Metafísica contra democràcia

1,060 views

Published on

Recull de textos del llibre de Gianni Vattimo, Adiós a la verdad relacionats amb la política.

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Metafísica contra democràcia

  1. 1. IESGUILLEM METAFÍSICA CONTRA DEMOCRÀCIACATÀ Adiós a la verdad de Gianni Vattimo (selecció de textos)| Manuel Villar Pujol
  2. 2. Metafísica contra democràciaacord i veritat: En muchos aspectos hoy no somos capaces de decir la verdad salvocuando nos ponemos de acuerdo con alguien. He aquí un modo de resumir estepensamiento: “no nos ponemos de acuerdo cuando hemos descubierto la verdad,decimos que hemos descubierto la verdad cuando nos hemos puesto de acuerdo”. Locual también significa que en el lugar de la verdad entra la caridad.En molts aspectes avui no som capaços de dir la veritat excepte quan ensposem dacord amb algú. Heus aquí una manera de resumir aquestpensament: "no ens posem dacord quan hem descobert la veritat, diem quehem descobert la veritat quan ens hem posat dacord". La qual cosa tambésignifica que en el lloc de la veritat entre la caritat.Pag. 91 (vegeu consens/caritat i veritat/paradigmes)afirmació de la democracia: Los dos “macroeventos” a los que me he referido creanuna doble condición para la relación de la filosofía con la política, de dificultad y deapertura, que considero merece atención. La paralela y vinculada disolución de lametafísica y del socialismo real hace declinar de forma definitiva la época del filósofoconsejero del príncipe: ya sea éste el soberano iluminado de los philosophesdieciochescos, ya sea el partido político, el “nuevo príncipe” gramsciano. Mas no en elsentido al cual a veces parece orientarse la política de los gobiernos de las sociedadesindustriales: es decir, no porque el filósofo, siguiendo una lógica de pasaje al estadiopositivo, sea sustituido por el científico, el economista, etc. En este caso, la relacióntradicional, “metafísica” (y autoritaria) de la filosofía con la política se mantendría sincambios, salvo por la sustitución de un tipo de científico (obsoleto, no especializado)por otros. En política, el final de la metafísica tiene, en cambio, su auténtico paraleloen la afirmación de la democracia: la filosofía descubre por su cuenta (¿pero en quémedida?) que la realidad no se deja comprender en un sistema lógicamente compactoy aplicable, en sus conclusiones, también a las elecciones políticas. La política, por suparte, hace experiencia de la propia imposibilidad de estar de acuerdo con la “verdad”,ya que en cambio debe dejarse guiar por el juego de minorías y mayorías, por elconsenso democrático.Els dos "macroevents" als quals mhe referit creen una doble condició per a larelació de la filosofia amb la política, de dificultat i dobertura, que consideromereix atenció. La paral·lela i vinculada dissolució de la metafísica i delsocialisme real fa declinar de forma definitiva lèpoca del filòsof conseller delpríncep: ja sigui aquest el sobirà il·luminat dels philosophes segle divuit, ja siguiel partit polític, el "nou príncep" gramscià. Però no en el sentit al qual a vegadessembla orientar la política dels governs de les societats industrials: és a dir, noperquè el filòsof, seguint una lògica de passatge a lestadi positiu, siguisubstituït pel científic, leconomista, etc. En aquest cas, la relació tradicional,"metafísica" (i autoritària) de la filosofia amb la política es mantindria sensecanvis, excepte per la substitució dun tipus de científic (obsolet, noespecialitzat) per altres. En política, el final de la metafísica té, en canvi, el seuautèntic paral·lel en lafirmació de la democràcia: la filosofia descobreix pel seucompte (però en quina mesura?) que la realitat no es deixa comprendre en unsistema lògicament compacte i aplicable, en les seves conclusions, també a les 2
  3. 3. Metafísica contra democràciaeleccions polítiques. La política, per la seva banda, fa experiència de la pròpiaimpossibilitat destar dacord amb la "veritat", ja que en canvi ha de deixar-seguiar pel joc de minories i majories, pel consens democràtic.Pag. 56 (vegeu democratitzar Maquiavel/tecnocràcia/consens)autoritarisme: La función que los filósofos –o bien, hoy, los científicos, los técnicos ylos expertos- se han atribuido a lo largo de los siglos, de supremos consejeros de lospríncipes, guarda una estrecha relación con esa convicción de base: que para elindividuo y las sociedades siempre se trata de corresponder a un orden dado demanera objetiva que vale también como única norma moral. (…) Dondequiera que, enpolítica, entra en juego la verdad, ahí comienza también el peligro del autoritarismo …La funció que els filòsofs -o bé, avui, els científics, els tècnics i els experts-shan atribuït al llarg dels segles, de suprems consellers dels prínceps, guardauna estreta relació amb aquesta convicció de base: que per al individu i lessocietats sempre es tracta de correspondre a un ordre donat de maneraobjectiva que val també com a única norma moral. (...) Allà on, en política, entraen joc la veritat, aquí comença també el perill de lautoritarisme ...Pag. 34 (vegeu platonisme polític/objectivitat/veritat com a objectivitat/violencia imetafísica)caritat i veritat: Sólo podemos reconocer que vemos las cosas con ciertos prejuicios ycon ciertos intereses de base, y que si acaso es posible la verdad, ésta es el resultadode un acuerdo que no necesitó de evidencia definitiva alguna, sino de la caridad, lasolidaridad y la necesidad humana (¿demasiado humana?) de vivir en paz con losdemás.Només podem reconèixer que veiem les coses amb certs prejudicis i amb certsinteressos de base, i que si de cas és possible la veritat, aquesta és el resultatdun acord que no va necessitar devidència definitiva alguna, sinó de la caritat,la solidaritat i la necessitat humana (¿massa humana?) de viure en pau ambels altres.Pags 53-54 (vegeu justícia i veritat/acord i veritat)conflicte d´interpretacions: Por muchas razones relacionadas con el desarrollo de lascomunicaciones, con la prensa y con el propio mercado de la información, la política“moderna” es este sentido ya no rige. Se hace cada vez más evidente la contradicciónentre el valor de la verdad “objetiva” y la conciencia de que aquello que llamamosrealidad es un juego de interpretaciones en conflicto. Tal conflicto no puede servencido por la pretensión de llegar a la verdad de las cosas, ya que ésta resultarásiempre diferente, hasta tanto no se haya constituido un horizonte común, vale decir,el consenso en torno a aquellos criterios implícitos de los que depende todaverificación de proposiciones singulares. 3
  4. 4. Metafísica contra democràciaEl conflicto de las interpretaciones, del cual la democracia no puede prescindir si noquiere convertirse en dictadura autoritaria de los expertos, los filósofos, los sabios, loscomités centrales, no se supera sólo explicitando los intereses que mueven lasdiferentes interpretaciones, como si fuera posible hallar una verdad profunda (laprimera escena, el trauma infantil, el ser verdadero antes de los enmascaramientos)sobre el cual todos concordemos. Todo esto, que es el mejor resultado de la “escuelade la sospecha”, la pars destruens de la crítica a las pretensiones de verdad absoluta,requiere un amplio horizonte de amistad civil, de un consenso “comunitario”, -por mássospechoso que pueda resultar el término-, que no dependa de lo verdadero y lo falsode los enunciados.Per moltes raons relacionades amb el desenvolupament de les comunicacions,amb la premsa i amb el propi mercat de la informació, la política "moderna" ésaquest sentit ja no regeix. Es fa cada vegada més evident la contradicció entreel valor de la veritat "objectiva" i la consciència que allò que anomenem realitatés un joc dinterpretacions en conflicte. Aquest conflicte no pot ser vençut per lapretensió darribar a la veritat de les coses, ja que aquesta serà semprediferent, fins que no shagi constituït un horitzó comú, és a dir, el consens alvoltant a aquells criteris implícits dels quals depèn tota verificació deproposicions singulars.El conflicte de les interpretacions, del qual la democràcia no pot prescindir si novol convertir-se en dictadura autoritària dels experts, els filòsofs, els savis, elscomitès centrals, no es supera només explicitant els interessos que mouen lesdiferents interpretacions, com si fos possible trobar una veritat profunda (laprimera escena, el trauma infantil, lésser veritable abans delsemmascaraments) sobre el qual tots concordats. Tot això, que és el millorresultat de la "escola de la sospita", la pars destruens de la crítica a lespretensions de veritat absoluta, requereix un ampli horitzó damistat civil, dunconsens "comunitari",-per més sospitós que pugui resultar el terme- , que nodepengui de la veritat i la falsedat dels enunciatsPag. 30 (vegeu interpretació)consens: Aún no hemos elaborado todas las implicaciones que tal perspectivafilosófica para la vida social y para la propia política. Con certeza, por ejemplo, éstaabre una vía para una más adecuada consideración de la sociedad mediática actual, almenos al cortarle toda legitimidad a la pretensión de proveer la “verdad” verdadera yconcentrar la atención en los trasfondos, en lo “no dicho” que subyace en todapretensión de objetividad. También corta cualquier posible legitimidad a todas laspolíticas que piensan que pueden aceptar límites a la libertad o a los intereses detodos basados en una consideración sobre lo que es, desde el punto de vista objetivo,“necesario” para una sociedad: la libertad de mercado debe asegurarse, aun si ellodaña a algunos grupos, individuos y clases; un gobierno capaz de gobernar debe saberhacer “elecciones impopulares”, incluida la guerra en Iraq. ¿Son o no son actualesestos riesgos? Si no ya la amenaza de la sociedad de Tiempos modernos como aprincipios del siglo XX, el peligro al que nos exponemos siempre es, en cambio, uncierto fundamentalismo que quizá sólo pretende “defendernos” (nuestra democracia,nuestro estilo de vida, nuestros bienes) incluso más allá de lo que nosotros los 4
