Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.
1
VIA FORA !
Per
Joaquim Verdaguer i Caballé
2
a la Berta
Aquest narració ha merescut el segon guardó dels
Premis Calassanç Ciutat de Terrassa 2006
Agrair la correcció...
3
VIA FORA
I
En Jaumet, el noi de ca la Baldirona, corria carrer enllà cap a casa seva. Tot
esverat, hi entrà i trobà la s...
4
Quin era el motiu de la vinguda de la Generalitat de Catalunya i dels seus
diputats a la vila de Terrassa?
De nou el fla...
5
També acostumaven a rondar pels voltants del castell del senyor de
Sentmenat. Una vegada, a la part del darrere de la ca...
6
Els vilatans de Terrassa es queixaven que per complir les seves obligacions
religioses a la seva parròquia, que era la d...
7
queia al damunt, la vila era un constant de vitalitat i de tràfec, i encara més els
dimecres, dia de mercat a la plaça d...
8
Quan els guerrers sortien a combatre, la imatge cobrava vida: baixava
de l’altar per fer les tasques de neteja del caste...
9
El castell palau de Terrassa estava situat dins la vila, a tramuntana de la plaça
Major. Era un edifici senyorial que te...
10
segle XVI aquesta pràctica s'estengué, i sorgiren veritables partides de
bandolers que assolaren el país, i que atacare...
11
V
A la matinada del dia 20 de juliol el vigilant del portal Nou de la vila, mig
endormiscat, sentí algú que cridava for...
12
Aquell matí en Sorneguera i deu bandolers més rondaven a l’aguait per les
Boades, prop del camí de Terrassa a Manresa p...
13
avis incapacitats, les criatures, les dones embarassades i les poncelles perquè
es refugiessin dins la torre del Palau,...
14
cavaller, també armat amb una llarga espasa, alçà el pedrenyal i mirà en totes
direccions per si ullava la presència d’...
15
Mentrestant, dins la vila l’agitació era total; a la plaça un grup de dones
s’afanyaven per proveir de pedres aquells q...
16
«Quan sigui gran seré pescador», somià en Jaumet.
En aquells moments la platja de la Ribera era plena de barques de pes...
17
escales de fusta i diversos taulons de la bastida, que era justament el que li
calia per poder saltar les muralles. Tor...
18
Cap al vespre, els primers homes que arribaren a les portes de la vila foren els
que muntaven a cavall. Tot semblava en...
19
GLOSSARI DIDÀCTIC
Alarb. Un dels noms amb què antigament es coneixia els musulmans o
sarraïns al Principat, si bé en la...
20
Mostassà. També anomenat mostassat, era un funcionari municipal encarregat
de vigilar el mercat i els seus productes i ...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Via fora

449 views

Published on

Via fora

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Via fora

  1. 1. 1 VIA FORA ! Per Joaquim Verdaguer i Caballé
  2. 2. 2 a la Berta Aquest narració ha merescut el segon guardó dels Premis Calassanç Ciutat de Terrassa 2006 Agrair la correcció lingüística d’Albert Servitje i el dibuix de la portada de Joan Lluch
  3. 3. 3 VIA FORA I En Jaumet, el noi de ca la Baldirona, corria carrer enllà cap a casa seva. Tot esverat, hi entrà i trobà la seva mare a la cuina. «Mare, mare, al porxo de Sant Fruitós l’agutzil ha llegit un ban que diu que els diputats de Barcelona vindran a la vila.» La Magina de ca la Baldirona es girà i mirà el seu fill... «Què diu, ara, aquest ximplet?». Tot seguit sentiren el cornetí del nunci que, a la cruïlla del carrer de Baix Plaça amb el de Cantarer, es disposava a repetir la proclama. El veïnat, entre ells la mare i el fill, s’hi atansà per sentir les noves. El pregoner, amb veu cridanera i pausada, anuncià: «Per ordre de l’honorable senyor Joan Benet, batlle de la vila i terme del Castell de Terrassa per la catòlica i reial majestat del rei nostre senyor, es fa saber que amb la present pública crida diu i notifica que, per ordre de la més alta autoritat de Catalunya, la vila de Terrassa donarà empara als honorables senyors diputats per reunir el Parlament de Catalunya, així com el trasllat de l‘administració del General. És per això que es notifica als vilatans de Terrassa que a tal efecte el consistori disposarà, per mercè de la família del senyor castlà Jaume Honorat de Muntanyans, de les estances del castell de Terrassa, en la noble sala del qual es reunirà la Diputació del General de Catalunya i on, també, s’allotjaran les primeres autoritat del Principat. Per albergar els senyors diputats, secretaris i administradors, s’habilitaran els hostals i algunes cases de la vila, la qual cosa es notificarà als afectats per a la seva disposició. »Per salvaguardar la vila del mal contagi, el Consell de la Vila ha acordat que prendrà les mesures sanitàries als nouvinguts. »A vint-i-cinc de maig de l’any del Senyor de mil cinc-cents cinquanta- vuit.» La vila de Terrassa, que en aquella època tenia una població de poc més de dos milers d‘habitants, era molt important per la fabricació de draps. La vila medieval, a redós del castell palau i encerclada per muralles, torres, portals i els corresponents fossats, passava per un moment de creixement demogràfic, a causa de l’arribada de forans nouvinguts d'arreu del país, així com dels primers emigrants francesos, anomenats gavatxos. La part forana del terme estava formada per un seguit d'explotacions agrícoles regides per una pagesia que es beneficià de la derogació dels mals usos, que va fer possible la instauració de noves famílies de propietaris de terres que reformaren la majoria dels masos i en construïren de nous.
