Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

0

Share

Download to read offline

St thomas and st. philip neri 2

Download to read offline

Previous studies about a modern Classical church in València

Related Books

Free with a 30 day trial from Scribd

See all
  • Be the first to like this

St thomas and st. philip neri 2

  1. 1. ESTUDI PREVI ESGLESIA SANT TOMÁS I SAN FELIP NERI DE VALENCIA
  2. 2. GENERALITAT VALENCIANA Conselleria de Cultura, Educació i Ciència ESTUDI PREVI ESGLESIA SANT TOMÁS I SANT FELIP NERI DE VALENCIA ASESOR D’HISTORIA Josep Torró i Abad ESTUDI D’ARQUITECTURA Rafael Soler i Verdú Arquitecte Enric Marín i González Aparellador Ramón García i Salvador Aparellador Josep F. Rams i Lluch Delineant Ramón Gijón Belenguer Delineant Josep M. Mandingorra i Ramos Edició de textos COLABORACIONS ESTUDIANTS D’ARQUITECTURA TÉCNICA Alfred Masanet i Canet, FOTOGRAFIA María Felicidad Navarro, TORRE CAMPANAR Vicent Juarez Rodenas, PAVIMENTS Jesús Valero Alcaraz i Juan José Checa Sanz, FUSTERIA Josep Sanchis i Penadés i Josep A. Asensio, FÀBRIQUES Antonio Sesé, MEDICIONS Josep Blesa i Morante, C. COMUNIÓ València, Abril MCMLXXXVI
  3. 3. A.1. INTRODUCCIÓ Advertirem abans que res que aquest treball no haguera sigut possible sense l’existència de l’obra de Josep Sanchis i Sivera titulada “La Iglesia Parroquial de Santo Tomás de Valencia”, a la qual hem seguit i de la qual hem tret la major part de les dades referents a la història i arquitectura de l’Església i la seva localització. No obstant, allò s’ha portat a terme amb una visió crítica de la monografia del erudit canònic, algunes voltes inexacte, altres insuficients en el marc del nostre comesa. Es per açò que s’han afegit descripcions i noticies fruit de l’observació i investigació pròpies. S’ha inclòs, així mateix, l’aportació, escarida però valuosa, de Jesús Villalmanzo en el referent al tema de la paternitat d’aquest bell temple. L’aportació de Bérchez a l’article corresponent del catàleg de monuments i conjunts de la Comunitat Valenciana, també s’ha tingut en compte. Un altra circumstància que ha facilitat el treball radica a la pròpia estructura de l’església, que((amb prou faenes)) ha tingut evolució orgànica ni remodelacions planificades. El conjunt és de gran harmonia i pràcticament igual al que s’havia acabat de construir en 1736. No ens hem ocupat de les qüestions relatives a les mostres d’art moble que posseeix l’església per no pertànyer a la nostra àrea de treball, així com per el escàs interès i valor que la seva recent factura i simple execució els confereixen en gran part dels casos. No obstant, la conservació del fons pictòric plasmat sobre murs i voltes, així com els llenços sobre bastidors salvats en 1936, la relació del qual ofereix Bérchez, i els plànols parroquials delineats per Tosca deurien ser objecte d’actuacions específiques tendents al seu catalogació i estudi. Sobre tot hauria que posar fi a la seva distribució arbitrària. Senyalem finalment que, hagut de que la major part de la informació ha sigut obtinguda del llibre de Sanchis i Sivera, només s'al·ludirà a la font quan aquesta siga extraordinària. d'altra banda, únicament s'indicarà la pàgina del llibre de Sanchis i Sivera quan la cita siga textual, emprant l'abreviatura SS seguida del nombre de pàgina en qüestió. Per a més detalls remetem a la bibliografia que s'inclou entre els apèndixs.
  4. 4. A.2. EMPLAÇAMENT Conèixer les successives ocupacions humanes de l'àmbit sobre el qual avui s'alça l'església parroquial de Sant Tomás, així com la naturalesa d'aquestes, resulta tema d'obligada consideració en la mesura en què futures actuacions i estudis contemplen la realització d'excavacions arqueològiques o l'establiment d'una evolució morfològica de la xarxa parcel·laria del sòl urbà que afecten a aquest punt de la ciutat de València i el seu entorn més immediat. Pel que a les èpoques més remotes es refereix, concretament la testificada per troballes romanes, no sembla que unes excavacions arqueològiques que afectaren a l'actual subsòl de l'església pogueren resultar fructíferes, si més no convenients. El procés de fonamentació i erecció del temple va resultar altament extractiu de materials d'època romana, per la qual aquest horitzó arqueològic haurà quedat anul·lat o extremadament deteriorat. No obstant açò, la constatació d'aquestes restes és necessària, del seu i per l'interès que fa emanar cap a punts contigus.
  5. 5. A.2.1. Restes Romanes Durant l'Edat Mitjana, un “altarcito” sota l’advocació dels Reis Mags, situat en la cantonada del carrer Santets (avui plaça de Sant Vicent Ferrer) que donava al Trinquet de Cavallers, se sostenia sobre una inscripció romana, actualment desapareguda, que Agustín Sales va dibuixar transcrivint i interpretant així: (IVPITER) O(PTIMO) M(AXIMO) AM(MONI) L(VCIUS) ANTONIVS I(VNII) F(ILIUS EX TREBV) GAL(ERIA) SABINVS ET ANTONIA L(VCII EIVSDEM) F(ILIA) PROCVLA Amb aquesta base, el dit Agustí Sales va atribuir immediatament una cronologia romana a la multitud de restes que les rases realitzades en 1728 van traure a la llum: “lápidas romanas, grandes arcadas, muchos pozos, basas de columnas, pedestales y otros objetos demostrativos de la existencia de un templo romano en este sitio” (SS, 69), encara que no seria gens estrany que molts d'aquestes troballes, així descrits a l'època romana, pogueren pertànyer a moments posteriors. Dues inscripcions que coneixem tangiblement procedeixen de fitxes obres de fonamentació. Les dos van ser publicades per Hubner en les seues Inscripcions Hispaniae latinae amb els nombres 3.729 i 3.732. Una d'elles es pot veure avui en el sòcol de la primera casa del carrer del Trinquet de Cavallers, just davant del lloc on fou trobada. L’altra , al parament exterior de la paret occidental de la sagristia, propera al campanar. A més d'aquestes làpides sembla que es va extraure un laterculum la inscripció del qual va transcriure Felipe Seguer i va ser donada a conèixer per Sales com un itinerari. Aquesta presumpta troballa es donava per perduda a finals del segle XVIII. Per Sanchis i Sivera, les dubtoses interpretacions de aquests testimonis descontextualitzats i insegurs constitueixen argument suficient per a afirmar, convenint amb antics autors, “que el sitio que ocupa la actual Iglesia estuvo siempre consagrado al culto religioso, desde los tiempos del paganismo” per la nostra banda, ens limitarem a observar, a títol d'indicació cronològica, la dedicatòria de la làpida de la sagristia a l'emperador Tito (79-87 d.c.) i ressaltarem l'interès que reuneix aquesta zona de la topografia urbana per a nous estudis sobre Valentia, doncs es troba en l'exterior del seu hipotètic perímetre.
  6. 6. A.2.2. Topografia Islàmica Per ara, el millor sistema que es posseeix per a aproximar-se a la reconstrucció de la planta urbana d'un espai tan puntual de Bala:nsiyya consisteix en una projecció retrospectiva de la informació proporcionada pels primers documents que s’expedeixen darrere la conquista feudal. la imatge que així es puga obtenir serà solament valguda, òbviament, per a les vespres de l'arribada dels *catalano-aragonesos. De totes formes, farem essencialment referencia a un només fet d'interès: la parcel·la que actualment ocupa l'església de Sant Tomás es trobava travessada en forma longitudinal per la muralla de Bala:nsiyya en el moment de la conquesta. I el que és més important, el portal de Xerea ocupava parcialment aquest punt. Segons l'opinió, una miqueta discutible, de Sanchis i Sivera, se situava un dels estreps de l'arc en l'àmbit d'aquesta parcel·la i l'altre, en l'actual plaça. És poc probable que un simple arc constituïa portal. S'ha al·ludit a les troballes que va proporcionar l'excavació de rases, molts d'ells -tal vegada- podrien associar-se a aquest punt fortificat, sens dubte, de la València islàmica. Les troballes d'aquest tipus no eren generalment valorats pels erudits del segle XVIII, que només reconeixien làpides romanes. Tots els portals medievals generaven un diversificat context a extramurs, precari en els seus inicis: habitatges, socs, obres avançades, llocs de culte, etc. que amb el pas del temps es configuraven com a autèntics ravals que incrementaven el perímetre emmurallat. Hi ha -com anem a veure- notícies d'instal·lacions comercials en època ja cristiana (s. XIV), sent probable que la seva presència continués una tradició anterior. Beuter i Escolano esmenten de forma prou ambigua la presència d'una mesquita davant de la porta de la Xerea, dins ja dels contorns emmurallats d'època cristiana. La dada creix de fiabilitat i de precisió cronològica. Teixidor va identificar la cita de Beuter amb unes restes trobades durant l'enderrocament d'una casa efectuat en 1736, davant de la Congregació. Deixant d’un costat l’estèril qüestió de la mesquita, la dada recollida per aquest erudit no te desaprofitament per el seu clar interès arqueològic: “era una alta y fuerte torre con su bóveda, gastándose algunos días para arrasarla” (ss, 67). A aquest referent, es podria assenyalar que en 1402 va ser derrocada un obra avançada de la porta de Xerea: Item proveí lo dit Consell que la torre del alberch appellat den Roger attinent del portal de la Exerea..., la qual ha comencada a derrocar, sia acabada de derrocar com a vista e dita de molts en la forma que estía no solament legmés perillós...(arxiu Municipal de València, Consells, 22, A. 209, r.). L’obra es va consumar en 1403.
  7. 7. A.2.3. Topografia medieval: La Jueria Després de la conquesta, la ciutat va continuar el seu creixement a extramurs. En 1337 el que havia sigut l'exterior del portal de Xerea es trobava totalment urbanitzat, dins del nou perímetre de la ciutat. Davant el propi portal existia una placeta amb dues carnisseries. De 1386 es té la noticia de la presència de dos arcades o voltes que son abans i després del portal de la Exerea sobre la carrera pública, les quals manen derrocar per la obscuritat, molèstia i perillositat que comporten (AMV, Consells, 18, A, CXXIII) Al segle XV, l’actual plaça de San Vicent Ferrer, o de la Congregació, estava ocupada per una illa de cases les quals l’accés principal se situava al carrer del Mar. Aquesta illa es trobava davant la parcel·la del nostre interès, formant amb ella el denominat carrer dels Santets, entre les del Governador Vell i Trinquet de Cavallers, passant per el vell portal de Xerea. El carrer rebia eixe nom per l’altar dels Reis Mags que situaven en la seua cantonada amb Trinquet de cavallers. Part de la vella muralla musulmana que arrencava des del propi portal i s’estenia pel carrer de l’Olivera servia per delimitar, amb altres mur alçats al efecte (com el que corria paral·lel al carrer del Milacre des de la cantonada de Trinquet de Cavallers), el call o jueria de la ciutat, la qual planta aproximada va delinear el pare Emili Martínez per una breu monografia de J. Rodrigo Pertegás, adjunta a l’obra de Sanchis i Sivera. En aquest plànol s'endevina la carència de planificació urbana. El barri jueu, plagat de carrerons i atzucacs, es va desenvolupar de forma orgànica sobre la base de necessitats espacials de caràcter immediat. Els seus habitants sobrepassarien prompte, encara que lleugerament, el límit corresponent al llenç islàmic, contra les disposicions legals. La petjada urbanística de la jueria encara bategava clarament en el segle XVII, quan els oratorians van començar a adquirir cases.
