1. Mercè Rodoreda: Mirall trencat
INTRODUCCIÓ
Mercè Rodoreda és la novel·lista més important i més llegida de la literatura catalana
contemporània, i, també, la que ha assolit més difusió fora del nostre país, amb
traduccions a nombroses llengües. La seva producció novel·lística, presidida per La
Plaça del Diamant, la novel·la catalana més difosa de tots els temps, té com a
característica principal la seva gran qualitat i rigor, i, també, una constant evolució,
lligada a l’experimentació, malgrat, a voltes, una simplicitat que és només aparent. I
així, al llarg de la narrativa d’aquesta autora, una producció que abraça un ampli
període de temps, i lligada a dos esdeveniments cabdals: la guerra civil espanyola i la
guerra mundial, podem assistir al desplegament de les tècniques narratives més
característiques de la novel·lística europea del segle XX. Mercè Rodoreda, doncs,
autora plenament arrelada a Catalunya, i, concretament a una ciutat, Barcelona, com
tants escriptors cabdals del segle (Joyce, Woolf, Proust...), es troba, també, ben
inserida en el panorama de la novel·lística contemporània.
La novel·la psicològica, que es basa en la descripció de la intimitat d’un o de diversos
personatges i de les seves reaccions davant d’uns fets determinats, ha assolit, en el segle XX,
una complexitat tècnica considerable. Mentre que en la novel·la del segle XIX d’índole
psicològica és fonamental el paper d’un narrador omniscient (narrador en tercera persona que
ofega o disminueix l’autonomia dels personatges), la principal innovació de la novel·la
contemporània radica en el progressiu desplaçament del narrador, que tendeix a no intervenir en
el curs del relat i que, en alguns casos, és suplantat totalment per les reaccions i actituds dels
personatges (amb la qual cosa, per tant, canvia el punt de vista narratiu). Enfront de la novel·la
del segle passat, que “diu”, la novel·la del segle XX “mostra” uns fets que han de ser jutjats pel
lector. En aquestes innovacions, tan esquemàticament explicades, han tingut una decisiva
influència les investigacions de Sigmund Freud, que, per mitjà de la psicoanàlisi, demostrà com
el subconscient és un element essencial per a entendre el comportament humà.
L’obra de Mercè Rodoreda s’emmarca dins el context de la novel·la psicològica. El que
l’interessa és l’anàlisi íntima dels seus personatges que, lluitant contra els seus propis enemics
(interiors i espirituals), descobreixen el significat de la vida i la seva pròpia identitat.
El més important és narrar esdeveniments i escenes que ajudin a definir els personatges i el seu
entorn, encara que sigui en detriment de l’acció. Per això, la seva obra es vertebra a partir d’un
seguit d’imatges-símbol que evolucionen tot al llarg de la seva trajectòria, fins a constituir-se en
vertaders elements mitificadors.
Els més significatius són: les flors, la casa, el jardí, els ocells (coloms...), l’aigua.
Així, les flors i el jardí –que simbolitzen la infantesa i la felicitat- marquen, al llarg de totes les
novel·les, el record i la nostàlgia del món infantil.
Els ocells, i concretament els coloms, són uns dels altres símbols reelaborats.

2. MIRALL TRENCAT
ESTRUCTURA DE L’OBRA
L’estructura de Mirall trencat és una línia en el temps. La distància que hi ha entre un
passat i un present. L’obra s’estructura en tres parts, d’extensió desigual i sentit
diferent, que narren el principi i el final d’una família, els Valldaura-Farriols, la qual
cosa comporta un retrat implacable de l’alta burgesia barcelonina.
Té una estructura clàssica (introducció, nus i desenllaç) i que a mesura que avança es
troba sotmesa a creixents flash-back dels personatges que, amb el seu record, van
oferint les claus d’interpretació i lligam entre les diverses relacions que s’han teixit al
llarg de la història.
1a part: presentació d’una realitat, amb personatges, escenari i
relacions diverses establertes entre aquests elements. La frase de Sterne que
presideix els divuit capítols de la primera part, I honour you, Eliza, for keeping secret
some things (“Et respecto, Eliza, perquè saps guardar els secrets”), situa el secret
com a centre de la presentació de la ficció literària de Mirall trencat. El secret és el
mòbil de l’acció novel·lística: l’origen de tot és un fet que, per força, Teresa ha de tenir
amagat (el fill il·legítim).
