todo comenzó en 2006 cuando
dos chicos aficionados a montar
efectos dominó se conocieron por
internet, entonces surgió la idea
de crear un grupo de españoles
que compartiéramos esta peculiar
afición. Pasamos muchos años
buscando por la red a tantos com-
pañeros como podíamos, unos
entraron para quedarse y otros se
fueron, hasta el año 2012, cuando
una idea haría que Spanish Domi-
no Fans se transformara por com-
pleto.
La incorporación de un nuevo
miembro al grupo vino acompa-
ñada de una idea: “¿Por qué no
hacer de SDF una asociación y po-
der ser legalmente algo?” Al prin-
cipio nos parecía algo demasiado
grande para nosotros y nadie te-
nía ganas de meterse en papeleos
con la administración, pero poco a
poco la idea se fue ganando nues-
tro apoyo… podríamos acceder
a subvenciones, tener espacios
gratuitos, ser legalmente una en-
tidad e incluso trabajar de forma
menos… sospechosa…
A las pocas semanas ya estába-
mos redactando los estatutos y
enviando papeles a todas partes,
hasta que el día 5 de julio de 2012,
nos llegó la tan esperada carta,
que nos verificaba que ya éramos
una asociación de ámbito nacio-
nal y la primera de nuestra tipo-
logía del mundo. La felicidad y la
alegría duraron varios días… ya
éramos algo y habíamos logrado
hacer de SDF algo más grande de
lo que nunca habíamos esperado.
Estuvimos todo un año haciendo
cambios: adquirimos la página
web, reformamos nuestras redes
sociales y decidimos dar pasos
importantes como la creación de
nuestro uniforme e incluso el de
Spanish Domino Fans (SDF)
tener fabricante propio de fichas
de dominó, algo que ningún afi-
cionado del mundo ha logrado
hasta la fecha.
En este punto surge la pregun-
ta: “¿Y ahora qué hacemos?” Ya
habíamos logrado más de lo que
esperábamos, pero nuestro sueño
desde el primer día fue que SDF
se convirtiera en un referente na-
cional (y por qué no, mundial) de
cómo la creatividad, el trabajo en
equipo y la precisión podía crear
maravillosas composiciones de
formas y colores. Así que de nue-
vo, nos pusimos manos a la obra y
participamos en la 12ª Muestra de
Entidades, siendo la primera vez
que estábamos de cara al público
en la ciudad donde tenemos nues-
tra sede, Viladecans. Esa partici-
pación fue todo un éxito, más de
lo esperado, fue toda una aventu-
ra repleta de estrés y nervios que
al oír los aplausos de la gente se
convirtieron en alegría.
Hoy en día seguimos queriendo
sorprenderos, seguimos querien-
do que nos miréis y aplaudáis, y
lo que es más importante, segui-
mos queriendo que forméis parte
de esta aventura… Nuestra aso-
ciación siempre ha sido un grupo
de amigos que tenían una curiosa
afición y es algo que jamás vamos
a cambiar.
Nos y os esperan muchísimas
más sorpresas de nuestra mano:
espectáculos, exhibiciones, cur-
sos, talleres… queremos que nos
conozcáis, que disfrutéis y pro-
béis algo que para nosotros es
nuestra vida.
Siempre hemos pensado que
“Cada ficha cuenta” y esas fichas
sois vosotros, nuestras manos y
piernas no soportarían las horas
de montaje, si vosotros no aplau-
dierais después, cada aplauso nos
recarga las pilas para seguir ade-
lante.
Finalmente deciros que siempre
estamos buscando nuevas manos
que se incorporen al equipo, da
igual si tienes 14 o 59 años, si eres
alto o bajo… incluso si crees que
“Yo no puedo, no tengo tanto pul-
so” te queremos demostrar que
también puedes, lo nuevo a veces
da miedo, pero si no venciéramos
ese miedo… ¡SDF no existiría!
Un abrazo a los lectores y… ¡Vive
el efecto!
