Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

El comentari literari de text

345 views

Published on

El comentari literari de text. Esquema anotat

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

El comentari literari de text

  1. 1. • Lectura atenta i amb vocació comprensiva (subratllats, anotacions com a rastre de lectura, enumeració de línies) • Consulta de fonts (diccionaris, enciclopèdies,...) per aclarir i fixar significats que no s’entenen prou. • Localització de nuclis de significació (mots clau o elements del text que més destacam) • Observació de paratextos (títols, citacions, notes) i d’altres característiques (tipus de lletra, subratllats, divisió paragràfica, per guions o estròfica) • Situar i relacionar el text amb el context històric i cultural en què se suscita • Espai i temps de producció: autor, lloc i moment de publicació, corrent estètic o literari, context cultural... • Temps i lloc on apareix l’obra (moment de l’enunciació) • Temps (pressent, passat o futur) i lloc (real o imaginat) en què se situa allò enunciat (acció, argumentació, temàtica...) • Fixar dades bàsiques que individualitzen l’autor del text i ii D • Resumir en una frase breu la matèria general del text iii • Referir la trama d’idees secundàries o complementàries • Quan és el cas, descriure l’articulació dels fets sobre els quals és bastida una narració • Fer un esquema de l’expressió de contingut del text (en paràgrafs, seqüències, parts, capítols...) iv • Quan és el cas, fixació dels actors que protagonitzen l’acció o participen en els fets narratius. Caracterització interna i externa: presència i profunditat psicològica (plans/esfèrics) • Sistematitzar els camps semàntics dominants en el text en tant que convergents de sentit • Classificació segons trets formals i temàtics, els quals responen a normes que en regulen la producció i la recepció. Caracterització v , d’acord amb la finalitat comunicativa que ve determinada pel grau d’objectivitat necessària (ficció / no ficció) • Detecció de recursos literaris o figures retòriques. Reportar-los amb exemples textuals entre cometes • Sol garantir-se per la repetició de paraules, la utilització d'hiperònims i hipònims i mots de la mateixa família • Estudiar el modes d’organització i cohesió mitjançant marcadors textuals. Parataxi i hipotaxi • Segons la modalitat oracional, és a dir, la intenció del parlant, les frases poden ser enunciatives (expliquen o introdueixen un judici o un fet), interrogatives (pregunten alguna cosa), exclamatives (expressen una emoció) i exhortatives (ordenen quelcom) • Relació entre temps verbals (simultaneïtat, anterioritat, posterioritat) • Indiquen l’ofici comunicatiu dominant del text: informar (referencial o representativa), ...vi • Polifonia: conjunt de veus que participen en l'elaboració d’una situació comunicativa vii • Focalització: distància de la locució respecte dels fets que exposa viii • Varietat lingüística: registres i variació diatòpica ix • Indica la presència de l’autor en el text a través d’una sèrie de mecanismes lingüístics que fan referència al grau de subjectivitat expressat x • Recapitulació de les estimacions més importants fetes al llarg de l’anàlisi, destacant-ne les qualitats. El comentari de text Observació i anàlisi d’un text amb unitat de significat Fase 1: Comprensió del text Fase 2: Contextualitzar el text Eix de producció 2.1. Context i marc cultural 2.1. Autoria accions simultànies 3.1. Tema 3.2. Subtemes 3.3. Argument 3.4. Estructura 3.5. Personatges 3.6. Isotopies Fase 3: Anàlisi de significat 4.1. Gènere 4.2. Recursos estilístics 4.3. Cohesió lèxica 4.4. Connectors 4.5. Modalitat Fase 4: Anàlisi formal 5.1. Funcions lingüístiques 5.2. Veus del discurs 5.3. Punt de vista 5.4. Nivells de llenguatge Fase 5: Anàlisi comunicativa 5.5. Modalització 4.6. Temps verbal Fase 6: Conclusió
  2. 2. Notes: i Localitzar un text és establir la seva situació en unes coordenades precises, tenint en compte les diferents relacions que el determinen. Hem de fixar el text en dos plànols: 1. Com a text literari en si, independentment de la seva situació històrica; 2. i com a obra inserida en la Història de la Literatura, amb totes les incidències que això comporta (període històric, moviment literari de referència, entroncament en la tradició, precedents... Projecció, influència en la literatura coetània i en les generacions futures...) Comencem pel segon punt. Com a obra literària consideram: a) Autor, obra, període, moviment o escola literària, data...; b) Característiques generals de l’època, moviment... a què pertany el text. (Només cal esmentar aquelles que influeixen directament en el text que estem llegint); c) Particularitats de l’autor en allò que es relaciona amb el