2a part: aparició del conflicte que fa que aquest món de relacions entri en crisi i
es modifiqui. El record presideix els vint-i-un capítols d’aquesta segona
part. Com, significativament, diuen el mots de Blake que els encapçalen,
Leave, O leave me to my sorrows! (“Deixeu-me, oh deixeu-me amb les
meves tristeses”), els personatges recorden més que no viuen i, de fet,
acaben identificant vida amb record.
3a part: resolució del conflicte en termes d’establiment de noves relacions
entre aquells elements que configuraven la realitat primera. Aquesta
tercera part consta de tretze capítols que van introduïts amb uns
versos d’Eliot que prefiguren una solució al conflicte: But time past is a
time forgotten / We expect the rise of a new constellation (“Però el
temps passat és un temps oblidat. Creiem en el naixement d’una nova
constel·lació”). El món que, en definitiva, havia creat Teresa Valldaura,
un món de bellesa i felicitat, només és vàlid per a ella i amb ella mor.
La Barcelona que Rodoreda retrata abraça tres generacions d’una família que
posseeix una torre bellíssima a Sant Gervasi. Els fets narrats van des de finals del
segle XIX i arriben fins a l’any 1957. Es parla de l’esclat del Paral·lel com a lloc d’oci, i
es fan referències a la història: la Dictadura del General Primo de Rivera (1923-1929),
la República (1931-1939), la Guerra Civil (1936-1939) i la Dictadura del General
Franco (1939-1975).
2

3. PERSONATGES
En la novel·la hi apareixen una gran quantitat de personatges principals que aniran
canviant en cada una de les parts del llibre. Rodoreda ens parla de la vida d’uns
“senyors de Barcelona”, però també de les seves minyones, dels seus xofers i així,
amb aquesta doble mirada, la nostra gran autora dóna dues perspectives molt
diferents –i sovint contradictòries- sobre els temes que va explicant. Sobretot, el que
ens mostra és la capacitat destructora del temps i com es va anihilant tot un món: el de
l’alta burgesia catalana, que va viure moments d’especial brillantor i poder social i que
tenia un nivell cultural molt alt i molt refinat. Tot aquest període veiem com es va
esvaint, com es va perdent, per acabar-se diluint en el temps. Tenim, doncs, el mite de
la Barcelona catalana destruïda per la Guerra Civil, però a la vegada Rodoreda crea
també un gran personatge arquetípic, el de Teresa Goday de Rovira i Valldaura. La
venedora de peix de la Boqueria que, gràcies a la seva bellesa i a haver trobat dos
marits rics, salta la línia social i es converteix en un dels fars de l’esplendor de la
burgesia catalana d’abans de la Guerra Civil.
Mercè Rodoreda narra la història d’una família a través de tres generacions
representades per tres personatges femenins: Teresa Goday (representa el món dels
adults), Sofia Valldaura (és l’única supervivent de la famíia, gràcies a la seva enteresa
que li permet suportar morts i adversitats de tota mena) i Maria Farriols (representa el
món dels infants).
Els personatges troben la felicitat en el record, quan es dediquen a l’autocontemplació
i examen de les seves pròpies vivències.
TERESA: Teresa Goday, filla d’una peixatera, jove i bella, té una aventura amorosa
amb una fanaler casat (Miquel Masdéu), de la qual en neix un fill (Jesús Masdéu).
Amagarà aquesta relliscada per casar-se amb Nicolau Rovira, un vell adinerat i delicat
de salut que li proporciona el seu ascens social. Quan aquest mor, coneixerà Salvador
Valldaura, amb qui es casa i es traslladen a la torre de Sant Gervasi. Des de llavors
rebrà el seu fill (Jesús Masdéu), com si fos el seu fillol, però no deixarà de ser una
nosa per a ella. El seu matrimoni amb Valldaura fracassa, perquè aquest viu en un
món propi. L’amor que li falta el trobarà en la seva relació amb el notari Riera. Del seu
matrimoni amb Valldaura, en naixerà una filla (Sofia). Amb el naixement dels seus néts
(Ramon i Jaume) comença la seva decadència. En els últims anys recordarà la seva
vida i farà Armanda la seva confident. Morirà reconciliada amb ella mateixa.
SOFIA: De caràcter fred i distant , és completament diferent a la seva mare (Teresa).