Kevin Villalón (Presidente de SDF)
Imágenes: Archivo de SDF
http://www.spanishdominofans.com/
les nostres entitats

La dictadura de Primo de Rivera
a Viladecans, 1923-1930 (1)
A
quell dilluns 1 d’octubre de 1923, a Vila-
decans, la sessió del Ple de l’ajuntament
havia de resultar fatídica per a l’exercici
de les funcions de representativitat políti-
ca i administrativa de l’alcalde i regidors1
. En efecte,
una reconstrucció versemblant dels fets ens situaria
l’alcalde Bernat Vilà Badell i els regidors Josep Almi-
rall, Joan Presas, Josep Solina, Llorenç Puig, Pau Al-
mirall i Josep Gorgas, a la Casa de la Vila –asseguts
i segurament amb semblant greu– davant del cap
del cinquè terç de la Guàrdia Civil, Antonio Criado
Blanco. El militar havia d’anar per feina ja que, molt
segurament, Viladecans no era el primer municipi
que visitava aquell dia ni el darrer on encara havia
d’atansar-se amb la finalitat d’acomplir el deure que
tenia encomanat. Aquella jornada, el comandament
de la Guàrdia Civil, tenia una fita ben clara: donar
compliment al Reial Decret, publicat a la Gaceta de
Madrid2
aquell mateix dia, on s’ordenava el cessa-
ment en les funcions de tots els regidors del País i la
seva substitució pels membres locals de la Junta de
Vocals Associats3
. Serien, tot seguit, aquests matei-
xos membres qui haurien de triar, mitjançant votació
secreta i d’entre les persones que formaven la Jun-
ta mateixa, els nous càrrecs d’alcalde i regidors. Un
cop elegit i nomenat el nou consistori, s’havien de
triar els nous vocals associats de la població i, més
tard, designar les persones que haurien de formar
les diverses comissions i delegacions municipals:
comissió de governació, hisenda, foment, cementiri
1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llibre de les sessions
del Ple de l’Ajuntament, sessió de l’1 d’octubre de 1923.
2 Reial Decret emanat des de la Presidència del Directori Mili-
tar i sancionat pel rei Alfons XIII on s’ordenava la immediata dis-
solució de tots els ajuntaments d’Espanya, els regidors del quals
serien substituïts pels vocals associats dels mateixos. Gaceta de Ma-
drid. 1 d’octubre de 1923, pàg. 1 i 2. Aquest decret és consultable en
línia, com tota la sèrie completa de la Gaceta de Madrid, a partir del
buscador que proporciona el web www.boe.es
3 La Junta de Vocals Associats tenia una composició regulada
per la Llei Municipal de 1877 i s’elegia entre els majors contribu-
ents de cada municipi. S’encarregava d’assessorar l’alcalde i els re-
gidors en algunes de les tasques primordials de l’ajuntament: bà-
sicament, elaboració de pressupostos i empadronament dels veïns.
A Viladecans s’elegien tres vocals per cadascun dels tres àmbits
econòmics del municipi. Per a l’any 1923, la junta estava formada
per Francesc Font, Bernat Busquets, Josep Bonich, representants
per l’anomenada secció rústica; Josep Bosch, Joan Raurich i Joan
Pascual, per la secció urbana, i Jaume Molins, Joan Mateu i Baldiri
Molas, per la secció industrial.
i instrucció pública, i delegacions per a la junta del
cens electoral, consell local de primer ensenyament,
reclutament, dipositaria i brigada municipal.
Continuem amb la reconstrucció dels fets. El guàrdia
civil,moltsegurament,vacomençaraquellPlellegint
en veu alta els motius que el Real Decret disposava,
tot ordenant la dissolució dels ajuntaments. El text
deia: “Recogidos en una docena de días anhelos del alma
popular, despertada a la vida ciudadana por la conmoción
nacional del 13 de septiembre, pocos tan intensa y unáni-
memente expresados como el ver sustituídos en las Corpo-
raciones municipales a los hombres, a la vez semilla y fru-
to de la política partidista y caciquil, que con tanta eficacia
y escrúpulo venían entorpeciendo la vida administrativa
de los pueblos. Ello justifica la propuesta (…)”. A l’acta
local de la sessió del Ple d’aquell dia es llegeix que
tots els regidors de Viladecans van quedar automà-
ticament destituïts dels seus càrrecs, desposseïts de
les seves insígnies i convidats a abandonar la sala.
No sabem del cert si és va produir cap incident du-
rant aquest procés de cessament del poder civil local,
disposat per decret i executat manu militari. El que sí
que és cert és que d’ençà aquell moment no es tor-
naria a constituir un nou ajuntament a Viladecans,
amb la legitimitat que proporcionen unes eleccions
lliures, fins al mes d’abril de 1931; data que inicia el
període de la Segona República.
Aquell decret d’1 d’octubre de 1923 era un dels
més esperats pel Directori Militar que comanda-
va, des del 13 de setembre d’aquell any, el general
Miguel Primo de Rivera, segon marquès d’Estella.