  8. 8. A.2.4. La congregació i la seua primitiva església (1646-1723) La congregació de l’Oratori va ser creada a Roma pel místic Felipe Neri l'any 1558. La idea de formar la primera comunitat a Espanya va venir de la mà de Luís Crespi de Borja, qui la va establir en 1645 a València, encara que sense llicencia del arquebisbe, pel que cada germà residia a sa casa, reunint-se únicament en ocasió dels oficis, que tenien lloc en l'església de Sant Joan de l'Hospital. A l'any següent, 1646, es va obtenir la llicència per a viure en comunitat i observar les constitucions de l’Oratori romà, a més de la promesa de concessió del permís arquebisbal per edificar la seua pròpia església. Aquest mateix any els oratorians van comprar l'antiga casa de les Comèdies, situada en l'àmbit avui ocupat, aproximadament, per la capella de la Comunió, i es van instal·lar en ella. El 12 de desembre de 1648 els filipins van obtindré llicencia per alçar un edifici per a la Congregació en la adquirida dos anys d’arrere i per comprar un altra casa, contigua, per alçar la seua església. Aquesta circumstància és concordant amb el panorama que ofereix el plànol del districte parroquial del Sant Tomás, dibuixat pel cèlebre pare Tomás Vicente Tosca, la data de la qual, per desgràcia, ens és desconeguda. El plànol sembla reproduir aquella casa inicial de la Congregació i una altra, una poc major, al seu costat, que fàcilment podria identificar-se amb el temple primigeni. De totes maneres, hem de considerar que aquest plànol de Tosca –sense cap data- dibuixa únicament el que en el moment de la seua execució pertanyia a la parròquia de Sant Tomás. Les restants cases de la illa obstaculitzen en els límits de la parroquial de Sant Esteban, encara que ja pogueren estar (i de fet ho estarien) en mans del Oratori. Encara a inicis del segle XIX aquestes parcel·les pertanyien al curat de Sant Esteban. Des de 1649 van començar els pares a adquirir cases fronterissos al nucli inicial a fi d'eixamplar la seua residència. L'arquebisbe Pedro Urbina va recolzar a la Congregació fent-los entrega de 20.000 ducats. Els oratorians li van oferir el patronat de la institució, el qual es va posar a la disposició del rei Felipe IV, qui el va acceptar en 1657, ordenant que en el edifici se posara, junt al escut del pedrado Urbina, el dels Àustria. El procés d’ampliació finalitzaria en 1685 al obrir rases del edifici que anava a albergar a la comunitat fins la seua excavació. Una ullada al plànol general de València datat en 1705 (amb certes modificacions posteriors almenys fins a l’any 1738) obra també de Tosca, ens ensenya els edificis filipencs. L’església consistia en una única nau, potser de
  9. 9. longitud una poc més allargada que la del temple actual, i per descomptat un poc més estreta, amb cúpula de tambor i sortints capelles que assemblaven contraforts, apreciables en el costat que donava a la Congregació, la casa de la qual no aconseguia la longitud de l'església, ocupant una superfície quadrada bastant regular pel que sembla, amb claustre central. Afrontava l'edifici amb l'església, l'actual carrer del comte de Monfornés, el carrer del Governador vell i amb horts en la seua part posterior. Sobre la teulada de la cantonada formada pels horts i el carrer del Governador vell, veiem dibuixada una cúpula que s'alçava sobre el buc de l'escala. Diu Sanchis i *Sivera que l'interior no va estar del tot acabat i " se componía de un gracioso patio con interrumpidos, una espaciosa escalera, claustros cerrados en los pisos altos y crugías de proporcionada altura y longitud... fue demolido, y las bellas columnas de su claustros, de mármol negro fueron hechas trozos... se destruyó la bella cúpula de la escalera y un mirador que había y se señalaba como punto u observatorio del padre Tosca en sus estudios astronómicos" (SS, 63)
  10. 10. A.3. DESCRIPCIÓ HISTÓRICA I ARQUITECTÒNICA A.3.1. La constitució de l’església. No sabem al fet que arquitecte ha d'atribuir-se la confecció dels plànols de l'església dels oratorians, avui de Sant Tomás. Els erudits del segle XVIII, com el pare Serrano en 1762 o Antonio Ponz en 1774, assignen al pare Tosca (1651-1722) la delineació de la façana. Amb posterioritat s'ha generalitzat entre tots els autors que han abordat la qüestió l'autoria de tota l'obra per a Tosca. Sanchis i Sivera es va mostrar més caut, encara que pesa el pare Tosca era capaç de concebre una església tan nova en el seu temps des del punt de vista estilístic. Més recentment (1978), l'investigador Jesús Villalmanzo ha demostrat la inexactitud de tals afirmacions. La troballa, entre els protocols de Francisco Serrano, de les capitulacions per a les obres de l’Oratori’ ‘parvo de l'any 1722 (Arxiu del Regne de València, protocol 5.242, 230 r.-241 v.) ha obert noves perspectives en el problema de l'autoria. La demolició de la vella església va obligar a construir prèviament l’Oratori xicotet, lloc on se celebrarien els oficis i reservaria el Santíssim fins que la nova església estiguera acabada. Les capitulacions per a l'obra de l’Oratori parvo contenen una al·lusió indirecta als plànols de la futura església. Diu ací: " por cuanto no se puede emprender la fábrica de la iglesia nueva sin que primero se tenga lugar acomodado para celebrar y hacer los acostumbrados exercicios de la Congregación, mientras que derriba la iglesia que ay ahora se fabrica la nueva, ha parecido conveniente y aun preciso edificar antes el Oratorio Parvo y demás fábrica adjunta en el lugar y sitio que expresa LA PLANTA QUE SE HIZO EN ROMA" (ARV, Protocolos de Francisco Carrasco, 5.242, 230 v.). Per Villalmazo, açò resulta clarament explicatiu del canvi radical d’estil: “todos insisten en que se trata de la primera iglesia que se construyó en Valencia en estilo clasicista, y que se adelantó al gusto y cánones vigentes a la época por estas latitudes". Sanchis i Sivera li ho explicava pel geni de Tosca, que “ pudo adelantarse al gusto de su tiempo alimentado por las extravagancias churriguerescas” però la intervenció d’un arquitecte romà, a la llum de troballa de Villalmanzo, resulta més lògica que la atribució al pare Tosca, “que por estas fechas estaba ya en sus últimos días, y que a pesar de sus profundos conocimientos de arquitectura teórica no se ve tan claro que pudiese levantar toda una novedosa basílica”. Ací els filipenses, segons aquest autor, haurien contribuït “divulgar fuera de Roma el estilo de sus Iglesias”. Què devem pensar llavors de la façana? Els autors del XVIII mai van atribuir la planta a Tosca, però si la façana, i ells son els més propers al succés, cronològicament parlant. De totes maneres el més coherent és que els alçats o
  11. 11. perfils arribaren també des de Roma. Referent a açò, “a la crítica de los estudiosos del arte si se debe mantener o no al menos la paternidad de la portada de dicha iglesia al padre Tosca o alguna inspiración del mismo en su diseño”. La tasca no és gens fàcil en la mesura en què els dos tractats d'arquitectura que conté la seua magna obra es refereixen a arquitectura civil i militar, no a la del tipus religiós. En un altre ordre de coses, un tema que també mereix consideració és el del paper que poguera jugar Tosca com a promotor de la construcció amb els seus caràcters específics. Per a alçar el Oratori parvo i construir la nova porteria de l'edifici va caldre enderrocar "la casa que hace esquina a la calle del Governador Viejo", tal vegada un petit immoble enquistat en l'estructura de l'edifici, així com "toda la obra vieja que hay desde dicha casa hasta la iglesia", és a dir la nau que donava al carrer dels *Santets, que segons sembla era la part més antiga de l'edifici, potser ja existeix quan es van iniciar les obres de 1685. Una volta arrasat el espai, el que l’obra es planificarà conforme a les idees de Tosca ve reforçada, a judici de Bérchez i malgrat el dit, per cert “paralelismo existente entre la forma arquitectònica de la fachada y las recomendaciones o directrices dades por Tosca en su tratado de arquitectura publicado en el año 1715”. De moment no podem dir més. Es van fixar els límits d'aquest Oratori xicotet i porteria, que s'ajustaven en bona part als d'aquesta nau (afrontant amb el claustre per la part interior), però sense arribar al mur de l'església vella, ja que, com hem observat, la nova seria més ampla, doncs anava a tindre tres naus. El capítol 10 estableix clarament estos límits: “10. Ittem: Despejado ya el sitio, se pasará a plantear la obra en esta forma. Desde la Obra Nueva por la parte de la calle del Gobernador Viejo, se echará un cordel rasante con la pared de dicha obra del quarto nuevo, para que dicho cordel señale la línea recta que ha de llevar aquella obra cuando se continúe: y con esto se tendrá la línea que ha de observar la testera del Oratorio pequeño por la parte que cae en dicha calle del Governador, y este cordel se terminará en derechura de el ángulo o esquina que forma dicha calle del Governador con la de Santets. Desde este punto o rabo de dicho cordel se tirará otro a escuadras con el mesmo, azia la Yglesia vieja. Desde la mesma esquina y en la mesma calle del Governador se tomará la distancia que expressa la planta y se tendrá lo ancho que ha de ocupar la obra del Oratorio que se ha de hazer, y desde dicho punto se hechará un cordel que corra paralelo con el de la calle de los Santets, y llegue hasta la pared de la Iglesia Vieja. Hecho esto assí en este cordel como en su colateral paralelo, se tomará desde la calle del Governador Viejo la distancia que determina la planta hasta la última pared transversal notada con color vermejo, que es hasta donde ha de llegar solamente la obra que se ha de hazer, y de uno a otro punto se tirará un cordel y con esto se tendrá planteada la longitud y latitud de la obra en la forma que se quiere”.
  12. 12. L’Oratori parvo es va construir sòlidament i seguint les pautes decoratives de la resta de l'edifici, doncs la seua vigència i funcionalitat era independent de la de l'església que s'anava a construir. En realitat el significat d'aquesta obra no és un altre que el d'una remodelació de l'edifici tendent a crear l'espai necessari per a la planta de la nova església a alçar. L’Oratori parvo anava a construir-se en la nau més important de la casa de la Consagració en obrir-se en ella els seus dos ingressos: el seu accés privatiu des del carrer del Governador Vell i, al costat de la seua capçalera, la porteria general de l'edifici, que donava al carrer dels Santets. Cap a finals de 1725 havia d'estar acabada ja l'obra de l’Oratori xicotet, doncs el procediment a enderrocar la vella església. Entretant, el 18 de desembre, es col·locava la primera pedra de la nova. El 26 de setembre de 1736 van acabar les obres i tres dies més tard es traslladava el Santíssim des de l’Oratori parvo al nou temple. Per desgràcia es desconeixen els detalls del procés constructiu, que va durar 10 anys. Caldria trobar les capitulacions de l'obra, com les quals va descobrir Villalmanzo per a l’Oratori parvo. Segons notícies de Teixidor, sembla que en 1736, el mateix any de la culminació dels treballs, de va obrir una placeta davant la nova església per a realçar-la, facilitant així l'angle de visió que precisaria una façana sens dubte prou més alta que la de l'església vella. De qualsevol manera, no va ser fins a 1774 quan es va acabar d'arrasar tota la illa creant la plaça de la Congregació, avui de Sant Vicente Ferrer, el nivell del qual era, en aquell temps, un parell de graderies més baix que en l'actualitat. El carrer dels Santets havia desaparegut.