text. Moment d’aquella obra en la producció de l’autor i característiques que se’n deriven.. d) Trets més destacats del text i de l’obra a la qual pertany. e) Fonts i influències que es manifesten en el text. Situar el text «El context és l’àmbit de referència d’un text. Què entenc per àmbit de referència? Tot allò a què pot fer referència un text: la cultura, la realitat circumdant, les ideologies, les convencions socials, les normes ètiques, etc. Però no és el mateix el context en què es produeix un text que el context en el qual s’interpreta. Si ens cenyim als textos literaris escrits, com a mínim cap distingir entre el context de l’autor i el context del receptor. Sens dubte l’àmbit de referència d’un autor quan escriu la seva obra és diferent de l’àmbit de referència del receptor; la cultura de l’autor, el seu coneixement de la realitat circumdant, la seva mentalitat, els seus costums, no solen coincidir amb la cultura, el coneixement de la realitat, la mentalitat o els costums dels seus lectors. Més encara, no és possible parlar dels lectors com una entitat abstracta, perquè són éssers individuals, i els seus contextos són així mateix diferents, per molt menuda que sigui la diferència.» Manuel Cambrer. Introducción al comentario de textos. Castalia Situar el text, per tant, és explicitar la informació que es pot aportar sobre l'autor, l'època, el moviment, la localització del text o de l'obra, la finalitat, etc. Amb l'objectiu de saber extreure informació sobre aquest apartat, es proposen unes preguntes orientatives, les respostes de les quals seran útils per obtenir la primera informació a l'hora d'iniciar el comentari. Quin títol té el text? Què es pot dir del tema del text? Qui n'és l'autor o autora? De quina època és? Quina és la data de publicació del text? S'identifica l'autor amb algun corrent, moviment o tendència artística, ideològica, estètica...? Es pot relacionar l'autor amb altres autors coetanis? Hi mantenia cap mena de relació? Se'n pot extreure cap conclusió? El text té unitat? És un text complet? És un fragment? Quina rellevància té en el conjunt de l'obra? En quin mitjà s'ha publicat? En un diari? En un llibre? En una revista? En una catàleg? En suport digital? Pot identificar-se el text amb cap gènere?: periodístic, científic, literari Si és literari, pot adscriure's a cap gènere?: poesia, narrativa, teatre, assaig ii En aquesta fase han d’analitzar-se l’argument, el tema o idea central que l’autor ens vol transmetre, el seu punt de vista i la forma que estructura el missatge Per a trobar l’argument preguntarem: Què ocorre? Per a delimitar el tema: Quina és la idea bàsica que ha volgut transmetre l’autor del text? Per a analitzar l'estructura: Com organitza l’autor el que vol dir en unitats coherents relacionades entre si? Per a descobrir la postura de l'autor: De quina manera intervé l'autor en el text? Trobar l’argument d’un text és seleccionar les accions o esdeveniments essencials i reduir la seva extensió conservant els detalls més importants. L’argument pot desenvolupar-se en un o dos paràgrafs. Si de l’argument eliminem tots els detalls i definim la intenció de l’autor, el que vol dir en escriure el text, estarem extraient-ne el tema. Aquest ha de ser breu i concís: es reduirà a una o dues frases, a tot estirar. L'autor té una visió del món que ens transmet mitjançant la seva obra. El text presenta un sentit, una intencionalitat. Establir el tema és delimitar la idea central que origina i dóna sentit al text. Cal prescindir de les dades anecdòtiques i concrets. En aquest apartat es pot comentar la manera en què l’autor intervé en el text. Aquest pot adoptar una postura objectiva o subjectiva, realista o fantàstica, seriosa o irònica...etc. Es podria analitzar també des d'on relata la història (des de fora, des de dalt, etc.), si apareix o no en el narrador i quin punt de vista adopta: tercera persona omniscient, tercera persona observadora, primera persona protagonista, primera persona testimoni, etc. Disposicions més concretes que s’oposen o matisen el realisme i l’idealisme, i que pertanyen a tendències literàries determinades són:el naturalisme, el simbolisme, el surrealisme, l'expressionisme, l’impressionisme, etc. També podem establir altres oposicions; per exemple, entre disposició racional i intel·lectual enfront d’una postura més emocional o afectiva, i també entre actitud lògica-realista enfront d’una altra imaginativa-fantàstica. La irònica suposa, potser, un major grau de maduresa literària i de distanciament, perquè hi ha una discrepància entre el que és aparent i allò que és real, entre el que es diu i el que es dóna a entendre. És una forma de no simplificar o reduir el judici de l’autor davant el que realment succeeix.