Físicament no destaca, no duu joies, no vesteix de forma cridanera, etc. La relació
amb la seva mare serà d’enveja i odi des d’un principi. Quan aquesta mor, i Sofia
esdevé la propietària de tot, descobreix per Teresa uns sentiments que mai no havia
tingut. Pel seu pare sent un amor profund fins que descobreix que aquest no l’ha fet
hereva, com l’hi havia promès. El seu matrimoni amb l’Eladi serà una indiferència des
d’un principi, quan la nit de noces aquest li diu que té una filla (Maria). Sofia decideix
afillar-se Maria per poder dominar, així, el seu marit. Sofia simbolitza l’ascens social de
la família i sent menyspreu pels d’origen humil (considera el seu marit un botiguer; la
seva mare una peixatera vinguda a més; en Jesús Masdéu un pobre home; etc.). La
seva rivalitat amb l’Armanda per la possessió de l’espai serà un altre fet destacat. Amb
la guerra ha de marxar a l’estranger. Després es casa amb un industrial francès i
queda vídua. Quan torna a Barcelona acabada la guerra és per enderrocar la torre i
construir-hi pisos de luxe.
3

4. SALVADOR VALLDAURA: Alt, amb una barba rossa i aspecte de bondat, Salvador
Valldaura viurà tota la vida sota el record de Bàrbara. Es casarà amb Teresa i
abandonarà la carrera diplomàtica, però el record d’amor el farà tancar-se en ell
mateix. Intentarà repetir la història de Viena amb Teresa (les violetes...) però
fracassarà. Posarà tot el seu amor en la seva filla, Sofia, a qui li promet que serà
l’hereva de tot.
ARMANDA: Armanda Valls entra de cuinera a casa dels Valldaura de molt jove. Amb
els anys esdevindrà el membre més fidel del servei, i confident de Teresa a les seves
velleses. La seva gran intuïció li permetrà descobrir diversos secrets familiars, que no
revelarà mai. Idealitzarà la seva relació temporal amb Eladi Farriols, i guardarà un
regal que aquest li va fer (unes arracades) com a símbol d’amor.
ELADI: Eladi Farriols és botiguer. Incapaç de fer res a la vida (ni exercir d’advocat, ni
fer de diplomàtic...), es casa per interès amb Sofia. De la seva relació amb Pilar
Segura en naixerà una filla (Maria) que ell, casat amb Sofia, s’afillarà. Personatge
elegant però mediocre es caracteritzarà pel seu mal de faldilles (tindrà unes relacions
grotesques i ridícules amb les minyones). Els últims anys de la seva vida, sota el
record de Pilar Segura i la desesperació per la mort de Maria, els passarà tancat a la
biblioteca envoltat de llibres sobre Proust. La seva mort sobtada deixa entreveure un
possible suïcidi.
AMADEU RIERA: El notari Riera és un home prim, distingit, amb una rosa vermella
damunt la taula del despatx. Casat amb Constància, una dona poc afavorida, serà
l’amant de Teresa. Aquesta relació la recordarà des de la vellesa.
JESÚS MASDÉU: Fill de Teresa i el fanaler Miquel Masdéu. Sempre serà vist com una
nosa per Teresa. El seu pare, casat, se l’afillarà finalment. El nen, però, anirà de visita
a la torre com si fos fillol de Teresa. Començarà a treballar com a pintor i durà una vida
mediocre i resignada. Durant la guerra entrarà com a milicià a la torre dels Valldaura.
Li proporcionarà un pis a l’Armanda i morirà heroicament al front.
RAMON: Ramon Farriols i Valldaura és el fill gran de Sofia i l’Eladi. De petit serà fort i
vital, el líder dels nens. Serà cruel amb en Jaume, el record del qual el perseguirà tota
la vida. L’estiu que passa a casa dels Balsareny amb la Maria serà el seu despertar a
la sexualitat. El seu amor per la Maria anirà més enllà dels jocs infantils. Després de la
revelació del seu pare, que li diu que ell i la Maria són germans, marxarà de casa i
s’instal·larà un temps a casa la Marina Riera. De gran tindrà una malaltia estranya
(l’aigua li produirà vertigen) i esdevindrà un home resignat, amb la càrrega dels
records, que intentarà oblidar. L’última visita a la torre representarà l’acceptació del
seu deute amb el passat. El taló que li proporciona Sofia li permetrà sortir de la misèria
en què viuen ell, la dona i els seus dos fills.