  13. 13. A.3.2. Descripció de l’edifici original Crida l'atenció del seu aspecte exterior la utilització massiva de rajola roja, encara que aquesta no es dóna de forma exclusiva, doncs presenta algunes aplicacions de rajola ocre en panells ressaltats, així com un inevitable basament de carreguat, utilitzada també, és clar, en la portada. Sobre la qüestió de l'edifici, Bérchez interpreta el testimoniatge de Sánchis i Sivera de forma una miqueta dubtosa, afirmant "que en su tiempo era visto, trabado con yeso a la manera tradicional". La façana principal, que dóna a l'actual plaça de Sant Vicent Ferrer, aconsegueix els 26.45 mts de longitud i els 29 mts d'altura. Igual que en resta de l'edifici, segueix els cànons neoclàssics en tota la seua puresa. Es compon de dos cossos que es corresponen amb els volums de l'interior, adequant la façana a les proporcions de l'estructura interna, seguint així el model que deriva de l'església de Il Gesú de Roma, amb la distribució dels ordres establida per Vignola. El cos inferior es troba seccionat per vuit pilastres d'ordre jònic, que reprodueix la divisió interior quatre a cada costat de la portada, sostenint un entaulament molturat sobre el qual es desenvolupa un denticulat amb carteles o mènsules que suporten la cornisa, "heterodoxia de progenie barroca", segons Bérchez. La portada es troba flanquejada per dues columnes adossades de pedra calcària, assentades sobre el basament, que adopta ací forma de pedestal. Estriades aquestes en la seua part superior, el terç inferior és llis i es troba decorat amb emblemes de l’Oratori. En la de l'esquerra observem el cor flamegen dels èxtasis de Felipe Neri i els estels del notariat, símbol principal de la congregació. En la columna de la dreta figuren un llibre obert i els lliris que, en acte miraculós, li lliurarà la Verge al paborde Guerau -un dels primers oratorians valencians, mort en 1662- un mes de setembre en la Font Roja d'Alcoi, es tracta doncs, d'un símbol local, i açò és important. La motlura superior dels pedestals sobre els quals descansen les columnes és de pedra negra de qualitat marmòria, així com les bases, capitells i entaulament. També està fet en aquest material el frontó circular de la portada, tallat en les seues dos arrencades, els quals sostenen sengles figures femenines al·legòriques. La de l'esquerra representa la puresa, sostenint una cartel·la amb la inscripció VIRGINITAS, la de la dreta simbolitza una oració i sosté la paraula ORATIO. Un escut real s'emplaça en el centre mateix de l'arquitrau, obligant als denticles a descriure un semicercle sobre aquest guarniment heràldic. L'escut en qüestió no és de Felipe IV, patró fundacional de la Congregació, tal com opina Sanchis i Sivera, sinó de Felipe V, exactament igual al que reprodueixen les seues monedes, amb el significatiu escudet central de les flors de lis. És, d'altra banda, impensable que en els anys que es
  14. 14. va fer l'església (1725-1736) es col·locara un escut de la recentment destronada dinastia Habsburg (vegeu un capítol de la Constitució de l’Oratori al·lusiu al monarca en ARV, clergat, 252). Sobre l'arquitrau de la portada, a banda i banda del semicercle denticulat, sorgeixen dos pilastres menudes estriades d'ordre dòric que "rompen" el frontó i s'eleven flanquejant un relleu oval que representa l'aparició de la Verge a Felipe Neri. Un frontó menut triangular amb l'emblema de la Congregació (els tres estels) en el timpà tanca el conjunt de l'edicle per la part superior. Els dos parells de pilastres més propers a la portada sostenen el ressalt de la imposta del cos inferior, en realitat es tracta d'una projecció de la mateixa pilastra, el qual queda partit en la seua mitat pel relleu emmarcat de Sant Felip Neri que hem descrit. Sobre aquest entaulament es desenvolupa un gran frontó circular complet, amb les típiques cantonades ressaltades, que remata el cos inferior i envaeix el superior, proporcionant una interessant perspectiva al conjunt de la portada. Els intercolumnis majors, en els extrems, alberguen dos fornícules amb pilastres menudes i el corresponent frontó circular complet. Contenen les estàtues de Sant Francisco de Sales (dreta) i Sant Carlos Borromeo (esquerra), els protectors de l’Oratori. El cos superior és més estret. La seua longitud ocupa l'espai corresponent a les sis pilastres centrals del primer cos, que es corresponen amb altres sis en aquest segon cos, aquestes d'ordre compost. S’allarga el cos superior cap als costats per mitjà d'un parell de volutes laterals rematades per hídries, als costats de les quals, directament sobre el parapet que va per sobre del cos inferior, se situen les estàtues de Sant Tomás (esquerra) i Sant Esteban (dreta) i, finalment, ja en les cantonades, altres dues hídries. En el mateix centre del cos superior s'obri un finestral amb vidriera. En els intercolumnis majors, dues fornícules xicotetes amb les estàtues de Sant Gregorio, a l'esquerra i Sant Jerónimo, a la dreta. Sobre la porció central, en ressalt, de la imposta d'aquest cos (la qual és com la de l'inferior), corresponent a les dues parelles de pilastres que flanquegen el finestral, s'alça un frontó triangular una miqueta peraltat, amb l'escut coronat de María en el seu timpà. A banda i banda d'una balustrada de pedra jalonada per sis podis que sustenten, d'esquerra a dreta, les estàtues de Sant Joan baptista, quatre hídrias i l'estàtua de Sant Joan Evangelista. En el centre, rematant el frontó, un volum prismàtic subjecta una creu de ferro. Cal dir que Sanchis i Sivera atribueix les estàtues d'aquesta façana a l'escultor Leonardo Capuz i/o els seus deixebles, però Bérchez arreplega el testimoniatge de Orellana que atorga la realització de l'estàtua de Sant
  15. 15. Francisco de Sals a Joan Baptista Borja, sent treballada a Alacant. Segons aquesta mateixa font la resta de les estàtues serien obra de Jaume Molins. El campanar se situa en l'extrem dret de la façana principal. És de planta quadrada (4 mts. de costat) i s'eleva fins als 45 mts. Sorprèn la seua situació: negat entre les façanes de l'església i de l'antic Oratori, la primera de les pilastres de la qual encara es conserva sobre la cara exterior de la torre, de la mateixa forma que la de l'extrem dret de l'església. Conforme es desenvolupa el campanar en altura s'obrin, successivament, tres lluernes allargats sobre quadres reafonats i un magnífic rellotge de sol amb la data 1732, atribuït per Sanchis i Sivera a un anònim deixeble del pare Tosca. Acaba el primer cos de la torre amb una imposta que es troba a l'altura de la del segon cos de l'església, en forma de propagació. El segon cos constitueix el recinte de les campanes, que les seues espadanyes ofereixen forma d'arc de mig punt, als costats de casa una de les quatre hi ha un parell de pilastres menudes que es perllonguen fins a una volada cornisa, denticulada i amb cartel·les, com la del cos inferior de l'església. Finalment, el tercer cos consisteix en una torreta de costat menys molt ornada amb pilastretes, arquets i xicotetes hídries, coberta per un diminut teulat a quatre vessants i rematada per una hídria. La façana lateral, que dóna al carrer de Trinquet de Cavallers, ofereix una longitud de 43 mts. i presenta sis pilastres i imposta que segueixen la pauta de la façana principal, amb una hídria sobre el parapet, corresponent a cadascuna de les pilastres. la portada que ací hi ha és senzilla, amb frontó circular calat i l'escut del prelat Urbina en el centre. Sanchis i Sivera ho descriu correctament: "partido en dos cuateles: el primero dentro de una dobla bordadura (sic) de cadenas y Sotueres, lleva el árbol de Vizcaya con dos lobos pasantes y cebados; y el segundo contiene diez paneles (roeles). Timbra estas armas en cruz ancorada y un sombrero (capelo) pastoral con tres ordenes de ínfulas (borlas)" (SS, 81), que totalitzen vuit, tal com correspon a la dignitat arquebisbal. La planta de l'església té forma de creu llatina, amb dues naus laterals per a la ubicació de capelles que s'estenen des de la façana al transsepte. La longitud total és de 37,30 mts., dels quals 27,20 mts. de longitud i 9,98 mts. d'ample. La imposta es troba a 12,24 mts. d'altura. La cota més alta la proporciona la cúpula, l'alçada de la qual, del sòl a la llanterna, arriba als 47 mts., superant al campanar fins i tot. L'ordre de les pilastres interiors és el corinti. En les obertures dels intercolumnis de la nau central s'obrin sis arcs impostats de mig punt molturats, tres a cada costat, que permeten accedir a les sis capelles de les naus laterals, comunicades entre si pels corredors de poca alçada oberts en les seues grosses parets laterals que actuen de contraforts de la nau central. Les pilastres emboliquen l'interior de tot el temple. Els seus bases i pedestals són jaspiats els seus ressaltes i adorns daurats. Sostenen una imposta que
  16. 16. segueix l'esquema de la de la façana, amb cornisa denticulada i practicable, amb una barana de ferro. Tota l'església es va fer revestir de taulells fins a l'altura de la basa de les pilastres. El transsepte segueix la pauta de la nau central, presentant entre la imposta i la volta, quatre medallons en alt relleu amb busts de Pares de l'Església. Les voltes de la nau central i transsepte són de mig canó partides per tres llunetes a cada banda separats en el intradós per cartel·les daurades. Les llunetes corresponen a unes obertures que, en el cas de la nau central, coincideixen sobre els arcs del cos inferior. En ells s'obrin finestres entre pilastretes estriades, directament sobre la imposta. El mateix ocorre en els extrems del transsepte. En el creuer, quatre grans arcs torals que arranquen de la imposta del temple, amb les seues petxines sostenen el tambor, practicable i amb barana, de la cúpula de doble fulla. Aquest tambor obri fora vuit finestrals separats per les típiques pilastretes estriades, estes d'ordre compost i capitells daurats que sostenen frontons triangulars íntegrament. Proporcionen aquestes finestres una aparença octogonal a l'espès tambor sobre el qual descansa la mitjana taronja d'11,5 mts. de diàmetre i la seua llanterna. Per la seua banda, les capelles de les naus laterals es cobreixen de forma individual amb la seua pròpia cupuleta i llanterna, tres a cada costat. exteriorment es recobreixen de teules vidriades en blau, excepte les quals simulen els gallons, que són grogs. Les dos capelles de la nau transversal es comuniquen amb la capella de la Comunió i la antesacristía -que en planta se sostenen sobre els braços de la creu- per dues grans portades de pedra negra i frontons triangulars, amb quatre angelets sobre la seua cornisa. En cim de les dos portades se situa una tribuna. Similars a aquestes són altres dos portades de pedra negra que permeten l'accés als llocs dits des del presbiteri. Sobre elles descansaven, també, dos tribunes amb l'òrgan en la de l'esquerra. Damunt de cada tribuna hi havia un medalló i una balustrada de marbre roig. Aquestes portades es troben doncs a banda i banda del cor al que s'accedia des del centre del creuer per una àmplia graderia de traçat el·líptic, sobre la qual, segurament ja des del principi, hi hauria un reixat de fusta. Per la seua banda interna quedava el cor delimitat, tal vegada, per les quatre graderies de l'alta major. Est ocupava tot el recte posterior, estava tallat en fusta de pi i únicament presentava una capa de vernís fosc. Constava d'altar major de tres cossos en estil clàssic, encara que amb fortes reminiscències barroques. No obstant açò, quan s'acabava de construir l'església no existia la intenció de fer aquest altar major, ja que darrere d'ell podia veure's un relleu de la Trinitat en la paret. De totes maneres, no es va deure tardar molt a col·locar el retaule, obra
  17. 17. igual que les estàtues i la resta de retaules, de Jaume Molíns en dir de Orellana. Pel que fa a la taula de l'altar, sabem que estava coberta per una placa de pedra negra. La capella de la Comunió se situa a l'esquerra del presbiteri. La seua planta és rectangular (7x12 mts.) i la seua coberta, una volta apainelada amb tres llunetes a cada costat i quatre finestrals, tres figurats i un de real. Sis pilastres d'ordre compost més una cambra de pilastra en cada cantonada sostenen la imposta. El sòcol és de taulells de l'Alcora. Desconeixem detalls sobre el primer altar d'aquesta capella. Quant a les capelles del transsepte, la de la dreta està consagrada a la Verge de la Saleta i la de l'esquerra l'estava a Sant Pere Apòstol, encara que actualment es troba sota la advocació de San José. Les dos presenten una graderia sobre la qual havia de situar-se un reixat de fusta. De la cantonada esquerra de la capella de Sant Pere Apòstol arranca un corredor que discorrent entre el mur del temple i el parament exterior de la nau lateral dreta, condueix, en primer lloc, a la cara interior de la portada lateral dreta de l'església, que dóna al carrer del Trinquet de Cavallers i se situa a l'altura de la capella del Rosario (avui de la Trinitat) allargant-se fins a la de la Nativitat (Desemparats actualment) inclusivament, la qual cosa permet apreciar, sobretot en aquesta segona capella, el ixent de les fornícules que cobreixen els retaules menors. A l'espai posterior corresponent a la tercera de les capelles d'aquesta nau dreta s'ingressa per una diminuta portella que s'obri a l'esquerra del retaule, doncs el corredor citat no s’allarga fins a aquest punt, ara il·luminat per una finestra que dóna al carrer, oberta amb posterioritat, observant-se una clara ruptura del mur. Pel que fa a la resta de les capelles -les corresponents a la nau central- totes compten amb una graderia d'elevació, sobre la qual dues balustrades de pedra jaspiada tancaven l'accés al plànol de l'altar, sobre elles hi havia un reixat de ferro. L'esquema es repetia en totes. Com es veurà, açò no és així avui dia. Tampoc les actuals advocacions són les del passat: la primera capella de l'esquerra, des de l'accés, estava dedicada a Sant Antoni de Pàdua, avui a Sant Pancraci; la capella contigua (Santíssim Crist de la Bona Mort) va estar en els seus orígens consagrada a Santa Lucia. La primera capella de la dreta era de Sant Pascual Bailón i actualment és el baptisteri; la seua contigua (Verge dels Desemparats) el va ser del Naixement de Jesús; i la tercera, actualment de la Trinitat, era la capella de La nostra Senyora del Rosari. Els canvis s'han degut en bona part a la total desaparició dels llenç amb representació dels sants titulars durant la guerra civil. Només la capella de La nostra Senyora del Carmen, tercera per l'esquerra, ha mantingut la seua advocació. Passarem ara a les dependències de l'església. La sagristia emplaça la seua planta rectangular en paral·lel amb les capelles de La nostra Senyora de la