  3. 3. iii Fase 3: Definir el tema Sovint, sol confondre's la definició del tema amb l'argument de l'obra. Si el tema és l'assumpte, la matèria o el motiu del text, l'argument es correspon amb el seu desenvolupament. Vegem les preguntes orientatives al respecte. L'autor té una visió del món que ens transmet mitjançant la seua obra. El text presenta un sentit, una intencionalitat. Establir el tema és delimitar la idea central que origina i dóna sentit al text. Cal prescindir de les dades anecdòtiques i concrets. De quin tema tracta? Quina és la idea central o tema del text? De quina manera l'autor suporta la idea central? Aporta res de nou el tema? Té cap relació amb altres textos que hagin tractat el mateix tema? Com es genera el tema? A partir d'un exemple, una anècdota, una opinió, una situació de comunicació...? Aporta diferents punts de vista? Es contrasta amb altres opinions o valoracions? La manera de tractar el tema, és temporal o atemporal? Quina mena de final o conclusió té? Obert? Tancat? Característiques del tema (tradicional o innovador, moral, amorós, social...) Si és un tòpic literari, ha d’explicar-se i justificar en relació amb el període literari que es localitza el text. Si és un tema habitual de l’autor o del corrent literari a què pertany iv Explicitar l'estructura Si ens detenim en la forma en què l’autor ha creat el text i en com les diferents parts del mateix es relacionen entre si, estarem analitzant l’estructura. Per trobar l’estructura d’un text cal delimitar en primer lloc els seus nuclis estructurals. Aquests poden estar dividits al seu torn en subnuclis. A més, cal determinar les relacions que s’estableixen entre ells. i. En quantes parts es divideix el text? 1. Introducció, desenvolupament, conclusió. 2. Estructura enumerativa. 3. Exposició de fets (diccionari, conceptes teòrics, etc.). 4. Combinació de text i imatge, etc. ii. Tot seguit cal establir el tipus de progressió temàtica: 1. Progressió lineal: en una successió consegüent logicotemporal 2. Progressió de tema constant: les diferents informacions tenen un mateix tema. 3. Progressió de temes diferents: els temes deriven d’un hipertema que es troba a l’inici del text. Són diferents temes que sempre fan referència al mateix hipertema. 4. Redacció d’un esquema de l’organització de les idees al text. iii. Resum de cadascuna de les parts ressaltant les idees principals i aquells aspectes més importants. 1. Aquest resum ha de ser una síntesi del significat global de cada part del text. 2. En aquest punt, si escau, s’ha de parlar de la isotopia: a. Lèxica. b. Semàntica. L’esquema estructural clàssic és el d’introducció desenvolupament, clímax i desenllaç, però els textos poden organitzar-se d’altres formes, atenent: • La disposició lineal: els elements apareixen l’un darrere de l’altre fins al final. • La disposició convergent: tots els elements convergeixen en la conclusió. • L’estructura dispersa: els elements no tenen aparentment una estructura definida, aquesta pot arribar a ser caòtica . • L’estructura oberta i additiva: els elements s’afegeixen els uns als altres i se’n podrien seguir afegint més. • L'estructura tancada, la contrària a l'anterior. Etcètera — Narrativa i teatre 1. Determinació del tema central i, optativament, d’altres nuclis temàtics secundaris 2. Resum de l’argument 3. Estructura o determinació de l’organització del text: a) interna, model de desenvolupament (plantejament, nus, desenllaç), capítols...; b) externa: pròleg, dedicatòria, il·lustracions) 4. Determinació dels personatges • Jerarquització: Principals / Secundaris • Caracterització essencial: Trets físics / Trets psicològics • Coneixement directe / indirecte • Tractament subjectiu / objectiu 5. Determinació de l’espai / espais on es desenvolupa la història: (Macroespais / microespais. Condició real, evocada o imaginària. Descripció esquemàtica. Determinació del seu nivell de càrrega simbòlica) 6. Determinació del temps de la història. Època en què es desenvolupa / Durada La història és enunciada per un narrador, que és una entitat ficcional instruïda per l’autor. A la novel·la, per exemple, sempre hi ha algú, alguna instància, que relata (que pertany al món de ficció instaurat i que, per tant, no és l’autor), encara que el narrador no sigui una figura explícita. I, en elegir la figura del narrador, l’autor selecciona també una sèrie d’estratègies discursives, que són aquelles a través de les quals convertirà la història en trama. En un text narratiu, sol predominar l’actitud objectiva (externa: 3a persona gramatical), però es poden identificar diferents disposicions, per la qual cosa que podem distingir diferents tipus de narrador:
  4. 4. • El narrador omniscient actua amb un coneixement complet de tot: sentiments, pensaments, esdeveniments, situacions... • El narrador objectiu actua com si observàs els fets, ajustant-se exclusivament a aquests com ho faria un observador imparcial. Per tant, no pot endinsar-se, a diferència del model locutor anterior, en el món interior dels seus personatges • El narrador testimoni és un personatge secundari o bé un testimoni dels fets que no participa directament en l’acció. Utilitza la primera persona en combinació amb la tercera • El narrador protagonista és l’heroi o personatge central, conta la pròpia història en primera persona. En coincidir l’autor i el narrador, parlam d’autobiografia. Però hi ha d’altres figuracions possible, com per exemple la narració en la novel·la picaresca, on el protagonista narra la seva història en la posició d’antiheroi En un text dramàtic predomina l’acció i el diàleg, per la qual cosa l’autor es distancia. No obstant això, en el teatre l’autor pot adoptar també punts de vist a diferents en relació amb els seus personatges «[...] creo que hay tres modos distintos de ver el mundo artística o estéticamente: de rodillas, en pie o levantado en el aire. Cuando se mira de rodillas —y ésta es la posición más antigua en literatura—, se da a los personajes, a los héroes, una condición superior a la condición humana, cuando menos a la condición del narrador o del poeta. Así, Homero atribuye a sus héroes condiciones que en modo alguno tienen los hombres. [...] hay una segunda manera, que es mirar a los protagonistas [...] como de nuestra naturaleza, como si fuera el personaje un desdoblamiento de nuestro yo, con nuestras mismas virtudes y nuestros mismos defectos. Esta es indudablemente la manera que más prospera. Esto es Shakespeare [...]