Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Vida oculta de l'Olga

61 views

Published on

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Vida oculta de l'Olga

  1. 1. VIDA OCULTA DE L’OLGA (fragment del seu diari personal)Ningú no s’explicava per què era d’aquesta manera, tothom parlava de mi com“aquella kumbaià”. Ningú no sabia pel que jo havia passat, però sincerament tampocno m’agradava explicar-ho. Tot va començar quan jo tenia uns 7 anys, el meu pare i joteníem un lligam molt fort, o almenys això era el que a mi em semblava, semblava queérem una família feliç, però tot això es va acabar tant ràpid...Sempre tindré present aquell 7 de maig. Quan vaig llevar-me, estava la meva mareplorant al menjador, tot era fosc, plovia a bots i barrals i a casa s’hi notava un buit moltgran. Amb tot això vaig començar a cridar el meu pare i no baixava ningú, acontinuació la meva mare va dir-me que se n’ havia anat de viatge de feina a Madrid.No vaig entendre per què no me n’havia comentat res, igual que tampoc no enteniaque la meva mare estigués tant trista... però preferia deixar-ho estar. Vaig pensar queja ho parlaria quan ella estigués millor.El temps passava i seguíem estant soles a casa, jo només feia que preguntar quantornaria el pare, però mai no obtenia unes respostes clares i la meva mare, cada copque jo treia el tema, intentava esquivar-lo i es posava molt trista, així que vaig optarper deixar d’insistir ja que no aconseguia res, només fer-la sentir pitjor. Durant elsúltims anys he deixat aquest tema una mica aparcat, però sempre intentava saberd’ell, on podria trobar-lo, si seria veritat que estava a Madrid...Un dia, quan estava arribant de l’institut, va parar-me un home que deuria tenir uns 55anys més o menys. Va dir-me que sempre em veia a la mateixa hora i sempre espreguntava qui era, ja que la meva cara li resultava familiar i em va preguntar el nom.Al respondre que em deia Olga Durà, va fer una cara de sorprès exagerada, cosa queno vaig saber com interpretar. Li vaig preguntar si li passava alguna cosa, però llavorsva xiuxiuejar “oh... Déu meu, la petita Olga, que gran t’has fet...”. I aquest home, queper a mi era un desconegut, resulta que era el millor amic del meu pare abans quemarxés. Així que vaig demanar-li la informació que em feia falta per tornar a retrobar-me amb ell, em va explicar que el meu pare va sol·licitar un canvi a la feina i el vantraslladar a Madrid, ja que a l’ agència de viatges on treballava té franquícies per totEspanya.Aprofitant que l’Arnau volia anar a Aragó amb en Ramon, per trobar-se amb el seugermà, el Frederic, vaig utilitzar la idea com a excusa davant la mare per anar-me’n aMadrid a retrobar-me amb el meu pare. A l’ arribar a la ciutat tota sola, vaig posar-mea buscar i a buscar, com una desesperada, la direcció que m’havien donat del’empresa, però fins l’endemà no la vaig trobar. Un cop vaig ser a la porta, emtremolaven les cames, però no podia rendir-me en aquell moment. Vaig armar-me de
  2. 2. valor i vaig estirar la porta, vaig preguntar pel Sr. Durà i van fer-me esperar en unapetita sala. Els nervis se’m menjaven, sentia un nus a l’ estómac gegant. Vaig estardonant voltes per aquella saleta i, en el moment que vaig decidir asseure’m al sofà, laporta es va entreobrir i vaig fer un bot, que va fer que m’aixequés del sofà de cop. Totd’una va entrar un senyor i va mirar-me amb cara d’incrèdul, i sí, aquell era ell: el meupare! Era gairebé igual de com el recordava! Del cúmul de sentiments que emcarregaven, no vaig poder contenir les llàgrimes. Jo, abans de veure’l sempre m’haviaimaginat que ell em rebria amb els braços oberts, de la mateixa manera que voliarebre’l jo a ell, com havíem