  5. 5. Metafísica contra democràciaciudadanos sabemos y deseamos. A fin de cuentas, es cuestión de entender que laverdad no se “encuentra” sino que se construye con el consenso y el respeto a lalibertad de cada uno y de las diferentes comunidades que conviven, sin confundirse,en una sociedad libre.Encara no hem elaborat totes les implicacions que aquesta perspectivafilosòfica per a la vida social i per la pròpia política. Amb certesa, per exemple,aquesta obre una via per a una més adequada consideració de la societatmediàtica actual, almenys al tallar tota legitimitat a la pretensió de proveir la"veritat" veritable i concentrar latenció en els rerefons, en el "no dit "implícit entota pretensió dobjectivitat. També tallaa qualsevol possible legitimitat a totesles polítiques que pensen que poden acceptar límits a la llibertat o alsinteressos de tots basats en una consideració sobre el que és, des del punt devista objectiu, "necessari" per a una societat: la llibertat de mercat s´had´assegurar, fins i tot si això fa mal a alguns grups, individus i classes, ungovern capaç de governar ha de saber fer “eleccions impopulars”, inclosa laguerra a l´Iraq.. Són o no són actuals aquests riscos? Si no ja lamenaça de lasocietat de Temps moderns com a principis del segle XX, el perill a què ensexposem sempre és, en canvi, un cert fonamentalisme que potser noméspretén "defensar" (la nostra democràcia, el nostre estil de vida, els nostresbéns) fins i tot més enllà del que nosaltres els ciutadans sabem i desitgem. A fide comptes, és qüestió dentendre que la veritat no es "troba" sinó que esconstrueix amb el consens i el respecte a la llibertat de cadascú i de lesdiferents comunitats que conviuen, sense confondre, en una societat lliurePags. 19- 20 (vegeu acord i veritat/caritat i veritat/paradigmes)democràcia i veritat objectiva: La conclusión a la que intento llegar es que el adiós a laverdad es el inicio, y la base misma, de la democracia. Si existiera una verdad“objetiva” de las leyes sociales y económicas (la economía no es una ciencia natural), lademocracia sería una elección por completo irracional: sería mejor confiar el Estado alos expertos, a los reyes filósofos de Platón o a los premios Nobel de todas lasdisciplinas. (…) Nuestra sociedad “pluralista”, como a diario muestran las discusionespolíticas, continúa creyendo en la idea “metafísica” de verdad como correspondenciaobjetiva a los hechos; considera que la interpretación es “sólo” interpretación, y sueñacon crear el consenso sobre la base de los “datos de hecho” o también sobre la basede las “esenciales” leyes de la naturaleza. (…) Tomar en consideración que el problemadel consenso sobre las elecciones individuales es sobre todo un problema deinterpretación colectiva, de construcción de paradigmas compartidos o de algún modoexplícitamente reconocidos, es el desafío de la verdad en el mundo del pluralismomoderno.La conclusió a la que intento arribar és que ladéu a la veritat és linici, i la basemateixa de la democràcia. Si existís una veritat "objectiva" de les lleis socials ieconòmiques (leconomia no és una ciència natural), la democràcia seria unaelecció del tot irracional: seria millor confiar lEstat als experts, als reis filòsofsde Plató o als premis Nobel de totes les disciplines. (...) La nostra societat 5
  6. 6. Metafísica contra democràcia"pluralista", com cada dia mostren les discussions polítiques, continua creienten la idea "metafísica" de veritat com a correspondència objectiva als fets;considera que la interpretació és "només" interpretació, i somia amb crear elconsens sobre la base de les "dades de fet" o també sobre la base de les"essencials" lleis de la naturalesa. (...) Prendre en consideració que el problemadel consens sobre les eleccions individuals és sobretot un problemadinterpretació col·lectiva, de construcció de paradigmes compartits o dalgunamanera explícitament reconeguts, és el desafiament de la veritat en el món delpluralisme modern.Pags. 18-19 (vegeu objectivitat/afirmació de la democràcia)democratitzar Maquiavel: (Adiós a la verdad) Es una despedida de la verdad comoreflejo “objetivo” de un “dato” que, para ser descrito de forma adecuada, debe fijarsecomo estable, es decir, como “dado”. Ahora bien, esto puede hacerse en las cienciasque “no piensan”, ya sea porque no ponen en cuestión el horizonte (el paradigma)dentro del cual se mueven, ya sea porque ignoran la totalidad de las relacionesdialécticas que condicionan sus objetos. Un problema como (…) el de la mentira enpolítica remite con claridad a estos trasfondos. Si digo que no me importa la mentirade Bush i Blair, aunque ésta se justifique por tener un fin noble, es decir, un fin quecomparto, acepto que la verdad de los “hechos” sea un asunto de interpretacióncondicionado por el hecho de compartir un paradigma. Sé que esto suena como unalisa y llana profesión de fe maquiavélica, pero el error de Maquiavelo (para simplificar,puesto que en su pensamiento las cosas son más complejas) quizá sólo consiste enhaber dejado al príncipe y a nadie más la facultad exclusiva de mentir o violar otrosimperativos morales. Recuerdo que Gramsci había hablado del “partido comomoderno príncipe”; éste ya era un paso adelante en dirección a la democracia, si bienel partido no era toda la sociedad.Es sin duda un paso peligroso, análogo al de Lukács cuando imagina que el proletariado“empírico” no es idéntico al proletariado “trascendental”, auténtico, el partido y sugrupo dirigente. Todos estos son modos de ampliar la aplicación del principio deMaquiavelo a ámbitos más vastos, por lo tanto, pasos adelante hacia una mayordemocracia; pero aún siguen teniendo siempre el límite de suponer que la verdad“ulterior” es objeto metafísico de una intuición posible sólo a un sujeto, de algún modotitulado a captarla; el príncipe, para ser precisos, aunque es identificado con un sujetocolectivo, diferente sin embargo, de la colectividad en general. Tal limitación, meparece evidente, muestra que estos autores aún se mueven fuera de un concepto deveras “laico” del Estado, no alcanzan a ver que la verdad que vale en política, así comoen todos los demás campos, no es la correspondencia objetiva sino el horizonteparadigmático dentro del cual toda correspondencia es verificable.(Adéu a la veritat) És un comiat de la veritat com a reflex "objectiu" dun "dada"que, per ser descrit de manera adequada, sha de fixar com estable, és a dir,com "donat". Ara bé, això pot fer-se en les ciències que "no pensen", ja siguiperquè no posen en qüestió lhoritzó (el paradigma) dins del qual es mouen, jasigui perquè ignoren la totalitat de les relacions dialèctiques que condicionenels seus objectes. Un problema com (...) el de la mentida en política remet ambclaredat a aquests rerefons. Si dic que no mimporta la mentida de Bush i Blair, 6
  7. 7. Metafísica contra democràciaencara que aquesta es justifiqui per tenir un fi noble, és a dir, un fi quecomparteixo, accepto que la veritat dels "fets" sigui un assumpte dinterpretaciócondicionat pel fet de compartir un paradigma. Sé que això sona com una llisa iplana professió de fe maquiavèlica, però lerror de Maquiavel (per simplificar, jaque en el seu pensament les coses són més complexes) potser nomésconsisteix en haver deixat al príncep ia ningú més la facultat exclusiva dementir o violar altres imperatius morals. Recordo que Gramsci va parlar delpartit com modern príncep "; aquest ja era un pas endavant en direcció a lademocràcia, tot i que el partit no era tota la societat.És sens dubte un pas perillós, anàleg al de Lukács quan imagina que elproletariat "empíric" no és idèntic al proletariat "transcendental", autèntic, elpartit i el seu grup dirigent. Tots aquests són maneres dampliar laplicació delprincipi de Maquiavel a terrenys més amplis , per tant, passos endavant cap auna major democràcia, però encara segueixen tenint sempre el límit de suposarque la veritat "ulterior" és objecte metafísic duna intuïció possible només a unsubjecte, dalguna manera titulat a captar, el príncep, per ser precisos, encaraque és identificat amb un subjecte col·lectiu, diferent però, de la col·lectivitat engeneral. Aquesta limitació, em sembla evident, mostra que aquests autorsencara es mouen fora dun concepte de veritat "laic" de lEstat, no arriben aveure que la veritat que val en política, així com en tots els altres camps, no ésla correspondència objectiva sinó lhoritzó paradigmàtic dins del qual totacorrespondència és verificable.Pags. 16-17 (vegeu error de Maquiavel)desmitificar: Es cierto que, una vez tomado en cuenta que no existen verdadesabsolutas sino sólo interpretaciones, muchos autoritarismos son desenmascarados porlo que son, es decir, pretensiones de imponernos comportamientos que nocompartimos, en nombre de alguna ley de la naturaleza, esencia del hombre, tradiciónintocable, revelación divina. Si alguien me dice “sé hombre”, en general, quiere quehaga algo que no quiero hacer: ir a la guerra, aceptar el sacrificio de mi interés y de misa menudo legítimas expectativas de felicidad, etc. Como decía, una vez más,Wittgenstein, la filosofía nos libera así de los ídolos, y quizá sólo eso puede hacer, almenos según él.Sin embargo, junto a esta liberación de los autoritarismos que pretenden tener unabase metafísica, la conciencia del carácter interpretativo de toda nuestra experienciaparece dejar un vacío. ¿Cómo se evita, de hecho, que se abra así el camino hacia unasociedad de la lucha de todos contra todos, del puro conflicto entre interesesopuestos? Más aún, ¿cómo justificaremos, desde un punto de vista hermenéutico, elsincero escándalo que nos provocan los (tantos) políticos que mienten?És cert que, un cop pres en compte que no hi ha veritats absolutes sinó nomésinterpretacions, molts autoritarismes són desemmascarats pel que són, és a dir,pretensions de imposar comportaments que no compartim, en nom dalguna lleide la naturalesa, essència de lhome , tradició intocable, revelació divina. Sialgú em diu "sigues home", en general, vol que faci una cosa que no vull fer:anar a la guerra, acceptar el sacrifici del meu interès i dels meus sovintlegítimes expectatives de felicitat, etc. Com deia, un cop més, Wittgenstein, la 7