  4. 4. 4 Quin era el motiu de la vinguda de la Generalitat de Catalunya i dels seus diputats a la vila de Terrassa? De nou el flagell de la pesta o del mal contagi, com era conegut al Principat, havia fet acte de presència. La vila de Terrassa prengué la ràpida determinació de tancar la població als forans si no anaven proveïts de la cèdula sanitària. Tots els portals foren tancats, llevat dels de la Riera i el de la Font Vella, que restaren oberts però sotmesos a una vigilància constant. La pesta havia arrelat a molts lloc de Catalunya, i principalment a Barcelona, i havia causat milers de morts. Terrassa, gràcies a les precaucions preses, va resistir indemne l’epidèmia pestífera, i això va facilitar que la vila fos font de proveïment de queviures per a la ciutat comtal. Al cap i casal hi regnava un desori absolut, i la ciutat oferia per tant poques garanties per donar empara als diputats catalans per reunir el Parlament de Catalunya. Així doncs, el govern de la Generalitat de Catalunya va decidir buscar un refugi que garantís les convocatòries dels òrgans de govern de Catalunya. Per això escollí el trasllat a Terrassa. En Jaumet era un noi espavilat i trapella que estava a punt de fer dotze anys. Ja feia dos anys que ajudava el seu pare, en Joan Marsans, a casa del paraire Joan Dalmau. L’obrador d’en Dalmau es dedicava a la neteja, pentinat, cardat i perxat de la llana per preparar-la per al seu filat. En Joan Marsans, igual que el seu fill Jaumet, havia entrat als deu anys a treballar per al senyor Dalmau, però va estar a punt de quedar-se sense feina quan el senyor Joan Dalmau fou inhabilitat i privat de la possessió d’una partida de llana que va comprar a l’Aragó, la qual cosa anava en contra de les Constitucions de Catalunya. Tot i això el senyor Dalmau es va refer i continuà en el negoci. Mentre el seu pare filava, en Jaumet pentinava la llana amb el rasclet i n’extreia la punxa i la palla que portava del be. També ajudava a traslladar i a netejar la llana a les basses del Puig Novell. A les tardes de primavera i d’estiu, quan els dies eren llargs, en Jaumet acompanyava el seu pare a treballar a l’hort que tenia al torrent de Vallparadís, prop del castell del senyor de Sentmenat. Hi anava amb l’excusa d’ajudar el seu pare, però, un cop allà, de treballar res de res. Allà a la fondalada es trobava amb el seu amic Jonot, fill del veí de l’hort del seu pare. Mentre els dos progenitors cavaven la terra o la feien petar, en Jaumet i en Jonot s’escapolien torrent amunt i torrent avall fent entremaliadures. Una d’elles era anar a saltar la paret del darrere de les esglésies de Sant Pere per entrar al cementiri. Allà cercaven els gàlbuls o dimonis arrodonits que els xiprers donen com a fruit. Allò era un prova de la seva valentia davant dels altres nois de la vila, ja que demostrava que havien estat al cementiri, l’únic lloc de la rodalia on hi havia xiprers. L‘heroïcitat no era tan sols el fet d’haver estat al cementiri, sinó també el fet d’haver sabut escapolir-se de la persecució del canonge o del campaner, que els volien atrapar. A ells no els havien enxampat mai, però altres agosarats que havien caigut a les mans dels vigilants no s’havien salvat d’unes bones fuetades amb una canya prima al paner.
  5. 5. 5 També acostumaven a rondar pels voltants del castell del senyor de Sentmenat. Una vegada, a la part del darrere de la capella de Sant Jaume, des de darrere uns arbres van poder veure l’Elisabet, la pubilla de Can Casanoves (Ca n’Anglada), amb un dels xicots de cal Robell. «Guaita com es mosseguen les boques», va dir en Jonot. «Que es fan petons, ruc», va puntualitzar en Jaumet. Des d’aleshores havien tornat moltes vegades al mateix lloc, però la parella no l’havien tornat a veure. Més d’una vegada la masovera del castell els havia convidat a berenar pa amb vi i sucre. Una altra de les seves entremaliadures era encertar sobre qualsevol punt o objecte amb una pedra tirada amb una fona o un mandró de cuir, joc que tenia molta acceptació entre els nois de la vila. En Jaumet era un noi de poca lletra. Com a tot ensenyament no rebia sinó la doctrina cristiana que els diumenges al matí, a la església de Sant Pere, mossèn Eudald impartia abans de la missa comunitària. El canonge, assegut en una cadira, aplegava la canalla al seu voltant, tots ells asseguts a terra en un dels altars laterals de l’església parroquial. Per a en Jaumet la lliçó setmanal era molt avorrida i anodina, i a sobre, a l’hivern la fredor de les lloses li refredava el cul. Potser per això, el noi sempre semblava absent. La seva imaginació volava cap al retaule de l’altar, dedicat als sants metges Damià i Cosme, o “sant Nin” i “sant Non”, com els anomenava el poble. Contemplava de reüll aquells dos alts personatges del centre abillats amb sumptuosos vestits. Però el quadre del retaule que més l’encisava era l’últim de la dreta, on es reflectia el miracle de l’amputació i la implantació d‘una cama nova a un pacient. Li fascinava que al malalt li substituïssin la cama dolenta per una de negra. Mossèn Eudald els havia explicat, dins el seu adoctrinament, el significat de tots els retaules que hi havia a les esglésies, i en aquest punt deia que la cama negra era la cama putrefacta d’un mort i que els sants havien obrat el miracle de fer-la sana. En Jaumet no ho entenia, i es preguntava per què no havien sanat la pròpia cama del pacient. Un diumenge li va tocar asseure’s just al davant del quadre que el tenia intrigat, i així va ser com va descobrir el misteri que, segurament, a mossèn Eudald li havia passat desapercebut: al fons de la imatge hi havia la representació de com els sants metges tallaven la cama a un esclau negre, que era la que implantaven al pacient. «Quan sigui gran seré apotecari», somiava en Jaumet, que era qui més s’assemblava a un metge. Acabada la catequesi, la canalla es reunia amb la seva família per seguir l’ofici dominical a l’altar major.