. Y hay otra tercera manera, que es mirar el mundo desde un plano superior y considerar a los personajes de la trama como seres inferiores al autor, con un punto de ironía. Los dioses se convierten en personaje de sainete. Esta es una manera muy española, manera de demiurgo, que no se cree en modo alguno hecho del mismo barro que sus muñecos.» Ramón Maria del Valle-Inclán — Poesia 1. Determinació del nucli o nuclis temàtic dominants i dels motius secundaris presents al poemari 2. Estructura. Organització del text (a) Interna: Grau d’unitat / diversitat interna, estructures compositives dominants, apartats; b) externa: pròleg, dedicatòria, il·lustracions...) 3. Model/s de composició (simetria / asimetria. Estructura explicativa / conclusiva, lineal... Esquema obert /tancat...) 4. Progressió, clímax poètic En un text líric, predomina l’actitud subjectiva. L’autor intervé en la realitat que descriu (un paisatge, els seus sentiments...).La seva actitud subjectiva (interna) pot combinar-se de vegades amb certa objectivitat El poema i el jo poètic Centrant-nos en el poema, sigui quina sigui la forma que presenti, sempre hi ha una mena subjecte locutor, que parla, que s’expressa, que comunica un missatge poètic. Aquest subjecte (que en la novel·la s’anomena narrador), en poesia rep el nom de veu o de jo poètic, i no s’ha de confondre amb l’autor en tant que personatge històric. L’autor és la persona que compon el poema, però no és apropiat —si no és en casos molt evidents— identificar-lo amb la veu poètica Deixant de banda si l’autor és sincer o no, o si la composició poètica reflecteix el seu estat d’un moment però no d’un altre, els textos literaris tenen una formulació prou oberta per adaptar-se a nous temps i a nous receptors. Per això diem que un poema, un cop formulat, deixa de ser un episodi històric lligat a una cronologia concreta i esdevé un missatge compartible dins del corpus literari general. Així, qualsevol receptor a través dels temps se’l pot fer seu i interpretar-lo o sentir-lo a la seva manera, sempre que se’n respecti un cert sentit comú descodificador — Assaig 1. Determinació del tema central i el possibles temes col·laterals 2. Resum de les idees desenvolupades al llarg del text 3. Estructura • Determinació de l’organització del text: apartats i subapartats (plantejament introductori, exposició de fets, desenvolupament de l’argumentació i conclusió / recapitulació)... • Determinació del/s model/s argumentatius i subsidiàriament expositius utilitzats (inductiu /deductiu, emmarcat /circular...) Qualsevol text organitza la informació d'una determinada manera. Fer evident aquesta organització és un dels objectius d'aquest apartat. Cal conèixer l'organització que l'autor ha donat al contingut. Vegem-hi les preguntes orientatives. Quins apartats té el text? Són iguals en extensió? Són explícits? Pot identificar-se amb facilitat la presentació, el nus i el desenllaç? El text respon a cap estructura tipificada? Se'n transgredeix cap de coneguda? Hi ha cap ordre en la presentació del contingut? La informació segueix un ordre ascendent (del concret al general) o descendent (del general al concret? v Fase 4. Com a text literari cal explicitar: a) El gènere literari al qual pertany (poesia, prosa, assaig, teatre...); b) El subgènere, quan és possible (novel·la, conte, comèdia, ègloga, oda...); c) La forma d’enunciació literària: prosa, vers, solucions expressives diverses o complexes. El comentari mètric, posem per cas, no ha de ser una explicació tècnica de l’estrofa, on s’assenyalen minuciosament tots els casos de sinalefa, la posició dels accents... si aquests elements no són determinants per a explicar altres aspectes del contingut. Hi haurà prou amb una explicació general de l’estrofa utilitzada, on s’assenyalen les seves qualitats rítmiques —si són rellevants—, indicant-ne, si cal, l’origen i el motiu de la seva elecció per part de l’autor. Semblantment passa amb l’anàlisi de la forma, és a dir amb l’anàlisi dels elements formals, de les anomenades figures literàries. No cal dir, per exemple: “en el vers 6 del poema 7 hi ha una metàfora: cabells d’or. La metàfora és un trop que consisteix en la identificació d’un terme real amb altre terme imaginari, basat en una relació de semblança. Els tipus de metàfores són:...” No: el comentari no és l’exposició de continguts teòrics, sinó la constatació d’una presència i la percepció que produeix en el lector, en relació sobretot amb la intenció de l'autor. Advertim, ara, d’un altre perill molt freqüent. El comentari no pot convertir-se simplement en un inventari de figures literàries (en una tirallonga de metàfores, epítets, al·literacions...) Només han de tenir-se en compte, per tant, aquells aspectes estilístics que ens ajuden a explicar el text, atenent sempre a la justificació del seu ús i a la impressió que produeixen.