  8. 8. Metafísica contra democràciafilosofia ens allibera així dels ídols, i potser només això pot fer, almenys segonsell.No obstant això, al costat daquest alliberament dels autoritarismes quepretenen tenir una base metafísica, la consciència del caràcter interpretatiu detota la nostra experiència sembla deixar un buit. Com sevita, de fet, que sobriaixí el camí cap a una societat de la lluita de tots contra tots, del pur conflicteentre interessos oposats? Més encara, com justificarem, des dun punt de vistahermenèutic, el sincer escàndol que ens provoquen els (tants) polítics quementeixen?Pags. 27-28diàleg no socràtic: En la nueva condición del mundo en el final de la metafísica, lo queocurre a propósito del diálogo invierte el platonismo en este sentido: lo que cuenta yano es la esperanza de encontrar una verdad al final de la discusión sino más bien elpropio hecho de que la discusión sea posible y que “continúe”, como dice Rorty. Enefecto, pensemos en el ejemplo del “diálogo interreligioso”. ¿Puede de veras pensarseque ese diálogo da lugar a una “conclusión” formulable en proposiciones compartidas,sobre Dios, el hombre, la moral, etc.? (…) El hecho es que el propósito de instaurar undiálogo interreligioso, y esto vale por igual para el diálogo sobre los “valores”, la ética yel sentido de la existencia, sólo puede concluirse con la realización del diálogo mismo.Todo esto no nos hace extraer de ello un valor porque nos permite encontrar una“verdad” sobre la que estamos de acuerdo, sino que sólo permite que nos realicemoscomo discusión, como conversación, excluyendo la lucha violenta.En la nova condició del món al final de la metafísica, el que passa a propòsitdel diàleg inverteix el platonisme en aquest sentit: el que compta ja no éslesperança de trobar una veritat al final de la discussió sinó més bé el propi fetque la discussió sigui possible i que "continuï", com diu Rorty. En efecte,pensem en lexemple del "diàleg interreligiós". Pot de debò pensar que aquestdiàleg dóna lloc a una "conclusió" formulable en proposicions compartides,sobre Déu, lhome, la moral, etc.? (...) El fet és que el propòsit dinstaurar undiàleg interreligiós, i això val per igual per al diàleg sobre els "valors ", lètica i elsentit de lexistència, només pot concloure amb la realització del diàleg mateix.Tot això no ens fa extreure daixò un valor perquè ens permet trobar una"veritat" sobre la qual estem dacord, sinó que només permet que ens realitzemcom a discussió, com conversa, excloent la lluita violenta.Pag. 129 (vegeu consens/acord i veritat/paradigmes)diàleg socràtic: La fe en una verdad que al final se le revela a aquel que la busca conbuena voluntad y bajo la conducción de un experto guía, es la condición por la cual eldiálogo es productivo. No por casualidad ese guía que conduce el juego en muchosdiálogos es Sócrates, el hombre que, según Nietzsche, mató la tragedia e impuso laconvicción de que el mundo es un orden racional y de que el justo (moral yteoréticamente) no tiene nada que temer. (…) 8
  9. 9. Metafísica contra democràciaLa cuestión es la que ya había planteado Nietzsche en su crítica del socratismo: ¿es deveras un orden justo, racional, de valor universal ese orden del mundo que garantiza elbuen resultado del diálogo y que justifica la tragedia (incluso contra la crítica de Platóndel libro décimo de la República)? De cualquier modo, es también el presupuesto delvalor del método platónico. Aquí Nietzsche no le objeta a Sócrates que la racionalidadde su visión sea falsa, como si se tratara de una teoría que necesitaría corregir parallegar a una verdad diferente. Nietzsche no mira a la verdad o no-verdad teórica de lacreencia socrática. Él constata que esa creencia “mata” la tragedia, o sea, tieneconsecuencias prácticas de tipo “quietivo”, para usar el término de Schopenhauer encontraposición a “motivo”. Un poco como la expresión “pathei mafhos”, la teoríasocrática crea una conciencia mitad en broma mitad resignada: el mundo está comoestá y en el fondo hay que someterse …La fe en una veritat que al final se li revela a aquell que la busca amb bonavoluntat i sota la conducció dun expert guia, és la condició per la qual el diàlegés productiu. No per casualitat aquest guia que condueix el joc en molts diàlegsés Sòcrates, lhome que, segons Nietzsche, va matar la tragèdia i va imposar laconvicció que el món és un ordre racional i que el just (moral i teorèticament)no té res a témer. (...)La qüestió és la que ja havia plantejat Nietzsche en la seva crítica delsocratisme: és de debò un ordre just, racional, de valor universal aquest ordredel món que garanteix el bon resultat del diàleg i que justifica la tragèdia (fins itot contra la crítica de Plató del llibre desè de la República)? De qualsevolmanera, és també el pressupost del valor del mètode platònic. Aquí Nietzscheno li objecta a Sòcrates que la racionalitat de la seva visió sigui falsa, com si estractés duna teoria que necessitaria corregir per arribar a una veritat diferent.Nietzsche no mira a la veritat o no-veritat teòrica de la creença socràtica. Ellconstata que aquesta creença "mata" la tragèdia, és a dir, té conseqüènciespràctiques de tipus "quietiu", per usar el terme de Schopenhauer encontraposició a "motiu". Una mica com lexpressió "pathei mafhos", la teoriasocràtica crea una consciència meitat en broma mig resignada: el món estàcom està i en el fons cal sotmetres ...Pags.126-127 (violència i metafísica/objectivitat/veritat com a objectivitat)error de Maquiavel: (El error de Maquiavelo), al menos desde el punto de vista de unaconcepción no metafísica e ideológica de la verdad, no habría sido el de justificar lamentira sino el de confiar sólo al príncipe el derecho de decidir en qué casos la mentirase justifica. Digamos en pocas palabras que no tendríamos nada contra un“Maquiavelo democrático”, aunque en muchos sentidos ésta es una contradicción detérminos.(Lerror de Maquiavel), almenys des del punt de vista duna concepció nometafísica i ideològica de la veritat, no hauria estat el de justificar la mentidasinó el de confiar només al príncep el dret de decidir en quins casos la mentidaes justifica. Diguem en poques paraules que no tindríem res contra un"Maquiavel democràtic", encara que en molts sentits aquesta és unacontradicció de termes. 9
  10. 10. Metafísica contra democràciaPag. 28 (vegeu democratitzar Maquiavel)estat ètic: La conclusión a la que quiero llegar es que la verdad como absoluta,correspondencia objetiva, entendida como última instancia y valor de base, es unpeligro más que un valor. Conduce a la república de los filósofos, los expertos y lostécnicos, y, al límite, al Estado ético, que pretende poder decidir cuál es el verdaderobien de los ciudadanos, incluso contra su opinión y sus preferencias. Allí donde lapolítica busca la verdad no puede haber democracia. Sin embargo, si se piensa laverdad en los términos hermenéuticos que muchos filósofos del siglo XX hanpropuesto, la verdad de la política deberá buscarse sobre todo en la construcción deun consenso y de una amistad civil que hagan posible la verdad también en el sentidodescriptivo del término. Las épocas en las que se creyó que la política podía basarse enla verdad fueron épocas de gran cohesión social, de tradiciones compartidas, perotambién, en muchos casos, de disciplina autoritaria impuesta desde arriba.La conclusió a la que vull arribar és que la veritat com absoluta,correspondència objectiva, entesa com a última instància i valor de base, és unperill més que un valor. Condueix a la república dels filòsofs, els experts i elstècnics, i, al límit, a lEstat ètic, que pretén poder decidir quin és el veritable bédels ciutadans, fins i tot contra la seva opinió i les seves preferències. Allà on lapolítica busca la veritat no pot haver democràcia. No obstant això, si es pensala veritat en els termes hermenèutics que molts filòsofs del segle XX hanproposat, la veritat de la política ha de buscar sobretot en la construcció dunconsens i duna amistat civil que facin possible la veritat també en el sentitdescriptiu del terme. Les èpoques en què es va creure que la política podiabasar-se en la veritat van ser èpoques de gran cohesió social, de tradicionscompartides, però també, en molts casos, de disciplina autoritària imposadades de dalt.Pag. 29 (vegeu política científica/platonisme polític/consens/acord i veritat)experiencia col. lectiva: En la era de la democracia, el evento del ser al cual elpensamiento debe dirigir su propia atención es quizás algo mucho más amplio y menosdefinido, acaso más cercano a la política. Puede ayudarnos a pensarlo sólo unaexpresión del último Foucault que aquí retomamos en un sentido autónomo:“ontología de la actualidad”. El evento (del ser) al cual el pensamiento tiene la tarea decorresponder en la época de la democracia es el modo en que el ser va configurándoseen la experiencia colectiva.En lera de la democràcia, lesdeveniment de lésser al qual el pensament ha dedirigir la seva pròpia atenció és potser alguna cosa molt més ampli i menysdefinit, potser més proper a la política. Pot ajudar-nos a pensar només unaexpressió de lúltim Foucault que aquí reprenem en un sentit autònom:"ontologia de lactualitat". Lesdeveniment (de lésser) al qual el pensament té latasca de correspondre a lèpoca de la democràcia és la manera en què lésserva configurant en lexperiència col·lectiva. 10
  11. 11. Metafísica contra democràciaPag. 40 (vegeu ontologia de l´actualitat/filosofía com a ontologia de l´actualitat)falsacionisme: Según Popper, los enemigos de la sociedad abierta son todos aquellosteóricos, para comenzar, los filósofos de los cuales habla Platón en la República,quienes habiendo salido una vez de la caverna en la que vivían los hombres comunes yhabiendo tenido ocasión de ver de forma directa las ideas eternas de las cosas (enresumen, la verdad del ser y ya no tan sólo las sombras), tienen el derecho/deber deretornar al mundo y conducir a sus semejantes, en ocasiones incluso por la fuerza,hacia el reconocimiento de la verdad.