Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Poder, política i democràcia

449 views

Published on

Una reflexió sobre el concepte de poder i la seva relació amb la política i la democràcia.

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Poder, política i democràcia

  1. 1. Hi ha escenaris humans sense poder? Quin és l’objectiu del poder? Hi ha algun antídot contra el poder ? Quina relació pot haver entre poder i llibertat? QUÈ ÉS EL PODER? Quines són les condicions necessàries perquè existeixi el poder? 2
  2. 2. Preguntes sobre el poder 3
  3. 3. El poder es manifesta en forma de relació entre persones. Modelar el comportament d’algú com jo vull. Aquest és l’objectiu del poder. Hi ha poder quan faig servir la meva edat, la meva posició social i el meu coneixement sobre un tema determinat per aconseguir que algú faci el que jo vull. El poder s’ha de fer entre persones lliures, no ha d’aparèixer com una cosa forçada. L’ús de la força és el grau zero del poder, això simplement és força física. La relació entre les persones ha de ser desigual perquè el poder tingui èxit. 4
  4. 4. Las relaciones de poder no son en sí mismas formas represivas. Lo que sucede es que en las sociedades, o en la mayoría de ellas, se crean organizaciones para mantener cristalizadas las relaciones de poder, para mantener dichas relaciones en un estado de asimetría, de modo que un cierto número de personas obtienen una ventaja social, económica, política, institucional, etc. Y esto cristaliza la situación. Eso es lo que uno llama poder, en el sentido estricto del término: es un tipo específico de relación de poder que ha sido institucionalizado, cristalizado e inmovilizado para beneficios de algunos y perjuicio de otros. Michel Bess entrevista a Michel Foucault. El poder, los valores y el Intelectual, De Filosofía/History of the Present septiembre 1988 Traductor: Francisco Larrabe. http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2016/10/quina-es-la-tasca- de-lintellectual.html (entrevista completa) 5
  5. 5. 6 Sovint tendim a pensar que sempre i arreu hi ha política. És indubtable que sempre i arreu hi ha poder. Però no sempre ha existit la política. Jean-Luc Nancy, Democracia finita y infinita. Democracia en suspenso, Ediciones Casus- Belli, Madrid 2010. Jean-Luc Nancy Quina relació hi ha entre poder i política?
  6. 6. 7 PODER POLÍTICA En tota societat existeix. És el resultat d’una creació històrico-social estranya i fràgil. Instància o instàncies instituïdes que poden emetre mandats amb autoritat. És una tasca que afecta a tots els membres de la col·lectivitat, una tasca que pressuposa la igualtat de tots i tracta de fer-la efectiva. Existeix un poder explícit (judicial i executiu) amb un funcionament definit i amb sancions legítimes que pot aplicar. L’objectiu de la política no és la felicitat, és la llibertat, entesa com autonomia. Cornelius Castoriadis Cornelius Castoriadis, La democracia como procedimiento y como régimen, La strategia democratica nella società che cambia, Ed Data news, Roma 1995 (conferencia 1994)
  7. 7. 8 Pericle s Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat advertí als seus conciutadans atenesos: "Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els assumptes particulars de cadascú) que jo ja m’ocuparé dels koinà (allò que és comú, el que és de tots)". D’aquesta manera, el tirà reduïa els altres a la condició d’idiótai ja que ell es feia amo del koinon. En aquell moment nasqué l´ús del terme idiota com a persona que només s’ocupa dels seus negocis privats, dels seus gaudis i felicitat particular, una persona que no intervé en l’àmbit públic ni s’ocupa d’allò comú, de la polis, de la seva conservació i engrandiment. És aquest tipus d’ésser humà que quasi cent anys després Pericles qualificarà complementàriament com a inútil: "som els atenesos els únics que a qui no participa dels assumptes públics el considerem, no tant com un despreocupat, sinó com un inútil" (Tucídides, Història de la guerra del Peloponès). J. M. Ruiz Soroa, ¿Pero de verdad somos idiotas?, Claves de razón práctica, Diciembre 2009, nº 198
