1. RENAIXEMENT (s.XV-XVI; Quatrocento i Cinquecento pels italians) (A Itàlia s’anticipa a meitats del s.XIV) Principis del s.XIV: la societat a França i Itàlia manifesta un cert inconformisme cultural, artístic, ideològic... Poc a poc ha anat desapareixent l’obscuritat, el dogmatisme, el misticisme diví, la rigidesa, l’abstracció... pròpies de la religió durant l’Edat Mitjana. Nou estil de viure i de pensar molt promogut per una nova classe social: la BURGESIA. Inspiració... Cultures clàssiques: Grècia i Roma. Es vol un RENAIXEMENT d’aquestes. Valors centrats en l’home (INDIVIDUALITAT), en el seu raonament (RACIONALITAT, CIENTIFISME) i en les seves EMOCIONS. Nou corrent de pensament: HUMANISME.
2. Com a conseqüència Cert allunyament de l’Església... Les corts reials i la burgesia agafen molta importància en el fet cultural i artístic. Es creen les ACADÈMIES (la primera a Florència l’any 1470) on es reuneixen els nobles i burgesos per discutir sobre art, els clàssics... Apareix el MECENATGE, una protecció econòmica que fan famílies molt poderoses cap als artistes: els Medici a Florència, els Este a Ferrara... Tots aquests aspectes de canvi cultural i de pensament tindran molta força a les ciutats-estat del nord d’Itàlia (Florència, Ferrara, Venècia, Gènova...), molt poderoses econòmicament.
3. A nivell artístic destaca: La pintura, amb la gran innovació de la PERSPECTIVA. Destacaran Giotto, Boticelli, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Rafael, Tintoretto, Tiziano... La literatura, amb el referent de Dante (1265-1325) i amb Petrarca i Bocaccio com a principals poetes. La IMPREMTA, inventada per Gutemberg el 1450, ajudarà moltíssim a “escampar” tota aquesta nova realitat cultural.
4. Pel que fa a la música: Continua destacant la MÚSICA VOCAL POLIFÒNICA a 4,5,6… veus dins i fora l’Església. Es dóna gran importància al text. Polifonia HOMOFÒNICA. Tractament vertical de les veus. Comprensió total del text. Dos tipus de polifonia: Polifonia CONTRAPUNTÍSICA. Tractament horitzontal de les veus. Ajuda a reforçar el caràcter i les emocions de la poesia. Fa més dificultosa la comprensió del text.
5. La MÚSICA INSTRUMENTAL començarà a desenvolupar-se a partir del s.XVI. Poc a poc s’aconsegueix una afinació correcta. Es facilita la digitació i es busca una extensió més gran (més notes). S’inventen nous instruments.
6. A nivell més TEÒRIC... S’investiga molt sobre la naturalesa del so i s’escriuen nous TRACTATS. Destaca Gioseffo Zarlino (1517-1590) i el seu tractat “Institutione harmoniche” (1558) sobre els harmònics, sons consonants/dissonants, l’afinació...
7. S’estableixen noves regles de composició i van desapareixent aspectes considerats antics o superats: s’eliminen els modes gregorians, s’estableix el MODE MAJOR i el MODE MENOR... Es comença a donar FORMA (estructura, esquema) a les composicions: surten els madrigals, els motets, les fugues, els cànons, els rondó, les suites, el tema amb variacions... S’avança molt en aspectes de la notació musical: indicacions de compàs, de notes alterades… S’estableix un NOU CODI SIMBÒLIC per les figures.
8. Música profana: vocal i instrumental. L’esperit viatger propi del Renaixement motiva un gran intercanvi d’idees, pensaments, propostes artístiques, musicals... Els millors artistes i compositors són cridats a treballar a les principals corts principesques i amb les famílies més influents del moment, fet que fa augmentar notablement l’interès per la música profana. A nivell vocal, apareix el MADRIGAL, forma lliure polifònica (4-5 veus) on destaca un text poètic descriptiu (natura, amor, bons valors…) i una textura que normalment barreja parts contrapuntístiques i parts homòfones. Sovint són acompanyats per algun instrument, sobretot llaüt. Destaquen els madrigalistes italians i anglesos.
9. Altres formes vocals… La CHANSON, forma lliure polifònica francesa amb la melodia principal a la veu més aguda. Són molt descriptives (fins i tot moltes vegades el text utilitza sons onomatopeics) i sovint porten acompanyament instrumental. El VILLANCICO, forma literària i musical inicialment profana però més tard religiosa de temàtica popular i costumbrista. Molt típics dels cançoners espanyols de l’època. La seva estructura es basa en l’alternança d’una tornada i diferents estrofes ( coplas ). El Cancionero de Palacio (1474-1516) recull la música de la cort dels Reis Catòlics, amb una gran quantitat de villancicos del músic-poeta Juan de la Encina (1469-1529). És el més extens de tots els cançoners conservats.
10. L’aparició dels primers lutier s i la conseqüent perfecció dels instruments va permetre desenvolupar una música instrumental de qualitat . Molts nobles i burgesos mecenes volen saber tocar algun instrument, ja que aquest fet dóna prestigi social i és considerat important per la formació d’un bon cortesà . S’inventa la impremta musical (Petrucci, 1500) que popularitzarà tot un repertori instrumental nou. Es creen les tablatures , un sistema d’escriptura musical pels instruments de corda puntejada, basada en números i lletres i que indiquen la posició dels dits a les cordes. Tot aquest desenvolupament portarà a l’aparició del virtuosisme instrumental , basat en la capacitat i en la tècnica de l’intèrpret per a improvisar, variar i ornamentar.