  18. 18. Saleta i la del Carmen, sense arribar a afrontar arquitectònicament, doncs dos parts de l'edifici, l'església pròpia i la sagristia es troben separats per un corredor a cel obert que condueix a la portella del campanar. S'accedeix a la sagristia travessant un llarg vestíbul o antesacristía seccionada en dues estades formades per quatre cuirs coberts mitjançant aresta romana i revestits a l'origen per un sòcol de taulell. S'ingressa ací per la portada del presbiteri o la de la capella de la Verge de la Saleta, en aquest cas es realitza un recordatori doblement fitat que, passant al costat de la porta del corredor exterior, ens porta a la sagristia, originàriament d'una sola peça, que albergava una supèrbia encaixonada de noguera avui inexistent. És d'interès la seua coberta acarpanelada, amb quatre llunetes i finestrals a cada costat, la qual descansa sobre un fris que reprodueix de nou el motiu denticulat. Major atenció mereix encara el paviment d'aquesta estància, sens dubte el més antic de l'església, doncs no sembla que es vera afectat per les reformes del segle XIX, ja que difereix notablement dels quals hem vist fotografiats en l'obra de Sanchis i Sivera. Es tracta d'un escacat en diagonal vorejat per lloses negres a junta contínua. El seu aspecte general ofereix un considerable desgast i la porció de la bordura adjacent a la paret ha desaparegut actualment. Enfront de la porta de la sagristia es troba una escala rectangular amb sòcol de taulelleria que condueix a la sala de juntes, a l'actual arxiu parroquial i a l'última estada successivament, les quals es desenvolupen en plànol sobre la antesacristía. En un racó de la peça més alta trobem una curta escaleta encastada que condueix a la cornisa amb barana de l'interior del temple. Una porta que fa cantonada amb la d'aquesta escala, en el costat menor de la antesacristía, comunica amb una estància allargada un poc excèntrica del conjunt de l'edifici, fins a tal punt que sembla molt probable que la seua incorporació fóra cosa posterior a l'erecció del temple. El que si és cert és que la seua funcionalitat: rectoral o despatx de la cúria, no té sentit fins al cap de la conversió d'aquesta església en parròquia en 1836. El seu aspecte formal i el seu alçat d'una sola planta incideixen en la diferenciació. Al corredor exterior s'accedeix, també, travessant en recorregut fitat una diminuta peça que hi ha en la capçalera de la sagristia. Com s'ha dit, aquest corredor condueix a l'escala del campanar, quadrada, amb 106 graons que ascendeixen fins al recinte de les campanes, del com destacarem els taulells del segle XVIII que ornen l'escopidor. Les campanes originals van ser foses en la guerra civil. Hem de, així mateix, fer referència a les dependències laterals i superiors a la capella de la Comunió. La primera d'elles a mà dreta és una xicoteta cambra amb finestra a l'exterior sense major interès. La segona, també amb finestra,
  19. 19. donava pas en el seu costat esquerre segons s'ingressa, a una tercera, en mig d'aquestes dos, sent la seua finestra major. En l'actualitat aquest lloc no comunica amb l'interior de la capella, únicament pot accedir-se ací des de l'exterior. Arrancava d'ací una escala de caragol -les restes del qual són encara apreciables- avui substituïda per una altra més convencional que condueix, en primer lloc, a una estància o saló superior que repeteix les dos finestres amb finestra major central i es desenvolupa en altura sobre la capella de la Comunió. Finalment s'arriba a una estància situada sobre la capella de Sant Pere Apòstol, de manera que sobreïx de la nau transversal cobrint parcialment dos hídries. El recurs és prou usual i no sembla molt significatiu d'un origen més tardà d'aquesta peça, encara que el molturat de la seua cornisa és clarament dissímil al de la resta de l'edifici. Dos paraules sobre els elements decoratius. Prèviament advertirem que no ens hem ocupat d'ells amb detall mentre que estan reflectits en els plànols i descripcions constructives adjuntes, a les quals remetem. Simplement esmentarem aquells que registren una insistent freqüència: cartel·les de cèrcols daurats en el intradós dels arcs, raïms sobre pilastres, rocalla en els vèrtexs de les llunetes, elements aquests signes d'interès mentre que, tal com apunta Bérchez, suposen la irrupció d'un decorativisme barroc que atenua el classicisme de les línies.
  20. 20. A.3.3. Les reparacions de 1813 Les reformes que, amb posterioritat a la seua edificació ha sigut objecte aquesta Església no han alterat molt el seu aspecte i absolutament gens la seua estructura que, com s'ha vist, segueix sent la mateixa. No obstant açò, és necessari i de gran interès deixar constància de totes les reformes o remodelacions que hem pogut advertir o documentar. Les primeres alteracions tindran lloc per efecte de les destrosses causades en el bombardeig francès de 1812. L'única dada que hem aconseguit sobre actuacions anteriors manca de rellevància: en 1778 es va pagar a un fuster " por cubrir las ventanas de la yglesia y media naranja al principio de Quaresma " (*ARV, Clergat, 2.024, s. f.). Sobre els desperfectes ocasionats per la guerra del francès, el llibre de decrets de la Congregació conté les següents notícies: " El gobierno de la Congregación... continuó hasta la entrada del ejercicio francés en esta ciudad que les facilitó el bombardeo de tres dias en cuyo tiempo cayeron algunas bombas ya en la iglesia, ya en el Oratorio y en el buque de la casa, pero las que mayor daño causaron fueron tres o cuatro que cayeron en el archivo y librería, que estava contígua, quemando papeles y libros, y si algo quedó lo acabó de arrasar la tropa francesa, que ocupó toda la casa y también la iglesia y Oratorio sin dar lugar a los padres que hasta entonces se habían mantenido en ella, aun durante el bombardeo. esta infeliz época del día 14 de Enero de 1812 dispersó la Congregación retirándose los padres y hermanos cada qual a donde pudo recogerse hasta que el govierno francés concedió la iglesia, Oratorio y una pequeña porción a aposentos, destinándose casi toda la casa para quartel de la tropa... continuando sin intermisión, en cuyo estado los halló el legítimo govierno español en el dia de su ingreso, que fue después de la salida de los franceses que fue en 5 de julio de 1813. Al nuevo govierno español hemos devido el reintegro de todo el terreno de la casa que havía servido de quartel... " (*ARV, Clergat, 254, p.2). Que danys va patir l'església en concret? Van ser de consideració? Sanchis i Sivera diu que " en 19 de octubre del mismo año (1813) se encargó al arquitecto D. Francisco Pechuán que recompusiera e hiciera las obras más urgentes " (SS, 61-62), citant el llibre d'actes que estem utilitzant. Es ací el que aquest llibre diu en la seua pàgina sisena, després de fer al·lusió a la reparació de desperfectes en la casa i Oratori: " Die xix octobris anni 1813... se resolvió nombrar interinamente al arquitecto Francisco Pechuán para las obras urgentes a la casa, para que con su escuadra ayude al maestro Zaragoza, y de acuerdo con él en alguna porción de las obras que hay assí en el buque de la Congrahación como en sus casas durante la presente urgencia ". Cap esment de l'església.
  21. 21. Hem de rebutjar, també, conjectura alguna basada en el dibuix de la façana que realitzarà Vergara i que reprodueix Sanchis i Sivera en la seua pàgina 69. Tot sembla indicar que irregularitats tals com la diferent disposició de les volutes del cos superior o la desaparició de motlures al peu de les fornícules del cos inferior, no s'han de sinó al fet que el dibuix en qüestió és una anotació d'escassa fiabilitat en qüestions de detall. Sens dubte hi hauria reparacions després d'aquesta guerra i els avatars que va comportar per a la Congregació i la seua església. Però no podem fer una altra cosa -de moment- que reconèixer el nostre absolut desconeixement de la naturalesa i lloc d'aquestes obres.
  22. 22. A.3.4. Conversió en parròquia de Sant Tomás (1836) La parròquia de Sant Tomás, esmentada per primera vegada en dos seients del Repartiment datats a 15 de desembre de 1238 i 17 de desembre de 1239, va tindre la seua primitiva església en un altre lloc que gens té a veure amb el qual ens ocupa:" ocupó hasta 1862, el área de las actuales casas de la calle de las Avellanas, números 19 y 21, y la calle de Caballeros, señalada con el 11, formando por consiguiente una esquina" (SS, 13). En 1276 era l'única església de València que conservava planta de mesquita, doncs totes les altres havien sigut construïdes de nou. Començada aquesta abans de 1291, va ser acabada a la fi del segle XIV. La exclaustració dels religiosos filipenses en 1835 va propiciar el trasllat de la seu parroquial a l'església que havia sigut la Congregació, quedant el vell temple com a magatzem d'objectes fins a la seua demolició en 1862, acte aquest dut a terme davant l'amenaça d’afonament provocada per l'abandó, segons Sanchis i Sivera. Únicament es va conservar la seua portada romànica i el cadirat de noguera, que es va traslladar a la nova parròquia i es va col·locar en el cor de la nostra església. El 10 de desembre de 1836 el clergat de Sant Tomás va prendre possessió de la nova església, "dándose principio en seguida a las obras de incomunicación y demás necesarias para efectuar el traslado" (SS, 62), de les quals, desgraciadament, no hem detectat vestigis. El convent va ser successivament convertit en acadèmia militar i caserna, este últim en 1854, any en què es va fer desallotjar per, finalment, ser demolit.