(…) Si se le da la razón a Popper, como creo que debe hacerse, la conclusión a la cual sedebe llegar es que la verdad misma es enemiga de la sociedad abierta y, en particular,de toda política democrática. Está claro que si se piensa la verdad como la piensaPopper –es decir, como un continuo proceso de prueba y error, un camino que através de la falsificación pura y simple de hipótesis que se revelan caducas einsostenibles se libera de representaciones erradas sin alcanzar por otra parteverdades definitivas-, puede que su tesis no resulte escandalosa. En realidad, lamentalidad democrática la ha adoptado, no obstante, sin dejar de pensar que decualquier modo la política puede aspirar a ciertas verdades. El caso de la guerraangloestadounidense contra Iraq en nombre de la “verdadera” democracia que losoccidentales debían instaurar en dicho país, incluso por la fuerza, es un ejemplo de esaambigüedad y de esa falta de radicalidad crítica. Ni Bush ni los neoconservadores de laCasa Blanca refutaban las tesis de Popper; antes bien, consideraban su teoría de lasociedad abierta uno de sus propios principios inspiradores; pero, por otra parte, sesentían con derecho, como los filósofos de la República platónica, a conducir el mundo,incluso por la fuerza, hacia esa libertad que sólo la visión de la verdad puedegarantizar.Semejante “ambigüedad”, que como se ve en el propio ejemplo iraquí tieneconsecuencias prácticas muy profundas, en el fondo es posible porque en la propiadoctrina de Popper no fue de veras superada la concepción de la verdad comoobjetividad, como adaequatio intellectus et rei (en el lenguaje de la filosofía medieval),en otras palabras, como correspondencia de la representación con un orden real quese impone a la razón y al cual ésta debe conformarse. También con el método de lafalsificación de hipótesis erradas, que Popper opone a la idea del conocimiento comoinducción y formulación de leyes de validez universal, en efecto parece que nosacercamos de forma progresiva a una verdad dada que continua fungiendo comonoma para el pensamiento.Segons Popper, els enemics de la societat oberta són tots aquells teòrics, percomençar, els filòsofs dels quals parla Plató a la República, que havent sortituna vegada de la caverna on vivien els homes comuns i havent tingut ocasió deveure de forma directa les idees eternes de les coses (en resum, la veritat delésser i ja no tan sols les ombres), tenen el dret / deure de retornar al món iconduir als seus semblants, de vegades fins i tot per la força, cap alreconeixement de la veritat. (...) Si se li dóna la raó a Popper, com crec quesha de fer, la conclusió a la qual sha darribar és que la veritat mateixa ésenemiga de la societat oberta i, en particular, de tota política democrática. És 11
  12. 12. Metafísica contra democràciaclar que si es pensa la veritat com la pensa Popper -és a dir, com un continuprocés de prova i error, un camí que a través de la falsificació pura i simpledhipòtesis que es revelen caduques i insostenibles sallibera derepresentacions errades sense aconseguir daltra banda veritats definitives- ,potser la seva tesi no sigui escandalosa. En realitat, la mentalitat democràticalha adoptat, però, sense deixar de pensar que de qualsevol manera la políticapot aspirar a certes veritats. El cas de la guerra angloamericana contra lIraq ennom de la "veritable" democràcia que els occidentals havien instaurar enaquest país, fins i tot per la força, és un exemple daquesta ambigüitat idaquesta manca de radicalitat crítica. Ni Bush ni els neoconservadors de laCasa Blanca refutaven les tesis de Popper, sinó que, consideraven la sevateoria de la societat oberta un dels seus propis principis inspiradors, però,daltra banda, es sentien amb dret, com els filòsofs de la República platònica , aconduir el món, fins i tot per la força, cap a aquesta llibertat que només la visióde la veritat pot garantir.Semblant "ambigüitat", que com es veu en el propi exemple iraquià téconseqüències pràctiques molt profundes, en el fons és possible perquè en lapròpia doctrina de Popper no va ser de debò superada la concepció de laveritat com objectivitat, com adaequatio intellectus et rei (en el llenguatge de lafilosofia medieval), en altres paraules, com correspondència de la representacióamb un ordre real que simposa a la raó i al qual aquesta ha de conformar-se.També amb el mètode de la falsificació dhipòtesis errades, que Popper soposaa la idea del coneixement com inducció i formulació de lleis de validesauniversal, en efecte sembla que ens acostem de forma progressiva a unaveritat donada que continua funcionant com a norma per al pensament .Pags. 21-23 (vegeu veritat com a objectivitat/política científica/platonisme polític)filosofía com a ontologia de l´actualitat: Definida como ontología de la actualidad, lafilosofía se ejerce como una interpretación de la época que da forma a un sentir difusosobre el sentido de la existencial actual en una cierta sociedad u en un cierto mundohistórico. Soy consciente de que aquí se descubre el agua tibia de la filosofía comoespíritu del tiempo, de hegeliana memoria. La diferencia está en la palabrainterpretación: la filosofía no es expresión de la época, es una interpretación que concerteza se esfuerza por ser persuasiva pero que reconoce su propia contingencia,libertad y riesgos. (…)Dejando de lado toda pretensión fundacional, una ontología de la actualidad ofrece ala política una cierta visión del proceso histórico en curso y una cierta, libre y riesgosainterpretación de sus virtualidades positivas, consideradas así no sobre la base deprincipios eternos sino de elecciones argumentadas desde el interior del procesomismo (cuando estamos en un camino, siempre sabemos más o menos hacia dóndedebemos ir …)Definida com ontologia de lactualitat, la filosofia sexerceix com unainterpretació de lèpoca que dóna forma a un sentir difús sobre el sentit de laexistencial actual en una certa societat o en un cert món històric. Sóc conscientque aquí es descobreix laigua tèbia de la filosofia com esperit del temps, dehegeliana memòria. La diferència està en la paraula interpretació: la filosofia no 12
  13. 13. Metafísica contra democràciaés expressió de lèpoca, és una interpretació que amb certesa sesforça per serpersuasiva però que reconeix la seva pròpia contingència, llibertat i riscos. (...)Deixant de banda tota pretensió fundacional, una ontologia de lactualitatofereix a la política una certa visió del procés històric en curs i una certa, lliure iarriscada interpretació de les seves virtualitats positives, considerades així nosobre la base de principis eterns sinó deleccions argumentades des de linteriordel procés mateix (quan estem en un camí, sempre sabem més o menys cap aon hem danar ...)Pags 61-62 (vegeu ontologia de l´actualitat)final de la filosofía: … ¿cómo se configura la tarea del pensar después del final de lafilosofía, cuando los filósofos ya no piensan tener un acceso privilegiado a las ideas y alas esencias que los pondría en condiciones de gobernar o dar normas al soberano?... com es configura la tasca del pensar després del final de la filosofia, quan elsfilòsofs ja no pensen tenir un accés privilegiat a les idees i a les essències queels posaria en condicions de governar o donar normes al sobirà?Pag. 39 (vegeu tecnocracia/afirmació de la democràcia)finitud humana: Sabemos que somos históricamente “finitos” y, por lo tanto, tambiénen política siempre somos lanzados al riesgo de elecciones parciales que sólocorregimos al aceptar la negociación con otros, individuos o grupos, tan finitos yparciales como nosotros. Incluso sólo enseñándonos a sentirnos parte (de unanegociación, de un diálogo o hasta de un conflicto que podemos intentar regularmediante normas y tribunales pero no eliminar por completo), tal vez la filosofía puedacomenzar a transformar el mundo en lugar de limitarse a contemplarlo.Sobre todo hoy, en un momento en que el mundo aparece cada vez más divididoentre dogmatismos “terroristas” que pretenden representar la verdad, la justicia(¿infinita?), la autenticidad humana definitiva (como democracia formal “occidental” ocomo ideal de un gobierno conforme a la ley divina de la sharia), esta herencia“abierta” de Heidegger tiene muchas cosas que decirnos.Sabem que som històricament "finits"i, per tant, també en política sempre somllançats al risc deleccions parcials que només corregim en acceptar lanegociació amb altres, individus o grups, tant finits i parcials com nosaltres.Fins i tot només ensenyant-nos a sentir-nos part (duna negociació, dun diàlego fins dun conflicte que podem intentar regular mitjançant normes i tribunalsperò no eliminar del tot), potser la filosofia pugui començar a transformar elmón en lloc de limitar a contemplar-lo. Sobretot avui, en un moment en què elmón apareix cada vegada més dividit entre dogmatismes "terroristes"quepretenen representar la veritat, la justícia (infinita?), lautenticitat humanadefinitiva (com democràcia formal "occidental" o com a ideal de un governdacord amb la llei divina de la sharia), aquesta herència "oberta" de Heideggerté moltes coses a dir-nos. 13
  14. 14. Metafísica contra democràciaPag. 125 (vegeu consens/caritat i veritat)hipocresía de la política “moderna”: … ésta no es la solución al problema, sino sólo unmodo de plantearlo de forma explícita, evitando así al menos la hipocresía de lapolítica “moderna” que nunca ha puesto en discusión la noción de verdad comocorrespondencia y, sin embargo, siempre ha admitido que el político puede mentir“por el bien del Estado” (o del partido, o de la clase, o de la patria). Esa hipocresíadebe ser condenada, no porque admite la mentira violando el valor “absoluto” de laverdad como correspondencia, sino porque viola el vínculo social con el otro,podríamos decir que va contra la igualdad y la caridad, o contra la libertad de todos.... aquesta no és la solució al problema, sinó només una manera de plantejarde forma explícita, evitant així almenys la hipocresia de la política " moderna"que mai ha posat en discussió la noció de veritat com a correspondència i,tanmateix, sempre ha admès que el polític pot mentir "pel bé de lEstat" (o delpartit, o de la classe, o de la pàtria). Aquesta hipocresia ha de ser condemnada,no perquè admet la mentida violant el valor "absolut" de la veritat com acorrespondència, sinó perquè viola el vincle social amb laltre, podríem dir queva contra la igualtat i la caritat, o contra la llibertat de tots.Pag. 31 (vegeu error de Maquiavel/democratitzar Maquiavel/mentalitat comuna i veritat)interès: Puesto que la verdad es siempre un hecho interpretativo, el criterio supremoen el cual es posible inspirarse no es la correspondencia puntual del enunciadorespecto de las “cosas”, sino el consenso sobre los presupuestos de los que se partepara valorar dicha correspondencia. Nadie dice nunca toda la verdad, sólo la verdad ynada más que la verdad. Cualquier enunciado supone una elección de lo que nosresulta relevante, y esta elección nunca es “desinteresada”; incluso los científicos, quese esfuerzan por dejar de lado en su trabajo las preferencias, las inclinaciones y losintereses particulares, buscan la “objetividad” para llegar a alcanzar resultados quepuedan repetirse y así ser utilizados en el futuro. Quizá sólo buscan ganar el premioNobel, y también éste es un interés.Com que la veritat és sempre un fet interpretatiu, el criteri suprem en el qual éspossible inspirar-se és la correspondència puntual de lenunciat respecte de les"coses", sinó el consens sobre els pressupostos dels quals es parteix per avalorar la correspondència. Ningú diu mai tota la veritat, només la veritat i resmés que la veritat. Qualsevol enunciat suposa una elecció del que ens resultarellevant, i aquesta elecció mai és "desinteressada", fins i tot els científics, quesesforcen per deixar de banda en el seu treball les preferències, lesinclinacions i els interessos particulars, busquen la "objectivitat" per arribar aaconseguir resultats que puguin repetir-se i així ser utilitzats en el futur. Potsernomés busquen guanyar el premi Nobel, i també aquest és un interès.Pags. 28-29 (vegeu interpretació) 14