JAUME: És el segon fill de Sofia i Eladi i va néixer abans d’hora. Malaltís però
sensible, serà la víctima de la crueltat de la Maria i en Ramon. Només trobarà
protecció en la seva àvia (Teresa) i serà l’únic que tindrà accés al “santuari” d’aquesta:
la sala plena de records (l’armari japonès; l’última copa d’un joc que el seu avi,
Salvador Valldaura, portà de Viena; etc.). En Ramon i la Maria transgrediran el límit
dels jocs i en Jaume morirà ofegat a l’estany.
4

5. TÈCNICA NARRATIVA
Mirall trencat pertany al gènere de la narrativa, és una novel·la que reflecteix la vida
d’uns personatges, d’una família rica. Es tracta d’una novel·la del s.XX que intenta
entretenir el lector, no té cap tipus de missatge ni ens vol adoctrinar, simplement és
d’entreteniment.
El lèxic utilitzat és senzill, clar i precís.
El narrador omniscient (3a persona, narrador extern) va adoptant l’òptica de diversos
personatges. L’existència d’aquest narrador que fa premonicions de la importància que
tindrà un fet en el futur permet reforçar la perspectiva de passat de la novel·la, perquè
es recorda al lector que tots els esdeveniments ja han passat i que el narrador
posseeix la veritat, ho sap tot. Hi trobem també monòlegs.
L’autora utilitza altres recursos expressius i tècnics per poder abastar tot el complex
món que es projecta en la novel·la. Rodoreda utilitza simbolismes, personificacions,
antítesis, metàfores i comparacions.
Mirall trencat és un univers eminentment mític, un mite que és el de la infantesa i que
té com a centre un jardí que és somni, poblat d’arbres i d’animals que són connotatius
d’immortalitat (llorer, cedre, tórtores...), i amb un símbol de provada universalitat,
l’aigua, molt emprat per Poe, Baudelaire i, darrera d’ells, els simbolistes.
Els simbolismes són molt importants en aquesta obra; el llorer és el més important ja
que aquest representa que ha vist néixer la família Valldaura, i com s’ha anat
degradant a poc a poc. Un altre simbolisme molt important és el mirall, ja que la
novel·la i la literatura són com un mirall que reflecteix la vida. Finalment la rata és la
imatge del tot provocadora, aquesta és l’únic senyal de vida, al final de la novel·la, és
el signe més clar de la destrucció i descomposició de la família.
5

6. La relació temporal entre les dues primeres parts es dilueixen, si en la primera part
predomina el temps cronològic i d’acció, en la segona guanya el temps psicològic, i
comença a fer-se imminent el temps del record. S’encapçala pels mots de Blake:
“Leave, O leave me to my sorrows!” (Deixeu-me, oh deixeu-me amb les meves
tristeses), que prediu el fet que tots els personatges es tanquen dins dels seus records
més estimats, recorden i no viuen. Troben refugi en el passat, les seves frustracions
s’endolceixen amb la visió dels antics temps, el passat mitificat. El record és més
intens en els homes que en les dones, i la memòria en tots dos és subjectiva, personal
i intransferible. Amb el record es mitiga el dolor de la destrucció.
CONCLUSIÓ
Mercè Rodoreda aconsegueix amb Mirall trencat la culminació de tot un procés
narratiu cap a la mitificació d’una edat (la infantesa) a partir d’elements diversos, com
són els propis records de la Barcelona d’abans de la guerra, la seva infantesa, etc.,
però també a partir de tot un bagatge cultural i literari, amb influències diverses. En
definitiva, Mirall trencat és una novel·la sobre l’amor i la mort, plena d’esdeveniments
(amors frustrats, fills il·legítims, suïcidis, etc.), que queden diluïts en la narració, perquè
allò que preval és la sensació de la vida sotmesa al temps (que envelleix les persones
i deteriora les coses) i a la mort. I com a centre de tot aquest univers, uns personatges
amb uns vincles fugaços que compensen les seves relacions passatgeres amb
l’evocació de records i l’adoració dels objectes. Uns personatges que, tancats en la
seva “torre d’ivori”, idealitzen un instant feliç de la seva vida, es configuren un món
propi aferrat al passat, al marge dels esdeveniments històrics (allò que té importància
és el temps personal). Així doncs, Mercè Rodoreda, per a la construcció de la novel·la,
recull elements decadentistes (l’aïllament d’una família), romàntics (la concepció
romàntica de l’existència: viure del record) i simbolistes (tota la imatgeria de l’autora),
però en última instància aconsegueix crear un univers ric, personal, mític. I una de les
obres més importants de la nostra literatura contemporània.
6