  8. 8. 9 Aristòtil •De fet, ja Aristòtil, recorrent al llenguatge, va donar una resposta a la pregunta sobre com es distingeixen els homes dels altres animals. •Mentre que els llenguatges d'altres animals tenen una funció, segons la qual simplement reaccionen a l'ambient, l'estructura predicativa- proposicional li dóna a l'home la possibilitat de dir coses que són independents de la situació de parla. •Amb això veu Aristòtil connectat el fet que els homes poden parlar del que és bo i per tant del just.
  9. 9. 10 Aristòtil •Aquesta reflexió es troba al començament de la seva Política, i Aristòtil conclou que els homes poden formar conjunts polítics només perquè es poden entendre mútuament sobre el que és bo per a ells. •Mentre que una societat de formigues, per exemple, està organitzada a base d'estímuls químics, en una societat humana els individus s’uneixen els uns als altres per consideracions de bé i per tant tenen la capacitat de separar-se i de donar raons sobre com separar-se. Ernst Tugendhat, Nietzsche y la antropología filosófica: el problema de la transcendencia inmanente, Problemas, Gedisa, Barna 2001, págs.. 206-207
  10. 10. 11 Si llegim la Política d’Aristòtil, l’obra que ha configurat el conjunt de les categories bàsiques del pensament polític occidental, observarem que totes elles es construeixen per contraposició amb un àmbit determinat, el de la "casa", l’ oikos, el lloc de la família. L’espai de l’oikos i el vincle entre els seus agents apareixen marcats per allò natural, per les relacions de parentesc, el lloc de la producció i de la reproducció, del treball per a l’assoliment de bens i satisfacció de les necessitats, i la llar de la prole i la seva criança. Pólis es delimita totalment enfront a ell, ja que serà l’àmbit no de la vida i la seva necessitat, d’allò biològic, sinó del "viure bé" (eu zen), del desenvolupament de les nostres potencialitats, començant per la que ens defineix, la paraula raonada, el logos. I d´aquí passem del simple existir a allò més distintivament humà: passem de la necessitat a la llibertat, d’allò donat a allò que s´ha de decidir.
  11. 11. 12 Les relacions de la casa estan marcades per la verticalitat, la jerarquia, per la desigualtat, considerada "per naturalesa", allò que és impropi de l’àmbit polític, el dels homes lliures i iguals. Quedaran doncs excloses de la pólis les relacions despòtiques o instrumentals, com la que manté l’amo de la casa (despotés) amb els seus esclaus, però també les regles paternalistes com les que el pare té amb els seus fills, i l’aristocràtica que manté el marit amb la seva esposa. La casa és, doncs, un àmbit fortament unificat pel poder d’un. El govern domèstic -ens diu Aristòtil- és una monarquia. La categoria de política, allò que és propi de la pólis davant el despotisme i la seva instrumentalitat, el paternalisme que redueix el ciutadà a la condició d’infants (no-parla) o a la de qui no és amo de si mateix, oposa la relació dia-lògica, la capacitat deliberativa i la consegüent alternança en el governant i ser governats, que només és propi dels éssers lliures i iguals.
  12. 12. 13 oikos polis L´espai és la família L´espai és l´àgora, on pots interactuar amb els altres. “el govern domèstic és una monarquia” (governa només un) És el govern de la paraula raonada (logos), allò que identifica i defineix els humans i que tothom pot utilitzar. Les relaciones humanes estan marcades per la desigualtat natural: •despòtiques (amo-esclau) •Paternalistes (pare-fills) •Aristocràtiques (marit-muller) Les relacions humanes estan marcades per la igualtat: enraonar entre homes lliures i iguals. lloc de la producció i de la reproducció (necessitat). lloc on es pot desplegar la capacitat deliberativa: es discuteix sobre el que volem ser i com volem viure (llibertat). vida: existència biològica. vida: viure bé (eu zen). Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio 2010, nº 203.
