Maragall

1,128 views

Published on

'Les muntanyes', un poema de Joan Maragall.

  • Be the first to comment

Maragall

  1. 1. Joan Maragall (1860-1911) Les muntanyes (Enllà, 1906) Material per a ús exclusiu dels alumnes de batxillerat de l’IES Llorenç Garcías i Font
  2. 2. <ul><li>A l'hora que el sol se pon, </li></ul><ul><li>bevent al raig de la font, </li></ul><ul><li>he assaborit els secrets </li></ul><ul><li>de la terra misteriosa. </li></ul><ul><li>Part de dins de la canal </li></ul><ul><li>he vist l’aigua virginal </li></ul><ul><li>venir del fosc naixement </li></ul><ul><li>a regalar-me la boca, </li></ul><ul><li>i m'entrava pit endins... </li></ul><ul><li>I amb els seus clars regalims </li></ul><ul><li>penetrava-m’hi ensems </li></ul><ul><li>una saviesa dolça. </li></ul><ul><li>Quan m'he adreçat i he mirat, </li></ul><ul><li>la muntanya, el bosc i el prat </li></ul><ul><li>me semblaven altrament: </li></ul><ul><li>tot semblava una altra cosa. </li></ul><ul><li>Al damunt del bell morir </li></ul><ul><li>començava a resplendir </li></ul><ul><li>pels celatges carminencs </li></ul><ul><li>el blanc quart de lluna nova. </li></ul><ul><li>Tot semblava un món en flor </li></ul><ul><li>i l'ànima n'era jo </li></ul>Jo l'ànima flairosa de la prada que es delita en florir i en ser dallada. Jo l'ànima pacífica del ramat esquellejant pel bac mig amagat. Jo l'ànima del bosc que fa remor com el mar, que és tan lluny en l'horitzó. I l'ànima del saule jo era encara que dóna a tota font son ombra clara. Jo de la timba l'ànima profonda on la boira s'aixeca i es deixonda. I l'ànima inquieta del torrent que crida en la cascata resplendent. Jo era l'ànima blava de l'estany que aguaita el viatger amb ull estrany. Jo l'ànima del vent que tot ho mou i la humil de la flor quan se desclou. Jo era l'altitud de la carena... Els núvols m'estimaven llargament, i al llarg amor de l'ennuvolament congriava’s mon ànima serena. Sentia la delícia de les fonts nàixer en mon si, regal de les congestes; i en l'ampla quietud dels horitzons hi sentia el repòs de les tempestes. I quan el cel s'obria al meu entorn i reia el sol en ma verdosa plana, les gents, al lluny, restaven tot el jorn contemplant ma bellesa sobirana. Però jo, tota plena de l'anhel agitador del mar i les muntanyes, fortament m'adreçava per dur al cel tot lo de mos costats i mes entranyes. A l'hora que el sol se pon, bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa. Heptasíl·labs, agrupats en cinc quartetes en què els dos primers versos rimen en consonant i lliures els dos següents: aabc . Els tres primers són masculins i el quart, femení. Al final un apariat de rima consonant (com si fossin els dos primers versos d’una sisena quarteta inacabada) que semblen de transició. Tirada de nou apariats, majoritàriament versos decasíl·labs, d’estructura diversa, bàsicament 6+4, de rima consonant. Com si fossin afegits a l’heptasíl·lab de transició. Al final, un sol decasíl·lab que sembla de transició a la sèrie següent. Sèrie de quatre quartets de versos decasíl·labs d’estructura diversa, de rima consonant. La primera, de transició, rima creuada ABBA; les tres següents, encadenada ABAB . Al final una quarteta d’heptasíl·labs aabc , idèntica a la inicial. Hi ha una variació progressiva de la forma, perceptible si recordam que els versos curts són associats a ritmes populars i els llargs als gèneres cultes. Inicialment, quartetes (metres populars). Segueix la tirada d’apariats, habitualment de versos curts, que en aquest poema són de versos llargs, decasíl·labs. Finalment, la sèrie de quartets. La cloenda ens remet al principi.