  15. 15. Metafísica contra democràciainterpretació: Hoy, pues, con mucha más claridad que en el pasado, la cuestión de laverdad es reconocida como una cuestión de interpretación, de puesta en acción deparadigmas que, a su vez, no son “objetivos” (ya que nadie los verifica ni falsifica, salvobasados en otros paradigmas …), sino que es un tema de consenso social. La excepciónque Maquiavelo concedía al príncipe en el fondo era sólo el equivalente al poder, quepertenecía al propio príncipe, de establecer los cánones de lo verdadero y de lo falso,la verdad “compartida” de forma más o menos obligatoria (recuérdense las páginas deNietzsche de Sobre verdad y mentira en sentido extramoral, 1873).Avui, doncs, amb molta més claredat que en el passat, la qüestió de la veritatés reconeguda com una qüestió dinterpretació, de posada en acció deparadigmes que, al seu torn, no són "objectius" (ja que ningú els verifica nifalsifica, llevat basats en altres paradigmes ...), sinó que és un tema deconsens social. Lexcepció que Maquiavel concedia al príncep en el fons eranomés lequivalent al poder, que pertanyia al mateix príncep, destablir elscànons de la veritat i de la falsedat, la veritat "compartida" de manera més omenys obligatòria (recordin les pàgines de Nietzsche de Sobre veritat i mentidaen sentit extramoral, 1873).Pag. 18 (vegeu paradigmes/conflicte de paradigmes/interès)inversió del platonisme i diàleg: Invertir el platonismo también y antes que todosignifica asignar al diálogo una función diferente. Podríamos decir, di-ferente. Ahídonde existe diálogo como búsqueda de una verdad única, el diálogo se resuelvesiempre en conflicto, en lucha por la dominación. Sin embargo, también debeafirmarse que el diálogo nos ayuda a salir de los conflictos, en el sentido de que labúsqueda de diálogo no puede no encontrar la exigencia de terminar con la luchaviolenta y la dominación. De este modo, entre conflicto y diálogo se diseña unadialéctica compleja, que al menos nos explica por qué el discurso sobre la necesidaddel diálogo que encontramos hoy en todas partes nos parece tan vacío y tan hipócrita.Es porque para poder llegar al diálogo, es preciso atravesar la fase de la lucha y delconflicto. ¿Es posible suponer que la conquista de una constitución se realiza pormedio de un referendo de los ciudadanos? Sin reglas determinadas, es decir, sin unaconstitución, no existen referendos. La cuestión del diálogo y del conflicto siemprevuelve a ponernos frente a la cuestión de la violencia. (…) Es una ilusión, peligrosacomo conservadora absoluta del equilibrio actual del poder, aquella que imaginasustituir el conflicto con el diálogo. Es necesario un conflicto para establecer lascondiciones del diálogo. Saber esto nos permite no caer en las ilusiones ideológicasque siempre le han servido al poder para mantenerse, pero saber que el conflicto esnecesario para instaurar el diálogo también constituye el límite normativo de todalucha por la liberación. Ésta tiene sus motivaciones esenciales en el esfuerzo por dar lapalabra a quien antes no la tenía, tal como nos enseña Walter Benjamín. ParaBenjamín también el sentido del diálogo es, ante todo, el hecho mismo de instaurarlo.(…)Nunca hacemos experiencia de un nacimiento absoluto de la sociedad, porque siemprenos encontramos en las condiciones establecidas antes de nosotros. ¿Esto nos permiteeximirnos del problema de la violencia originaria? Esa violencia se produce cada vez 15
  16. 16. Metafísica contra democràciaque el diálogo tiende a presentarse como puro y simple recurso “pedagógico” de tipoplatónico. (…) Toda evocación del diálogo como medio de solución “humana” de losconflictos sociales también debe contener una teoría explícita del conflicto queacompaña siempre la instauración o restauración de las condiciones “dialógicas”. Noexiste jamás una condición constitucional “normal”.Invertir el platonisme també i abans que tot significa assignar al diàleg unafunció diferent. Podríem dir, vaig diferent. Allà on hi ha diàleg com a recercaduna veritat única, el diàleg es resol sempre en conflicte, en lluita per ladominació. No obstant això, també sha dafirmar que el diàleg ens ajuda asortir dels conflictes, en el sentit que la recerca de diàleg no pot no trobar laexigència dacabar amb la lluita violenta i la dominació. Daquesta manera,entre conflicte i diàleg es dissenya una dialèctica complexa, que almenys ensexplica per què el discurs sobre la necessitat del diàleg que trobem avui a totarreu ens sembla tan buit i tan hipòcrita. És perquè per poder arribar al diàleg,cal travessar la fase de la lluita i del conflicte. És possible suposar que laconquesta duna constitució es realitza per mitjà dun referèndum delsciutadans? Sense regles determinades, és a dir, sense una constitució, no hi hareferèndums. La qüestió del diàleg i del conflicte sempre torna a posar-nosdavant la qüestió de la violència. (...) És una il·lusió perillosa com aconservadora absoluta del poder, la que imagina substituir el conflicte amb eldiàleg. Cal un conflicte per establir les condicions del diàleg. Saber això enspermet no caure en les il·lusions ideològiques que sempre li han servit al poderper mantenir-se, però saber que el conflicte és necessari per a instaurar eldiàleg també constitueix el límit normatiu de tota lluita per lalliberament.Aquesta té les seves motivacions essencials en lesforç per donar la paraula aqui abans no la tenia, tal com ens ensenya Walter Benjamin. Per Benjamítambé el sentit del diàleg és, sobretot, el fet mateix de instaurar. (...)Mai femexperiència dun naixement absolut de la societat, perquè sempre ens trobemen les condicions establertes abans de nosaltres. Això ens permet eximir delproblema de la violència originària? Aquesta violència es produeix cada vegadaque el diàleg tendeix a presentar-se com pur i simple recurs "pedagògic" detipus platònic. (...) Tota evocació del diàleg com a mitjà de solució "humana"dels conflictes socials també ha de contenir una teoria explícita del conflicteque acompanya sempre la instauració o restauració de les condicions"dialògiques". No hi ha mai una condició constitucional "normal".Pags 130-131 (vegeu diàleg no socràtic/diàleg socràtic)justicia i veritat: Sé que en sociedades que han vivido experiencias recientes dedictaduras y violaciones de los derechos humanos, como la chilena, la sudafricana o lanepalesa, la cuestión de la verdad de hecho, el problema de saber qué les ocurrió deverdad a las personas que desaparecieron en el vórtice de la violencia policial es unproblema central. (…) Sin embargo, la necesidad de saber la verdad objetiva sobretantos hechos de este tipo no tendría sentido si no estuviera inspirada a su vez en lanecesidad de hacer justicia, por lo tanto, de hacer valer no la objetividad en cuanto talsino el derecho de todos los que sufrieron o sufren hasta ahora, y el propio derecho dela comunidad a reafirmarse como lugar de convivencia civil, de verdadera amistadpolítica. 16
  17. 17. Metafísica contra democràciaSé que en societats que han viscut experiències recents de dictadures iviolacions dels drets humans, com la xilena, la sud-africana o la nepalesa, laqüestió de la veritat de fet, el problema de saber què els va passar de veritat ales persones que van desaparèixer en el vòrtex de la violència policial és unproblema central. (...) No obstant això, la necessitat de saber la veritat objectivasobre tants fets daquest tipus no tindria sentit si no estigués inspirada al seutorn en la necessitat de fer justícia, per tant, de fer valer no lobjectivitat com atal sinó el dret de tots els que van patir o pateixen fins ara, i el mateix dret de lacomunitat a reafirmar com a lloc de convivència civil, de veritable amistatpolítica.Pags 30-31 (vegeu caritat i veritat)llibertat: La verdad que nos hace libres es verdadera porque nos hace libres. Si no noshace libres, debe ser descartada. Por eso me niego a admitir que el pensamiento débil,con todo lo que éste significa, sea sólo una especie de prédica sobre la tolerancia. Es laidea de un proyecto de futuro como progresiva eliminación de muros: muro de Berlín,muro de las leyes naturales que son predicadas contra la libertad de los individuos,muro de la ley del mercado… Creo que es inimaginable el ecumenismo sino como unaligeramiento del peso dogmático a favor de la predicación de la caridad. Éste es, pues,el discurso de la hermenéutica, el discurso de Gadamer, el discurso de muchasfilosofías contemporáneas, entre aquellas que son más razonablemente aceptables.La veritat que ens fa lliures és vertadera perquè ens fa lliures. Si no ens falliures, ha de ser descartada. Per això em nego a admetre que el pensamentfeble, amb tot el que aquest significa, sigui només una mena de prèdica sobrela tolerància. És la idea dun projecte de futur com progressiva eliminació demurs: mur de Berlín, mur de les lleis naturals que són predicades contra lallibertat dels individus, mur de la llei del mercat ... Crec que és inimaginablelecumenisme sinó com un alleugeriment del pes dogmàtic a favor de lapredicació de la caritat. Aquest és, doncs, el discurs de lhermenèutica, eldiscurs de Gadamer, el discurs de moltes filosofies contemporànies, entreaquelles que són més raonablement acceptables.Pag. 93-94 (vegeu resistència/caritat i veritat)mentalitat comuna i veritat: Muchos de nosotros hemos debido tener en cuenta queel escándalo relacionado con Bush y Blair por las mentiras sobre las armas dedestrucción masiva de Saddam no era, en absoluto, “puro” y objetivo como seintentaba hacer creer. Pero preguntémonos: si Bush y Blair hubieran mentido de formatan impúdica por un fin noble, por ejemplo, reducir el costo de los medicamentoscontra el SIDA en todos los países pobres del mundo, ¿estaríamos escandalizados poresa medida? Por lo demás, es sabido que cuando está en juego la defensa contra unenemigo, por ejemplo, en el caso de las actividades de los servicios secretos, seadmiten como necesarias violaciones muy graves. (…)Este ejemplo muestra cómo hoy se les permite a los políticos y a la política muchasviolaciones de la ética y, por tanto, también del deber de la verdad, sin que nadie se 17