  13. 13. 14 La democràcia grega democràcia: 1.Discutir sobre la democràcia significa discutir sobre la política. 2. Institució en la que totes les preguntes poden ser plantejades, on cap posició o status estan determinats o garantits de partida (això la defineix com a règim). 3. És el règim on l’esfera pública es fa verdaderament i efectivament pública, pertany a tots, està efectivament oberta a la participació de tots. 4. La democràcia com a règim és alhora el règim que intenta realitzar l’autonomia individual i col·lectiva, i el bé comú tal com és concebut per la col·lectivitat considerada. Cornelius Castoriadis, La democracia como procedimiento y como régimen, La strategia democratica nella società che cambia, Ed Data news, Roma 1995 (conferencia 1994) Per als grecs és un règim de participació directa. Afecta a la deliberació i aprovació de lleis i decrets Afecta a la presa de decisions i d’execució. Afecta a l’exercici dels tribunals de justícia El procediment del sorteig era utilitzat per a aquelles tasques que no calia un coneixement d’experts.
  14. 14. 15 De la política a la democràcia Trets de la política (Aristòtil) llibertat igualtat No instrumentalita t deliberaci ó Alternància governant- governantsjustícia Bé comú Pluralitat virtut
  15. 15. 16 Trets de la política (Aristòtil) oEn Aristòtil, la política és un concepte que conté una important càrrega normativa: ens diu com ha de ser el millor règim per a una pòlis. oSi un règim és qualificat de “polític” els trets que caracteritzen la política hi estan presents. oPer això, ni la tirania, ni la oligarquia, ni la monarquia ni la demokratia (demagògia) poden ser considerats plenament règims “polítics”. De la política a la democràcia La proposta aristotèlica era la politeia o república, una mena de democràcia alliberada del radicalisme assembleari desordenat i perillós de les democràcies que havia conegut.
  16. 16. 17 De la política a la democràcia Arribar a la conclusió que la democràcia era el règim polític per excel·lència, havia d’haver estat la conclusió lògica del discurs aristotèlic. Un seguit de factors conjunturals desfiguraren la conclusió dels seus arguments: Menyspreu del treball manual (les multituds) Experiència negativa de la democràcia atenenca Tradició arrelada d’excloure dones i esclaus de l’àmbit públic. Jorge Álvarez Yagüez, Aristóteles: perì demokratías. La cuestión de la democracia, Isegoria nº 41, julio-diciembre 2009, págs. 69-101
  17. 17. 18 «pues cada individuo será peor juez que los expertos, pero todos juntos serán mejores o al menos no peores» (1282a, 16-17) «de modo que es justo que la masa ejerza la soberanía sobre asuntos más importantes, ya que el pueblo, la asamblea y el tribunal están compuestos de muchos, y la propiedad de todos ellos juntos es mayor que la de los que desempeñan las magistraturas principales individualmente o en pequeño número» (1282a 34-36; 38-41) «en la actualidad todos reunidos juzgan, deliberan y deciden» (1286a, 26) «juzga mejor una multitud que un individuo cualquiera» (1286a, 30-31) «una gran cantidad es más difícil de corromper (...) y así la muchedumbre es más incorruptible que unos pocos» (1286a, 31-33) Capítol 11 del Llibre II de República
  18. 18. 19 ACTIVITATS: Plató Aristòtil Govern dels experts Govern de la multitud Què és millor?
  19. 19. 20 MATERIALS: http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2015/12/p lato-la-democracia-contra-la-parrhesia.html Michel Foucault, El coraje de la verdad, Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires 2010 1- En què consisteix la inversió platònica, segons Foucault? Per què es produeix? 2- Quina relació es pot establir entre un govern tecnocràtic i la comparació que fa Plató en República (448a-b)? 3- Compareu els arguments d’Aristòtil amb l’argument de Plató?

×