  5. 5. Com a unitat de comunicació literària, no podem dissociar el contingut (el que s’expressa) de la forma (com s’expressa). Contingut i forma no es donen del tot per separat ni en la ment de l’artista ni en la del lector; apareixen des del principi indissolublement units, de tal manera que els assumptes, personatges, imatges... són fruit d’una progressiva configuració lingüística. No podem, per tant, escindir antagònicament els dos aspectes —contingut i forma— en el nostre comentari: la forma determina el contingut i viceversa. Sí, això no obstant, del fet literari podem constatar i explicitar fenòmens de la nostra percepció i comprensió textuals, és a dir, de la nostra recepció. a) Per analitzar l'estil, podem distingir dos plans diferents pel que fa a l'anàlisi de l'estil. — D'una banda, podem extreure informació dels elements utilitzats per l'autor en l'elaboració del text. Atenent aquest aspecte, les respostes a les preguntes següents poden aportar-nos una informació útil: Quina mena d'informació es vehicula? Concreta? Abstracta? Naturalesa del text: Text polític: discursos, proclames, manifest... Text literari: poemes, teatre, novel·la Text narratiu: anals, cròniques, relats, comentaris de premsa... Text geogràfics o descriptius Text econòmic: compravendes, contractes Text historiogràfic: quan l’autor és posterior als fets del text i els tracta com investigador o divulgador dels mateixos ... Quins recursos utilitza l'autor per introduir les seves idees? Exemples, anècdotes, experiències personals?... Quin tipus d'informació pesa més en el text? Fa servir recursos estilístics com ara la metàfora, l'exageració, l'analogia....? El text segueix un ordre que va del concret al general o del general al concret? — De l'altra, i des d'un punt de vista més lingüístic, pot distingir-se l'anàlisi des dels diferents plans de la llengua: foneticofonològic, morfosintàctic i lexicosemàntic. • Mecanismes de formació de figures. Hi ha quatre mecanismes principals 1. Supressió: es produeix quan hi ha omissió d’elements que habitualment figurarien en el discurs, com conjuncions, components de la frase, termes d’una comparació; ocultació de significats, etc. 2. Addició: es produeix quan s’incorporen més elements dels necessaris o bé quan es repeteix un element d’una forma insistent 3. Combinació o substitució: canvi d’elements, entre tots dos existeix alguna analogia que permet fer aquesta substitució. És el cas de la metàfora 4. Permutació del lloc que ocupen els components del discurs • Els mecanismes operen sobre els diversos nivells lingüístics: 1. Foneticofonològic: relacionades amb l’aspecte oral: sons, entonació, ritme... Per exemple, la quantitat sil·làbica, la posició dels accent, però també l’al·literació (repetició pròxima de sons), la paronomàsia (repetició pròxima de grups fònics), l’onomatopeia (imitació de sons de la realitat), etc... 2. Morfosintàctic. La més pròpia del vers és el paral·lelisme o la repetició d’una mateixa estructura en diverses seqüències relacionades. Altres figures són la repetició d’una sèrie de paraules o blocs de paraules, sigui al començament o al final d’un vers. Altres: anàfora, polisíndeton, asíndeton, el·lipsi, hipèrbaton... 3. Lexicosemàntic Figures semàntiques. Dues figures semàntiques destaquen entre totes per la seva importància: la metàfora, un dels elements centrals de tota poesia, consisteix a substituir un mot per un altre, que pertany a un camp semàntic diferent, entre els quals pot establir-se una relació analògica (és a dir, comparteixen algun tret significatiu comú); i la metonímia (amb la qual englobam la sinècdoque), que consisteix en la substitució d’una paraula per una altra, quan totes dues pertanyen al mateix camp semàntic. La relació entre les dues paraules (la literal i la substituïda) es basa en el fet que una és la causa, la conseqüència o una part de l'altra. Figures lògiques: l’antítesi, indica l’oposició de dues oracions, dos sintagmes o dos mots aïllats de sentit contrari; la paradoxa, es fa l’enllaç de dues idees aparentment oposades, que tanmateix poden arribar a conciliar-se aprofitant un possible canvi de significat de les paraules; la ironia, consisteix a dir alguna cosa de tal manera que el receptor entengui el contrari del que es diu, l’al·legoria és una figura lògica de substitució completa, que es presenta en forma de relat en què apareixen una sèrie d’elements que tenen un sentit i a la vegada són susceptibles d’adquirir-ne un altre de més profund, a partir d’una interpretació en la qual a cada element aparent es correspon un d’ocult. vi ... expressar emocions (expressiva o emotiva), orientar el receptor (conativa o apel·lativa), reforçar la interacció comunicativa (fàtica o de contacte), crear efectes formals (poètica), presentar el codi (metalingüística), segons el model de Roman Jakobson. vii Certament, en un text, com a acte comunicatiu que és, hi ha almenys un emissor i un receptor; ara, aquests interlocutors hi poden manifestar la seva presència des de diferents perspectives, amb diferents maneres d’implicar-se, que s’anomenen veus del discurs. En el text literari, especialment, el discurs es desenvolupa mitjançant una gamma variada de veus. En una novel·la, per exemple, l’autor adopta un punt de vista i pot triar un narrador extern o intern a la història per contar-la. VEU EXTERNA Omniscient Fa veure que coneix tots els detalls de la història. Observador Coneix allò observable externament, no les motivacions. Editor Simula que ha trobat un text de valor i que només l’edita. VEU INTERNA Protagonista Apareix el punt de vista del protagonista. Testimoni Apareix com un observador dels fets a una certa distància. Participant Algun personatge secundari conta els fets en què participà.