  18. 18. Metafísica contra democràciaescandalice. De cualquier modo, también el eventual ”buen” fin de las mentiras deBusch y Blair sobre Iraq debe hacernos reflexionar. Esta tolerancia, presente yaceptada desde siempre en la práctica política, pero considerada una excepción en laética, que merecía ser estigmatizada (es la historia del maquiavelismo políticomoderno), hoy se acompaña del final de la idea misma de verdad en la filosofía, en lasfilosofías, es cierto que no en todas, pero sí en buena parte. Tal ocaso de la idea deverdad objetiva en la filosofía y en la epistemología aún no parece entrado en lamentalidad común, la cual todavía se halla muy ligada, como nos enseña el escándalosobre los “mentirosos“ Bush y Blair, a la idea de lo verdadero como descripciónobjetiva de los hechos. Quizás ocurre u poco como con el heliocentrismo: todosseguimos diciendo que el sol “se pone” aunque es la Tierra la que se mueve; o mejoraun, como decía Friedrich Nietzsche: Dios ha muerto, pero la noticia aún no ha llegadoa todos; y, según Martin Heidegger, es el final de la metafísica pero no se la puedesuperar, quizá sólo “verwinden”.Molts de nosaltres hem hagut de tenir en compte que lescàndol relacionat ambBush i Blair per les mentides sobre les armes de destrucció massiva deSaddam no era, en absolut, "pur" i objectiu com sintentava fer creure. Peròpreguntem-nos: si Bush i Blair haguessin mentit de manera tan impúdica per unfi noble, per exemple, reduir el cost dels medicaments contra la SIDA en totsels països pobres del món, estaríem escandalitzats per aquesta mesura?Daltra banda, és sabut que quan està en joc la defensa contra un enemic, perexemple, en el cas de les activitats dels serveis secrets, sadmeten com anecessàries violacions molt greus. (...) Aquest exemple mostra com avui selspermet als polítics i a la política moltes violacions de lètica i, per tant, també deldeure de la veritat, sense que ningú sescandalitzi. De qualsevol manera,també l´eventual “bon” fi de les mentides de Busch i Blair sobre l´Iraq ens ha defer reflexionar. Aquesta tolerància, present i acceptada des de sempre en lapràctica política, però considerada una excepció en lètica, que mereixia serestigmatitzada (és la història del maquiavelisme polític modern), avuisacompanya del final de la idea mateixa de veritat en la filosofia, en lesfilosofies, és cert que no en totes, però sí en bona part. Tal ocàs de la idea deveritat objectiva en la filosofia i en lepistemologia encara no sembla entrat en lamentalitat comú, la qual encara es troba molt lligada, com ens ensenyalescàndol sobre els "mentiders" Bush i Blair, a la idea de la veritat com adescripció objectiva dels fets. Potser passa o poc com amb lheliocentrisme:tots seguim dient que el sol "es posa" encara que és la Terra la que es mou, omillor encara, com deia Friedrich Nietzsche: Déu ha mort, però la notícia encarano ha arribat a tots , i, segons Martin Heidegger, és el final de la metafísicaperò no se la pot superar, potser només "verwinden".Pgs 10-11 (vegeu hipocresia de la política “moderna”)metafísica: … lo que Heidegger llama “metafísica” de hecho es la idea del ser como deun orden dado de manera objetiva de una vez por todas. La misma idea que tambiénNietzsche reprobaba a Sócrates, viendo en él al iniciador de la decadencia modernaque mató el gran espíritu trágico de los antiguos. Si el ser es una estructura dada deuna vez por todas, no puede pensarse apertura de la historia ni libertad alguna. 18
  19. 19. Metafísica contra democràcia... el que Heidegger anomena "metafísica" de fet és la idea de lésser com dunordre donat de manera objectiva duna vegada per totes. La mateixa idea quetambé Nietzsche reprovava a Sòcrates, veient en ell liniciador de la decadènciamoderna que va matar el gran esperit tràgic dels antics. Si lésser és unaestructura donada duna vegada per totes, no pot pensar obertura de la històriani cap llibertatPag. 34 (vegeu objectivitat/veritat com a objectivitat/llibertat)objectivitat: En la cotidianeidad tendemos a olvidar el ser a favor de los “entes”. Nosabandonamos a la opinión común, como en el mundo del “se” (man sagt, man stirbt,etc.) de Ser y tiempo, que justamente por ser común no puede más que ver los objetoscomo objetos, accesibles a todos, neutros, lo que en verdad no son jamás … No hay enHeidegger una explicación de esta tendencia a olvidar el ser, a limitarse a la presenciadel presente y del objeto. Con Marx, y también con Nietzsche, podría decirse que elolvido del ser a favor de los entes depende de las condiciones de dominación. Es laobjetividad, el hecho de que lo verdadero y lo que es verificado sobre la base decriterios recibidos siempre es preferido por las clases dominantes (recordemos las“Tesis de filosofía de la historia” de Walter Benjamin), que son precisamente las quedominan basadas en esos criterios. Ahí donde hay una verdad “dada” de una vez portodas, también hay, siempre, alguien que la conoce de manera más completa yrigurosa: el comité central, el papa, los doctos, la autoridad de los viejos sabios, losfilósofos de la república de Platón …En la quotidianitat tendim a oblidar lésser a favor dels "ens". Ens abandonem alopinió comuna, com en el món del "(se)" (man sagt, man stirbt, etc.) de Ser itemps, que justament per ser comuna no pot més que veure els objectes com aobjectes, accessibles a tots, neutres , El que en veritat no són mai ... No hi haen Heidegger una explicació daquesta tendència a oblidar lésser, a limitar-se ala presència del present i del objecte. Amb Marx, i també amb Nietzsche, espodria dir que loblit de lésser a favor dels ens depèn de les condicions dedominació. És lobjectivitat, el fet que la veritat i el que és verificat sobre la basede criteris rebuts sempre és preferit per les classes dominants (recordem les"Tesis de filosofia de la història" de Walter Benjamin), que són precisament lesque dominen basades en aquests criteris. Aquí on hi ha una veritat "donada"duna vegada per sempre, també hi ha, sempre, algú que la coneix de maneramés completa i rigorosa: el comitè central, el papa, els doctes, lautoritat delsvells savis, els filòsofs de la república de Plató ...Pag 119 (vegeu metafísica/veritat com a objectivitat)ontologia de l´actualitat: … mi hipótesis de trabajo es que hoy, en nuestra actualidadno sólo filosófica sino también histórico-social, es necesario pasar de la fenomenologíahacia una ontología de la actualidad. Pags. 42La metafísica debe ser superada o al menos no debe aceptársela, no porque no incluyaal sujeto de la teoría y sea por lo tanto incompleta, sino porque, con su objetivismo, 19
  20. 20. Metafísica contra democràcialegitima un orden histórico y social en el que la libertad y la originalidad de laexistencia son canceladas. Pags 48-49Un pensamiento que se esfuerza por salir del olvido del ser a favor del ente (o sea, dela identificación del ser con el objeto) es sólo aquel que compromete e involucra antetodo al ente que se esfuerza por cumplir esa operación. Tal pensamiento no puede sersino una ontología de la actualidad, aunque Heidegger nunca la llamó así. (…) Tratar derecordar el ser en su diferencia con respecto al ente significa suspender la pretensiónde validez del orden del ente tal como éste se da, de hecho, en nuestra condiciónhistórica. Se trata, pues, de intentar reconocer los rasgos específicos de la aperturahistórica a la cual somos lanzados (por ejemplo, el paradigma, en el sentido de Kuhn,que nos hace posible hablar, verificar o falsificar nuestros juicios); así como también dereconocer su radical contingencia e historicidad, con una especie de toma de distanciaque para Heidegger quizás es el verdadero sentido de la epoché fenomenológica. (…)Me parece que el problema puede hacerse más claro si pensamos en el doble sentidode la ontología de la actualidad: darse cuenta del paradigma al cual somos lanzados ysuspender de éste la pretensión de validez definitiva a favor de una escucha del sercomo no dicho. Pags. 49-50Tiendo a pensar que la escucha del ser, en las dos formas que he señalado –comoconocimiento del paradigma y suspensión de su validez en función de una escucha delo no dicho del ser-, puede identificarse con los términos siguientes. La comprensióndel paradigma no es otra cosa que el esfuerzo por comprender de forma dialéctica latotalidad social a la que somos lanzados; también y sobre todo, en el sentido delmaterialismo histórico de Marx: La escucha del ser como no dicho es la atención a lavoz, desde siempre silenciada, de los perdedores de la historia de los que hablóBenjamin.... la meva hipòtesi de treball és que avui, en la nostra actualitat no nomésfilosòfica sinó també històric-social, és necessari passar de la fenomenologiacap a una ontologia de lactualitat. Pags. 42La metafísica ha de ser superada o almenys no ha dacceptar, no perquè noinclogui el subjecte de la teoria i sigui per tant incompleta, sinó perquè, amb elseu objectivisme, legitima un ordre històric i social en què la llibertat iloriginalitat de lexistència són vàlides. Pags 48-49Un pensament que sesforça per sortir de loblit de lésser a favor de lens (és adir, de la identificació de lésser amb lobjecte) és només aquell que comprometi involucra sobretot a lens que sesforça per complir aquesta operació. Talpensament no pot ser sinó una ontologia de lactualitat, encara que Heideggermai la va anomenar així. (...) Tractar de recordar lésser en la seva diferènciarespecte a lens significa suspendre la pretensió de validesa de lordre de lenstal com aquest es dóna, de fet, en la nostra condició històrica. Es tracta, doncs,dintentar reconèixer els trets específics de lobertura històrica a la qual somllançats (per exemple, el paradigma, en el sentit de Kuhn, que ens fa possibleparlar, verificar o falsificar els nostres judicis), així com també de reconèixer laseva radical contingència i historicitat, amb una mena de presa de distànciaque per a Heidegger potser és el veritable sentit de la epoché fenomenològica.(...) Em sembla que el problema pot fer-se més clar si pensem en el doblesentit de lontologia de lactualitat: adonar-se del paradigma al qual som llançatsi suspendre daquest la pretensió de validesa definitiva a favor duna escolta delésser com no dit. Pags. 49-50 20