  3. 3. <ul><li>A l'hora que el sol se pon, </li></ul><ul><li>bevent al raig de la font, </li></ul><ul><li>he assaborit els secrets </li></ul><ul><li>de la terra misteriosa. </li></ul><ul><li>Part de dins de la canal </li></ul><ul><li>he vist l’aigua virginal </li></ul><ul><li>venir del fosc naixement </li></ul><ul><li>a regalar-me la boca, </li></ul><ul><li>i m'entrava pit endins... </li></ul><ul><li>I amb els seus clars regalims </li></ul><ul><li>penetrava-m’hi ensems </li></ul><ul><li>una saviesa dolça. </li></ul><ul><li>Quan m'he adreçat i he mirat, </li></ul><ul><li>la muntanya, el bosc i el prat </li></ul><ul><li>me semblaven altrament: </li></ul><ul><li>tot semblava una altra cosa. </li></ul><ul><li>Al damunt del bell morir </li></ul><ul><li>començava a resplendir </li></ul><ul><li>pels celatges carminencs </li></ul><ul><li>el blanc quart de lluna nova. </li></ul><ul><li>Tot semblava un món en flor </li></ul><ul><li>i l'ànima n'era jo </li></ul>Jo l'ànima flairosa de la prada que es delita en florir i en ser dallada. Jo l'ànima pacífica del ramat esquellejant pel bac mig amagat. Jo l'ànima del bosc que fa remor com el mar, que és tan lluny en l'horitzó. I l'ànima del saule jo era encara que dóna a tota font son ombra clara. Jo de la timba l'ànima profonda on la boira s'aixeca i es deixonda. I l'ànima inquieta del torrent que crida en la cascata resplendent. Jo era l'ànima blava de l'estany que aguaita el viatger amb ull estrany. Jo l'ànima del vent que tot ho mou i la humil de la flor quan se desclou. Jo era l'altitud de la carena... Els núvols m'estimaven llargament, i al llarg amor de l'ennuvolament congriava’s mon ànima serena. Sentia la delícia de les fonts nàixer en mon si, regal de les congestes; i en l'ampla quietud dels horitzons hi sentia el repòs de les tempestes. I quan el cel s'obria al meu entorn i reia el sol en ma verdosa plana, les gents, al lluny, restaven tot el jorn contemplant ma bellesa sobirana. Però jo, tota plena de l'anhel agitador del mar i les muntanyes, fortament m'adreçava per dur al cel tot lo de mos costats i mes entranyes. A l'hora que el sol se pon, bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa. n
  4. 4. <ul><li>A l'hora que el sol se pon, </li></ul><ul><li>bevent al raig de la font, </li></ul><ul><li>he assaborit els secrets </li></ul><ul><li>de la terra misteriosa. </li></ul><ul><li>Part de dins de la canal </li></ul><ul><li>he vist l’aigua virginal </li></ul><ul><li>venir del fosc naixement </li></ul><ul><li>a regalar-me la boca, </li></ul><ul><li>i m'entrava pit endins... </li></ul><ul><li>I amb els seus clars regalims </li></ul><ul><li>penetrava-m’hi ensems </li></ul><ul><li>una saviesa dolça. </li></ul><ul><li>Quan m'he adreçat i he mirat, </li></ul><ul><li>la muntanya, el bosc i el prat </li></ul><ul><li>me semblaven altrament: </li></ul><ul><li>tot semblava una altra cosa. </li></ul><ul><li>Al damunt del bell morir </li></ul><ul><li>començava a resplendir </li></ul><ul><li>pels celatges carminencs </li></ul><ul><li>el blanc quart de lluna nova. </li></ul><ul><li>Tot semblava un món en flor </li></ul><ul><li>i l'ànima n'era jo </li></ul>És la mateixa que, al final, ens explicarà un procés? Si serveix per explicar el final, ja hi és en aquesta? Com és que els verbs ( se pon , bevent , he assaborit ) no són en el mateix temps? A partir de la segona, verbs en passat. Observem l’adjectivació, què ens suggereix? - aigua virginal - fosc naixement - regalar-me la boca . Observem. Què ens suggereixen? - clars regalims - saviesa dolça . - saviesa dolça : amb què ho associam?... Secrets (3) Observem. Explica una acció posterior. - muntanya, bosc, prat - semblaven altrament, una altra cosa Tot el que es veu Nova percepció Observem. En paral·lel, una acció exterior. - bell morir - el blanc quart de lluna nova Amb què ho associam? L’hora que el sol se pon (1) El procés s’ha completat: un món en flor . Amb un element central: l’ànima n’era jo . Quin és l’antecedent de n’ ? Què suggereix ànima , a més de centralitat? alè vital ? 5 10 15 20