  6. 6. A més, a l’hora de relatar els fets poden intervenir-hi veus de personatges que, al mateix temps, conten fets a altres personatges. Per això parlam de polifonia. Per descobrir aquest conjunt de veus convé que distingim entre la realitat externa al text (nivell extratextual) i la realitat discursiva (nivell intratextual). — En el nivell extratextual hi poden copsar: • L'autor real del text: subjecte que elabora un discurs, és a dir, la persona física que l’ha produït (l'emissor en la realitat) • El lector real: subjecte qui el rep, això és, la persona física que llegeix o escolta el text (el receptor en la realitat) Es pot encara distingir un pla intermedi en què es troben l'autor model i el lector model, que són només representacions abstractes. • L'autor model o representació que el lector real es fa d'un autor en llegir la seva obra (per tant, una projecció ideològica a partir de la lectura del text) • El lector model, és a dir, el tipus de lector a qui va adreçat el text i en qui pensa l'autor quan el construeix. — I en el nivell intratextual existeix la distinció entre locutor o enunciador i al·locutari. • El locutor és, dins el text, qui transmet el missatge o qui presenta uns fets (la veu narrativa, el jo discursiu, el responsable de l'enunciació). Vegem-ne unes quantes modalitats: 1. El locutor en 1a persona del singular és propi dels textos subjectius. 2. El locutor en 3a persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic. 3. El locutor en 1a persona del plural pot ser: • Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic. • Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor. • Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...) • Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...) • L'al·locutari és, d'altra banda, el destinatari implícit en el text, la persona a qui s’adreça el locutor dins del text; és el tu discursiu. Pot aparèixer o no. Un nosaltres inclusiu, ja ho dèiem, implica un al·locutari. • L’enunciador. Però la complexitat dels textos pot ser notable i fer que puguin aparèixer d'altres veus que parlen en discurs directe o bé reportat i que no es corresponen amb el locutor: es tracta dels enunciadors. Així resulta la persona o persones diferents a la del locutor i l'al·locutari a qui es dóna veu de forma explícita. Són terceres persones que prenen la paraula i fins poden parlar en primera persona. Activen una segona enunciació dins el text que, generalment, es manifesta a través del discurs citat. Poden aparèixer o no. Són procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador: A. El discurs reportat / citat mitjançant: 1. Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (Exemple: Li digué molt clarament: “No vull sortir amb tu” ). 2. Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que / si (Li va dir molt clarament que no volia sortir amb ell). 3. Discurs indirecte lliure. Es reprodueix un enunciat aliè, normalment pensaments o sentiments formulats per un personatge, sense verbs de dicció, ni cometes, amb la transposició de persona verbal (de 1a a 3a) i l’adequació dels elements díctics (com ara pronoms febles): Ella ho tenia decidit, no sortiria més amb ell. 4. Monòleg interior. El locutor reprodueix el seu pensament; és, alhora, locutor i al·locutari. (Mira, no vol sortir amb mi...I ara què faig?...) B. La intertextualitat o incorporació de textos d'altres autors o enunciadors. Implica, per tant, la relació que s'estableix entre dos o més textos, recurs molt habitual en els textos formals, sobretot d'àmbit acadèmic (citacions de fonts), però també pot produir-se a escala informal quan reproduïm una citació, un refrany, una cançó... 1. Relacions hipertextuals: (“Hi ha vida més enllà del derbi.”) 2. Relacions metatextuals: Quan un text és el comentari d’un altre (un treball sobre La plaça del Diamant). 3. Relacions intertextuals o interdiscursives: se cita un text d’un altre autor —de vegades sense anomenar-lo. (“Que la força t'acompanye.” / “Sèsam, obre't!”). 4. Relacions paratextuals: relació del text amb el paratext (títol, subtítol, prefaci, notes...). Per exemple: l’epígraf “La carn vol carn” del poema «Els amants» d’Estellés cita aquest vers d'Ausiàs March al poema. DISCURS DIRECTE Reprodueix textualment un altre text; apareix entre cometes o en diàlegs amb guions: Els diu: «Adéu»/ - Adéu… -els diu. DISCURS INDIRECTE Reprodueix un altre text mantenint només el significat i modificant-ne la forma: Els diu que se’n va. DISCURS INDIRECTE LLIURE Reprodueix un altre text mantenint-ne el significat de forma subjectiva i sense fer-lo dependre de cap verb de dicció: Ja ho tenia decidit, se’n volia anar immediatament. MONÒLEG INTERIOR Reprodueix el curs dels pensaments del locutor o d’un personatge, sovint presenta irregularitats sintàctiques.