  21. 21. Metafísica contra democràciaTendeixo a pensar que lescolta de lésser, en les dues formes que heassenyalat -com coneixement del paradigma i suspensió de la seva validesa enfunció duna escolta del no dit del servei, pot identificar-se amb els termessegüents. La comprensió del paradigma no és altra cosa que lesforç percomprendre de forma dialèctica la totalitat social a què som llançats, també isobretot, en el sentit del materialisme històric de Marx: Lescolta de lésser comno dit és latenció a la veu, des de sempre silenciada, dels perdedors de lahistòria dels que va parlar Benjamin.Pags 50-51 (vegeu final de la filosofía/filosofía com a ontología de l´actualitat/revolucióimpossible)paradigmes: Los paradigmas de Thomas Kuhn son creencias compartidas, aunquetambién consolidadas por el tiempo y la experiencia adquirida en el contexto que éstasgarantizan, por sociedades enteras y por comunidades separadas (físicos, teólogos,etc.). Se trata siempre, en la base, de fenómenos de pertenencia.Els paradigmes de Thomas Kuhn són creences compartides, encara que tambéconsolidades pel temps i lexperiència adquirida en el context que aquestesgaranteixen, per societats senceres i per comunitats separades (físics, teòlegs,etc.). Es tracta sempre, a la base, de fenòmens de pertinença.Pag. 19 (vegeu consens/acord i veritat)platonisme polític: Mientras se piense la realidad como adaequatio, comocorrespondencia a un dato objetivo presente, el riesgo del platonismo político siempresubsiste. Como es obvio, Popper no es responsable del desastre iraquí. Pero son lascontradicciones de la democracia exportada por la fuerza y, además, por medio de laguerra preventiva, las que hoy nos ponen frente a la necesidad de repensar en formacrítica la relación entre política y verdad. Esto debe hacerse a la luz de una noción deverdad que va mucho más lejos del persistente “realismo” de Popper y de muchasotras filosofías contemporáneas. Tal replanteo puede llevarse a cabo en profundidadsólo a partir de las enseñanzas de Nietzsche y de Heidegger. Fueron ellos quienescriticaron a fondo la idea de verdad como objetividad y quienes, a pesar de lasapariencias y de sus intenciones, sentaron las bases para una visión radical de la propiademocracia.Mentre es pensi la realitat com adaequatio, com correspondència a una dadaobjectiva present, el risc del platonisme polític sempre subsisteix. Com és obvi,Popper no és responsable del desastre iraquià. Però són les contradiccions dela democràcia exportada per la força i, a més, per mitjà de la guerra preventiva,les que avui ens posen davant la necessitat de repensar de manera crítica larelació entre política i veritat. Això sha de fer a la llum duna noció de veritatque va molt més lluny del persistent "realisme" de Popper i de moltes altresfilosofies contemporànies. Tal replantejament es pot dur a terme en profunditata partir dels ensenyaments de Nietzsche i de Heidegger. Van ser ells els quevan criticar a fons la idea de veritat com objectivitat i qui, malgrat les aparences 21
  22. 22. Metafísica contra democràciai de les seves intencions, establir les bases per a una visió radical de la pròpiademocràcia.Pag. 23 (veritat com a objectivitat/autoritarisme/política científica/estat ètic)política científica: Lo que podemos llamar las condiciones epistemológicas del diálogosocial e intercultural es esta verdad de horizonte que la política tiene la tarea de“captar” y buscar explicitar y construir. De aquí derivan importantes consecuenciaspara el modo de concebir la política y su “verdad”. Por ejemplo, un radicaldistanciamiento respecto de todas las pretensiones de basar la política en un sabercientífico, aunque sea el de la economía y la técnica. Recuérdese, al pasar, que uno delos grandes temas del mejor Marx es la negación de la tesis la cual la economía políticaes una ciencia natural. Lo mismo debe decirse para la pretensión de conocer la verdadsobre los derechos humanos e inspirar en ese conocimiento “verdadero” de la verdaduna política de “guerras justas”, de intervenciones “humanitarias”, que no tienen encuenta paradigmas culturales ajenos. Estas verdades fácticas, objetuales y otras más,por así decirlo, valen en política sólo si son legitimadas por el horizonte del paradigma.Filósofos e intelectuales –siguiendo un esquema que en el fondo se refiere a figurascomo la de Sócrates, y también de los sofistas, tan calumniados por el “divino” Platón–trabajan en el plano de esta verdad “horizontal”, para hacer más comprensible,compartida, argumentada y participada incluso desde el punto de vista emotivo, unaforma de vida.El que podem anomenar les condicions epistemològiques del diàleg social iintercultural és aquesta veritat dhoritzó que la política té la tasca de "captar" ibuscar explicitar i construir. Daquí deriven importants conseqüències per a lamanera de concebre la política i la seva "veritat". Per exemple, un radicaldistanciament respecte de totes les pretensions de basar la política en un sabercientífic, encara que sigui el de leconomia i la tècnica. Cal recordar, en passar,que un dels grans temes del millor Marx és la negació de la tesi la qualleconomia política és una ciència natural. El mateix sha de dir per la pretensióde conèixer la veritat sobre els drets humans i inspirar en aquest coneixement"vertader" de la veritat una política de "guerres justes", dintervencions"humanitàries", que no tenen en compte paradigmes culturals aliens. Aquestesveritats fàctiques, objectuals i altres més, per dir-ho, valen en política només sisón legitimades per lhoritzó del paradigma. Filòsofs i intel·lectuals -seguint unesquema que en el fons es refereix a figures com la de Sòcrates, i també delssofistes, tan calumniats pel "diví" Plató- treballen en el pla daquesta veritat"horitzontal", per fer més comprensible , compartida, argumentada i participadafins i tot des del punt de vista emotiu, una forma de vida.Pags. 17-18 (vegeu estat ètic/platonisme polític)tecnocràcia: … el final de la filosofía deja un vacío que las sociedades democráticas nopueden dejar de tomar en consideración. Es decir, por una parte, la filosofía entendidacomo función soberana de los sabios en el gobierno de la polis está muerta yenterrada. Por la otra, (…) subsiste el problema, en específico democrático, de evitar 22
  23. 23. Metafísica contra democràciaque la autoridad del rey-filósofo sea sustituida por el poder incontrolado de lostécnicos de los diferentes sectores de la vida social. Se trata de un poder más peligrosoaún, si bien más desleal y fraccionado ….... el final de la filosofia deixa un buit que les societats democràtiques no podendeixar de prendre en consideració. És a dir, duna banda, la filosofia entesacom a funció sobirana dels savis en el govern de la polis està morta i enterrada.De laltra, (...) subsisteix el problema, en específic democràtic, devitar quelautoritat del rei-filòsof sigui substituïda pel poder incontrolat dels tècnics delsdiferents sectors de la vida social. Es tracta dun poder més perillós encara, sibé més deslleial i fraccionat ...Pag. 37 (vegeu final de la filosofia)relació filosofía-política: … me parece que más allá de la consideración, importantepor supuesto, de las circunstancias específicas en las que se sitúa hoy la relación entrefilosofía y política (…) la principal pregunta a la que se debería intentar dar respuestaes: ¿qué pasa con la relación filosofía/política en un mundo donde, sea comoconsecuencia del final de la metafísica o como consecuencia de la consolidación de lademocracia, no puede (¿ya?) pensarse la política en términos de verdad? La doblecondición, de dificultad y de apertura, en la que la filosofía se encuentra en estemundo consiste en el hecho de que, por una parte, ya no puede ofrecer a la políticaindicaciones sacadas de su conocimiento de las esencias, de los fundamentos ytampoco de las condiciones de posibilidad; por la otra, al ya no deber y no poder serpensamiento del fundamento, la filosofía deviene pensamiento político de por sí, en laforma de lo que propongo llamar “ontología de la actualidad”. (…) De forma muysumaria, ésta se concibe como (la más persuasiva) respuesta al llamado de Heidegger arememorar el ser. (…) puesto que el resultado de la reflexión de Heidegger lleva areconocer que no “existe” el ser, sino que éste acontece y que, por lo tanto, nopodemos remontarnos a un objeto que se da en presencia una vez que se ha disipadolas nieblas del olvido en el que ha caído, rememorar el ser significará, para quienquiera interpretar a Heidegger también contra ciertos malentendidos consigo mismo,esforzarse por comprender qué significa “ser” -él término y casi nada más que élmismo-, en nuestra experiencia actual.... em sembla que més enllà de la consideració, important per descomptat, deles circumstàncies específiques en què se situa avui la relació entre filosofia ipolítica (...) la principal pregunta que shauria dintentar donar resposta és: quèpassa amb la relació filosofia / política en un món on, sigui com a conseqüènciadel final de la metafísica o com a conseqüència de la consolidació de lademocràcia, no pot (ja?) pensar la política en termes de veritat? La doblecondició, de dificultat i dobertura, en la qual la filosofia es troba en aquest mónconsisteix en el fet que, duna banda, ja no pot oferir a la política indicacionstretes del seu coneixement de les essències, dels fonaments i tampoc de lescondicions de possibilitat, per laltra, al ja no deure i no poder ser pensamentdel fonament, la filosofia esdevé pensament polític de per si, en la forma delque proposo anomenar "ontologia de lactualitat". (...) De manera molt sumària,aquesta es concep com (la més persuasiva) resposta a la crida de Heidegger a 23