estat abans que marxés. Però no, es va quedar quiet comuna roca, amb la mirada freda, com si jo ja no signifiqués res per a ell. Vaig fer-li un lleusomriure amb l’esperança que reaccionés. - Què hi fas tu aquí? –Va dir-me amb una veu distant i tremolosa. - He vingut a buscar-te, vull saber tota la veritat... - Vaig contestar amb un fil de veu. - Quina veritat? – Aquest cop va ser més ferma la seva veu. - Porto molts anys preguntant-me on ets, per què vas marxar i sentint un buit al meu cor que no pot omplir ningú, només tu. – Vaig remarcar-li intentant que tots aquells sentiments de ràbia i tristesa no es manifestessin. - Jo ja no hi faig res a la teva vida, això és el millor per nosaltres. Encara que tornéssim a estar junts no en trauríem res de bo. – Va dir girant-me la cara. - Jo només volia saber quina classe de persona eres, i ara m’he adonat que aquest viatge en realitat ha valgut la pena. Marxant de la meva vida tampoc no m’has fet tant mal. Les coses dolentes s’han de tallar des d’un principi i havia d’adonar-me d’això per poder seguir endavant deixant tranquil·la la meva ment. Espero que mai no sentis el mal que m’has causat durant aquests anys. Vaig fer un moviment brusc i vaig marxar d’aquell despatx que em repugnava. Arrencar a córrer va ser el primer que se’m va passar pel cap, mentre se’m queien les llàgrimes sense adonar-me’n. Tot allò em feia mal però alhora em sentia bé, relaxada, m’havia tret un pes de sobre, ja que necessitava treure’m aquella carrega que portava a sobre de feia tant temps. Finalment vaig agafar les meves coses per tornar cap a casa... Més tard va trucar-me l’ Arnau. Ai, és veritat no us he parlat de d’ ell, encara! Bé, la nostra relació, per dir-ho d’alguna manera, és... estranya, però... m’ agrada. I ell... en fi és especial, me l’estimo molt i, per assegurar-me que ell a mi també, m’encanta posar-lo a prova i posar-lo una mica gelós. A qui no li agrada que li vagin darrere?
  3. 3. Un dia vaig emportar-me’l a cuidar una senyora gran, ja que jo sóc voluntària d’unaAssociació on cuiden avis, i va acabar cuidant d’en Ramon, un avi amb Alzheimer.En aquesta situació va acabar afegint-s’hi el Dr. Giralt, que portava el cas d’enRamon. Jo notava que la relació entre ells no era massa bona, per no dir que no espodien ni veure i això em divertia molt. Per acabar de passar-m’ho bé, vaig decidirestar de part del doctor per veure si l’Arnau reaccionava com jo pensava. Posar-logelós reconec que era el meu objectiu, però realment creia necessària l’ajuda delmetge: ell era l’especialista i qui realment podia aconsellar-nos correctament sobreel cas.Bé, com us comentava, la trucada que vaig rebre després de sortir corrent deldespatx del meu pare, em va posar de mal humor. L’Arnau i la mania que té de nofer mai cas a ningú... Tot i que jo li vaig dir que no ho fes, perquè el Ramon estavamolt malament, el tossut d’ell va acabar sortint-se amb la seva i va anar a Aragó aesbrinar què se n’havia fet del germà desaparegut del Ramon, aprofitant el meuviatge a Madrid. Jo no vaig voler escoltar-lo més, així que vaig descarregar tota laràbia que portava dins i les paraules despectives em sortien soles.Un cop vaig tranquil·litzar-me, sabia que no podia deixar el tema penjat i vaiginformar-me del que havien fet pel meu compte. Pel que es veu, tot va anarmínimament bé, el Ramon va poder quedar-se amb la consciència tranquil·lasabent que el seu germà Frederic era mort i quin va ser el seu passat. Al’assabentar-me’n, vaig comprendre que no m’havia d’enfadar perquè va ferexactament el mateix que jo he fet amb el meu pare. Quan un dubte no para decalar dins teu, és millor treure-te’l de sobre, si no, el teu passat no et deixaavançar.

×