Rètol del nom del carrer del Marquès d’Estella, a la ciutat.
El nom de la via, dedicat al general Primo de Rivera, es
va aprovar pel Ple de l’ajuntament, el 4 de maig de l’any
1950, quan estava situat davant del Torrent Ballester i a
tocar del camí vell de Gavà.
Recerca històrica

Com és sabut, aquell dia de mitjan
setembre, el militar gadità va por-
tar a terme un cop d’estat –amb la
connivència del rei, l’aprovació de
les classes poderoses i la passivitat
de bona part de la classe mitjana del
país– amb la clara voluntat regene-
racionista de superar l’edifici corcat
del sistema de la restauració fundat
al darrer terç del segle XIX. No cal
dir que aquesta voluntat del “cirur-
già de ferro” –tal com ell es consi-
derava–, emmirallat amb l’exemple
de Mussolini i del feixisme italià, se
sostindria amb una idea totalment
autoritària, repressora, centralista
i casernària de l’Estat, la qual hau-
ria de passar forçosament per sobre
dels desitjos de canvis pregons de
les classes populars. El que el dicta-
dor deixava clar, de bell antuvi, era
el seu desig d’acabar amb les pràcti-
ques corruptes i caciquils d’un siste-
ma polític força desprestigiat, frag-
mentat i ingovernable. I en tractar
de fer tabula rasa de tota l’estructu-
ra política liberal anterior, el cessa-
ment del personal polític dels ajun-
taments o diputacions s’albirava del
tot necessari. Com es va comprovar anys després, els
seus objectius no van reeixir.
A Viladecans, de ben segur que la dissolució força-
da del consistori del 1923, causaria certa frustració.
El consistori que era obligat a cessar per ordre de la
Dictadura el formaven majoritàriament partidaris de
la Lliga Regionalista de Cambó i Puig i Cadafalch. I
tanmateix, la burgesia industrial de Barcelona havia
atorgat carta blanca al conspirador Primo de Rive-
ra que fins l’esmentat 13 de setembre del 1923 era el
Capità General de la regió militar catalana. Aquesta
mena d’immolació política de la conservadora Lliga
Regionalista, tot buscant l’aixopluc de l’autoritat mi-
litar, s’explica historiogràficament pels desitjos de la
burgesia catalana de trobar la tan anhelada pau soci-
al –després d’anys convulsos marcats pel pistoleris-
me i les vagues– i el respecte a les propietats, encara
que això passés pel peatge de sacrificar necessària-
ment moltes de les voluntats genuïnament catala-
nistes del país. Amb aquest panorama, la Dictadura
de Primo no va dubtar en anul·lar la Mancomunitat,
perseguir la llengua catalana i paralitzar les reivindi-
cacions pels drets catalans d’autonomia i descentra-
lització político-administrativa, en favor d’una idea
de pàtria espanyola reforçada.
Fet i fet, al nostre àmbit local, l’1 d’octubre de 1923,
es trencava un període polític d’uns 10 anys d’es-
plendor de la Lliga Regionalista. Havia estat un do-
mini que es va viure des de les eleccions legislatives
del 1913 on havia resultat vence-
dor el candidat d’aquest partit per
la circumscripció de Vilanova i la
Geltrú, Josep Bertran i Musitu4
.
Un domini que tot sembla indicar
que també es va mostrar en l’àm-
bit de les nostres eleccions locals,
de les quals van sortir els diversos
consistoris lligaires presidits pels
alcaldes Josep Bonich (1914-1917),
Josep Domènech (1918-1920), Roc
Mas (1920-1922) o l’esmentat Ber-
nat Vilà (1922-1923). Un període
de domini catalanista conservador
local que sembla tenir un moment
culminant, entre l’any 1918, amb
la fundació del Centre Naciona-
lista de Viladecans –sucursal local
de la Lliga, amb seu al cafè de Cal
Sastre– i l’any 1920, amb la prime-
ra celebració a Viladecans, per la
Festa Major d’Estiu, de la Diada
de Catalunya, fet que va coincidir
amb el canvi de nom dels carrer de
les Canals i de Sant Joan pel d’En-
ric Prat de la Riba5
i d’Àngel Gui-
merà, respectivament.