  24. 24. Metafísica contra democràciarememorar lésser. (...) ja que el resultat de la reflexió de Heidegger porta areconèixer que no "existeix " lésser, sinó que aquest esdevé i que, per tant, nopodem remuntar a un objecte que es dóna en presència una vegada que shadissipat les boires de loblit en què ha caigut, rememorar lésser significarà, pera qui vulgui interpretar a Heidegger també contra certs malentesos amb simateix, esforçar-se per comprendre què significa "ser"-el terme i quasi res mésque ell mateix- , en la nostra experiència actual.Pags. 58-60 (vegeu final de la filosofia/platonisme polític/política científica/afirmació de lademocràcia)resistència: Un filósofo debe “convertirse”, en el sentido de que no puede hacer otracosa más que intentar estar de forma práctica en contacto con todos los fenómenos dedeconstrucción práctica del orden aún metafísico de su, es decir, de nuestra sociedad.Dicho orden no puede ser superado de manera radical (ninguna revolución delproletariado habría podido tener éxito en el interior de las relaciones de fuerza reales),pero con certeza puede ser “verwunden-distorsionado” por medio de múltiplesiniciativas anárquicas de resistencia que nacen aquí y allá en el interior de la Gestell sinesperanza alguna, metafísica, de construir un nuevo orden global. Quizás ésta sea laúnica conversión posible que podemos intentar actuar.Un filòsof ha de "convertir-se ", en el sentit que no pot fer altra cosa més queintentar estar de forma pràctica en contacte amb tots els fenòmens dedeconstrucció pràctica de lordre encara metafísic de la seva, és a dir, de lanostra societat. Aquest ordre no pot ser superat de manera radical (caprevolució del proletariat hauria pogut tenir èxit a linterior de les relacions deforça reals), però amb certesa pot ser "verwunden-distorsionat"per mitjà demúltiples iniciatives anàrquiques de resistència que neixen aquí i allà a linteriorde la Gestell sense cap esperança, metafísica, de construir un nou ordre global.Potser aquesta sigui lúnica conversió possible que podem intentar actuar.Pags. 141-142 (vegeu revolució imposible/final de la filosofía)revolució impossible: Lo que parece ser cada vez más imposible en nuestro mundo esun cambio radical, aunque sólo fuera en la dimensión “local” de la Revoluciónfrancesa, ni que hablar de la Revolución rusa de 1917. Pag. 135¿Podemos decir que hoy la propia idea de una transformación radical y profunda, ennuestra vida personal y sobre todo en la sociedad, ya no es pensable? Pag. 136Mucho de lo que se ha escrito por los sociólogos y los analistas de la psicología socialrecae bajo las categorías aquí delineadas por Heidegger, comenzando por elsentimiento de falta de un evento auténtico. El mundo desarrollado, del “final de lametafísica”, muestra una preocupante falta de proyectos, si se exceptúa el esfuerzopor mantener el modo de vida existente, con sus privilegios y sus hábitos de consumo,que se expresa por la “guerra al terrorismo”. El tercer mundo, por su parte, estádominado por el mismo modelo, intenta alcanzar el mismo nivel de bienestar y deconsumo que Occidente ha exportado al mundo entero. “Plus ça change plus c´est lamême chose” parece ser el lema de la historia actual. La dificultad que Heidegger 24
  25. 25. Metafísica contra democràciaexperimentó en su esfuerzo por superar la metafísica es también el significado denuestra experiencia del sueño y de la imposibilidad de la conversión.El que sembla ser cada vegada més impossible en el nostre món és un canviradical, encara que només fos en la dimensió "local" de la Revolució Francesa,ni que parlar de la Revolució russa de 1917. Pag 135Podem dir que avui la pròpia idea duna transformació radical i profunda, en lanostra vida personal i sobretot en la societat, ja no és pensable? Pag 136Molt del que sha escrit pels sociòlegs i els analistes de la psicologia socialrecau sota les categories aquí delineades per Heidegger, començant pelsentiment de manca dun esdeveniment autèntic. El món desenvolupat, del"final de la metafísica", mostra una preocupant manca de projectes, sisexceptua lesforç per mantenir la forma de vida existent, amb els seusprivilegis i els seus hàbits de consum, que sexpressa per la "guerra alterrorisme ". El tercer món, per la seva banda, està dominat pel mateix model,intenta aconseguir el mateix nivell de benestar i de consum que Occident haexportat al món sencer. "Plus ça change plus cest la même chose" sembla serel lema de la història actual. La dificultat que Heidegger va experimentar en elseu esforç per superar la metafísica és també el significat de la nostraexperiència del son i de la impossibilitat de la conversió.Pag. 139 (vegeu resistència/final de la filosofia)veritat com a deure: De (la verdad como correspondencia) nos importa de veras sólo si“sirve” a una verdad diferente que nos parece más alta. No podemos aceptar lasmentiras de Bush y Blair porque fueron dichas con el fin de hacer una guerra con laque creemos que no podemos estar de acuerdo, que no tiene nada que ver connosotros, que viola demasiados principios morales a los que nos adherimos. Es ciertoque también estos principios morales nos parecen “verdaderos”, pero no en el sentido“metafísico” de la palabra ni porque correspondan por su aspecto descriptivo a algúndato objetivo. ¿Qué significa, por ejemplo, rechazar la guerra porque los hombres sonhermanos? ¿En verdad la hermandad humana es un dato con el cual deberemosconcordar porque es un hecho? Si se piensa entonces en lo que hoy pesa, o trata depesar, en política la pretensión de aplicar reglas y principios científicos –por ejemplo,en economía, la “ley del mercado”- se comprende cuán problemático resulta creer enel deber absoluto de la verdad.De (la veritat com a correspondència) ens importa de veritat només si "serveix"a una veritat diferent que ens sembla més alta. No podem acceptar lesmentides de Bush i Blair perquè van ser les per tal de fer una guerra amb laque creiem que no podem estar dacord, que no té res a veure amb nosaltres,que viola massa principis morals als que ens adherim. És cert que tambéaquests principis morals ens semblen "veritables", però no en el sentit"metafísic" de la paraula ni perquè corresponguin pel seu aspecte descriptiu aalgun dada objectiva. Què significa, per exemple, rebutjar la guerra perquè elshomes són germans? En veritat la germanor humana és una dada amb el qualhaurem concordar perquè és un fet? Si es pensa llavors en el que avui pesa, otracta de pesar, en política la pretensió daplicar regles i principis científics -per 25
  26. 26. Metafísica contra democràciaexemple, en economia, la "llei del mercat"- es comprèn com de problemàtic éscreure en el deure absolut de la veritat.Pag. 28 (vegeu justicia i veritat/caritat i veritat)veritat com a objectivitat: Ya se ha dicho que la razón por la cual Heidegger –y con élgran parte del pensamiento existencialista del siglo XX, sobre todo, aquella corrientefilosófica que hoy llamamos hermenéutica- rechaza la idea de verdad como objetividades una razón ético-política: si el verdadero ser fuera sólo lo que es objetivo, calculable,dado de una vez por todas, como las ideas platónicas (aunque ésta es una visióndemasiado simplificada del platonismo), nuestra existencia de sujetos libres no tendríasentido alguno, no podríamos decir que nosotros mismos que “somos” y, sobre todo,estaríamos expuestos al riesgo del totalitarismo. Para “ser” de verdad, deberíamos, enefecto, no tener incertidumbres, esperanzas, afectos, proyectos, sino corresponder entodo y para todo a lo que la racionalidad social pretende de nosotros, es decir, queseamos partes perfectas de la maquinaria de producción, del consumo y de lareproducción siempre igual.Ja sha dit que la raó per la qual Heidegger -i amb ell gran part del pensamentexistencialista del segle XX, sobretot, aquella corrent filosòfic que avuianomenem hermenèutica- rebutja la idea de veritat com objectivitat és una raóeticopolítica: si el veritable ser fos només el que és objectiu, calculable, donatduna vegada per sempre, com les idees platòniques (encara que aquesta ésuna visió massa simplificada del platonisme), la nostra existència de subjecteslliures no tindria cap sentit, no podríem dir que nosaltres mateixos que "som" i,sobretot, estaríem exposats al risc del totalitarisme. Per a "ser" de veritat,hauríem, en efecte, no tenir incerteses, esperances, afectes, projectes, sinócorrespondre en tot i per tot al que la racionalitat social pretén de nosaltres, ésa dir, que siguem parts perfectes de la maquinària de producció, del consum ide la reproducció sempre igual.Pags. 25-26 (vegeu objectivitat/metafísica/política científica/estat ètic/llibertat)violencia i metafísica: … cuando se habla de verdad, también entra en juego laviolencia. No todos los metafísicos han sido violentos, pero diría que casi todos losviolentos de grandes dimensiones han sido violentos. (…) Nietzsche es muy explícito enese sentido. Según él, la metafísica es un acto de violencia, quiere apropiarse de los“terrenos más fértiles”, o sea, de los primeros principios para dominar todas lasconsecuencias. Las primeras líneas de la metafísica de Aristóteles hablan más o menosen el mismo sentido: el sabio es aquel que lo sabe todo. Y puede saberlo todosabiendo las causas primeras que nos permiten controlar los efectos. Nuestra tradiciónestá dominada por la idea de que si aferramos una entidad estable luego, por fin,podemos movernos con libertad. Sin embargo, si fijamos una entidad estable, esporque queremos obtener algún efecto o porque queremos “demostrarla” conautoridad y dureza ante los otros. Cuando alguien quiere venir a decirme la verdadabsoluta es porque quiere ponerme a sus pies, quiere dominarme. 26
  27. 27. Metafísica contra democràcia... quan es parla de veritat, també entra en joc la violència. No tots elsmetafísics han estat violents, però diria que gairebé tots els violents de gransdimensions han estat violents. (...) Nietzsche és molt explícit en aquest sentit.Segons ell, la metafísica és un acte de violència, vol apropiar-se dels "terrenysmés fèrtils", és a dir, dels primers principis per dominar totes lesconseqüències. Les primeres línies de la metafísica dAristòtil parlen més omenys en el mateix sentit: el savi és aquell que ho sap tot. I pot saber-ho totsabent les causes primeres que ens permeten controlar els efectes. La nostratradició està dominada per la idea que si aferrem una entitat estable després,per fi, podem mourens amb llibertat. No obstant això, si fixem una entitatestable, és perquè volem obtenir algun efecte o perquè volem "demostrar" ambautoritat i duresa davant els altres. Quan algú vol venir a dir-me la veritatabsoluta és perquè vol posar-me als seus peus, vol dominar.Pags 91-92 (vegeu metafísica/autoritarisme/diàleg socràtic)Sobre Gianni Vattimo:http://es.wikipedia.org/wiki/Gianni_Vattimohttp://ca.wikipedia.org/wiki/Gianni_VattimoFont bibliogràfica:Gianni Vattimo, Adiós a la verdad, Gedisa editorial, Barna2010Traducció: María Teresa d’Mezza 27

×