  23. 23. A.3.5. Reformes anteriors a la guerra civil La primera reforma de consideració que coneixem va consistir en la renovació del paviment de l'església, fet esdevingut entre 1852 i 1869, anys en què regia la parròquia el capellà Montoro. pot apreciar-se en algunes fotografies que reprodueix el llibre de Sanchis i Sivera un sobri paviment a junta contínua, de color fosc ressaltat per línies de lloses blanques que ho bordegen i compartimenten. El cor havia d'estar cobert per un altre tipus de pavimentació de la qual desconeixem detalls. Més tard, el capellà Formentín va manar pavimentar la capella de la Comunió seguint el model general de l'església. Ocorria açò entre 1889 i 1894. En moments indeterminats d'inicis del segle XX, anteriors sens dubte al guareix Sanchis, es va substituir la pedra negra de la taula de l'altar per una de marbre blanc i es va canviar la barana de fusta del cor per un reixat de bronze. Diu Sanchis i Sivera que 1903 es va procedir a "pintar las paredes simulando ladrillos, que era como estaban antiguamente..." (SS, 77). Com sap interpretar açò? s'expressa que era com estaven antigament, mostrant les rajoles nues travades amb guix o ja amb la pintura roja i els artificiosos traços groc-ocre simulant-los? De ser el primer cas -opinió que manifesta Bérchez- seria en 1903 quan es va pintar de roig per vegada primera l'exterior de l'església, data molt propera al moment en què Sanchis i Sivera escrivia en el seu llibre "Causa agradable impresión aquella enorme masa de ladrillo rojo..." sense fer ni més mínima referència a l'encertat de tan recent realització, tal com acostuma a procedir al llarg de la seua monografia. La segona interpretació possible consideraria doncs que en 1903 van tornar a pintar les línies que simulaven les juntes de guix, una vegada desaparegudes o deteriorades les originàries, no excloent que també es donara un repàs a la pintura roja preexistent. Caldrà tindre presents aquestes dos possibilitats fins que noves dades ens permeten decantar-nos per alguna d'elles. Assenyalarem, també, que en aquest període de 1903-1906 es va dur a terme la tasca complementària de netejar les estàtues, columnes i cornises de pedra, "y desde entonces se han puesto nuevamente de relieve las múltiples bellezas que encierran las molduras, ornamentación y estatuaria... reparándose hasta los detalles" (SS, 77-78). El curat d'Enrique Sanchis, iniciat en 1905, va estar acompanyat de diverses actuacions, pagades pel propi rector en moltes ocasions. Destacarem l'arranjament dels desperfectes de la cúpula, la col·locació de parallamps, el daurat i decoració de l'altar major (1905) i , finalment, la coronació del púlpit, situat llavors en la cantonada de la pilastra que separa les capelles de la Verge del Carmen i de la Saleta, "añadiéndole algunos adornos: una escultura de San Vicente Ferrer haciendo sonar la trompeta del Juicio" (SS, 93) i uns altres.
  24. 24. A.3.6. Estat actual La guerra civil va comportar la destrucció i desaparició d'una gran part de les mostres d'art moble que contenia l'església: els retaules, la imatgeria, l'orfebreria i els llenços (Sanchis i Sivera detalla i comenta totes aquestes obres d'art), molts d'aquests substituïts avui per pintures actuals d'escassa qualitat i valor. Per descomptat hi hauria també desperfectes de tipus arquitectònic, lleus molt possiblement, però la veritat és que van motivar la realització d'algunes reformes en la postguerra, quasi totes dignes d'atenció. Al·ludirem, així mateix i de forma conjunta, a les actuacions dels anys més recents, sense vinculació a les destrosses de la guerra civil, algunes d'elles no molt afortunades, certament. Un dels canvis de major importància va consistir en la renovació del paviment huit-centista de l'església per l'actual, descrit i delineat en una altra part d'aquest informe. Sembla que una xicoteta porció del vell paviment és hui visible en el llindar de la capella de la comunió, així com en el sòl immediat a l'ingrés lateral. Actualment el pis de la capella de la Comunió es troba cobert per una moqueta. Els marges del paviment de la sagristia -el més antic de l'església- han sigut reparats amb ciment i el deteriorat paviment de la antesacristía (que no hem pogut veure) es va cobrir amb un pis de plàstic, forrat al seu torn, més recentment, amb símil de parquet, en plàstic també. En la mateixa antesacristía van ser retirats pels anys seixanta els taulells i substituïts per un sòcol de fusta pintada de negre, hui cobert per un altre sòcol de plàstic. També d'aquestes recents dates són les línies pintades en les arestes de les voltes d'aquest vestíbul. Arran de la guerra va desaparèixer la grandiosa caixonera de noguera de la sagristia, fet aquest que va propiciar sens dubte la seua divisió en dues estades iguals per un envà que reprodueix encertadament el fris denticulat sobre els seus dos parapets de manera que no produeix estranyesa la seua presència. D'altra banda, es van recobrir les dos noves peces de la sagristia amb idèntic sòcol de taulells moderns, amb motlura els corresponents a la línia superior. Amb tota seguretat, ha sigut en la postguerra quan s'ha configurat l'accés al Centre Parroquial tal com ho coneixem ara, obrint una nova porta al carrer Trinquet de Cavallers des de la xicoteta estada central de les tres laterals a la capella de la Comunió. Els materials, tant de la porta (metàl·lica, pintada de blava) com els empleats per al condicionament de l'escala rectangular (que va substituir a la de caragol) i salons superiors són, sens dubte, tan recents com a poc adequats al lloc. Van desaparèixer amb la guerra les tribunes del presbiteri així com les balustrades de marbre superiors a les mateixes. No sabem que destinació va
  25. 25. tindre l'antic òrgan que allí estava, l'actual ha sigut col·locat sobre la portada que comunica a la antesacristía amb la capella de la Verge de Saleta, en el transsepte. També les balustrades de les capelles són avui inexistents, reixats de ferro forjat ocupen el seu lloc. El cor com tal va deixar d'existir en perdre amb la graderia i el seu reixat de ferro la seua sobreelevació i delimitació, -així com el seu paviment peculiar. La taula de l'altar va desaparèixer i aquesta substituïda actualment per una altra de noves factures i al·legories modernes, desacordat amb l'històric context. El vell púlpit va ser destruït, però l'actual, una magnífica obra de fusteria amarrada al pilar de la cantonada de la capella de San José amb el presbiteri, evoca-ho amb l'estàtua de Sant Vicent Ferrer que ho corona, rèplica de la qual fera col·locar el capellà Sanchis. Ni que dir ha de durant la guerra van ser també destruïts l'altar major i els de les capelles. Les campanes també van patir els avatars del moment: les actuals van ser fetes fondre en 1940.
  26. 26. A.4. APÈNDIXS A.4.1. Inscripcions desaparegudes Hem volgut deixar constància de les inscripcions arreplegades i transcrites per Sanchis i Sivera que actualment no es troben ja a l'interior del temple. Indicarem seguidament en la relació que oferim, el nom del difunt a qui anava dedicada la làpida, la data de l'òbit, el lloc que ocupava la placa i la referència bibliogràfica mitjançant l'habitual abreviatura SS seguida de la pàgina. -Joseph Vergara, pintor, 1799, entrada, SS 92. -Isabel Berenguer de Enteza, 1797, entrada SS, 92. -María Enmanuela Idiaguez de Castelví, 1745, capella de la Verge de la Saleta, SS, 110. -Antonio Joseph Cebrián i Tárrega, 1787, capella de Sant Pancraci, SS, 113. -José Tárrega, 1799, capella de Sant Pancraci, SS, 113. A.4.2. Inscripcions conservades Les presentem seguint el criteri exposat. Desconeixem si els seus corresponents sepulcres es troben també intactes. -Francisco Climent, 1689, baptisteri, SS, 117. -Serafina Adriá. 1660, capella del cristo de la Bona Mort, SS, 114. En la línia 12 hem pogut llegir VIVIT IN DEO, no transcrit per Sanchis i Sivera. -Pedro Pantoix, 1683, capella de la Verge dels Desampatados, SS, 118. -María Gracia de Boxadors, 1746, capella de Ntra. Sra. del Carmen, SS, 116. -María Laurencia de Mercede Tiganero, 1780, capella de la Trinitat, SS, 120. -Vicente Abalid, 1795, capella de San José, SS, 110. -Domingo Sarrió, 1677, capella de la Comunió, SS, 107. -Luís Crespí de Valldaura, 1663, capella de la Comunió, SS, 107. A.4.3. Nova inscripció Està en la capella de la Comunió, sobre la paret dreta al costat de l'altar. "Palma del martirio sobrepuesta siagonalmente a una cruz latina"
  27. 27. LA SIERVA DE DIOS LUIS MARIA FRIAS CÑIZARES IN PACE + VICI-XII-MCMXXXVI A.4.3. Fonts arxivístiques A part de les publicades total o parcialment per Sanchis i Sivera i Villalmanzo, s'han tingut en compte els capítols de la cantería per al Oratori parvo: ARV, protocols de Franciso Carrasco, 1722, fols. 238 v. -241 v. Així mateix, s'ha consultat tota la documentació dels filipenses dipositada en l'Arxiu del Regne de València, a saber: ARV, Clergat, leg. 177 ARV, Clergat, llibres, 155, 156, 157, 241, 252, 253, 254, 258, 293, 448, 755, 757, 766, 772, 811, 821, 1.040, 1.176, 1.737, 1.771, 2.024, 2.094, 3.122, 3.123, 3.765, 3.974. Resultant ser en la seua majoria relatius a l'administració de possessions i llegats de Congregació, alguns d'ells procedents de personatges les inscripcions funeràries dels quals es troben en l'església encara, com és el cas de Serafina Adrià. Així doncs, el seu interès és mínim per a la història de l'edifici, amb la molt lleu excepció dels llibres 254 (llibre d'actes) i 2.024 (prefectura de sagristia).
  28. 28. A.4.5. Bibliografia BERCHEZ, J., “Iglesia de Santo Tomás y San Felipe Neri” Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana, I, Valencia, 1983, pp. 602-612. Notes històric – estilístiques. CRUILLES, marqués de, Guía Urbana de Valencia, Valencia, 1876. Demolició de l’edifici de la Congregació. GARULO, J., Manual de forasteros... Valencia, 1876. Interpretació làpides romanes. HERRERA, José María; MARTINEZ, Rafael; PERDIGON, Luís; TABERNER, Francisco, Cartografía histórica de la Ciudad de Valencia 1704-1910, Valencia, 1985. Qüestions cartogràfiques i topogràfiques relatives al emplaçament. HUBNER, Aemilius, Inscripciones Hispaniae latinae, Berlín, 1869. Transcripció de les làpides romanes. LAMARCA, Luís, Teatro de Valencia..., Valencia, 1831. Al·lusió a la casa de les comèdies. MARCIANO, Juan, memorias históricas de la Congregación del Oratorio, Madrid, 1854. Al·lusió a la compra de les primeres cases de la congregació en Valencia. MARTINEZ ALOY, José, Geografía del reino de Valencia. Província de Valencia, I, Barcelona, s.f. Menció de la Iglesia i el seu autor. PERALES, Juan B., Continuación de las Décadas de Escolano, Valencia 1878. Noticies sobre el carrer i la casa de les comèdies. PONZ, Antonio, Viaje a España, IV, Madrid, 1774. Atorga a Tosca la delineació de la façana. SALES, Agustín, Declaración de una columna del Emperador Hadriano, Valencia, 1776. Làpida romana. , Historia de la aparición de San Pablo, Valencia, 1752. Reprodueix la transcripció que efectuara el p. Felipe Seguer d'un laterculum desaparegut.
  29. 29. ,"Disertación del Sagrado Cáliz", Resposta sobre uns monuments antics, València, s.f. Làpida romana. SANCHIS GUARNER, Manuel, La ciutat de Valencia, Síntesi d’història i de geografia urbana. Aspectos topográficos e históricos del emplazamiento. SANCHIS I SIVERA, José, la Iglesia parroquial de Santo Tomás de Valencia, Valencia, 1913. Monografia històrica i descriptiva. SERRANO, P., III Centenario de la Canonización de S. Vicente Ferrer, Valencia, 1762. Atribueix al pare Tosca la façana de l’església. TEIXIDOR, Josef, Antiguedades de Valencia, Valencia, 1985. Troballes extretes durant les obres de condicionament de la parcel·la i fonamentació de l'església. VERGE, Juan B., Memorial de la Misión, meditaciones quotidianes, dedicades al Patriarca San Felipe Neri, Fundador de la Congregación del Oratorio, Valencia, 1699. Notícies sobre els inicis de la Congregació en València. VILLALMANZO, Jesús, “El padre Tosca y la Iglesia de Santo Tomás de Valencia”, Saitabi, XXVIII (1978), pp. 69-81. La planta es va fer a Roma.
  30. 30. B. L’EDIFICI CONSTRUÏT
  31. 31. B.1. PRESA DE DADES B.1.1. Croquis generals i de detall S'han realitzat nombrosos croquis, tant generals com de detall en els quals es reflecteixen tot tipus de mesures, així com la descripció de l'estat actual dels elements, patologies, materials, etc., que han servit de base per a la confecció dels plànols. Atès que han sigut realitzats "in situ" i de manera espontània, de forma heterogènia a causa de les diferents persones que ho han executat, ha sigut arxivat amb caràcter d'esborrany, i considerem no necessària la seua reproducció, si ben els més representatius si es presenten i la documentació continguda en els no presentats ha sigut transcrita en els plànols realitzats, per la qual cosa tota la informació extreta ha quedat englobada en els documents dels presents Estudis Previs.