Tot aquest període de catalanisme
conservador va quedar ensorrat
pels efectes locals del cop d’estat de Primo de Rive-
ra. El consistori de Bernat Vilà va ser substituït per
un nou ajuntament format pels nou vocals associats
que esdevingueren automàticament els nou regidors
de l’ajuntament. D’entre ells, van triar a Jaume Mo-
lins Casadó en el càrrec d’alcalde. En qualsevol cas,
aquest va ser un nou consistori, que actuaria a forma
de comisssió gestora fins que una nova disposició
governativa, de 21 de març de 1924, va fer cessar tots
els seus membres, tot nomenant com a nou alcalde a
Pere Masallach Monmany, com a segon alcalde del
període dictatorial de Primo de Rivera. Seria l’alcal-
de durant els anys 1924-1930. Anys després, seria el
primer alcalde del període franquista, a Viladecans,
entre 1939 fins al 1941.
Xavier Calderé i Bel
4 Tarda i Coma, Joan. Republicans i catalanistes al Baix Llobregat a
principis del segle XX. Modernització dels comportaments polítics i soci-
als (1900-1923). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
1991.
5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llibre del Ple de
l’Ajuntament, Sessions del 20 de maig i 19 d’agost de 1918. En
aquestes actes, també es va acordar encarregar un bust dedicat a
Enric Prat de la Riba que s’hauria de col·locar als Jardins de can
Modolell i convidar a l’acte commemoració local de la Diada al
mateix Àngel Guimerà. Desconeixem, però, si el bust es va fer fi-
nalment o si Àngel Guimerà va venir realment a Viladecans, pel
setembre d’aquell any.
La Casa de la Vila, a mitjans de la
dècada dels anys vint. Del balcó de
l’alcaldia penja una bandera espa-
nyola, fet demostratiu del reforça-
ment nacionalista de l’Estat, durant
el període.
Autoria fotogràfica desconeguda.
AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-
cans

A
cabà sent un dels ca-
dàvers excel·lents de
la Transició. Nascuda
per obra i gràcia del
PSUC cap a començaments de
l’any 1975, amb ella el moviment
veïnal de Viladecans féu les be-
ceroles. A partir d’esqueixar-se
pels diferents barris durant l’any
1978, morí desorientada i aban-
donada, curiosament, a poc que
el PSUC comencés a governar.
De la mateixa manera que el mo-
viment obrer teixia la seva xarxa
sindical per fer front a l’explota-
ció fabril, el moviment veïnal, to-
pant contra una indigna realitat
d’equipaments i serveis urbans,
mirava d’afinar instruments per
fer-se valdre i aconseguir que la
seva veu tingués ressò dins els
estaments polítics municipals.
Pensada per a l’àmbit global de
tot el poble, fou un bon instru-
ment per canalitzar reivindica-
cions que anaven més enllà del
portal de cadascú i que no teni-
en forma de ser expressades po-
líticament. Com a precedent de
vida associativa a Viladecans
només hi havia l’”Asociación de
Cabezas de Familia del Poblado
Roca”, d’àmbit limitat a les 600
famílies de treballadors de Roca
Radiadors, molt condicionada,
però, als interesos de la pròpia
empresa.
El nom de Tres Torres responia
als tres encastellaments entorn
dels quals Viladecans inicià el
poblament: Torre Roja, Torre del
Baró i Torre Modolell. Joan Rius
Santacruz fou la persona que en-
capçalà la sol·licitud de legalitza-
ció. L’associació tenia el mateix
patró fundacional que les que ha-
vien sorgit a començament dels
L’Associació de Veïns Tres Torres (1)
anys setanta a Barcelona ciutat,
i a altres pobles del Barcelonès i
Baix Llobregat. Nascudes moltes
d’elles al voltant d’un problema
concret, a la Tres Torres no li cal-
gueren gaires raons per fer-se
present. Viladecans havia passat
a ser un problema urbanística-
ment monstruós quan el fran-
quisme llanguia.
Una dada escolar i una compara-
ció demogràfica servirà per no re-
iterar el ja sabut inventari del no
res en què ens trobàvem pel que
fa a serveis comunitaris: l’Ajun-
tament de Viladecans en el Ple de
l’estiu de 1973 reconeixia que per
al curs següent tindria al carrer,
sense anar a escola, 800 nens i
nenes dins l’edat d’escolarització
obligatòria de llavors (dels 6 als
14 anys), i demanava al ministe-
ri barracons i mestres per fer-hi
front. Comparant els padrons de
Viladecans i Gavà, entreveurem
millor l’abast de l’amuntegament
de gent i de les carències que això
implicava: l’any 1950, Viladecans
tenia poc més de 4.000 habitants
mentre que Gavà arribava als
7.000; l’any 1960, Gavà doblava
a Viladecans, 15.700 i 7.500 res-
pectivament; l’any 1973 les dues
poblacions empataven a 24.000
persones; i l’any 1980, Vilade-
cans havia crescut fins els 43.000,
mentre que Gavà aturava el cens
en 33.000 ciutadans.