  5. 5. <ul><li>Jo l'ànima flairosa de la prada </li></ul><ul><li>que es delita en florir i en ser dallada. </li></ul><ul><li>Jo l'ànima pacífica del ramat </li></ul><ul><li>esquellejant pel bac mig amagat. </li></ul><ul><li>Jo l'ànima del bosc que fa remor </li></ul><ul><li>com el mar, que és tan lluny en l'horitzó. </li></ul><ul><li>I l'ànima del saule jo era encara </li></ul><ul><li>que dóna a tota font son ombra clara. </li></ul><ul><li>Jo de la timba l'ànima profonda </li></ul><ul><li>on la boira s'aixeca i es deixonda. </li></ul><ul><li>I l'ànima inquieta del torrent </li></ul><ul><li>que crida en la cascata resplendent. </li></ul><ul><li>Jo era l'ànima blava de l'estany </li></ul><ul><li>que aguaita el viatger amb ull estrany. </li></ul><ul><li>Jo l'ànima del vent que tot ho mou </li></ul><ul><li>i la humil de la flor quan se desclou. </li></ul><ul><li>Jo era l'altitud de la carena... </li></ul><ul><li>Els núvols m'estimaven llargament, </li></ul><ul><li>i al llarg amor de l'ennuvolament </li></ul><ul><li>congriava’s mon ànima serena. </li></ul><ul><li>Quines són les imatges sensorials? </li></ul><ul><li>Olfactiva: la prada flairosa – en florir , en ser dallada- (23) </li></ul><ul><li>Visuals: tan lluny, en l’horitzó (28), la timba (31), la boira (32), l’estany que aguaita (35-36), flor que se desclou (38), L’altitud de la carena (39) </li></ul><ul><li>Tàctils: ombra clara (30), vent que tot ho mou (37), els núvols m'estimaven (40) </li></ul><ul><li>Auditives: el bosc (27), el mar (28), torrent resplendent (33-34), esquellejant (26) </li></ul>25 30 35 40 Quina és la imatge espacial? Jo n’era lànima, del món en flor (21-22) El centre, l’alè vital, de... la prada , el ramat, el bosc, el mar, el saule, la font, la timba, la boira, el torrent, la cascata, l’estany, el viatger, el vent, la flor, la carena.. Jo, l’ànima que es fusiona amb... el núvol . I, en aquesta fusió... congriava’s mon ànima serena (42) Que relacionam amb... els secrets de la terra misteriosa (3-4)
  6. 6. <ul><li>Sentia la delícia de les fonts </li></ul><ul><li>nàixer en mon si, regal de les congestes; </li></ul><ul><li>i en l'ampla quietud dels horitzons </li></ul><ul><li>hi sentia el repòs de les tempestes. </li></ul><ul><li>I quan el cel s'obria al meu entorn </li></ul><ul><li>i reia el sol en ma verdosa plana, </li></ul><ul><li>les gents, al lluny, restaven tot el jorn </li></ul><ul><li>contemplant ma bellesa sobirana. </li></ul><ul><li>Però jo, tota plena de l'anhel </li></ul><ul><li>agitador del mar i les muntanyes, </li></ul><ul><li>fortament m'adreçava per dur al cel </li></ul><ul><li>tot lo de mos costats i mes entranyes. </li></ul><ul><li>A l'hora que el sol se pon, </li></ul><ul><li>bevent al raig de la font, </li></ul><ul><li>he assaborit els secrets </li></ul><ul><li>de la terra misteriosa. </li></ul>45 50 55 L’ànima nova, transformada... ...sent la transformació... Delícia, regal, repòs, el cel s’obria, reia el sol ... en si mateixa... en ma verdosa plana (48) ...i és reconeguda en la llunyania... ...i admirada per sa bellesa... sobirana (50) Atenció: jo, tot a plen a ...com és aquest femení del jo líric ? i l’ànima n’era jo (22...) I com és aquesta ànima? anhel agitador del mar i les muntanyes , portador al cel de tot lo de mos costats i mes entranyes
  7. 7. El jo líric del poeta, en contacte amb l’aigua virginal, en l’hora del canvi còsmic... ...obté una nova visió del món, que entra en ell; una visió que l’omple de sensacions agradables... ...observat i admirat per tothom... ...per la bellesa que irradiava... ...agitador del món i les muntanyes ...intermediari entre el món i el cel... ...el secrets de la terra misteriosa. ¿És l’artista nou?

×