  6. 6. 6 Els vilatans de Terrassa es queixaven que per complir les seves obligacions religioses a la seva parròquia, que era la de Sant Pere, havien de sortir de la vila i desplaçar-se un parell de quilòmetres per arribar, després de travessar el torrent de Vallparadís, fins a l’església de Sant Pere, amb l’inconvenient afegit que un mal camí té en dies de pluja per als malalts i per a la gent gran. Dins la vila hi havia la petita esglesiola de Sant Fruitós, que no era prou gran, però, per donar cabuda a tots els feligresos. A l’hospital de la vila, al capdamunt del carrer de Mosterol, també hi havia la petita capella del Sant Esperit, que estava sota la custòdia de la Confraria del Sant Crist. El Consell de la Vila havia acordat feia poc temps construir un nou hospital al raval de Dalt, en el camí cap a Montserrat, fora de la vila, cosa que permetria ampliar la capella de l’antic hospital per fer-hi oficis religiosos. Aquesta era una solució momentània, ja que, feia una quinzena d’anys, el Consell havia aprovat la construcció d’una gran església. Volien poder disposar d’un temple proper i adient i, també, provocar la divisió parroquial o l’absorció de la parroquialitat que tenien les esglésies de Sant Pere. El cert és que el projecte de construcció d’una nova església no es portava a terme, i els principals oficis continuaven celebrant-se a Sant Pere. Acabats els oficis divins, en Jaumet i en Jonot baixaven corrents cap a la vila. El migdia del diumenge era l’hora del lleure dels vilatans; al raval de Baix, fora del portal Nou i a tocar del camí de Sant Quirze, es jugava a la rutlla, i els dos amics s’esbargien fent rodar el cèrcol per l’esplanada. També es dedicaven a mirar com els grans jugaven a les bitlles al camp de la Creu, al costat del camí de la Font Vella, o els qui ho feien al raval de Dalt amb una “pilota xica de vent”. II La vila de Terrassa estava formada per un traçat de carrers típic de l’època medieval, amb una plaça porticada, un carrer principal o major i un altre de superior i un altre d’inferior, els carrers de les Parres i de Baix, respectivament. Completaven aquest entramat els carrers que transcorrien de nord a sud: els carrers Cremat, Mosterol, Cantarer, Bastard i del Forn, amb el Castell Palau i la seva alta torre situats a tramuntana de la plaça de la vila. Altres edificis completaven els serveis públics, com la Universitat de la Vila (Ajuntament), l’església de Sant Fruitós, l’hospital del Sant Esperit, un parell d’hostals i el forn de la vila. Els carrers eren estrets, i durant el dia s’hi desenvolupava una gran activitat. Sabaters, serrallers o fusters practicaven els seus oficis a la porta dels obradors, per aprofitar la llum del dia; així, per exemple, el boter arranjava les seves bótes al bell mig del carrer, amb què obstruïa el pas dels carruatges i es produïa inevitablement la consegüent picabaralla verbal entre el carreter i el boter. Entre el soroll dels diversos artesans i obradors, els crits dels uns i els altres, un que perseguia un garrí que s’havia escapolit, la gibrella que s’abocava des de dalt d’una finestra, amb els improperis dels vianants a qui els
  7. 7. 7 queia al damunt, la vila era un constant de vitalitat i de tràfec, i encara més els dimecres, dia de mercat a la plaça de la vila. Feia dos segles que el Consell de la Vila de Terrassa havia fet arribar al rei el seu descontentament, perquè tant mercaders com pagesos i compradors acudien a altres mercats dels voltants per defugir l’alta fiscalitat que gravava les activitats a la vila de Terrassa. Atès que la vila era un nucli reial, fou l’infant Martí qui respongué a aquesta queixa, i ho féu amb la concessió d’un privilegi en virtut del qual la Universitat de la Vila de Terrassa podria tenir mercat cada dimecres. En Jaumet s’escapava de la feina o aprofitava l’anada o vinguda a les basses del Puig Novell per fer un tomb pel mercat. A les parades s’hi podien trobar des de queviures fins a terrisses o teixits. Sempre anava rere el mostassà, que era el funcionari municipal que s’encarregava de vigilar el mercat i de vetllar perquè els venedors ajustessin els seus pesos i mesures amb els originals de la Universitat. En la seva observança de les ordinacions de la vila, el mostassà sempre estava en conflicte amb els venedors, i en Jaumet seguia les disputes i trifulgues que s’originaven al mercat. «Quan sigui gran seré mostassà», es deia en Jaumet. A llevant de la plaça Major, al costat del portal de la Creu —anomenat també de la Font—, hi havia l‘esglesiola de Sant Fruitós o del Roser, i davant d’aquesta una porxada que reposava al frontal de l’església i al lateral de la muralla. L’altre extrem s’aguantava per una columna anomenada “pilar de Sant Fruitós”, que era notòria i freqüentada pel fet que era el lloc on s’afixaven els bans dels afers públic de la vila i de Catalunya. També es feia servir per penjar- hi desafiaments per raons d‘ultratge. A la columna hi havia una argolla on es lligaven els blasfems i lladres per a vergonya i escarni públics. El porxo era el lloc més freqüentat i constituïa un fidel reflex de la vida quotidiana i política de la vila. Els ancians acostumaven a asseure’s als bancs de sota el porxo per fer-la petar. A vegades la canalla s’hi atansava per sentir contes o antigues llegendes. La més popular era la de com el comte Jofre va batre el drac de Sant Llorenç del Munt. Però a en Jaumet la que més li agradava era la dels “cavallers i els sarraïns”, que narrava l’avi de cal Cisteller: «Fa molts anys, en un castell de prop de Terrassa hi feien estada uns cavallers cristians que lluitaven contra els sarraïns. Aquests últims no havien pogut reduir-los mai, de tan braus i coratjosos com eren en la defensa del castell i intrèpids en les seves falconades contra els infidels. Quan l’enemic assetjava el castell els cavallers en sortien per una galeria subterrània que portava més enllà de la vall de Paradís, i tot seguit atacaven l’enemic per la rereguarda. A la capella del castell hi tenien una imatge de la Mare de Déu que havien salvat del pillatge dels alarbs.
  8. 8. 8 Quan els guerrers sortien a combatre, la imatge cobrava vida: baixava de l’altar per fer les tasques de neteja del castell i cuinava el menjar que els cavallers trobarien després a taula, els quals, meravellats, deien que era un miracle. A la nit la Mare de Déu guardava i protegia el castell, vetllava pel descans dels soldats i els besava les ferides, que es guarien miraculosament. »I així fou com els cavallers van aguantar anys i anys fins que baixaren els cristians del nord i alliberaren aquestes terres.» Tanmateix, tot aquest tarannà de la vida quotidiana d’en Jaumet i de la vila de Terrassa s’esquinçà quan arribà la notícia que el mal contagi o pesta havia rebrotat a Catalunya. El compliment de les ordinacions dictades pel Consell de la vila —que establien les precaucions adients, com ara tancar els portals, netejar les cases i evitar el contacte amb estranys fora de les muralles— va frenar l’arribada del mal a la vila. Es donà el cas que des de Martorell uns pares d’una fadrina l’enviaren a Terrassa, a casa dels seus avis, perquè es resguardés de la pesta. Però la noia fou rebutjada pel Consell, pel fet que la vila de Martorell estava afectada pel mal contagi. Ara per a en Jaumet i en Jonot les marrades pels torrents s’havien acabat. Si en Jaumet acompanyava el seu pare a l‘hort, no podia moure’s del seu costat, i menys encara parlar amb els desconeguts que transitaven pels camins. III Un divendres assolellat s’esperava l’arribada a la vila de la comitiva de la Generalitat de Catalunya i dels seus diputats a la vila. Prèviament assabentats, els regidors de la Universitat (Ajuntament) prengueren les mesures adients per preparar-ne l’allotjament i la rebuda. Es declarà el matí festiu i s’endreçaren els carrers. Cap al migdia, quan la campana de l’església de Sant Fruitós tocava a l’àngelus, des d’una de les torres del portal Nou algú cridà que s’acostava la comitiva, precedida per un escamot de gent armada. En Jaumet i en Jonot, enfilats sobre un replà del portal, admiraven bocabadats el seguici de les diverses personalitats que frisaven damunt les seves abillades cavalcadures i carruatges. Impressionava el fort ressò de les peülles dels cavalls sobre el pont de fusta que hi havia sobre el fossar de la vila. A la plaça s’amuntegà la població, mentre davant del castell palau el batlle, Joan Benet, envoltat pels consellers de la vila, feia la salutació d’acolliment als nouvinguts, que entraren al castell. El fet que la Generalitat de Catalunya hagués decidit fer la seva estada a Terrassa també alterà la vida d’en Jaumet. El noi fou escollit per entrar a servir els prohoms del país.