16. Els instruments s’agrupaven en alts i baixos segons el seu volum sonor: per tocar a l’exterior s’utilitzaven els alts (vent metall) i per tocar a l’interior, els baixos (corda i vent fusta).
17. Els compositors de l’època no especificaven a la partitura quin era l’instrument que havia de sonar. Es feien servir els que en aquell moment hi havia disponibles a palau. Els instruments polifònics (llaüt i clavicèmbal, sobretot) eren els més preferits, per les possibilitats que ofereixen de fer música individualment.
18. Principals formes instrumentals : SUITES (encadenament de danses), VARIACIONS (a partir d’un tema popular, d’un tema gregorià o d’un baix harmònic), TOCATA (per instrument de tecla i basada en l’improvisació i el virtuosisme). Les danses eren acompanyades sempre per instruments. A les corts existia un MESTRE DE DANSA que ensenyava i guiava les danses a les festes de palau. Dominar l’art de la dansa era un requisit imprescindible per a ser un bon cortesà.
19. Música religiosa. Tot i el creixement que experimenta la musica profana, les millors composicions del Renaixement van ser escrites per l’Església.
20. Continuarà l’estil vocal polifònic (4-5 veus), normalment sense acompanyament instrumental (a capella) i sovint molt contrapuntístic i imitatiu. Les formes principals seran els MOTETS (“madrigal religiós”) i les MISSES, amb totes les seves parts principals. L’ orgue agafarà cert protagonisme ja sigui sol o acompanyant algunes obres.
21. La situació de l’Església però, va canviar radicalment durant el s.XVI motivat per dues de les escisions més importants en el seu si: El 1517, Martí Luter, religiós alemany, proposa una sèrie de reformes per tal d’apropar més l’Església i la seva doctrina al poble. És l’anomenada Reforma protestant luterana . Aquest fet, va portar a l’aparició de l’anomenat CORAL, peça polifònica homofònica en alemany i d’escriptura prou senzilla per poder ser cantada per tota la congregació. Un dels principals canvis va afectar a la música: el poble se sentiria més integrat a les celebracions litúrgiques si podia cantar en la seva pròpia llengua i un tipus de cant més fàcil que l’existent, extraodinàriament complicat.
22. El 1534 a Anglaterra, Enric VIII trenca relacions amb el Papa de Roma al no poder obtenir el divorci de Caterina d’Aragó per casar-se amb Anna Bolena. És l’anomenada Reforma protestant anglicana . El mateix Enric VIII s’erigirà com a màxim representant d’aquesta nova església anglicana. Com a conseqüència, la música religiosa anglesa va patir un fort empobriment ja que es van eliminar les misses i d’altres celebracions litúrgiques. Com a cants pels serveis religiosos quedaren els ANTHEMS, similars als motets però en anglès.
23. Davant d’aquestes crisis, l’Església va reaccionar i va celebrar el Concili de Trento (1545-1563) d’on en sortir l’anomenada Contrareforma , una resposta contundent que, en l’aspecte musical va obligar a fer encara més estrictes les normes per escriure música religiosa catòlica. Aquest fet va obligar als compositors a perfeccionar al màxim les tècniques polifòniques existents i permeses, assolint uns nivells d’altíssima qualitat.
24. Alguns protagonistes… Josquin des Prés (1440-1521). Músic francès tot i que va treballar sota la protecció dels Sforza a Milà i el Papa de Roma. Va ser el primer en reflectir amb la seva música sentiments i emocions. Giovanni Pierluigi de Palestrina (1525?-1594). Compositor italià i director de les capelles papals durant molt anys. Va escriure 100 misses i 400 motets, a més d’obres profanes. La seva obra, d’una gran perfecció, va ajudar molt a l’evolució de la polifonia religiosa. És considerat el gran mestre de l’art imitatiu.
25. Tomas Luis de Victoria (1548-1611). És considerat el músic més important del Renaixement espanyol i el gran mestre del misticisme. Va estudiar a Roma amb Palestrina al qual va succeir com a mestre de capella al Collegium Romanum (1573). El 1580 va tornar a Espanya com a mestre de capella personal de l’emperadriu Maria, filla de Carles V i vídua de l’emperador Maximilià II d'Àustria. A partir del 1587 i fins la seva mort va treballar des del convent de les Descalzas Reales. Victoria fou un dels principals compositors de la Contrareforma gràcies a la seva capacitat per posar el contrapunt al servei del text i a la sensibilitat de crear en cada composició un clima d’emoció general d’acord amb la naturalesa específica del text. Antonio de Cabezón (1510-1566). Cec de naixement, fou el més gran organista i clavecinista de cambra de Carles V i Felip II.
26. Giovanni Grabrieli (1555?-1612). Compositor venecià molt vinculat a la Capella de Sant Marc, on va treballar com a organista i mestre de capella. Va servir a la refinada cort dels ducs de Venècia, que li va permetre compondre obres de gran envergadura amb dobles i triples cors en l’anomenat ESTIL POLICORAL: un estil imitatiu entre cors. Thomas Morley (1557-1602) i John Dowland (1562-1626), màxims representants del madrigalisme anglès.