Aquestes dades palesen l’especi-
alment tardana especulació urba-
nística de què fou víctima el nos-
tre poble i el que implicava. No
cal ser gens perspicaç per veure
que el seguiment d’execució dels
plans parcials, els projectes d’en-
terrar clavegueres, d’asfaltar, d’il·
luminar carrers, i la reivindicació
de més escoles i un ambulatori,
foren la raó de ser i de l’enrenou
a fer.
El seguiment començava fent-
se present als Plens de l’Ajunta-
ment. Malgrat l’avorriment que
comportava, algú de l’associació
hi acostumava a ser. Són de re-
conèixer, tot i que d’entrada es
sospitava que massa interessats,
els esforços de l’alcalde Josep
Parellada Horta per fer front als
greus dèficits escolars acumulats
pels anteriors alcaldes Galindo i
Miernau. I també és de reconèi-
xer el paper de Josep Sánchez
Ríos –el fotògraf de tantes fotos
de la Vila donades a l’Ajunta-
ment– que, sent regidor en temps
de dictadura, més que sovint va
fer ressonar bonament als Plens
les propostes i reivindicacions
que l’Associació li suggeria o li
demanava que presentés.
Els membres de l’Associació s’or-
ganitzaren en vocalies obertes,
fossin de Sanitat, d’Urbanisme,
de Dones, de Joves, de Cultura i
d’Ensenyament, de manera que
Tots els articles de l’Andreu Comellas que apareixen mensualment
en aquesta secció es publicaran reunits en un llibre que durà per
títol Viladecans, recull de gents. Històries del franquisme i de la
transició, que es presentarà a finals del proper més d’octubre. En
el proper número del Punt de Trobada direm el dia i el lloc de la
presentació.
Històries viladecanenquessecció a càrrec d’Andreu Comellas

tothom acabava més o menys
participant en dues o tres d’elles,
com si d’un Ajuntament paral·lel
és tractés. Fos en cases particulars
o en algun bar adient el capves-
pre de dissabte grups de sis o set
persones debatien les coses més
punyents i buscaven com afron-
tar-les amb l’agitació pertinent
(o impertinent). La Tres Torres
funcionà quasi bé sempre sense
local, si bé l’acabà tenint en uns
baixos de la cantonada del carrer
Pare Artigas amb el de la Rera
Església, en els darrers temps,
just abans de plegar. Aquest no
tenir local fou un dels handicaps
per assolir una major participa-
ció i implicació ciutadana. Era
evident que apropar-se a la gent
de l’associació era fer-ho també
al promotor –l’encara clandestí
PSUC– i això feia que més d’un
es fes enrere.
De les topades més grosses amb
l’Ajuntament una fou la de la
construcció de l’enorme illa deli-
mitada pels carrers Dos de Maig,
Mare de Déu de Montserrat i
Angel Arañó. La pretensió de
construir-hi fins a nou plantes, a
tota ella, tal com hi ha en la part
nord-oest, fou aturada fins a dei-
xar-ho en cinc plantes gràcies a la
pressió veïnal i el suport de l’as-
sociació de veïns Tres Torres. De
manera que l’empresa VINAR
SA fou obligada a renunciar a
15.400 m2. d’edificació –equiva-
lents a més de 160 pisos– i a do-
nar locals a l’Ajuntament. Allà,
al pati interior, hi acabà anant a
parar el ronyós mini-ambulatori
tan reclamat a la Seguretat Social.
L’empresa VINAR SA, amb con-
nivència municipal, havia volgut
amuntegar tota l’edificabilitat re-
sidencial no feta al solar del col·
legi Doctor Ferro damunt les cinc
plantes del solar veí. Finalment,
l’Ajuntament d’en Parellada,
en el seu darrer Ple de febrer de
1979, aprovà una compensació
per VINAR SA i cedí una part
dels locals del carrer Dos de Maig
a l’associació de veïns La Unión,
nascuda a redós del PTE (Partit
dels Treballadors) en la primave-
ra de l’any 1978, com a seu social.