  9. 9. 9 El castell palau de Terrassa estava situat dins la vila, a tramuntana de la plaça Major. Era un edifici senyorial que tenia adossada a la seva part posterior una gran torre circular —la torre del Palau—, que servia, principalment, de presó de la comarca. En passar el llindar de la portalada del castell hi havia un vestíbul que portava al pati al bell mig del qual destacava la cisterna que proveïa d’aigua el castell. En un costat una gran escalinata portava al primer pis d’una galeria claustrada que donava pas a les nobles estances. La planta baixa estava ocupada pel servei, les cavallerisses, la cambra dels criats, el celler ple de grans bótes de vi i les premses amb els seus cups de pedra per recollir la collita. Des de feia quasi cent anys la família propietària del castell palau, els Muntanyans, havia deixat de residir-hi per traslladar-se a viure a Barcelona. De tant en tant, però, feien alguna estada a la vila. En els últims anys algunes estances del castell podien, amb el permís dels seus castlans, acollir una funció pública: com a jutjat, cafè públic o sala de ball. Per tant, no era la primera vegada que en Jaumet entrava al castell. En aquells dies l’Anna, l‘hereva del castell, filla de Jaume Honorat de Muntanyans, hi feia estada fugint de la pesta que assolava Barcelona. En assabentar-se de l’acord dels diputats de venir a Terrassa, la senyora, conjuntament amb el Consell de la Vila, disposaren que es condicionessin i s’acomodessin les estances d’acord amb les necessitats dels legisladors, i es va reservar per a ella la seva pròpia cambra. Davant la munió de personalitats que esperaven, decidiren incrementar el servei, i és per això que en Jaumet entrà de criat dels honorables. La seva tasca era tenir cura de les cavallerisses, on, entre altres coses, s’encarregaria de raspallar els cavalls. Per aquest motiu, i també pel fet que l’habitació de casa seva era ocupada per un diputat de Solsona anomenat Garau, en Jaumet pernoctava a la cambra dels criats del castell. És per això que durant uns dies confraternitzà, dins la distància que calia observar entre senyors i criats, amb els honorables senyors. «Quan sigui gran seré diputat», es deia en Jaumet. IV El bandolerisme és un fenomen que es donà simultàniament arreu dels països mediterranis durant aquests segles. A Itàlia fou tal l'impacte de les bandes de malfactors que es mobilitzà l'exercit per combatre-les. A Catalunya, després de la guerra dels Remences, la nova situació sorprengué molts revoltats, que no trobaren el seu lloc en una societat en pau. Alguns d'ells, els més humils i sense terra, trobaren una nova ocupació en el bandidatge; cercaren en les muntanyes el seu refugi, des d'on pogueren prosseguir el fàcil ofici de viure dels altres, fent ús de les armes contra els traginers dels camins rals o cometent robatoris en masies i cases. Durant el
  10. 10. 10 segle XVI aquesta pràctica s'estengué, i sorgiren veritables partides de bandolers que assolaren el país, i que atacaren, fins i tot, nuclis de població. En aquell temps Catalunya estava molt agitada. Al flagell de la pesta que assolava el país s’hi havia d’afegir la pseudoguerra en què estava immersa una part del territori. Les tensions entre la noblesa arruïnada, que a poc a poc anava perdent la seva posició feudal i els seus privilegis, van originar una lluita entre dos bàndols; els nyerros i els cadells. Tant els uns com els altres tenien partidaris que lluitaven a la manera d’assoldats, que tant podien estar en un bàndol com en l’altre i que van acabar convertint-se en bandolers. Bernat Montells era un mosso d’un mas de la plana de Vic. Un dia la banda dels nyerros assaltà la masia, hi calà foc i matà a més tot el bestiar. En Bernat va quedar-se sense feina, i la fam el portà a integrar-se en una quadrilla dels cadells com a bandoler a sou. Amb el temps i l’ofici après va independitzar-se i va formar la seva pròpia quadrilla, de la qual era el cap. Anar per lliure resultava més beneficiós. Ja no lluitaven per un senyor sinó per la seva pròpia borsa, i s’havien convertit en una colla de lladregots que assaltava els viatgers i traginers pels camins d’Osona. Aviat l’escenari de les seves maleses els quedà petit, a causa de les altres bandes que campaven pel territori. Buscant altres espais més cap al sud, la quadrilla de Bernat Montells establí com a camp d’operacions les muntanyes de Sant Llorenç del Munt. El seu refugi era la Cort Fosca, una cova molt amagada de la serra de l’Obac. Des d’allí dominaven els camins rals que anaven a Manresa, el que passava per la serra de l’Obac i els de la vall del Llobregat, i feien, també, incursions a la vall del riu Ripoll, prop de Sant Llorenç Savall. En Bernat Montells era conegut amb el renom de “Sorneguera”, per la seva ironia malèvola i el seu riure burleta. Portava llargs cabells castanys que li davallaven per les espatlles i que tapava amb un gran barret alat i emplomat. Sempre anava armat amb un pedrenyal curt de dos pams al cinturó i amb una daga de fulla llarga. Ocasionalment també portava un pedrenyal de canó llarg. De la seva vestimenta destacava el gran fermall que portava al cinturó, la seva capa de pastor vermella i una arracada que portava a l’orella esquerra. No era gaire alt, però sí molt ben plantat, es feia respectar pels seus companys. La seva quadrilla estava formada per prop de quaranta homes, tot i que només en grans incursions els reunia tots. Normalment es dividien en grups, que feien la seva “feina” separadament. Alguns tenien la tasca d’espiar els diferents hostals de la rodalia o dintre mateix de les viles, per informar-se de la partida de traginers, viatgers i carruatges, la qual cosa comunicaven tot seguit a la quadrilla. També hi havia el grup que s’ocupava de cercar el menjar i de la intendència en general. En Sorneguera era molt conegut als masos dels rodals de Sant Llorenç. Alguns vespres es presentava, acompanyat d’alguns sequaços, en un masia, on sopaven —de franc— a canvi de no fer cap malifeta al mas. Els habitants del lloc es guardaven prou de delatar-los, perquè això podria significar la destrucció i la ruïna del mas.