  32. 32. B.1.2. Mesuraments Degut de d'una banda a la gran complexitat i extensió del conjunt de l'Església i per una altra a les grans altures inaccessibles, superfícies corbes, revestiments i escultures que dificulten la fixació de plànols, lluminositat deficient, etc., als quals cal afegir la proximitat d'altres edificis que impedeixen parcialment la visió d'alguns elements, han condicionat els mètodes a utilitzar per a la presa de dades i posterior aixecament de plànols. Per l'anteriorment citat, hem utilitzat diferents mitjans segons les possibilitats d'aplicació real de cadascun d'ells. Aquests mitjans són: -Taquímetro WILD T-16 de graduació directa, centesimal d'apreciació d'un minut. -NIVELL KERM de coincidència. -Cintes mètriques. -Mira estàtica. -Prismàtics. -Jalons. -Globus d'heli. -Escales, lienzas, etc... La utilització del taquímetre s'ha iniciat partint de l'Estació E1 a la qual corresponen sensiblement les coordenades X=884 , 800 i I=546 , 900 del sistema O.T.M. i z=10m, (altitud de l'estació EE1, sobre el nivell del mar) "en los cálculos se omiten las tres primeres cifras de la abcisa X y de la ordenada Y quedando la E1 (800,900)". L'altitud de l'estació EE1 és Z=10 m. que es pren com a nivell relatiu de referència. La part exterior del conjunt de l'edifici és presa pel mètode de radiació, des de cadascuna de les estacions EE1, EE2, ..., que formen un itinerari obert, i els enllaços del qual s'han efectuat pel sistema directe o de MOINOT. Uns punts s'anoten i queden determinats prenent els seus azimuts i les distàncies directes mitjançant cinta mètrica de cadascun d'ells a l'Estació corresponent; en els punts inaccessibles penells, cúpules, ràfecs reculats de teulades, cossos de diferent secció de la torre, la distància de la qual no pot prendre's per procediment directe, ha de procedir-se a l'obtenció d'aquestes, per dos mètodes diferents; -Intersecció directa, per a açò es prenen dos de les Estacions de les quals es divideix el punt a determinar, com a base, la distància
  33. 33. en cinta d'aquesta base i els azimuts del punt respecte a cada Estació o punt extrem de la base. (S'adjunten croquis amb els càlculs d'alguns dels punts presos pel mètode d'Intersecció Directa), o pel segon mètode, per a açò es prenen els angles zenitals respecte a una Estació, del punt a definir, obtenint- se la distància horitzontal en el plànol de coordenades en l'estudi. Aquest mètode s'ha utilitzat en ocasions per existir dificultats de visió d'un mateix punt des de dues Estacions. Partint de nou de l'Estació E1, es pren de nou itinerari de les Estacions E1, E2, E3..., ara per l'interior del conjunt de l'edifici, i partint de cadascuna d'aqueixes Estacions amb les radiacions pertinents, i amb la mateixa forma de procedir assenyalada en l'itinerari per l'exterior, es prenen els punts a representar, cantonades, racons, matxons del Temple, Capella, Sacristia, etc. A l'Estació EE3 s'arriba per un itinerari tant exterior com a interior que permetrà saber si l'error d'aquest tancament està o no dins de la tolerància, i en conseqüència compensar aquest error de tancament o rebutjar la presa de dades, tornant a iniciar el procés fins a obtenir una tolerància admissible. La representació de la planimetria de tots els punts obtinguts, siguen accessibles o inaccessibles, i amb la finalitat d'aconseguir un transport gràfic d'una major exactitud, es realitza per coordenades cartesianes referides a un sol sistema d'eixos i amb els valors inicials d'E1; els valors d'aquestes coordenades polars obtingudes del "Treball de camp". El producte sins dels azimuts per les distàncies i cosinus dels azimuts per les mateixes distàncies ens donen els valors de X i Y respectivament respecte a l'Estació d'on es va prendre l'o els punts, i que excepte els de l'Estació E1, són coordenades relatives. Pel mètode utilitzat en els enllaços de les Estacions, els diferents sistemes d'eixos són tots paral·lels entre si i alhora a la del sistema bàsic, per la qual cosa amb sumes algebraiques ens permeten passar d'un a un altre sistemes obtenint sobre els eixos de la I1, totes les coordenades absolutes, X i Y dels punts a representar. L'obtenció i representació de l'altimetria de tots els punts s'aconsegueix de dues formes, per a uns per mitjà de l'anivellació geomètrica i per als altres per l'anivellació trigonomètrica. Per a obtenir totes les "Z" dels punts de la planta - solc, es pren amb el nivell (anivellació geomètrica) partint de la EE1, en primer lloc per l'exterior, els corresponents a aquells punts que tinguen variació d'altura, com els graons en les portes d'accés a l'Església i capella, cantonades i racons del conjunt arquitectònic, així com els corresponents a les estacions exteriors, nivells o altituds que han de servir de partida per a obtenir amb el taquímetre estacionat en elles altres diferents altituds per mitjà de l'anivellació trigonomètrica o per pendents; en segon lloc, introduint-se a l'interior del Temple i relacionant els diferents plànols de comparació es prenen punts en els sòls de Sagristia, Capella, Nau de l'Església, Altars Major i Laterals, eixint de nou a l'exterior per
  34. 34. la porta principal i lateral de l'Església, per a prendre finalment el punt de partida de la EE1. El trobar en el gabinet les corresponents "Z" de tots els punts anivellats es redueix al càlcul de la llibreta partint del valor EE1. Les "Z" que corresponen a les diferents altures de Cúpules, ràfecs de teulada, careneres, diferents cossos de la torre i penells, s'obtenen mitjançant els dos mètodes anteriorment descrits per a açò en situar el taquímetre en les Estacions exteriors a més de prendre les dades necessàries per a l'obtenció de les coordenades X i Y de la planimetria, es van prendre també en les Estacions més propícies, els angles Zenitals corresponents a cadascun dels punts a determinar la seua altitud, així com l'altura de l'instrument en cada Estació. Les distàncies per a calcular "t" són les ja obtingudes per procediment directe en uns casos i indirecte en uns altres, ja utilitzats per trobar les coordenades "X" i "Y". La fórmula fonamental de la taquimetria P=hi + t-m, ens donarà els valors, que sumats al nivell de l'Estació seran les "Z" o altituds dels punts que interessaven. A més de la utilització del taquímetre s'ha realitzat, el mesurament per cinta per a lectures en horitzontal i amb jalons, globus d'heli o cinta per a lectures en vertical utilitzant-se els jalons per a mesures inferiors a 9 metres, els globus en llocs inaccessibles i la cinta per a llocs accessibles, amb o sense escales. PRESENTACIÓ GRÀFICA: Per a l'aixecament dels plànols de planta s'ha iniciat representant i situant els punts de coordenades obtinguts pel taquímetre i les dades del qual s'adjunten. Atès que aquests punts no han sigut suficients per a tancar totalment la planta s'han triangulat els mateixos amb les mesures preses amb cinta, partint dels esmentats punts coordenades, a més de comprovar alguns d'aquests punts, tancant-se definitivament la planta. Per a la realització dels plànols de façanes i seccions, s'ha partit de la planta citada anteriorment, amb les altituds i nivells obtinguts amb el taquímetre, per l'anivellació trigonomètrica o per pendents, contrastada i completada pel mesurament obtingut amb cinta, jalons i globus; alçant-se els citats plànols amb els marges de tolerància indicats en el punt següent. Com a resum de l'indicat i definint l'anteriorment dit podem dividir en tres tipus l'aixecament de plànols. TIPUS 1.- Aixecament de planta per itinerari i passada a coordenades cartesianes i recolzat amb triangulars amb cinta, on s'ha utilitzat la mira i la cinta. TIPUS 2.- Anivellació geomètrica o per altures, utilitzant-se la mira i el nivell.
  35. 35. TIPUS 3.- Anivellació trigonomètrica o per pendents on es poden diferenciar quatre classes: a) Tenint la distància horitzontal amb cinta i mesurant angle zenital. b) Obtenint la distància horitzontal pel mètode d'intersecció. c) Amb distància horitzontal obtinguda de lectura de mira. d) Amb distància horitzontal obtinguda en el gabinet del plànol de coordenades cartesianes. TOLERÀNCIES DE LES MESURES: Referent a la planimetria de l'itinerari per l'exterior del conjunt arquitectònic, i el pas de coordenades polars a les coordenades cartesianes, s'obtenen els valors de tancament de la E3, X= 800,98 m. i Y= 922,51 m., l'itinerari segon, per l'interior de l'edifici dels denominats ENQUADRAT, iniciat en el EE1 i tancat en l'E3, dóna de nou valors al punt d'aquesta Estació de X= 801,01 m. i Y= 922,50 m., d'on es dedueix que l'error comès aquesta dins de la Tolerància T= L/200 i és tan xicotet que no precisa compensació. En la triangulació l'error és mínim, atès que han sigut xicotetes distàncies i amb xicotetes acumulacions d'elles. Quant a l'altimetria, l'anivellació geomètrica per a obtenir els nivells o altituds de tots els punts de la planta - solc llança una diferència o error de tancament de 10 - 9,999 = 0,001 m., per la qual cosa es considera un error admissible. L'anivellació trigonomètrica, dóna quan es tracta dels punts determinats per mitjà de les interseccions errors entre 0,02 i 0,10 m., i quan són mitjançant l'obtenció de distàncies amb els fils sobre la mira, els errors estan entre 1% i 2%, i quan la distància s'obté per mesurament directe amb cinta, l'error és inferior a 0,5%, i quan la distància s'obté en plànol de coordenades és de 2%. Quan les altures s'han obtingut per globus d'heli i atès que aquests s'han utilitzat en altures superiors a 9m. arribant a 24m. i en els punts revestits amb motlures i adorns en algun mesurament, calculem que aproximadament i no havent pogut ser controlada l'error pot ser de + 10 cm. Quan el mesurament s'ha realitzat amb jalons, l'error pot estar entre + 5 cm, en grans mesures.
  36. 36. PLANIMETRIA
  37. 37. Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M E-1 1 260 51 884,800 ; 546,900 4 311 83 5 326 12 6 74 80 7 90 26 10 145 63 9 124 39 8 98 17 2 279 59 3 304 70 12 336 39 13 362 75 16 37 70 17 65 61 E2 0 15 EE1 194 95 E-2 E1 200 15 800,02; 9120,20 11 261 51 14 276 31 Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig X Y Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat 6 50 794.71 896.22 4 94 795.15 900.91 5 26 795.17 902.10 4 84 804.46 901.87 4 50 804.45 900.69 6 28 804.73 895.87 11 30 810.48 895.77 10 65 810.64 900.31 11 77 788.83 896.29 11 10 788.93 900.82 12 92 789.12 906.99 8 51 795.30 907.09 8 26 804.61 906.85 12 60 810.80 906.48 10 10 800.02 910.10 15 81 801.25 884.24 10 10 800.00 900.00 13 41 788.99 902.48 5 03 795.33 908.27
  38. 38. Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig X Y Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat 5 06 804.64 908.04 13 42 810.69 901.96 13 39 804.20 897.38 12 63 801.09 897.52 12 63 798.41 897.57 13 39 795.11 897.64 15 58 799.58 897.53 10 97 789.15 908.66 11 23 789.23 913.21 5 54 795.60 913.44 5 56 804.64 913.20 11 24 810.97 912.65 11 00 810.84 908.12 21 00 812.59 926.92 12 44 801.01 922.50 12 44 800.02 910.10 9 54 795.64 914.62 9 40 795.09 915.20 11 44 792.53 914.82 Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M 15 126 66 18 141 51 C1 179 18 C2 194 58 C3 208 13 C4 223 87 Ep 201 77 19 291 60 20 317 84 21 341 15 24 62 36 25 85 43 26 111 50 E6 40 85 E3 5 085 E3 E2 205 085 810.01; 922.50 22 238 07 22 243 39 40 253 12
  39. 39. Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig X Y Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat 15 86 786.90 915.25 14 03 787.13 924.55 11 76 789.47 924.45 9 65 791.61 924.67 5 93 795.32 924.19 5 58 795.91 924.75 6 14 795.92 925.93 8 13 795.51 928.49 12 19 795.73 933.49 11 70 805.55 933.28 7 30 805.53 928.23 5 09 804.97 925.70 4 41 804.93 924.51 4 70 805.49 923.92 10 49 811.36 924.22 12 76 813.70 923.83 14 72 813.41 914.56 10 55 807.77 914.40 8 68 805.35 901.40 Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M 41 269 78 42 309 32 43 312 45 44 314 44 27 318 37 27 326 46 28 337 71 29 352 71 30 371 49 31 25 38 32 42 51 33 56 76 34 69 85 35 80 38 36 89 50 37 93 34 38 136 25 39 155 70 error 23 167 55