Diversos temes més enllà de l’àm-
bit estrictament urbà sacsejaren
Viladecans en aquells temps im-
mediats a la mort de Franco i van
merèixer una especial atenció de
part de l’associació. Un primer
tema fou la Depuradora Manco-
munada de Viladecans-Gavà a la
Murtra que inicialment es prete-
nia finançar en base a contribuci-
ons especials dels habitants dels
dos municipis a raó d’un 60% i
un 40% respectivament, i un se-
gon tema fou la llavors anomena-
da Autopista a Coma-ruga, avui
C–32 (sud), que en el seu tram
fins a Sitges fou inaugurada l’any
1994.
La construcció d’una depurado-
ra al costat de la llacuna de la
Murtra, responia al fet que l’ai-
gua que per corredores i valls
finalment anava a parar a mar,
portava tal quantitat de llots as-
sassins provinents sobretot de la
indústria de Castelldefels i Gavà
que feien perillar el negoci dels
càmpings, amén de la salut dels
campistes i els banyistes de tot el
litoral. Molts pagesos –que conti-
nuaven regant amb l’aigua dels
valls, com sempre havien fet,
malgrat que ja havien desapa-
regut les anguiles, les granotes,
les tortugues i fins i tot els mos-
quits– i l’A. V. Tres Torres no vo-
lien que un cop depurada l’aigua
acabés abocada mar endins, via
un simple emissari d’un kilòme-
tre i mig dins l’aigua. Volien que
es fes al Camí Ral. Es pretenia la
reutilització; i aquesta només era
possible des de qualsevol punt
d’on s’havien extret els àrids i
que de manera irreversible per
a l’agricultura s’havia reomplert
la bassa amb mala runa. Doncs
no, malgrat l’Ajuntament ave-
nir-s’hi, el lloc triat per l’organis-
me competent fou la Murtra i la
reutilització hagué d’esperar fins
fa uns pocs anys que es va en-
viar un parell d’emissaris de re-
torn amunt. A dia d’avui, aquest
equipament no és mancomunat
sinó metropolità i és anomenat
Depuradora de Gavà-Viladecans,
no pas Depuradora de la Murtra,
ni de Viladecans-Gavà malgrat
ocupar vuit hectàrees del nostre
terme... (Potser és que algú en-
trelluca una futura fusió dels dos
municipis amb preeminència ga-
vanenca...?). En el finançament
d’aquesta depuradora, i d’altres
que es feren, està l’origen de l’in-
comprès canon de sanejament
introduït en el rebut de l’aigua
per la Corporació Metropolitana
a partir de la segona meitat dels
anys vuitanta.
(continuarà)
La depuradora de la Murtra

Josep Iturrioz Rebull, cone-
gut com el Manquet perquè
li faltaven quatre dits de la
mà dreta a causa d’un ac-
cident laboral quan treballava
d’impressor, va ser un personat-
ge clau del Viladecans del temps
de la guerra. President d’Esquer-
ra Republicana, mà dreta de l’al-
calde Llorenç Puig, va tenir un
paper determinant en el govern
de la població en aquells anys
convulsos, i és a ell a qui més
clarament es pot atribuir que Vi-
ladecans fos dels pocs llocs de
Catalunya en què, en els primers
temps de la revolució que es va
desencadenar a l’inici de la guer-
ra, no hi hagués cap mort. Un
mèrit que, cal dir-ho també, com-
parteix amb un altre personatge
clau del moment, Marià Sanjuán.
Del Manquet en vam parlar ja en
el número 30 d’aquesta revista, el
febrer de 2010, a partir de les in-
formacions facilitades pel seu fill,
Josep Iturrioz Vicente. Però ara
hi tornem. I és que, d’entre el que
explicava el fill del Manquet, em
va semblar especialment interes-
sant veure quina gent havia in-
tervingut per evitar que fos con-
demnat a mort com, en aquells
anys duríssims de la postguerra,
els tribunals militars franquistes
estaven a punt de fer.
De manera que me’n vaig anar
a l’Arxiu del Tribunal Militar de
Barcelona a repassar-me l’expe-
dient del Manquet. De fet, cal dir
que Manuel Luengo ha fet i està
fent un treball de recerca dels
expedients dels represaliats, tal
com ell mateix va explicar en els
La repressió de la postguerra
i els avals del Manquet (1)
números 54 i 56 d’aquesta revista
(abril i juny de 2012), però aquí
ens centrem en un cas concret.