  11. 11. 11 V A la matinada del dia 20 de juliol el vigilant del portal Nou de la vila, mig endormiscat, sentí algú que cridava fora de la vila. Aleshores encengué una torxa que li permeté veure un home a cavall plantat davant del portal que demanava entrar a tota pressa. Era un missatger de Barcelona. En Pere Àngel Despuig, president de la Generalitat, fou despertat i informat que el dia abans havien vist, davant la costa de Roses, un estol de vaixells de pirates turcs que navegaven en direcció sud. Un altre turment per als catalans, principalment per als habitants de la costa, foren les escomeses dels pirates del Magrib i dels corsaris turcs. Després de la conquesta de Granada i la dispersió dels moriscos pel nord d'Àfrica, van començar a sorgir petits grups de pirates que tenien les seves bases a les costes del Magrib i que es dedicaven a abordar altres naus per la Mediterrània i a fer incursions a les costes catalanes. Carles I va voler posar fi al problema atacant les seves bases, però aleshores els pirates van demanar protecció als turcs, i amb l'aliança a què van arribar els corsaris turcs –i els barbarescos–, i també amb la complicitat de França, les ràtzies contra les costes catalanes esdevingueren més constants i cruentes. Els pirates arribaven en estols de diversos vaixells, saquejaven les poblacions costaneres i feien captius els seus habitants. Els seus atacs eren breus però terriblement efectius. Deixaven darrere seu desenes de morts i un rastre de destrucció, i en marxar s’emportaven el botí i raptaven aquells que no havien pogut fugir per vendre’ls com a esclaus. Alguns eren rescatats pel seus familiars després de pagar grans sumes de diners. Foren excepcionals les envestides dels anys 1535 i 1543, en què els pirates saquejaren completament Palamós durant dos dies. El problema començava a ser tan greu que els habitants de la costa començaren a anar-se’n a viure alguns quilòmetres terra endins. El govern de Madrid va veure un perill en aquesta defecció, ja que la franja costanera quedava desprotegida i podia donar pas a una invasió a gran escala. És per això que es començà a fortificar la costa amb la construcció o la reparació de torres, fortificacions i talaies i que s’organitzà la defensa amb crides al sometent per les comarques del prelitoral. Fins i tot les esglésies foren adaptades amb espitlleres, merlets i troneres. Reunits els diputats a la sala gran del castell i assabentats de les noves, analitzaren els fets, i temeren que si l’estol de vaixells era notable potser volia dir que els pirates preveien atacar alguna població important. Els reunits acordaren anar a ajudar Barcelona per reforçar-ne el port i la costa i enviar un missatger a Manresa perquè el sometent d’aquella vila es desplacés a les costes de Mataró. Com que no tenien prou temps per reunir gent d‘altres poblacions, disposaren el reclutament de tots els homes útils de la vila, que amb totes les armes disponibles acompanyarien els diputats a defensar Barcelona. Pel camí recollirien el sometent de Sabadell i d’altres poblacions. Sortia el sol quan tota la comitiva emprenia la marxa cap a Barcelona.
  12. 12. 12 Aquell matí en Sorneguera i deu bandolers més rondaven a l’aguait per les Boades, prop del camí de Terrassa a Manresa per l’Obac. El vespre abans havien estat avisats que uns traginers de Berga, que havien fet nit i fonda a Sant Vicenç de Castellet, passarien l’endemà per aquella ruta. De sobte veieren que pel camí de Terrassa s’acostava un mosso dalt d’un mul. No semblava pas que valgués la pena assaltar-lo, però si no l’aturaven podria avisar els traginers de la presència dels malfactors. El manaren aturar-se i el lligaren a un arbre fora del camí. En escorcollar-lo li trobaren la lletra que portava a les autoritats de Manresa per assabentar-los de la presència dels pirates i l’ordre de la prompta mobilització del sometent perquè es dirigís a Mataró. Interrogant el mosso pogueren saber que els homes de la vila de Terrassa havien marxat a defensar Barcelona, i que per tant la vila estava desguarnida. La colla marxà, arrossegant el mul, cap al seu cau, a la recerca de la resta de la companyia; deixaren el mosso lligat a l’arbre fora del camí, i abandonaren, també, el propòsit inicial d’assaltar els traginers. Al cap d’una mitja hora el mosso sentí els traginers i, cridant ben fort, aconseguí advertir-los de la seva presència. Un cop el van haver deslligat, el pobre noi els explicà tot el que havia succeït, i els digué que se’n tornava a Terrassa amb ells, perquè havia sentit que els malfactors comentaven la possibilitat d’assaltar la vila. Arribats a la vila, els traginers i el mosso donaren la veu l’alerta. Els vilatans s’atansaren a la plaça major, que s’anava omplint de veïns espantats, mentre escoltaven el mosso, que, tot aclaparat, no donava abast a respondre a tothom. L’únic regidor que s’havia quedat a la vila, a causa de la seva avançada edat, demanava calma, i l’agutzil, un home que ja havia viscut altres situacions difícils, prengué el comandament. L’agutzil, en Bartomeu del cal Comaposada, conegut amb el malnom d‘“el puces”, era un home de món. Havia estat soldat de l’emperador Carles V en terres de Flandes i del nord d’Itàlia, i havia participat a la batalla de Pavia, on havia perdut la mà esquerra. Un cop sanat de la ferida es llicencià i retornà a la vila. En arribar, però, el seu aspecte era deplorable, i era ple de polls i puces. D’aquí els seu renom d‘“el puces”. L’autoritat del lloctinent general, representant del rei a Catalunya, recomanà que, atenent als serveis prestats, la vila compensés en Bartomeu de cal Comaposada amb un ofici municipal. En Bartomeu ocupà la plaça de portaler; cada mati obria els portals de la vila i no els tancava fins al capvespre, i tenia a les seves ordres els vigilants de consums de cada porta i els policies rurals. Ara, amb prop de seixanta anys, ocupava el càrrec d’agutzil, que compaginava amb el de pregoner o nunci i amb el de correu oficial entre la vila i Barcelona. El seu historial infonia respecte, i tot i que era una mica malcarat, quan estava de bon humor els vailets se li atansaven i escoltaven, bocabadats, les seves peripècies per països llunyans. En Bartomeu manà tocar la campana de Sant Fruitós a sometent i féu tancar les portes de la vila, que es falcaren amb bigues de fusta. Tot seguit prengué la decisió que el noi de cal Robell i un altre xicot pugessin dalt la torre del Palau per guaitar l’arribada dels bandolers, i dictà que algunes dones recollissin els