  7. 7. viii Vegeu l’esquema sobre la veu (externa i interna respecte dels fets) de la nota anterior. La focalització. Els termes clàssics de perspectiva o punt de vista han estat substituïts per aquest, pres del llenguatge fotogràfic, per tal de distingir entre qui veu un fet i qui en parla. Aquesta distinció és necessària si volem aprofundir exactament en l’anàlisi del text. El terme focalitzador designa un centre de consciència, intern o extern a la narració que enfoca, i per tant, selecciona les visions o les informacions que es transmetran al lector a través d’una veu narrativa. La focalització és la relació que s’estableix entre el centre de consciència o focalitzador (F) i els elements focalitzats que poden ser perceptibles (p) —món físic— i no perceptibles (n-p) —món psíquic o espiritual—. Qualsevol cosa és susceptible d’ésser focalitzada. 1. Tipus. Molt rarament un sol tipus de focalització s’estendrà al llarg de tota una obra. El més corrent és que s’hi alternen diverses possibilitats. a. Externa. Considerarem una focalització externa quan el focus que mira és situat en un punt exterior a la història que es narra. Aquesta tècnica sovint és utilitzada per a iniciar capítols i per a introduir nous personatges. Implica, d’altra banda, una pretensió d’objectivitat o un domini distanciat sobre els personatges, ja que els elements interns són vistos des de fora. En el primer cas, el punt focal pot focalitzar elements perceptibles i no perceptibles. Té poder per veure la totalitat física i psíquica de l’obra. Sovint la focalització externa es combina amb focalitzacions internes successives. b. Interna. Considerarem una focalització interna quan el focus que mira és situat en un punt interior a la història que es narra. És molt difícil de trobar aquest mode aplicat a tota una obra. És la tècnica pròpia del monòleg interior. — Fixa: si el punt focal és immòbil, és a dir, si recau sempre sobre el mateix personatge. — Variable: si el punt focal és mòbil, és a dir, si recau sobre diversos personatges. És important remarcar que els personatges no solen focalitzar el mateix nombre de vegades, ni sobre assumptes de la mateixa importància, ni amb la mateixa freqüència ni durada, sinó que uns focalitzadors pesen més que altres. — Múltiple: si una mateixa cosa és enfocada des de diversos punts. D’aquesta manera el lector en podrà fer una interpretació més objectiva, ja que posseirà diverses visions d’un mateix element. 2. Alteracions. Són els canvis aïllats de focalització dins un context coherent. a. Paralipsi. Consisteix a donar menys informació, a ometre unes dades importants que el focalitzador no pot desconèixer, però que s’amaguen per raons de conveniència. Sovint crea un clima de misteri, desperta la curiositat del lector i el sorprèn posteriorment quan les dades li són revelades. b. Paralepsi. Consisteix a donar més informació de la que, en principi, podria semblar necessària. Una incursió en la consciència d’un personatge seria considerada una paralepsi. ix Palesar la presència de terminologia, col·loquialismes, cultismes, neologismes, etc. x Mecanismes de la llengua com ara són: el lèxic valoratiu, els diminutius, els augmentatius, els superlatius; les oracions interrogatives, les exclamatives, les dubitatives, les desideratives; les interjeccions, les invocacions, els renecs; els signes ortogràfics indiciaris d’una postura; les figures retòriques; el canvi de registre; o certs modes retòrics com la refutació o la concessió a l’adversari... Aquests mecanismes expressen, per exemple, el grau de certesa de la informació, o poden valorar la realitat positivament o negativa Fase 6: Extreure conclusions 1. Recapitulació de les valoracions fetes al llarg de l’anàlisi 2. Elaboració d’altres valoracions més globals: • En quina mesura l’obra és creativa i original • Com reflecteix els trets d’estil més característics de l’autor • En quina mesura és representativa d’un corrent estètic i/o d’una època concreta • Quina influència i/o projecció ha tingut sobre altres autors i obres de la seva època o posteriors Atenent els objectius d'un comentari, el redactor ha de tancar l'escrit amb la presentació de les conclusions del comentari. Això vol dir que la informació que s'ha detallat i desenvolupat en el comentari ha de desembocar en unes reflexions finals. Les respostes a les preguntes següents poden facilitar la manera d'orientar la informació en aquest apartat final Què aporta de nou el text? Quina rellevància o significat té el text en el mitjà on s'ha publicat? I en el conjunt de l'obra de l'autor, si s'escau? El text compleix amb eficàcia el propòsit o la finalitat? Pot extreure-se'n cap tipus de valoració? Hi ha cap moralitat que sigui explícita o implícita en el text? El text que s'ha comentat provoca cap reflexió