I, entrant-hi, podem veure com
entre la notable quantitat de de-
fensors del Manquet hi trobem el
doctor Ferro, que fou cap de la Fa-
lange a Viladecans, l’alcalde Ni-
casi Marieges (escrit també Ma-
riejas), el vicari de la parròquia
quan va esclatar la guerra Josep
Maria Cullell, i fins i tot un tinent
d’alcalde del primer ajuntament
franquista de Barcelona. A més
d’un personatge ben peculiar, el
campaner i personatge clau del
món catòlic Baldiri Miracle, que
va mantenir l’amistat i la rela-
ció amb la família del Manquet
mentre ell va ser a la presó, una
amistat forjada durant la guerra
gràcies als esforços conjunts per
evitar desgràcies a Viladecans,
Va ser Baldiri Miracle, en efecte,
qui el 20 de juliol de 1936 se’n va
anar a buscar el Manquet per de-
manar-li que evités les morts de
capellans i des de llavors es van
coordinar amb aquest objectiu.
Realment, després dels compli-
cadíssims anys de la guerra, els
anys de la postguerra devien ser
d’una duresa tan gran que costa
d’imaginar. Duresa provocada
per la pobresa i l’escassedat per
a tothom, però duresa sobretot,
naturalment, per als que havien
militat d’alguna manera en el
bàndol republicà i per a les seves
famílies. I això, tant si acabaven a
la presó com si continuaven lliu-
res. A més de la repressió orga-
nitzada pels vencedors era aquell
un temps propici per a les dela-
cions, les venjances personals,
les marginacions… Per això, tro-
bar-se amb la notable quantitat
d’”avals” (així s’anomenaven)
que va recollir la seva dona Pe-
pita Vicente per alliberar-lo de la
condemna, fa un cert goig, si és
que podem utilitzar aquesta pa-
raula referint-nos a aquella etapa
sinistra. Perquè no devia ser fà-
cil, en aquelles èpoques, posicio-
nar-se públicament a favor d’un
“roig”.
Però comencem pel comença-
ment. Quan entren les tropes
franquistes a Viladecans el 25
de gener de 1939, el Manquet
opta per no fugir a França, per-
què creu que amb passar una
mica desapercebut ja n’hi haurà
prou. Té aleshores 36 anys. Al
cap d’uns dies, deixa Viladecans
i se’n va a Barcelona, a la casa
on havia viscut fins que el 1934
conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

es va traslladar definitivament a
Viladecans. I allà a Barcelona, el
28 d’abril, se’l troba pel carrer un
viladecanenc, que segurament el
devia estar buscant, el porta cap
a Comissaria i allà l’acusa que
“desde antes del Movimiento de
Julio del mil novecientos treinta
y seis era el Jefe de Izquierda Re-
publicana de Viladecans, y cuan-
do el Movimento formó parte
del Comité del pueblo, actuando
intensamente y llevando siempre
armas encima, llegando a contro-
lar la sindical C.N.T., y fue tam-
bién Jefe de Abastos, ordenando
fuesen exigidas cantidades a los
vecinos del pueblo, que el tal co-
mité del pueblo actuó contra per-
sonas de derechas…”.
Davant d’això, el Manquet res-
pon que, efectivament, era el pre-
sident d’Esquerra Republicana,
que tenia permís de portar una
pistola des de molt abans de la
guerra, que no tenia cap relació
amb la C.N.T, que sí que es dema-
naven diners per fer una carrete-
ra (la carretera de la Vila) però
que era a títol de préstec i que qui
ho feia era l’Ajuntament, no ell…
Aquest primer dia, a més, va dir
que demanessin informació so-
bre ell al doctor Jané, al rector, al
campaner, a les monges i a la fa-
mília Bosch de l’Hostal.
El Manquet quedarà detingut i
començarà el recull de declara-
cions i d’informes de persones
diverses de Viladecans, tot amb
l’evident objectiu d’agreujar al
màxim les culpes del detingut.
És fàcil deduir quines preguntes
devia fer l’instructor als decla-
rants, ja que tots, per exemple,
en un moment o altre, diuen que
el Manquet era l’“amo absoluto
del pueblo”, i que, per tant, era el
“responsable de todos los desma-
nes” que s’hi cometien. Suposo
que l’instructor devia preguntar:
“¿Cree usted que José Iturrioz
era el amo absoluto del pueblo”?