  13. 13. 13 avis incapacitats, les criatures, les dones embarassades i les poncelles perquè es refugiessin dins la torre del Palau, tot i que moltes d’aquestes últimes volgueren participar en la defensa de la vila. Tot seguit ordenà a diversos vailets que reunissin tota la canalla de la vila al portal Major, proveïts amb cabassos, i que baixessin a la riera del Palau a carregar-los amb pedres. Aleshores en Bartomeu prengué la Magina de ca la Baldirona pel braç i, a part, li xiuxiuejà alguna cosa a cau d’orella; en un primer moment ella féu un gest de desaprovació, que després fou de resignació i tot seguit d’aprovació. Tots dos cridaren en Jaumet, i l’agutzil li exposà que hauria d’anar a Barcelona a comunicar la mala nova i a demanar ajut als vilatans allà desplaçats. En Jaumet, després de calçar-se unes bones espardenyes i de carregar una carbassa d’aigua, sortí tot afuat pel portal Nou camí de Sant Quirze enllà. Mentrestant, en Bartomeu ordenà a totes les dones i xicots que prenguessin totes els estris que poguessin servir com a armes –forques, falçs, aixades o destrals– i que es preparessin per repel·lir els malfactors. L’agutzil, juntament amb alguns homes grans que havien lluitat en alguna guerra, es dirigí tot seguit a la Casa de la Vila, i d’un armari tancat amb pany i forrellat en tragué quatre pedrenyals llargs, que eren les úniques armes que l’escamot desplaçat a Barcelona havia deixat a la vila. També, d’un racó del rebost recollí quinze espigardes ja en desús i vuit antigues colobrines. Aleshores sospesaren la possibilitat de treure una bombarda que es guardava a les cavallerisses del Castell des de feia més de cent anys, però desestimaren utilitzar-la perquè era massa antiga, per la seva imprecisió de tir i per la dificultat de maniobrar-hi. Tampoc no els semblà prudent gastar tanta pólvora en el seu ús, ja que amb la poca que havia quedat a la vila no n’hi hauria prou per a les armes lleugeres. VI En Jaumet arribà corrent, tot esbufegant, a l’altra banda del torrent de Vallparadís. El noi s’aturà per agafar aire i comprengué que corrent no podria fer el llarg trajecte de sis hores fins a Barcelona, per la qual cosa deixà de córrer i es posà a caminar a un pas ràpid. Anava seguint el camí que vorejava la petita vall de conreus del riu Sec fins que, ja a prop de Cerdanyola, es desvià, després de quatre hores de camí, cap al coll de Montcada. En aquest indret, tal com li havia indicat l’agutzil, el camí s’encreuava amb el camí ral de Girona a Barcelona. Aleshores el noi, cansat i sense forces, es desmoralitzà; en Bartomeu no li havia dit si havia d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra, i ell no sabia cap a on era Barcelona. Si s’equivocava de direcció perdria molt de temps. A l’altra banda del camí una fita indicava al viatger la direcció cap a les dues ciutats, però en Jaumet no sabia llegir. Tot afligit, s’assegué sobre la pedra per reposar, mirant amunt i avall amb l’esperança de veure algun traginer que pogués orientar-lo. Sembla que estava de sort; en veure que pel camí de Girona s’acostava un home a cavall, el noi saltà de la pedra, però tot seguit s’espantà i s’amagà darrere la fita, perquè temé que no fos un bandoler, en veure el cavaller posar-se la mà al cinturó per empunyar un pedrenyal curt. El
  14. 14. 14 cavaller, també armat amb una llarga espasa, alçà el pedrenyal i mirà en totes direccions per si ullava la presència d’altres estranys. El viatger anava ben armat, com a precaució davant els malfactors, i en veure el noi pensà que no fos un esquer dels bandolers per assaltar-lo. Tots dos, després de comprovar que no hi havia cap motiu d’alarma, s’atansaren i intercanviaren els motius dels seus respectius viatges. El xicot relatà el que passava a la seva vila, i el cavaller, en adonar-se de la gravetat dels fets, manà a en Jaumet que pugés a la fita i des d’allà, d’un salt, a sobre del cavall, darrere el cavaller. En Jaumet no havia pujat mai a cavall. «Quan sigui gran seré cavaller», pensava en Jaumet. VII En Francesc Robell i el seu company estaven dalt de la torre del Palau amb l’esguard posat en la llunyania, guaitant la probable presència dels malfactors. De sobte, cap a la segona hora del migdia, divisaren unes pampallugues del reflex del sol sobre objectes metàl·lics en el camí de Sant Llorenç, prop del mas Roca. Tot seguit cridaren «via fora!, via fora!», per alertar els vilatans del perill. Pels carrers de la vila tothom es dirigí cap a les muralles, també al crit de «via fora!». En pocs moments tothom era al seu lloc, ocupant principalment els murs del nord i de l’est. Els portals Nou i Major estaven ben fortificats, i en principi no era necessària, per tant, una presència gaire gran de personal. El Sorneguera i prop de quaranta bandolers baixaven de les muntanyes, convençuts que podrien envair la vila per sorpresa i cometre-hi fàcilment tota mena d’actes de pillatge. En deixar enrere el mas Pous divisaren la vila, i el cap quedà desconcertat; les portes semblaven tancades i a les muralles s’apinyaven el que semblaven persones en actitud defensiva. «Unes quantes dones no podran pas aturar-nos», digué als seus sequaços. Tots ells davallaren per les hortes de Sant Fruitós fins al camp de la Creu, i es plantaren davant del portal de la Font. En Sorneguera, per tal de comprovar si els defensors disposaven d’armes de foc, envià una avançada dels seus homes, que foren rebuts a cops de pedres. Quan la tropa d’assaltants es llançà en direcció a la porta per esbotzar-la fou atacada, ara sí, amb una descàrrega de foc que deixà algun ferit i un gran desconcert entre els malfactors, que es retiraren fora de l’abast dels trets. L’agutzil, molt avesat a les trifulgues de la guerra, en un primer moment havia ordenat no disparar, i féu amagar les armes de foc per tal de sorprendre l’enemic amb una descàrrega sobtada quan s’acostés el gruix dels assaltants. Com que havia vist que tots els assaltants s’acostaven per aquella banda, havia fet concentrar la majoria d’armes sobre aquell portal. Dalt de les muralles els xicots de la vila, armats amb fones de cuir, llançaven pedres a gran distància, però com que havien de fer el tret de dalt a baix, no encertaven com ells sabien fer-ho, tot i que alguna pedra ensopegà en el cos o la closca d’algun bandoler.