final? Se'n pot extreure cap conclusió de l'anàlisi feta? Hi ha punts foscos en el text que no s'han sabut aclarir? Exposar el nivell de dificultat que ha representat l'elaboració del comentari Sobre la redacció No existeix —no pot existir— un mètode o model únic. Els resultats d’un comentari de text dependran molt de l’agudesa, coneixements i aptitud del comentarista. A més, pot haver-hi comentaris en els quals predomini l’enfocament gramatical, el sociològic, l’ideològic, l'estilístic... Però sí que és possible seguir un ordre o partir d’uns principis fonamentals —per exemple, els que acabam de veure— per aplicar a un text literari... i a una majoria de textos, en general. Lázaro Carreter i Correa Calderón assenyalen dos riscos per a qui comenta un text literari: la paràfrasi i el fet de prendre el text com a pretext. Fer una paràfrasi suposa limitar-se a explicar el que diu el text amb altres paraules amb la finalitat simple d’emplenar fulls amb text escrit per cobrir l’expedient —és a dir, allò que l’estudiant en diu “enrotllar-se”. El comentari no ha de convertir-se tampoc en un pretext per exhibir uns coneixements que es tenen (o no, i simplement es copien), però que no són útils per explicar el text. Per exemple, el text no ha de servir com a pretext pe explicar detalladament la vida i obra del seu autor. De la biobibliografia, a part d’algunes notes generals, només ens interessaran algunes dades específiques, que determinen el text, una pinzellada convenient.
  8. 8. Rellegir el text final una vegada acabat de redactar per comprovar que el comentari respon exactament a allò que es demanava i, al mateix temps, per fer- ne una lectura crítica destinada a localitzar possibles faltes d'ortografia, puntuació (o d'impressió, si s'imprimeix), tractant de polir al màxim la correcció sintàctica i d’altres aspectes expressius. Expressar-se per escrit de manera coherent és sempre una tasca difícil. Aquesta dificultat fa que, sovint, el primer redactat o primera aproximació, es consideri ja com la versió definitiva, per l'esforç que representa, i d'aquí que ja es doni per acabat. L'hàbit escolar de lliurar el treball immediatament després de redactar-lo, sense passar per cap tipus de revisió, és un hàbit molt ben assentat d’antic, i a més es veu eternament reforçat per un hàbit complementari del professorat encarregat de corregir els treballs que consisteix en demanar molt excepcionalment una nova versió dels escrits ja corregits i puntuats. Així és com es perpetua allò que constitueix l'obstacle principal per crear una mentalitat i un hàbit de treball ben fet. En realitat, l'estratègia fonamental de l'escriptura creativa, consistent en realitzar una revisió permanent, és també necessari aplicar-la (mutatis mutandi) en les tasques escolars. En realitat, el mètode consisteix a deixar "reposar" sempre les primeres versions durant un espai de temps (que pot ser d'unes hores o d'uns dies) i reprendre-les una altra vegada, o tantes vegades com sigui necessari, per retocar-les i polir-les fins aconseguir una versió prou acurada que puguem considerar "definitiva". Sovint, en un primer redactat, no som capaços de trobar la paraula o la frase adequades, ni se'ns acut una forma expressiva prou acurada per expressar una idea, ni som capaços de detectar errors ortogràfics evidents. Aquesta estratègia de deixar reposar el text i revisar-lo posteriorment té per objectiu aconseguir redactar el tema des d'un estat d'ànim i intel·lectual diferent al que ens dictava la primera versió, fet que permet sovint de poder-hi fer noves aportacions de contingut i de forma. Així, en cada revisió, podem decidir de canviar l'estructura dels paràgrafs redactats; o se’ns fan evidents aquelles faltes que no havíem detectat; o som capaços de trobar una manera més expressiva de presentar, comentar o concloure... L’autoexigència permanent ens obligarà a estructurar millor el pensament, a utilitzar les paraules més adients i, en definitiva, ens permetrà de comunicar les nostres idees amb més eficàcia. Gairebé sempre, aquest mètode de treball dóna com a resultat un treball o un escrit de molta més qualitat que no ho era en la primera versió. I d'aquí que augmenti també qualitativament la valoració que en fan els seus destinataris. Finalment, una consideració necessària: la facilitat en el comentari només s’aconsegueix mitjançant la reflexió i la pràctica. D’altra banda, escriure —que no copiar fonts o d’altres textos—, i escriure així com hem explicat aquí, acaba essent una activitat molt gratificant. Escriure críticament sobre opinions, idees, fets o temes d'interès general és una bona manera de posar a prova allò que realment sabem o opinam. Comentar críticament ens obliga a posar ordre en les nostres idees, fet que equival a ordenar la nostra visió del món.

×