  40. 40. Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig X Y Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat 8 91 804.66 914.37 15 87 789.31 933.22 21 00 800.02 910.10 5 83 806.82 926.10 5 90 806.81 925.73 6 93 805.68 926.37 6 97 805.76 928.29 5 95 806.85 928.50 3 88 816.44 926.41 3 88 - - - - - - 15 87 801.01 922.50 18 70 792.59 914.81 7 02 789.23 926.20 7 21 787.29 926.30 5 30 784.97 936.26 3 88 787.55 936.68 6 03 794.35 936.53 6 52 794.16 928.86 Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M 23 173 14 E5 347 235 E2 240 85 54 291 00 55 287 03 551 294 91 561 312 63 56 317 08 E7 108 41 E7 E6 308 41 816.44; 926.41 - E5 E3 147 235 739.31; 933.22 40 188 76 45 200 75 46 218 06 error 48 338 90 49 370 09 50 63 05 51 146 50
  41. 41. Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig X Y Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat 8 97 795.52 926.75 8 57 794.05 926.08 7 63 792.11 926.12 3 88 812.59 926.92 2 02 815.13 927.95 8 01 824.40 927.31 8 31 824.27 923.63 1 67 815.02 925.54 4 72 811.79 925.60 13 74 814.69 912.78 16 91 814.93 909.57 16 90 - - 16 86 815.62 907.60 6 66 814.87 919.94 28 31 812.89 898.32 28 30 813.70 898.24 5 89 821.32 923.11 5 89 816.44 926.41 Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M error 47 151 32 52 162 69 53 176 07 E7 E6 308 41 816.44; 926.41 57 355 03 58 92 835 61 121 69 62 264 98 361 289 07 66 208 14 67 205 69 68 - - 681 203 10 64 215 13 69 208 01 70 206 18 E8 137 80 E8 E7 337 80 821.32; 923.11
  42. 42. Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig X Y Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat 7 48 824.02 916.13 3 70 824.16 920.74 7 74 817.50 916.38 10 49 817.40 913.38 4 39 817.72 920.75 15 81 800.00 900.00 24 82 776.52 887.06 17 37 815.47 894.22 16 75 814.60 894.36 15 55 813.03 894.39 14 45 812.07 893.82 11 24 806.97 893.91 10 49 805.42 893.86 9 80 802.76 893.92 9 78 801.23 894.02 10 28 799.63 894.39 10 37 798.03 894.70 10 92 796.48 894.06 12 38 793.80 894.13 Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M 73 176 49 74 144 18 71 232 85 72 224 36 75 263 07 EE1 E1 394 95 801.25; 884.24 EE2 294 41 85 61 05 851 58 70 852 54 75 84 53 85 841 34 01 83 26 05 831 9 87 82 399 845 821 389 91 81 379 90 801 371 21 80 358 92
  43. 43. Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig X Y Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat 13 44 792.28 894.25 17 36 787.14 894.40 24 82 801.24 884.24 16 33 786.67 894.85 27 89 785.86 908.34 29 55 785.81 900.40 31 24 785.69 911.92 33 72 785.46 914.57 48 32 784.56 929.71 54 30 784.19 935.81 30 88 786.18 911.39 30 88 776.52 882.06 2 25 787.10 913.44 40 06 788.32 914.84 2 71 788.18 909.56 4 94 788.60 915.70 4 94 786.18 911.39 14 13 800.98 922.51 Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M 79 353 50 79A 339 78 EE2 EE1 94 41 776.52; 882.06 79B 42 72 781 21 73 78 20 36 77 18 65 771 17 09 761 10 64 76 9 026 EP 20 26 E9 EE2 220 26 786.18; 911.39 86 26 91 87 35 35 88 147 04 E4 32 535 E11 E9 232 535 788.60; 915.70 E1 68 00
  44. 44. ANIVELLACIÓ GEOMÈTRICA
  45. 45. ORDENADES COTES ObservacionsDEL TERRENY De les rasants D T Auxiliars Definitius 11.596 10 00 10 172 10 174 10 162 10 142 10 167 10 302 10 194 10 439 10 186 10 334 11.583 10 162 10 172 10 319 10 163 10 312 10 199 10 351 10 153 10 354 10 166 10 124 10 324 Perfils DISTANCIES ANIVELLADES Parcials A Origen Darrere Intermèdies Davant Est font 1.596 E1 1.424 E2 1.422 E3 1.434 A 0.454 Altar S. Pancraci 1.429 Altar S. Pancraci 1 escaló 1.294 Altar pila baptismal 1.402 Altar pila baptismal 2 escalons 1.137 1.157 Altar Verge Desemparats 1.410 Altar Verge Desemparats 1 escaló 1.262 E3 1.434 Altar Crist 1.411 bona mort 1 escaló 1.264 Altar Verge Carme 1.420 Altar Verge Carme 1 escaló 1.271 1.384 Santa trinitat 1 escaló 1.232 1.430 Altar S. Jose 1 escaló 1.229 1.417 Capella 1.459 E5 Altar capella 1.259
  46. 46. Perfils DISTANCIES ANIVELLADES Parcials A Origen Darrere Intermèdies Davant Vgen de la 1.428 Saleta 1 escaló 1.234 Est. Sint. E5 1.516 1.549 E cierre 1.397 E sint 1.373 1.300 Nivell S. Alt M. 5 escalons 0.49 Carreró desaigüe 1.364 Part estreta 1.25 2º desaigüe 1.578 1.398 Escaló Carreró 1.220 Porta despatx 1.456 Est. a Sagrista 1.445 - E5 1.456 A 1.482 1.463 Escaló Umbral porta C/ Trinquet Caballers 1.273 B 1.596 ORDENADES COTES ObservacionsDEL TERRENY De les rasants D T Auxiliars Definitius 10 155 10 349 11 550 10 034 10 153 11 407 10 034 10 107 10 917 10 043 10 157 9 829 10 009 10 187 9 951 9 962 11 609 10 153 10 127 10 146 10 286 11 445 10 172 9 849
  47. 47. Perfils DISTANCIES ANIVELLADES Parcials A Origen Darrere Intermèdies Davant Estació Arran 1.446 C 1.352 1.206 E 1.508 E’ 1.314 D 1.346 D’ 1.291 F 1.395 ORDENADES COTES ObservacionsDEL TERRENY De les rasants D T Auxiliars Definitius 9 999 11 591 10 239 10 083 10 277 10 245 10 30 10 196
  48. 48. ALTIMETRIA
  49. 49. Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig Y Z Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat X 24 82 776 52 882.06 10.28 23 42 779 75 874.24 10.173 15 81 800 900 10.17 801 25 884.24 10.00 40 62 815 91 898.15 50.89 38 56 814 46 897.20 47.52 38 03 814 50 896.79 15.15 36 50 813 17 895.54 40.36 27 94 802 68 897.17 39.81 27 94 802 68 897.17 38.17 27 76 802 53 896.22 36.58 27 76 802 33 896.57 30.09 27 76 802 33 896.57 29.05 27 76 802 40 896.65 27.52 27 49 802 26 896.50 24.09 27 90 802 37 896.62 23.08 27 90 802 37 896.62 20.70 Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M EE1 1.455 EE2 294 41 801.25; 884.24 EE3 272 29 98 02 2.02 E1 395 05 97 04 2.02 EE3 1.485 EE1 72 29 - - 779.75; 874.24 10.173 0 62 84 49 95 0.00 1 62 80 51 10 0.00 3 62 80 52 30 0.00 4 63 36 54 01 0.00 5 63 87 57 57 0.00 6 63 97 66 14 0.00 Ferro 71 50 00 49 75 0.00 7 50 00 51 68 0.00 8 51 14 53 42 0.00 9 50 35 62 68 0.00 91 50 35 64 37 0.00 92 50 35 66 94 0.00 10 50 35 72 96 0.00 101 50 35 75 26 0.00 102 50 35 77 03
  50. 50. Distancia Horitzontal D TANGENT Altura del nivell sobre el punt observat t - m ORDENADA Observacions i càlcul del desnivell mig Y Z Visual pujant + Visual baixant - + - Del eix de gir del antull Del punt observat X 22 88 794 08 898.70 34.46 22 20 793 41 898.15 32.40 49 76 802 50 924.20 55.11 49 56 802 42 924.02 54.20 47 69 801 06 923.02 51.59 48 21 802 13 923.38 48.49 48 21 802 13 923.38 47.59 42 14 799 29 914.26 39.63 40 62 815 89 898.18 49.71 21 62 789 83 899.12 24.40 776 52 882.06 10.28 Indicació de les estacions Altura del Instrument Punts observats N ANGLE LECTURA DE FILS Generador G Altura de la mira - m Horitzontal & 0 00 Vertical T Extrems Axial M 11 33 75 50 11 0.00 111 39 55 49 97 0.00 112 60 63 58 85 0.00 12 33 05 52 15 0.00 13 27 20 54 30 0.00 14 27 20 54 84 0.00 15 27 20 55 62 0.00 16 27 20 58 46 0.00 17 27 20 59 22 0.00 18 27 15 62 69 0.00 19 7 93 78 61 0.00 20 62 75 52 07 0.00 61 63 78 68 05 0.00 21 24 50 66 08 0.00 21 37 32 68 90 0.00 22 37 32 60 55 EE2 375 04 - -
  51. 51. B.1.3. Fotografies Les fotografies realitzades de les quals adjuntem còpia en un annex i que a més lliurem els negatius, s'han ordenat d'acord en els següents apartats: 1.- Vistes generals. 2.- Portada. 3.- Façana lateral. 4.- Torre campanar. 5.- Coberta. 6.- Àmbit interior. 7.- Edifici Capella Comunió. 8.- Dependències annexes.
  52. 52. B.2. AIXECAMENT DE PLÀNOLS
  53. 53. B.3. SUBSISTEMES CONSTRUCTIUS
  54. 54. B.3.1. Identificació de les diferents edificacions L'àmbit de realització de l'estudi de l'Església de Sant Tomás i Sant Felip Neri, no ho hem reduït exclusivament, al cos construït que alberga l'església. Per a una millor compressió de les etapes i aspectes constructius o històrics, malgrat l'increment notable de treball que açò suposa, ho hem ampliat al conjunt d'edificacions que s'articulen a la seua al voltant, a causa de la forta interrelació de les mateixes. Per a poder realitzar un anàlisi constructiu sistemàtic i ordenat, descompondrem, el conjunt d'edificacions juxtaposades al cos principal de l'Església, en les següents unitats, que podem considerar cossos autònoms, construïts en diferents etapes o simultàniament, però amb característiques que els personalitzen amb entitat pròpia. Aquestes unitats són: -Església. -Torre campanar. -Edifici Capella Comunió. -Sagristia i dependències annexes. Les relacions amb el temple o edificació principal són les que especifiquem a continuació: -Torre Campanar: La torre campanar és una construcció molt peculiar adossada al temple al costat de la primera capella lateral, reculada lleugerament del plànol del immafront i que podem considerar integrada en el Temple, si ben les seues característiques constructives tan diferenciades aconsellen tractar per separat. -Edifici Capella Comunió L'edifici que hem titulat com a Edifici Capella Comunió, està situat per dos plantes, sent molt forta la seua connexió amb l'església, queda integrat en la façana del carrer Trinquet de Caballers sense diferenciar-se de l'Església i a més comparteixen dos dels seus costats. El mur contrafort del transsepte i el del presbiteri si ben aquest s’allarga lleugerament en longitud. A través d'una portada situada en el transsepte s'accedeix a la Capella de Comunió que ocupa la quasi totalitat de la planta inferior. Té així mateix una entrada mitjançant una xicoteta porta situada en una obertura practicada, en època recent, en la façana, que permet a través d'una escala accedir a la planta superior que es comunica amb un altre edifici adjacent, i que està destinat actualment a reunions parroquials.
  55. 55. -Sagristia i dependències annexes A través de la portada situada en la nau major, a l'esquerra del presbiteri, s'accedeix a unes dependències utilitzades per a despatx i serveis parroquials situades en una edificació de diverses plantes adossada a l'Església. Destaca per la seua bellesa i importància la Sagristia que detallem convenientment en els documents del present estudi previ.
  56. 56. B.3.2. Subsistema estructural El sistema estructural ho analitzarem descrivint ordenadament els diversos tipus constructius existents. A causa que l'estructura no planteja cap problema greu, ja que es troba en un bon estat, no hem cregut necessari en aquesta fase dels estudis previs la realització de tastos de difícil i costosa execució per a determinar amb exactitud els espessors dels elements constructius que la componen, que si haguera sigut necessari en el cas d'haver de realitzar comprovacions de les embranzides i esforços en la mateixa. Destacarem que tots els elements han sigut resolts amb els materials de rajola i guix de bona qualitat ("particularmente en este país, en que los materiales ladrillo y yeso llevan suma ventaja a los de otras provincias " M. Fornés i *Gurrea) amb absència de pedra i de fusta; sent àmpliament utilitzada segons diverses manifestacions la volta paredada element constructiu de gran tradició local d'enormes possibilitats constructives com es fa patent en aquesta església i de la qual el genial Gaudí proclamava " La bóveda tabicada es el elemento más precioso de nuestra construcción: permite ejecutar con simplicidad y rapidez las formas más complejas, no exige cimbras y tiene gran resistencia en relación con su ligereza y con la simplicidad de sus componentes".
  57. 57. ESGLÉSIA La planta de creu llatina, ha sigut desenvolupada a partir del presbiteri de capçalera recta, d'àmplia nau central, capelles laterals allotjades entre els successius contraforts comunicats entre si i transsepte ressaltat lleugerament de la línia exterior de les capelles. Contraforts Els contraforts executats amb fàbrica de rajola amb aparell gòtic, probablement sobre un sòcol de carreuons; vénen definits per la traça del temple, els majors són els que dóna al creuer i els de menor dimensió els que delimiten les capelles laterals, tots ells són perpendiculars a l'eix de la nau major excepte els quals delimiten el presbiteri que segueixen la seua mateixa adreça. Els contraforts estan perforats amb xicotets buits en les capelles laterals resolts amb arcs escarsers i amb buits importants per a allotjar les portades que donen al transsepte i presbiteri resolts en aquest cas amb escarsers a una cara i llinda plana en l'altra. Adossats als contraforts es formen les pilastres que crearan a diferents altures els plànols d'arrancada dels arcs de sustentació de les voltes i de les cúpules. Arcs: Tots els arcs es caracteritzen per ser de mig punt, executats amb fàbrica de rajola convenientment aparellada, les seues diferents dimensions i característiques es reflecteixen en els plànols. En un primer nivell inferior es desenvolupen els arcs que componen l'estructura de les capelles laterals. De les quatre pilastres situades en els vèrtexs de la planta sensiblement quadrada arranquen sengles arcs faixons paral·lels a l'eix major de la nau principal i en sentit ortogonal sengles arcs formerets embeguts en els contraforts, sobre els quals apuntalen les petxines. En el nivell superior definit per la nau major distingirem: 1.-Arcs torals: Fundats en les pilastres del creuer s'alcen els arcs torals de secció en forma de t, que sostenen l'estructura de la cúpula que descriurem seguidament. 2.- Arcs faixons: Des del tambor fins al immafront en els plànols definits pels contraforts s'alcen arcs de sustentació de la volta de canó que cobreix la nau major. 3.- Arcs formerets:
  58. 58. Sobre les pilastres del fons del presbiteri i laterals del transsepte s'alcen arcs de sustentació de la volta de canó semblant a la de la nau major. Cúpules de una fulla amb llanterna: Amb aquest tipus es resolen les capelles laterals. Constituïda per una fulla paredada, la cúpula esfèrica arranca amb un primer tram recte circular apuntalat en les petxines paredades sobre els arcs. Una llucana de fàbrica de rajola amb un esvelt cos de llums octogonal rematat amb una cupuleta corona superiorment l'estructura. Volta de canó seguit amb llunetes: El cobriment de la nau major i el transsepte es realitza amb voltes paredades de canó seguit de mig punt combinats amb llunetes esfèriques. En la nau central la volta és dividida en tres trams pels arcs faixons de sustentació alçats sobre els contraforts, sent d'un només tram les voltes laterals del transsepte i del presbiteri que descansen sobre els arcs torals del creuer i els arcs formerets del perímetre exterior. Les voltes tenen a més un lleuger esquivament segons la generatriu reforçades per un nervi estibà en la clau dels arcs faixons successius i amb un altre nervi perpendicular que uneix els vèrtexs de les llunetes tots dos de fàbrica de rajola. Cúpules de doble fulla sobre tambor: Els quatre contraforts centrals formen un quadrat, creant un sistema ortogonal de contraresta d'embranzides. Sobre l'ampli creuer s'alça una grandiosa fàbrica. Concloses les petxines de rosques enllaçades amb els arcs torals es construeix l'anell horitzontal tangent servint de fonament del tambor octogonal. Este constitueix un esvelt cos de llums de fàbrica de rajola apilastrat en les arestes i que allotja en els seus paraments grans finestrals. La cúpula comença sobre el tambor, constituïda per una doble volta, una exterior de montea peraltada, sobre la qual s'assenten les teules i una altra volta paredada interior de forma de mitjana taronja, caracteritzades pel seu xicotet espessor i per tant per la seua lleugeresa. Hem comprovat mitjançant el mesurament de les envolupants interior i exterior, el més aproximadament possible donada la gran dificultat que comporta la
  59. 59. determinació exacta, que la montea de la volta interior té un primer tram recte, vertical, a partir d'ell es desenvolupa la cúpula sensiblement esfèrica. La fulla exterior segueix amb prou exactitud i proximitat el traç d'una fulla interior, obtenint-se una montea peraltada, gràcies al primer tram recte, adequada no solament per a donar-li una proporció esvelta, sinó perquè les aigües pluvials desguassen amb rapidesa, traçats parcialment coincidents amb els recollits per Manuel Fornés i Gurrea en els seus "Observaciones sobre la práctica del arte de Edificar." Aquest sistema de construcció no necessita cimbres, i la seua execució es realitza paredant en espiral al voltant de dos punts (un en la interior) situats sobre l'eix i que marquen la situació en planta i altura. No hem detectat indicis de l'existència d'armadures en la cúpula, encara que només hem realitzat una inspecció visual, així com tampoc verificar els espessors i possibles lligams de les seues fulles que només es determinaran quan es justifiquen una intervenció, per la qual cosa la descripció de les característiques constructives es recolza en bases teòriques. Una llanterna corona la magnífica cúpula reproduint-se a menor escala les característiques constructives ja descrites.
  60. 60. EDIFICI CAPELLA COMUNIÓ Volta el·líptica amb llunetes La planta rectangular de la Capella de Comunió és delimitada per amples murs. Una imposta correguda al llarg dels murs longitudinals serveix de base per a alçar arcs el·líptics i la volta, de filats horitzontals, paredada de la mateixa directriu, de tres trams. Llunetes el·líptiques trenquen la volta principal el que li confereix una major complexitat i bellesa resolt en canvi amb simplicitat constructiva. Arcs Els arcs són resolts amb fàbrica de maó, faixons centrals i formerers els que dóna als murs transversals tots com ja hem apuntat de directriu el·líptica. Volta de canó seguit L'espai rectangular que defineix la Capella de Comunió, en la planta superior és cobert amb una àmplia volta paredada, de canó de mig punt, que alberga en l'actualitat una entre planta formada per un entramat de biguetes de fusta, que ocupa només una part del recinte. Formació del sòl La formació del pis de la planta alta es realitza mitjançant encalaixonats d'envans i farcit de sens, sobre el extradós de la volta, hipòtesi que no hem pogut comprovar ja que per a açò haguérem hagut de realitzar uns tastos exclusivament per a aquest fi i entenem que no és necessari ni es justifica suficientment. Formació de pendents Aquest apartat ho descrivim en el subsistema Cobertes per la seua major afinitat i unitat constructiva.
  61. 61. SAGRISTIA I DEPENDÈNCIES ANNEXES Arcs carpanells La sagristia és de planta rectangular sent la relació entre els seus costats d'1:2, partida en quadre trams per arcs carpanells de fàbrica de rajola. A partir del plànol creat per la imposta correguda al llarg del perímetre es desenvolupen les llunetes de mig punt alçats sobre una arrencada recta. Volta carpanell amb llunetes La volta es caracteritza per tenir doble curvatura, la deguda a la directriu dels arcs i a la contrafletxa donada en el sentit longitudinal elevant-se des dels arcs cap al centre, precaució adoptada per a evitar que durant la seua execució abans de tancar les filades es desprenguen rajoles els quals en la clau assenten quasi horitzontalment. Volta per aresta romana El vestíbul i davant-vestíbul de la Sagristia són coberts per voltes de directriu d'arc de mig punt i amb línies de clau horitzontals, construïdes amb voltes paredades, segons el tipus de volta per aresta romana. Les plantes rectangulars molt allargades en tots dos espais, són descompostes en una sèrie de quadrats per a possibilitar una bona solució del tipus descrit. Formació del sòl La resta de dependències resolen els pisos amb forjats de biguetes de fusta que descansen en els murs i entrebigat constituït per revoltó de rajola, a excepció del pis situat sobre el vestíbul i davant vestíbul que són resolts amb encalaixonats d'envans sobre el extradós de les voltes. També la coberta difereix en la solució estructural i queda descrita en l'apartat dedicat a ella.
  62. 62. B.3.3. Subsistema cobertes Les cobertes de tot el conjunt d'edificis tenen una gran homogeneïtat, quant al seu revestiment són teulades de teula corba ceràmica, vidriada en el cas de les llanternes de les naus laterals i de la grandiosa cúpula que cobreix el creuer, encaixades totes elles a l'estil àrab preses amb argamassa. ESGLESIA Els eixos de la planta, en forma de creu llatina, marquen la posició del carener de les naus, principal a dues aigües i la de la nau transversal a tres aigües, en ser especejada en tres faldons per les corresponents tremujal. Una gran cornisa horitzontal, de fàbrica de rajola, recorre el perímetre d'ambdues naus, resolent d'aquesta manera l'abocament exterior de les aigües arreplegades per les seues faldons. Els contraforts són espejats en tres faldons, mitjançant una llarga carenera i dues tremujals resolts amb teula àrab, aboquen les seues aigües a les capelles laterals situades en un plànol inferior, a través del seu perímetre mitjançant la cornisa de fàbrica de rajola coincident amb una imposta correguda al llarg del mur de la nau major. Les capelles laterals encaixades entre els contraforts, són teulades formades per un només faldó, del que sobreïxen el cos de llums ortogonal i el cupulet. Açò obliga a un tractament especial en la part superior del faldó per a desviar les aigües cap als laterals del tambor mitjançant la formació de dos plànols inclinats creats per una curta carenera inclinada que es desenvolupa entre el parament de la nau major i el tambor, i d'adreça perpendicular al ràfec. El plànol principal del faldó es bomba lleugerament en la seua part central per a poder salvar la cúpula inferior de les capelles. L'abocament de les aigües es realitza per mitjà d'una cornisa que en el tram recaient al carrer Trinquet de Caballers disposa d'un canaló de zinc amb els seus corresponents baixants que desguassen directament a la vorera. La planta ortogonal del cupulet de la llanterna es descompon en vuit faldons, revestida amb teula vidriada blava excepte el tremujal tractat amb teula groga que d'aquesta manera es ressalten. En el cos elevat de la cúpula es reprodueixen les mateixes característiques, revestida amb teula vidriada de color blau, es resol la teulada mitjançant una planta octogonal que les seues diagonals convertides en tremujals discorren
  63. 63. des del ràfec fins a la llanterna i divideixen la seua coberta en huit faldons, triangles esfèrics abocant les seues aigües a través d'una gran cornisa de fàbrica de rajola. La llanterna que corona la cúpula es resol de manera similar. El tambor octogonal en la seua intersecció sobre el creuer quadrat defineix quatre superfícies triangulars que són resolts amb els dos costats exteriors amb ràfec horitzontal sobre cornisa de fàbrica de rajola i una tremujal en sentit diagonal que descompon cada triangle en dos faldons. Tipus constructius Amb la característica comuna del revestiment de teula corba ceràmica, àrab de gran format, presa amb argamassa blanca, distingirem els següents tipus classificats en funció dels diferents suports: A. Encaixonats d'envans Per a formar els pendents, sobre el extradós de les voltes es fan encaixonats d'envà amb rajola massissa d'espessor entre 3 i 4 cm. rematats superiorment amb una rajola plana a manera de llistó, pres amb guix. Sobre aquests es recolzen rajoles ceràmiques que formen el plànol inclinat sobre el qual es reben les teules. La distància entre els encaixonaments és de dos pams, amb prou faenes té buits que alleugerixen i ventilen i únicament van esbiaixats transversalment en la proximitat de la carenera per dos envans de doble fulla a envà de maó de quart preses amb guix, separats tres pams i que seguint l'eix longitudinal de la nau major formen un carreró que és cobert per volta paredada el que permet l'accés i recorregut per la golfa creada en la coberta des del frontal fins al tambor. En el cas de les cúpules de les capelles laterals la formació del tauler és anàloga, si ben els encaixonats d'envà estan separats tan sols 30 cm. i en lloc d'arrancar des del extradós, ho fan sobre voltes de rajola intermèdies executades per a disminuir l'altura dels envans. B. Suport continu El revestiment de les cúpules i llanternes es realitza amb teules vidrades, com ja ha sigut citat, sobre la superfície contínua del extradós de la fulla exterior. Després de realitzat el repartiment dels cavallets majors o tremujals i marcades sobre el extradós, es fa la distribució de les teules canals i aculls, prenent especials precaucions en la seua col·locació perquè el seient de les mateixes impedisca el seu despreniment. Finalment es col·loquen les teules dels

Previous studies about a modern Classical church in València

Views

Total views

1,242

On Slideshare

0

From embeds

0

Number of embeds

564

Actions

Downloads

16

Shares

0

Comments

0

Likes

0

×