  15. 15. 15 Mentrestant, dins la vila l’agitació era total; a la plaça un grup de dones s’afanyaven per proveir de pedres aquells que eren dalt dels murs, mentre d’altres posaven cubells d’aigua prop de la porta per si els assaltants aconseguien calar-hi foc; des de dalt de la torre els dos vigies guaitaven els moviments dels atacants. També es podia sentir un grup de devotes resant sorollosament a la Mare de Déu del Roser dins l’església de Sant Fruitós. L’Aldonza i els seus tres fills petits s’havien apostat, juntament amb altres vilatans, al portal de n‘Aymerich (portal Cremat) per tal de defensar la part de tramuntana de la vila. Des d’aquí l’Aldonza podia observar amb angoixa casa seva, el mas de la Portella, que estava situat a l’altra banda del raval de Dalt, fora de la vila, just al davant del dit portal. La dona, quan sentí la campana de l’església de Sant Fruitós tocant a sometent, i en assabentar-se del perill, recollí els seus fills i es refugià dins la vila, abandonant el mas i el bestiar. El seu marit s’havia afegit a les forces de la defensa de Barcelona, i per això ella prengué la decisió de refugiar-se darrere les muralles. L’Aldonza llançà un crit d’espant quan veié que tres lladregots s’acostaven al mas, n’esbotzaren la porta i penetraven a l‘interior. Moments després els bandolers llançaven objectes de dins la casa per la finestra del primer pis, mentre per la porta fugia esparverat l’aviram; així, conills i gallines corrien en totes direccions pel raval. Poc després eixien els delinqüents carregats d’atuells, mentre l’Aldonza, desesperada, proferia des de les muralles tota mena d’insults. El cap dels lladregots, en Sorneguera, brandava en to de mofa unes enagos de la dona mentre feia gestos obscens. VIII El cavaller i en Jaumet entraren a la ciutat comtal per la porta de Santa Anna i, havent deixat la catedral a l’esquerra, arribaren a la plaça de Sant Jaume. A la porta del Palau de la Generalitat el cavaller comentà als guardes del Palau els fets de Terrassa i la presència del vailet. Després de consultar-ho a l’interior, notificaren a en Jaumet que trobaria el grup de terrassencs a la platja de la Ribera. Tal com li havien indicat, en Jaumet agafà els carrers del Rei Jaume i de Princesa, i aleshores girà a la dreta pel carrer de Montcada. Tot i el perill dels pirates, i malgrat que la majoria dels homes eren a la costa, la vida a la ciutat no havia perdut la seva quotidianitat. Els carrers eren plens bàsicament de dones que traginaven amunt i avall. No semblava pas que aquella zona estigués afectada per la pesta. En arribar al carrer de Montcada, en Jaumet quedà meravellat. Tot el carrer era un seguit de palaus on hi vivia gent benestant, i algunes dones lluïen formosos i amples vestits com en Jaumet no havia vist mai abans. En arribar al pla de Palau, i després de passar per davant del Consolat de Mar, veié la platja de la Ribera, amb el mar com a fons. En Jaumet no havia vist el mar, i tot que li n’havien parlat, quedà fascinat per la seva immensitat. El mar obert li provocà tota mena de sensacions plaents. Era una meravella de meravelles.
  16. 16. 16 «Quan sigui gran seré pescador», somià en Jaumet. En aquells moments la platja de la Ribera era plena de barques de pesca, però fins feia pocs anys era el lloc d’embarcament dels vaixells que atracaven a Barcelona. A la dreta, més enllà, hi havia el port. La ciutat no havia tingut mai un moll fins que l’emperador Carles V manà construir-ne un per poder-hi embarcar les seves tropes cap a Itàlia. El noi veié alguns coneguts i el seu propi pare, que era a prop d‘una de les barques. Després del retrobament de pare i fill i de les explicacions d’aquest últim, en Joan Benet, el batlle de Terrassa, aplegà el grup de terrassencs a la platja. Tot seguit ordenà a dos mossos que anessin al port a avisar un altre escamot de terrassencs que hi havia allà, i aleshores guià la resta cap a la plaça de Sant Jaume pel carrer dels Argenters. Quan enfilaven aquest carrer en Jaumet sentí com el seu pare l’agafava per un braç i li deia: «Vine amb mi», mentre l’empenyia cap a un costat. El noi alçà la vista i quedà bocabadat; davant d’ell s’aixecava la impressionant façana d’una església amb dues torres a cada costat, tan altes com la torre del Palau de Terrassa. La de la dreta, més baixa, estava per acabar. Al bell mig de la façana hi havia un gran finestral rodó. Pare i fill travessaren el llindar de la gran porta, i veieren davant d’ells tres grans i altes naus separades per gruixudes columnes. Les naus dels costats eren plenes de capelles. El pare, que ja havia estat a Santa Maria de les Arenes (del Mar), volia que en Jaumet veiés allò, que no es podia comparar amb les esglesioles o ermites dels voltants de Terrassa, ni tampoc amb les esglésies de Sant Pere. El noi estava meravellat. Aleshores, però, el seu pare el tornà a empènyer cap a la sortida, perquè no podien entretenir-se més. Arribaren a la plaça de Sant Jaume, on hi havia el grup de terrassencs parlant amb el president de la Generalitat, Pere Àngel Despuig, davant de la porta del Palau del General. El president els autoritzà a partir cap a Terrassa per salvaguardar la vila de l’escomesa dels malfactors. Semblava que no hi havia perill d’atac dels pirates. Per la zona de Blanes havien avistat l’estol de vaixells dels corsaris endinsant-se al mar en direcció a xaloc, potser cap a l’illa de Mallorca. Després de reagrupar-se amb els homes procedents del port, tota la colla terrassenca emprengué el retorn cap a Terrassa sortint per la porta de Jonqueres cap al coll de Montcada. IX En Sorneguera treia foc pel queixals; el factor sorpresa havia fallat, i per tant sospitava que si la vila estava sobre avís, també era possible que haguessin enviat algun missatger a la recerca d’ajut. Per tant, calia actuar ràpidament, abans no arribés l’ajut. Des del mas de la Portella en Sorneguera s’adonà que al final del raval, a tocar de la riera del Palau, hi havia un edifici a mig construir. Era el nou hospital que els terrassencs edificaven fora de les muralles per substituir el vell hospital del Sant Esperit, situat a la plaça Major. Juntament amb els seus acompanyants, s’acostà a l‘edifici; tal com preveia, hi trobà tres
  17. 17. 17 escales de fusta i diversos taulons de la bastida, que era justament el que li calia per poder saltar les muralles. Tornaren al mas de la Portella i cridaren bona part de la quadrilla, que es reuní allà amb ells. El moviment fou intuït pels vigilants de la torre del Palau, que cridaren l’alerta als de baix. L’agutzil manà desplaçar el gruix de la defensa a la zona del carrer Cremat, i principalment al portal de la Vila Nova, que era el més vulnerable de la població. Diversos bandolers s’atrinxeraren a les finestres del mas de la Portella per disparar des d’allí cap a les muralles. Tot i que els trets dels pedrenyals eren imprecisos a tanta distància, i que, per tant, no feien diana, amb les descarregades aconseguiren cobrir els que s’acostaven al fossar per col·locar- hi els taulons com a passarel·les i, tot seguit, per col·locar les escales, si bé la pluja de pedres i els trets dels pedrenyals que provenien de dalt de la muralla els dificultaven la tasca. Els malfactors aconseguiren alçar dues de les escales i enfilar-s’hi. Els que aconseguien arribar a dalt de la muralla eren rebuts a cops per les dones, amb les improvisades armes que portaven. Un dels bandolers aconseguí disparar la seva pistola i ferí una dona al braç. Amb l’arma descarregada, i mentre intentava empunyar la daga llarga, el bandoler veié com una aixada li venia al damunt i el feia caure de l’escala. Dues dones agafaren ben fort el mànec d’una forca; amb les puntes encertaren la travessa d’una de les escales i, empenyent ben fort, l’abalançaren cap enrere i feren caure els bandolers que s’hi enfilaven dins el fossar. Mentre els assaltants provaven de pujar, els que eren al mas de la Portella no podien disparar per no ferir els seus, però sí que ho podien fer els que estaven dalt a les muralles, que foragitaven així els que, carregats de branques, s’acostaven al portal amb la intenció de calar-hi foc. El temps passava i en Sorneguera enfollia per moments, perquè veia que no aconseguirien pas entrar a la vila. «He estat vençut per un grapat de dones!», es lamentà. Tot d’una reagrupà l’escamot i, després de saquejar les poques cases que hi havia al raval, emprengueren la fugida, enduent-se amb ells dos homes ferits de bala i set més amb contusions diverses causades per la caiguda al fossar o per alguna pedrada. Enfurismats, en el seu retorn pel camí de Rellinars l’emprengueren contra els masos Rossinyol, Boada i Colomer, que saquejaren sense trobar resistència, ja que els masovers s’havien amagat a la rodalia. Els defensors de la vila esclataren d’alegria en veure la retirada dels malfactors. Amb el seu coratge, les dones havien aconseguit foragitar els bandolers, sense gairebé ferits i sense haver patit cap dany material dins la vila. Quan els vigies de la torre confirmaren que els assaltants fugien muntanya amunt més enllà de Can Boada, l’Aldonza i bona part de les vilatanes sortiren pel portal Cremat cap al mas de la Portella i les altres cases per avaluar els danys, així com per recollir el bestiar, posar ordre i ajudar a reparar els desperfectes.