I el declarant contestava que sí, ja
que realment el Manquet era evi-
dent que manava molt. I després,
devia continuar: “Si era el amo
absoluto, ¿era por tanto respon-
sable de todo lo que ocurría?” I el
declarant, més o menys conven-
çut, contestava també que sí. Al-
guns dels declarants diuen molt
poques coses, i sembla que par-
lin com obligats, però en altres es
veuen les ganes d’afegir llenya al
foc. I així veurem que algunes de
les declaracions, a més del que va
dir el primer acusador, hi afegei-
xen que la petició de diners era
amb l’amenaça d’un “passeig”
per les Costes de Garraf a qui no
volgués pagar, o que l’encausat
es vanagloriava d’haver partici-
pat en un atemptat que hi hagué
contra Alfons XIII i que per això
va estar detingut a la fortalesa de
Maó (tot i que aquesta detenció
no consta enlloc) o, sobretot, que
el Manquet va ser responsable
de la mort del Germans Gabri-
elistes, ja que sabia on estaven
amagats i va facilitar que els tro-
bessin. Aquesta darrera acusació
és, sens dubte, la més greu, ja
que podria deduir-se que Iturri-
oz tenia delictes de sang, i podia
ser condemnat a mort. Aquesta
acusació, que el fiscal recull amb
gran rellevància en la seva acusa-
ció final, es troba en l’informe de
la Guàrdia Civil, on diu que això
és el que ells han sentit explicar,
i en la declaració de Lluís Moré
del Castillo, una declaració en la
qual es noten moltes ganes de fer
mal a l’encausat.
De totes les declaracions, la més
breu i feta d’evident mala gana és
la de Baldiri Miracle, mentre que
resulta sorprenent la del rector
Josep Homar, que de fet si va sal-
var la vida va ser gràcies al Man-
quet, que va vigilar que no en-
tressin a la casa on va ser amagat
durant quinze dies en els inicis
de la guerra. El Manquet mateix,
com hem vist, havia demanat
que preguntessin al rector per la
seva actuació… Doncs bé, Josep
Homar, a més de dir que així que
va esclatar la guerra va fugir a
Barcelona, cosa que no és exacta,
explica la història de l’atemptat
del rei, la de l’amenaça del “pas-
seig” per les Costes de Garraf als
qui no paguin, i diu que, enca-
ra que a Viladecans no hi vagin
haver morts, sí que hi va haver
molts “desmanes” dels quals el
Manquet era responsable en tant
que “amo absoluto” del poble.
Pel que sembla, a Josep Homar
en aquell moment l’únic que li
devia importar devia ser no po-
sar en perill la seva carrera eclesi-
àstica defensant un “roig”…
I per acabar, diguem que l’última
declaració que hi ha a l’expedient
és la de Vicente Ferro, el doctor
Ferro, que declara des del poble
de Das, a la Cerdanya, on devia
estar mirant de curar-se de la tu-
berculosi. És una declaració dis-
creta, en què diu que el Manquet
era l’amo de Viladecans, però que
no sap si va intervenir en l’atemp-
tat del rei, i que no és cert que
tingués cap intervenció en l’assas-
sinat dels Germans Gabrielistes.
Afegeix, això sí, que ell és qui va
ordenar la incautació de la Torre
Roja i de la Casa del Senyor Feliu.
D’aquest tema dels germans Ga-
brielistes en parlarà el mateix doc-
tor Ferro en l’aval que escriurà un
temdps després, com veurem.
I aquí s’acaben les declaracions i
comença la segona part de la his-
tòria, que explicarem en el núme-
ro que ve.
Josep Lligadas Vendrell

Míting del PSUC al camp de futbol de Viladecans
Amb motiu de les primeres eleccions democràtiques al Parlament espanyol, el 15 de juny de 1977, el
PSUC va organitzar un míting de final campanya al Baix Llobregat a l’antic camp de futbol de Vilade-
cans. El míting va ser un dels més multitudinaris que es recorden a Viladecans. Van intervenir dirigents
com Antoni Gutiérrez, “el Guti”, mort l’any 2006; Francesc Baltasar, secretari comarcal que anys
després seria alcalde de Sant Feliu de Llobregat i conseller de la Generalitat; Juan Ramos, dirigent de
CCOO, desaparegut el 2011; i Ignasi Riera, entre d’altres.
la memòria en imatges
secció a càrrec de Jaume Muns

Pdt 69

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (18)

Similar to Pdt 69

Similar to Pdt 69 (20)

More from puntviladecans

More from puntviladecans (17)

Pdt 69