  18. 18. 18 Cap al vespre, els primers homes que arribaren a les portes de la vila foren els que muntaven a cavall. Tot semblava en calma, el portal Nou estava obert i s’ensumava la flaire embriagadora que sortia de les cuines. Per un moment dubtaren, confosos, de les informacions d’en Jaumet. Un cop dins la vila trobaren les dones a les cuines, fent el sopar, i els vells fent-la petar, com era habitual, a la plaça Major, com si res no hagués passat. Dues hores més tard arribaren els que viatjaven en carro. Després del retrobament general i del canvi d’impressions sobre el que havia succeït durant el llarg dia, havent sopat els vilatans es trobaren a la plaça Major i, al so d’una cornamusa i d’un flabiol, dansaren fins ben entrada la matinada, per celebrar el feliç desenllaç de la diada. L’endemà en Jaumet es llevà de matinada, com si res no hagués passat, per anar a treballar a l’obrador del senyor Dalmau. Aquell dia feia dotze anys, i la seva mare, per celebrar-ho, li prepararia unes llenties estofades amb cansalada. La duresa i les emocions viscudes el dia anterior, afegides al fet que ja havia fet dotze anys, havien fet que en Jaumet hagués deixat de ser un vailet per passar a ser un minyó. «Quan sigui gran seré…».
  19. 19. 19 GLOSSARI DIDÀCTIC Alarb. Un dels noms amb què antigament es coneixia els musulmans o sarraïns al Principat, si bé en la veu popular era més corrent el terme moros. Agutzil. Funcionari municipal executor dels manaments del Consell de la Vila. Apotecari. Nom amb què es coneixia antigament l’actual ofici de farmacèutic Bandoler. Malfactor, lladre de camins. El nom prové dels partidaris o bàndols en què es dividí el Principat al segle XVI entre nyerros i cadells. Bombarda. Arma de foc precursora del morter. Va ser emprada en els segles XIV i XV, i deixaren de ser utilitzades per la seva imprecisió i poca maniobrabilitat. Cadells. Un dels bàndols en què es va dividir el Principat, en el segle XVI, en la seva lluita contra els nyerros. Castlà. Un o més castells eren propietat del rei, d’un comte o d’un senyor, el qual posava al capdavant d’aquests un castlà o castellà. La institució de la castlania tenia, entre altres funcions primordials, la de vetllar per la defensa i l’administració del castell i del seu terme. Colobrina. Una de les primeres armes de foc usades en el segle XV. Cornamusa. Instrument musical semblant a la gaita i que també es coneix amb el nom de sac de gemecs. Drap. Teixit de llana. Espigarda. Arma de foc emprada en el segle XV. Joc de la pilota xica de vent. Pilota a mà, joc d’impulsar una pilota petita de drap o plena de vent contra una paret o frontó. Vulgarment també es coneix com jugar a saco. Joc de la rutlla. Joc consistent a fer rodar un cèrcol metàl·lic o de fusta amb un bastó sense que es tombi. Joc de les bitlles. Joc consistent a fer caure un grup de bitlles amb una bola. Mal contagi. Nom amb què es coneixia el mal de la pesta en aquella època. Mals usos. Drets imperants en l’època que els senyors exercien sobre els seus pagesos. També anomenats pagesos de remença, com a conseqüència del domini que els era atribuït sobre aquests.
  20. 20. 20 Mostassà. També anomenat mostassat, era un funcionari municipal encarregat de vigilar el mercat i els seus productes i preus i de controlar els pesos i mesures. Actualment en diríem inspector de consum. Nunci. Funcionari municipal encarregat de pregonar, en viva veu i en diferents indrets de la vila, els manaments municipals. Nyerros. Un dels bàndols en què es va dividir el Principat, en el segle XVI, en la seva lluita contra els cadells. Obrador. Taller industrial de fabricació, en aquest cas tèxtil. Paraire. Fabricant tèxtil. Pedrenyal. Arma de foc emprada en els segles XVI i XVII que es disparava per mitjà d’una pedra foguera. Hi havia pedrenyals curts, precursors de les pistoles, i pedrenyals llargs, precursors de les escopetes. Pregoner. Vegeu nunci. Retaule dels Sants Metges. Pintat per Jaume Huguet a mitjans del segle XIV, està dedicat als sants Abdó i Senén, i en el bancal inferior hi ha representades escenes dels sants Damià i Cosme. Sarraí. Nom amb què es coneixia els musulmans al Principat, si bé en la veu popular era més corrent el terme moros. Universitat de la vila. Lloc on es reunia el Consell de la Vila, el que ara se’n diu Casa de la Vila o Ajuntament. Sometent. Gent armada del poble per a la defensa de l’ordre i la lluita contra els malfactors. També, toc de campana per mobilitzar la gent de la vila en senyal d’alerta. Via fora. Expressió que significa alerta.

×